Pàgines

diumenge, 25 de desembre del 2011

I per què no el IRPF?

Vagi pel davant que el conjunt de les administracions públiques espanyoles no ho eren malgastadores. No és cert que “estiressin més el braç que la màniga”.
  Abans de la crisi tenien superàvit – gastaven menys del que ingressaven - i estaven poc endeutades, fins i tot ara ho continuen estant. A més a més, tampoc el sector públic finança “luxes asiàtics”; el nostre nivell de despesa pública és més baixa que la mitjana europea, en especial la destinada a atendre necessitats socials.

Ara bé, dissortadament, haver estat correcte en la gestió de seves finances no les ha immunitza de les conseqüències de la crisi financera. L’onada produïda per l’esclat de la bombolla immobiliària els hi impactat de ple.

És la caiguda dels ingressos i no el excés de despesa l’origen d’un dèficit públic que mentre es reactiva l’economia s’ha de finançar per “arribar a fi de mes”, es a dir, s’han de demanar prestats els diners per quadrar els comptes públics, i ens els han de deixar.

Vet a aquí, que la nostra manera de poder ser independents d’aquests que ens els deixen i ens imposen dures condicions, es quadrar-les.

La qüestió no es si quadrem, o no, els comptes, sinó com els quadrem.

Si ho fem millorant la gestió, retallant despeses o incrementant els ingressos o les tres coses alhora. I aquí és on entre en joc la política, es a dir, la gestió de la cosa pública, perquè no hi ha una única manera de fer-ho. Les decisions no són neutres, ni innocents, darrera de cadascuna hi ha una ideologia econòmica, social i política.

Fins ara, a Catalunya les mesures per quadrar els comptes s’han orientat a retallar prestacions bàsiques i, fins i tot, a condonar impostos (successions), en aplicació d’aquell pensament que sosté que si las persones amb més recursos tenen més diners invertiran i crearan ocupació.. Quan s’ha comprovat era insuficient o inadequat – perquè pot deprimir encara més l’economia – s’ha obert la via a quadrar els comptes recaptant més impostos.

Ara s’opta per crear taxes sobre receptes, que penalitzen a les persones amb malalties i encara més a aquelles amb menys ingressos, pujades en el transport o les previsibles pujades del IVA, per què no s’insisteix en pujar l’IRPF, com ja ho va fer el govern de Catalunya l’any 2010?

Un increment d’aquest impost directe te l’avantatge que s’aplica sobre aquelles persones que tenen ingressos i en una proporció creixent sobre els mateixos. És doncs una forma més equitativa i solidaria de repartir els esforços entre tothom. I a més de fàcil gestió i recaptació.

Per si això fos poc, amb això iniciaríem el camí per situar-nos en la nivell de contribució que tenen altres països de la UE i quan arribi la recuperació econòmica  i no sols recuperarem l’equilibri fiscal, sinó també disposarem d’un major nivell d’ingressos per finançar els dèficits de serveis públics que encara tenim. Desestimar aquesta opció no és sinó una opció ideològica que distribueix de forma injusta els costos de la crisi sobre les persones més dèbils, contribueix a l’afebliment del Estat del Benestar i amb ell de la cohesió social.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Mega rics solidaris


Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Distribuir els sacrificis


Mai com ara uns pressupostos catalans havien generar tanta intriga, expectació, debat, i mobilitzacions. I això que encara no s'han publicat i per tant encara no s’han concretat.

L'anunci dels seus efectes, els han popularitzat, que no és sinònim que siguin populars. Més aviat tot el contrari.

L’allau de mesures avançades fins els moment i altres que s’estan executant es concentren i afecten als serveis essencials per a les persones (sanitat, educació o serveis socials) generant una especial sensibilitat no només en les persones actualment usuàries, sinó també en les potencials.

Aquesta és una diferència substancial en relació a unes altres actuacions, que no crec s'hagi tingut en compte. Algú va creure que només donant a conèixer publicar les dificultats pressupostàries, i imputant-les a la gestió del govern anterior ja quedava justificat qualsevol tipus de quadre numèric, doncs es va equivocar.

La gent entén que els dèficits pressupostaris excessius ni són bons per si mateixos, ni sostenibles en el temps. La gent també sap i entén que la reducció dels ingressos que pateixen les administracions, fruit de la crisi econòmica, és la causant d’aquests dèficits, i no pas un excés de prestacions socials, doncs és conscient que el nostre nivell de despesa per sufragar l’Estat de Benestar encara és inferior a altres economies semblant a la nostre.

Per això la entén que havent crisi s’hagin de prendre mesures per mantenir l’Estat del Benestar, però discuteix el tipus de sortida que se l’hi proposa.

Alguns han oblidat el fet que la gent pot comprendre la necessitat d'un ajust, però no per això renuncia a conèixer i voler acordar i compartir cap on el porten els sacrificis que se li exigeixen.

Si, a més a més, perceben les retallades en les prestacions i serveis públics empreses i proposades com inequitatives, afectant més a qui més ho necessita i menys a qui més té, i intueix que en cap cas estem davant de mesures temporals, sinó que pel contrari donaran pas a un model diferent que les consolidarà, llavors el rebuig està cantat.

Un rebuig que fins i tot verbalitzen les persones afins.

Una sortida a aquest atzucac és el pacte.

Un pacte entre partits pensant en la ciutadania, el que vol, el que necessita i allò que es pot fer i assumir raonablement. Un pacte sobre una distribució justa i equilibrada dels esforços i sacrificis i que no redueixi impostos als que més tenen i serveis als que més ho necessiten. Un pacte sense regats i dilacions en funció de les eleccions locals de final de maig. Un pacte sense maniobres (comptables) de distracció, com la turmenta en un got d’aigua muntada sobre en quina data s’apunten els ingressos provinents del fons de competitivitat derivat de l’Estatut. Un pacte sense barreges entranyes, com ara identificar els efectes de la crisi amb la situació de no independència de Catalunya.

L’altre opció és la confrontació i el desgast pel Govern.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Dany col•lateral


La forma i arguments esgrimits per eliminar parcialment la limitació de 80 km/h estan produint un greu dany col·lateral, s’está debilitant la lluita contra la velocitat com a causa dels accidents de trànsit.

La reducció de la velocitat té una component mediambiental - aquesta va ser una de les raons per implantar-la - i una altra de seguretat viària.

Des de la perspectiva mediambiental, era una més de les 72 mesures incloses en el pla destinat a complir les directives europees sobre la millora de la qualitat de l'aire a l'àrea metropolitana de Barcelona, i així evitar les sancions.

El trànsit no era, ni és, l'únic emissor de les partícules contaminants però si un dels més importants, d'aquí la importància d'aquesta mesura. Evidentment hi ha més elements productors de partícules contaminants com ara els vaixells, les plantes productores d'electricitat, les calefaccions, la incineradora de residus, o les cimenteres que també formen part d'aquest mateix catàleg i també tenien, i tenen, mesures específiques per reduir les seves efectes.

No obstant això, cap ha tingut la transcendència social dels 80 km/h, la qual cosa va fer que ràpidament passes de ser "UNA" a ser "LA" mesura, conferint li, a la seva vegada, una dimensió política, implementada pel fet que CiU fes bandera (i promesa) electoral de la seva eliminació.

A això també va contribuir el fet que la seva defensa es fes principalment des de la perspectiva mediambiental. La invisibilitat del risc, la lentitud en l'obtenció de resultats contundents i concloents (perquè hi ha altres factors actuants) i el qüestionament des de perspectives interessades sobre la seva efectivitat va debilitar una percepció social positiva de la mesura.

Curiosament va aconseguir més legitimitat en l'àmbit en el que era més impopular, el circulatori. La gent entenia i suportava, com mal menor, haver de circular a 80km/h per una autopista, si amb això hi havia menys morts i accidents, i els ha hagut, o si s’aconseguia major fluïdesa, també la hagut, que si havia de fer-ho per eliminar unes partícules que no veia.

També és cert que les campanyes sobre la reducció de la velocitat han vingut acompanyades d'un increment de les sancions que han induït al seu acatament forçós. No obstant això, "ja que he de fer-ho, que es noti" pensen molts conductors. En aquest sentit, les xifres de disminució sobre de la sinistralitat a la carretera constitueixen una recompensa a aquesta limitació que s’ha de patir per aconseguir-les.

Si abans es va argumentar que no s'havia comunicat bé la mesura, ara, en el moment d'intentar eliminar la limitació dels 80 km/h, tampoc. Fins el portaveu del Govern ha argumentat aquesta deficient comunicació per justificar les contradiccions aparegudes en el seu si, que en realitat són fruit d'haver traslladat una actitud opositora a l'acció de govern sense l'avaluació precisa.

Així davant de la prudència exhibida pels actuals responsables mediambientals que dirigeix el conseller Lluís Recoder, ha contrastat la vehemència dels responsables de trànsit que lidera el conseller Felip Puig.

Mentre els primers es van curar en salut quan van donar el seu forçat plàcet mediambiental a la decisió política i en aquest sentit van advertir que la seva supressió podia tenir excepcions si es complicava la qualitat de l'aire, com així ha succeït, els segons en l'ànim de justificar, com sigui, la mesura política han arribat a posar en dubte que reduir la velocitat no redueixi els accidents ¿Ningú recorda els aparatosos accidents a l'autovia de Castelldefels, o a les Rondes quan es podia circular a més de 80 km /h?

Amb afirmacions d'aquest tipus, han dilapidat una ingent quantitat de recursos econòmics i argumentals que estaven produint, per fi, un increment en la consciència col·lectiva dels conductors, una reducció de la velocitat mitjana i el que és més important una reducció de la sinistralitat a la carretera. Amb quina autoritat es dirà a moderar la velocitat, si el màxim responsable del tema nega que sigui útil per reduir la mortalitat a la carretera?

Aquest és el dany col·lateral que s'ha produït en forçar els arguments mediambientals i circulatoris per justificar una mesura presa en base a criteris estrictament electorals.

dijous, 27 de gener del 2011

Pedres en la motxilla?


La "teoria de la motxilla" que sostenen alguns nacionalistes a casa nostra consisteix a fer creure que l'avenç cap a l'horitzó de la plena sobirania de Catalunya es veu alentit pel fet d'haver de carregar una motxilla "amb les pedres de les altres autonomies", ja que quan Catalunya cerca aconseguir majors quotes d’autogovern, això ha de ser generalitzable a la resta de les comunitats que ho demanin i integrable en l’estructura del Estat, en aplicació de la pràctica política del cafè per a tothom.

D’aquí dedueixen i defensen que si ens alliberem d'aquest pes, s’avançarà més ràpid.

Però com succeeix tantes i tantes vegades hi ha coincidències entre aquells que no volen el model d’organització territorial que s’ha donat Espanya, encara que sigui per motius completament oposats. Uns perquè es disgrega l’Estat i els altres perquè no ho fa.

Així la resposta a les declaracions del antic president popular del govern espanyol afirmant que mantenir 17 autonomies es insostenible econòmicament i políticament per l’Estat, i que s’hauria de centralitzar competències han estat del tenor de les que ha fet Duran Lleida: "Sí a la recentralització, però la de les altres comunitats, i no la nostra

Aquesta és una resposta equivocada, a un plantejament equivocat.

Pretendre el reconeixement d'un diferencial d'autogovern superior per Catalunya, sobre la base de que les altres comunitats autònomes vegin rebaixades el seu, és un error. Un greu error i una gran equivocació.

Creure que a Catalunya li anirà millor si el Govern d’Espanya frena l’autogovern de la resta de comunitats o, fins i tot, els hi treu competències transferides, és una estratègia perdedora.

Desentendre’s del procés de desenvolupament autonòmic espanyol - "alliberar-se d'aquest pes", com diuen ells - comportaria reduir dràsticament o perdre totalment la possibilitat de construir aliances amb la resta pobles d'Espanya, i a llarg termini – o no tan llarg – ho confrontar també amb la resta de comunitats.

Per aquest camí hi haurà més confrontació i menys resultats. Perquè perdran ells i perdrem nosaltres i guanyaran els centralitzadors

No costa gaire d’entendre el que passarà si, com en certa manera ha fet el President Pujol al declarar que ha fracassat el mètode que fins ara havia defensat, abandonen el camí (per feixuc que sigui) del d’avenç conjunt, progressiu i pactat cap un projecte federalista com el dels països més desenvolupats d'Europa (Alemanya o Suïssa) i intenten que ens sortim sols de la pressió centralitzadora, oferint com a penyora a la resta de Comunitats autònomes.

Algú pensa que amb aquesta ofrena es frenaran les pretensions centralitzadores de la dreta espanyola i que seran més comprensius amb Catalunya? Jo no ho crec.

I per contra, desprès de deixar tirats als possibles socis, és comprèn amb més facilitat que tampoc ens ajudin, ja que no tindran res a guanyar en la millora de l'autogovern català. Més bé la possible situació serà la contraria, el que crec és que aleshores haurem de fer-ne aquest combat sols i que, a més a més, qualsevol de les justes pretensions fetes des de Catalunya els hi resultarà més fàcil als centralitzadors presentar-la com un perjudici per a la resta.

No és nou, ja ha succeït en el passat recent, instigats pels separadors. Què no pot succeir en aquest nou escenari?

Encara que resulti molt dur i costerut l’únic camí per continuar avançant en el nostre autogovern és teixir aliances amb els progressistes de la resta de l’Estat que creu en una Espanya plural.

Aquesta és l’única via de defensa davant de les andanades antiautonòmiques que han practicat, practiquen i practicaran aquells que des de bon començament no estaven d’acord amb el titol VII de la Constitució, és per això que no l’haurien d’abandonar aquells nacionalistes catalans intel·ligents, per molt fatigats o fracassats que es sentin.

dimarts, 18 de gener del 2011

Recercant enemics exteriors



"Si elles (les comunitats autònomes) no ho fan (controlar la despesa pública), el govern actuarà". Aquesta podria ser la traducció de les declaracions al Financial Times de Zapatero: "If they don’t, the government will act".

Aplicant la màxima de "Traductor, traditore", a la Vanguardia Enric Juliana - presentant com una informació en la versió paper i com un article d’opinió en la digital - ha traduït "will act” (actuarà) per intervindrà. Que no és el mateix, ni molt menys!

I sobre aquesta paraula intervindrà “ha construït la seva església”, el seu dogma. Sofisma darrere sofisma ha anat saltant argumentalment fins equiparar aquesta declaració amb un suposat intent dels socialistes per repetir la LOAPA del 82 i de recentralitzar l'Estat autonòmic, subsumint-los alhora en el mateix sac que als populars.

No és res nou, de fet des del divendres passat desprès de les declaracions d’Aznar apostant per la regressió autonòmica, s’ha produït un intent de presentar com a coincidents a les dues formacions politiques d’àmbit estatal, malgrat totes les declaracions dels dirigents socialistes, incloses les del seu secretari d’organització, Marcel·lí Iglesias, son contraries a aquesta proposta.
Res no els importa. Al cap i a fi es tracta de que “no deixis mai que la realitat t’espatlli una bona noticia” com diuen els mals periodistes.

De forma acrítica, però interessada, algunes forces catalanes "van comprar la idea” per a continuació fer-ne una crida “a sometent” per combatre l'atac del "centralista enemic exterior". CiU, ERC i ICV van entrar ràpidament en competició sobre qui defensaria més a Catalunya, davant d’aquell nou i imaginari perill.

Allò que afirmava Zapatero en aquesta entrevista és que actuarà, si i només si, alguna comunitat sobrepassés el nivell de dèficit acordat (que no imposat), entre totes, a la Comissió de Política Fiscal i Financera. Un acord que té com objectiu assolir el compliment global dels criteris compromesos amb la zona euro repartint els esforços pressupostaris de forma proporcional i equitativa entre el conjunt de les administracions publiques.

El cóm ho faci cada comunitat autònoma per ajustar-se a aquest paràmetres ho decidirà ella mateixa, de fet, això és l'exercici de l'autogovern, no?.

Però, i si algú no assumeix la seva part alíquota de sacrifici per sortir de la crisi i amb això perjudiqués als que si s'esforcen? ¿No és lògic que actuï per evitar el govern que constitucionalment té les competències? Evidentment, sí.

Tot i que semblava que el PSC amb l’orientació que es desprenia de les declaracions de Zaragoza, aconseguiria desmarcar-se d’aquesta falsa polèmica, no ha estat així. I en això estan tots embrancats aquests dies.

Un altra cop el debat s’ha descentrat, i s’està polemitzant sobre una hipotètica voluntat del govern central de laminar les competències autonòmiques, enlloc de situar-lo sobre els tres objectius als que s’ha de donar resposta des de Catalunya.

El més assenyat seria que ens centressin en com: donar cobertura social a les conseqüències de la crisi econòmica; l’afavoriment de l’activitat econòmica creadora d’ocupació; i la política fiscal i pressupostaria per reduir el dèficit públic, mitjançant el increment dels ingressos, la disminució de les despeses i el control de la despesa.

I que no caiguessin en el parany de debatre de coses i formes que la gent ni entén, ni els hi preocupa.

dijous, 13 de gener del 2011

Invertir els papers

Les agències de qualificació de riscos han estat part del problema, i ara, sense corregir cap dels seus plantejaments i errors, es volen convertir en els guardians de les solucions.

En tot aquest temps no han assumit cap responsabilitat en relació al desastre econòmic que van avalar. Al aplicar de forma acrítica i complaent els dogmes i les modes econòmiques en voga van tolerar, sense aixecar aleshores la seva veu, amplíssims i perillosos endeutaments, irracionals concentracions de risc, així com, l'escandalós enriquiment especulatiu d'uns pocs.

D’aquells errors s’ha derivat la crisi financera internacional que paguem tots amb la seva expressió més dura: la destrucció de llocs de treball i el increment de l’atur.

Però sense cap penediment ni rectificació, ans al contrari, ara amb formes airades i alarmants s’entesten en castigar encara més a països i economies que no apliquin els seus vells, ineficients i antisocials criteris.

Van permetre en el passat l’excés d’endeutament de bancs, empreses i famílies i avui, amb la fe dels conversos, anatemitzen el fet de que les administracions públiques hagin incrementat el seu endeutament. Un creixement del deute generat en gran manera per quatre factors concatenats: les ajudes adreçades al rescat del sector financer, donat el seu caràcter bàsic i sistèmic; les polítiques estimuladores de l’activitat econòmica i per extensió de la creació d'ocupació; l’atenció al increment de les necessitats socials esperonada per les massives pèrdua d’ocupació i renda; i la paral·lela baixada dels ingressos fiscals per la situació de crisi.

Aquells que no van evitar, ni preveure, l’arribada de la crisi ara pontifiquen la seva ortodòxia monetarista receptant una brutal reducció de la despesa, sense atendre si aquest elements agreugen la recessió, retarden la recuperació de l’activitat econòmica i incrementen les necessitats socials.

Les diferencies en el cóm abordar la sortida de la crisi en el si de les organismes econòmics internacionals, entre neokeynesians i neoliberals, o la lentitud en aplicar els acords assolits en les cimeres del G-20, estan frenant la reforma de les regles de funcionament dels mercats la repetició d’una crisi com aquesta, entre elles les agencies de qualificació.

Com succeeix en la natura tot espai que es deixa buit, algú tendeix a ocupar-lo, i les agències ho estan aprofitant per invertir els papers. Així estan passant de haver de ser regulades pels poders públics a condicionar i controlar-los elles.

Les rebaixes en la qualificació dels deutes públics que atorguen les agències, encareixen a les administracions l’accés al crèdit amb el que finançar el dèficit. En molts casos, tot sigui dit de pas, aquests crèdits a un interès superior son efectuats per sectors financers privats, els quals a la seva vegada han vist salvat els seus diners perquè deutes de dubtós cobrament fetes a bancs, empreses i famílies han estat assumides o avalades pels poders públics que ara els hi demanen recursos.

Aquestes penalitzacions es transformen en una gran força de pressió sobre les administracions ja que de produir-se suposen un greu drenatge dels recursos públics, obligant-les a aplicar mesures de contenció de la despesa més dures i impopulars, per evitar noves penalitzacions.

La solucions a fi i efecte de trencar aquest cercle viciós només cal esperar-la des de la banda de la política i no pas de l’economia, ni de qui s’està beneficiant del mateix.

Perquè, a més a més, si fins ara les modificacions a la baixa de la qualificació d’un país, s’havien explicat, que no justificat, en funció a paràmetres econòmics, ara estant donant una altra volta més i amb indignació i sorpresa aqueta setmana hem assistit a l’amenaça sobre Bèlgica d’incrementar el seu risc país si no resolia els problemes polítics, generats pels resultats d'unes eleccions democràtiques.

Això suposa una ingerència no assumible. Si ens volen governar, que es presentin a les eleccions..

dimarts, 4 de gener del 2011

Sospitosos habituals


Aquests dies el sistema sanitari ha estat decretat "sospitós habitual" del "crim" del dèficit autonòmic.

No és més que l'aplicació a la vida real del famós: "detinguin els sospitosos habituals!" que clamava l'inspector francès, a la pel·lícula Casablanca, després de la mort del capità nazi.

En superar la superficialitat, es comprova que no és en la despesa sanitària sinó la greu caiguda dels ingressos (especialment, els de l'activitat constructora) on rau l'origen del greu creixement del dèficit.

Responsabilitzar-ne a la despesa sanitària és una equivocació, però actuar com si realment ho fos, un error encara més gran, ja que comportarà diverses conseqüències, a quin més preocupant: retallar unes prestacions públiques bàsiques pitosos per a la salut i, per tant, la cohesió social; deixar d'abordar el veritable problema, i alhora amputar un sector amb un gran potencial econòmic, el de les ciències de la salut, i ocupacional, que ha creat ocupació, fins i tot durant la crisi.

Millorar l’eficiència i eficàcia de la despesa sanitària, és imprescindible però amb això no és retallaria el dèficit, perquè no comportaria un retall de la despesa sinó la continuïtat en una actuació rigorosa en l’assignació dels recursos públics.

Les necessitats socials encara no cobertes i l’evolució més provable de la demanada assistencial, fruit de factors positius com ara les majors expectatives de vida o la major tecnificació de l’atenció mèdica, requeriran que s’optimitzin tots els actuals recursos, però en cap cas que es puguin o s’hagin de retallar les despeses, tot el contrari. Contenir-la és necessàri, reduir-la no.

El veritable culpable del desequilibri dels comptes públics cal trobar-lo en la baixa de l’activitat econòmica. Per fer-li front al greu problema de fons, cal reprendre el camí del creixement econòmic juntament amb el de la profundització del canvi del model productiu, que és la base imprescindible per evitar la repetició del problema.

Ara bé, resoldre aquestes qüestions és més lent, laboriós i complicat, requereix del compromís de tothom, potser per això s'opta pel més fàcil, detenir els sospitosos habituals.