Pàgines

dijous, 31 de juliol del 2008

Artur... estigues-te quiet!!!





"Que poc dura l'alegria a casa del pobre!", diu una dita. I és veritat.

Era massa per ell. No n'aprendrà mai. Ni del seu mestre polític, Jordi Pujol, ni de ningú. "Ara no toca"... moure's de la tanca que les forces polítiques de Catalunya han constituït per defensar el contingut de l'Estatut i per que no ens facin un gol. Però ell, com si res, s'ha de moure, ha d'intentar sobreeixir.

L'altre dia el ex-President Pujol amb el seu article a la Vanguardia ("por alusiones"), feia pedagogia d'aquesta idea, alhora que també feia una gran contribució pel bon èxit de les negociacions sobre el finançament, al finalitzar-lo dient: "agrairé que no m'utilitzin".

Doncs bé, el seu deixeble (Artur Mas) no sol no ho diu això, sinó que fa tot el contrari. Demana, a crits, que l'utilitzin.

Deu considerar que formar part de la tanca defensiva no es feina per ell. Que no pateixi quan arribi el moment de trenar una altre tipus de jugada, ja tindrà paper, i podrà exhibir-se i fer-se fotos i tot el que necessiti, sempre que hagi treballat en equip i per l'equip. Però ara no toca obrir escletxes, no és hora de "prima dones".

Aquest afany de protagonisme és el que li porta a dir que "si abans del dia 9 no hem definit el que volem, CiU dirà la seva". No havíem quedat que volíem una proposta més definida per part de la Administració Central?. Perquè ens hem de moure abans que es concreti l'oferta?. De veritat, vol col·laborar en assolir un bon finançament o està més preocupat pel seu protagonisme?

Artur, no t'adones que això no es fer país? Què ens afebleix col·lectivament? Què és el que volen? Que ens moguem, que obrim les defenses.

Artur, sisplau... estigues-te quietet, que estàs més... "guapo"! Gràcies!! (reposta tipus Polonia)

dimecres, 30 de juliol del 2008

Tensar la corda



La corda s'ha tensat. Tot just iniciar-se formalment la negociació sobre la reforma del finançament autonòmic, s'ha tensat.


El temps de les divagacions i moviments tàctics ha conclòs. S'ha acabat el parèntesi obert pels congressos dels partits, els pressuposts generals esperen. I sorgeixen les tensions.


És aquest moment de la negociació on, sense moure fitxa, cada part espera que l'altra mogui - a la baixa, naturalment - les seves. I per això la corda s'ha tensat tan ràpidament.


Ara bé perquè aquesta negociació evolucioni des de les fases de tensió fins l'acord, fa falta que es sigui conscient que estan negociant els governs, no els partits. El fet que els negociadors tinguin la mateixa orientació política pot ajudar que la corda no es trenqui, però el que farà possible l'acord és el contingut i no l'empatia.


Quant abans ho entengui el Govern Central, més ràpid es produirà l'acord. Ho dic perquè aquestes crides que alguns governants (centrals o autonòmics) fan a la responsabilitat del socialisme català, aquestes imprecacions a la solidaritat, després de la publicació de les balances fiscals, no afavoreixen la negociació. Fa bé el President i el conjunt del Govern, de no caure en la temptació de respondre. Suposo que hores d'ara, i després del discurs del 20 de juliol, ningú ben intencionat confondrà aquesta prudència amb supeditació.

Estan en joc els recursos per atendre les necessitats de les persones que viuen a Catalunya, per això el President Montilla advertia de la seva preferència i la seva obligació cap a elles si l'obligaven a escollir, encara que manifestés la seva esperança a no tenir que triar.

L'acceptació nominal que fa Solbes dels criteris enunciats en l'Estatut no garanteix el rendiment final del finançament. Aquest és el nus de la qüestió.

No és quelcom que sigui nou, en totes les negociacions anteriors ha estat així. Venim d'un sistema de finançament basat en la participació en els pressupostos generals de l'Estat, on l' Administració General ho repartia tot, perquè ho tenia tot. Hem evolucionant vers un sistema on la participació en la cistella d'impostos estatals, no transferits, fa que els ingressos tinguin més relació que abans amb la contribució fiscal de les persones que hi vivim aquí i amb l'activitat econòmica que es desenvolupa aquí.

No obstant, l'aplicació d'aquest procés de menys graciabilitat estatal no es tradueix en un creixement net i automàtic dels ingressos. Es lògic que sigui així, l'Administració General de l'Estat – no confondre amb l'Estat, que som tots – veu reduïda la disponibilitat dels recursos que podia transferir, doncs una part, cada cop més gran, ja esta compromesa de forma automàtica (cistella d'impostos) pel sistema de finançament i aleshores ha de reduir les transferències.

Incrementar la participació en els impostos estatals, del 33% al 50% del IVA i del IRPF i del 50% al 58% del Impost de societats, farà que pugin els ingressos, atendre els serveis bàsics partint de la població real també, però segons com evolucionin altres fons estatals, dels quals Catalunya també és receptora, el saldo final poden reduir-se de manera substancial.

El Govern Central necessita l'acord per tenir aliats suficients en un pressupost que no li serà fàcil, doncs ha de servir per fer front a la difícil situació econòmica, CiU perquè sense participar de forma positiva en la millora del injust sistema de finançament que va pactar amb el PP no serà una alternativa creïble i el Govern de Catalunya per consolidar el seu projecte de transformació de la societat a Catalunya.

En aquest acord a tres bandes, tots poden guanyar i per això es possible l'acord.

Tots ho necessiten i es necessiten, així doncs, millor que no es continuï tensant la corda!

PD (01/08/2008) : Avui apareixen als mitjans de comunicació algunes dades - que sense tenir-les que acceptar com a bones - ajuden a entendre amb números el que deia:

- El increment dels recursos procedents de la cistella d'impostos (del 33% al 50% del IVA i l'IRPF) es situa al voltant dels 5.400 milions d'euros.

- La Cambra evalua que els efectes de l'apliació del finançament previs en l'Estatut s'haurien de situar entre els 3.500 ó 3.800 milions d'euros.

així doncs, els plantejaments de CiU situant-se en el primer escenari només pot entendre's com l'expressió de la seva actitut radicalitzada (intentar treure pit) que no pas d'ajuda en l'avenç per assolir un acord.

dimecres, 23 de juliol del 2008

Escalfada



El que ha dit Felip Puig no és fruit “d’una escalfada". Coneixent la persona, i el personatge que interpreta, que hores d’ara encara continuï obstinat en afirmar que el President Montilla destrossa el català quan parla, no és una escalfament verbal.

Quatre dies de diferència ( els que van des d'un dia abans del congrés del PSC a un dia després del mateix) són un espai de temps suficient per refredar i rectificar qualsevol excés o equivocació verbal.

I aquest ho és, en grau suprem. Perquè suposa menysprear l'esforç de moltes persones per conèixer i utilitzar el català cada vegada més i millor.

Amb els manifests que estan caient, no està l’ambient per aquest sortides de to!

Llavors, per què torna sobre el tema? Senzillament, perquè no és un escalfada. Forma part d'una freda i calculada estratègia política, que cerca directa i únicament desacreditar i erosionar el President.

CiU porta fatal que la figura de José Montilla es consolidi i creixi. Això es reflecteix, fins i tot, en les seves pròpies enquestes, i no solament ho fa superant en valoració a Artur Mas, sinó que a més ho fa entre persones que han votant la coalició. I per això han decideixo actuar així.

Si a això li afegim, la voluntat que el PSC, ha estat capaç de reflectir en el 11è congrés, per ocupar la centralitat política, a la qual ell i els seus han renunciant voluntàriament en radicalitzar el seu discurs nacionalista i continuar obsessionats a disputar-se l'espai amb ERC, llavors s'entén que vulguin erosionar al President, i en especial, entre les persones catalanoparlants, que consideren de la seva propietat.

Per ells es imprescindible que l’electorat catalanista no estableix cap relació positiva amb el PSC, mentre és dediquen a assetjar a ERC. Esperen que d’aquesta manera es mantindrà orfe de propostes sensates i constructives i els rebran amb els braços oberts quan, com un fill pròdig qualsevol, es decideixin a “baixar de la muntanya".

La escalfada verbal forma part d'aquesta estratègia dura i inhumana que no repara en les destrosses que provoca, recorda tant el DVD de Madí que ningú no dubta que sigui de la mateixa factoria.

Però potser farà falta que recordin que ni tot no val, ni tot serveix, per guanyar.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Caps de setmana de juliol = congrés


Tres caps de setmana consecutius aquest mes. Tres importants forces polítiques catalanes celebrant el seu congrés. Tres litúrgies similars, amb tres oficis diferents. Tres opcions a la recerca de la centralitat política.

Va obrir el ball un PPC regirat i acalorat. No era per a menys. Els militants han vist com només en un any s'alternaven tres presidents al capdavant del partit a Catalunya. Tres presidents per tornar a una proposta centrista, similar a la que representava el primer d’ells, el dimitit (o cessat?) Josep Piqué, i després que la seva imatge radicalitzada els signifiqués perdre a tot Espanya, pel resultat collit a Catalunya. Està per veure, si han aconseguit resoldre el seu trànsit cap al centre.

El segon conclave de cap de setmana ha estat el de Convergència. Buscant la centralitat s'han centrat i concentrat en la sobirania. Han plantat el “pal de paller” allunyat de la centralitat de la societat catalana.

La seva aposta pel dret a decidir com a procés de construcció d'una Catalunya lliure i sobirana, al costat de la renúncia a la pedagogia en la resta d'Espanya, són l'expressió de la radicalització soberanista dels sectors més nacionalistes, davant dels quals ha cedit Artur Mas, i que han assolit el cim del poder en el partit. Més que el "pinyol" semblen un cinturó sanitari.

El que es va coneixent, més enllà dels resums de premsa del partit, abunda en el sentit que aquestes cessions escoren - encara més - cap al nacionalisme el missatge que els permetia ostentar la representació de la majoria de les persones que vivim aquí.

Aquest cap de setmana li toca el torn al PSC. Els seus dos màxims oponents polítics (un a nivell estatal i l’altre a nivell català) se l’han deixat bé. Però amb això no hi ha prou. No es guanya un espai polític només perquè els altres el deixin buit, es necessita també definir-ne una proposta amb la que els ciutadans i ciutadanes es puguin sentir identificats i partícips.

Per això i amb l’objectiu d’ocupar el centre de l'escena política catalana, aquest congrés ha d’actualitzar els principis tradicionals del socialisme a la societat del segle XXI, i, alhora, oferir respostes concretes als problemes que la societat té avui junt amb l’oferta d’equips solvents, renovats o no, per materialitzar-les.

La opció i la direcció que prendrà són previsibles. Aquesta característica, la previsibilitat, és un dels majors actius que té, avui per avui i ha de posar-lo en valor. Sobretot en uns moments on la indefinició, la volatilitat i de vegades la insolvència de les ofertes que s’estan fent tenen més a veure amb el intent de resoldre problemes interns (mitjançant “componendes”) i no per donar resposta als nous neguits i necessitats de la gent.

divendres, 11 de juliol del 2008

El Manifest

EL MANIFEST, aquell que va escriure Karl Marx, començava dient: “Un fantasma recorre Europa, el fantasma del comunisme...”.

Ara, un altre fantasma recorre Espanya - per esser precisos, més d’un “fantasma” –, el fantasma del manifest dels uniformistes, disfressats d’unitaristes, que s'autonomenen intel·lectuals.

La primera qüestió que cal preguntar, i respondre, és si aquesta revifalla del tema lingüístic té quelcom a veure amb el fet que Mariano Rajoy s’estigui intentant treure de sobre als mitjans de comunicació que, fins ara, l’han marcat el discurs i l’agenda.

La resposta no pot ser més que: “Ho té tot a veure, és la raó!!”.

No pot ser - i no és - casualitat que aparegui just quan els sectors aznaristes del PP, amb Maria San Gil en funcions de Joana de Arco, estan qüestionant que es deixi de criminalitzar als nacionalistes democràtics i, fins i tot, es gosi parlar de centrar el discurs.

Amb els Zapalana, Acebes, Aguirre, Mayor Oreja i companyia fora del pont de comandament, a Rajoy l’hi estan aplicant el mètode del “acoso y derribo” emprat, en altres temps, contra els socialistes per Aznar, Pedro J. i Losantos. Cada dilluns filtració, per tenir el pati mogut tota la setmana, i desprès “aixecada” d’un tema que l’obligui a moure’s del seu objectiu de abandonar la dreta extrema i el faci mantenir-se “impasible el ademan”.

Que la realitat no s’ajusti al seu titular, mai va ser un problema, ni amb la guerra de l'Irak, ni amb l'atemptat del 11-M. Tampoc ara ho serà!.

Aquesta és la segona qüestió, el manifest respòn a un problema real? No, ni de bon tros.

El castellà no està perseguit en cap part d’Espanya. El castellà no està en retrocés ni en l’ús, ni en el coneixement. Les altres llengües son tan espanyoles com el castellà, així doncs no pot haver primacia legal d’una sobre les altres. El esgrimit dret dels pares a escollir, s’ha de contraposar amb els drets dels nens i les nenes a rebre una educació que li doni el màxim d’oportunitats en la societat en la que viurà. Dominar les dues llengües oficials i utilitzades – aquest es l’objectiu del procés educatiu primari – li donarà més oportunitats, no li reduirà.

El manifest es un intent més d’utilitzar per interessos particulars el tema lingüístic – i molt poc nobles i respectables- creant un problema on no existeix.

I si això es així, que fem aquí fent-los el joc? Per què els nostres nacionalistes casolans s’hi apunten a aquest bombardeig? Per què són masoquistes i els hi agrada sentir-se agredits i ofesos? No, perquè els hi va bé.

La retroalimentació entre nacionalistes (espanyols i catalans) sempre els hi ha produïts redits polítics a curt termini, encara que sigui al preu de crear problemes entre les persones i els pobles, a llarg termini.
Així doncs, ni caso, ni a uns ni als altres. I que deixin de fer el fantasma!!!

dimecres, 9 de juliol del 2008

Mirar a curt i a llarg.


Resulta xocant, que gairebé no existeixi un contrast d'opinions sobre les mesures que s'estan fent públiques per abordar la preocupant situació econòmica. Al cap i a la fi, saber si s'estan gastant els diners correctament, és important.

Potser això es deu a que les formacions polítiques de l’oposició (PP i CiU), més que pels neguits de la gent i les solucions als seus problemes, estiguin interessades per la fressa política i la semàntica.
Ho dic perquè, encara, és l'hora que escoltem alguna proposta per la seva part.

La majoria d'aquestes mesures són a curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables ni als ciutadans, que no s'enfonsi el sector de la construcció, mantenir la capacitat de consum de les famílies i atendre les persones afectades. És a dir, que la roda continuï girant.

A més a més, les mesures a curt són imprescindibles, doncs sinó la gent pensarà , amb raó, que l'hem abandonada a la seva sort.

"Sense elles, la gent no ens entendrà" proclamava José Maria Álvarez, màxim dirigent de l'UGT catalana, en el moment d'explicar que patronals, sindicats i Govern de Catalunya acaben de renovar fins el 2011 l'Acord Estratègic assolit fa tres anys, per millorar la competitivitat de l'economia catalana, amb 102 mesures a mitjà i llarg termini.

Era la verbalització simple i directa del que s'ha de fer, mirar a curt i a llarg, alhora.

El que es faci per demà, no pot impedir allò que s’ha de fer per demà passat. No és antagònic sinó complementari. Es pot, i es deu, debatre públicament si el que ara es fa va en la bona direcció, però mai contraposar-lo. La veritable resposta i sortida a la situació actual es troba en un canvi profund del model productiu actual.

Treballar, des de ja, per canviar vers un model econòmic més resistent a les adversitats i fer-ho mitjançant inversions en infraestructures, reformes de la formació professional o del sistema d'investigació i desenvolupament, no és errar el tret, ni el "tempus", és senzillament construir un futur més estable i més segur.

És més, amb aquesta renovació de l'Acord Estratègic estan reconstruint la confiança, un factor econòmic i social tan intangible, com a imprescindible per afrontar amb èxit la superació de qualsevol entrebanc.

Confiança en nosaltres mateixos. Confiança en que els problemes es superaran, com sempre, treballant a curt però amb la perspectiva del llarg termini. Tocant de peus de a terra, sense renunciar a somiar, i construir, un futur millor.

dimecres, 2 de juliol del 2008

A escena!!


El CIS ha establert que la primera preocupació de la ciutadania és la situació econòmica i l'atur. Així doncs, la discussió sobre l'existència, o no de crisi, és sobrera i ara n’ocupa tot l'escenari el cóm fer front a la realitat i a la seva percepció, que no sempre són coincideixen.

Es l’hora de parlar de les solucions, de que surtin a escena!

Negar l'existència de problemes, no serveix de res. Crear alarma, molt menys. Es necessita que la diagnosi sigui ajustada, la resposta proporcional i l'execució concorde. Ni excessos brutals, ni omissions: mesura i equilibri.

Avui, la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs i d'altres no.

Els primers (crisi financera o increment de les matèries primeres) tenen una dimensió que supera l'àmbit d'actuació del govern espanyol. Això no serveix d’excusa per la inactivitat, sinó que explica la dimensió de les mesures que es poden emprendre. Per atendre els efectes sobre persones i empreses, ha articulat actuacions pal·liatives, de caràcter fiscal i financer o sectorial. Això està bé.

Ara bé el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir veure i fer l'important.

Estem davant de l’enunciat esgotament d'un model de creixement basat en el “totxo” i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquesta vegada més sa, requereix actuacions a mitjà i llarg termini que aprofundeixi els canvis iniciats, en l’anterior legislatura.

Actuacions que no són actors secundaris d'aquesta tragicomèdia, sinó protagonistes estel·lars.

Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar.

Potser no siguin reclamades el gran públic, però aquestes són les solucions duradores. El Govern les està fent sortir a escena, encara que alguns estiguin obsessionats – o interessats - per la immediatesa, o allò que és pitjor, per convenç-se’ns que només una part de la societat, la més feble, ha de pagar les solucions amb retalls socials i pèrdua de drets.

El compromís d’atendre als més febles, en mig de la situació econòmica, no és una afirmació gratuïta. Precisament és allò que diferència a la esquerra de la dreta alhora d’abordar la sortida a les crisis econòmiques.