Pàgines

dimecres, 25 de març del 2009

Compromís per sortir-ne


Una recent enquesta assenyalava que el que més preocupa la gent són els efectes negatius que la crisi econòmica global té sobre la seva economia particular.

Per afrontar-los creuen que el seu govern, el que presideix José Montilla, i l'oposició, la d'Artur Mas, s'haurien de posar d'acord en cóm sortir de la crisi i fins i tot governar junts.

Això últim sembla molt difícil, per no dir impossible. Cap de les quatre forces polítiques implicades (PSC, CiU, ERC i ICV-EUiA) no sembla disposades a fer-ho. No obstant, la col·laboració és possible i desitjable, encara que no suposi la formació d'un govern conjunt.

Articular aquesta col·laboració requereix: coincidència en les actuacions a emprendre; un clima polític en el que prevalgui per damunt de tot la solució dels problemes de la gent als interessos partidaris; i un consens equilibrat amb i entre els agents socials per gestionar els sacrificis i els canvis que conjunta i col·lectivament s'han de fer.

Anàvem bé, o almenys això semblava. En menys d'una setmana el President Montilla i Artur Mas havien explicitat les seves reflexions i les seves propostes, en dos actes públics. No eren les mateixes propostes, en alguns temes eren contraposades, en altres complementàries i en altres coincidents.

És lògic i fins i tot normal, són forces diferents. Però es complia el primer requisit per arribar assolir una entesa: constatar que malgrat no es diu el mateix hi ha espai per a que la negociació no suposi una imposició pura i dura sobre l’altre.

Semblava que CiU estava disposada a invertir en responsabilitat, que havia comprès la rendibilitat social, política i fins i tot partidària de posar els interessos de la gent per davant de l'efectisme i els interessos a curt termini de la seva força política, que abandonava l'estratègia de la radicalitat soberanista que disputa amb ERC per submergir-se en la lluita per la centralitat que avui representa el President i que arribar a acords amb el Govern no li és necessariament negatiu.
Però el tema ja s'ha torçat. D’una banda Artur Mas ha sortit dient que l'acord és: la seva proposta, si aquesta es la seva concepció d’una negociació, difícilment prosperarà un acord i, per un altra banda (o potser és la mateixa?) Felip Puig - sucursalitzant la política catalana - ha condicionant els acords aquí sobre economia a que Zapatero avali allà els seus interessos partidaris. Han cauteritzat les expectatives abans de que poguessin créixer!.

A tots - CiU inclosa - ens aniria millor si substituïssin el "contra pitjor, millor" i escoltessin allò que la gent els hi demana, que comprometin en la sortida de la crisi.

dimecres, 18 de març del 2009

Direcció i sentit


La direcció i el sentit no són el mateix. Són les dues característiques que defineixen un moviment o desplaçament.

Malgrat no ser sinònims, habitualment quan parlem les confonem i les utilitzen indistintament i així diem anar en "direcció contrària", en comptes de "sentit contrari".

Per que no tot sigui tant conceptual, posaré un exemple. Les vies d’un tren són la direcció i el sentit és allò que defineix si estem en el tren correcte o ens allunyem del nostre destí.

El mateix succeeix amb les apel·lacions a un gran acord econòmic, social i polític per abordar la crisi; a la conveniència d’uns nous pactes de la Moncloa. Hi ha moltes i variades.

Totes elles coincideixen en assenyalar una mateixa direcció: “que hi hagi pacte”, però difereixen en el sentit de les reformes que ha de contenir.

Aquest és avui el principal obstacle a superar, el sentit del pacte. Perquè hi hagi pacte hi ha d'haver voluntat d'acordar, però perquè sigui útil ha d'anar en el sentit correcte.

Els pactes de la Moncloa van ser possibles i útils perquè no només hi havia consciència sinó també hi havia coincidència; coincidència en la seva necessitat, en els problemes a resoldre i en la forma d'afrontar-los.

Avui, encara no estem en aquest estadi. Hi ha consciència de la dimensió de la crisi i de la necessitat de la col·laboració de tots, però encara no hi ha coincidència total sobre què negociar i acordar.

Resulta esperançador que presidents tan diferents com el de la Generalitat, José Montilla o el del BBVA, Francisco González, coincideixin a proposar reformes orientades cap a un canvi del model productiu, que millori el que fem i com ho fem. Aquestes són la direcció i el sentit correctes.

Per assolir-les és imprescindible que, com va fer el President Montilla en la seva exposició a la Conferencia de la Caixa, es combinin adequadament les mesures immediates, conjunturals i pal·liatives de les necessitats de les persones i les empreses més afectades, amb la preparació i desenvolupament d’aquelles reformes estructurals que ens faran falta per sortir enfortits de la crisi.

Especialment il·lustratiu d’aquesta idea em sembla el tipus de reforma de les relacions laborals – que no del mercat de treball - que plantejava, desprès de rebutjar l’abaratiment de l’acomiadament com a recepta. Deia: si hem de transitar cap a un model productiu de més valor afegit, haurem de convenir tots plegats que, amb el sistema de relacions laborals actual, més pensat per gestionar la força de treball que no pas el coneixement, no ens en sortirem”. Assenyala la direcció (reforma de relacions laborals), però fixa un sentit (acoblar-ho al nou model econòmic).

Això contrasta amb aquells que només es queden en la closca o els qui defensen mesures que no ens mourien d'on som. Uns, el primers, demanen uns nous pactes de la Moncloa, però son incapaços d’anar més enllà i concretar, els altres li treuen la pols a totes les velles reivindicacions i plantejaments que no han aconseguit fer reeixir durant anys.

Qui es creu que superarem els problemes d'una economia basada en l'especulació immobiliària, la mà d'obra barata, els productes i serveis de poc valor afegit i l'alt endeutament d'empreses i famílies mitjançant l'abaratiment de l'acomiadament, el pontatge al sistema financer, la desregulació sense control públic o la rebaixa d'impostos, com proposava el líder de l’oposició catalana, Artur Mas, fa un dies en una entrevista?

Sense una direcció i un sentit correctes no es donarà el pacte, que articuli l'esforç i el sacrifici col·lectiu necessari per sortir de la crisi.

dimecres, 4 de març del 2009

Faci-m'ho com jo vull


Amb una mica més de maduresa i humilitat, per part seva, ens aniria millor, a tothom .

Haver causat molts dels problemes econòmics que vivim no sembla que sigui suficient per assumir-ne la responsabilitat sobre allò que s’ha fet. Més aviat al contrari!

Aquells que més mal han causat pel seu excés d'avarícia i exposició a riscos irracionals o per la seva falta d'escrúpols i responsabilitat són precisament els que més vociferen i exigeixen. Igual que els nens malcriats.

Ens trobem amb sectors financers que havent conduit el sistema bancari fins el llindar del penya-segat, ara exigeixen que els rescatem, que els donem diners públics, però sense control ni participació, refugiant-se en la pelegrina excusa que el sector públic és ineficient. I que això ho diguin els campions de la ineficiència, sense ruboritzar-se.

O veiem com consultors empresarials que van ser incapaces d'advertir els seus clients sobre pràctiques incorrectes o inadequades, ara clamen perquè es modifiquin sense acord les regles del joc: abaratint l'acomiadament improcedent o pretenen que no s’hagin de demostrar a l'administració o les persones afectades les causes per les quals perdran la seva feina. A més fan aquesta exigència en nom de la creació d’ocupació que ells han posat en perill.

Tot abans que reconèixer els seus errors i exigint que els l'arreglem com ells volen, que no és necessàriament com es necessita.

A tothom ens agrada que ens tractin com nens, que ens cuidin, que ens mimin, que ens protegeixin, que ens perdonin les entremaliadures i que els majors paguin els desperfectes que causem. Però amb actituds infantils, no superarem els problemes.

No només necessitem actuar com persones adultes, és a dir assumint amb humilitat les conseqüències dels nostres actes, sinó que s’ha de reflexionar sobre els errors comesos, determinar on volem anar, proposar-ne les actuacions urgents i les correccions a mig i llarg termini.

Aquesta ha d’esser la pauta de comportament que ha de prosperar. No aprofitarem per rectificar els errors si ens deixem portar per les impaciències i les impertinències d’aquells que ara, com abans, defensen que només hi ha pensament únic i correcte, el seu.

Si ens dediquem a atendre els seus “Faci-m'ho com jo vull”, deixarem de fer-ne el que s’ha de fer i a més continuarem malcriant-los.