Pàgines

dimarts, 26 de gener del 2010

Clandestins


Alguns polítics, encara que semblin adults, actuen com aquells nens petits, que en veure alguna cosa no els agrada o sentir por davant un perill imaginari amaguen el cap sota la sabana, amb la vana esperança que, en no veure-ho, desaparegui.

Entre altres coses, això és el que li ha passat a l'alcalde de Vic a compte de l'empadronament de les persones, que arriben al seu municipi sense haver complimentat tots els tràmits legals.

Ha actuat com si en no empadronar-les, desapareguessin! Doncs no, ni desapareixen i a més la situació es complica encara més.

Si la primera condició - encara que no l'única - per resoldre un problema és conèixer-lo, amb aquesta desencertada, il·legal i antisocial mesura l'únic que aconseguia era fer-les administrativament inexistents, clandestines, això sí al preu d’incapacitar-se per solucionar-lo.

Perquè la immigració a Vic ni ha arribat, ni està arribant ara. Ni previsiblement ho farà a partir d'ara, més aviat sembla que si alguna cosa ha de succeir és tot el contrari. Per això, en lloc d'embolicar-se amb el padró hauria hagut de donar-li continuïtat a la tasca del seu antecessor a l'Alcaldia, el també democratacristià Jacint Codina.

Una persona que va gestionar correctament la important arribada i inserció social d'una població immigrant atreta per l'oferta laboral de la comarca. I ho va fer amb habilitat, discreció i paciència, sense tanta insolvència jurídica i amb més humanisme cristià. Fent de Vic un model d'escola i ciutat integradora en relació al fet immigratori.

Ara que ha perdut el seu llençol protector, doncs el Govern l'ha informat que la llei aprovada en el seu moment pel PP (encara que no la vulguin reconèixer com seva) no li permetia fer el que volia, lluny de rectificar, i encoratjat per dirigents de CiU, ell continua gesticulant i sostenint el conflicte que ha creat artificialment.

Hauria de ser conscient que ha sotmès a tota la població de Vic a l'oprobi de ser injustament considerats com a xenòfobs, quan són tot el contrari. La majoria dels seus conciutadans no només han donat suport a les persones nouvingudes, sinó que han recolzat les reeixides polítiques públiques destinades a generar una convivència harmoniosa i sense grans estridències, per això obstinar a prosseguir la disputa jurídica, una altra equivocació addicional.

Assumir part dels plantejaments de la plataforma xenòfoba, tampoc resol el problema, un altre cop l'agreuja. Les tensions que es generen en els serveis públics sanitaris i socials, són el resultat de la dificultat per fer-los créixer al vertiginós ritme que ha crescut la seva demanda, però no és la responsabilitat dels nouvinguts, que dit sigui de pas i sent objectius són proporcionalment menys consumidors d'aquests serveis que els autòctons, perquè són una població més jove.

Tot aquest lamentable assumpte té un origen, intentar disputar uns vots als xenòfobs de PxC, però el que està aconseguint és donar-li més pista a les seves tesis.
Així doncs ¡millor que s'ho faci mirar!

dimecres, 13 de gener del 2010

Divisió en els pols


És un resultat contradictori, però fins a cert punt lògic.

A mesura que a Catalunya s'ha anat tibat la corda en el debat identitari, la divisió en el si dels dos pols polítics nacionalistes s'ha fet més evident.

Els intents de reagrupar aquests espais en uns blocs ideològicament més homogenis i compactes, i per tant menys plurals, han comportat l'efecte contrari. A més, i de retruc, també han fomentat la tensió i el desinterès de la ciutadania per la política, en no sentir-se concernida per les posicions que, quasi en exclusiva, monopolitzaven el debat públic i que es corresponien amb les sostingudes pels extrems que es confrontaven .

Així doncs, en lloc de la Casa Gran que va voler impulsar Artur Mas el que ha aparegut és una profusió d'iniciatives sobiranistes (Carretero, CUP's, plataformes, Laporta) que es sumen a la radicalització de CiU per demostrar, en la seva disputa amb ERC, qui és més independentista. L'exemple més clar d'aquesta tendència a l'atomització, la vam poder observar el dia següent a la autoconsulta independentista del 13-D.

A l'altre extrem, el del nacionalisme espanyol, el panorama tampoc tendeix a la concentració. Al encoratjar la força majoritària, el PP, la catalanofòbia en el conjunt d'Espanya com a instrument de cohesió del seu electorat i d'erosió del seu adversari el PSOE, està afeblint les possibilitats del PPC a Catalunya per a representar, en exclusiva, aquest sentiment. El partit de Rivera, Ciutadans Partit de la ciutadania, debilitat per les seves lluites internes continua competint amb ells i, a més a més, el que aspira a construir Rosa Diez, amb dirigents sortits de l'anterior, constituiran un altre centre d'atracció per a aquells que responguin al missatge espanyolista que ha aixecat el PP.

Una de les condicions - no l'única, però sí de les més importants - per deixar d'alimentar aquest desinterès ciutadà seria substituir aquest debat entre separatistes i separadors per un debat més integrador. Encara que moltes vegades la vistositat i l'estridència de la confrontació fan que les posicions més serenes i equilibrades quedin ofegades per tant excés verbal.

No es tracta d'evitar aquest debat, de dir que no interessa, perquè sí interessa. Es tracta de realitzar-lo d'una manera que aporti positivitat. Cal substituir les actituds centrífugues per altres tendències centrípetes. Per a això, es requereix un projecte que des del màxim autogovern, i sense frivolitzar amb la independència, se centri en l'atenció i la solució dels problemes de les persones que vivim a Catalunya.

Els agradi o no, avui aquest projecte existeix, és l'Estatut.

Per això aquelles persones que, com el President Montilla, el defensem, davant propis i estranys, ho fem conscients que val la pena seguir batallant per allò que varem impulsar i votar, juntament amb altres.

Pel seu contingut, plenament Constitucional, per la seva pactada tramitació, que conformà amb molt d'esforç un nou i superior nivell de relació amb el conjunt d'Espanya i perquè al fer-lo seu la ciutadania de Catalunya en el referèndum el transformà en el millor "pal de paller" al voltant del qual aglutinar-se, el PSC ha de defensar-lo. Així ho fa i ho farà. Tot i que l'hagin deixat sol en aquesta tasca.

El fet que altres que ho van votar, com CiU, ara ho abandonin, en nom de arriscades dreceres cap a la independència, o que els que el van rebutjar, com ERC i PP, continuen sense canviar la seva postura, fins i tot a risc d'alimentar la divisió social que comporten les seves posicions, han transformat al PSC en el partit de l'Estatut.

dimecres, 6 de gener del 2010

FEVE vs RENFE


Si l'oposició gairebé mai li reconeix al Govern cap dels seus èxits, ara encara menys, perquè aquest any hi haurà eleccions. Les hi haurà, sí, però a la tardor, que és quan corresponen.

No s’avançaran, tot i que a aquesta oposició l’ interessi avançar-les. Una oposició que perd tota la seva força i credibilitat al negar, una vegada darrera de l'altra, que el Govern pugui fer alguna cosa bé. Ningú es creu que tot es pot fer mal, igual que tothom entén que no tot es pot fer bé.

Amb una mica més d'equanimitat, serien més creïbles, però ells ja estan campanya. Mentre el Govern del President Montilla, segueix i segueix - com les piles de l'anunci - governant amb i per a la societat, ja sigui establint "30 compromisos per l'ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya" o vetllant per la defensa i millora de l'autogovern de Catalunya. Que són les dues cares, que avui tenen la defensa concreta dels interessos de les persones que vivim a Catalunya.

Un exemple d'això, en el qual conflueixen les dues direccions, és el esperat traspàs de Rodalies. Suposa una concreció de l'Estatut, és a dir un increment de l'autoritat i responsabilitat dels poders públics de Catalunya, al donar-li la facultat de dirigir un servei molt important per a la vida quotidiana de milions de persones, com es va comprovar quan es va interrompre parcialment, per les obres de l'AVE.

Igual que va succeir amb l'acord sobre finançament autonòmic, l'actitud de l'oposició nacionalista catalana de centredreta (CiU) i la nacionalista espanyola de dreta (PPC), tots dos logros han estat menysvalorat, menyspreats o rebutjats.

Quina diferència amb l'actitud de quan governaven!

És que a CiU ningú recorda com es va rebre el traspàs dels Ferrocarrils de Via Estreta (FEVE), que amb el temps han constituït la base dels actuals Ferrocarrils de la Generalitat (FGC)? Doncs, com un fabulós èxit.

I en fons era un servei abandonat, amb prestacions inadequades, uns trens antiquats i sense un acord per finançar la seva millora. Malgrat això, es "vendre" que l'important era assumir la responsabilitat d'organitzar el nostre transport ferroviari, més que les condicions. Això ara no compta!

Passar d'aquella ferralla rodant al bon servei actual, ens ha costat molt de temps, diners i esforç. Ningú no ho va qüestionar, ara es qüestiona tot.

Però, el cert és que no hi ha color, les Rodalies traspassades donen un servei molt més útil que aquell.

Això no impedeix reconèixer que s'han de millorar molt. I s'han de millorar perquè Rodalies a Catalunya no va rebre les inversions necessàries - especialment mentre CiU i PP governaven, aquí i allà, pel seu suport mutu - per mantenir l'èxit que va suposar la modernització que impulsà Mercè Sala. Ara les inversions en material mòbil s'estan fent i se seguiran fent, perquè aquesta vegada el traspàs sí ve acompanyat dels recursos per a la seva millora.

Per això, el conseller Nadal fa bé al fixar els temps i les fites per a que les noves "Rodalies" tornin a ser un èxit social i al emplaçar a l'empresa gestora (RENFE) per a que millori les prestacions que li corresponen executar: manteniment, puntualitat , neteja, informació, atenció al públic, etc .., si vol seguir sent la companyia concessionària del servei.

Perquè amb el traspàs, qui té la potestat per decidir qui presta el servei, és del Govern de Catalunya.

Igual que és el Govern (com a autoritat pública) i no el gestor qui (en funció de les inversions i les millores tècniques que ho facin possible) decidirà l'increment i millora dels serveis. Més o menys el mateix que va succeir amb FEVE. Va fer falta temps per millorar el traspassat.

Aquells que no van fer res per aconseguir el traspàs (CiU i PP), ara urgeixen la seva millora! Potser ho facin per fer-se perdonar el gran retard que ha tingut l'arribada del tren a Catalunya: 23 anys.

Finalment, argumentar que el traspàs és incomplet perquè no es traspassen les vies, només pot ser fruit de la mala fe o del desconeixement.

No coneixen que les directives europees tendeixen a separar les infraestructures (vies, estacions, catenàries) dels operadors (trens i material ferroviari) i l'autoritat ferroviària (recorreguts, parades, horaris) de la gestió (compliment de les condicions que estableix la autoritat)? Per això RENFE ja no gestiona vies, sinó que ho fa ADIF. I per les seves ja vies circulen altres operadors diferents ja siguin de mercaderies o de viatgers, com Wagon Lits i en el futur, si convé, podran circular encara més.

¿No saben que a Catalunya, això també és així? Les vies de tren catalanes no són d'FGC, sinó de IFERCAT, empresa pública de la Generalitat i que per elles, arribat el cas, i si el Govern ho autoritzés podrien circular altres operadors diferents? Segur, que sí, però ho amaguen perquè no els interessa reconeix-ho.

El traspàs de Rodalies és un èxit polític col·lectiu que ha aconseguit aquest Govern, per això a alguns els hi costa reconèixer-ho. La seva estratègia electoral els ho prohibeix.