Pàgines

dimecres, 17 de juny del 2009

La generació del Baix


Permeteu-me que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, faci una lloa i reivindicació de la meva "pàtria petita" (política i sindical) és a dir, de la gent del Baix Llobregat.

Ahir, 16 de juny de 2009, mentre s'inaugurava la terminal T-1 de l'Aeroport del Prat, jo no podia deixar de recordar aquella joventut - i altres amb no tanta joventut - que fa 25 ó 30 anys intentava "subir el Bajo" (llavors se li deia el Bajo Llobregat), i pensava com l'horitzó que llavors van dibuixar, avui continuava materialitzant-se.

Eren persones il·lusionades, però no il·luses, que amb la seva actuació conjunta i coordinada des de les administracions, o les organitzacions sindicals, empresarials, culturals o associatives (locals i comarcals), van liderar la transformació social i econòmica del seu entorn més pròxim. Això sí, pensant-ho amb una perspectiva catalana, espanyola, europea i global.

Mentre es "menjaven el marró" imaginaven un futur possible, creïble i construïble. Per gestionar la duríssima reconversió industrial que va portar a l'atur fins al 30% de la població activa, van encarrilar els esforços i sacrificis cap a la digna reconstrucció de la ciutadania, el seu entono social i urbà i l'entramat empresarial.

Malgrat les dificultats - o precisament per això - a més d'abordar les necessitats urgents: l'atur, el clavegueram, l'asfaltatge o l'arbratge dels carrers, les escoles o els ambulatoris, l'atenció social i l'atracció d'empreses, sabien que calia construir el futur. Imaginar-ho i construir-lo.

Sense aquesta generació del Baix Llobregat: la dels Montilla, els Teixidor, els Navales, els García i la de tants.... i tants d’altres, que al seu torn recollia el testimoni de la generació anterior: la dels Luque o els Ramos, no hauria estat possible.

Aquella generació estava legitimada per queixar-se i exigir, però no solament volia queixar-se i exigir. Buscava reconstruir una comarca espletada per l'especulació i treballava perquè el progrés social i mediambiental, no fos, un altre cop, la víctima propiciatòria del desenvolupament econòmic, com ocorre sempre que es deixa que d'altres el condueixin sense que s'hi participi.

Sense la tenacitat i entrega, i també la intel·ligència i el sentit comú d'aquesta generació ni el riu s'hauria desviat, ni el port ampliat, ni hi hauria ZAL, ni "pota sud", ni UPC a Castelldefels, ni la SEAT a Martorell, ni la T-1 funcionaria

Amb ella ha estat possible, contra ella era impossible.

Ara alguns diuen que tot això ho van aconseguir ells, en un hotel - el Majestic - i amb una firma!

Potser, fins i tot, pot ser veritat que van ajudar en algun moment, però com deia Brecht: "quan admirin les Piràmides d'Egipte, pensin en els obrers que les van fer i no només en els faraons, que les van encarregar."

dimecres, 10 de juny del 2009

Menysprear el aconseguit



Ja falta poc. Ara està en proves, però dins d'uns dies funcionarà.

Finalment, de la nova planta de dessalinització del Prat de Llobregat, sortirà aigua apta per al consum humà, cobrint una part important de les necessitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Amb ella, s'haurà fet un nou pas més cap a un dels objectius que la humanitat persegueix des de les seves primeres albors, la independència; la independència sobre les limitacions que ens imposen els elements naturals.

Una independència que no es basa en el seu menyspreu, sinó tot el contrari. Una independència capaç de reconèixer-los la seva capacitat i potència, de crear i de destruir, de produir benestar i malestar i que es basa en aprofitar el que tenen de positiu i reduir el negatiu.

Tot i així la majoria de la ciutadania quan obri l'aixeta ho farà amb la quotidianitat de qui està realitzant quelcom normal, no serà un gest o una gesta històrica o èpica, doncs en aquesta part del món considerem normal que en obrir l'aixeta surti aigua.

Tranquils com estem perquè els pantans són plens, i ja tenim la solució, seria convenient recordar el què discutíem i com ho discutíem, fa només un any. Hauríem de reconèixer i valorar el fet i aconseguit, però com gairebé sempre: no ho farem!

Reconèixer el aconseguit no redueix els problemes actuals, ni els que vindran, però menysprear-lo ens porta al fracàs futur.

Si les solucions es descompten ràpidament i els problemes es magnifiquen, ens instal·larem en la insatisfacció permanent i perdrem les oportunitats de futur que es cimenten en l'aprenentatge i l'esforç de la superació dels problemes del passat.

No es tracta de quedar enredats i enganxats en el passat com si fos una teranyina, però sense memòria i sense aprehendre, i aprendre dels, resultats positius i negatius de la nostra acció, no és possible el progrés. Potser creixerem, però ben segur que no madurarem.

Alguns dels mals que afligeixen la nostra societat com el Alzheimer, el menyspreu al aconseguit, el adamisme, o el immediatisme compulsiu produeixen –tots ells - uns terribles efectes comuns; ens anul·len com a subjectes individuals o col·lectius, dilueixen la nostra memòria i debiliten la cultura de la superació basada en l'esforç individual i col·lectiu.