Jocs de guerra

“Jocs de guerra” és el títol d’una pel•lícula, on un jove “hacker” entra en el potentissim ordenador del Pentàgon americà, dotat d’intel•ligència (?) artificial i dissenyat per gestionar la defensa antimíssils en temps de la guerra freda, per jugar contra ell, en el joc que dona nom a la pel•lícula.

Amb aquest suposadament intranscendent fet, fa que l’ordenador desencadeni els mecanismes de llançament de míssils nuclears americans per respondre a un suposat atac nuclear per part de la Unió Soviètica. L’atac no existeix, però dins de la màquina la realitat virtual és l’única realitat. Per contra, la seva capacitat per incidir sobre la realitat exterior si és verdadera, els míssils nuclears poden destruir tot el mon conegut.

Finalment, el creador-programador de la màquina, com no pot aturar el procés ja que la va dissenyar per a que funciones autònomament en cas d'atac nuclear, troba la solució per “convèncer” a la màquina per a que aturi el joc de guerra: la fa jugar a tres en ratlla.

Quan la màquina “entén” que en aquest joc - com a tots els jocs ( i no tan jocs) de guerra - si tothom juga al límit de les seves possibilitats, no guanya ningú, atura el seu procés.

Conclusió final i resposta de la màquina a la pel·lícula:
Un joc estany:
l'unic moviment guanyador, és no jugar

Tota aquesta llarga introducció ve a compte de las seves similituds amb el suposat debat sobre la independència de Catalunya en relació a Espanya.

Amb una falta de rigor analític i dades objectives, que em deixa meravellat i molt preocupat, s’afirma que el trencament amb la resta d’Espanya no produirà cap conseqüència negativa per les persones. Tot el contrari, això serà un paradís on finalment “lligarem els gossos amb llonganisses” i com deia en Francesc Pujols: “els catalans, pel fet de ser-ho, ho tindrem tot pagat”. Els més agosarats, fins i tot, diuen que els que haurien d’estar més amoïnats són els de l’altra banda.

Jo crec que si no son tan irresponsables com ells, certament, també haurien d’estar amoïnats, encara que molt em temo que allà també hi haurà que pensin que poden guanyar aquesta confrontació.

La previsió més lògica, racional i sensata és que, com a la pel•lícula, en aquesta confrontació si es porta fins el final, tothom perdi.

No obstant, si existeix una tensió és perquè hi un problema real. Això ningú ho hauria de negar, si no vol fer-se trampes al solitari. No obstant, la qüestió transcendent, com sempre, no està en diagnosticar la malaltia, que és una condició necessària, però que resulta insuficient. La qüestió és: encertar la teràpia.

Amb el conjunt de relacions personals i interessos econòmics que compartim amb la resta de pobles d’Espanya, la solució no passa per la independència, sinó pel federalisme. És a dir, per una relació bassada en la unió en llibertat, on el reconeixement i respecte de les identitats col•lectives que tenim cadascun permeti unes relacions d'interdependència mútua.

L’altra opció, la d’abundar en aquest “joc de guerra” conduit per aquells que possiblement volen obtenir satisfacció per a les seves passions o acomplir els seus somnis, farà que, ni aquí, ni allà, no guanyi ningú.

I tot això afegirà més dolor i frustració al dolor i la frustració que la gent està patint, perquè ara no arriba a final de mes, perquè li manca feina, perquè no pot accedir a la sanitat, a l’educació o als serveis socials i ara perquè no podrà ni reclamar els seus drets davant la justícia, si no té diners per fer-ho.

Article publicat a Fet a Sant Feliu el 22 de novembre de 2012

Una dins de l'altra

Una dins de l'altra, com en una "matrioixka" (el joc de les nines russes), així hi ha el sistema de finançament de l'Estatut i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

No és d'estranyar!, Les dues lleis orgàniques han estat aprovades per les mateixes Corts Generals.

Tot i això, les dues forces nacionalistes més grans d'Espanya (CiU i PP) que han votat a l'uníson en contra es justifiquen en base a la mateixa idea.

Les dues forces, encara que per motius aparentment contraposats, defensen que una de les lleis no hauria de contenir en l'altra, sinó que hauria de sotmetre-la a la seva supremacia, com això no ha passat, s'escuden en això per rebutjar la nova llei de finançament de les autonomies. CiU fa com que defensa que l'Estatut hauria d'estar per sobre de la LOFCA i el PP fa com que sosté que les lleis estatals han d'estar per sobre de les autonòmiques. Tot dos volen oblidar que les dues són lleis orgàniques. ¿Tant els costaria reconèixer que les coses no són, ni ha de ser, així?

Ambdós haurien d'esforçar-se a no anteposar els seus interessos partidaris als ciutadania i col.laborar més en resoldre problemes que no pas en crear-los, però han decidir que la seva única opció és votar junts per debilitar als governs en què participen els socialistes, amb l'únic objectiu de tornar cada un a "seu govern natural". El PP al de l'Espanya i CiU al de Catalunya. Per això, Artur Mas no rebutja pactar amb el PP, si procedeix o li és necessari.

Tornant al tema de les lleis, la nova LOFCA està dins de l'Estatut, perquè conté tots els criteris que al seu dia va recolzar CiU, quan pensava que seria ella qui els concretaria amb el Govern central. I l'Estatut és dins de la LOFCA perquè el model de finançament de Catalunya ja es va pensar i va dissenyar, perquè fos generalitzable i acceptat per la resta de les Comunitats. Tant és així que ha estat acceptat en les comunitats que governa el PP.

Amb aquesta Llei s'ha donat eficàcia i seguretat jurídica al model i les quanties que van negociar el passat juliol els presidents Montilla i Zapatero, que es va forjar de manera bilateral-això molesta al PP -, es va concretar de manera multilateral - això molesta a CiU -- i ha acabat com a llei orgànica. Tot segons el guió previst!

Alhora ha ajudat, indirectament als magistrats del TC a resoldre una de les seves penes. Si el model de finançament de l'Estatut hi cap en una llei orgànica sobre finançament autonòmic i viceversa, quin motiu hi ha pera negar la constitucionalitat. El mateix passa amb el títol de la justícia català que conté l'Estatut, que fixa model però es trasllada la seva concreció que s'estableixi la corresponent llei orgànica sectorial.

Si segueixen així, les Corts Generals li faran la sentència, perquè els demostraran que és possible, legal, constitucional i positiu posar una llei dins de l'altra, sense que una estigui per sobre de l'altra.

Només des de concepcions reduccionista i excloents es pot sostenir i contraposar aquest Estatut a aquesta LOFCA, per contra, des d'una perspectiva incloent, que atengui i entengui la pluralitat de sensibilitats, és a dir federal, s'observa possible i positiu que l'una estigui dins d' l'altra

Neutralitzant-se

Els dos partits nacionalistes que no han recolzat l'acord sobre finançament, PP i CiU, ja han anunciat que en el supòsit que arribessin al que consideren els "seus" governs el canviessin.

Com "declaració-excusa" que busca donar satisfacció a la seva parròquia no està malament, però no és creïble, doncs junts es neutralitzen i separadament no sumen.

Per molt que Ramón Tremosa defensi que l'ideal per a Catalunya és que cada un dels partits nacionalistes de dretes, l'espanyol i el català, ocupin el "seu" govern, ni això seria suficient per modificar el que s'ha pactat, ja que es neutralitzen l'un a l'altre. Per a què un d'ells triomfés en el seu objectiu, l'altre hauria de fracassar i claudicar, ja que les seves posicions són contraposades. Com casarien la proposta del PP d'un presumpte excés de rendiment per a Catalunya, amb la pretensió de CiU d'incrementar-lo perquè el considera insuficient?.

Si a això li afegim el fet que "deixar-lo com està" els seria més fàcil que modificar-lo, ja que no "anaven a fer-se mal" si es necessitessin mútuament per governar, encara prolonga més l'expectativa de la sostenibilitat temporal de l'acord, fa menys creïble la seva proclama reformadora i li dona més valor a l'aconseguit.

Però a més, és que mentre els socialistes estiguin en el govern, aquí i/o allà, no hi ha combinatòria política que faci entreveure un canvi. Això fa de la seva presència en els governs espanyol i català, una garantia addicional d'estabilitat de l'acord que ara han assolit.

CiU té mala peça al telar! Aparèixer com l'impulsor del canvi de model de finançament li allunya del 50% dels seus votants que estan d'acord amb ell i tampoc no li permet ser la representació del 19'5% dels catalans que s'oposa, perquè en aquest bloc hi ha també aquelles persones que ho fan partint de plantejaments oposats als seus.

Ara bé, com sempre el major garant de la seva continuïtat serà la ciutadania, que no està disposada a què alegrement es llanci per la borda l'ingent esforç d'equilibri generat i es reobrin tensions i confrontacions territorials, que a més té un dubtós rendiment, a la vista, i castigarà electoral a qui hi vagi en contra d’aquest criteri.

Posades així les coses, des del punt de vista polític, es pot aventurar que tenim model de finançament per a anys.

Un model que al preveure processos d'actualització i revisió en funció de com canviï la realitat territorial posseeix, a diferència de l'anterior, mecanismes per a no caure en l’esclerosi.

La cessió que va fer de CiU a l'obsessió d'Aznar per "tancar definitivament el procés autonòmic" ha estat un dels factors que han fet més injust i inequitatiu el sistema anterior, doncs no permetia ni actualitzar la població.

Però a més, al ser un sistema més just i equitatiu on - com no pot ser de cap altra manera - les persones que més tenen, paguen més, però els seus governs autonòmics reben el mateix per persona que els altres per gestionar-li els serveis relacionats amb els seus drets bàsics (salut, educació, protecció social). Així es construeix una solidaritat intel·ligent i sostenible.

Si no sembla possible canviar-lo, perquè ni políticament ni socialment hi ha suports suficients, pels representants del nacionalisme de dretes, espanyol i català, sol caben dues opcions:
· aprofitar el procés d'aprovació de la llei orgànica per afegir-se al model de finançament autonòmic acordat, i ajudar la seva consolidació.
· o, si això no es pot o es vol fer, proposar un nou sistema que pugui ser assumit a tot Espanya, inclosa - com és lògic - Catalunya.

Ho tenen complicat. No poden tornar enrere perquè el sistema que s'ha acordat és més just i equitatiu que el que van firmar junts antany i per ser creïbles en la seva voluntat de canvi haurien de fer una nova proposta de finançament realitzable i assumible per ambdós, que ni està, ni es l'espera. Mentre això no es produeixi, es continuaran neutralitzant mútuament.

Finalment i pel bé de tothom, esperem que per sortir d'aquest carreró, en el qual ells sols s'han situat, no se'ls ocorri la pelegrina idea de reactivar les tensions territorials a través dels arguments de les seves proclames antiacord.

El conte de la lletera

Artur Mas s'allunya de la centralitat.

Amb el seu rebuig a la proposta sobre el finançament s'escora cap a un dels extrems, cap a l'altre qui s'ha escorat és el PP.

Amb la seva oposició a l'acord es distancia del teixit econòmic i social català que unànimement ho valora de forma positiva pels seus resultats i també s'allunya d'una ciutadania que respira alleugerida perquè finalment es desencalla un dels temes recurrents que ens tenia ocupats i preocupats.

Perd centralitat perquè es va equivocar en l'apreciació de la situació i, per tant, en com actuar. Va optar per rebutjar-la abans de conèixer-la. És el que succeeix quan l'objectivitat, la intel·ligència i la serenitat són substituïdes per la subjectivitat i els sentiments de despit i frustració. I l'actitud negociadora i el pragmatisme per la radicalització ideologitzada.

Ningú no li va tendir una trampa per deixar-lo en fora de joc, sinó al contrari, ell és qui es va teixir la teranyina en la que s'ha enredat tot sol.

Com en el conte de la lletera, ell i la cúpula de CiU - més Convergència que Unió- van construir un relat idíl·lic en el qual tot encaixava i els tornava el Govern.

Van preveure que no hi hauria acord de finançament, perquè el PSOE no faria una proposta ajustada a l'Estatut; la crisi econòmica i la pressió espanyolista li ho impediria.

Com la proposta seria insuficient, tant si la rebutjava com si no, el President Montilla sortiria debilitat. Si la rebutjava, perquè eren els socialistes que no respectaven l'Estatut i si l'acceptava, perquè ells aconseguirien arrossegar a ERC cap el rebuig a la proposta i així trencarien l'estabilitat política del Govern.

Però el finançament aconseguit ha trencat "el seu càntir " i amb ell les seves il·lusions.

Oblidaven - com la lletera del conte - que al camí sorgeixen pedres que poden donar al trast totes les fantasies. I aquí la pedra al camí es diu Montilla.

Una vegada més han infravalorat la seva capacitat de negociació, basada en la tenacitat, la constància i la serenitat com a fórmula per afrontar els problemes complexos i han volgut presentar la seva discreció i prudència al llarg del procés com a signes d'acceptació i submissió als interessos del Govern espanyol i el seu president.

Fins que no es convencin que la seva percepció sobre el President és equivocada, s'equivocaran en totes les anàlisis!

Per més que els estreteges de saló es creguin "la seva construcció de la realitat", oblidaran una petita veritat: "la realitat és molt tossuda" i si no es ben interpretada, aleshores, es venja deixant-te en entredit.

Rectificaran? Tan de bo, però no és previsible.

Quan Felip Puig, a l’hora d’explicar-ne el seu rebuig, va equiparar l'acord sobre finançament a una futura sentència negativa del Constitucional, estava assenyalant quin serà "el seu proper càntir de llet".

Un altre cop, el nacionalisme català majoritari aposta i desitja un retrocés en els interessos econòmics i polítics de les persones que vivim a Catalunya, en lloc de treballar conjuntament amb el Govern per defensar-los.

Així doncs, ja tenim servit el pròxim capítol de la cançó de l’enfadós que intentaran traslladar a tota la societat catalana.

No ens deixem deprimir, pels que ho estan!

A missa i repicant

Per si de cas s'assoleix un acord sobre el finançament autonòmic Artur Mas tracta d'emular la dita de "ser a missa i repicant". Ha decidit fer tots els paper de l'auca i intentar apuntar-se com un èxit personal allò que té previst rebutjar.

El procediment, de tan senzill, resulta groller. Pretén, d'una banda, exigir el reconeixement de la copaternitat de l'Estatut, malgrat haver-lo abandonat des del seu naixement, per rendibilitzar els èxits i per l'altre, contínua treballant amb ànsia i acarnissament perquè fracassi

La decisió de rebutjar l'acord, sigui quin sigui el seu contingut, estava pres des de bon principi. Consideraven que la seva materialització els perjudica des del punt partidista i van apostar perquè no es produis.

La finalització del procés de negociació sobre el sistema de finançament amb un acord just i, per tant, acceptable els trenca el discurs, i no ho soporten. Transforma en poc creïble la desqualificació que, de forma reiterada, han vingut fent, en el sentit que Montilla i el seu Govern són incapaços, per obtenir el màxim rendiment possible, i perquè els obligaria a haver de reconèixer-los que ho han fet bé.

Aquest problema no s'hauria produït si des de bon principi i d'una manera sincera i real s'haguessin alineat i donat el seu suport al Govern Catalunya en el seu objectiu d'aconseguir una ràpida i correcta aplicació de l'Estatut i les previsions que conté sobre finançament. Ara be, s'ha d'entrendre que això era impossible per ells, perquè els conduiria a perdre el que creuen que és el seu monopoli natural i que volen conversar a ultrança: ser els únics que defensen Catalunya.

D'allà, que intentin per tots els mitjans possibles evitar que hi hagi un acord, propagant metes irreals, estenent el desànim i la frustració o predicant i practicant un camí de radicalització nacionalista que no condueix a cap lloc.

Encara que resulti estrany, als nacionalistes catalans de centre dreta els interessa, i desitgen, el fracàs de la negociació sobre el finançament i una sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut que el dinamitaria.

Han ficat "tots els ous a aquest cistell", pensant que no seria possible o que podrien boicotejar-lo.

Però ara, en el moment en el qual sembla que s'arriba al final i que l'acord és possible, li sorgeixen els dubtes, temen quedar-se "penjats de la brotxa"!

En aquest escenari es pregunten què fer si hi ha un acord acceptable?: Doncs, ser a missa i repicant.

És a dir, apuntar-se els mèrits de l'acord i, al temps, treballar perquè no s'assoleixi

Frustració

La frustració és la distància que hi ha entre les expectatives i el aconseguit.

La frustració de les expectatives és congènita a l'assumpció dels riscs que persones i societats han d'assumir per progressar. La seva fortalesa es mesura per la resistència que tinguin a ella i la capacitat de superar-la.

El conformisme és l'expressió de la renúncia a millorar que busca evitar els desenganys, els fracassos i la frustració que produeixen no assolir els objectius que ens marquem. En l'altre extrem es troba la irresponsabilitat, en la seva vessant d'autoengany respecte de les possibilitats que es tenen o del menysteniment als obstacles, les limitacions i els riscs reals que hem de superar.

Per això, aquelles persones que tenen la responsabilitat de liderar col·lectius han de valorar i sospesar sempre en quines aventures pretenen embarcar a les persones que convoquen. Tot projecte, individual o col·lectiu, requereix d'un esforç, o fins i tot d'un sacrifici, que si està ben orientat i calibrat acabarà produint en contrapartida un raonable benefici. És normal, mai no ens regalen les coses! I allò que no requereix un esforç possiblement no val res.

Per tant es cert que un bon lideratge no és aquell que ofereix tot a canvi de res o que no adverteix dels problemes, però sobretot no és una actitud que convoqui a lluitar en batalles perdudes per endavant, perquè aquesta és l'avantsala per infligir-los una frustració estèril i innecessària.

Vendre expectatives irreals és vendre frustració.

És el que està fent Artur Mas amb el resultat del nou finançament autonòmic. Ell sap, perquè ja ha negociat anteriorment, que l'acord no donarà les quantitats que està demanant i malgrat això, no sol les repeteix i en fa publicitat, sinó que com més s'apropa el possible acord, més les incrementa.

El setembre de 2008 afirmava que l'acord suposaria 2.329 M€, per explicar-lo deia que: "es tracta de calcular els diners que generen la nova cistella d'impostos i restar-li el Fons de suficiència que hem rebut en el 2008 i que no cobraríem per l'increment de la cistella". Ara, sense enrojolar-se, parla de 5.000 o 8.000 M€ i a més, de forma irreflexiva ho relaciona amb la superació del model constitucional.

Tractar d'aixecar el llistó cercant què qualsevol acord que s'assoleixi sigui una frustració només confirmar una cosa: que les bones notícies per a Catalunya, avui, són males notícies per a la coalició que presideix Artur Mas, pel simple fet que no és ell que presideix Catalunya.

Ara bé, cal que sàpiga que generar frustració en els altres, no apaivaga la pròpia i es paga amb més frustració.

Nacionalistes

Els nacionalistes espanyols, catalans i bascos, a través de les seves representacions polítiques més conspícues (PP, CiU i el PNB), estan avui fora dels governs a què aspiren.

Per això coincideixen, malgrat totes les seves diferències.

Coincideixen una altra vegada en fer-ne una oposició al Govern central que té com únic objectiu produir un avenç electoral motivat per falta de suports parlamentaris suficients, igual que ocorregués amb Felipe González el 96, i que va facilitar l'arribada d'Aznar al govern.

La diferència és que llavors CiU i el PNB justificaven la seva coincidència argüint que pretenien obtenir avantatges per als governs que presidien a Catalunya i el País Basc i avui només busquen tornar a governar.

Aquesta estratègia partidària els porta a negar-li el “pa i la sal” al Govern, fins i tot en aquells temes substancials per atendre les necessitats de les persones.

Si Zapatero vol escapolir-se d'aquest trident nacionalista ha d'atendre la solució de dos temes: la crisi econòmica i l'agenda autonòmica.

Per abordar el primer la crisi necessita estabilitat parlamentària. Per que és el que la gent necessita i el que consideren prioritari. Però per aconseguir-la requereix una solució positiva de l'altre tema a l’agenda autonòmica i al finançament dintre de la mateixa . Un acord entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya li aportaria el suport parlamentari que necessita, el dels altres nacionalistes (ERC i BNG) i les altres esquerres (IU/ICV).

Si a CiU, i molt especialment a CDC, no anessin"a la seva bola" partidària i posessin per davant els interessos generals dels ciutadans, aleshores podrien col·laborar en la resolució d’ambdós temes i no sols serien un factor a d’estabilitat política, sinó que serien més creïbles com opció catalana de centredreta. Però si continuen sumant les seves forces als nacionalistes espanyols del PP, aleshores continuaran expulsant a les persones catalanistes moderades que no entenen aquesta práctica.

El nou vicepresident Manuel Chaves, com a antic president d'Andalusia, té una legitimitat davant de les comunitats de via lenta que li confereix més marge en la negociació, i per això més responsabilitat. Se li suposarà sempre que l'acord que assoleixi serà equitatiu i generalitzable, però ell sap que per a que sigui possible ho ha d'acordar amb el Govern català. No només amb el PSC, doncs negocien els governs, no els partits. I si no és un bon acord, concorde amb l'Estatut, no hi haurà pacte, com ja s’ha encarregat de deixar ven clar el President Montilla.

Aquest és el complicat repte que té.

Gener: Un mes estressant i interessant

Gener serà un mes estressant, però també molt interessant .

No sol per la "pujada" que pren el seu nom del mes, i en la que tots tractarem de recuperar-nos de tanta festa, menjar i despesa nadalenca, sinó perquè és l'espai de temps que hi ha per assolir un acord sobre el finançament autonòmic.

No és per res!, sinó perquè l'1 de març hi ha eleccions a Galícia i el País Basc i aquest tema ha d'estar resolt abans que s'iniciïn les campanyes electorals al mes de febrer. Tenir-ne una data de termini és bo, però sens dubte desfermarà els nervis i crearà un estrés negociador i informador extrem.

No s'han d'estressar, hi ha temps!, si es negocia amb intensitat. Assolir un bon acord, en temps i forma, requerirà mantenir la claredat de plantejaments i la fermesa en la seva defensa, com s’està fent fins ara i també uns nervis d'acer per no estressar-s’hi.

El punt actual és bo. Les bases de l'acord es corresponen amb els criteris de l'Estatut i la resta de les comunitats autònomes, incloses les governades pel PP, les estan assumint perquè també els hi són interessants. Aquest és el mèrit de la proposta catalana que, tot sigui dit de passada, tant molesta als nacionalistes de CiU, doncs ells estant fiant el seu futur al fracàs de les negociacions.

Però l’actitud d’aquells (CiU i PP) que són els responsables del sistema de finançament que ara estem patint, i volem canviar, no ens hauria de despitar del treball. Encara queda molta feina a fer!.

Ara toca continuar negociant amb intel·ligència i prudència. Intel·ligència per a concretar els conceptes i les xifres que configurin un acord bo. I prudència per no crear tensions a la resta de les comunitats autònomes. Res seria pitjor per a tothom que donar munició a aquells que volen reobrir nous episodis de catalanofobia, i fer servir aquest tema dins de les properes campanyes electorals.

No es tracta de presumir sinó de ser eficaç, i això costa, tots ho sabem. Perquè en això, com en la vida, el risc són els que si no pot presumir dels seus èxits, creuen que no ho són i n’hi ha alguns que obsessionats per marcar “perfil, l’únic que aconsegueixen és que els hi marquin gols.

Per això, ha estat tant positiu que el Govern català en el seu conjunt hagi optat per la negociació abans que la desqualificació global, i que s’endinsi en el camí d’exigir que es concreti i quantifiqui la proposta que el Govern de Zapatero va presentar en una forma genèrica, més que per la senda de la resposta altisonant, per després tenir que continuar negociant “sota la taula” com feia la majoria nacionalista que ens ha governat durant 23 anys.

Es tracta d'assolir un bon acord, no de "treure pit". Que el PP i CiU ho facin i ho facin amb qualificacions i quantificacions exagerades, forma part del soroll ambiental al que ens haurem d’acostumar i que no ens hauria ni de despistar ni d’estressar. Al cap i a la fi, si no hi hagués acord s'aplanaria el camí per al seu retorn al Govern que cadascú desitja.

I per això, allò que resulta més difícil entendre és per què l'ERC de Puigercós cau en aquesta estratègia i afebleix al conseller Huget, que n’és el seu representant en el Govern per els temes de la negociació del finançament.

Qui tem l'acord?

En la recta final de la negociació del sistema de finançament autonòmic, sorgeixen les pors d’aquells que van fer del desacord la seva estratègia. I amb elles, les gesticulacions exagerades i les argumentacions irracionals dels nacionalistes catalans i espanyols, CiU i PP.

No és que tot estigui resolt, encara queda un temps i un procés fins que l’acord es pugui assolir. No obstant, sembla evident que el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hagi reconegut que la proposta de nou model del sistema de finançament autonòmic respon al impuls de les propostes catalanes, permet dibuixar un escenari més positiu que fins ara, malgrat això CiU el valora com a negatiu, perquè no és singular.

Cap de les dues coses no és nova, ni el impuls català, ni la generalització del model. El model autonòmic espanyol - no sol el sistema de finançament - sempre ha pres com a referència i objectiu les necessitats, reivindicacions i solucions generades a Catalunya.

La intel·ligència política sempre va aconsellar que les propostes catalanes fossin generalitzables a la resta d'autonomies de règim comú perquè fossin possibles. Per assolir el que es buscava no era un problema que la resta també ho pogué assolir, si ho volia, més aviat al contrari.

Així ho va entendre i ho va practicar CiU quan governava. Així ho va intentar practicar Artur Mas, quan creia que governaria, al sumar-s’hi a un Estatut que conté un model de finançament generalitzable. Si ara no ho fa, és perquè no governa.

Va apostar pel fracàs de les negociacions, creient-lo una drecera per tornar al Govern, en lloc de rendabilitzar la seva aportació a l'Estatut. Va optar per vertebrar la frustració, l’enuig i el fracàs col·lectiu, en lloc d'anar al davant de les solucions. I ara tem que hi hagi acord.

Si finalment els esforços del President Montilla per assolir un finançament just fructifiquen, CiU perdrà un dels dos pilars sobre els que ha fet descansar la seva oposició, i aleshores ja només li quedarà confiar-s’hi a una sentència profundament negativa del Constitucional sobre l'Estatut.

En això també, coincideix amb el PP.

Ni la crisi econòmica li serveix, perquè fruit de la seva obsessió identitària, ni tants sol s’ha preocupat en formular propostes per atendre les necessitats econòmiques i socials de les persones, empreses i territoris que conformen Catalunya. Algú recorda una proposta mínimament seria i potent de CiU per fer front a la crisi?.

Per contra i des de bon principi, el President Montilla va assumir que ens trobàvem davant una greu situació de crisi econòmica, que necessitava de tota l’atenció del Govern que presideix per a no deixar soles a les persones que viuen a Catalunya. Així ho ha fet.

Sense fer-ne falses promeses, assenyalant la seva gravetat, cridant a l’esforç intel·ligent i la solidaritat per a sortir-nos, donant la cara, anant fins on sigui necessari per trobar sortides possibles, predicant amb l’exemple de l’austeritat i destinant el màxim de recursos públics a dos objectius: activar l’economia productiva i atendre a les persones, ha articulat una resposta a la difícil situació que vivim.

Amb aquestes mateixes eines està liderant la negociació del finançament, per això és fàcil pensar que també ens sortirem en aquest tema.

Jo cafè, tu xicoira

"Jo cafè, tu xicoira," aquesta sembla ser el posicionament de tots aquells que parlen des de fora del procés de finançament autonòmic.

Ni a CiU, ni al PP, que es van dedicar a criminalitzar l'Estatut a tot Espanya, no els hi cap al cap que sigui possible assolir un acord partint del que es buscava amb ell, recuperar l'equitat perduda i no privilegis.

Com sempre els inefables "profetes" de CiU, ja van pronosticar abans de la reunió dels presidents governs d'Espanya i Catalunya, Zapatero i Montilla, que "Montilla es plegarà als criteris del PSOE i acordarà el cafè per a tots".

Ni una!!, com diu l’acudit: “no han encertat ni una!” de les seves profecies.

· Encara no s'ha assolit un acord, tot i que s'és més a prop.
· El President ha deixat clar que la condició per assolir-lo és que es compleixi el model de finançament que preveu l'Estatut.

O el que es el mateix, que treballa, i treballarà, fins al final per assolir l’acord, no per aixecar-se. I que aquest acord de finançament ha de suposar: el càlcul dels recursos partint de la població real, més participació en els impostos que paguen els ciutadans (IVA, IRPF, etc..) i que els serveis bàsics (salut, educació i serveis socials) siguin iguals per a tots els espanyols.

El President Montilla, com no pot ser d’una altre manera pel lloc que ocupa i la responsabilitat que l’hi han conferit els ciutadans, defensa un acord just envers les persones que representa i amb les seves necessitats.

Això és compatible amb un acord que, com sempre, pot ser generalitzable a la resta de comunitats autònomes de règim comú, si aquestes ho volen. I sembla que la majoria sí ho accepten. Aquesta és la manera de fer-ne compatible la bilateralitat i la multilateralitat que tan neguitosos posa als nacionalistes espanyols i catalans, per raons contraposades.

I així veiem com el PP posar el crit en cel, encara que el mètode sigui el que van practicar quan governaven i CiU es trenca les vestidures perquè es reprodueix el que van protagonitzar durant 23 anys.

El vella cantarella del "cafè per a tots", per intentar desprestigiar el resultats de la reforma del procés de negociació del sistema de finançament autonòmic amaga la inconfessable idea del "jo cafè i la resta xicoira" (conegut succedani del cafè).

Artur Mas no pot acceptar que la resta assumeixi el que Catalunya va acordar amb l'Estat en l'Estatut, perquè llavors ja no és bo. Ell no cerca el que és bo per a Catalunya, sinó la diferència o la imposició a la resta.

I el PP tampoc perquè reconeixeria que la seva contribució a la generació d’un clima hostil a Catalunya va ser una actitud irresponsable i equivocada, i que sí existeix una altra forma d’atendre las diferents posicions.

Per aquest camí, ni es trenca Espanya, ni ens anem , se continua construint un país cada cop més federal. I aquí on els hi fa mal als seus interessos.

Per això porten tan malament que els altres presidents autonòmics es reuneixin amb Zapatero.

Seguint el guió

El PSC ha decidit evitar el vet als pressuposts generals de l'Estat (PGE). No podia ser de cap altra manera, no ha estat cap sorpresa, ha seguit el guió.

Fa mesos que estava escrit i s'ha desenvolupat de forma inexorable. Tots els partits catalans, CiU, ERC, PP i ICV es van oposar des del principi al projecte de pressuposts. Tots excepte el PSC, clar.

Des del principi es van dibuixar les estratègies amb claredat. En un primer moment l’oposició als pressupostos es presentava com el mecanisme per aconseguir que el PSOE hi pactés amb cadascun d’ells, només cal recordar les declaracions (imprecacions) de Duran Lleida. Després van mantenir la posició per guanyar punts aquí, a Catalunya, no per a que guanyes Catalunya, com deien.

Era un joc polític que sortia gratis perquè no tenia conseqüències pràctiques, doncs una vegada que el PSOE va assolir un acord amb els nacionalistes bascos i gallecs i sabent que amb el suport dels 25 diputats del PSC s'assegurava la majoria necessària per aprovar els pressupostos, el fonamental estava assegurat. És a dir, s’evitava la prorroga pressupostaria i s’aconseguia el finançament de les mesures anticrisis econòmica i els 4.626 milions d'euros per a les inversions en Catalunya, que dóna compliment a l'addicional tercera de l'Estatut, no perillaven.

El màxim esperpent va ser el vet d'ERC en el Senat. Si prosperava feia inútils totes les millores que havien pactat prèviament, però en lloc de retirar-lo i “per a que no diguessin”... ho va sotmetre a votació. I vet aqui! Malgrat van intentar que no sortís, però va prosperar gràcies al suport que li va donar el PP.

Va ser una votació contradictòria, però útil. Contradictòria perquè mentre votava amb ERC li recriminava durament els equivocats excessos verbals de Joan Tardá.

I útil, per ells, perquè amb el vet col·locava als socialistes catalans davant d'un dur dilema. Si decidien no recolzar els pressuposts, es fomentaria el pitjor escenari possible, creixeria la inestabilitat política en uns temps de crisi econòmica i es perdrien les inversions que Catalunya precisa. I a més la pèrdua d’una majoria al Congrés afavoriria una carambola inesperada que podria acabar en una crisi del Govern Zapatero i eleccions anticipades.

I si els recolzava, llavors es presentaria la seva posició com a contrària a Catalunya i de submissió.

Ha passat el previsible, el PSC s'ha decantat per evitar el pitjor escenari i exercir una altra vegada la responsabilitat en solitari i donar suport als pressupostos. La resta, seguint el guió, li critica per això. Ara només queda per veure quina actitud premia la ciutadania, si la responsabilitat o el efectisme estèril.

En tot cas, exercir la responsabilitat, no sempre és fàcil i més quan s’està a l’espera d'assolir, en breu, un acord just sobre el finançament i no totes les actituds dels interlocutors ajuden a preveure un final adequat en temps i forma. Per això no és de estranyar que malgrat no es treballa per l’acord i es dóna un nou vot de confiança, es manté una actitud de fermesa i exigència per assegurar-nos que arribarem a bon port.

Decantar la balança

El mapa polític català no es mou, o almenys això el que semblaria desprendre's de les enquestes que públiques o privades.

En l'equador de la legislatura continua l'equilibri entre les dues de tendències majoritàries, les de centredreta i la de les esquerres catalanes, que ha caracteritzat les tres últimes legislatures. I que han liderat CiU i el PSC, respectivament.

El immobilisme d'aquest mapa polític no és el resultat de la falta d'activitat. És el resultant d'una similitud entre les forces contraposades, que encara no ha decantat la balança amb claredat cap a una opció.

En aquest moments les dificultats a superar són més que evidents, tant en el polític, amb la negociació del sistema de finançament, com en l'econòmic i social, amb la crisi i les seves conseqüències.

Sens dubte, aquests són els temes fonamentals, junt amb la sentència que acabi emetent el Tribunal Constitucional en relació amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que condicionaran la segona part de la legislatura. La forma com els abordin i condueixin govern i oposició decantaran la balança de la pròxima confrontació electoral.

I allà és on les enquestes i l'observació de la realitat reflecteixen diferències substancials entre uns i d'altres.

D'una banda, el President Montilla apareix com molt consolidat. Va prometre i es va comprometre a donar estabilitat al Govern i a governar amb serietat, rigor i atenció cap a les persones, i ho ha aconseguit.

Dos anys al capdavant de l'executiu català li han reportat prestigi i confiança entre la gent i els sectors socials i econòmics del país, perquè l'han vist com a un president que no amaga, ni s'amaga dels problemes, que dóna la cara, que de forma incansable i serena busca solucions.

I davant ell, un líder de l'oposició al que els seus col·laboradors més pròxims, el seu pinyol, l'empenyen contínuament a radicalitzar més el seu discurs.

L'estratègia d'intentar treure rendiment polític dels problemes econòmics, en lloc de proposar solucions o oposar-se a l'oferta de donar suport a una resposta d’unitat civil si l'Estatut fos retallat dràsticament, i situar-se al cap davant d'un problemàtic referèndum, a part de ser un error pot deteriorar les seves expectatives. Fins i tot el President Pujol ha hagut de recordar-li-ho.

No obstant això, són lliures d'equivocar-se tan com vulguin, perquè, finalment, serà la gent i la percepció que en tinguin de l’actitud de cadascú la que decantarà la balança.

Política i pedagogía

"Política vol dir pedagogia" aquest aforisme de Rafael Campalans hauria de ser seguit amb més assiduïtat. A tots ens aniria millor!
Però no és així. Sense anar més lluny, aquesta última setmana hem tingut un debat "profund" i estèril a compte de la paraula flexibilitat.
L'oposició i fins i tot algun soci en el Govern han suscitat interpretacions i judicis d'intencions sobre la utilització que va fer el President Montilla de la susdita paraula en el seu discurs institucional de la Diada, sense més mínim el rigor. El debat polític és una cosa sana i necessària, la tergiversació, no.
S'ha intentat assimilar flexibilitat amb ductilitat. Això no és només un error conceptual. Suposa equiparar la capacitat d'adaptar-se a l'entorn sense partir-se amb la de deformar-se o plegar-se per una pressió exterior. No és una diferència fútil!
El que va dir el President Montilla de buscar l'acord des de la lleialtat, amb flexibilitat i fermesa, és d'una claredat meridiana. Ningú no sostindria en públic que amb deslleialtat, inflexibilitat i rigidesa s'assolirà l'acord, oi? Es faci pedagogia de la negociació eficaç, es faci bona política.
Això no és una competició per veure qui és més dur, sinó de com ser més eficaç per assolir un bon acord de finançament autonòmic. Entre altres coses perquè, com succeeix amb els diamants, ser dur (no deixar-se ratllar) és compatible amb ser fràgil (trencar-se amb facilitat).
En aquesta negociació, com en totes, per arribar a l'acord el que es necessiten és: fer pedagogia de les nostres raons; tractar d'entendre les raons de l'altre per fer possible que tots guanyin, nosaltres també; no plantejar la negociació com un empassa-te-la, ni d'una banda ni per l'altre i recolzar i no crear dubtes sobre els negociadors, el Govern i el seu President, i les seves intencions.