Pàgines

dijous, 22 de juliol del 2010

Creure's la propaganda


Sembla que la majoria del Tribunal Constitucional (TC) s'ha cregut, o participa, d’aquella propaganda que deia que l'Estatut era un intent dels catalans per imposar-ne a la resta d'Espanya les seves pretensions. I ha dictat sentència en base a ella.

Només així s'entén que tracti l’Estatut com si fos uns llei del Parlament, i no com una llei de les Corts Generals, al afirmar que per fer efectiu el que allà es recull, caldrà incorporar-la en una altra llei. Un altre llei que serà sectorial i que també ha de ser de caràcter orgànica.

És que l'Estatut no és una Llei Orgànica de les Corts Generals?Sí. Una Llei orgànica, si a més a més està ratificada en referèndum, val igual que una altra llei orgànica? Sí, però per a ells, no.

Aleshores a què es deu aquesta estranya lògica del la majoria del TC? Senzillament a que en el fons del seu pensament hi ha una concepció d'Espanya centralitzada, cartesiana i vertical i no la visió descentralitzada, dialèctica i pluridisciplinar que impregna el fons i la forma de l'Estatut.

Darrere de la sentència del TC està la incapacitat d’aquests magistrats per assumir que, per exemple la regulació estatutària del finançament de les comunitats, del poder judicial o del tribunal de comptes, pot satisfer, al mateix temps, les ànsies d'autogovern de Catalunya i ser generalitzables a una Espanya, de vocació federal.

El problema de sentenciar sobre la base de la propaganda és que aquesta no respon a la realitat, però sobre tot perquè tensiona d'una manera inútil, artificial i perillosa la societat.

divendres, 9 de juliol del 2010

La 'mani' de la Carmen de David Miró

No acostumo a fer-ho, però trobo tant bo i genial l’article que publica avui David Miró al Periodico, que no m’hi volgut estar de reproduir-lo en el meu blog.

Posem que es diu Carmen i que viu al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Va arribar fa 50 anys, quan encara era una adolescent, fugint de la misèria del camp andalús. Avui les seves dues filles tenen carrera i bones feines (encreua els dits cada vegada que ho diu), i la seva principal ocupació és cuidar els néts. Sempre ha estat molt activa i molt curiosa, no ha perdut mai les ganes d'aprendre, de recuperar el que la llarga nit franquista li va prendre. Fa dos anys es va apuntar a un curs de català del Consorci per a la Normalització Lingüística, i ja ha arribat al nivell intermedi. S'atreveix fins i tot a parlar-lo amb els seus néts, el Pol i l'Arnau. S'enfada molt quan a l'estiu torna al poble i li parlen malament dels catalans. L'altre dia es va encarar amb un jovenet embolicat amb la bandera d'Espanya que després del partit cridava «Puta Catalunya». «Però fill, no veus que si no hagués sigut per Catalunya avui potser series alemany», li va etzibar.

No entén de federalisme ni de tribunals constitucionals, però sap que Catalunya és especial, que no és el mateix que altres parts d'Espanya (ella n'ha recorregut moltes amb l'Imserso) i que no fa falta haver anat a la universitat per veure-ho. És evident. Les coses aquí són diferents, van d'una altra manera, la gent té una altra manera de pensar. I no passa res. Té un gendre independentista i a vegades discuteixen, però tot s'arregla amb un bon vi i uns quants acudits. Al cap i a la fi també té familiars de dretes. No es pot estar d'acord en tot amb tothom.

La Carmen està pensant si anirà a la manifestació. El seu marit no està bé (és el que li passa a la classe treballadora, que la salut s'acaba just als 65), però les seves filles sí que volen que hi vagi. Ella no ha anat a cap manifestació des de les reivindicacions veïnals dels anys 80, i li fa por amb totes aquestes coses que es veuen per la tele, les càrregues policials, els disturbis... La seva filla María li diu que no passarà res, que també hi va el president Montilla i que hi haurà molta gent, de tot, no només nacionalistes radicals, que és com ella tracta el seu gendre.

El gendre és, precisament, qui més hi insisteix. Ja li ha dit que aquest dia no anirà amb cap estelada ni cridarà independència ni res de res. Només desfilarà, en silenci, al costat de la dona, els fills i la sogra. En la seva agrupació d'ERC ja s'ha discutit per això amb companys que volen cridar contra Espanya, alguns fins i tot contra Montilla i els socialistes.
Pensa que seria un immens error, que demà l'important, el que verdaderament marcarà la frontera entre l'èxit i el fracàs, és que la seva sogra pugui anar a la manifestació i trobar-s'hi còmoda, és a dir, catalana. Per això farà el que calgui perquè sigui així. I diumenge, a Sant Ildefons a menjar aquest salmorejo que li surt tan bo... i també a discutir, si ve a tomb.

dimecres, 7 de juliol del 2010

L'Estatut, la solució


Aquells que no van donar suport l'Estatut, i fins tot algun com CiU que si li va donar suport, ara volen aprofitar el rebuig que provoca la sentència del Tribunal Constitucional per anar més enllà.

No per conegut i advertit, com ha vingut fent el President Montilla, s'ha evitat un dels principals riscos que comportava el fallo d’aquest Tribunal Constitucional i en aquestes circumstàncies: que separadors i separatistes es retroalimenti, una vegada més.

La desconfiança, els prejudicis, els judicis previs i la incapacitat per entendre que "el terme nacionalitats era sinònim de nació i que, en aquest sentit, Espanya era una nació de nacions i de regions", com deia el ponent constitucional, Gregorio Peces- Barba, en el moment de defensar el projecte de Carta Magna, els ha portat a emetre una resolució amb la que no coincideixen molts catalanistes,que no són independentistes.

Moltes d’aquetes persones consideren que Catalunya és una nació i que individual i col·lectivament exercim el dret a decidir cada vegada que anem a les urnes, ja sigui per escollir-ne els nostres representats o per referendar la Constitució o els dos Estatuts que hem tingut, fins ara.

Són persones que no volen aventures incertes, ni esbojarrades carreres cap els penyes segats de la independència.

Són persones que no confonen el Tribunal Constitucional amb el Govern, ni el PSOE amb el PP, doncs mente el primer va ajudar a fer possible que avui s’hagi ampliat la nostra capacitat d’autogovern, mitjançant el nou Estatut, l’altre va recollir signatures contra ell, va alimentar la catalanofòbia i finalment el va recorre davant del Alt Tribunal. De la mateixa forma són capaces de distingir entre la dreta espanyola i la resta de persones que conformen el conjunt d’Espanya.

Persones que no creuen ni practiquen cap dels dos nacionalismes, ni el espanyol ni el català. Ni volen que aquestes posicions extremes – i de vegades extremades - facin mal bé la convivència social.

Son persones que saben que continuar defensant el contingut íntegre del text emanat de les Corts i ratificat per la ciutadania de Catalunya, és la solució més intel·ligent políticament, perquè suposa respectar i fer respectar el pacte que tan d’esforç ens ha costat i que en permet encaixar millor la realitat nacional de Catalunya dintre d’Espanya.

Avui el President Montilla, és l'única autoritat i els socialistes l'única força que aposten per això.
La resta, CiU inclosa, fan desistiment d'aquesta responsabilitat i permeten l'esperpent que sigui un personatge com el Sr. Lopez Tena (membre de CDC) que tot just desprès de deixar de ser vocal del Consell General del Poder Judicial -espanyol, senten- passa a ser un dels promotors de les autoconsultes independentistes qui interpreti, monopolitzi i s'instrumentalitzi el rebuig a la sentència.

Darrere de l'Estatut hi ha més gent que de les propostes sobiranistes i la "senyera" ens representa a tothom, molt millor que qualsevol lema.
Sí volem que més i més catalans i catalanes se sentin còmodes en aquest acte en defensa de l’Estatut: Potenciem el que compartim i no els particularismes!.