L'ocupació és la solució

El dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

L'arrel dels desequilibris dels pressupostos públics cal trobar-la en el descens de l'activitat econòmica i no en l'existència d'un sector públic sobredimensionat. Només cal comparar-ho amb la mitjana europea per adonar-se que l’actual dotació d’infraestructures públiques o el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar encara no ha assolit aquest nivell, tot i els indubtables avenços que s’han produït, tant a Catalunya com a Espanya.

Aquests i no altres (infraestructures i Estat del Benestar) han estat els últims anys els grans factors de la despesa pública que - com ja deia en el meu post anterior - ni produïen dèficit, és més hi havia superàvit, ni generaven un nivell d’endeutament excessiu, perquè l’activitat econòmica i l’ocupació associada a ella feien que la recaptació fiscal fos suficient. I això amb una pressió fiscal més feble, també en termes relatius europeus.

L’escreix d’activitat econòmica que aportava el sector immobiliari permetia l’aparent paradoxa d’una baixa pressió fiscal amb una alta recaptació. Tant que permetia al mateix temps: tenir superàvit, desprès d’incrementar les politiques socials (xec bebè, increment pensions mínimes, llei dependència...), incrementar les inversions en infraestructures, amortitzar deute pública i, fins i tot, realitzar alguna rebaixa d’impostos.

No obstant, el taló de Aquil•les d’aquest “model” de creixement econòmic era: d’una banda el manteniment d’una activitat poc competitiva a nivell exterior, basada en productes i processos de poc valor afegit, la qual cosa desequilibrava la nostra balança comercial ja de per si desequilibrada donada la nostra dependència energètica, i d’altra banda que el finançament de la part especulativa de l’activitat immobiliària no es va realitzar amb recursos interns sinó que estava propiciada i finançada per l’arriba de generosos fluxos de capitals privats europeus i internacionals, canalitzats mitjançant unes no menys generoses entitats financeres espanyoles. Així mentre el govern estalviava i es desendeutava, el sector privat (entitats financeres, empreses i famílies) gastava i es sobreendeutava.

Quan el sector financer internacional entra en crisi, la translació d’aquest endeutament privat es vehicula cap el sector públic. Via avals, primer, el FROB desprès i el rescat de les entitats fallides actualment, a fi efecte d’evitar el col•lapse dels sistema financer, però sense poder evitar el del sistema creditici. Es a dir, estem salvant les institucions, però no la seva funció social i econòmica, vehicular el crèdit i a més sense exigir responsabilitats a les persones o institucions responsables .

Aquestes actuacions més el increment de la necessitats derivades de la crisis econòmica i el descens de la recaptació fiscal fruit de la menor activitat econòmica són el que generen l’aparició d’un potent dèficit. Vistes així les coses no costa tant entendre que el dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

Malgrat això, el dèficit públic es presentant com el fonamental responsable de la crisi i la lluita contra ell com l'únic mecanisme per superar-la. La realitat és molt diferent a aquest discurs.

Després del primer exercici complet en el qual s'han aplicat les polítiques de ajust, sense els necessaris contrapesos destinats a la reactivació econòmica, el resultat és una nova recessió.

Si fins al maig de 2010 amb una política que combinada rigor pressupostari i mesures d'estímul s'apuntava un lleugeríssim repunt en la creació d'ocupació, veritable indicador de la superació de la crisi, desprès amb la política d'austeritat pressupostària, excessivament dràstica i ràpida, propiciada a Europa ha comportat més destrucció d'ocupació i més creació de atur que l'any anterior.

Sense creació d'ocupació no hi ha consolidació fiscal possible. Apujar els impostos pot ser necessari, però no és suficient. Avui, per crear ocupació cal recuperar la circulació del crèdit i les mesures d'estímul. I aquí està el problema, no es veuen i les que es coneixen o s’anuncien no apunten en una aquesta direcció.

Afavorir la competitivitat en base a salaris baixos, congelant el SMI, en lloc d'afavorir la I+D+i, que veu retallada la seva inversió, o afavorir la rebaixa dels cost de l'acomiadament en lloc de promocionar la flexibilitat interna, no és la manera per sortir de la crisi, sinó per reviure el que ens ha portat fins aquí.

Pedres en la motxilla?

La "teoria de la motxilla" que sostenen alguns nacionalistes a casa nostra consisteix a fer creure que l'avenç cap a l'horitzó de la plena sobirania de Catalunya es veu alentit pel fet d'haver de carregar una motxilla "amb les pedres de les altres autonomies", ja que quan Catalunya cerca aconseguir majors quotes d’autogovern, això ha de ser generalitzable a la resta de les comunitats que ho demanin i integrable en l’estructura del Estat, en aplicació de la pràctica política del cafè per a tothom.

D’aquí dedueixen i defensen que si ens alliberem d'aquest pes, s’avançarà més ràpid.

Però com succeeix tantes i tantes vegades hi ha coincidències entre aquells que no volen el model d’organització territorial que s’ha donat Espanya, encara que sigui per motius completament oposats. Uns perquè es disgrega l’Estat i els altres perquè no ho fa.

Així la resposta a les declaracions del antic president popular del govern espanyol afirmant que mantenir 17 autonomies es insostenible econòmicament i políticament per l’Estat, i que s’hauria de centralitzar competències han estat del tenor de les que ha fet Duran Lleida: "Sí a la recentralització, però la de les altres comunitats, i no la nostra

Aquesta és una resposta equivocada, a un plantejament equivocat.

Pretendre el reconeixement d'un diferencial d'autogovern superior per Catalunya, sobre la base de que les altres comunitats autònomes vegin rebaixades el seu, és un error. Un greu error i una gran equivocació.

Creure que a Catalunya li anirà millor si el Govern d’Espanya frena l’autogovern de la resta de comunitats o, fins i tot, els hi treu competències transferides, és una estratègia perdedora.

Desentendre’s del procés de desenvolupament autonòmic espanyol - "alliberar-se d'aquest pes", com diuen ells - comportaria reduir dràsticament o perdre totalment la possibilitat de construir aliances amb la resta pobles d'Espanya, i a llarg termini – o no tan llarg – ho confrontar també amb la resta de comunitats.

Per aquest camí hi haurà més confrontació i menys resultats. Perquè perdran ells i perdrem nosaltres i guanyaran els centralitzadors

No costa gaire d’entendre el que passarà si, com en certa manera ha fet el President Pujol al declarar que ha fracassat el mètode que fins ara havia defensat, abandonen el camí (per feixuc que sigui) del d’avenç conjunt, progressiu i pactat cap un projecte federalista com el dels països més desenvolupats d'Europa (Alemanya o Suïssa) i intenten que ens sortim sols de la pressió centralitzadora, oferint com a penyora a la resta de Comunitats autònomes.

Algú pensa que amb aquesta ofrena es frenaran les pretensions centralitzadores de la dreta espanyola i que seran més comprensius amb Catalunya? Jo no ho crec.

I per contra, desprès de deixar tirats als possibles socis, és comprèn amb més facilitat que tampoc ens ajudin, ja que no tindran res a guanyar en la millora de l'autogovern català. Més bé la possible situació serà la contraria, el que crec és que aleshores haurem de fer-ne aquest combat sols i que, a més a més, qualsevol de les justes pretensions fetes des de Catalunya els hi resultarà més fàcil als centralitzadors presentar-la com un perjudici per a la resta.

No és nou, ja ha succeït en el passat recent, instigats pels separadors. Què no pot succeir en aquest nou escenari?

Encara que resulti molt dur i costerut l’únic camí per continuar avançant en el nostre autogovern és teixir aliances amb els progressistes de la resta de l’Estat que creu en una Espanya plural.

Aquesta és l’única via de defensa davant de les andanades antiautonòmiques que han practicat, practiquen i practicaran aquells que des de bon començament no estaven d’acord amb el titol VII de la Constitució, és per això que no l’haurien d’abandonar aquells nacionalistes catalans intel·ligents, per molt fatigats o fracassats que es sentin.

Invertir els papers

Les agències de qualificació de riscos han estat part del problema, i ara, sense corregir cap dels seus plantejaments i errors, es volen convertir en els guardians de les solucions.

En tot aquest temps no han assumit cap responsabilitat en relació al desastre econòmic que van avalar. Al aplicar de forma acrítica i complaent els dogmes i les modes econòmiques en voga van tolerar, sense aixecar aleshores la seva veu, amplíssims i perillosos endeutaments, irracionals concentracions de risc, així com, l'escandalós enriquiment especulatiu d'uns pocs.

D’aquells errors s’ha derivat la crisi financera internacional que paguem tots amb la seva expressió més dura: la destrucció de llocs de treball i el increment de l’atur.

Però sense cap penediment ni rectificació, ans al contrari, ara amb formes airades i alarmants s’entesten en castigar encara més a països i economies que no apliquin els seus vells, ineficients i antisocials criteris.

Van permetre en el passat l’excés d’endeutament de bancs, empreses i famílies i avui, amb la fe dels conversos, anatemitzen el fet de que les administracions públiques hagin incrementat el seu endeutament. Un creixement del deute generat en gran manera per quatre factors concatenats: les ajudes adreçades al rescat del sector financer, donat el seu caràcter bàsic i sistèmic; les polítiques estimuladores de l’activitat econòmica i per extensió de la creació d'ocupació; l’atenció al increment de les necessitats socials esperonada per les massives pèrdua d’ocupació i renda; i la paral·lela baixada dels ingressos fiscals per la situació de crisi.

Aquells que no van evitar, ni preveure, l’arribada de la crisi ara pontifiquen la seva ortodòxia monetarista receptant una brutal reducció de la despesa, sense atendre si aquest elements agreugen la recessió, retarden la recuperació de l’activitat econòmica i incrementen les necessitats socials.

Les diferencies en el cóm abordar la sortida de la crisi en el si de les organismes econòmics internacionals, entre neokeynesians i neoliberals, o la lentitud en aplicar els acords assolits en les cimeres del G-20, estan frenant la reforma de les regles de funcionament dels mercats la repetició d’una crisi com aquesta, entre elles les agencies de qualificació.

Com succeeix en la natura tot espai que es deixa buit, algú tendeix a ocupar-lo, i les agències ho estan aprofitant per invertir els papers. Així estan passant de haver de ser regulades pels poders públics a condicionar i controlar-los elles.

Les rebaixes en la qualificació dels deutes públics que atorguen les agències, encareixen a les administracions l’accés al crèdit amb el que finançar el dèficit. En molts casos, tot sigui dit de pas, aquests crèdits a un interès superior son efectuats per sectors financers privats, els quals a la seva vegada han vist salvat els seus diners perquè deutes de dubtós cobrament fetes a bancs, empreses i famílies han estat assumides o avalades pels poders públics que ara els hi demanen recursos.

Aquestes penalitzacions es transformen en una gran força de pressió sobre les administracions ja que de produir-se suposen un greu drenatge dels recursos públics, obligant-les a aplicar mesures de contenció de la despesa més dures i impopulars, per evitar noves penalitzacions.

La solucions a fi i efecte de trencar aquest cercle viciós només cal esperar-la des de la banda de la política i no pas de l’economia, ni de qui s’està beneficiant del mateix.

Perquè, a més a més, si fins ara les modificacions a la baixa de la qualificació d’un país, s’havien explicat, que no justificat, en funció a paràmetres econòmics, ara estant donant una altra volta més i amb indignació i sorpresa aqueta setmana hem assistit a l’amenaça sobre Bèlgica d’incrementar el seu risc país si no resolia els problemes polítics, generats pels resultats d'unes eleccions democràtiques.

Això suposa una ingerència no assumible. Si ens volen governar, que es presentin a les eleccions..

Sospitosos habituals

Aquests dies el sistema sanitari ha estat decretat "sospitós habitual" del "crim" del dèficit autonòmic.

No és més que l'aplicació a la vida real del famós: "detinguin els sospitosos habituals!" que clamava l'inspector francès, a la pel·lícula Casablanca, després de la mort del capità nazi.

En superar la superficialitat, es comprova que no és en la despesa sanitària sinó la greu caiguda dels ingressos (especialment, els de l'activitat constructora) on rau l'origen del greu creixement del dèficit.

Responsabilitzar-ne a la despesa sanitària és una equivocació, però actuar com si realment ho fos, un error encara més gran, ja que comportarà diverses conseqüències, a quin més preocupant: retallar unes prestacions públiques bàsiques pitosos per a la salut i, per tant, la cohesió social; deixar d'abordar el veritable problema, i alhora amputar un sector amb un gran potencial econòmic, el de les ciències de la salut, i ocupacional, que ha creat ocupació, fins i tot durant la crisi.

Millorar l’eficiència i eficàcia de la despesa sanitària, és imprescindible però amb això no és retallaria el dèficit, perquè no comportaria un retall de la despesa sinó la continuïtat en una actuació rigorosa en l’assignació dels recursos públics.

Les necessitats socials encara no cobertes i l’evolució més provable de la demanada assistencial, fruit de factors positius com ara les majors expectatives de vida o la major tecnificació de l’atenció mèdica, requeriran que s’optimitzin tots els actuals recursos, però en cap cas que es puguin o s’hagin de retallar les despeses, tot el contrari. Contenir-la és necessàri, reduir-la no.

El veritable culpable del desequilibri dels comptes públics cal trobar-lo en la baixa de l’activitat econòmica. Per fer-li front al greu problema de fons, cal reprendre el camí del creixement econòmic juntament amb el de la profundització del canvi del model productiu, que és la base imprescindible per evitar la repetició del problema.

Ara bé, resoldre aquestes qüestions és més lent, laboriós i complicat, requereix del compromís de tothom, potser per això s'opta pel més fàcil, detenir els sospitosos habituals.

Pedagogia i claredat política.

Ja tenim data: el 28 de novembre eleccions!

Si en tot procés electoral és desitjable pedagogia i claredat en les propostes polítiques que es fan, en aquest encara més.

Aquesta claredat no només és una exigència democràtica i social, com ha reclamat el President Montilla al anunciar, sinó també és una necessitat econòmica.

Si és manté durant la campanya el nivell d’indefinició, d’ambigüitat calculada i de sorprenent frivolitat amb què alguns nacionalistes catalans, especialment des de CiU, afirmant que: "no passaria res" si el Parlament declarés la independència unilateral o convoqués un referèndum per aconseguir aquesta finalitat, si aquest aventurisme irresponsable es consolida, es podria crear un advers escenari d’imprevisibilitat i dubtes a mig termini que amb tota seguretat frenaria les expectatives i els projectes econòmics que necessitem per abordar amb èxit la sortida de crisi econòmica.

La gent d’aquí i els inversors de fora, tothom, necessita - i vol - saber si engeguen els seus negocis en una part d’Europa o s’estan situant en un futur Estat independent, que podria no forma part d’Europa, com Andorra.

Convé no oblidar que per a que aquesta hipotètica Catalunya independent formi part del club europeu hauria de comptar amb el suport o, com amb mínim, la tolerància de la resta d’Espanya i ningú ha plantejat cóm i amb qui s’aconseguiria aquest divorci pactat i tranquil, amb el PP que porta al Constitucional fins i tot l’Estatut? O amb el PSOE que defensa una Espanya plural?

Sense deixar de banda que allò què resulta més greu i preocupant es la manca de definició del transit i els terminis. Perquè mentre no es defineixi aquests conceptes, la indefinició i les ambigüitats per si soles ja suposen una importantíssima contribució a aquesta imprevisibilitat que tant ens pot perjudicar.

No fa falta especular, ni generar pors, només cal tenir present casos equivalents. I recordar el que va succeir al Quebec desprès dels dos referèndums d’autodeterminació, previstos en la Constitució canadenca – que no és el cas aquí -, per assolir la independència d'aquesta província. Tot i que no van prosperar, el que sí s’ha consolidat és el fet que el Banc de Montreal, el Banc de capital econòmica del Quebec, va desplaçar la seva activitat central a la ciutat de Toronto, a la província d’Ontàrio, capital del Canadá.

Perquè s’entengui seria l’equivalent a que “La Caixa” traslladés la seva activitat central a Madrid.

La solució als problemes que genera l’opció soberanista no es resol determinant si el referèndum s'ha de fer demà, d’aquí a un any o en una altra legislatura, com es desprèn de les endogàmiques discussions nacionalistes.

La qüestió no està en el ritme sinó en el rumb que es pren.

El dret a decidir que exercirà la ciutadania catalana en aquestes eleccions – malgrat li sàpiga tan greu al Sr. Felip Puig - requereix que s’hagi definit prèviament on se la vol portar, quines conseqüències tindrà i quins sacrificis s’hauran de fer.

Si l’avenç cap un projecte independentista, malgrat el menyspreu sobre els seus riscos que es fa a programes com “Adéu Espanya?”, dificulta la recuperació econòmica per les incerteses que genera, el que resulta més preocupant és que tampoc els defensors d’aquesta opció concreten quina és l'orientació social i econòmica que es vol adoptar per superar la crisi i molt menys sobre el futur model de societat que es voldria.

La abstenció de CiU a la reforma laboral, es fa perquè es considera insuficient. Qué defensarien si Catalunya pogués fer un estatut del treballador català? Unes relacions més liberals i desequilibrades a favor de la part del capital? Quina política industrial tindríem? Quina política educativa imposarien? Mantindrien la concepció de servei públic de la sanitat? Farien una política fiscal com la que pregonen consistent en fer baixar els impostos, als sectors amb més renda, en detriment de la capacitat del sector públic?

Aquests dubtes irresolts de la proposta soberanista no són més que l’exemple del que passa quan per es fan grandiloqüents proclames de canvi, però no és concreten, quan és vol anar per camins que no és sap a on condueixen.

Per motivar a la gent cal que parlem clar i català, debatem que s’ha fet, que és proposa fer i com és vol assolir i el PSC té aquest missatge.

La prioritat és sortir de la crisis amb el menor cost social per aquelles persones que menys tenen, mantenir, ara, i torna a fer créixer, quan és recuperi la economia, la justícia social a la nostre societat i fer-ho al mateix s’aprofundeix en l’autogovern i la autoresponsabilització de la nostra societat que s’ha reflectit al Estatut.

Fen pedagogia i parlant amb claredat del que s’ha fet i el del que és vol assolir, és cóm podem aconseguir que la gent acabi triant amb coneixement de causa.

Fora bo que tothom seguis aquest model i abandonés les seves ambigüitats i passes a definir-se. El problema es que alguns temen perdre vots si expliquen el que són o el que volen.

Les dues ànimes ... de CiU

Es parla poc de les dues ànimes que hi ha a CiU, però existeixen. Una és cada vegada més independentista i l'altra, ni ho és, ni vol ser-ho.

Per això la democristiana Joana Ortega ha desmentit que CiU busqui realitzar un referèndum per segregar Catalunya d'Espanya. No obstant això, Artur Mas havia declarat el que pretén: primer, enterrar l'Estatut, després el concert i més tard la independència.

Els dos fets més rellevants d'aquesta discussió pública entre socis són: que la protagonitzen el cap de la llista de CiU, aspirant a presidir el Govern de Catalunya, i la segona de la seva llista i que Joana Ortega no ha estat ni rectificada ni apartada.

La manca de coincidència entre les dues ànimes de CiU augura que, en el hipotetic cas que arribessin a governar, tindríem un altre tripartit, ja que el bipartit de CiU necessitarà suports externs per arribar a la majoria (ERC, Carretero o Laporta).

Amb aquests vímets difícilment és constitueix ni un govern estable ni fort com anuncien, sinó que ens trobarem davant d’una situació que es semblaria molt a l'actual. Un govern de coalició amb interessos i projectes dispars dels seus components, però aquesta vegada decantat cap al sobiranisme. És a dir, orientat a la confrontació amb la resta d’Espanya i sense cap element de moderació.

Hi haurà qui vulgui al·legar que aquesta situació no és nova, que ja s’havia produït aritmètiques parlamentàries similars en les primeres legislatures d’en Jordi Pujol, però jo crec que el resultat ara serà diferent.

Ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni actuarà com ell, ni el pinyol de Convergència (declarats independentistes) l'hi permetrà. Però tampoc té l’autoritat moral que havia assolit el seu predecessor per a posar ordre.

Aquesta vegada, ni governant juntes aquestes ànimes estarien unides. I molt menys amb la crossa externa que necessitarà.

Creure's la propaganda

Sembla que la majoria del Tribunal Constitucional (TC) s'ha cregut, o participa, d’aquella propaganda que deia que l'Estatut era un intent dels catalans per imposar-ne a la resta d'Espanya les seves pretensions. I ha dictat sentència en base a ella.

Només així s'entén que tracti l’Estatut com si fos uns llei del Parlament, i no com una llei de les Corts Generals, al afirmar que per fer efectiu el que allà es recull, caldrà incorporar-la en una altra llei. Un altre llei que serà sectorial i que també ha de ser de caràcter orgànica.

És que l'Estatut no és una Llei Orgànica de les Corts Generals?Sí. Una Llei orgànica, si a més a més està ratificada en referèndum, val igual que una altra llei orgànica? Sí, però per a ells, no.

Aleshores a què es deu aquesta estranya lògica del la majoria del TC? Senzillament a que en el fons del seu pensament hi ha una concepció d'Espanya centralitzada, cartesiana i vertical i no la visió descentralitzada, dialèctica i pluridisciplinar que impregna el fons i la forma de l'Estatut.

Darrere de la sentència del TC està la incapacitat d’aquests magistrats per assumir que, per exemple la regulació estatutària del finançament de les comunitats, del poder judicial o del tribunal de comptes, pot satisfer, al mateix temps, les ànsies d'autogovern de Catalunya i ser generalitzables a una Espanya, de vocació federal.

El problema de sentenciar sobre la base de la propaganda és que aquesta no respon a la realitat, però sobre tot perquè tensiona d'una manera inútil, artificial i perillosa la societat.

La 'mani' de la Carmen de David Miró

No acostumo a fer-ho, però trobo tant bo i genial l’article que publica avui David Miró al Periodico, que no m’hi volgut estar de reproduir-lo en el meu blog.

Posem que es diu Carmen i que viu al barri de Sant Ildefons, a Cornellà de Llobregat. Va arribar fa 50 anys, quan encara era una adolescent, fugint de la misèria del camp andalús. Avui les seves dues filles tenen carrera i bones feines (encreua els dits cada vegada que ho diu), i la seva principal ocupació és cuidar els néts. Sempre ha estat molt activa i molt curiosa, no ha perdut mai les ganes d'aprendre, de recuperar el que la llarga nit franquista li va prendre. Fa dos anys es va apuntar a un curs de català del Consorci per a la Normalització Lingüística, i ja ha arribat al nivell intermedi. S'atreveix fins i tot a parlar-lo amb els seus néts, el Pol i l'Arnau. S'enfada molt quan a l'estiu torna al poble i li parlen malament dels catalans. L'altre dia es va encarar amb un jovenet embolicat amb la bandera d'Espanya que després del partit cridava «Puta Catalunya». «Però fill, no veus que si no hagués sigut per Catalunya avui potser series alemany», li va etzibar.

No entén de federalisme ni de tribunals constitucionals, però sap que Catalunya és especial, que no és el mateix que altres parts d'Espanya (ella n'ha recorregut moltes amb l'Imserso) i que no fa falta haver anat a la universitat per veure-ho. És evident. Les coses aquí són diferents, van d'una altra manera, la gent té una altra manera de pensar. I no passa res. Té un gendre independentista i a vegades discuteixen, però tot s'arregla amb un bon vi i uns quants acudits. Al cap i a la fi també té familiars de dretes. No es pot estar d'acord en tot amb tothom.

La Carmen està pensant si anirà a la manifestació. El seu marit no està bé (és el que li passa a la classe treballadora, que la salut s'acaba just als 65), però les seves filles sí que volen que hi vagi. Ella no ha anat a cap manifestació des de les reivindicacions veïnals dels anys 80, i li fa por amb totes aquestes coses que es veuen per la tele, les càrregues policials, els disturbis... La seva filla María li diu que no passarà res, que també hi va el president Montilla i que hi haurà molta gent, de tot, no només nacionalistes radicals, que és com ella tracta el seu gendre.

El gendre és, precisament, qui més hi insisteix. Ja li ha dit que aquest dia no anirà amb cap estelada ni cridarà independència ni res de res. Només desfilarà, en silenci, al costat de la dona, els fills i la sogra. En la seva agrupació d'ERC ja s'ha discutit per això amb companys que volen cridar contra Espanya, alguns fins i tot contra Montilla i els socialistes.

Pensa que seria un immens error, que demà l'important, el que verdaderament marcarà la frontera entre l'èxit i el fracàs, és que la seva sogra pugui anar a la manifestació i trobar-s'hi còmoda, és a dir, catalana. Per això farà el que calgui perquè sigui així. I diumenge, a Sant Ildefons a menjar aquest salmorejo que li surt tan bo... i també a discutir, si ve a tomb.

L'Estatut, la solució

Aquells que no van donar suport l'Estatut, i fins tot algun com CiU que si li va donar suport, ara volen aprofitar el rebuig que provoca la sentència del Tribunal Constitucional per anar més enllà.

No per conegut i advertit, com ha vingut fent el President Montilla, s'ha evitat un dels principals riscos que comportava el fallo d’aquest Tribunal Constitucional i en aquestes circumstàncies: que separadors i separatistes es retroalimenti, una vegada més.

La desconfiança, els prejudicis, els judicis previs i la incapacitat per entendre que "el terme nacionalitats era sinònim de nació i que, en aquest sentit, Espanya era una nació de nacions i de regions", com deia el ponent constitucional, Gregorio Peces- Barba, en el moment de defensar el projecte de Carta Magna, els ha portat a emetre una resolució amb la que no coincideixen molts catalanistes,que no són independentistes.

Moltes d’aquetes persones consideren que Catalunya és una nació i que individual i col·lectivament exercim el dret a decidir cada vegada que anem a les urnes, ja sigui per escollir-ne els nostres representats o per referendar la Constitució o els dos Estatuts que hem tingut, fins ara.

Són persones que no volen aventures incertes, ni esbojarrades carreres cap els penyes segats de la independència.

Són persones que no confonen el Tribunal Constitucional amb el Govern, ni el PSOE amb el PP, doncs mente el primer va ajudar a fer possible que avui s’hagi ampliat la nostra capacitat d’autogovern, mitjançant el nou Estatut, l’altre va recollir signatures contra ell, va alimentar la catalanofòbia i finalment el va recorre davant del Alt Tribunal. De la mateixa forma són capaces de distingir entre la dreta espanyola i la resta de persones que conformen el conjunt d’Espanya.

Persones que no creuen ni practiquen cap dels dos nacionalismes, ni el espanyol ni el català. Ni volen que aquestes posicions extremes – i de vegades extremades - facin mal bé la convivència social.

Son persones que saben que continuar defensant el contingut íntegre del text emanat de les Corts i ratificat per la ciutadania de Catalunya, és la solució més intel·ligent políticament, perquè suposa respectar i fer respectar el pacte que tan d’esforç ens ha costat i que en permet encaixar millor la realitat nacional de Catalunya dintre d’Espanya.

Avui el President Montilla, és l'única autoritat i els socialistes l'única força que aposten per això.

La resta, CiU inclosa, fan desistiment d'aquesta responsabilitat i permeten l'esperpent que sigui un personatge com el Sr. Lopez Tena (membre de CDC) que tot just desprès de deixar de ser vocal del Consell General del Poder Judicial -espanyol, senten- passa a ser un dels promotors de les autoconsultes independentistes qui interpreti, monopolitzi i s'instrumentalitzi el rebuig a la sentència.

Darrere de l'Estatut hi ha més gent que de les propostes sobiranistes i la "senyera" ens representa a tothom, molt millor que qualsevol lema.

Sí volem que més i més catalans i catalanes se sentin còmodes en aquest acte en defensa de l’Estatut: Potenciem el que compartim i no els particularismes!.

Sentència preventiva

No ho puc evitar!!!

La decisió del Tribunal Constitucional em recorda moltíssim l'actitud d'un dels meus oncle avi. Aquest parent els hi propinava uns duríssims calbots als seus fills, fins i tot quan no tenia coneixement que haguessin comès cap entremaliadura.

"Per quan les facin" al·legava en imposar-los aquest injust càstig preventiu.

El Tribunal Constitucional ha fet el mateix amb aquesta sentència preventiva.

Sí, al meu entendre aquest és un fallo preventiu.

Preventiu davant les seves pors. Unes pors que -com sempre succeeix en els actes irracionals- no es basen en la realitat, sinó en la seva deformada percepció.

Unes pors creades i encoratjades per judicis previs, prejudicis i conflictes inexistents, com el de la persecució del castellà a Catalunya o l’actitud insolidària amb la resta de pobles que conforme Espanya.

Unes pors irracionals alimentades en la falsa creença de que l'Estatut era el cavall de Troia del segregacionisme català, en comptes d’allò que la majoria de la ciutadania de Catalunya ha expressat, formulat jurídicament i referendat i que no és altre cosa que la reformulació de les relacions de qui ni se'n va, ni vol marxar d’Espanya, però que si vol més autogovern per assolir més responsabilitat en la conformació del seu futur .

En aquest sentit, la resolució del Tribunal Constitucional és un exorcisme contra alguna cosa que no existeix més enllà de seves pors irracionals.

Això és el que s’observa al llegir, per exemple, les argumentacions referides als temes de la nació o la justícia.

Les seves obsessions, o els seus empatxos mal digerits sobre la historia d’Espanya i la d’Azaña, els hi fan parlar reiteradament de la indissolubilitat de la nació espanyola, quan no era necessari perquè no està en dubte.

O quan resolen negativament la possibilitat per organitzar la justícia d'una forma quasi federal. El mateix Estatut condicionada aquest fet a que primer es modifiqués la llei orgànica del poder judicial fent-lo possible. Doncs bé, el Constitucional no només nega la capacitat de que l’Estatut per recollir una forma d’organitzar la Justícia, si existeix una norma estatal que ho permet, sinó que excedint-se en les seves funcions interpreta la possible norma futura i en conseqüència actualment inexistent, amb la voluntat de constrènyer la capacitat i sobirania del legislador.

En tot cas, sembla que hagin actuat com el meu oncle avi: "Per quan la facin".

Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

Pobres, no tan pobres i rics

La discussió de cóm conceptuar o mesurar la pobresa, fa temps que esta present en el debats polítics econòmics i socials, sense que s’hagi assolit un únic estàndard per fer-ho.

Ara bé, dins de l’àrea de la que formem part, la Unió Europea i la OCDE, s’ha adoptat la convenció de considerar que la línea que defineix la consideració de pobre o no es situa en aquelles persones o famílies que tenen un nivell d’ingressos inferiors al 60% de la renda familiar mitjana de la societat en la que viu.

Segons el nostre institut d’estadística (IDESCAT), l’any 2008 la renda personal mitjana aquell any era de 10.755 euros. Si allò que es considerava era la renda mitjana per cada llar catalana aquesta pujava fins el 28.450 euros. Donada l’evolució econòmica que hem patit l’any 2009, no sembla que sigui previsible que aquestes magnituds hagin evolucionat excessivament a l’alça des d’aquell moment.

Quan hom coneix i observa aquestes xifres, li costa molt assistir amb una actitud immutable a l’allau de frivolitat i demagògia que s’ha vessat des d’àmbits polítics i mediàtics de la dreta a compte de la modificació del IRPF que el Govern de Catalunya inclourà en una propera llei.

Si a Catalunya es considera com a pobre la persona que té una renda anual de 6.453 euros a l’any, cóm definiríem una persona quina renda personal és 17 vegades superiors? I si és 27 vegades més gran?.

Només un allunyament profund de la realitat catalana permetria definir a aquestes 20.000 persones cóm components de la classe mitjana del país.

Però com que tots els que intenten “retorçar la realitat” per avalar aquesta idea tenen prous recursos i coneixements, cal deduir que no ho fan per error sinó sabent que no és veritat allò que diuen.

Ho fan per llançar un missatge, un discurs ideològic, adreçat a rebutjar que el 0’5% dels contribuents amb el nivell de renda més alt, tinguin que fer una aportació fiscal addicional a la reducció del dèficit, que s’afegeixi al esforços i sacrificis que ja estan fent les veritables classes mitjanes, treballadores i populars.

En el fons, les critiques segur que no poden venir del fet que en lloc de demanar a l’Estat més recursos s’assumeixi la major responsabilitat de Catalunya, consolidada i ampliada amb l’Estatut i el seu nou model de finançament, per a ser la primera comunitat que aprofita la capacitat legislativa sobre el tram autonòmic per incrementar la recaptació.

En resum, ens trobem davant d’un posicionament de defensa dels interessos d’una minoria, la que té més recursos, i d’un model d’ajust econòmic que encara desequilibri més els efectes negatius de la crisis en contra de la majoria, aquells que menys tenen.

Electoralisme irresponsable

El PSOE va aprovar en solitari la convalidació del Reial Decret Llei de reducció del dèficit públic, evitant amb això un agreujament de la crisi financera de característiques impredictibles. Duran Lleida va abanderar l'abstenció de CiU, que juntament amb la de Coalició Canaria i UPN, ho van fer possible.

Mentre el PP de Rajoy, que portava molt temps demanant actuacions, canviava el seu discurs i passava a votar en contra, intentant justificar-lo mitjançant un discurs electoralista i irresponsable, amb el que pretenia erosionar al Govern d’Espanya i presentar-se com el “Partit del Proletariat”, encara que això sigui al preu amagar el seus propòsits, no col·laborar en res i per res en la sortida de la crisi i mlagrat que la crisi i les seves conseqüències agreugin, encara més, la situació de la gent que més la esta patint.

Dissabte passat (29 de maig), el Govern del President Montilla aprova el seu Decret Llei. Amb ell aplicava mesures similars: rebaixa global dels salaris de les persones que treballen per l'administració catalana en un 5%, distribuït de forma progressiva, i un retall fins al 15% de les retribucions dels alts als alts càrrecs.

No obstant això, Artur Mas ja ha anunciat que ell votarà en contra al Parlament, quan s’hagi de convalidar.

I això malgrat que decret llei català ni tan afecta els pensionistes ni estableix cap pujada de l'IRPF. Això últim anirà en una llei diferent.

En conseqüència, si l’actitud de Duran Lleida va ser un exercici de responsabilitat d'Estat, aleshores l’anunci d’Artur Mas és una irresponsabilitat de País.

La veritat, és que aquesta aparent contradicció, incoherència i incongruència entre els dos socis nacionalistes, té una única explicació, que no justificació: tot esta supeditat a l'electoralisme en el qual estan instal·lats

Duran havia de superar, a qualsevol preu, el risc que el seu electorat més centrat i menys nacionalista els percebis com la força cada cop més radicalitzada en lo nacional i en l’econòmic, que són. No és van abstenir per responsabilitat sinó per un doble interès electoral: millorar la seva imatge i esvair la temença de que amb la seva actitud es provoquessin unes eleccions espanyoles i catalanes a l'uníson.

No obstant, a la part del seu electorat que Mas i “el pinyol” han estat cultivant durant aquesta legislatura amb els càntics independentistes, tanta finesa i equilibri els hi resulta excessiva. Per aquesta raó, va ser el propi Duran Lleida qui, per fer-se perdonar per aquests sectors, va tenir que equiparar “la seva responsable actuació” a la categoria “d'un embalsamador de cadàvers polítics”.

Ni ell ni Mas tenen un veritable interès en col·laborar en la sortida de la crisi, fan moviments tàctics portats exclusivament pel seu interessos electorals, com ho posa en evidencia el fet que afavoreixen l’aprovació d’unes mesures per tota Espanya, que desprès les neguen a Catalunya.

De fet, es la mateixa estratègia d’electoralisme irresponsable que practica el PP al conjunt d’Espanya.

La gimnàstica i la magnèsia

Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute.

Duran Lleida amb la seva proposta de vendre AENA, plantejada com a alternativa a les mesures per reduir el dèficit públic, ha comès aquest error. O, per contra, ha pretès “pescar” en aigües tèrboles.

Vendre una empresa pública produiria uns ingressos extraordinaris, no per la quantitat que s'obtingués sinó perquè serien irrepetibles, ja que un cop venuda ja no es podria repetir l'operació.

Si aquests ingressos excepcionals es destinaran a pagar el deute públic espanyol, es faria un mal negoci, ja que avui continuem tenint una de les deutes públiques més baixes dels països desenvolupats i aquesta operació només alleugeriria el nostre nivell de despeses en una petita quantitat, el 2 o el 3% del que s'ha aconseguit en la venda i per extensió en només dècimes del total de la carrega anual del deute públic.

Si, per contra, aquests recursos extraordinaris es destinaran a reduir el dèficit, seria una equivocació, un miratge. Aquest any sí però l'any que ve el seu efecte s'hauria dilapidat, doncs amb això ni redueix la despesa ni es consolida en els ingressos. Perquè això es el dèficit: la diferencia entre ingressos i despeses.

Així doncs continuaríem amb el mateix dèficit, o més perquè no es produirien els ingressos, i sense l'empresa pública.

Llevat que CiU esperi manar més a l'aeroport del Prat a partir de l'empresa comparador, no s'observa cap benefici econòmic, polític o social de la venda dels serveis aeroportuaris que no d'AENA, ja que la navegació aèria (el servei de controladors) no es pot vendre, degut a les regulacions i obligacions internacionals que té assumit l’Estat, en la seva condició de policia aérea.

Un altre cop, abans que definir-se i mullar-se, CiU opta per fer-ne una fugida endavant, perquè ni fa propostes possibles i útils, ni dona suport a aquelles, que tot i ser dures tenen com objectiu recomposar l’economia i mantenir al màxim la cobertura social.

Endurir l'ajust.

El Govern va anunciar la setmana passada les dures mesures amb les que pretén accelerar el procés d'ajustament de l'economia espanyola, que havia presentat el gener davant la UE per mitjà del Pla d'estabilitat 2009-2013, sent acceptat llavors

Aquell era un pla esglaonat i per això menys dur.

Un pla que complia amb el compromís europeu que el dèficit conjunt de totes les administracions públiques baixés des del 11'2% actual fins al 3%, el 2013. Per a això, compassar la recuperació del creixement econòmic, l'inici de la creació neta d'ocupació, amb la retirada de les ajudes públiques de suport al creixement i el manteniment de la protecció social. Finalment, no ha pogut ser.

La cruel paradoxa és que aquest enduriment de l'ajust arribi en el mateix moment que Espanya surt tècnicament de la recessió.

L'explicació a aquest gir cap trobar-la en la resposta conjunta d'Europa als atacs especulatius contra l'euro: s'ha exigit a ella mateixa més rigor pressupostari i reformes estructurals.

Europa necessita anar al envit per embridar als mercats, és a dir regular, amb menor dependència d'ells, per això crea un fons d'ajuda mútua de 750.000 M € i força la marxa dels ajustos. Ara bé, si l'objectiu no ho posa gairebé ningú en dubte, el camí emprès si. L'oposició dels sindicats a les retallades salarials estava cantada, però el desacord amb forces polítiques que han vingut reclamant mesures similars resulta difícil d'explicar.

Contramanifestacions

Les negociacions entre la CEOE, UGT i CCOO sobre la reforma laboral avancen amb el seu ritme habitual.

Un ritme que no és lineal ni progressiu, més bé espasmòdic. Discret però no secret. La qual cosa permet que els mitjans de comunicació "no iniciats en aquests rituals negociadors" i més acostumats a “la litúrgia política” fallin més que una escopeta de fira i anunciïn desacords poc abans que s'assoleixi acords, com vam veure en el conflicte d'ACESA aquesta Setmana Santa.

Ara bé, aquesta dificultat per conèixer i apreciar el que està succeint és una cosa i el festival de contramanifestacions d'aquests dies, és una altra.

Mentre els agents socials negocien amb discreció, influents personatges, despatxos professionals i grups de pressió, es manifesten públicament amb estridència. No és una cosa nova, ho fan des de fa temps.

Per què no deixen en pau als negociadors? Tanta por tenen a que s'arribi a un acord, que no sigui "el seu acord"? Doncs, sí.

Per a ells només serà un acord positiu si respon a la seu pesat "ritornelo" sobre l'abaratiment de l'acomiadament i el contracte únic, suposadament estable. Per això es contramanifestan per i per al desacord. Una altra cosa no els hi serveix.

Intenten fer-nos creure que l’alt nivell de persones aturades s’explica principalment per el nostre mercat laboral, per a continuació extreure la conclusió que si no es reforma – seguint les seves directives, es clar – no hi ha sortida.

Volen que oblidem que qui ha estat darrera de la actual i duríssima destrucció d’ocupació ha estat la confluència de la crisi financera i la nostra estructura productiva i no el mercat laboral, que en la fase expansiva permetia la creació de molta ocupació, encara que de poca qualitat.

És combatent las causes estructurals de caràcter financer i de competitivitat sectorial com resoldran els problemes de fons, no confonent interessadament els efectes (l’atur) amb les causes (les arrels de la crisi).

Perquè aquestes són les veritables causes, com ho ha posat de manifest el fet que l’últim any a tota Espanya, el 86% del total dels llocs de treball que han desaparegut s’han concentrat en només dos sectors (construcció i industria manufacturera), que en prou feines suposen el 23% de tota la ocupació.

Si el causant fos el mercat de treball, per què es produiria aquesta afectació concreta? Per què els sectors afectats per la crisi financera especulativa (la construcció) i l’excés de consum (producció de bens manufacturats) s’haurien de ressentir més que els altres?

No obstant, tothom podem coincidir que caldrà sumar a la lluita contra les causes de crisi les reformes d’aquells factors que tot i no ser els responsables poden ajudar a superar-la. Ara bé, la direcció d’aquestes reformes han d’ajudar a no repetir part dels defectes observats. En aquest sentit, la manca de qualitat de l’ocupació creada, no es resol deteriorant la seva regulació jurídica.

Crec que els agents socials entenen que cal que facin l’esforç d’acordar una reforma laboral equilibrada, dirigida a col·laborar en la sortida de la crisis. La seva responsabilitat els ha retornat a reprendre el diàleg trencat el juliol del 2009, assumint la seva obligació social.

A la resta ens correspon ajudar-los a que la compleixin, no destorbar-los ni intentar boicotejar-los. Prou feina tenen!!!

Si un cop exhaurit un temps raonable –sembla que fins final d’aquest mes– no han pogut o algú no ha volgut assolir un acord, serà aleshores, i només aleshores, que el Govern haurà de transformar sense més dilacions la proposta que els hi va entregar al febrer en norma legal.

Per a tots aquest que es contramanifesten, aquesta tampoc serà una bona opció. No per unilateral i decretada, sinó perquè no imposarà allò que ells propugnen.

Pedrera i idees

Pedrera i idees, aquesta és la doble aposta del President Montilla i el PSC per a les pròximes eleccions autonòmiques i per al futur.

I com una imatge val més que mil paraules: aquí està el comitè electoral, que dirigirà Jaume Collboni, ple de noves incorporacions.

Són una representació de la pedrera del PSC. Formada per persones gens inexpertes, tot el contrari. Són persones rodades i provades en diferents nivells de responsabilitat política. Procedents d'àmbits diferents: municipalisme, sindicalisme, associacionisme, que tenen experiència en la gestió privada o pública. Amb una bona formació acadèmica, però allò que em sembla més important amb una bona formació a la "Universitat de la vida" i en la tradició socialista.

Una pedrera que no només aporta empenta i entusiasme, sinó també una visió actualitzada de la societat catalana, perquè com ella - i amb ella - han evolucionat.

Aquesta nova societat que hem ajudat a construir, des dels governs locals, des del govern de l’Estat i ara des del Govern de la Generalitat, des de les institucions però també des de la societat civil, és la que ens reclama una renovació de les propostes polítiques.

No ens reclama que abandonen els nostres principis, però sí que actualitzem els continguts. Ens demana que la continuem acompanyant en el seu procés de transformació, d’avenç i de millora per tal que puguin continuar depositant la seva confiança en nosaltres.

Aquesta és l'altra gran aposta, les idees.

Montilla aposta per una campanya que li permeti explicar el molt que s’ha fet, però també el molt que es vol fer i aconseguir. I no tan sols i exclusivament en el mon de les realitzacions materials, que també, sinó en el redisseny del model de societat que volem continuar construir, d’aquí que el programa marc, no sigui un programa electoral.

I això davant del remake nacionalista d'Artur Mas, que des del tacticisme electoral intenta no definir-se per a no equivocar-se o espantar, com ho demostra que desprès de declarar-se independentista ara pretengui desentendre’s del monstre que han alimentat i que té la seva màxima expressió en la diàspora nacionalista i l’emergència de populismes autoritaris , com el de Carretero i/o Laporta.Una actuació que des del seu posat de Don Tancredo ho fia i confia tot als errors de l'adversari, però que no proposa res. Ni idees noves ni vindicació del seu passat, res de res, llevat del “wait and see” (esperar i veure).

Recuperar els molts dèficits que el nacionalisme conservador va acumular durant els 23 anys en que va ostentar el poder era imprescindible. En un país, on les infraestructures hidràuliques, viaries, energètiques, educatives no estaven resoltes el primer era, com ja es va fer amb els primers ajuntaments democràtics, fer-les, refer-les o complementar-les. I això és el que s’ha fet, malgrat la crisi econòmica.

Aquests temps preelectorals i electorals ens permetran explicar que tota l'acció de govern, no ha estat només gestió, sinó també la fonamentació d'una societat, que volem més madura i lliure, prospera i alhora justa, amb il·lusió, però no il·lusa, confiada de si mateixa i no en messies populistes, en marxa i no aturada, esperant la tornada de les eternes “promeses”.

No obstant, assolir aquest objectiu no és una fita que acabi amb unes eleccions, normalment és tot el contrari, doncs, independent del resultat obtingut, a partir d’elles comença un altre fase, que sempre és diferent a la anterior.

Sense acord a la vista

La cimera anticrisi de divendres passat no ha deixat una panorama que contempli un possible acord a la vista.

La dinàmica i l'experiència de diàleg, negociació i acord que vénen practicant durant els últims 6 anys el Govern i les organitzacions empresarials i sindicals a Catalunya, no s’han reproduït en els nous convidats a la taula, els partits polítics a l'oposició, els quals van rebutjar la proposta de treballar plegats per construir una sortida solidaria i conjunta de la crisi.

Què si no és pretendre que aquesta cimera discuteixi sobre allò que s'està abordant en l'àmbit espanyol o supeditar-ne qualsevol entesa a l'acceptació prèvia de les seves propostes, com va fer CiU?

Per poder fer néixer un acord s’havien d’esquivar una sèrie d’obstacles i dificultats prèvies, com ara:
Primer, acordar sobre alguna cosa més que allò que Govern i agents socials ja vénen fent, com per exemple les mesures a curt termini contingudes en els "30 compromisos" acordats ara no fa ni tres mesos, o les mesures a llarg termini establertes en el "Acord Estratègic 2008-2011".
Segon, centrar els acords sobre el que es pot i s'ha de fer aquí, sense fer-ne de la cimera catalana un fòrum de debat sobre temes que s'han d'abordar en altres àmbits.
I tercer, que tothom prioritzi els interessos dels "paisans" per sobre dels de part o els de partit.

Es sabia que no seria una tasca fàcil.

Entre altres raons perquè hi ha molt fet i amb molt contingut i transcendència, però també perquè la voluntat de crear-ne un "front català per anar a Madrid", que encara que resulti efectista és molt poc efectiu i més si es vol fer pivotar sobre la campanya conjunta (PP-CiU) per frenar la modificació de l’IVA, era més forta que la voluntat d’acordar-ne solucions efectives i perquè, finalment, hi ha qui ja ha entrat en campanya electoral, i això domina tota la seva acció política.

Conscients del riscos, Govern, organitzacions empresarials i sindicals van oferir un document de treball orientat a aprofundir sobre com millorar el finançament de les empreses, afavorir la demanda i consolidar la indústria, transformar la construcció i incrementar l'estalvi i l'eficiència energètica, reforçar la formació i la protecció social, fomentar l'emprenedoria i les noves activitats o simplificar l'administració, sumant al que ja es fa.

Aquesta proposta adreçada a negociar i acordar coses pràctiques, que poguessin ser assumides per tothom i que depenguessin de nosaltres, no va obtenir una resposta positiva, si no una de genèrica, partidària, parcial i orientada fonamentalment a establir posicionaments que s'han d’establir i implementar en altres àmbits.

En tot cas, sembla que Artur Mas i la resta de partits en l’oposició buscaven escapolir-se i "fer un mutis pel fòrum" més que comprometre's en la sortida la crisi.

El únic interès de CiU ha estat evitar que aquesta cimera l'obligués a quelcom, un cop ha constatat que s’ha esgotat l'efecte mediàtic d'aparèixer com una força defensora i proposant d’un pacte d’Estat anticrisi - amb el que volia fer-se perdonar la seva radicalització independentista – i que aquí no hi haurà una plataforma catalana de la que és pugui apropiar i instrumentalitzar a Madrid, per defensar les seves propostes.

Per tancar el cercle i evitar que algú li recriminés que és capaç de concertar amb la Ministra Salgado allò que li nega al President Montilla els següent pas ha estat fer sortir a Duran Lleida a proclamar també la mort de la concertació en l’àmbit de l’Estat, i substituint-la per una negociació peça a peça, norma a norma, que li permeti mantenir viva la seva possibilitat d’un futur pacte amb el PP de més calat, aquí i allà.

Seria bo que consideressin aquest posicionament.

La contribució a la solució dels problemes que genera la crisi econòmica no es un favor al Govern, als Governs espanyol i català, sinó un servei a les persones que les pateixen i, en conseqüència, col·laborar en la seva solució no és un demèrit o una penalització sinó tot el contrari.

Encara està per veure si el gir cap a al centralitat que anuncien és real o senzillament és formal, com sembla que es desprèn de la seva actuació.

Una ocurrència improvisada

Per abordar la negociació de la reforma laboral amb èxit, primer era imprescindible que es recuperés la confiança entre CEOE, CCOO i UGT.

El important acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva de 2010, 2011 i 2012 assolit, ajuda, i molt, a superar el "mal rotllo" que tenien entre elles, des de que es van trencar les negociacions el juliol de 2009.

Un acord que ha suposat una important aportació i aposta per l'estabilitat i la serenitat econòmica, just en el moment que la histèrica reacció dels mercats de valors s’estava traslladant de manera histriònica a la vida política i social, per part de l’oposició del PP.

Recuperat el clima negociador entre els agents socials i en base al document lliurat pel Govern, s'ha iniciat oficialment la negociació de les reformes laborals, que han d'acompanyar les altres transformacions estructurals (les financeres o les productives) que són aquelles que ens permetran construir la recuperació econòmica.

“Les línees d’actuació en el mercat de treball, per a la seva discussió amb els interlocutors socials en el mar del diàleg social” cerca assolir el següents objectius
1. Afavorir la creació d'ocupació i reduir la desocupació
2. Reduir la dualitat, la segmentació i la temporalitat del nostre mercat de treball.
3. Augmentar les capacitats i les oportunitats d'ocupar-se de les persones aturades.
4. Augmentar la flexibilitat interna de les empreses.
5. Ampliar les oportunitats d'ocupació i la capacitat d'integració laboral dels joves, en especial als de menys formació.

Semblaria que després d'haver-lo reclamat amb tanta insistència, tots els partits remarien al seu favor. Doncs, no.

Excepte els socialistes, la resta de partits han procedit a intentar desqualificar-lo, això sí sense oferir cap alternativa.

Bé això no és del tot exacte, Artur Mas va tenir una errònia ocurrència, mancada de sensibilitat social, d’eficiència economia i de rigor conceptual, i filla de la improvisació, el conjunturalisme electoral i l’oportunisme polític.

La seva ocurrent proposta de rebaixar, a 20 dies per any de servei, el cost de l’acomiadament per l’empresa, i que l’Estat subvencioni la resta de la indemnització. Amb ella ha posat en evidencia la inconsistència d’uns plantejaments construïts des del desinterès i del desconeixement del que suposen i, allò que em sembla més preocupant, des de l’adhesió cega a uns principis i criteris que intenten culpabilitzar als drets socials de la crisi econòmica.

De forma simplificada, i a risc de perdre una part de l’exigible exactitud, es pot afirmar que el nostre ordenament laboral estableix que si un empresari pren l’iniciativa de rescindir unilateralment un contracte treball, s’estableix una indemnització que com a màxim arriba als 20 dies per any treballat. Sempre que hi hagi darrera una causa raonable y objectiva per fer-ho.

I es reserva la indemnització de 45 dies per anys de servei exclusivament si no hi existeixen aquestes causes o s’observa dol o frau en l’actitud empresarial.

Per últim, la llei - com així ha de ser - no regula res pels casos de mutu acord. En aquest supòsits les parts estableixen lliuren el pacte que volen. Aquest és el supòsit més habitual, tant individualment com col·lectivament, en el que les empreses o els empresaris opten per abonar indemnitzacions superiors a les legalment estipulades a fi obtenir-ne l’acord i amb ell la certesa de l’objectiu perseguit.

Vist això, es comprendrà que en el fons - i la forma - aquesta insolidària proposta (ocurrència) suposa que no s’ajuda a les empreses que es veuen en la necessitat d’acomiadar a persones que treballen per ella, sinó que tots – no oblidem que Hisenda som tots – hauríem de rascar-nos las butxaca per subvencionar a qui efectues acomiadaments improcedents, és a dir, sense tenir-ne cap raó que pugui justificar el perjudici que causen amb la seva unilateral actuació.

Com és pot observar, la proposta de subvencionar els acomiadaments no s’aguanta.

Esmerçar diners públics per finançar excessos privats és una equivocació total. Només es pot explicar, que no justificar, si es vol pretén acontenta a tothom, al preu de no resoldre res.

Per això si és vol afavorir un bon acord en matèria laboral, que sigui útil per sortir de la crisi, ens cal més col·laboració de tothom i menys ocurrències i intromissions en la negociació.

Divisió en els pols

És un resultat contradictori, però fins a cert punt lògic.

A mesura que a Catalunya s'ha anat tibat la corda en el debat identitari, la divisió en el si dels dos pols polítics nacionalistes s'ha fet més evident.

Els intents de reagrupar aquests espais en uns blocs ideològicament més homogenis i compactes, i per tant menys plurals, han comportat l'efecte contrari. A més, i de retruc, també han fomentat la tensió i el desinterès de la ciutadania per la política, en no sentir-se concernida per les posicions que, quasi en exclusiva, monopolitzaven el debat públic i que es corresponien amb les sostingudes pels extrems que es confrontaven .

Així doncs, en lloc de la Casa Gran que va voler impulsar Artur Mas el que ha aparegut és una profusió d'iniciatives sobiranistes (Carretero, CUP's, plataformes, Laporta) que es sumen a la radicalització de CiU per demostrar, en la seva disputa amb ERC, qui és més independentista. L'exemple més clar d'aquesta tendència a l'atomització, la vam poder observar el dia següent a la autoconsulta independentista del 13-D.

A l'altre extrem, el del nacionalisme espanyol, el panorama tampoc tendeix a la concentració. Al encoratjar la força majoritària, el PP, la catalanofòbia en el conjunt d'Espanya com a instrument de cohesió del seu electorat i d'erosió del seu adversari el PSOE, està afeblint les possibilitats del PPC a Catalunya per a representar, en exclusiva, aquest sentiment. El partit de Rivera, Ciutadans Partit de la ciutadania, debilitat per les seves lluites internes continua competint amb ells i, a més a més, el que aspira a construir Rosa Diez, amb dirigents sortits de l'anterior, constituiran un altre centre d'atracció per a aquells que responguin al missatge espanyolista que ha aixecat el PP.

Una de les condicions - no l'única, però sí de les més importants - per deixar d'alimentar aquest desinterès ciutadà seria substituir aquest debat entre separatistes i separadors per un debat més integrador. Encara que moltes vegades la vistositat i l'estridència de la confrontació fan que les posicions més serenes i equilibrades quedin ofegades per tant excés verbal.

No es tracta d'evitar aquest debat, de dir que no interessa, perquè sí interessa. Es tracta de realitzar-lo d'una manera que aporti positivitat. Cal substituir les actituds centrífugues per altres tendències centrípetes. Per a això, es requereix un projecte que des del màxim autogovern, i sense frivolitzar amb la independència, se centri en l'atenció i la solució dels problemes de les persones que vivim a Catalunya.

Els agradi o no, avui aquest projecte existeix, és l'Estatut.

Per això aquelles persones que, com el President Montilla, el defensem, davant propis i estranys, ho fem conscients que val la pena seguir batallant per allò que varem impulsar i votar, juntament amb altres.

Pel seu contingut, plenament Constitucional, per la seva pactada tramitació, que conformà amb molt d'esforç un nou i superior nivell de relació amb el conjunt d'Espanya i perquè al fer-lo seu la ciutadania de Catalunya en el referèndum el transformà en el millor "pal de paller" al voltant del qual aglutinar-se, el PSC ha de defensar-lo. Així ho fa i ho farà. Tot i que l'hagin deixat sol en aquesta tasca.

El fet que altres que ho van votar, com CiU, ara ho abandonin, en nom de arriscades dreceres cap a la independència, o que els que el van rebutjar, com ERC i PP, continuen sense canviar la seva postura, fins i tot a risc d'alimentar la divisió social que comporten les seves posicions, han transformat al PSC en el partit de l'Estatut.