Pàgines

dimecres, 31 de desembre del 2008

Qui tem l'acord?


En la recta final de la negociació del sistema de finançament autonòmic, sorgeixen les pors d’aquells que van fer del desacord la seva estratègia. I amb elles, les gesticulacions exagerades i les argumentacions irracionals dels nacionalistes catalans i espanyols, CiU i PP.

No és que tot estigui resolt, encara queda un temps i un procés fins que l’acord es pugui assolir. No obstant, sembla evident que el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hagi reconegut que la proposta de nou model del sistema de finançament autonòmic respon al impuls de les propostes catalanes, permet dibuixar un escenari més positiu que fins ara, malgrat això CiU el valora com a negatiu, perquè no és singular.

Cap de les dues coses no és nova, ni el impuls català, ni la generalització del model. El model autonòmic espanyol - no sol el sistema de finançament - sempre ha pres com a referència i objectiu les necessitats, reivindicacions i solucions generades a Catalunya.

La intel·ligència política sempre va aconsellar que les propostes catalanes fossin generalitzables a la resta d'autonomies de règim comú perquè fossin possibles. Per assolir el que es buscava no era un problema que la resta també ho pogué assolir, si ho volia, més aviat al contrari.

Així ho va entendre i ho va practicar CiU quan governava. Així ho va intentar practicar Artur Mas, quan creia que governaria, al sumar-s’hi a un Estatut que conté un model de finançament generalitzable. Si ara no ho fa, és perquè no governa.

Va apostar pel fracàs de les negociacions, creient-lo una drecera per tornar al Govern, en lloc de rendabilitzar la seva aportació a l'Estatut. Va optar per vertebrar la frustració, l’enuig i el fracàs col·lectiu, en lloc d'anar al davant de les solucions. I ara tem que hi hagi acord.

Si finalment els esforços del President Montilla per assolir un finançament just fructifiquen, CiU perdrà un dels dos pilars sobre els que ha fet descansar la seva oposició, i aleshores ja només li quedarà confiar-s’hi a una sentència profundament negativa del Constitucional sobre l'Estatut.

En això també, coincideix amb el PP.

Ni la crisi econòmica li serveix, perquè fruit de la seva obsessió identitària, ni tants sol s’ha preocupat en formular propostes per atendre les necessitats econòmiques i socials de les persones, empreses i territoris que conformen Catalunya. Algú recorda una proposta mínimament seria i potent de CiU per fer front a la crisi?.

Per contra i des de bon principi, el President Montilla va assumir que ens trobàvem davant una greu situació de crisi econòmica, que necessitava de tota l’atenció del Govern que presideix per a no deixar soles a les persones que viuen a Catalunya. Així ho ha fet.

Sense fer-ne falses promeses, assenyalant la seva gravetat, cridant a l’esforç intel·ligent i la solidaritat per a sortir-nos, donant la cara, anant fins on sigui necessari per trobar sortides possibles, predicant amb l’exemple de l’austeritat i destinant el màxim de recursos públics a dos objectius: activar l’economia productiva i atendre a les persones, ha articulat una resposta a la difícil situació que vivim.

Amb aquestes mateixes eines està liderant la negociació del finançament, per això és fàcil pensar que també ens sortirem en aquest tema.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Jo cafè, tu xicoira



"Jo cafè, tu xicoira," aquesta sembla ser el posicionament de tots aquells que parlen des de fora del procés de finançament autonòmic.

Ni a CiU, ni al PP, que es van dedicar a criminalitzar l'Estatut a tot Espanya, no els hi cap al cap que sigui possible assolir un acord partint del que es buscava amb ell, recuperar l'equitat perduda i no privilegis.

Com sempre els inefables "profetes" de CiU, ja van pronosticar abans de la reunió dels presidents governs d'Espanya i Catalunya, Zapatero i Montilla, que "Montilla es plegarà als criteris del PSOE i acordarà el cafè per a tots".

Ni una!!, com diu l’acudit: “no han encertat ni una!” de les seves profecies.

· Encara no s'ha assolit un acord, tot i que s'és més a prop.
· El President ha deixat clar que la condició per assolir-lo és que es compleixi el model de finançament que preveu l'Estatut.

O el que es el mateix, que treballa, i treballarà, fins al final per assolir l’acord, no per aixecar-se. I que aquest acord de finançament ha de suposar: el càlcul dels recursos partint de la població real, més participació en els impostos que paguen els ciutadans (IVA, IRPF, etc..) i que els serveis bàsics (salut, educació i serveis socials) siguin iguals per a tots els espanyols.

El President Montilla, com no pot ser d’una altre manera pel lloc que ocupa i la responsabilitat que l’hi han conferit els ciutadans, defensa un acord just envers les persones que representa i amb les seves necessitats.

Això és compatible amb un acord que, com sempre, pot ser generalitzable a la resta de comunitats autònomes de règim comú, si aquestes ho volen. I sembla que la majoria sí ho accepten. Aquesta és la manera de fer-ne compatible la bilateralitat i la multilateralitat que tan neguitosos posa als nacionalistes espanyols i catalans, per raons contraposades.

I així veiem com el PP posar el crit en cel, encara que el mètode sigui el que van practicar quan governaven i CiU es trenca les vestidures perquè es reprodueix el que van protagonitzar durant 23 anys.

El vella cantarella del "cafè per a tots", per intentar desprestigiar el resultats de la reforma del procés de negociació del sistema de finançament autonòmic amaga la inconfessable idea del "jo cafè i la resta xicoira" (conegut succedani del cafè).

Artur Mas no pot acceptar que la resta assumeixi el que Catalunya va acordar amb l'Estat en l'Estatut, perquè llavors ja no és bo. Ell no cerca el que és bo per a Catalunya, sinó la diferència o la imposició a la resta.

I el PP tampoc perquè reconeixeria que la seva contribució a la generació d’un clima hostil a Catalunya va ser una actitud irresponsable i equivocada, i que sí existeix una altra forma d’atendre las diferents posicions.

Per aquest camí, ni es trenca Espanya, ni ens anem , se continua construint un país cada cop més federal. I aquí on els hi fa mal als seus interessos.

Per això porten tan malament que els altres presidents autonòmics es reuneixin amb Zapatero.

dimecres, 17 de desembre del 2008

Un bon senyal


Bé!!!! Molt bé!!!

El Parlament Europeu ha rebutjat per majoria absoluta la perllongament de la jornada màxima a les 65 hores, que contemplava la directiva sobre el temps de treball.

Una decisió com aquesta ajuda a mantenir la confiança amb les institucions europees. I AIXÒ ÉS MOLT IMPORTANT.

Perquè, ara més que mai, ens fa falta més Europa i no menys.

Amb decisions com aquesta les seves institucions s’acosten als seus ciutadans, al que volen i al que necessiten, que la construcció d’Europa es faci sense perdre el model social i econòmic que la caracteritza.

Aquesta directiva era un torpede en la línea de flotació de la negociació col·lectiva, entesa com el mecanisme per a gestionar de forma racional el conflicte social, les diferencies d’interessos. Aquest era el major risc que suposava, doncs, permetia aplicar l’ampliació de la jornada per sobre dels convenis si individualment un treballador ho acceptava

La individualització de les condicions laborals que la impulsava era filla i extensió dels ànims liberalitzadors i desreguladors que ens han portat fins la situació de crisis financera que avui està afectant a la economia real.

Lo més curiós del tema es que tots aquest gurus del liberalisme, que no de la llibertat, que ara exigeixen intervencionisme públic per que els salvin del forat que han construït, quan es tracta de les relacions laborals no han canviat el seu discurs, segueixen defensat que la millor regulació és la que no es fa, encara que la que hagi, estigui feta per les part.

Són intervencionistes per a prohibir la llibertat col·lectiva d’acordar.

Com si fos possible que sortissin sense que hi hagi una acció acordada d’empresaris i treballadors per aplicar allò que es pacti? Algú creu que sense pacte serà possible imposar alguna mesura?
I si s’hagués dinamitat el paper i la funció de la negociació col·lectiva, com es pretenia, en nom de la llibertat individual per acceptar unes pitjors condicions laborals, qui seria capaç de generar certeses?.

Teníem un risc i l’hem superat. Molt bé, ara convé continuar treballant perquè l’Europa política continuï transformant-se en el que necessiten els seus ciutadans: una estructura política, democràtica i global, que participi en la governació d’un mon globalitzat, amb la sensibilitat social de posar l’economia al servei de les persones i no al inrevés.

Seguint el guió

El PSC ha decidit evitar el vet als pressuposts generals de l'Estat (PGE). No podia ser de cap altra manera, no ha estat cap sorpresa, ha seguit el guió.

Fa mesos que estava escrit i s'ha desenvolupat de forma inexorable. Tots els partits catalans, CiU, ERC, PP i ICV es van oposar des del principi al projecte de pressuposts. Tots excepte el PSC, clar.

Des del principi es van dibuixar les estratègies amb claredat. En un primer moment l’oposició als pressupostos es presentava com el mecanisme per aconseguir que el PSOE hi pactés amb cadascun d’ells, només cal recordar les declaracions (imprecacions) de Duran Lleida. Després van mantenir la posició per guanyar punts aquí, a Catalunya, no per a que guanyes Catalunya, com deien.

Era un joc polític que sortia gratis perquè no tenia conseqüències pràctiques, doncs una vegada que el PSOE va assolir un acord amb els nacionalistes bascos i gallecs i sabent que amb el suport dels 25 diputats del PSC s'assegurava la majoria necessària per aprovar els pressupostos, el fonamental estava assegurat. És a dir, s’evitava la prorroga pressupostaria i s’aconseguia el finançament de les mesures anticrisis econòmica i els 4.626 milions d'euros per a les inversions en Catalunya, que dóna compliment a l'addicional tercera de l'Estatut, no perillaven.

El màxim esperpent va ser el vet d'ERC en el Senat. Si prosperava feia inútils totes les millores que havien pactat prèviament, però en lloc de retirar-lo i “per a que no diguessin”... ho va sotmetre a votació. I vet aqui! Malgrat van intentar que no sortís, però va prosperar gràcies al suport que li va donar el PP.

Va ser una votació contradictòria, però útil. Contradictòria perquè mentre votava amb ERC li recriminava durament els equivocats excessos verbals de Joan Tardá.

I útil, per ells, perquè amb el vet col·locava als socialistes catalans davant d'un dur dilema. Si decidien no recolzar els pressuposts, es fomentaria el pitjor escenari possible, creixeria la inestabilitat política en uns temps de crisi econòmica i es perdrien les inversions que Catalunya precisa. I a més la pèrdua d’una majoria al Congrés afavoriria una carambola inesperada que podria acabar en una crisi del Govern Zapatero i eleccions anticipades.

I si els recolzava, llavors es presentaria la seva posició com a contrària a Catalunya i de submissió.

Ha passat el previsible, el PSC s'ha decantat per evitar el pitjor escenari i exercir una altra vegada la responsabilitat en solitari i donar suport als pressupostos. La resta, seguint el guió, li critica per això. Ara només queda per veure quina actitud premia la ciutadania, si la responsabilitat o el efectisme estèril.

En tot cas, exercir la responsabilitat, no sempre és fàcil i més quan s’està a l’espera d'assolir, en breu, un acord just sobre el finançament i no totes les actituds dels interlocutors ajuden a preveure un final adequat en temps i forma. Per això no és de estranyar que malgrat no es treballa per l’acord i es dóna un nou vot de confiança, es manté una actitud de fermesa i exigència per assegurar-nos que arribarem a bon port.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Pensar amb llibertat


Ens va permetre parlar i pensar amb llibertat”, aquesta frase em sembla perfecta per definir la democràcia i el que va suposar la seva recuperació amb la Constitució Espanyola. No és la síntesis final de la elucubració de cap reconegut pensador, filòsof o polític sinó la expressió del sentiment d’una persona, de professió: pastor d’ovelles.

És veritat, això és la democràcia, la creació d’una societat on els seus membres no tant sol tinguin dret a parlar amb llibertat, sinó, i el que és més important, a pensar amb llibertat.

Sí, no hi transposat els termes. Habitualment, hem identificat la democràcia amb la llibertat d’expressió i hem sobreentès que la nostra ment i el seu producte, el pensament, estaven a resguard d’aquells que volien controlar-ho tot, imposant-nos la seva brutal simplificació per la força de les institucions que controlaven o de les armes.

Amb la seva claredat, aquest pastor, em va fer pensar que realment la llibertat no s’assoleix fins que un no es té la sensació de poder pensar amb llibertat i que no existeix cap més limitació, que no sigui aquella - que hem d’assumir tothom- de no limitar la llibertat dels altres.

La llibertat d’expressió es pot garantir formalment, però la de pensament és molt més intima i personal, per això és molt més difícil d’assolir, consolidar i respectar. És una flor delicada que necessita d’un entorn favorable per reeixir amb tota la seva força i reactivitat. Necessita, per arrelar i créixer, un clima de respecte a les persones, a les idees i la seva pacífica defensa, i la fan malbé totes les pors, les censures i les autocensures que creixen en els entorns de pressió i opressió.

Sentir-se lliure, genera llibertat, i sentir-se limitat, la retalla. Per això des de sempre el gènere humà ha volgut superar les seves limitacions, incloses les barreres físiques que configuren l’orografia del lloc on viuen o van néixer. Les vies de comunicació físiques, per terra (viaries o ferroviàries), mar i aire són els ponts per els que circulen, alhora, les persones i les idees que porten dins d’elles. Ara, caldria afegir-li les vies telemàtiques.

Aquells que no creuen en la llibertat sempre s’han oposat a la lliure circulació de persones i idees, conscients que quan s’obre un carretera, una autopista, un ferrocarril, un tren d’alta velocitat, una ruta aérea o una connexió a la xarxa, s’obre una canonada per la que entra un aire fresc, renovador d’allò que ells voldrien tancat i estancat fins la putrefacció total.

Potser aquest pastor no era conscient, o potser sí, però amb la seva frase donava les claus per entendre que intentava matar ETA, quan assassinava al constructor Ignacio Uria. Volia matar la possibilitat de que es pensi amb llibertat!!.

No els hi deixem que es surtin amb la seva!!!

dimecres, 3 de desembre del 2008

Decantar la balança


El mapa polític català no es mou, o almenys això el que semblaria desprendre's de les enquestes que públiques o privades.

En l'equador de la legislatura continua l'equilibri entre les dues de tendències majoritàries, les de centredreta i la de les esquerres catalanes, que ha caracteritzat les tres últimes legislatures. I que han liderat CiU i el PSC, respectivament.

El immobilisme d'aquest mapa polític no és el resultat de la falta d'activitat. És el resultant d'una similitud entre les forces contraposades, que encara no ha decantat la balança amb claredat cap a una opció.

En aquest moments les dificultats a superar són més que evidents, tant en el polític, amb la negociació del sistema de finançament, com en l'econòmic i social, amb la crisi i les seves conseqüències.

Sens dubte, aquests són els temes fonamentals, junt amb la sentència que acabi emetent el Tribunal Constitucional en relació amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que condicionaran la segona part de la legislatura. La forma com els abordin i condueixin govern i oposició decantaran la balança de la pròxima confrontació electoral.

I allà és on les enquestes i l'observació de la realitat reflecteixen diferències substancials entre uns i d'altres.

D'una banda, el President Montilla apareix com molt consolidat. Va prometre i es va comprometre a donar estabilitat al Govern i a governar amb serietat, rigor i atenció cap a les persones, i ho ha aconseguit.

Dos anys al capdavant de l'executiu català li han reportat prestigi i confiança entre la gent i els sectors socials i econòmics del país, perquè l'han vist com a un president que no amaga, ni s'amaga dels problemes, que dóna la cara, que de forma incansable i serena busca solucions.

I davant ell, un líder de l'oposició al que els seus col·laboradors més pròxims, el seu pinyol, l'empenyen contínuament a radicalitzar més el seu discurs.

L'estratègia d'intentar treure rendiment polític dels problemes econòmics, en lloc de proposar solucions o oposar-se a l'oferta de donar suport a una resposta d’unitat civil si l'Estatut fos retallat dràsticament, i situar-se al cap davant d'un problemàtic referèndum, a part de ser un error pot deteriorar les seves expectatives. Fins i tot el President Pujol ha hagut de recordar-li-ho.

No obstant això, són lliures d'equivocar-se tan com vulguin, perquè, finalment, serà la gent i la percepció que en tinguin de l’actitud de cadascú la que decantarà la balança.