Pàgines

dijous, 17 de maig del 2012

Torna la “Cartilla del Seguro”

Hem perdut la targeta sanitària i hem tornat a la “cartilla del Seguro”.

Potser l’hi ha passat una mica desapercebut. Potser perquè el ritme frenètic de Reials Decrets Llei al que ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy – el promig és d’¡un per setmana – fa quasi impossible parar compte en els canvis legislatius.

Però si hom s’atura a comparar la nova redacció de la llei de sanitat podrà comprovar que hem passat de “titulars d’un dret” a “assegurats”.

A ningú se li escapa, tot i que es pugui tenir poc interès per les precisions jurídiques, que això no és només un canvi de nomenclàtor. Això suposa tornar en termes de drets sanitaris a abans de la Llei d’universalització de la Sanitat promulgada pel, aleshores, ministre socialista Ernest Lluch

Fins el passat 20 d’abril, tot els espanyols - pel fet de ser-ho – i els estrangers segons allò que es prevegi en la llei orgànica d’estrangeria teníem dret a la protecció de la salut i la atenció sanitària, per fer-la efectiva.

Aquest era un dret de caràcter universal.

Això que sona tan bé i de vegades tan pompós, vol dir que tots els ciutadans teníem dret a ser atesos (elegibles), però només ho seriem quan estiguéssim malalts (elegits).

Així doncs, queda clar que la llei no era una “barra lliure” en la que qualsevol ciutadà podia disposar alegrement de serveis i prestacions, sinó que hi havia uns professionals de la medicina que avaluaven i prescrivien què era necessari, i què no, per a que el sistema protegís el dret a la salut.

Amb aquesta definició s’entén que un ús inadequat o abusiu ni està emparat, ni protegit, ni contemplat per la Llei vigent fins ara, i en conseqüència no sols era possible sinó necessària una vigilància i persecució en la lluita contra els possibles fraus.

Com era un dret universal, ja no es finançava amb les cotitzacions a la Seguretat Social, sinó amb impostos.

Com era un dret universal, els serveis ja no depeníem de la Seguretat Social sinó del Sistema Nacional de Salut, constituït pel Govern Central i les Comunitats Autònomes, en el nostre cas la Generalitat.

Com era un dret universal ja no teníem la “cartilla del Seguro” on hi havia titulars (els cotitzants) i beneficiaris (les dones que treballaven a casa i els fills menors de 26 anys) sinó que tothom tenia la seva targeta sanitària.

Però de cop i volta tot això ha canviat. El govern d’en Rajoy ens ha tornat al passat. Ens ha fet retrocedir als temps del franquisme.

Ara per poder accedir a les prestacions sanitàries s’haurà d’estar d’alta o situada assimilada (pensionista o aturat) en la Seguretat Social, malgrat ni un euro de les nostres cotitzacions esta destinat a aquest fi, sinó que estan destinades exclusivament a finançar les prestacions econòmiques per jubilació, invalidesa, malaltia comunia o professional i l’atur, .

La sanitat es paga i es continuarà pagant amb el que paguem pel IRPF, el IVA, i els altres impostos. No té cap sentit que la condició per ser assegurat sigui estar donat d’alta en la Seguretat Social si aquesta no sufraga les despeses.

Les persones que treballin a casa, majoritàriament dones, deixan de ser titulars del dret a la salut. Tornen a ser beneficiaries, si el seu cònjuge o el seu ex cònjuge les té al seu càrrec, si no, no. El mateix succeeix amb els fills menors de 26 o amb una discapacitat superior al 65% que seran beneficiaris si, i només si, estan a càrrec del titular. En cas contrari deixaran de tenir dret a la sanitat pública, llevat, es clar, que la paguin sencera.

Aquest Real Decret llei ens treu drets a les persones, però també a les comunitats autònomes.

La Seguretat Social no paga, però mana. Tot i no posar un euro, els hi dirà , i controlarà, qui té dret i qui no en té dret a rebre les atencions sanitàries que han de prestar les comunitats Autònomes.

Als que han redactat aquest Real Decret Llei, se’ls hi nota que el seu model no és el dels drets de ciutadania garantits per la Constitució, sinó el model del Instituto Nacional de Previsión del període anterior, se’ls hi nota que això de les Comunitats Autònomes per ells es un destorb i que frisen per tornar al model de les delegacions provincials del Ministerio.

Aquest canvis no es justifiquen per motius econòmics, són el resultat decisions polítiques per retallar drets a les persones i competències a les Autonomies.

Per això sobta tant que el Govern de Catalunya trigui tant en atendre la demanda de la resta de l’arc parlamentari d’esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) per portar davant del Tribunal Constitucional aquest nova agressió a un drets personal i col•lectius que tant ens va costar assolir.


dimecres, 2 de maig del 2012

Incerteses i crisi


JOAN CORTADELLAS
Aspecte de la manifestació de Barcelona a la via Laietana. JOAN CORTADELLAS
La continuïtat en la destrucció d'ocupació i la seva conseqüència més evident, l'atur, que a Espanya ja afecta més de 5,6 milions de persones, com a resultat de la segona recessió en què entra la nostra economia des del 2008, han estat els factors predominants que han envoltat aquest Primer de Maig. Però no han estat els únics.

La manera d'abordar la sortida de la crisi ha estat l'altre factor. Una divergència que en bona part es resumeix en dos plantejaments: d'una banda, les tesis dels favorables a l'adopció de polítiques de reactivació econòmica, adreçades a la creació d'ocupació, entre els quals hi ha els sindicats; de l'altra banda, les tesis defensades pels que advoquen per la continuïtat, o l'aprofundiment, de les polítiques d'austeritat i equilibri pressupostari iniciades el maig del 2010, ara ja fa dos anys.

Millorar la competitivitat del nostre teixit productiu és una finalitat compartida per les organitzacions empresarials i sindicals majoritàries amb l'objectiu d'afavorir la creació sostinguda i sostenible d'ocupació, com demostra que el mes de gener passat firmessin dos acords: un sobre flexibilitat interna i negociada a les empreses i l'altre sobre moderació salarial per als propers tres anys, que portava implícita la moderació salarial practicada en els anys de la crisi.

Amb tot, l'existència d'aquest consens social no va impedir que el Govern central decretés una reforma que desequilibrava les relacions laborals atorgant més capacitat per poder modificar de manera unilateral les condicions de treball a la part empresarial, reduint els costos de l'acomiadament i afeblint la negociació col•lectiva.

A aquest fet tan important, que no ajuda gens a construir un clima procliu al diàleg i l'entesa, s'hi ha d'afegir un projecte de pressupostos per a enguany molt restrictiu, amb una addenda que retalla prestacions en salut i educació per valor de 10.000 milions d'euros, fruit de les pressions europees, i l'increment de fórmules de copagament tant en les prestacions farmacèutiques com en els serveis sanitaris per a les persones més malaltes o que disposin de menys recursos. A la pràctica, això suposa la pèrdua de drets universals de ciutadania que amb gran esforç s'havien construït els últims 35 anys de sistema democràtic, i que retornem a la situació de prestacions contributives que teníem durant el règim franquista.

El problema bàsic és que malgrat tots aquests sacrificis imposats (retallades de prestacions i rebaixes de drets laborals i socials), les perspectives pel que fa a la creació d'ocupació continuen sense ser gens positives. El Govern que encapçala Mariano Rajoy ja ha avançat que fins d'aquí dos anys no començarà la creació d'ocupació neta suficient per començar a fer baixar les insuportables taxes d'atur actuals. Això és així perquè es continua insistint en una anàlisi errònia.

El problema no ha estat el dèficit fiscal -Espanya tenia superàvit- o l'excés d'endeutament públic -complíem els objectius de Maastricht-, sinó una crisi del sistema bancari que va finançar amb recursos externs i sense cap cura ni prevenció la dimensió especulativa del sector immobiliari, la feblesa d'un teixit econòmic basat en la producció de béns i serveis de poc valor afegit, i condicions laborals precàries.

Aquest Primer de Maig, igual que les mobilitzacions al voltant de la vaga del 29 de març passat contra la reforma laboral, té la virtualitat de reflectir l'important suport que tenen les posicions d'oposició sindical i social a una manera determinada de fer les coses.
Ara bé, per construir l'alternativa això resulta insuficient. Cal reprendre tan ràpidament com sigui possible un camí de creixement econòmic, única garantia per a la creació d'ocupació, l'estabilitat pressupostària i la restitució de drets socials. I per això seria bo que s'atenguessin les demandes de substitució de les actuals polítiques d'austeritat per equilibrades polítiques de reformes estructurals, foment econòmic i protecció de drets socials. En cas contrari, s'allargaran els temps d' incerteses i crisi.