Pàgines

dimecres, 29 d’abril del 2009

Pensions per a estona



Que ningú ho dubti: “Tenim pensions per a estona”!

El governador del Banc d'Espanya, hauria de vigilar "la biga al seus ulls abans que fixar-se en la palla en un els ulls dels altres”.

Quin sentit té que en la seva compareixença davant la Comissió sobre el sistema de pensions es dediqui a generar i estendre temors sobre el futur de les pensions públiques i que no informi sobre la situació actual del sistema complementari, el sistema privat, que està sota la seva tutela? Esta és la part del sistema de pensions que està sota la seva responsabilitat. Per què no en parla d’ella?.

No es pot oblidar que són els fons privats de pensions els que estan produint importants pèrdues, a milions d'estalviadors, que els hi han confiat els seus diners, i que – curiosament - els únics fons que s’estan lliurant d’aquesta situació tan negativa són aquells que es basen en el deute públic, doncs si bé és cert que ofereixen menys rendibilitat, no és menys cert, que tenen més seguretat i que alhora serveixen per finançar actuacions públiques.

Fa uns anys, hi havia dos grups clarament diferenciats que explicaven els problemes que podia patir el sistema públic de pensions: aquells que volien reformar-lo i els que volien enfonsar-lo.

Els primers ho feien per garantir-ne la seva continuïtat, analitzant els problemes, proposant i adoptant les mesures que els sistema necessitava aleshores per ser just, suficient i sostenible, sense canviar-ne la seva naturalesa pública i contributiva. El altres es dedicaven a anunciar la fallida financera, exagerar els seus problemes, defensar la seva eliminació o - els més moderats - la seva reducció a la mínima expressió, tot amb un únic objectiu: aconseguir els estalvis dels futurs pensionistes que havien atemorit.

Des del 95 amb el formalització del "Pacte de Toledo" sobre el sistema públic de pensions, els defensors del sistema públic ja no necessiten acudir a cap declaració catastrofista, els altres continuen amb el “raca-raca”.

L’aspecte fonamental d’aquell Pacte d'Estat no va ser va el silenciar el tema del futur de les pensions, com de vegades critiquen tots aquells que volen continuar alimentant les pors i les incerteses. L’aspecte fonamental va ser acordar que la sostenibilitat del sistema s'assegurava mitjançant la seva reforma progressiva i permanent. Com així ha estat.

Sostenibilitat que s’ha fonamentat en reformes profundes com:
- Que la Seguretat Social deixés de finançar l'Estat i que aquest assumís íntegrament les prestacions universals, com ara la sanitat, els serveis socials o les pensions i complements de mínims de caràcter no contributiu
- Que s'ampliessin els períodes de càlcul de les pensions, millorant amb això la relació entre l’esforç contributiu, que s’ha fet per finançar el pagaments dels pensionistes, quan s’estava treballant, i el dret generat per rebre la teva pensió.
- Que cada cop més es cotitzés per allò que es cobra.
- Que s’assegurés per llei la revalorització anual de les pensions en funció de l’encariment del cost de la vida.
- Que s’obrís un constant i progressiu procés de millora de les prestacions mínimes, massa baixes.
- Que es modifiquessin algunes prestacions, com les de viudetat, que fruit dels canvis socials, s’havien evidenciat com altament injustes.

Aquestes han estat reformes "incruentes", encara que no mancades de polèmica en el seu moment, però que en el seu conjunt estan permetent que tinguem pensions per a estona.

Però el treball no s’ha acabat. Cal una vigilància i seguiment permanent, un coneixement profund i rigorós sobre les necessitats i les possibilitat per continuar reformant el sistema públics i fer-lo més just, equitatiu i sostenible. Això només es pot fer amb un debat seriós, públic, no partidista, ni catastrofista com el que es desenvolupa al si de la comissió parlamentària que analitza i debat la seva reforma, no en un clima d’histèria i irracionalitat.

Si us plau, deixin-los treballar tranquils! I acabin amb la cridòria que només serveix per crear temors i desviar la atenció sobre els problemes que tenen aquells fons privats de pensions, que han estat utilitzats per finançar operacions especulatives.

dimecres, 22 d’abril del 2009

Fracàs escolar



Fracassa el 12,6% o el 22,6% de l'alumnat de secundària a Catalunya?

El departament que dirigeix Ernest Maragall defensa la xifra inferior, en considerar que només l'alumnat que "abandona els estudis o acaben sense el títol" s'hauria d'incloure i comptabilitzar en aquesta categoria. Al contrari, altres analistes, com la Fundació J. Bofill, advoquen per la xifra superior ja que consideren que també s'han de tenir en compte qui repeteixin.

Qui té raó? Ambdós poden tenir raó o equivocar-se, depèn. Depèn del que s'entengui per fracàs i qui fracassa, si l'alumnat o el sistema educatiu.
No totes les societats, i les persones, valoren de igual forma allò que consideren com a fracàs, depèn de la seves arrels culturals i socials.

Així en les societats i col·lectius d’arrel meritocràtica es considera que “no fracassa qui ensopega, sinó qui no s'aixeca”. És lògic que al valorar a les persones pel que fan, i no pels seus orígens, s’accepti que l’equivocació o l'error formen part inherent de l’activitat per a millorar i fer. Equivocar-se o fracassar en un projecte, no t’invalida per a tot, és més si ho supera es considera que n’ha assolit una experiència que pot evitar que repeteixi l’error.

Pel contrari, on les arrels aristocràtics encara conformen el substrat social, el fracàs es considera com absolut i invalidant. També té la seva lògica, si algú en funció del seu bressol ja té assolit un estatus social, l’únic que ha de fer és no equivocar-se, i si per això no fa res, tant es val.

És per això que considero que el Departament d'Educació té raó.

L'alumnat que repeteix, que continua estudiant, no l'hem de classificar com fracassat i tractar-lo com tal. Arribarà a aquesta condició quan tiri la tovallola i acabi abandonant o sense títol, però no abans. Mentre estudiï no és un fracassat. I el que ha de fer el sistema educatiu és afavorir que s’aixequi i continuï esforçant-se i aprenent. Educar es transmetre valors.

I quin millor procés d’aprenentatge que acompanyar-los en la demostració practica de que: “ si t’esforces, malgrat els problemes, et pots sortir!”.

D’altra banda, no crec, com han insinuat alguns analistes i afirmat l’oposició, que amb aquest tractament estadístic només es busqui millorar la imatge del sistema educatiu, amagant o reduint artificialment la realitat, crec que es cerca aprofundir en el coneixement del problema. Amb aquesta classificació es pot estratificar el problema, diferenciant entre aprovats, repetidors i la resta i per extensió, ajustar millor les solucions a cada col·lectiu.

Reconèixer que el 10% hagi de repetir curs és reconèixer l'expressió d'un problema del sistema educatiu català , no necessariament de l'alumnat.

No és fracàs escolar, és una altra cosa, però que no és sigui capaç d'adquirir els coneixements del curs o nivell en els temps i la forma prevista, malgrat estar escolaritzats, és un també un greu problema al que s’han de buscar solucions.

Benvingut sigui el debat sobre la situació del sistema educatiu, però hem d’evitar centrar-ho en la mida del fracàs escolar i centrar-nos, i concentrar-nos, en les solucions als problemes.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Nacionalistes


Els nacionalistes espanyols, catalans i bascos, a través de les seves representacions polítiques més conspícues (PP, CiU i el PNB), estan avui fora dels governs a què aspiren.

Per això coincideixen, malgrat totes les seves diferències.

Coincideixen una altra vegada en fer-ne una oposició al Govern central que té com únic objectiu produir un avenç electoral motivat per falta de suports parlamentaris suficients, igual que ocorregués amb Felipe González el 96, i que va facilitar l'arribada d'Aznar al govern.

La diferència és que llavors CiU i el PNB justificaven la seva coincidència argüint que pretenien obtenir avantatges per als governs que presidien a Catalunya i el País Basc i avui només busquen tornar a governar.

Aquesta estratègia partidària els porta a negar-li el “pa i la sal” al Govern, fins i tot en aquells temes substancials per atendre les necessitats de les persones.

Si Zapatero vol escapolir-se d'aquest trident nacionalista ha d'atendre la solució de dos temes: la crisi econòmica i l'agenda autonòmica.

Per abordar el primer la crisi necessita estabilitat parlamentària. Per que és el que la gent necessita i el que consideren prioritari. Però per aconseguir-la requereix una solució positiva de l'altre tema a l’agenda autonòmica i al finançament dintre de la mateixa . Un acord entre el Govern d'Espanya i el Govern de Catalunya li aportaria el suport parlamentari que necessita, el dels altres nacionalistes (ERC i BNG) i les altres esquerres (IU/ICV).

Si a CiU, i molt especialment a CDC, no anessin"a la seva bola" partidària i posessin per davant els interessos generals dels ciutadans, aleshores podrien col·laborar en la resolució d’ambdós temes i no sols serien un factor a d’estabilitat política, sinó que serien més creïbles com opció catalana de centredreta. Però si continuen sumant les seves forces als nacionalistes espanyols del PP, aleshores continuaran expulsant a les persones catalanistes moderades que no entenen aquesta práctica.

El nou vicepresident Manuel Chaves, com a antic president d'Andalusia, té una legitimitat davant de les comunitats de via lenta que li confereix més marge en la negociació, i per això més responsabilitat. Se li suposarà sempre que l'acord que assoleixi serà equitatiu i generalitzable, però ell sap que per a que sigui possible ho ha d'acordar amb el Govern català. No només amb el PSC, doncs negocien els governs, no els partits. I si no és un bon acord, concorde amb l'Estatut, no hi haurà pacte, com ja s’ha encarregat de deixar ven clar el President Montilla.

Aquest és el complicat repte que té.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Absentisme laboral


S'agraeix l'objectivitat!

Les baixes laborals per malaltia comuna, la part més important de l’absentisme, són un tema recurrent quan s'aborden les relacions laborals, i més en temps de crisi.

Molt cops resulta un tema polièdric i controvertit, doncs en ell col·lideixen el dret a estar malalt i el seu efecte sobre l'economia productiva i això fa que inicialment les posicions de les parts no apareguin com gaire reconciliables.

Per això, és tan d'agrair l'esforç que han fet les Conselleres de Treball, Mar Serna, i de Salut, Marina Geli, per objectivar-lo, aportant les dades reals d'aquest fenomen.

Amb aquestes dades objectives sí que es podran establir diagnòstics correctes, propostes adequades, actuacions racionals i consensos assumibles per les parts socials, com ja es va fer en els anys 80, al incorporar-se com un element del “Acuerdo Marco Interconfederal (AMI)” signat per la UGT i la CEOE, i que l’any 81 en el “Acuerdo Nacional de Empleo (ANE)” era assumit també per CC.OO.

Les pròpies dades facilitades delimiten la dimensió del que és problemàtic i el que no. Així doncs, només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any mentre el 76% no tenen cap. Els dies totals de baixa motivats per malalties greus, com el càncer, són gairebé les mateixes que produeix les grips i refredats. És clar que de les primeres - per fortuna - hi ha menys que de li segones, encara que amb una durada 16 vegades major. Però allò que produeix més dies de baixa laboral son les dolències osteomusculars.

No obstant això, aquesta informació també deixa traslluir altres qüestions que no son estrictament sanitàries.

Per exemple, que els menors de 25 anys són els que registren més parts baixa, però de menor durada i que en el pol oposat ens troben a les persones majors de 55 anys, amb el menor número de baixa però amb una durada 5 vegades superior als més joves.

Clarament aquest fet no es pot imputar a un pitjor estat de salut de la joventut. Una explicació sanitària potser relacionaria aquest fet amb el important numero de baixes laborals (osteomusculars) que es produeixen els dilluns, motivades per l’exercici d’activitats esportives els dies festius anteriors i que evidentment desenvolupen amb major freqüència els joves.

Malgrat això, tampoc es pot descartar que aquestes dades siguin l’expressió d’altres factors laborals i socioculturals.

Si fa un temps algú li preguntava a una persona jove “que volia ser de gran”, la resposta era contestar amb el nom d’una professió. En aquella organització social l’ofici, el estatus social i el projecte vital eren un pack compacte i era segur que esforçant-te el podies assolir complert, avui no.

Hores d’ara i després de quasi una generació que ha crescut laboralment en mig d’un àmbit en el que l'especulatiu, fútil i immediat ha prevalgut sobre el productiu i rendible a mitjà termini, que ha fet que el correcte desenvolupament de les tasques assignades i l’esforç no asseguren ni tan sols la renovació d’un contracte temporal, molts cop econòmicament minso, i el missatge dominant és que: “l’únic que tenen segur és que canviaran”, el fenomen sociològic de la manca de compromís amb un treball, de manca de cultura de l’esforç, no se'ns antulla com un resultat lògic?

Igual que ens plategem tornar a una regulació del sistema financer per evitar que l’excés de desregulació acabi fent mal a tothom, hauríem d’advocar per una millora de l’estabilitat en l’ocupació, per a tothom, que fes visible i rendible l’esforç constant pel desenvolupar d’un projecte personal sostenible.

Per això, benvinguda sigui la informació objectiva perquè serà la base de les aliances i els acords per a la solució real i possible de la majoria de l'absentisme laboral, encara que també serà benvingut l’aprofundiment en el coneixement i resolució dels altres factors que contribueixen al seu manteniment.

Sobretot si esperen que el seu descens s’aprofundeixi.

dimecres, 1 d’abril del 2009

Toca definir-se


S'apropa l'hora de definir-se sobre com donar suport a empreses i treballadors per a que es puguin sortir de la crisi.

Amb ell pretenia que les persones afectades per un ERE temporal no consumissin la seva desocupació i les empreses veiessin reduïdes les seves càrregues socials i així haguessin menys acomiadamentscomiats; que fos més fàcil ajornar les quotes a la Seguretat Social per evitar que aquest fos un motiu de tancament empresarial; que es bonifiquessin les quotes a la Seguretat Social a les empreses que contractessin persones aturades amb prestacions i als contractes a temps parcial; i que es reforcés el Servei Públic d'Ocupació per agilitar la tramitació de la desocupació.

El debat en el Congrés sobre la convalidació o rebuig del real decret-llei va ser molt representatiu del moment polític actual, però molt poc de la responsabilitat que la situació econòmica i social exigeix de tothom.

El PSOE, com no té la majoria suficient, necessitava sumar més vots als seus per validar-lo, en cas contrari decauria i les mesures quedarien sense efecte.

El PP li va negar el seu suport, al·legant que les mesures eren insuficients, les esquerres (ERC, ICV, BNG) fent gala del seu habitual eclecticisme estètic també li ho van negar, adduint que no havien estat consensuades amb agents socials. Res del contingut i els efectes que podia tenir la seva aprovació o rebuig era important. L’únic important era apareixer diferenciats del govern.

CiU sí li va prestar el seu suport a la convalidació. Això sí!, a canvi que es tramiti com a projecte de llei.

Aquesta tramitació posarà tots davant el mirall. No n'hi haurà prou amb criticar o en desmarcar-se, tocarà definir-se.

La llei que finalment s'aprovi podria no assemblar-se gens al Reial Decret-Llei validat, o fins i tot oposar-se al mateix. Tot dependrà de les propostes que es facin i les majories que s'assoleixin. No seria la primera vegada, ja va succeir amb la reforma del 93, on CiU va durant la tramitació com a llei d’un real decret llei va imposar que en els contractes d’aprenentatge no fos exigible a l’empresa donar formació.

PP o CiU, fins ara, només havien formulat, però no presentat, propostes com l'abaratiment de l'acomiadament, la presència de les ETT en la intermediació laboral, la supressió de l'autorització administrativa dels ERE o la pèrdua de l'eficàcia dels convenis una vegada acabi la seva durada ( la dita ultraactivitat). Les plantejaran en ferm, ara? Assumiran el risc del desgast electoral que suposa la seva defensa i imposició?

I d'altra banda, mantindran les opcions més a l’esquerra del govern la seva actitud? Permetran que aquestes propostes prosperin, per tal no aparèixer alineats amb el Govern? Continuaran justificant la seva actitud amb plantejaments extrems i inassolibles pel PSOE?

La solució a totes aquestes preguntes requereix que tothom es defineixin i que la resta vigilem per a que no s’acabi imposant una sortida negativa a la crisi, per abstencionisme d’algunes esquerres.