Pàgines

dimecres, 23 de desembre del 2009

Mèrits o bressol?


El impost de successions no s'ha eliminat totalment, com pretenien PP i CiU. No obstant, la reforma aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya (PSC, ERC i ICV-EUiA), eximeix de satisfer-lo en el 94% de les vegades.

Tot i això, els qui defensaven la seva desaparició, com sempre passa, s'han afanyat a anunciar que si per un casual arribessin a tenir una majoria suficient el suprimirien. Quan CiU governaven amb el suport del PP i Artur Mas n’era el Conseller d'Economia i líder impectore del Govern, no ho va fer. No només el va mantenir sinó que el va defensar .

Avui diuen el contrari, això només pot ser degut a dues raons: que vulguin beneficiar els hereus d'aquest 6% de casos o que creguin que no s'ha de pagar res per les herències.

En el primer cas ens trobaríem davant d'una defensa interessada i corporativa.

Interessada per part d'aquells que, avui a l'oposició, opten per arribar a governar intentant aconseguir el favor electoral d'aquest percentatge de persones, basant-se en fer-los creure que la defensa dels seus interessos, és el que més els interessa.

I corporativa, perquè en alguns casos la mesura no es defensa pensant en el bé comú, sinó calculadora en mà per saber quan es beneficiaran els seus.

En el segon cas, la posició té més a veure amb el model de societat que pretén defensar: Una, on la posició social es té i s'obté per raó del bressol que t’ha vist neixer o una altra, on la capacitat i l'esforç personal i els mèrits que s'aconsegueixen amb ell són els que la determinen.

Si s'opta per una societat aristocràtica té lògica que alguns dels qui detenten fortuna i poder pretenguin auto excloure’s de l'obligació d'aquest impost, que finança l'estat del Benestar, evidentment no en exclusiva però si al costat de les altres figures impositives. Han de pensar que si la posició social la dóna el bressol, per què han de finançar els mecanismes generadors d'igualtat d'oportunitats que ajuden als qui s'esforcen?

Doncs, entre altres coses, perquè si s'apliqués la seva lògica, els seus hereus ho serien d'una societat anquilosada i condemnada a la decadència, com ha passat històricament en aquest tipus de societats.

I com van haver de recordar-li les grans fortunes americanes (Bill Gates de Microsoft inclòs) al president Bush al fer-li saber que a ells no els suposava cap favor suprimir-ne aquest impost. Doncs ells, de manera intel·ligent i no mesquina, preferien contribuir per viure en una societat una mica més justa, més segura i més equilibrada, on les persones se les mesurés per la seva capacitat i el seu esforç i no per el estatus de la seva família - encara que els seus hereus rebessin menys - que haver de conviure amb la inseguretat que acompanya els desequilibris socials, la injustícia i la insolidaritat.

Port altra banda, aquesta concepció aristocràtica de la societat comporta una gran ineficiència econòmica i social al malbaratar el talent i la capacitat de les persones pel simple fet de no haver nascut en el si d'una família acabalada, la qual cosa empobreix a tota la societat.

Al final, en el tema del impost sobre successions la qüestió és: mèrits o bressol.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Ícar



Com Ícar, Artur Mas, s'ha acostat tant al "sol independentista" que corre el risc de precipitar al buit des de la seva talaia.

L'obsessiva idea de competir en independentisme amb ERC, que li imposa "el pinyol de CDC", l’ha radicalitzat. D'ERC ja se sabia que era, i continua sent, independentista, de CiU no.

Està abandonant la prudència i l'ambigüitat calculada que practicava el President Pujol: es va manifestar favorable no només a la autoconsulta entre independentistes de diumenge passat, sinó a la independència de Catalunya. I es va equivocar, perquè ni tots els seus l’han seguit en aquesta aventura.

Després d'incrementar el cens d'aquestes 166 poblacions amb joves de 16 a 18 anys i persones que han immigrat, van votar gairebé 50.000 persones menys que aquelles que van donar la seva confiança a les forces polítiques nacionalistes catalanes a les eleccions autonòmiques. Això suposa perdre més del 20% del seu electorat.

Una experiència com aquesta que divideix la ciutadania de Catalunya, també ha acabat dividint-los, sinó que l'hi pregunti a Unió, que s'ha desmarcat abans, durant i després del diumenge d'aquesta iniciativa.

Per si fos poc, alguns dels convocants de la autoconsulta l’han posat en un compromís, amb una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per realitzar un referèndum vinculant abans de les eleccions autonòmiques de la tardor propera.

Si en el tràmit parlamentari CiU unís els seus vots a ERC, aquesta ILP sortiria endavant, ja que entre els dos tenen majoria absoluta al Parlament, però amb això certificaria la seva renúncia a ocupar la centralitat política, ja que reconeixeria que un futur govern de CiU a Catalunya seria un govern independentista.

Amb aquest missatge, podria esgarrapar alguns vots a ERC, li barraria el pas a les CUP i al Reagrupament de Carretero, però indefectiblement el portaria a perdre més vots de catalanistes no independentistes. Per això, ara, necessita distanciar-se d'aquest "sol" que amenaça de fondre la cera de les ales. Ho farà al·legant inoportunitat política, o esperant que els lletrats del Parlament li facin la feina declarant no ajustada a la Llei la ILP prevista.

A més a més, amb totes aquestes "alegries" polítiques està aconseguint deixar al President Montilla i el PSC gairebé l'exclusiva de la defensa de l'Estatut, el màxim nivell d'autogovern real i efectiu mai aconseguit i la centralitat política, perquè evidentment ni el PP ni Ciutadans el defensen.

D'altra banda, l'acció de govern avança resolent problemes i dèficits històrics com es va posar en evidència aquest mateix diumenge. Mentre uns construeixen infraestructures (L-9 del metro) que uneixen a ciutadans i resolen les seves necessitats, altres posen en perill els ponts que ens uneixen a altres ciutadans d’Espanya i creen problemes.
Seria millor per a tothom que abandonés aquestes ales d'Ícar i sumés les seves forces a les del Govern de Catalunya per defensar l'Estatut, que també va ajudar a que veges la llum.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Perdre la raó



Els excessos poden fer que es perdi la raó.

A alguns "internautes" els està succeint, tenien raó però l'estan perdent.

Tenien la raó quan, a través de les xarxes socials, es van oposar al fet que una pàgina web es pogués tancar mitjançant una resolució administrativa del Govern, si com interpretaven era el que es desprenia del projecte de llei sobre l'economia sostenible. La mateixa on, per cert, es vol declarar com un dret universal i exigible la possibilitat d’accedir-hi a una xarxa que com a mínim doni una prestació d’1 Mbit per segon.

Tenien raó si per això invoquen el dret a la tutela judicial efectiva, i que en conseqüència, només els jutges poden apreciar si s'està transgredint la legislació, o no. Ja que en el nostre estat de dret només ells poden imposar limitacions als drets constitucionals. Per això el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero va afirmar que no tancarien cap pàgina web. És a dir, que el Govern no tancarà cap, una altra cosa seran els jutges.

Però aquells "internautes" la perden quan, tot seguit, defensen la impunitat per a tot el que es faci a la xarxa. A Internet, el il·lícit també és il·legal. A l'espai cibernètic tampoc és assumible ni es pot anar contra el dret a la propietat intel·lectual o l'honor i el bon nom d'altres persones, ni comercialitzar o difondre pornografia infantil, ni estafar ni realitzar qualsevol altra actuació il·lícita.

És cert que qui delinqueixen són les persones, no les xarxes, però transgredir la legalitat comporta conseqüències, sigui en el medi o amb el mitjà que sigui. Tant és que es faci mitjançant mitjans cibernètics, audiovisuals, telefònics, escrits o presencials, en qualsevol de les esferes en què es desenvolupi l'acció il legal, ha d'haver una resposta proporcional i s'ajusta a dret de la societat per evitar-la. I en l'àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació una d'elles pot ser el tancament de les pàgines.

La col·lisió entre drets, requereix d'una regulació, d'una inspecció que supervisi (exercida per l'Administració) i d'una tutela judicial que verifiqui si s'até a la legalitat o, si s'escau, imposi les sancions.

També perden la raó aquells "internautes", als que el PP ha decidit recolzar: "sempre que facin oposició al Govern" (tenor literal del seu comunicat), que exigeixen la dimissió de la ministra de Cultura, o fins i tot la amenacen de portar - davant els tribunals, acusant-la de cometre una il·legalitat.

Això és un excés que els fa perdre la raó

Una proposta pot ser correcta o incorrecta, es pot estar d'acord, o no, però una proposta no pot ser il·legal.

Aquest debat ja es va tenir i el va sentenciar el Constitucional amb la "proposta Ibarretxe". Fonamentalment perquè un projecte de llei no és llei fins que no l'aproven les Corts Generals, és a dir fins que no ha estat debatut, esmenat i aprovat per la majoria dels membres del Congrés i el Senat.

I si finalment la llei aprovada resultés que va contra els drets que la Constitució estableix serà el Tribunal Constitucional qui ho decidirà. Aquesta, i no altra, és la manera com ens hem dotat per reconèixer i regular els nostres drets, ja siguin en l'espai real o el cibernètic.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Canviar el model productiu


Canviar el model productiu amb una llei és una utopia?, No i sí.

No, si no s'espera que la llei ens faci tota la feina. D'una llei només es pot esperar que apunti i apuntali les mesures per assolir un objectiu tan possible i necessari com difícil i llunyà. Anar més enllà si és irreal. A més cal implementar-la amb diàleg i actuacions.

I sí, seria utòpic creure que aquesta llei ho resoldrà tot. No hi ha cap llei que sigui un ungüent meravellós i miraculós que ho arregli tot per art d'encanteri.

La producció de coses i de serveis barats no pot ser la manera com Catalunya i Espanya se situïn avui a Europa i el món, econòmicament parlant. Això ho podíem fer - i ho vam fer amb èxit - fa uns anys. Llavors a Europa érem 15 i nosaltres competíem amb salaris i protecció social inferiors. Avui la UE la formen 27 països i alguns dels últims a entrar ofereixen, ara, el que nosaltres oferíem fa 25 anys: mà d'obra formada i barata. A més, la globalització econòmica ha fet els mercats més grans i el món més petit.

Aquest estat de coses, a més de la crisi econòmica, és el que fa ineludible que haguem de canviar. I no podem fer-ho tornant cap enrere.

L'opció possible i positiva és remoure els fonaments de la nostra economia, avançant cap a una economia que incorpori molt més valor al que fem (productes i serveis), a com ho fem (els formes i els processos) i amb qui ho fem (les persones).

Necessitem un nou model productiu que es basi tant en la profunda transformació dels sectors tradicionals perquè no caiguin en l'obsolescència i s'adaptin a una economia basada en la reducció de les emissions de carboni i la incorporació d'altes taxes de coneixement, com en la potenciació dels nous sectors productius relacionats amb les energies renovables, les tecnològiques de la comunicació i la informació, les ciències de la salut (biomedicina), la nanotecnologia, l'aeronàutica i l'espai o els nous serveis a persones i empreses.

Un canvi en el model productiu que ha de ser capaç de recollir i transportar en aquest procés de millora a la majoria a les persones que avui estan desenvolupant tasques en oficis i sectors que han de millorar. La seva seguretat i la seva estabilitat laboral vindrà condicionada pel seu esforç per aprofitar els recursos que s'han de destinar a la millora de la seva formació i qualificació professional, per seguir el ritme dels canvis. I d'una societat que sigui capaç de sostenir un sistema de protecció social suficient i eficaç per fer suportables els processos de transició fins el nou paradigma.

Des d'una posició realista haurem de coincidir que per arribar a això es requereixen dues coses: un període de 10 anys i començar ja. Perquè serà difícil i dur, però no impossible.

Aquells que, com fa el PP, intenten desqualificar aquesta llei al·legant que no resol els problemes de demà, l'únic que intenten és hipotecar el demà. No ho aconseguiran!

En el fons amaguen que la seva solució a la crisi, com diu Montoro, és repetir el que ells van protagonitzar, un model econòmic basat en més dosi de precarietat, temporalitat i desprotecció laboral, social i jurídica per a que la nostra econòmica competeixi a la baixa en costos i condicions de treball amb les economies emergents en el mateix terreny. Fins on volen portar-nos per aquest camí? Fins a les condicions dels països del Nord d'Àfrica? De l'Orient? Fins a les màquiles? ¡Aquest no és el camí, ni la solució!

A tots aquells que darrerament han clamat per uns nous Pactes de la Moncloa, és a dir per uns acords polítics que van orientar lleis, acords socials i conductes per a dur a Espanya fins al model social, laboral i econòmic que significava Europa, cal dir-los que : "La llei de l'economia sostenible són els Pacte de la Moncloa del segle XXI".

Fa bé el Govern oferint negociació i diàleg a les forces polítiques per construir aquest model. Seria de desitjar que l'oposició no rebutgi la mà estesa i que no faci de la seva tramitació una carrera desqualificacions globals de sal grossa, com ha protagonitzat en els primers compassos.

Ara bé, si l’oposició s'equivoca i es llença per aquesta pendent, el Govern ha de continuar cap endavant fent del diàleg social amb els sindicats i empresaris, i la societat en general, el mecanisme per acordar les reformes i els canvis que ens permetin sortir de la crisi construint el futur sense deixar a ningú a la cuneta.