Pàgines

dimecres, 18 de novembre del 2009

Una dins de l'altra

Una dins de l'altra, com en una "matrioixka" (el joc de les nines russes), així hi ha el sistema de finançament de l'Estatut i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

No és d'estranyar!, Les dues lleis orgàniques han estat aprovades per les mateixes Corts Generals.

Tot i això, les dues forces nacionalistes més grans d'Espanya (CiU i PP) que han votat a l'uníson en contra es justifiquen en base a la mateixa idea.

Les dues forces, encara que per motius aparentment contraposats, defensen que una de les lleis no hauria de contenir en l'altra, sinó que hauria de sotmetre-la a la seva supremacia, com això no ha passat, s'escuden en això per rebutjar la nova llei de finançament de les autonomies. CiU fa com que defensa que l'Estatut hauria d'estar per sobre de la LOFCA i el PP fa com que sosté que les lleis estatals han d'estar per sobre de les autonòmiques. Tot dos volen oblidar que les dues són lleis orgàniques. ¿Tant els costaria reconèixer que les coses no són, ni ha de ser, així?

Ambdós haurien d'esforçar-se a no anteposar els seus interessos partidaris als ciutadania i col.laborar més en resoldre problemes que no pas en crear-los, però han decidir que la seva única opció és votar junts per debilitar als governs en què participen els socialistes, amb l'únic objectiu de tornar cada un a "seu govern natural". El PP al de l'Espanya i CiU al de Catalunya. Per això, Artur Mas no rebutja pactar amb el PP, si procedeix o li és necessari.

Tornant al tema de les lleis, la nova LOFCA està dins de l'Estatut, perquè conté tots els criteris que al seu dia va recolzar CiU, quan pensava que seria ella qui els concretaria amb el Govern central. I l'Estatut és dins de la LOFCA perquè el model de finançament de Catalunya ja es va pensar i va dissenyar, perquè fos generalitzable i acceptat per la resta de les Comunitats. Tant és així que ha estat acceptat en les comunitats que governa el PP.

Amb aquesta Llei s'ha donat eficàcia i seguretat jurídica al model i les quanties que van negociar el passat juliol els presidents Montilla i Zapatero, que es va forjar de manera bilateral-això molesta al PP -, es va concretar de manera multilateral - això molesta a CiU -- i ha acabat com a llei orgànica. Tot segons el guió previst!

Alhora ha ajudat, indirectament als magistrats del TC a resoldre una de les seves penes. Si el model de finançament de l'Estatut hi cap en una llei orgànica sobre finançament autonòmic i viceversa, quin motiu hi ha pera negar la constitucionalitat. El mateix passa amb el títol de la justícia català que conté l'Estatut, que fixa model però es trasllada la seva concreció que s'estableixi la corresponent llei orgànica sectorial.

Si segueixen així, les Corts Generals li faran la sentència, perquè els demostraran que és possible, legal, constitucional i positiu posar una llei dins de l'altra, sense que una estigui per sobre de l'altra.

Només des de concepcions reduccionista i excloents es pot sostenir i contraposar aquest Estatut a aquesta LOFCA, per contra, des d'una perspectiva incloent, que atengui i entengui la pluralitat de sensibilitats, és a dir federal, s'observa possible i positiu que l'una estigui dins d' l'altra

dimarts, 17 de novembre del 2009

Josep Maria Rañé: “L'urbanisme té un pes excessiu en el finançament dels ajuntaments”



Entrevista al president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, que augura el final de la crisi a mitjan 2010. Realitzada per Laura Balcells i publicada a la Malla.Cat


Corrupció, crisi i atur. Tres elements que han colpejat la societat catalana en els darrers temps i que, combinats, formen un còctel que pot conduir cap a la desmoralització i la desconfiança. El president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), Josep Maria Rañé, reflexiona sobre aquesta situació en aquesta entrevista a lamalla.cat. Rañé considera que els ajuntaments depenen massa de l'urbanisme i creu que si s'han detectat escletxes en la legislació s'han de segellar de forma "immediata" per evitar que es repeteixin casos com els de Santa Coloma o el Palau de la Música, respectant, això sí, la presumpció d'innocència. Sobre la crisi, demana al sector financer que obri l'aixeta del crèdit “amb responsabilitat” i creu que a mitjan de l'any que ve es començarà a veure la llum al final del túnel. Alerta, però, que cal optar per un model de valor afegit i d'ocupació de qualitat per no caure en els mateixos errors que en el passat.


-Els ajuntaments 'pengen' massa de l'urbanisme?
Crec que sí. L'únic instrument que tenen per fer polítiques després que el PP eliminés l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) és l'urbanisme, i aquest element s'ha de tenir en consideració. No perquè això sigui font de corrupció, sinó perquè col·loquem els ajuntaments en una pressió excessiva amb un únic tema per poder fer la seva acció i això pot permetre que hi hagi persones que decideixin utilitzar-lo malament. L'urbanisme té un excés de pes en el finançament dels ajuntaments que convindria diversificar. A més a més, això faria que els ajuntaments estiguessin més motivats i interessats en diversificar el teixit econòmic.

-Això canviarà un cop s'aprovi el nou finançament local?
Amb el nou finançament local traurem una pressió important al tema de l'urbanisme. Els ajuntaments tindran més capacitat d'imposar condicions a les promocions urbanístiques i, per tant, s'hauria de produir un canvi. Ara bé, tampoc ens hem d'enganyar. No és que tinguem una resolució deficient o que no hi hagi cap mena d'ordre, sinó que darrere de tot això hi ha una cosa difícil d'eliminar que és la cobdícia humana. Hem d'apostar per dos elements que ha de tenir tota normativa: transparència i control. Que els ajuntaments estiguin ben finançats, ajudarà; hem de donar-los més eines per evitar l'especulació als seus municipis.

-Casos com els que han aflorat recentment es podien evitar?
Si s'ha descobert una escletxa, l'hem de tancar i segellar. No vol dir que s'hagi d'arrasar amb tot un sector econòmic, sinó buscar les escletxes per posar-hi remei. Som conscients que possiblement la legislació perfecta no existeix, perquè les situacions canvien i sempre pot aparèixer algun tema nou. Ara cal ajustar-la i que es vegi amb tota claredat que des de la responsabilitat pública no es dóna cap cobertura, com no s'està donant, a aquestes actituds personals. Hem de recuperar la confiança i tenir en compte que si estem parlant d'aquestes actituds delictives és perquè la justícia ha actuat i el sistema ha funcionat.

-Vostè que ha estat conseller de Treball i Indústria de la Generalitat (2003-2006), quins sentiments li desperten aquests casos de corrupció?
La primera sensació és d'indignació, que no ha d'anar acompanyada de desmoralització. Observes amb determinada tristesa que persones que has conegut i amb qui has tingut una determinada relació, de coincidència o d'oposició política, estan immersos en aquests processos. Indignació, però confiança en el fet que tenim instruments per fer-hi front. Et deixa perplex conèixer l'entrellat que ha passat amb alguna institució cultural de Catalunya. És difícil d'explicar com una persona ha tingut la possibilitat de fer tot el que diuen que ha fet.

-Tots aquests casos de corrupció coincideixen en un moment de crisi econòmica que encara crispa més la societat...
És veritat que coincideixen en un moment que fa que encara siguin més cridaners. En el cas del Palau, veiem que hi ha gent que està a una institució que respon a donacions o a fons públics i que ha desviat uns diners que resulta que no són per atendre ningú, ni la cultura ni l'art ni el cant a Catalunya, sinó per anar-se'n a les Malvines, o per fer altres coses. Realment, produeix encara més irritabilitat en un moment de crisi.


"TOT INDICA QUE SORTIREM DE LA CRISI A MITJAN DE L'ANY VINENT"


-I sobre la crisi, quan veurem el final?
Crec que hi ha clarament dues fases. La primera, que recuperem el creixement positiu. En aquests moments, encara estem produint menys que fa un any i, òbviament, menys que en fa dos. La segona fase, la que permetrà dir que realment estem sortint de la crisi, és que aquest creixement econòmic sigui d'una qualitat i quantitat suficient com perquè hi hagi més gent treballant que el mes anterior, o que el dia anterior. És a dir, que hi hagi creació d'ocupació neta. Crec que això, tot sembla indicar, podria arribar a mitjan de l'any que ve.

-543.603 persones a l'atur, segons dades del ministeri de Treball. Són moltes!És una xifra molt important.
Crec que la solució a l'atur vindrà quan tinguem una economia que creï més ocupació i que, quan això passi, no ens tornem a equivocar i creem llocs de treball de baixa qualitat i de poc valor afegit perquè s'ha demostrat que això és com el conte dels tres porquets, quan ve una ventada cau la barraca. El que ha quedat és ocupació amb valor afegit i amb més productivitat. El que hem d'intentar és que la represa econòmica no la fem a partir de tornar a inflar un altre cop l'activitat de poc valor afegit, que no tingui prou qualitat per resistir la competència. No vol dir que hem de fer coses completament diferents a les que hem fet fins ara, sinó que les hem de fer millor. És la millor garantia per mantenir l'ocupació que s'hagi creat.

-Aportar més valor afegit vol dir invertir. Com es pot fer això si les empreses estan tocades?
El problema que tenim ara no és que les empreses no tinguin idees o projectes o que no vegin cap on han d'anar, sinó que no poden obtenir el finançament per fer-ho. El problema bàsic és la falta de liquiditat i cal que el sistema financer obri l'aixeta del crèdit, però no amb l'alegria i despreocupació que ho ha fet fins ara, finançant activitats de molt de risc, sinó que ha de finançar projectes seriosos. Si es vol fer una reestructuració del sistema financer, no és tan sols per salvar les entitats financeres, sinó per salvar la funció de les mateixes, que és gestionar el crèdit d'una manera responsable i afavorir que projectes seriosos tirin endavant. No es tracta de donar una ajuda a uns i que els altres s'espavilin, sinó que l'ajut que es dóna és perquè obri la línia de crèdit d'una manera responsable. Les empreses tenen més projectes seriosos i solvents del que sembla.

-Últimament s'ha repetit molt la paraula ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació). Què en pensa del sistema alemany?
El sistema alemany és una versió equivalent a l'ERO que consisteix en reduir el temps de treball setmanal o diari d'un treballador. Aquest temps que deixa de treballar, l'empresa no li paga, però rep una una subvenció o una ajuda de l'Estat. Bé, això és un ERO, un ERO de suspensió temporal, de reducció de jornada. És el mateix.

-Doncs si és el mateix, per què ha funcionat a Alemanya i aquí no?
Possiblement caldrà abordar alguns dels problemes que aquí hi ha. La tramitació dels ERO és molt farragosa administrativament i convindria alleugerir-la, mantenint la seguretat jurídica. Els ERO suposen un sobrecost per a les empreses que han de pagar la seguretat social, fins i tot del temps que no treballen les persones. S'haurà de veure si l'Estat manté o ajuda a reduir aquest sobrecost. El sistema alemany ha permès que amb una baixada de l'activitat que ha estat el doble d'Espanya, l'atur hagi crescut la meitat. Ells han apostat per mantenir la gent lligada a l'empresa i ajustar-se internament en lloc d'acomiadar. Crec que això és positiu. És bo que tinguem una política dirigida a mantenir la gent ocupada o relacionada amb l'empresa. Els alemanys aprofiten aquests períodes de reducció de la jornada per formar-se i això és molt important. És útil per mantenir el lloc de treball, però també per tenir més expectatives al llarg de la vida laboral.

-Creu que el jovent d'avui en dia ha perdut l'esperit empresarial i prefereix optar pel sector públic, per fer-se funcionari?
No crec que això es pugui generalitzar, les dades tampoc ho demostren. No es pot dir que els joves catalans no siguin persones emprenedores, estan més preparades i, a més, són persones que tenen la voluntat d'assumir riscos i de plantejar-los. Estem en un moment difícil a Catalunya, però no ha minvat la capacitat de generar empreses i no podem pensar que totes les empreses les han fetes persones adultes, també gent jove, joves en termes empresarials. Descartaria la idea generalitzada que els joves catalans han perdut la capacitat d'emprenedoria, la mantenen; el que sí que és cert és que ara hi ha més opcions que fa vint o trenta anys. No hi havia un sector públic que fos una font d'ocupació tan important com ara.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Absentime laboral: Aprendre de l'experiència



Aquest es el meu article que publica el diari AVUI, en relació al absentime laboral.

L'absentisme laboral és un tema recurrent, polièdric i controvertit. Davant el greu perjudici que produeix en l'economia quan se superen determinats nivells, el 1980 la UGT i la CEOE van negociar i acordar fer-hi front conjuntament, acord al qual va unir-se CCOO l'any següent.

En aquell acord, destinat a ser aplicat en els convenis col·lectius després de definir-ho com "la no presència del treballador en el lloc de treball", van determinar quines absències no havien de ser quantificades com a tals.
Van considerar que no eren absentisme els permisos legals, les hores sindicals, maternitat i lactància, hospitalització, accidents laborals i suspensió de l'activitat per risc d'accidents i les suspensions legals dels contractes.

Així doncs, la resta d'absències, legals o fraudulentes, es van transformar en l'objectiu a batre per l'acció d'empresaris i treballadors al si de l'empresa i per l'administració, mitjançant una més estricta aplicació de les mesures legals de control i comprovació. L'aplicació d'aquesta cultura i pràctica comuna va aconseguir reduir de forma molt important l'absentisme.

En quasi 30 anys les coses han canviat molt, però, malgrat tot, l'absentisme continua essent motiu de preocupació.
Tant és així que en l'acord estratègic del 2005 es va encarregar al govern estudiar-ho. La informació obtinguda és que només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any, i el 76% no en tenen cap.

Potser en temes com aquest, que afecten les relacions laborals, la lliçó a extreure és que la solució de fons es trobarà quan tothom entengui el mateix per absentisme, es pacti un criteri d'actuació i s'apliqui conjuntament.
El contrari es llançar-se l'absentisme pel cap i no avançar.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Més d'una cosa.

La corrupció no ho és tot, però ho tapa tot. A vegades fins i tot les solucions a la mateixa

Aquests dies a compte d'ella, els altres temes i preocupacions sembla que no existeixin. És més, si algú decideix actuar, parlar o proposar un altre tema corre dos perills: caure en la més absoluta indiferència o, per contra, aparèixer com a sospitós de pretendre defugir el tema.

Com ja fa mil·lennis d'anys que l'espècie humana té la capacitat de fer més d'una cosa a la vegada, no hi ha cap inconvenient per a que l'atenció i la construcció de solucions als problemes de la crisi econòmica no siguin compatibles, al temps, amb abordar els que origina la corrupció.

Per això està molt bé, que el President Montilla, es reuneixi amb els que afectats de Lear, o que es presentin uns Pressupostos de la Generalitat que utilitzin la capacitat d'endeutament per lluitar contra la crisi i que al mateix temps s'emprengui una acció decidida contra la corrupció.

En aquest sentit resulta edificant que es demani perdó a la ciutadania pels nefastos efectes que la corrupció està projectant sobre la vida pública del país. Aquest acte d'humilitat i contrició cobra més valor si, com és el cas, es fa des de i per la responsabilitat institucional que es té, però al temps s'acompanya d'una sèrie de mesures que s'han pres i que seguiran prenent-se.

I contrasta en gran manera amb l'actitud d'una part de la coalició nacionalista més interessada a assenyalar als altres, perquè siguin els "paguin el plat", que a explicar aquells assumptes en els que resulten afectats o en plantejar-ne mesures.

Seria una equivocació i una temeritat criminalitzar tot allò que es relacioni urbanisme i poders públics, com també ho seria no abordar serena i profundament la solució del riscos que es deriven de la seva (mala) gestió i sobretot en temps d'alta especulació financera.

Per això les actuacions que es prenguin han de formular atacant una de les seves arrels: el finançament dels Ajuntaments "penja" excessivament del urbanisme

Amb l'eliminació de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) per part del PP, en nom del seu foment, es va aconseguir l'efecte contrari, es desincentivà als Ajuntaments de la seva promoció. Amb això, les tres principals fonts d'ingressos per als Municipis es van reduir a: la participació en els comptes de les administracions superiors (Estat i Generalitat), les taxes per serveis municipals (neteja, enllumenat, etc.) Que com a màxim poden cobrir els despeses que generen i les relacionades amb la propietat i la promoció de l'habitatge (IBI, llicències de construcció).

Així doncs, el urbanisme i la seva gestió és quasi l'única activitat econòmica que els permet a les Corporacions captar inversions i obtenir ingressos per abordar les transformacions que les ciutats i pobles han de fer. És a dir que en aquestes operacions s'ha de produir d'una banda, un benefici econòmic, perquè hi hagi inversors, i de l'altra, una redistribució social d'una part.

Per assolir la part positiva i vorejar els riscos en la gestió urbanística la transparència és imprescindible i el control públic i social, insubstituïble. I això abans, durant i després de l'aprovació i execució del projecte urbanístic per això és més que correcte, que es publiquin tots els convenis (contrapartides) que la ciutat rep en cada requalificació, encara que sigui una modificació parcial.

Ara bé cal anar més enllà i donar-los als Ajuntaments instruments per actuar contra l'especulació - derivada de retards injustificats en l'execució o de transaccions oportunistes -, com per exemple, que poguessin recuperar els béns i terrenys públics venuts en subhasta si es pretén especular amb ells, mitjançant el dret de recompra per un preu equivalent al de venda més l'IPC.

Els especuladors es queixessin, els promotors i constructors seriosos, no.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Indignats, no desmoralitzats


És normal i positiu que estem indignats, en cas contrari voldria dir que l'apatia, la descreença, i la desmoralització s'han imposat i que la falta d'ètica dels que corrompen i dels qui es deixen corrompre ha triomfat.

Per això estic indignat, però ni puc ni vull estar desmoralitzat.

I tinc raons per no estar desmoralitzat:
- El sistema democràtic ha funcionat
- Han estat els mecanismes institucionals (judicatura i policia) els que han posat en evidencia aquest casos de suposada corrupció.
- Crec en la justícia i confio que es farà justícia i pagaran els culpables, amb totes les garanties i respecte a la presumpció d’innocència que siguin necessàries, però sabent que finalment “el que l’hagi fet ho pagarà”

I, a més a més, tampoc vull estar desmoralitzat:
- Perquè no s’ho mereixen les milers i milers de persones que estan desenvolupant càrrecs públics com a servei a la gent i no servint-se de la gent.
- Perquè no els hi vull donar aquest gust als corromputs i als corruptors.
- Perquè no vull obrir la porta als populistes

Soc dels que crec que les notícies d'aquests dies sobre Millet i Montull, primer, i sobre Alavedra, Prenafeta, Garcia, Muñoz i altres són dos "torpedes a la línea de flotació" de la moral pública.

Els dos casos (Palau de la Música i Pretòria) no són iguals. Aquest últim apunta cap a unes pràctiques d'enriquiment individual, però no s’entreveu cap deriva vers un possible finançament irregular de partits, a diferencia del que succeeix amb el saqueig al Palau i la transferència de més de 600.000€ a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.

Malgrat això, en el dos casos el dany infligit a institucions i administracions, al apropiar-se d'elles i d'una part dels seus recursos, depassa de bon tros el menyscapte econòmic produït. Per això l'acció de la justícia és necessària, però insuficient, hi ha danys polítics que requereixen de respostes des de la política.

Respostes que deixin clar que "no tots els polítics són iguals", com reclamava el President Montilla, i també que milers de persones estan desenvolupant tasques públiques de manera honesta. La ciutadania ens ha de veure i percebre que practiquem una “tolerància zero” amb la corrupció, si volem recuperar la seva confiança. I això ho hem de fer sense miraments per més desconcert tristesa i dolor que ens pugui generar el fet que aquestes pràctiques les puguin dur a terme persones que coneixem.

I en aquest sentit, la ràpida i contundent reacció del PSC, anunciant a les dues hores d’iniciat el registre de l’Ajuntament de Santa Coloma que “es suspendria de militància a les persones que resultessin imputades, per que aquestes practiques son incompatibles amb el Partit” i complint-lo, no sols és exemplar i adequada, sinó que encara contrasta més amb les dubitacions, intents de “espolsar-se les puces”, mirar cap un altre costat que han exhibit els portantveus de CiU, Felip Puig i Oriol Pujol.

Del sainet sobre si retornaran, o no, els diners destinats a la cultura que han acabat en les arques de la seva Fundació...d’això, millor que ni hem parlem! És l’exemple del que no s’ha de fer, si es vol generar confiança en la política.

A més a més del que facin els partits politics en el seu funcionament intern, caldrà trobar les mesures adequades que comportin el increment de la transparència, així com la millora del control administratiu, policial o judicial de les institucions d’actuacions i transaccions per evitar, detectar, amb més anticipació, i sancionar fets similars, si es produeixen fets delictius.

Sense paroxismes ni teatralitzacions excessives i interessades, reconeixent que hem avançat molt en la lluita contra la corrupció, mitjançant els canvis en la legislació penal i urbanística, amb la creació de fiscalies i unitats antiorrupció, la dotació de més i millor recursos als cossos i forces de seguretat, que hem impulsat els socialistes des del govern central o el de Catalunya quan hem tingut la responsabilitat.

Però aquestes situacions ens demostren que encara queden escletxes per les que s’han colat les actuacions impulsades per l’ambició i la cobdícia d’unes persones, i que caldrà analitzar i aplicar quines mesures fan falta per segellar-les d’una forma encara més eficaç.

Sent conscient que la condició humana juntament amb grans virtuts, també produeix aquestes excrescències. I que, possiblement, altres intentaran aprofitar-se de lo públic per satisfer els seus interessos privats. I ens continuaran posant a prova.

Indignació, sí, desmoralització, no!