Pàgines

dimecres, 29 de juliol del 2009

Ocupació, atur i reformes


A Catalunya, 20.800 persones han sortit de l'atur el segon trimestre d'aquest any. És la part d'Espanya on més ha baixat, segons l'enquesta de població activa (EPA).

Aquest descens adquireix més valor, si és possible, si tenim present que el que s'ha produït en el conjunt d'Espanya, en aquest mateix període, ha anat en el sentit contrari. L'atur creixia a 126.700 persones.

Això és així ara, però fa només tres mesos el signe dels esdeveniments era totalment diferent, on més creixia l'atur era a Catalunya.

Per poder entendre aquestes oscil lacions, quan formem part d'una mateixa àrea econòmica, estem sotmesos als mateixos problemes globals i compartim la mateixa regulació econòmica i laboral, convé no oblidar que allò que s'ha vingut a definir com atur no és sinó la diferència entre el nombre de persones que volen treballar i els llocs de treball que la societat ofereix.

Aquesta és la raó de que habitualment s'associï el creixement de l'atur amb la destrucció d'ocupació i a l'inrevés. Però, no sempre és així, ni té perquè ser-ho. L'atur pot créixer perquè es destrueixi ocupació, però també perquè el creixement del nombre de llocs de treball sigui insuficient per donar satisfacció a la incorporació de noves persones al mercat de treball. Això succeïa fa un any, creixia l'ocupació i l'atur.

Però també pot ocórrer el contrari, que és el que s'ha produït a Catalunya aquest trimestre.

Així doncs la paradoxa és que el bon dada del descens de l'atur a Catalunya s'explica com el fruit d'altres dinàmiques no tan positives. La primera, que es "han retirat" del mercat de treball més de 60 mil persones, encara que gairebé la meitat siguin joves que tornen als estudis, i la segona que han desaparegut més de 40 mil llocs de treball, en la seva immensa majoria de la indústria manufacturera.

En aquest sector, i més en concret en les activitats intensives en mà d'obra i de no molt valor afegit, en la construcció - sobredimensionada per l'especulació - i en el comerç, induït per ells i l'excés d'endeutament familiar i empresarial, han desaparegut 8 de cada 10 dels llocs de treball que s'han perdut l'últim any.

Sense un canvi en les bases que han creat el problema (especulació financera, excessiu endeutament d'empreses i famílies, així com una producció i productes de poc valor) no es produirà una recuperació suficient i duradora del creixement econòmic i posteriorment del nivell d'ocupació. Només hi haurà fugides cap endavant i un tornar a alimentar la propera crisi.

Per això, superats la calor de l'estiu, serà bo que es recomposi el diàleg social entre govern, patronal i sindicats, pensant i orientant cap a la consecució d'acords sobre les reformes de fons necessàries perquè la transició que permeti el desenvolupament de nous sectors i la modernització competitiu de molts dels que tenim sigui el més ràpida i el menys traumàtica possible.

Com sempre serà necessari que aquests objectius a mig i llarg termini estiguin acompanyats de plantejaments més curtplacistes que ajudin a omplir amb seguretat la distància temporal que hi ha entre la situació actual i la consecució d'aquest sistema productiu més sostenible, com l'increment del període de prestació l'atur o la prolongació dels dies que la regulació d'ocupació "no consumeix prestacions"

Aconseguir que el procés de diàleg sobre les reformes no es paralitzi de nou, o pugui arrencar, requerirà més enllà de les anomenades "línies vermelles" que les actituds estiguin orientades cap a l'acord, no a la imposició d'una part sobre l'altra, però sobretot que les propostes es corresponguin amb el model productiu de béns i serveis de més qualitat que necessitem assolir.

dimecres, 22 de juliol del 2009

Neutralitzant-se


Els dos partits nacionalistes que no han recolzat l'acord sobre finançament, PP i CiU, ja han anunciat que en el supòsit que arribessin al que consideren els "seus" governs el canviessin.

Com "declaració-excusa" que busca donar satisfacció a la seva parròquia no està malament, però no és creïble, doncs junts es neutralitzen i separadament no sumen.

Per molt que Ramón Tremosa defensi que l'ideal per a Catalunya és que cada un dels partits nacionalistes de dretes, l'espanyol i el català, ocupin el "seu" govern, ni això seria suficient per modificar el que s'ha pactat, ja que es neutralitzen l'un a l'altre. Per a què un d'ells triomfés en el seu objectiu, l'altre hauria de fracassar i claudicar, ja que les seves posicions són contraposades. Com casarien la proposta del PP d'un presumpte excés de rendiment per a Catalunya, amb la pretensió de CiU d'incrementar-lo perquè el considera insuficient?.

Si a això li afegim el fet que "deixar-lo com està" els seria més fàcil que modificar-lo, ja que no "anaven a fer-se mal" si es necessitessin mútuament per governar, encara prolonga més l'expectativa de la sostenibilitat temporal de l'acord, fa menys creïble la seva proclama reformadora i li dona més valor a l'aconseguit.

Però a més, és que mentre els socialistes estiguin en el govern, aquí i/o allà, no hi ha combinatòria política que faci entreveure un canvi. Això fa de la seva presència en els governs espanyol i català, una garantia addicional d'estabilitat de l'acord que ara han assolit.

CiU té mala peça al telar! Aparèixer com l'impulsor del canvi de model de finançament li allunya del 50% dels seus votants que estan d'acord amb ell i tampoc no li permet ser la representació del 19'5% dels catalans que s'oposa, perquè en aquest bloc hi ha també aquelles persones que ho fan partint de plantejaments oposats als seus.

Ara bé, com sempre el major garant de la seva continuïtat serà la ciutadania, que no està disposada a què alegrement es llanci per la borda l'ingent esforç d'equilibri generat i es reobrin tensions i confrontacions territorials, que a més té un dubtós rendiment, a la vista, i castigarà electoral a qui hi vagi en contra d’aquest criteri.

Posades així les coses, des del punt de vista polític, es pot aventurar que tenim model de finançament per a anys.

Un model que al preveure processos d'actualització i revisió en funció de com canviï la realitat territorial posseeix, a diferència de l'anterior, mecanismes per a no caure en l’esclerosi.

La cessió que va fer de CiU a l'obsessió d'Aznar per "tancar definitivament el procés autonòmic" ha estat un dels factors que han fet més injust i inequitatiu el sistema anterior, doncs no permetia ni actualitzar la població.

Però a més, al ser un sistema més just i equitatiu on - com no pot ser de cap altra manera - les persones que més tenen, paguen més, però els seus governs autonòmics reben el mateix per persona que els altres per gestionar-li els serveis relacionats amb els seus drets bàsics (salut, educació, protecció social). Així es construeix una solidaritat intel·ligent i sostenible.

Si no sembla possible canviar-lo, perquè ni políticament ni socialment hi ha suports suficients, pels representants del nacionalisme de dretes, espanyol i català, sol caben dues opcions:
· aprofitar el procés d'aprovació de la llei orgànica per afegir-se al model de finançament autonòmic acordat, i ajudar la seva consolidació.
· o, si això no es pot o es vol fer, proposar un nou sistema que pugui ser assumit a tot Espanya, inclosa - com és lògic - Catalunya.

Ho tenen complicat. No poden tornar enrere perquè el sistema que s'ha acordat és més just i equitatiu que el que van firmar junts antany i per ser creïbles en la seva voluntat de canvi haurien de fer una nova proposta de finançament realitzable i assumible per ambdós, que ni està, ni es l'espera. Mentre això no es produeixi, es continuaran neutralitzant mútuament.

Finalment i pel bé de tothom, esperem que per sortir d'aquest carreró, en el qual ells sols s'han situat, no se'ls ocorri la pelegrina idea de reactivar les tensions territorials a través dels arguments de les seves proclames antiacord.

dimecres, 15 de juliol del 2009

El conte de la lletera



Artur Mas s'allunya de la centralitat.

Amb el seu rebuig a la proposta sobre el finançament s'escora cap a un dels extrems, cap a l'altre qui s'ha escorat és el PP.

Amb la seva oposició a l'acord es distancia del teixit econòmic i social català que unànimement ho valora de forma positiva pels seus resultats i també s'allunya d'una ciutadania que respira alleugerida perquè finalment es desencalla un dels temes recurrents que ens tenia ocupats i preocupats.

Perd centralitat perquè es va equivocar en l'apreciació de la situació i, per tant, en com actuar. Va optar per rebutjar-la abans de conèixer-la. És el que succeeix quan l'objectivitat, la intel·ligència i la serenitat són substituïdes per la subjectivitat i els sentiments de despit i frustració. I l'actitud negociadora i el pragmatisme per la radicalització ideologitzada.

Ningú no li va tendir una trampa per deixar-lo en fora de joc, sinó al contrari, ell és qui es va teixir la teranyina en la que s'ha enredat tot sol.

Com en el conte de la lletera, ell i la cúpula de CiU - més Convergència que Unió- van construir un relat idíl·lic en el qual tot encaixava i els tornava el Govern.

Van preveure que no hi hauria acord de finançament, perquè el PSOE no faria una proposta ajustada a l'Estatut; la crisi econòmica i la pressió espanyolista li ho impediria.

Com la proposta seria insuficient, tant si la rebutjava com si no, el President Montilla sortiria debilitat. Si la rebutjava, perquè eren els socialistes que no respectaven l'Estatut i si l'acceptava, perquè ells aconseguirien arrossegar a ERC cap el rebuig a la proposta i així trencarien l'estabilitat política del Govern.

Però el finançament aconseguit ha trencat "el seu càntir " i amb ell les seves il·lusions.

Oblidaven - com la lletera del conte - que al camí sorgeixen pedres que poden donar al trast totes les fantasies. I aquí la pedra al camí es diu Montilla.

Una vegada més han infravalorat la seva capacitat de negociació, basada en la tenacitat, la constància i la serenitat com a fórmula per afrontar els problemes complexos i han volgut presentar la seva discreció i prudència al llarg del procés com a signes d'acceptació i submissió als interessos del Govern espanyol i el seu president.

Fins que no es convencin que la seva percepció sobre el President és equivocada, s'equivocaran en totes les anàlisis!

Per més que els estreteges de saló es creguin "la seva construcció de la realitat", oblidaran una petita veritat: "la realitat és molt tossuda" i si no es ben interpretada, aleshores, es venja deixant-te en entredit.

Rectificaran? Tan de bo, però no és previsible.

Quan Felip Puig, a l’hora d’explicar-ne el seu rebuig, va equiparar l'acord sobre finançament a una futura sentència negativa del Constitucional, estava assenyalant quin serà "el seu proper càntir de llet".

Un altre cop, el nacionalisme català majoritari aposta i desitja un retrocés en els interessos econòmics i polítics de les persones que vivim a Catalunya, en lloc de treballar conjuntament amb el Govern per defensar-los.

Així doncs, ja tenim servit el pròxim capítol de la cançó de l’enfadós que intentaran traslladar a tota la societat catalana.

No ens deixem deprimir, pels que ho estan!

dimecres, 8 de juliol del 2009

A missa i repicant

Per si de cas s'assoleix un acord sobre el finançament autonòmic Artur Mas tracta d'emular la dita de "ser a missa i repicant". Ha decidit fer tots els paper de l'auca i intentar apuntar-se com un èxit personal allò que té previst rebutjar.

El procediment, de tan senzill, resulta groller. Pretén, d'una banda, exigir el reconeixement de la copaternitat de l'Estatut, malgrat haver-lo abandonat des del seu naixement, per rendibilitzar els èxits i per l'altre, contínua treballant amb ànsia i acarnissament perquè fracassi

La decisió de rebutjar l'acord, sigui quin sigui el seu contingut, estava pres des de bon principi. Consideraven que la seva materialització els perjudica des del punt partidista i van apostar perquè no es produis.

La finalització del procés de negociació sobre el sistema de finançament amb un acord just i, per tant, acceptable els trenca el discurs, i no ho soporten. Transforma en poc creïble la desqualificació que, de forma reiterada, han vingut fent, en el sentit que Montilla i el seu Govern són incapaços, per obtenir el màxim rendiment possible, i perquè els obligaria a haver de reconèixer-los que ho han fet bé.

Aquest problema no s'hauria produït si des de bon principi i d'una manera sincera i real s'haguessin alineat i donat el seu suport al Govern Catalunya en el seu objectiu d'aconseguir una ràpida i correcta aplicació de l'Estatut i les previsions que conté sobre finançament. Ara be, s'ha d'entrendre que això era impossible per ells, perquè els conduiria a perdre el que creuen que és el seu monopoli natural i que volen conversar a ultrança: ser els únics que defensen Catalunya.

D'allà, que intentin per tots els mitjans possibles evitar que hi hagi un acord, propagant metes irreals, estenent el desànim i la frustració o predicant i practicant un camí de radicalització nacionalista que no condueix a cap lloc.

Encara que resulti estrany, als nacionalistes catalans de centre dreta els interessa, i desitgen, el fracàs de la negociació sobre el finançament i una sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut que el dinamitaria.

Han ficat "tots els ous a aquest cistell", pensant que no seria possible o que podrien boicotejar-lo.

Però ara, en el moment en el qual sembla que s'arriba al final i que l'acord és possible, li sorgeixen els dubtes, temen quedar-se "penjats de la brotxa"!

En aquest escenari es pregunten què fer si hi ha un acord acceptable?: Doncs, ser a missa i repicant.

És a dir, apuntar-se els mèrits de l'acord i, al temps, treballar perquè no s'assoleixi

divendres, 3 de juliol del 2009

Bona i dolenta flexibilitat laboral

ES POT DIR MÉS ALT, PERÓ DUBTO QUE MÉS CLAR!!!!

El Pais publicava un article de Jean Pisani-Ferry, economista i director de Bruegel, centre d'investigació i debat sobre las polítiques econòmicas en Europa, amb aquest titol.

En ell, explica que - com el colesterol - hi ha una flexibilitat laboral que té un resultats bons i una altra que és tot el contrari, tant des del punt de vista econòmic com social.

El trobo molt encertat, perque entre altres coses diu, des de fora, allò que molta gent repeteix aquí.

Per això ho reprodueixo:


Una de las características más llamativas de la crisis actual es la sincronización de las reacciones de las empresas. De un extremo a otro del planeta, éstas reaccionan simultáneamente ante las mismas informaciones, y los indicadores que permiten rastrear sus pronósticos reflejan un perfecto paralelismo.

Salvo en un punto: el empleo. En efecto, durante el último año, la tasa de paro ha aumentado ocho puntos en España y seis en Irlanda, mientras que prácticamente no se ha movido en Alemania y los Países Bajos, y en Francia sólo ha aumentado un punto y medio.

Claro está que, en parte, estas diferencias reflejan la desigual gravedad de la recesión: aunque las evoluciones sean sincrónicas, la amplitud del retroceso del crecimiento varía de un país a otro. Pero esta explicación no vale ni para Alemania ni para España. Alemania es a la vez uno de los países en los que el descenso de la producción es más pronunciado y uno de los países en los que el mercado laboral se ha degradado menos. Y, a pesar de su crisis inmobiliaria, España no forma parte de los países con un mayor decrecimiento del PIB.

La explicación de esta paradoja reside en las modalidades de ajuste del empleo. España es la campeona del mundo de los contratos de duración determinada. Tras el fin del franquismo, que había instaurado una legislación laboral muy protectora de los asalariados, el mercado de trabajo se fue flexibilizando con la introducción de los contratos de duración determinada, que hoy representan un tercio del empleo asalariado (menos del 5% en Estados Unidos y un poco más del 13% en Francia).

Más que en ninguna otra parte, el trabajo de duración determinada se convirtió en un modo de existencia cuasi permanente. Ya que no justa, esta situación era al menos tolerable mientras duró el boom. Pero en cuanto la coyuntura dio un vuelco, las empresas pusieron fin a los contratos temporales y el paro se disparó.

Por el contrario, desde el último otoño, Alemania recurre masivamente al Kurzarbeit (jornada reducida), que permite ajustar la duración del trabajo anual a la baja. La empresa reduce el salario mensual en proporción a las horas trabajadas de menos y el Estado compensa hasta dos tercios de la pérdida de ingresos que sufre el asalariado. Esta forma de paro parcial, a menudo prevista en los convenios colectivos, fue ampliamente fomentada por el plan de reactivación.

Las dos economías son, pues, flexibles en el sentido de que las empresas ajustan sus efectivos y reducen sus costes, pero de manera muy diferente. En España, el ajuste recae sobre el empleo de los jóvenes y los trabajadores menos cualificados, mientras que Alemania juega con la flexibilidad de las horas de trabajo y mutualiza el coste social de su reducción.

No obstante, la oposición de ambos modelos tiene ciertos límites. En España, la construcción inmobiliaria tardará mucho en recuperarse, y conservar puestos de trabajo superfluos no tendría sentido alguno. Y aunque en Alemania la reducción transitoria de la jornada laboral ha permitido amortiguar el golpe durante algunos trimestres, está claro que a partir de ahora el paro aumentará mucho.

Ahora bien, aunque el contraste entre los dos países va a atenuarse, no desaparecerá.

Estas decisiones colectivas adoptadas por dos países como España y Alemania no se diferencian sólo en sus consecuencias sociales presentes, también pueden tener consecuencias económicas diferentes en el futuro.

En los próximos tiempos, la prioridad de las políticas de empleo va a ser evitar que el paro inducido por la crisis desemboque en la exclusión permanente de una parte de la población activa. Se afronta un gran riesgo,pues eso fue lo que sucedió en Europa con los prejubilados de los años ochenta y también en la mayoría de países que han sufrido graves crisis financieras.

Aunque no se vean abocados a la jubilación, los trabajadores apartados del empleo durante mucho tiempo pierden cualificación y motivación, y sólo pueden reinsertarse en el mercado laboral a costa de esfuerzos considerables.

La OCDE acaba de predecir que, incluso después de que sus efectos inmediatos hayan sido absorbidos, la actual crisis podría inducir en la zona euro un aumento del denominado paro estructural de hasta un punto y medio. Y prevé, y esto es significativo, que ese aumento será mucho más alto en España (más de dos puntos y medio) que en Alemania (entre medio punto y un punto).

Así que la crisis vuelve a plantear bajo otra luz la cuestión de la flexibilidad laboral. Ayer se trataba de favorecer la redistribución del empleo entre sectores y empresas, y de promover un retorno gradual hacia el pleno empleo. Hoy, se trata de absorber un impacto violento minimizando sus costes sociales inmediatos y sus costes económicos a largo plazo.

En ambos casos, ciertos modelos sociales son más justos o eficaces que otros.

Traducción de José Luis Sánchez-Silva.

dimecres, 1 de juliol del 2009

Frustració


La frustració és la distància que hi ha entre les expectatives i el aconseguit.

La frustració de les expectatives és congènita a l'assumpció dels riscs que persones i societats han d'assumir per progressar. La seva fortalesa es mesura per la resistència que tinguin a ella i la capacitat de superar-la.

El conformisme és l'expressió de la renúncia a millorar que busca evitar els desenganys, els fracassos i la frustració que produeixen no assolir els objectius que ens marquem. En l'altre extrem es troba la irresponsabilitat, en la seva vessant d'autoengany respecte de les possibilitats que es tenen o del menysteniment als obstacles, les limitacions i els riscs reals que hem de superar.

Per això, aquelles persones que tenen la responsabilitat de liderar col·lectius han de valorar i sospesar sempre en quines aventures pretenen embarcar a les persones que convoquen. Tot projecte, individual o col·lectiu, requereix d'un esforç, o fins i tot d'un sacrifici, que si està ben orientat i calibrat acabarà produint en contrapartida un raonable benefici. És normal, mai no ens regalen les coses! I allò que no requereix un esforç possiblement no val res.

Per tant es cert que un bon lideratge no és aquell que ofereix tot a canvi de res o que no adverteix dels problemes, però sobretot no és una actitud que convoqui a lluitar en batalles perdudes per endavant, perquè aquesta és l'avantsala per infligir-los una frustració estèril i innecessària.

Vendre expectatives irreals és vendre frustració.

És el que està fent Artur Mas amb el resultat del nou finançament autonòmic. Ell sap, perquè ja ha negociat anteriorment, que l'acord no donarà les quantitats que està demanant i malgrat això, no sol les repeteix i en fa publicitat, sinó que com més s'apropa el possible acord, més les incrementa.

El setembre de 2008 afirmava que l'acord suposaria 2.329 M€, per explicar-lo deia que: "es tracta de calcular els diners que generen la nova cistella d'impostos i restar-li el Fons de suficiència que hem rebut en el 2008 i que no cobraríem per l'increment de la cistella". Ara, sense enrojolar-se, parla de 5.000 o 8.000 M€ i a més, de forma irreflexiva ho relaciona amb la superació del model constitucional.

Tractar d'aixecar el llistó cercant què qualsevol acord que s'assoleixi sigui una frustració només confirmar una cosa: que les bones notícies per a Catalunya, avui, són males notícies per a la coalició que presideix Artur Mas, pel simple fet que no és ell que presideix Catalunya.

Ara bé, cal que sàpiga que generar frustració en els altres, no apaivaga la pròpia i es paga amb més frustració.