Pàgines

dimecres, 31 de desembre del 2008

Qui tem l'acord?


En la recta final de la negociació del sistema de finançament autonòmic, sorgeixen les pors d’aquells que van fer del desacord la seva estratègia. I amb elles, les gesticulacions exagerades i les argumentacions irracionals dels nacionalistes catalans i espanyols, CiU i PP.

No és que tot estigui resolt, encara queda un temps i un procés fins que l’acord es pugui assolir. No obstant, sembla evident que el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hagi reconegut que la proposta de nou model del sistema de finançament autonòmic respon al impuls de les propostes catalanes, permet dibuixar un escenari més positiu que fins ara, malgrat això CiU el valora com a negatiu, perquè no és singular.

Cap de les dues coses no és nova, ni el impuls català, ni la generalització del model. El model autonòmic espanyol - no sol el sistema de finançament - sempre ha pres com a referència i objectiu les necessitats, reivindicacions i solucions generades a Catalunya.

La intel·ligència política sempre va aconsellar que les propostes catalanes fossin generalitzables a la resta d'autonomies de règim comú perquè fossin possibles. Per assolir el que es buscava no era un problema que la resta també ho pogué assolir, si ho volia, més aviat al contrari.

Així ho va entendre i ho va practicar CiU quan governava. Així ho va intentar practicar Artur Mas, quan creia que governaria, al sumar-s’hi a un Estatut que conté un model de finançament generalitzable. Si ara no ho fa, és perquè no governa.

Va apostar pel fracàs de les negociacions, creient-lo una drecera per tornar al Govern, en lloc de rendabilitzar la seva aportació a l'Estatut. Va optar per vertebrar la frustració, l’enuig i el fracàs col·lectiu, en lloc d'anar al davant de les solucions. I ara tem que hi hagi acord.

Si finalment els esforços del President Montilla per assolir un finançament just fructifiquen, CiU perdrà un dels dos pilars sobre els que ha fet descansar la seva oposició, i aleshores ja només li quedarà confiar-s’hi a una sentència profundament negativa del Constitucional sobre l'Estatut.

En això també, coincideix amb el PP.

Ni la crisi econòmica li serveix, perquè fruit de la seva obsessió identitària, ni tants sol s’ha preocupat en formular propostes per atendre les necessitats econòmiques i socials de les persones, empreses i territoris que conformen Catalunya. Algú recorda una proposta mínimament seria i potent de CiU per fer front a la crisi?.

Per contra i des de bon principi, el President Montilla va assumir que ens trobàvem davant una greu situació de crisi econòmica, que necessitava de tota l’atenció del Govern que presideix per a no deixar soles a les persones que viuen a Catalunya. Així ho ha fet.

Sense fer-ne falses promeses, assenyalant la seva gravetat, cridant a l’esforç intel·ligent i la solidaritat per a sortir-nos, donant la cara, anant fins on sigui necessari per trobar sortides possibles, predicant amb l’exemple de l’austeritat i destinant el màxim de recursos públics a dos objectius: activar l’economia productiva i atendre a les persones, ha articulat una resposta a la difícil situació que vivim.

Amb aquestes mateixes eines està liderant la negociació del finançament, per això és fàcil pensar que també ens sortirem en aquest tema.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Jo cafè, tu xicoira



"Jo cafè, tu xicoira," aquesta sembla ser el posicionament de tots aquells que parlen des de fora del procés de finançament autonòmic.

Ni a CiU, ni al PP, que es van dedicar a criminalitzar l'Estatut a tot Espanya, no els hi cap al cap que sigui possible assolir un acord partint del que es buscava amb ell, recuperar l'equitat perduda i no privilegis.

Com sempre els inefables "profetes" de CiU, ja van pronosticar abans de la reunió dels presidents governs d'Espanya i Catalunya, Zapatero i Montilla, que "Montilla es plegarà als criteris del PSOE i acordarà el cafè per a tots".

Ni una!!, com diu l’acudit: “no han encertat ni una!” de les seves profecies.

· Encara no s'ha assolit un acord, tot i que s'és més a prop.
· El President ha deixat clar que la condició per assolir-lo és que es compleixi el model de finançament que preveu l'Estatut.

O el que es el mateix, que treballa, i treballarà, fins al final per assolir l’acord, no per aixecar-se. I que aquest acord de finançament ha de suposar: el càlcul dels recursos partint de la població real, més participació en els impostos que paguen els ciutadans (IVA, IRPF, etc..) i que els serveis bàsics (salut, educació i serveis socials) siguin iguals per a tots els espanyols.

El President Montilla, com no pot ser d’una altre manera pel lloc que ocupa i la responsabilitat que l’hi han conferit els ciutadans, defensa un acord just envers les persones que representa i amb les seves necessitats.

Això és compatible amb un acord que, com sempre, pot ser generalitzable a la resta de comunitats autònomes de règim comú, si aquestes ho volen. I sembla que la majoria sí ho accepten. Aquesta és la manera de fer-ne compatible la bilateralitat i la multilateralitat que tan neguitosos posa als nacionalistes espanyols i catalans, per raons contraposades.

I així veiem com el PP posar el crit en cel, encara que el mètode sigui el que van practicar quan governaven i CiU es trenca les vestidures perquè es reprodueix el que van protagonitzar durant 23 anys.

El vella cantarella del "cafè per a tots", per intentar desprestigiar el resultats de la reforma del procés de negociació del sistema de finançament autonòmic amaga la inconfessable idea del "jo cafè i la resta xicoira" (conegut succedani del cafè).

Artur Mas no pot acceptar que la resta assumeixi el que Catalunya va acordar amb l'Estat en l'Estatut, perquè llavors ja no és bo. Ell no cerca el que és bo per a Catalunya, sinó la diferència o la imposició a la resta.

I el PP tampoc perquè reconeixeria que la seva contribució a la generació d’un clima hostil a Catalunya va ser una actitud irresponsable i equivocada, i que sí existeix una altra forma d’atendre las diferents posicions.

Per aquest camí, ni es trenca Espanya, ni ens anem , se continua construint un país cada cop més federal. I aquí on els hi fa mal als seus interessos.

Per això porten tan malament que els altres presidents autonòmics es reuneixin amb Zapatero.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Un bon senyal


Bé!!!! Molt bé!!!

El Parlament Europeu ha rebutjat per majoria absoluta la perllongament de la jornada màxima a les 65 hores, que contemplava la directiva sobre el temps de treball.

Una decisió com aquesta ajuda a mantenir la confiança amb les institucions europees. I AIXÒ ÉS MOLT IMPORTANT.

Perquè, ara més que mai, ens fa falta més Europa i no menys.

Amb decisions com aquesta les seves institucions s’acosten als seus ciutadans, al que volen i al que necessiten, que la construcció d’Europa es faci sense perdre el model social i econòmic que la caracteritza.

Aquesta directiva era un torpede en la línea de flotació de la negociació col·lectiva, entesa com el mecanisme per a gestionar de forma racional el conflicte social, les diferencies d’interessos. Aquest era el major risc que suposava, doncs, permetia aplicar l’ampliació de la jornada per sobre dels convenis si individualment un treballador ho acceptava

La individualització de les condicions laborals que la impulsava era filla i extensió dels ànims liberalitzadors i desreguladors que ens han portat fins la situació de crisis financera que avui està afectant a la economia real.

Lo més curiós del tema es que tots aquest gurus del liberalisme, que no de la llibertat, que ara exigeixen intervencionisme públic per que els salvin del forat que han construït, quan es tracta de les relacions laborals no han canviat el seu discurs, segueixen defensat que la millor regulació és la que no es fa, encara que la que hagi, estigui feta per les part.

Són intervencionistes per a prohibir la llibertat col·lectiva d’acordar.

Com si fos possible que sortissin sense que hi hagi una acció acordada d’empresaris i treballadors per aplicar allò que es pacti? Algú creu que sense pacte serà possible imposar alguna mesura?
I si s’hagués dinamitat el paper i la funció de la negociació col·lectiva, com es pretenia, en nom de la llibertat individual per acceptar unes pitjors condicions laborals, qui seria capaç de generar certeses?.

Teníem un risc i l’hem superat. Molt bé, ara convé continuar treballant perquè l’Europa política continuï transformant-se en el que necessiten els seus ciutadans: una estructura política, democràtica i global, que participi en la governació d’un mon globalitzat, amb la sensibilitat social de posar l’economia al servei de les persones i no al inrevés.

Seguint el guió

El PSC ha decidit evitar el vet als pressuposts generals de l'Estat (PGE). No podia ser de cap altra manera, no ha estat cap sorpresa, ha seguit el guió.

Fa mesos que estava escrit i s'ha desenvolupat de forma inexorable. Tots els partits catalans, CiU, ERC, PP i ICV es van oposar des del principi al projecte de pressuposts. Tots excepte el PSC, clar.

Des del principi es van dibuixar les estratègies amb claredat. En un primer moment l’oposició als pressupostos es presentava com el mecanisme per aconseguir que el PSOE hi pactés amb cadascun d’ells, només cal recordar les declaracions (imprecacions) de Duran Lleida. Després van mantenir la posició per guanyar punts aquí, a Catalunya, no per a que guanyes Catalunya, com deien.

Era un joc polític que sortia gratis perquè no tenia conseqüències pràctiques, doncs una vegada que el PSOE va assolir un acord amb els nacionalistes bascos i gallecs i sabent que amb el suport dels 25 diputats del PSC s'assegurava la majoria necessària per aprovar els pressupostos, el fonamental estava assegurat. És a dir, s’evitava la prorroga pressupostaria i s’aconseguia el finançament de les mesures anticrisis econòmica i els 4.626 milions d'euros per a les inversions en Catalunya, que dóna compliment a l'addicional tercera de l'Estatut, no perillaven.

El màxim esperpent va ser el vet d'ERC en el Senat. Si prosperava feia inútils totes les millores que havien pactat prèviament, però en lloc de retirar-lo i “per a que no diguessin”... ho va sotmetre a votació. I vet aqui! Malgrat van intentar que no sortís, però va prosperar gràcies al suport que li va donar el PP.

Va ser una votació contradictòria, però útil. Contradictòria perquè mentre votava amb ERC li recriminava durament els equivocats excessos verbals de Joan Tardá.

I útil, per ells, perquè amb el vet col·locava als socialistes catalans davant d'un dur dilema. Si decidien no recolzar els pressuposts, es fomentaria el pitjor escenari possible, creixeria la inestabilitat política en uns temps de crisi econòmica i es perdrien les inversions que Catalunya precisa. I a més la pèrdua d’una majoria al Congrés afavoriria una carambola inesperada que podria acabar en una crisi del Govern Zapatero i eleccions anticipades.

I si els recolzava, llavors es presentaria la seva posició com a contrària a Catalunya i de submissió.

Ha passat el previsible, el PSC s'ha decantat per evitar el pitjor escenari i exercir una altra vegada la responsabilitat en solitari i donar suport als pressupostos. La resta, seguint el guió, li critica per això. Ara només queda per veure quina actitud premia la ciutadania, si la responsabilitat o el efectisme estèril.

En tot cas, exercir la responsabilitat, no sempre és fàcil i més quan s’està a l’espera d'assolir, en breu, un acord just sobre el finançament i no totes les actituds dels interlocutors ajuden a preveure un final adequat en temps i forma. Per això no és de estranyar que malgrat no es treballa per l’acord i es dóna un nou vot de confiança, es manté una actitud de fermesa i exigència per assegurar-nos que arribarem a bon port.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Pensar amb llibertat


Ens va permetre parlar i pensar amb llibertat”, aquesta frase em sembla perfecta per definir la democràcia i el que va suposar la seva recuperació amb la Constitució Espanyola. No és la síntesis final de la elucubració de cap reconegut pensador, filòsof o polític sinó la expressió del sentiment d’una persona, de professió: pastor d’ovelles.

És veritat, això és la democràcia, la creació d’una societat on els seus membres no tant sol tinguin dret a parlar amb llibertat, sinó, i el que és més important, a pensar amb llibertat.

Sí, no hi transposat els termes. Habitualment, hem identificat la democràcia amb la llibertat d’expressió i hem sobreentès que la nostra ment i el seu producte, el pensament, estaven a resguard d’aquells que volien controlar-ho tot, imposant-nos la seva brutal simplificació per la força de les institucions que controlaven o de les armes.

Amb la seva claredat, aquest pastor, em va fer pensar que realment la llibertat no s’assoleix fins que un no es té la sensació de poder pensar amb llibertat i que no existeix cap més limitació, que no sigui aquella - que hem d’assumir tothom- de no limitar la llibertat dels altres.

La llibertat d’expressió es pot garantir formalment, però la de pensament és molt més intima i personal, per això és molt més difícil d’assolir, consolidar i respectar. És una flor delicada que necessita d’un entorn favorable per reeixir amb tota la seva força i reactivitat. Necessita, per arrelar i créixer, un clima de respecte a les persones, a les idees i la seva pacífica defensa, i la fan malbé totes les pors, les censures i les autocensures que creixen en els entorns de pressió i opressió.

Sentir-se lliure, genera llibertat, i sentir-se limitat, la retalla. Per això des de sempre el gènere humà ha volgut superar les seves limitacions, incloses les barreres físiques que configuren l’orografia del lloc on viuen o van néixer. Les vies de comunicació físiques, per terra (viaries o ferroviàries), mar i aire són els ponts per els que circulen, alhora, les persones i les idees que porten dins d’elles. Ara, caldria afegir-li les vies telemàtiques.

Aquells que no creuen en la llibertat sempre s’han oposat a la lliure circulació de persones i idees, conscients que quan s’obre un carretera, una autopista, un ferrocarril, un tren d’alta velocitat, una ruta aérea o una connexió a la xarxa, s’obre una canonada per la que entra un aire fresc, renovador d’allò que ells voldrien tancat i estancat fins la putrefacció total.

Potser aquest pastor no era conscient, o potser sí, però amb la seva frase donava les claus per entendre que intentava matar ETA, quan assassinava al constructor Ignacio Uria. Volia matar la possibilitat de que es pensi amb llibertat!!.

No els hi deixem que es surtin amb la seva!!!

dimecres, 3 de desembre del 2008

Decantar la balança


El mapa polític català no es mou, o almenys això el que semblaria desprendre's de les enquestes que públiques o privades.

En l'equador de la legislatura continua l'equilibri entre les dues de tendències majoritàries, les de centredreta i la de les esquerres catalanes, que ha caracteritzat les tres últimes legislatures. I que han liderat CiU i el PSC, respectivament.

El immobilisme d'aquest mapa polític no és el resultat de la falta d'activitat. És el resultant d'una similitud entre les forces contraposades, que encara no ha decantat la balança amb claredat cap a una opció.

En aquest moments les dificultats a superar són més que evidents, tant en el polític, amb la negociació del sistema de finançament, com en l'econòmic i social, amb la crisi i les seves conseqüències.

Sens dubte, aquests són els temes fonamentals, junt amb la sentència que acabi emetent el Tribunal Constitucional en relació amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que condicionaran la segona part de la legislatura. La forma com els abordin i condueixin govern i oposició decantaran la balança de la pròxima confrontació electoral.

I allà és on les enquestes i l'observació de la realitat reflecteixen diferències substancials entre uns i d'altres.

D'una banda, el President Montilla apareix com molt consolidat. Va prometre i es va comprometre a donar estabilitat al Govern i a governar amb serietat, rigor i atenció cap a les persones, i ho ha aconseguit.

Dos anys al capdavant de l'executiu català li han reportat prestigi i confiança entre la gent i els sectors socials i econòmics del país, perquè l'han vist com a un president que no amaga, ni s'amaga dels problemes, que dóna la cara, que de forma incansable i serena busca solucions.

I davant ell, un líder de l'oposició al que els seus col·laboradors més pròxims, el seu pinyol, l'empenyen contínuament a radicalitzar més el seu discurs.

L'estratègia d'intentar treure rendiment polític dels problemes econòmics, en lloc de proposar solucions o oposar-se a l'oferta de donar suport a una resposta d’unitat civil si l'Estatut fos retallat dràsticament, i situar-se al cap davant d'un problemàtic referèndum, a part de ser un error pot deteriorar les seves expectatives. Fins i tot el President Pujol ha hagut de recordar-li-ho.

No obstant això, són lliures d'equivocar-se tan com vulguin, perquè, finalment, serà la gent i la percepció que en tinguin de l’actitud de cadascú la que decantarà la balança.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Sortir del túnel


L'única certitud quan un es troba dins d'un túnel és que hi ha una sortida. Com a mínim n'hi ha una, aquella per la qual s'ha entrat.

Però que hi hagi UNA sortida, no significa que aquesta sigui LA sortida.

Si el símil del túnel l'apliquem a la difícil situació econòmica en la qual ens hi trobem, fàcilment conclourem que ni retrocedir al passat - cap a la sortida coneguda -, ni resignar-nos a viure en ell són opcions acceptables socialment o econòmicament. La solució és marxar cap a endavant.

Sortir del túnel implica determinació, direcció i confiança.
- Determinació per afrontar les adversitats, avançant i no abstraient-nos en la perplexitat, la queixa estèril o la quimera impossible,
- Direcció per fixar els objectius que podem i que necessitem assolir
- Confiança en les nostres pròpies forces i capacitats.

Això va ser el que va plantejar el President Montilla, en la seva conferència amb motiu del balanç dels dos anys del seu govern.

En cap moment no va negar la gravetat de la situació. Reconèixer un problema és la primera condició per superar-lo, la segona és el treball esforçat i intel·ligent. Per això, i parafrasejant Picasso, va afirmar: "Per grans que siguin els problema, més val que sempre ens agafin treballant".

Seguint el seu peculiar estil de normalitzar l'èpic, va assumir la responsabilitat de liderar les intervencions a curt, en la seva gran majoria pal·liatives, i les opcions estratègiques que ens permetran sortir del túnel cohesionats socialment i més preparats econòmicament.

Com no és el que "s'emporta últimament", és d'agrair la seva sinceritat. Sobretot quan diu que només amb treball, tenacitat, rigor, creativitat, ambició, i unitat, sortirem del túnel. A aquesta tasca va ser a la que va cridar a la societat i a les forces socials, econòmiques, culturals i polítiques.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Aprofitar o aprofitar-se?


Davant dels problemes i les crisis econòmiques, hi ha dos tipus de persones: aquelles que les aprofiten i aquelles que se n'aprofiten. Posant un exemple potser s'entenen millor les diferències.

"La crisi econòmica és una és una gran oportunitat per baixar-nos d'una economia falsa, feta a base d'especulació i recuperar valors com la solidaritat, l'austeritat de vida, la senzillesa," això declarava el Superior dels jesuïtes, l'espanyol Adolfo Nicolás, fa uns dies a Barcelona.

Gairebé al mateix temps però en un seminari de l'opusdeista IESE, el president de Renault España, Juan Antonio Fernández de Sevilla, deia: "El món es divideix entre els països low cost i la resta. A Espanya ens col·loquen fora del grup de baix cost, i som tan ximples que ens n'alegrem d'això". I això que els salaris espanyols són encara la meitat dels alemanys, encara que superiors als que regeixen en els nous socis de l'Europa de l'Est. La seva solució és situar-nos en aquests nivells salarials i alhora exigir ajuts públics perquè els seus costos baixin.

Al contrari, altre alt directiu espanyol d'una multinacional americana del sector auxiliar de l'automòbil, José María Alapont, afirma: "Que Espanya hagi deixat de ser un país de baix cost és positiu, perquè significa que ha millorat econòmicament, però també que ja no podem seguir com quan era un país barat. Ara només pot competir amb més tecnologia i més innovació".

Un mateix fet, dues solucions diferents.

Una, aprofita la crisi per millorar, mitjançant l'esforç i els canvis necessaris per reconstruir un futur renovat i possible. L'altra, s'aprofita de les circumstàncies, exigint - als altres, és clar - sacrificis i renúncies socials però sense modificar les causes que són darrere dels problemes, amb això rearma una bomba que acabés esclatant de nou, perquè reprodueix les condicions que ens han conduït fins a aquesta situació.

Quina opció erigiran les nostres empreses, empresaris, dirigents socials o polítics? Segons quin sigui, així ens anirà.

I en gran manera dependrà del que fem. Per això hem d'aprofitar aquesta situació perquè es recuperin la sortida de la crisi no es faci a costa de les avenços socials que siguin han protagonitzat, perquè no la pateixin més els més febles i per a que els valors que tornin ha implantar-se siguin aquells que posen l'economia productiva al servei de les persones i no les persones al servei de l'economia especulativa. En suma perquè els que ens han ficat en aquest problema , a sobre, no s'aprofitin de la resta.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Flexibilitat exigent



Flexibilitat ha de ser un concepte maleït. Cada vegada que el President Montilla l'introdueix en algun dels seus discursos s'arma.

Fa uns mesos va ser a compte del finançament autonòmic i ara en relació amb les conseqüències laborals de la crisi econòmica.

En els dos casos, advocava pel mateix mètode per solucionar els problemes: exigència i flexibilitat, per assolir bons acords i solucions als problemes.
Una vegada enunciat el concepte, es van disparar les interpretacions i les respostes irades. En elles els "replicadors", per fer-se valer davant dels seus, li exigien que ho arregli tot i que no cedeixi en res.

No és nou, acostuma a ser la posició d’aquelles persones que s'interessen més pels conflictes que per les seves solucions, doncs busquen aprofitar-se de la seva existència per la seva promoció personal, que anteposen els seus interessos als dels qui diuen, o volen, representar.

Realisme en el reconeixement dels problemes, fermesa en els plantejaments, atenció a qui ho necessita, optimisme i confiança en les nostres forces i en el nostre esforç, lideratge dels canvis i flexibilitat en la concertació; amb aquests vímets es van afrontar i van superar en el passat problemes. Que tot sigui dit de pas, eren tan, o més, greus que els actuals.

Alguns dels dirigents polítics, empresarials o sindicals, no han viscut aquesta experiència, no la fan seva, ni la volen fer. Han "crescut" en els anys de bonança i els costa presentar-se davant de la gent i dir-los que "hem de tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a vèncer" els problemes.
Estan massa acostumats a no tenir que entomar problemes, sinó a repartir dividends. Montilla, no. Ell ja ha viscut i ha coprotagonitzat processos equivalents -que no iguals- a l’actual, per això quan parla, parla clar i se l'entén. Per això, no fa ni demagògia, ni fa volar coloms.

Sense acords no hi haurà solucions, ni en el finançament, ni als expedients de regulació (inclosa Nissan), però assolir-los requerirà, de totes les parts, buscar-los i una actitud d'exigència flexible.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Responsabilitat, no actes de fe


Fe és creure en el que no es veu. A CiU ningú no li demana que faci actes de fe, el que la gent espera d'ells és que siguin responsables.

Immediatament després que el Govern de Catalunya fes públic l'avantprojecte de pressuposts per al 2009, els portaveus de la coalició nacionalista anunciaven que els rebutjarien. Encara que no els coneixien, perquè no havien tingut ni temps d'estudiar-los, van dir que els rebutjaven perquè no se'ls creien. Ningú no els demana que recolzin el que coneixen, però si els és exigible que no rebutgin el que desconeixen.

2009 serà previsiblement un any difícil, l'evolució de l'econòmica així l'augura. Les línies mestres que conté el projecte de pressupost elaborat per l'equip que lidera el Conseller Castells s'ajusten al possible i necessari. Que no és un altra cosa que contenir la despesa corrent - congelació dels salaris dels alts càrrecs inclosa - i incrementar els recursos per atendre les necessitats del país: millorar les infraestructures, incrementar la investigació aplicada a la producció i l'atenció d'aquelles persones que més ho necessiten.

Els pressuposts es podran millorar treballant, de costat, amb el Govern. Rebutjant-los, sense conèixer-los i sense proposar alternatives, no. En lloc d'oposició hauria de practicar la proposició i més quan es tracta de donar sortides als problemes de les persones que viuen a Catalunya.
De nou els seus estrategs s'equivoquen, anteposen els seus interessos partidaris per tornar al Govern als de les persones que volen representar.

S’obliden que la major preocupació de la gent, avui, és que des de la política es treballi conjuntament contra la crisi, no que s'utilitzin els seus problemes per a fer política.
Els governs (el català i l’espanyol) estan prenent mesures per afrontar els problemes de les entitats financeres, però també es preocupen i s’ocupen dels problemes de les persones de a peu. Intenten que el màxim nombre d’elles continuïn treballant, que si perden la seva feina es recol·loquin, es formin, o puguin continuar fent front als pagaments de les seves hipoteques.

A l'oposició, com no està al govern, no se li demana res de tot això, ni que faci actes de fe en relació al govern, només responsabilitat. I ni això són capaços de fer.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Les banyades de la crisi


Ja sentim com les seves astes amenacen amb penetrar a les nostres carns, són els cops de banya de la crisi.
La crisi financera s'està traslladant a l'economia real i se'ns fa patent. En una setmana coneixerem dos resultats estadístics negatius sobre l'evolució de l'ocupació i l'atur, l'EPA i el resultat mensual del registre de persones a l'atur.
La seva gravetat no ha de bloquejar-nos, ni en ha d’impedir llegir-los amb més deteniment. Torejar les crisis i evitar les seves banyades exigirà als dirigents temprança, rigor i serenitat i no pànic o aventurisme irresponsable. Només així podrem detectar que dins d’aquestes dades també hi ha altres missatges.
Valgui com a exemple, pel que fa a l’evolució de l’ocupació i l’atur, ressaltar que en els últims trimestres s'ha destruït ocupació jove i masculina, però creix l'ocupació femenina i que això fa que per primera vegada l'atur femení sigui inferior al dels homes. És una situació nova, sense precedents, que val la pena incorporar a la reflexió.
El mateix succeeix amb altres factors (tecnològics, financers, comercials, etc..) que estan darrera de la crisi. Només detectant que és el que convé canviar del que s’està fent ara i que convé recuperar de pràctiques anteriors podrem retallar el temps de resposta i incrementar l’eficàcia de la mateixa.
L'actitud davant la crisi és tan important com les mesures per afrontar-la. Per això “l’adanaisme” que practiquen alguns, fent com si tot fos nou i fos la primera vegada que succeeix, no és la millor actitud que es pot tenir. Serà difícil que les mateixes actituds que l'han provocat serveixin per resoldre-la.
Aquesta crisi ha estat possible per l'apogeu d'uns valors on la demora entre l'esforç i la recompensa, la responsabilització de les accions o la prudència davant el risc eren desdenyats i valorats com una pèrdua d'oportunitats
, amb el seu abandó s’ha renunciat o dificultat la construcció d’una economia generadora de riquesa i una societat amb un repartiment just de la mateixa, on l’egoisme individual estigui sotmès a l’afany del progrés col·lectiu.
No és d'estranyar que sigui certa aquesta història per la qual una gran entitat financera catalana ha retardat la prejubilació d'un de seus alts directius, perquè volen retenir la seva experiència i capacitat de relativitzar-la sense menysprear-la, doncs ja va viure crisis anteriors, i els directius reclutats i formats durant els 14 anys de bonança econòmica, no.
Al cap i a la fi d'aquesta crisi, i de les que vindran, com sempre es sortirà treballant, però també si es recuperen els valors que s'han menyspreat, perquè això suposarà tallar l'arrel del problema.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Legítima i equivocada


Oposar-se als pressuposts, com fa CiU, pot ser una opció legítima, però, de ben segur, és equivocada.
Ni ells, ni a qui volen representar, no es poden permetre el luxe de dilapidar així la seva capacitat d'influir, perquè amb aquesta postura es transformen en una opció marginal, és a dir, situada en els marges.
El PP ocupa i copa tot l'espai reservat a l'oposició al Govern d'Espanya, perquè és el paper que li han donat els ciutadans mitjançant les urnes. En aquest escenari, CiU queda bescantada i no pot destacar. El seu paper creix si assoleix acords, no si oposa. El President Pujol els hi hauria d’explicar!
Amb la seva negativa a rendibilitzar els seus diputats només ha aconseguit sumar els seus vots al PP i que siguin els seus socis nacionalistes en Galeuscat, PNB i BNG, que obtinguin contrapartides. És a dir, a fet un negoci ruïnós.
Els pressuposts del pròxim any no són fàcils. Han de servir per afrontar una dura situació econòmica en la qual, una vegada s’hagi superat la actual crisi financera, continuarà essent necessari perseverar en l’esforç per canviar la nostra economia real, transformant en una generadora de productes i serveis amb més valor afegit que serveixin per crear més i millor ocupació.
Els grans números del pressupost van en aquesta direcció. Quan retallen la despesa corrent no imprescindible, incrementen la inversió en I+D+i, fomenten la creació d’infraestructures i mantenen els compromisos socials, estant anant pel bon camí. A més ja inclouen el compromís d'inversions amb Catalunya, fent que les previsions de inversions de l’Estat a Catalunya siguin les més grans de la historia. Això sí, resta pendent, que els resultats de la negociació sobre finançament estiguin incorporats.
Ara bé, el rebuig als pressuposts, que ha proposat CiU, ens ajuda o ens perjudica? És evident que ens perjudica, ho endarrereix tot. Retardaria les actuacions que es desprenen del pressupost per fer front als efectes de la crisis econòmica però, a més a mes, també ajornaria en el temps les inversions i el finançament que Catalunya necessita.
Duran Lleida - que en el seu Congrés ha volgut oferir una imatge més centrada de la coalició, ho sabia i per això va oferir negociar, però un altre cop ha perdut la batalla interna, la radicalització de Mas i del pinyol li ho ha impedit.
Darrerament, estem assistint de forma reiterada a una estratègia on les seves ànsies per debilitar el President Montilla depassen amb escreix la serenor i responsabilitat que els hi és exigible i també la intel·ligència (finezza) política. No s’ha adonen que abanderant una postura d’oposició, el que aconseguiran és el contrari que cerquen? La gent veu que el President Montilla i els socialistes catalans als seu darrera, són els únics que està batallant, fins al final, pel finançament just que necessita Catalunya. Ho fan sense cedir en allò que es fonamental i també sense aixecar-se de la cadira o fent saltirons exhibicionistes.
Aquí i ara, no es tracta de guanyar titulars, o fotos, es tracta d’assolir un bon acord.
Davant això cal dir que la postura de CiU es legítima, però equivocada.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Al rescat


Tothom està d’acord: Cal acudir al rescat del sistema financer i generar confiança! Un intangible que resulta imprescindible per evitar que el temor es transformi en pànic i aquest en desesperació.
Aquesta setmana passada hem pogut comprovar que necessitem més Europa i no menys com plantegen alguns. Aquesta és una de les lliçons que podem extreure d’aquest procés per elaborar mesures de rescat globals i conjuntes. Només amb la col·laboració i la cooperació supranacional es poden generar actuacions públiques amb la potencia necessària per fer-ne front a una crisi financera de dimensions internacionals.
Que les mesures vagin en el mateix sentit no comporta que s'hagin d’aplicar idènticament. Els acords establient que cada país les havia d'adaptar a la seva situació i a la de les seves entitats financeres, doncs no totes estan en iguals condicions, unes tenen greus forats patrimonials i altres, com les espanyoles, són sòlides però els hi manca liquiditat.
Amb cada tipus de mesura es cerca un objectiu específic. Amb les nacionalitzacions o la compra d'accions de bancs i la compra dels seus actius tòxics, es tracta d'evitar la fallida dels que acumulen pèrdues. Amb el increment de les garanties en els dipòsits personals es busca evitar desbandades que, en primer lloc, els perjudicarien a ells. I amb els avals o línies de crèdit oficials superar la desconfiança entre els bancs, que fa que no es deixin diners entre ells.
No obstant, alhora d’aplicar-ne les mesures, s’observa la següent paradoxa: contra menys control exercien els governs abans, més han d'intervenir ara. És a dir, el més liberals s’han de tornar més intervencionistes.
La crisi financera internacional està afectant l'economia real i l'ocupació, al frenar en sec la concessió de crèdits a empreses i persones perquè puguin dur a terme els seus projectes viables i solvents. La situació és greu, per això requereix de l'actuació concertada dels poders públics.
El govern de Zapatero va ser-hi en l’acord del països de la zona euro i va assumir la part de la responsabilitat que li corresponia en la recerca de la sortida, llàstima que aquesta actitud de responsabilitat no hagi gaudit del suport de l'oposició de dretes espanyola.
A Espanya s'ha optat per concedir-los crèdit a les entitats financeres, en el doble sentit, financer i de confiança. No se'ls dóna res, se'ls hi presta. Hauran de tornar-los amb interessos. Aquí, ni es socialitzen les pèrdues dels bancs, ni es compren actius tòxics. I tot això perquè, d’aquesta manera es faci possible que tornin a obrin els crèdits i l'economia real no es ressenti encara més.
Allò que costa més d’entendre és que tot això sigui criticat i desqualificat fent demagògia barata, com quan es diu que “és un pla per salvar als banquers i que oblida a les empreses i les persones”. Sembla increïble que la dreta d’aquest país, el PP, es dediqui a propagar neguit, alarmes i dubtes sobre la nostra economia per interessos electorals sabent que amb això contribueixen a la propagació de la desconfiança. I finalment, resulta inacceptable que, a més a més, tot això ho facin sense donar ni una sola alternativa.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Desintoxicar-se


Desintoxicar el sistema financer! En essència, això és el que busca el Pla de l'Administració Bush creant-ne una agència pública que es faci càrrec dels anomenats actius tòxics, que irresponsablement alguns han posat en circulació.
La terminologia emprada no deixa de ser suggerent i representativa del que esta passant.
Com succeeix amb les substàncies que generen dependència i les conductes addictives, mentre s'està sota la seva influència es viu en l’eufòria i la despreocupació, però la festa acaba i apareixen els efectes negatius: s'han fet malbé parts del cos i destruït l'autoestima. La fallida d'entitats i la desconfiança generalitzada cap al sistema financer són la ressaca d'aquest excés tòxic que està patint.
Ara toca desintoxicar-se.
Tot procés de desintoxicació ve acompanyat de la seva "síndrome d'abstinència". Acostuma a ser un procés molt dur on la persona addicta mitjançant el seu esforç i sacrifici intenta recuperar la seva voluntat. Per a això ha d'abandonar les pràctiques hedonistes i despreocupades anteriors, assumir noves normes i hàbits de conducta i recuperar valors com el treball o la resistència a la frustració, com pautes per reconstruir la seva autoestima. Si no ho supera, recau.
Les alegries financeres i immobiliàries de caràcter especulatiu d'aquests últims anys han corroït el sistema i impregnats a la societat dels seus valors. Els valors de l'especulació s'han imposat als de la producció.
Ens hem de desintoxicar d'aquest model basat en el benefici ràpid, l'exaltació del individualisme, la no acceptació de les normes, autoritats o del interès comú i retornar a un altre on la producció de béns i serveis, la planificació i la inversió per obtenir beneficis racionals a mitjà termini, junt a l'equilibri entre risc i prudència, recuperin el protagonisme.
Aquest situació no tant sols és aplicable al sistema econòmic i productiu sinó als valors dominats en la societat. Això significa que hem de fer que l’esforç, la coherència, la constància, és a dir els valors que es deriven del mon del treball, han de tornar a ser valors acceptats i no actituds menystingudes en comparació a la dels aprofitats que vampiritzen la de la resta.
Resulta difícil d’entendre el neguit d’en Mas, quan el President Montilla els reivindica com a camí i objectiu per a sortir de la crisi. El fet que el expresident Pujol, ferm defensor del model social conformat en l’escola del capitalisme renà, també coincideixi al el caràcter positiu i útil dels mateixos, no vol dir que fossin de la seva collita o usufructe exclusiu, però el més contradictori és que ho faci el màxim representant d’una força, com CiU, que ha aplaudit i donat suport a les pràctiques financeres especulatives, com expressió de la modernitat.

La societat en el seu conjunt pagarà i sofrirà la desintoxicació i hem de fer que aquesta carga tingui una distribució equitativa i la major part de la carga no hagin de suportar-la els més febles. No obstant, és innegable que arreglar els efectes d’aquesta orgia tindrà un cost. Ara bé, si finalment tothom s’ha d’arremangar per arreglar-lo sembla evident que es pot i s’ha d'exigir que es creïn les normes i les autoritats públiques que serveixin per prevenir una recaiguda i també responsabilitats perquè aquells que s’hagin aprofitat, a més a mes, no surtin amb “la ronyonada ben coberta”.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Fan bé


Fa bé CiU quan retira el seu ultimàtum del 30 de setembre com a data final per determinar els mínims que el Govern pot acordar en la negociació del finançament.
Fa bé el Govern, oferint-li un pont de plata a CiU en la seva marxa enrere. Quan es busca un acord amb un altre, no una victòria sobre l'altre, és convenient no arraconar-lo, ni humiliar-lo. En suma, cal oferir-li la possibilitat que pugui presentar-se davant dels seus dignament.
Van fer bé, Govern i CiU, la setmana passada al donar-se un temps i un entorn, com el de les conclusions del debat en el Parlament sobre política general (inici formal del curs polític), per mirar d’assolir una posició conjunta que reforci els negociadors catalans en la negociació.
Està clar que el Govern no va acceptar l'estratègia de negociar a cop d'ultimàtum, aquí i allà. No perquè fos la proposta de CiU, sinó perquè era incorrecta. Amb aquests plantejaments tan rígids i altisonants, "encara que donin bé a la Tele", només s'aconsegueixen desacords o cessions.
El President Montilla fa bé buscant un bon acord de finançament i no una foto. Per això, en lloc d'amenaçar amb trencar la unitat, treballa per refer-la. Llima tensions en lloc de provocar-les. Això sí, tot això ho fa des de la fermesa dels seus plantejaments. La "marca de la casa" s'aplica: eficàcia i prudència abans que efectisme i radicalisme.
La situació no és fàcil, si Artur Mas segueix fent prevaldre els seus interessos partidaris als del país, com sembla que així ho vol el pinyol que l’envolta, i bloqueja un possible acord, produirà frustració i desassossec, aquí, entre aquells que esperen que el finançament serveixi per millora els serveis públics que reben i més en temps de crisi.
Alhora que potenciarà la incomprensió i la malfiança, allà, que no entendran el missatge que això suposa, amb tot això només aconseguirà afavorir la incomprensió i encoratjar, un altre cop, l'aparició de la catalanofòbia, a la que no seran aliens aquells mateixos que la van propagar quan es debatia l’Estatut, ara fa 3 anys.
Esperem que continuïn fent-ho bé i que en el debat parlamentari no prevalgui l'ànsia fotogràfica sobre el interès col·lectiu i s'aconsegueixin les bases d'un bon acord, que sigui possible allà.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Jugar amb regles


Tot joc té les seves regles. No es pot jugar sense elles o saltant-se-les. La crisi financera, que ens arriba des de l'altre costat de l'Atlàntic, amb la seva cruesa i duresa ens commina a no oblidar-ho mai.
Als Estats Units, la tradicional banca comercial (similar a l'europea) no està tan afectada per la situació perquè ha respectat les regles i s'ha sotmès al control i les normes de les autoritats públiques. Ha estat més transparent. Al contrari, les "modernes i innovadores" formules financeres (banca inversora o entitats hipotecàries) es cauen estrepitosament perquè han acumulat riscs excessius en la recerca de beneficis espectaculars.
No hi ha cap problema!- deien - el mercat ajustarà els excessos, els operadors s’autoregulen ells sols i els controladors privats (auditors, qualificadors de rating) ens previndran de les practiques errònies. Mentida! Els operadors han fet créixer artificial els beneficis de les entitats sota la permissivitat de la autoritats reguladores governades per persones, com Alan Greespean, que no creien en el paper que tenien que fer .
No han gestionat els riscos, els han creat. Per això ara tampoc volen assumir les conseqüències.
La coherència dels defensors de "laisser faire, laisser passer" ha saltat feta miques. Abans adjuraven del públic, ara exigeixen els seus diners per salvar els seus negocis. Abans van privatitzar els beneficis, ara socialitzen les pèrdues. I salten de joia quan l’Administració intervé i amb els impostos tapen les vies de desconfiança que han creat.
De les crisis s'aprèn, d'aquesta també. Desregular més no és la sortida. Sense regles i sense una autoritat pública no hi ha joc possible, només s'està construint la següent i més greu crisi. Regles, transparència i l'autoritat que les emeti, controli i imposi són imprescindibles per evitar que l'avarícia individual perjudiqui la majoria.
Les que hi ha s'han mostrat insuficients, perquè no han estaven fetes per governar la globalització actual o perquè les autoritats no han assumit la seva responsabilitat. Es necessiten regulacions i autoritats globals, perquè la partida és global.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Política i pedagogía


"Política vol dir pedagogia" aquest aforisme de Rafael Campalans hauria de ser seguit amb més assiduïtat. A tots ens aniria millor!
Però no és així. Sense anar més lluny, aquesta última setmana hem tingut un debat "profund" i estèril a compte de la paraula flexibilitat.
L'oposició i fins i tot algun soci en el Govern han suscitat interpretacions i judicis d'intencions sobre la utilització que va fer el President Montilla de la susdita paraula en el seu discurs institucional de la Diada, sense més mínim el rigor. El debat polític és una cosa sana i necessària, la tergiversació, no.
S'ha intentat assimilar flexibilitat amb ductilitat
. Això no és només un error conceptual. Suposa equiparar la capacitat d'adaptar-se a l'entorn sense partir-se amb la de deformar-se o plegar-se per una pressió exterior. No és una diferència fútil!
El que va dir el President Montilla de buscar l'acord des de la lleialtat, amb flexibilitat i fermesa, és d'una claredat meridiana. Ningú no sostindria en públic que amb deslleialtat, inflexibilitat i rigidesa s'assolirà l'acord, oi? Es faci pedagogia de la negociació eficaç, es faci bona política.
Això no és una competició per veure qui és més dur, sinó de com ser més eficaç per assolir un bon acord de finançament autonòmic. Entre altres coses perquè, com succeeix amb els diamants, ser dur (no deixar-se ratllar) és compatible amb ser fràgil (trencar-se amb facilitat).
En aquesta negociació, com en totes, per arribar a l'acord el que es necessiten és: fer pedagogia de les nostres raons; tractar d'entendre les raons de l'altre per fer possible que tots guanyin, nosaltres també; no plantejar la negociació com un empassa-te-la, ni d'una banda ni per l'altre i recolzar i no crear dubtes sobre els negociadors, el Govern i el seu President, i les seves intencions.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Naps i cols


No és bo confondre els naps amb les cols. I en política molt menys.
És per això que resulta incomprensible que algú pugui barrejar i confrontar, com fa Mariano Rajoy, als perceptors per desocupació i als que van a França a veremar.
Uns, els primers, són 180.000 persones no nascudes a Espanya que han cotitzat a la Seguretat Social, perquè tenen (encara ho tenen) un permís de residencia i un contacte de treball, ambdós perfectament en legals i com ara han perdut la feina, per causes alienes a la seva voluntat, tenen dret a rebre la prestació per desocupació.
Els altres són 20.000 persones andaluces que en la seva majoria i com anys anteriors, inclús aquests de bonança econòmica global, surten a recollir el raïm a França. Entre altres raons perquè els hi surt més a compte la relació entre el treball i el salari que reben allà en aquest període, que no pas si ho fessin aquí.
La situació d’uns i d’uns altres no té res a veure. Tampoc té res a veure amb temps anteriors quan els espanyols tenien que emigrar a l’estranger perquè no tenien possibilitats de tenir feina aquí. Això si què es barrejar nap i cols!.
De veritat no se’n adona del que està fent i dient? Al confrontar ambdues situacions, que no estan relacionades, afavoreix el discurs xenòfob dels que sostenen que els immigrants li treuen la feina als autòctons. Per això ara intenta retirar-se de la part més “aparatosa”, però mantenint allò que és fonamental
Està proposant el Sr. Rajoy que siguin els estrangers aturats perceptors de les prestacions de l’atur els que se’n vagin a fer la verema a França?. Reduir la mobilitat laboral dintre de la Unió Europea? Desprestigiar als agricultors espanyols perquè ofereixen condicions salarials menys atractives que la dels viticultors francesos?.
No, res de tot això, el que fa és un "embolica que fa fort", per donar algun suport a la seva tesis fonamental.
El PP necessita fer creure que la situació actual és com les crisi anteriors que hem viscut, per crear pors, per poder legitimar tot allò que proposa i no que és més que un ajust dur que recaigui en els sector socials més febles.
Tant se val! si aquelles crisi van ser fruit de l’aïllacionisme en el que ens va situar el franquisme, o d’un model industrial caduc, o de les turmentes monetàries. Res de tot això interessa.
Només una idea sobresurt d’aquest missatge, fer creure a tothom que la situació actual és similar a aquelles que, fins i tot, van obligar a emigrar a tant gent.
Si per aconseguir això, s’han de confondre naps i cols, tant se val. Doncs, no, Sr. Rajoy!

diumenge, 14 de setembre del 2008

Els amics i els bons assessors no estan per fer la pilota"

ENTREVISTA: JOSEP M. RAÑÉ
President del Consell de Treball Econòmic i Social
(publicada a
El País Catalunya del dia 14 de setmbre de 2008)

"Avui no hem de reproduir les receptes d'acomiadaments massius dels 80"
La pobresa creix: "És evident que amb les accions públiques no n'hi ha hagut prou"

Els preus dels pisos concertats, l'edat mínima per exercir la prostitució, la durada de la qualificació de l'habitatge protegit, la regulació de la política industrial, l'Impost de Successions o la persistent burocràcia amb què topen les empreses són algunes qüestions en les quals el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTSC), òrgan assessor del Govern català, ha posat alguna xinesa a la sabata de les lleis promogudes per la Generalitat. L'exconseller d'Indústria Josep Maria Rañé (Sant Just Desvern, 1954) va rellevar el juny la morta Mercè Sala en la presidència de l'organisme, que reuneix empresaris, sindicats i cooperatives i del qual la Generalitat va sortir fa gairebé quatre anys per deixar de ser jutge i part.
Pregunta. Se'ls sent més perquè la Generalitat va deixar el CTESC?
Resposta. L'assessorat no ha de ser a l'òrgan assessor. La sortida del Govern català fa més independent i autònom aquest òrgan assessor. El CTESC ha de donar una opinió lleial, però també tècnica, rigorosa i fonamentada. I els seus dictàmens són de consens, donen un missatge amb valor polític, no són una suma d'opinions individuals i contradictòries.
P. Però, els fan cas?
R. Els dictàmens no són de compliment obligat. Pot ser que el Govern català no assumeixi el seu contingut en la seva totalitat, però sí li fa cas al CTESC. Les últimes dades que tenim són d'una acceptació del 62%. A un sempre li agradaria que s'ho acceptessin tot, però és un percentatge satisfactori. La clau que acceptin els dictàmens és que es construeixen sense biaix sindical o empresarial, sinó buscant el consens. Els amics i els bons assessors no li han de fer la pilota al Govern.
P. El CETSC ha criticat que no s'hagin aprofitat els anys de bonança per canviar el model econòmic català.
R. Sí. No s'ha aprofitat i hi ha raons que ho expliquen: l'accés als diners barats, el volum i marge de benefici d'activitats de poc valor afegit o la bonança econòmica que produïa la construcció van fer més tebis els esforços per reorientar l'activitat a mig i a llarg termini.
P. Fa anys que la Generalitat parla de la necessitat de canviar de model. En quin termini es pot aconseguir un tomb cap a una economia més competitiva?
R. Porta el seu temps reorientar recursos. Ara, amb la crisi, hem vist que molts diuen "quan les coses van bé, no vinguis, Govern, però vine a ajudar-nos quan tenim problemes". Els governs, més que intervenir, han de fixar unes normes que regulin el funcionament del mercat, que li donin transparència i equilibri. Volem analitzar no només el que fa el Govern català, sinó analitzar si això va en línia de canviar de model, si ens ajuda a accelerar aquest canvi o no.
P. La crisi s'aguditza i abunden els auguris de reestructuracions i retalls de plantilla. Com afrontar aquesta situació?
R. Se senten veus dient que el que va funcionar els vuitanta pot servir ara. Les receptes dels anys vuitanta, en els quals varem viure acomiadaments massius i una dura reconversió del sector industrial, de neteja a les portes de l'entrada a l'Europa comunitària, avui no podem reproduir-les. Importen les polítiques a termini més llarg. Catalunya s'ha de reorientar per competir a nous sectors, encara que és normal que el ciutadà avui demani solucions per a avui, i no per a demà passat.
P. En temps de vaques grasses, la pobresa va augmentar a Catalunya. Què ocorrerà ara?
R. La pobresa ha augmentat en relació amb el valor mig. En part, com el valor mig va pujar molt, un sector de la població en un extrem es va quedar despenjat. Però la distribució de la riquesa no ha estat socialment positiva, no s'ha produït al mateix ritme que el creixement econòmic.
P. La pobresa ha augmentat en anys d'un govern d'esquerres. Quina reflexió el mereix?
R. És evident que les accions públiques no han estat suficients per compensar les mancances que existeixen. Nosaltres no ens quedem a la foto fixa d'un increment d'un any a l'altre. Ens importa la tendència i caldrà mantenir-se vigilant.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Afrontar la crisi

Josep Maria Rañé. President del Consell Econòmic i Social de Catalunya (CTESC)
Article publicat a El debat.cat el 10 de setembre de 2008


Si el Govern central pretenia, amb la seva negativa a pronunciar la paraula crisi, explicar que l’actual situació de l’economia espanyola era diferent a les crisis dels anys 1980, 1993 o 2002, o fer entendre que, ara, estem en millors condiciones que aleshores i que les mesures que es van prendre llavors no són les que ara fan falta, no se’n va sortir!
Com li vaig llegir un cop a Josep Ramoneda: “La política és la distància que hi ha entre la realitat i la percepció que en tenen els ciutadans”. Si només ens guiem per la realitat objectiva caurem en la tecnocràcia i, si només atenem a les percepcions, en la demagògia. Entre ambdós extrems està la política. La política de les coses, no les coses de la política.
Aquest ha estat, i és, un debat polític sobre la situació econòmica que demanda respostes polítiques. Però una política no és solament una suma de mesures, necessita d’un relat que la vertebri, que li doni cos.
És a dir, no es tracta de fer un debat acadèmic sobre quan i com és tècnicament correcte parlar de crisi, sinó que la gent conegui i percebi què s’està fent per afrontar la situació que viu i l’angoixa. No es tracta d’actuar sense rigor econòmic i amb dramatisme, sinó amb mesures tècnicament correctes i socialment equilibrades, que estiguin emmarcades en un discurs que els hi doni una dimensió compacta, completa i solvent, i generin confiança.
Avui convé actuar pel curt i pel mig i llarg termini alhora, perquè la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs amb repercussions immediates i intenses i d'altres interns amb efectes més estructurals i importants. La majoria de les actuacions que anuncien i prenen els governs català i espanyol s’orienten a pal·liar el curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca: que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables, ni als ciutadans, mitjançant els crèdits ICF o ICO; que no s'enfonsi el sector de la construcció amb plans de xoc d’habitatge; que és mantingui la capacitat de consum de les famílies i que les persones afectades per la desocupació siguin ateses amb la reforma de les polítiques actives. És a dir, fer que la roda continuï girant.
Aquestes mesures a curt termini són imprescindibles, doncs sinó suposaria que s’ha abandonat als ciutadans, i als més febles, a la seva sort. Ara bé, el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir fer l'important.
La situació econòmica general ha posat més de manifest l’enunciat esgotament d'un model de creixement. Aquell que s’ha basat en el “totxo”, la producció de baix valor afegit i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquest cop més sa, requereix actuacions a mig i llarg termini que aprofundeixin els canvis iniciats en l’anterior legislatura.
Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar, són camins que s’han de fer i que no tenen dreceres. Si intentem evitar-los, tornarem a ensopegar.
Unes accions no es poden, ni es deuen, contraposar a les altres, perquè són complementaries i no contradictòries. Però en tot cas, s’han d’aplicar i explicar perquè puguin ser assumides com l’esforç que, tot plegats, hem de fer per sortir de la crisi sense desatendre a la part més feble de la societat.

Ni ho pensis


No s'entén què pretén Artur Mas amb la seva proposta de pactar una posició de mínims entre les forces catalanes, ajudar o entorpir la negociació del finançament?
Encara que es juramentessin perquè l'altra part no ho sàpigues, s’acabaria sabent, i sinó mireu la filtració del document de treball fet amb la Conselleria d'en Castells.
Només hi ha solució perquè això no succeeixi, cal fer el que aconsella Manuela de Madre per evitar les filtracions: " Si una cosa no vols que se sàpiga, ni la pensis! " I molt menys, la posis per escrit.
On van ensenyar a negociar a Artur Mas? Fins i tot el pitjor negociador sap que si, abans de començar, anuncies la teva postura mínima, automàticament, aquesta es transforma en la màxima de l'altre. I a partir d'aquest moment , a l’altre només li queda esperar que baixis.
No poden ser tan mals negociadors! Encara que veient els resultats dallò que va negociar amb el PP, quan governava, tampoc no s'ha de descartar aquesta hipòtesi.
Amb l'estratègia de CiU, disenyada per guanyar protagonisme ells, la negociació del finançament es bloqueja, doncs deixa sense capacitat de maniobra als dos governs que negocien.
El Govern de Catalunya no pot moure's, i menys a la baixa, perquè en el supòsit que ho tingues que fer per assolir un acord seria acusat de trencar l'acord, trair Catalunya, malvendre’ns l’Estatut i, si s’escau, de la mort de "Manolete".
Per la seva banda el Govern d'Espanya no pot acceptar-ho perquè a la resta d'Espanya l’oposició, el PP, els hi diria que han cedit a l’ultimàtum de Catalunya, en detriment de la resta. Son conscient que estan fent una pinça amb el PP que bloqueja en un dels punts de l’Estatut va atacar de forma mes brutal?


Llavors, quin és el seu benefici i objectiu amb aquest plantejament? Presentar-se com l'únic defensor de Catalunya. Si hi ha acord, és perquè o ha cedit Zapatero o el tripartit s’ha baixat el pantalons i si no hi ha acord és perquè Zapatero i el socialistes no respecten ni a Catalunya ni a l’Estatut.
Però on queden els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya? Els interessos de aquelles personen que necessiten un millor finançament per a la Generalitat per que així els pugui prestar els serveis que necessiten.
Deixeu-nos de romanços, el que ara toca és fer-li cas al President Montilla. Deixar-se de declaracions i passar a la negociació. Una negociació eficaç, prudent, discreta i tranquil·la, asserena però ferma (com és ell), que busqui un únic objectiu: aplicar el finançament previst en l'Estatut i on totes les forces catalanes han de renunciar als seus interessos partidaris, en benefici del conjunt.
CiU ha d'entendre que no té el monopoli de la defensa dels interessos de les persones que viuen a Catalunya (perquè no se'l van donar les urnes) però pot tenir un paper important però dintre del conjunt, com li reconeix i ofereix el President, enutjant així a Alfonso Guerra.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Perplex

Estic perplex! Però no pel que dieun alguns sociolegs catalans.

Perplex, perquè he vist com les borses de tot el mon, representació genuïna del capital, pujaven d'una forma espectacular, quan el Govern dels Estat Units d'Amèrica anunciava una acció econòmica clarament intervencionista. La intervenció de les dues institucions financeres, Freddie Mac y Fannie Mae, que controlen el 40% del mercat hipotecari nord-americà.

Perplex, perquè creia que fins ara venien dient què s'havia d'excloure la intervenció de las autoritats públiques dels negocis privats! Què els mercats ja s'ha autoregularien ells sols!

I ara, es posen tan i tan contents amb el intervencionisme públic. Val la pena dir, que és per salvar-los de la hecatombe del sistema financer, a la que es podien veure arrossegats per la "caiguda lliure" que aquestes institucions estaven protagonitzant.

Seran necessaris molts recursos públics per sanejar la situació, però aprendran la lliçó tots aquells profetes del liberalisme econòmic i la suposada autoregulació els mercats? O aplicaran la tècnica del rodamón, ho ficaran al sac i aniran a per la següent crisi, que sens dubte encara serà mes gran. Que fàcil és això d'assumir grans riscos, si s'espera que Papa-Estat vindrà a pagar els plats trencats quan com ara tornin a trencar una vaixella molt cara.

A aquesta situació no s'hagués arribat si el poders públics haguessin pogut fixar les regles del joc i controlar el seu compliment, pel que fa als mercats financers i els seus antics i nous productes, si els riscos haguessin estat regulats en atenció als interessos globals i els del propi sistema financer i no haguessin estat establerts per la voluntat d'un privat. Cap privat mai tindrà ni la capacitat ni la voluntat de fer-ho. Seria bo que aprenguéssim la lliçó i que els poders públics, quan més democràtics millor, poguessin assolir aquesta responsabilitat.

Així evitaríem tenir-nos que quedar perplexos, davant les alegries dels que privatitzen els beneficis, però exigeixen el rescat públic de les pèrdues i dels danys que han provocat amb la seva manca de responsabilitat col·lectiva.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Sense dreceres possibles



L'economia espanyola creix més que les economies europees més desenvolupades, però la seva desocupació també.

La situació ha canviat amb molta rapidesa, de ser una de les que més creixia, i més ocupació creava, s'ha passat a liderar la taxa de desocupació europea.

Per què el mercat de treball espanyol té aquestes oscil·lacions tan dràstiques? Per què és tan sensible als canvis de cicle econòmic?

Bàsicament perquè encara és un teixit econòmic que produeix bens i serveis basant excessivament la seva competitivitat en costos laborals baixos, amb una regulació laboral tan flexible que fa de l'ocupació el mecanisme d'ajust econòmic per antonomàsia, ja que els altres han estat transferides a la Unió Europea i les seves institucions.

Això fa que el procés d'ajust, quan l'economia es contrau, sigui intens, ràpid, senzill, però duríssim socialment.

Tothom manifesta la seva preocupació per la situació, però no tothom coincideix en les solucions.

D'una banda els governs (l'espanyol i el català), les patronals i els sindicats , busquen, amb el dialogo social, fer via cap al canvi de model productiu de bens i serveis. Són conscients de la necessitat de transitar cap a un model que incorpori més qualitat i valor als productes i als processos, on l'aprofitament dels treballadors com a força de treball doni pas al del seu coneixement, on la millora de les infraestructures físiques (viaries, ferroviàries, Aéreas, marítimes, energètiques e hidràuliques) i les del saber aplicat (universitats, parcs científics, centres tecnològiques) serveixin per acompanyar i fer-ne més efectius els esforços inversors dels empresaris i emprenedors.

D'altres - alguns de els han gaudit del festival de resultats positius - ara tornen a reivindicar com a sortida les mateixes receptes de fa 20 o 30 anys, més flexibilitat, i menys protecció social. Això sí, ho fan omplint-se la boca en nom de la urgència i la modernitat.

És cert que se'n va amb retard. L'estímul d'uns guanys ràpids i abundants, sense haver de canviar el que es feia i com es feia, ha estat una adormidora molt eficaç, ha retingut el pas del canvi. Per això no hi ha dreceres, ni tornades enrere, possibles.

L'única solució és canviar el model productiu i les relacions, encara que això sigui més lent i complex que les pseudosolucions dràstiques que propugnen.

Els pròxims comptes públics (els generals i els catalans) s'han d'enfocar a abordar les solucions de fons per a l'economia, però també a atendre a les persones sense ocupació, mitjançant politiques actives personalitzades, i també a establir els serveis i les prestacions públiques necessaris (pensions, salut, educació, serveis socials) per a aquelles altres que patirán els efectes més negatius de la crisi. Aquesta és la prioritat. El dèficit zero, no, perquè l'economia està al servei de les persones i no al l'inrevés.

Com ja hi reiterat anteriorment en aquest mateix blog, atendre aquesta prioritat no es contradictori, sinó complementari, amb el fet de donar relleu i importància a la negociació dels finançament autonòmic, doncs moltes d'aquestes polítiques són competència dels governs autonòmics.

Pel seu torn, el diàleg social s'ha d'orientar a l'ajust entre el nou model econòmic que necessitem i les relacions laborals adients al mateix.

Així com unes relacions laborals basades en la inseguretat, la inestabilitat i la precarietat laboral són possibles – i, fins i tot, coherents - en un model productiu, on es vol que les persones obeeixin i reprodueixin instruccions simples i repetitives dins d'unes estructures empresarials molt jerarquitzades, de caràcter manufacturer o de serveis poc qualificats, resulten totalment inadequades i desaconsellables per la gestió del nou sistema productiu. Aquest requereix d'un altre model de relacions laborals. Un model afavoridor de la iniciativa, la responsabilitat, la aportació dels coneixements de les persones que hi treballen i que , per tant, substitueixi la jerarquia autoritària pel lideratge motivador. Un model on la formació permanent sigui la garantia de que la capacitat d'adaptar-se al canvis no es resolgui amb la pèrdua del capital humà.


Aquesta és la raó de fons que fa tant caduc, inútil i fora de lloc aquestes receptes retrogrades que es volen utilitzar políticament econòmicament o socialment, per guanyar avantatges privades o partidistes, no per guanyar rèdits col·lectius.

dimecres, 27 d’agost del 2008

Sortides duradores



El Ministro Corbacho té raó quan adverteix que no s'ha d'utilitzar la situació econòmica per congelar els salaris.

En aquests els últims anys de bonança econòmica han crescut amb tanta moderació i s'han ajustat tant a l'alça dels preus que, fins i tot, el salari mig ha descendit, doncs la gran quantitat d'ocupacions que s'han creat tenien retribucions inferiors a ella.

Malgrat això, la nostra economia no ha millorat la seva productivitat.

Constitueix un error social i econòmic buscar en la congelació dels salaris la sortida a la situació, ja que no són un dels factors desencadenants.

Un error social perquè l'empobriment relatiu de les persones que viuen del seu treball i que no s'han beneficiat del creixement econòmic pot produir una reactivació de la conflictivitat social, ja de per si previsible davant del increment de crisis empresarials.

I un error econòmic perquè, de nou, s'orienta la sortida cap a un model de competitivitat que és caduc, el que es basa exclusivament en els baixos costos laborals. Si els preus industrials creixen un 10% a causa del impacte de la factura energètica o el preu dels diners son un obstacle per a la posta en marxa de processos i reformes productives o si el valor de l'euro dificulta les nostres exportacions, la solució cal buscar-la en l'eficiència energètica o en la millora de la productivitat i no en la congelació salarial.

Aquestes opcions que semblen fàcilment adoptables a curt, suposen una trampa a mitjà i a llarg termini perquè agreugen els problemes i ajornen les solucions duradores.

El plantejament del Ministre de Treball és una reflexió equilibrada i intel·ligent sobre com reconstruir el nostre teixit econòmic amb bases més sòlides i molt més si es fa amb dialeg i pactes assumibles per les parts.

Per això seria bo que agents econòmics i socials l'escoltessin i fessin seu.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Bloquejats



Finançament i pressuposts s'han entrellaçat. Ambdós corren el risc de bloquejar-se mútuament.

És possible bloquejar els pressuposts de l'Estat? Sí, però no és convenient per a ningú.

Coincideixo, en això també, amb el meu amic López Bulla que fa un dies en el seu bloc, "Metiendo Bulla", en ple estiu s'atrevia reflexionar tot preguntant-se : "¿HAY QUE BLOQUEAR EL PRESUPUESTO DEL ESTADO?.

No és convenient políticament, però sobretot no ho és socialment. Especialment, aquesta última, pels efectes que produiria sobre les persones que han de rebre els seus resultats.

Les prorrogues pressupostàries produeixen forts impactes econòmics, moltes vegades contradictoris i no sempre positius.

Resulten "molt útils" com a mecanisme d'ajust i contenció de la despesa pública i més quan els ingressos públics cauen per la frenada de l'activitat econòmica, això podria incentivar a aquells "economicistes de mires curtes" que volen deixar actuar a les forces del mercat per reordenar la situació, en que ens trobem, a defensar-la com a mal menor, obviant, a més a més, tenir que debatre les actuacions econòmiques per fer-ne front a la situació, doncs "tenir que atendre les demandes socials, perverteix la ortodòxia econòmica".

No obstant, per a la resta de mortals aquesta situació resulta molt poc recomanable doncs, al mateix temps, impedeixen reorientar el potencial del pressupostos vers el que fa falta per encarar-la, ja que en la contenció de la despesa pública no és troba la solució, sinó en la execució d'una política econòmica anticíclica.

Però allò que em sembla més rellevant, i a voltes més oblidat, és que això agreuja encara més els efectes negatius de caràcter social de la mateixa. Sense la priorització en les mesures econòmiques per afrontar la situació i les mesures socials per pal·liar-ne els efectes, la crisi tindrà unes conseqüències pitjor pels sectors socials més desprotegits, davant ella. Per això resulta tant irresponsable abonar aquesta opció i sorprèn l'alegria amb què alguns manegen aquesta situació que no beneficia ningú.

Vull dir que aquest element no pot ser present en el procés de negociació del finançament? En absolut. En primer terme, perquè ja hi és i en segon, perquè estan relacionats. El finançament ha de tenir reflex en el pressupost i a l'inrevés. El que jo afirmo, és la conveniència de no tenir que arribar a utilitzar-ho, o com a mínim, que es sigui conscient que no és un instrument de pressió unidireccional.

D'altra banda, el Govern Central tampoc pot fer com si això no fos un risc real, per intentar d'aquesta manera guanyar una millor posició relativa en el procés negociador. La no superació de la tramitació parlamentaria del pressupost suposaria un dur revés polític. Es faria patent que ara, i malgrat l'avenç electoral, no s'aconsegueixen travar les aliances suficients per tirar-lo endavant, com es feia abans. Sense un acord sobre finançament autonòmic que pugui ser assumit a Catalunya no hi haurà desbloqueig, ja que l'aportació de tots els diputats catalans, inclosos els 25 del PSC, són imprescindibles. Potser perquè és una de les poques vies políticament possibles que resten per treure endavant els pressupostos, doncs l'altra via per assolir la majoria suficient, la via basca del PNB, apareix tancada, mentre el referèndum d'Ibarretxe es mantingui.

A Catalunya, el bloqueig pressupostari i la pròrroga del vigent, suposen la no aplicació de l'Estatut i el manteniment del deficient sistema de finançament actual, que van pactar CiU i PP, és a dir un mal negoci.

No és dolent que es sigui conscient que aquests (pressupost i finançament) són un parell de ganivets sense mànec. Qui vulgui utilitzar-ne un, contra l'altra part, es farà tant mal com el que vol provocar. Ajudarà molt a tenir una posició temprada, que no tèbia.

Com sempre en les negociacions, i aquesta no és massa diferent, per desbloquejar aquest "sodoku" han de guanyar tots.

Així doncs, el que procedeix és que tots treballin per a l'acord, no per quedar bé o derrotar l'altre. Aquest es un procés que es resol amb intel·ligència, fermesa, discreció i habilitat negociadora, com les que practica el President Montilla i no amb sortides de to, protagonismes, exhibicionismes i vols gallinacis.

dimecres, 13 d’agost del 2008

Per segona vegada



Les persones som els únics animals que ensopeguem dues vegades a la mateixa pedra, assevera una molt coneguda dita popular. Potser la cita no sigui científicament encertada, ja que la humanitat ha progressat aprenent dels errors, més que dels encerts. No obstant, això ha estat així, sempre i quan, hagi extret les conseqüències dels errors i no s’hagi entossudit en repetir-los.
Així doncs, la dita popular cap imputar-la al fet de reiterar en l'error, per incapacitat d’haver après de la primera ensopegada. Això és el que ha succeït a Cervera, amb l'empresa italiana ACC Spain, abans Cubigel.

L'any 2002, Lear Corporation SA va decidir tancar la planta que tenia allà amb prop de 1300 persones emprades, al·legant falta de rendibilitat, que no pèrdues. Llavors, es va suscitar un intens debat sobre la deslocalització d'activitats de baix valor afegit i la reindustrialització de les zones que afectaven.

Per urgència, necessitat i conveniència política (relacions entre assessors de l'empresa i alts dirigents de la Generalitat de CiU i la proximitat de les eleccions del 2003), es va cloure el tema amb ingents ajuts públics, reindustrialitzant amb el mateix model que estava fracassant.

En el 2003, després de fer comprar, l'INCASOL, les naus de Cervera perquè Lear pagués les indemnitzacions laborals, des del Govern es va fer que, de nou, aquest organisme públic les adeqüés (altre vegada amb càrrec a l'erari públic) perquè s'instal·lés Cubigel i així poder presentar un suposat èxit polític. Al cap de cinc anys, aquest projecte ha fet aigües. S'han perdut “bous i esquelles”, és a dir, diners públics i llocs de treball. I això malgrat els intents que des dels governs d’esquerres s’han desenvolupat, tots aquest anys, per intentar redreçar un projecte mal concebut.

Apostar per un model productiu de béns i serveis amb més valor afegit, és menys ràpid i s’ha de reconèixer que té els seus riscs, però sobretot el que té són possibilitats d’èxit. Al contrari, replicant el model industrial caduc, que busca competir exclusivament amb els costos laborals directes, es perd segur.

Si hem ensopegat dues vegades, que no n'hi hagi una tercera, donem-li a la gent de Cervera oportunitats reals.
I aprenem dels errors, per a no repetir-los.

dimecres, 6 d’agost del 2008

Lluitar contra fantasmes


La futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no avalarà que Catalunya tingui un sistema de concert econòmic i el seu finançament cabrà dins del sistema general, segons recollia “La Vanguardia” en la seva edició del dia 4 d’agost fent-se reso d’una presumpta filtració informativa.

Quin gran descobriment! Si la Constitució hagués previst un sistema de concert econòmic per a Catalunya, ho hauria dit. I si l'Estatut ho hagués buscat, també ho hauria dit. Però, ni un ni l'altre, no el diuen. La raó es senzilla, no forma part de les seves previsions.

D’altra banda, que hi hagi una relació bilateral Catalunya-Estat, no exclou que els acords entre ambdues no siguin generalitzables - l'Estat garanteix que així sigui - i per tant integrable en el model general. És més, així es va explicar alhora de defensar la constitucionalitat de l’Estatut.

El fet que el text estatutari reculli l’existència d’una agència concertada - que no concert econòmic -, una major participació en els impostos no cedits (IVA, IRPF i Impost de societats), un anivellament dels serveis bàsics (salut, educació i servis socials) i una distribució que respecti el nivell de població real, no faran que Catalunya deixi d'aportar recursos de forma absoluta i solidaria. Això serà així mentre el seu nivell de renda sigui superior a la mitjana estatal. En tot cas, l’aplicació del Estatut i amb ells aquest factors corregirà un injust excés de transferències que es necessiten per atendre les necessitats de les persones que viuen aquí.
Si aquests problemes no es deriven dels texts jurídics. On neixen aquests fantasmes? En l'imaginari polític de qui van interposar els recurs, els quals donen com assolides les anunciades però insatisfetes demandes dels nacionalistes, que al seu torn, justifiquen amb elles la insuficiència de l'Estatut. De nou amb aquest joc, es creen uns inexistents greuges a banda i banda, per a després, passar a combatre'ls amb virulència i desafuro.
El Constitucional ha de "barallar-se" amb els texts, no amb fantasmes. Ha de resoldre pensant en l'escrit i no a interpretar restrictivament futuribles no plantejats. Ha de fer com fan les Cambres de Comerç catalanes, centrar i concentrar el debat en el concret, i quantificar en els euros les diferencies.

Així s’ajuda a avançar cap a la solució, lluitant contra els fantasmes, no.