Pàgines

dimarts, 30 de març del 2010

Pedrera i idees


Pedrera i idees, aquesta és la doble aposta del President Montilla i el PSC per a les pròximes eleccions autonòmiques i per al futur.

I com una imatge val més que mil paraules: aquí està el comitè electoral, que dirigirà Jaume Collboni, ple de noves incorporacions.

Són una representació de la pedrera del PSC. Formada per persones gens inexpertes, tot el contrari. Són persones rodades i provades en diferents nivells de responsabilitat política. Procedents d'àmbits diferents: municipalisme, sindicalisme, associacionisme, que tenen experiència en la gestió privada o pública. Amb una bona formació acadèmica, però allò que em sembla més important amb una bona formació a la "Universitat de la vida" i en la tradició socialista.

Una pedrera que no només aporta empenta i entusiasme, sinó també una visió actualitzada de la societat catalana, perquè com ella - i amb ella - han evolucionat.

Aquesta nova societat que hem ajudat a construir, des dels governs locals, des del govern de l’Estat i ara des del Govern de la Generalitat, des de les institucions però també des de la societat civil, és la que ens reclama una renovació de les propostes polítiques.

No ens reclama que abandonen els nostres principis, però sí que actualitzem els continguts. Ens demana que la continuem acompanyant en el seu procés de transformació, d’avenç i de millora per tal que puguin continuar depositant la seva confiança en nosaltres.

Aquesta és l'altra gran aposta, les idees.

Montilla aposta per una campanya que li permeti explicar el molt que s’ha fet, però també el molt que es vol fer i aconseguir. I no tan sols i exclusivament en el mon de les realitzacions materials, que també, sinó en el redisseny del model de societat que volem continuar construir, d’aquí que el programa marc, no sigui un programa electoral.

I això davant del remake nacionalista d'Artur Mas, que des del tacticisme electoral intenta no definir-se per a no equivocar-se o espantar, com ho demostra que desprès de declarar-se independentista ara pretengui desentendre’s del monstre que han alimentat i que té la seva màxima expressió en la diàspora nacionalista i l’emergència de populismes autoritaris , com el de Carretero i/o Laporta.Una actuació que des del seu posat de Don Tancredo ho fia i confia tot als errors de l'adversari, però que no proposa res. Ni idees noves ni vindicació del seu passat, res de res, llevat del “wait and see” (esperar i veure).

Recuperar els molts dèficits que el nacionalisme conservador va acumular durant els 23 anys en que va ostentar el poder era imprescindible. En un país, on les infraestructures hidràuliques, viaries, energètiques, educatives no estaven resoltes el primer era, com ja es va fer amb els primers ajuntaments democràtics, fer-les, refer-les o complementar-les. I això és el que s’ha fet, malgrat la crisi econòmica.

Aquests temps preelectorals i electorals ens permetran explicar que tota l'acció de govern, no ha estat només gestió, sinó també la fonamentació d'una societat, que volem més madura i lliure, prospera i alhora justa, amb il·lusió, però no il·lusa, confiada de si mateixa i no en messies populistes, en marxa i no aturada, esperant la tornada de les eternes “promeses”.

No obstant, assolir aquest objectiu no és una fita que acabi amb unes eleccions, normalment és tot el contrari, doncs, independent del resultat obtingut, a partir d’elles comença un altre fase, que sempre és diferent a la anterior.

divendres, 26 de març del 2010

Doble raser


A causa de la crisi algunes empreses catalanes l'any passat no van poder oferir a 129.400 persones prou feina per completar la jornada anual contractada.

El Govern per ajudar a treballadors i empreses industrials i de serveis va flexibilitzar la prestació per atur. Va fer que els 120 primers dies de reducció de jornada o suspensió del contracte, no comptessin per al temps de percepció de la prestació d’'atur, si finalment eren comiats. És el que col·loquialment es coneix com “posar el comptador a zero”.

És més aquesta practica, que s’assembla molt al dit “model alemany”, possiblement s’hauran d’ampliar, com demana el Govern de Catalunya, fins el 180 dies.

Amb els autònoms que no tenien dret a atur s'ha previst que també puguin accedir-hi a les prestacions d'atur si no es pot continuar el negoci.

Ningú va desqualificar aquestes mesures en el seu moment. Ningú aleshores va al·legar que amb elles es volia mantenir captiu el vot dels catalans. És més, es van saludar positivament perquè evitava acomiadaments i afavoria l'economia catalana i protegia als sectors socials que estan patint amb més duresa la crisi a Catalunya.

Llavors, per què el nacionalisme català que representa Artur Mas aplica un raser diferent sobre la flexibilització de l'accés a les prestacions per desocupació agraria a Andalusia i Extremadura que el divendres passat va aprovar el Consell de Ministres?

El problema no és semblant? No han tingut els empresaris agraris andalusos també dificultats objectives (de caràcter climatològic) per oferir prou feina (peonades) com per a que no s’hagin pogut completar el nombre de jornals que dóna dret a la seva percepció?

Per què s’insulta la intel·ligència de las persones que viuen en aquestes dues regions, afirmant que el seu criteri i orientació política es susceptible de ser “comprat” pel fet que el Govern adopti una mesura social, necessària en temps de crisi?
S’atreviria a dir o insinuar els mateix de les persones que vivim a Catalunya? De fet, i per ser sincers, sí. Ja ho han fet, ja s’han atrevit, però circumscrivint-lo als votants socialistes d’algunes comarques metropolites.

Seguint amb aquest raonament, per què la restitució d'un deute històric amb Andalusia en inversions, que esta inclòs en el seu Estatut, és una compra de vots? És vol amagar que una part d’aquest deute es com conseqüència del “càstig infligit” por el PP quan la Junta no va voler sumar-se al sistema de finançament autonòmic que va firmar CiU amb el PP? Un model tant negatiu que no ens tret de sobre fins que amb l’Estatut i els governs d’esquerres aquí i allà ho han fet possible.

No és una situació similar a la que Catalunya va assolir amb la Disposició Addicional Tercera del Estatut i en Catalunya esta implicant un increment substancial de les inversions de l'Estat entre les que destaquen actuacions com ara, AVE, Aeroport o Sincrotró, inaugurat aquest dilluns?

Per que el que allà és presenta com un suposat un tracte de favor, aquí només un acte de justícia?
Quan Artur Mas planteja que no vol una societat subsidiada, que a Catalunya només volem inversions productives, està insinuant que no vol que las personas afectades pels ERO no tinguin dret a les prestacions per atur o que els autonoms que han tingut que tancar el seu negoci, no rebin l’ajut dels 420 €, que ha acordat el Govern de Catalunya amb empresaris i treballadors en els “30 compromisos contra la crisis”?
Doncs que ho digui amb claredat.

Per que aplicant aquest doble raser i fent la mateixa demagògia que fa el PP, però al revés, sobre el suposat tracte de favor cap a Catalunya, el nacionalisme català només crearà problemes polítics i tensions territorials on fan falta solucions socials.

dimecres, 17 de març del 2010

Sense acord a la vista

La cimera anticrisi de divendres passat no ha deixat una panorama que contempli un possible acord a la vista.

La dinàmica i l'experiència de diàleg, negociació i acord que vénen practicant durant els últims 6 anys el Govern i les organitzacions empresarials i sindicals a Catalunya, no s’han reproduït en els nous convidats a la taula, els partits polítics a l'oposició, els quals van rebutjar la proposta de treballar plegats per construir una sortida solidaria i conjunta de la crisi.

Què si no és pretendre que aquesta cimera discuteixi sobre allò que s'està abordant en l'àmbit espanyol o supeditar-ne qualsevol entesa a l'acceptació prèvia de les seves propostes, com va fer CiU?

Per poder fer néixer un acord s’havien d’esquivar una sèrie d’obstacles i dificultats prèvies, com ara:
Primer, acordar sobre alguna cosa més que allò que Govern i agents socials ja vénen fent, com per exemple les mesures a curt termini contingudes en els "30 compromisos" acordats ara no fa ni tres mesos, o les mesures a llarg termini establertes en el "Acord Estratègic 2008-2011".
Segon, centrar els acords sobre el que es pot i s'ha de fer aquí, sense fer-ne de la cimera catalana un fòrum de debat sobre temes que s'han d'abordar en altres àmbits.
I tercer, que tothom prioritzi els interessos dels "paisans" per sobre dels de part o els de partit.

Es sabia que no seria una tasca fàcil.

Entre altres raons perquè hi ha molt fet i amb molt contingut i transcendència, però també perquè la voluntat de crear-ne un "front català per anar a Madrid", que encara que resulti efectista és molt poc efectiu i més si es vol fer pivotar sobre la campanya conjunta (PP-CiU) per frenar la modificació de l’IVA, era més forta que la voluntat d’acordar-ne solucions efectives i perquè, finalment, hi ha qui ja ha entrat en campanya electoral, i això domina tota la seva acció política.

Conscients del riscos, Govern, organitzacions empresarials i sindicals van oferir un document de treball orientat a aprofundir sobre com millorar el finançament de les empreses, afavorir la demanda i consolidar la indústria, transformar la construcció i incrementar l'estalvi i l'eficiència energètica, reforçar la formació i la protecció social, fomentar l'emprenedoria i les noves activitats o simplificar l'administració, sumant al que ja es fa.

Aquesta proposta adreçada a negociar i acordar coses pràctiques, que poguessin ser assumides per tothom i que depenguessin de nosaltres, no va obtenir una resposta positiva, si no una de genèrica, partidària, parcial i orientada fonamentalment a establir posicionaments que s'han d’establir i implementar en altres àmbits.

En tot cas, sembla que Artur Mas i la resta de partits en l’oposició buscaven escapolir-se i "fer un mutis pel fòrum" més que comprometre's en la sortida la crisi.

El únic interès de CiU ha estat evitar que aquesta cimera l'obligués a quelcom, un cop ha constatat que s’ha esgotat l'efecte mediàtic d'aparèixer com una força defensora i proposant d’un pacte d’Estat anticrisi - amb el que volia fer-se perdonar la seva radicalització independentista – i que aquí no hi haurà una plataforma catalana de la que és pugui apropiar i instrumentalitzar a Madrid, per defensar les seves propostes.

Per tancar el cercle i evitar que algú li recriminés que és capaç de concertar amb la Ministra Salgado allò que li nega al President Montilla els següent pas ha estat fer sortir a Duran Lleida a proclamar també la mort de la concertació en l’àmbit de l’Estat, i substituint-la per una negociació peça a peça, norma a norma, que li permeti mantenir viva la seva possibilitat d’un futur pacte amb el PP de més calat, aquí i allà.

Seria bo que consideressin aquest posicionament.

La contribució a la solució dels problemes que genera la crisi econòmica no es un favor al Govern, als Governs espanyol i català, sinó un servei a les persones que les pateixen i, en conseqüència, col·laborar en la seva solució no és un demèrit o una penalització sinó tot el contrari.

Encara està per veure si el gir cap a al centralitat que anuncien és real o senzillament és formal, com sembla que es desprèn de la seva actuació.

divendres, 5 de març del 2010

Pujar l'IVA?


A qui li agradi que li pugin els impostos que aixequi la mà!
El nombre de mans alçades, segurament, serà nul o insignificant.

Per això la posició anti pujada de l'IVA té assegurat un fort predicament. Li diu a la gent el que vol sentir. Però és el que li ha de dir? Sincerament, crec que no. Se sap que la pujada de l'IVA comportarà un increment dels preus.
No hi ha tanta certesa, però sí una més que raonable expectativa, que pugui suposar una frenada momentània en la recuperació del consum intern. Per això des del punt de vista econòmic, social i polític aquesta mesura no és ni fàcil ni neutra.

Aleshores, perquè el Govern va incorporar en els pressupostos la modificació del IVA a partir de juliol? Per contenir el dèficit públic i perquè calcula que en aquell moment ja estarem creixent.

Per acabar d’entendre-ho cal recordar que:

· la modificació comportarà la puja en un 2% del tipus general (del 16 al 18 %) i en un 1% del tipus reduït (del 7 al 8 %), aquell que grava per exemple l’habitatge i l’hostaleria. També, cal deixar constància que aquesta modificació no afecta al tipus súper-reduït (del 4 %), que s’aplica als productes bàsics o de primera necessitat
· i que aquesta és una mesura que forma part d’un pla d'austeritat, que busca reduir el dèficit. Tot retallant despeses (50.000 m€ en tres anys) i incrementant ingressos. Amb aquest pla es vol aconseguir tornar l’any 2013 a la situació de dèficit públic (diferencia entre ingressos i despeses) permesa en la zona euro del 3%, com a màxim.

Avui el nostre dèficit públic esta situat en el 11%. No es que ens hagin tornat “manirrotos” com diuen alguns especuladors i aireja de forma irresponsable i exagerada els dirigents del PP, sinó que és el resultat la intervenció pública para evitar les nefastes conseqüències de la crisi. El governs de forma conjunta i coordinada (reunió del G-20) van acordar desenvolupar politiques públiques adreçades a: evitar el col·lapse financer; incentivar l’activitat econòmica; i desenvolupar els mecanismes de protecció social. Es tractava de evitar que la paralització dels sector privat, excessivament endeutat i recelós de si mateix, conduís al col·lapse financer i després a la depressió mundial. I això es va fer intervenint econòmicament en el mercats.

S’havia de fer i és va fer. El que resulta insultant és el fet que aquells que amb la seva cobdícia i irresponsabilitat van generar el problema siguin ara els que vulguin donar lliçons d’allò que s’ha de fer i defensant propostes regressives per a la majoria dels afectats.

Que s’hagués de fer, en el moment més crític, no vol dir que s’hagi de mantenir, ni tampoc que l’Estat s’hagi de retirar ja. En això, com em moltes altres coses, convé fer les coses amb mesura i equilibri.

Convé anar desacoblant l’economia del sobreesforç que, hores d’ara, estan suportant les finances públiques, perquè aquesta opció no és sostenible ni convenient de forma permanent. Ara bé cal fer-ho sense posar en perill el procés de sortida de crisi. De res serviria complir amb l’ortodòxia liberal econòmica, si això comporta una nova recaiguda en la crisi que l’aplicació de les seves tesis ha produït.

Per contra, mantenir el mateix ritme de dèficit anual, seria negatiu. D’una banda perquè tot i que ara no estem massa endeutats, acabaríem endeutant-nos en excés, transferint a les generacions futures el problema actual i d’una altre per la desconfiança que es generaria sobre la solvència futura de l’economia espanyola per fer front al pagament del seu deute provocaria que ja ara tinguessin que pagar més interessos pels diners amb els que ens estem finançant.

Destinar més diner a pagar interessos, significa tenir menys recursos per desenvolupar politiques anti crisi, de foment econòmic i de protecció social i en conseqüència alentir la sortida.

El pla d’austeritat presentant a la Unió Europea, cerca guardar aquest complicat equilibri. I dintre d’ell la modificació del IVA és un esforç plantejat per mantenir la credibilitat de l’economia espanyola i no encarir el nostre accés al crèdit internacional, necessari per finançar un ajust socialment menys dur.

Els opositors a la modificació de l’IVA haurien de explicar com volen resoldre aquest “sodoku”. És cert que tothom no s’oposa a les pujades per les mateixes raons. Com a mínim hi ha dues visions diferents. Des de les posicions més a la esquerra del Govern (IU-ICV, ERC) s’argumenta que aquesta actuació empobreix als febles, des de les posicions més a la dreta del govern (PP i CiU) que si l'Estat gestiona més recursos hi ha menys diner circulant per fer negocis.

En tot cas, convindria que, a més a més d’oposar-se, també fessin propostes constructives i equilibrades, per incrementar els ingressos en quantitats rellevants i determinar quines despeses s’han de reduir o contenir, perquè si es seguissin las seves propostes tindríem o més endeutament o més retalls socials i duresa en l'ajust.

Per això si, de veritat, es busca un pacte contra la crisi, no s'ha de fer electoralisme amb la no pujada de l'IVA ni plantejar com a qüestió no assumible sota cap concepte, com fan la dreta espanyola i catalana.