Pàgines

divendres, 28 d’agost del 2009

De qué parlem



No sempre es parla del que més interessa a la gent.

El tema central dels debats públics hauria de ser el cóm i el amb què atenem les necessitats socials que la crisi econòmica genera, però no ho està sent i en el moment en que, a més a més, la seva existència les agreuja.

Els propers pressupostos generals de l'Estat han de resoldre el "soduku" que avui tenim plantejat. Que no és altre que el de cóm afavorir la creació d'ocupació, ajudar a qui l'ha perdut i / o perllongar les prestacions després de la seva esgotament, pujar els impostos, reduir el creixement dels salaris dels funcionaris públics, mantenir el ritme inversor i la despesa pública per dinamitzar l'economia, atès el baix to del sector privat, alhora que es controla el dèficit públic per evitar que pugui acabar llastant en el temps la recuperació.

Correspon al Govern prendre les decisions polítiques i econòmiques per quadrat. Exposar-les, primer, debatre-les, després, i assolir el màxim consens social i polític que les avali, si és possible.

Quelcom semblant això és el que han intentant fer, en els darrers dies i amb les seves declaracions, el ministre José Blanco, la vicepresidenta Elena Salgado i el mateix president José Luis Rodríguez Zapatero. Però ningú els ha seguit, com a mínim amb el rigor i la profunditat que cal esperar quan s'aborda un tema central.

Però per contra, al que hem assistit no ha passat de fer dues "volades de coloms”. Una del PP, protagonitzat per Montoro, i una altre de CiU. Ambdós conjuntament i de forma coincident han rebutjat qualsevol compromís polític que tingui com a premissa, reordenar o incrementar els impostos a les rendes altes per finançar les prestacions socials.

Encara que, això sí, amb el mateix èmfasi i sense ruboritzar-se per la contradicció que suposa amb la seva pràctica d'incrementar la pressió fiscal quan governaven, han proclamat que la congelació o reducció fiscal s'ha de fer compatible amb la reducció del dèficit públic, la incentivació de la creació d'empreses i riquesa i el manteniment de la protecció social.

La seva quadratura per aquest cercle és senzilla: tornar a repetir el mateix que hem passat. Proposen la mateixa recepta liberal que ens ha conduït a aquesta crisi: "amb menys impostos sobre els que tenen més recursos, menys intervenció pública i més llibertat per facin el que vulguin, ells crearan la riquesa necessària per finançar el benestar social".

Llàstima que per aquest "paradisíac panorama" sigui imprescindible que la resta dels mortals, vegem retallats els nostres drets i incrementats els impostos indirectes per finançar la reparació dels danys que han causat, la recuperació dels seus excedents i els ajuts per realitzar nous negocis.

El debat de qui i de quina manera es pagarà la crisi és el debat, per això despisten i centren els seus esforços en què debatem altres aspectes que, encara que també poden ser importants, no ho són tant.

La tinta que ha corregut amb la "suposada" persecució del PP i la "non nata" sentència del Constitucional sobre l'Estatut, és l'expressió d'aquestes exitoses maniobres de distracció, que finalment aconsegueixen que el debat públic - o com a mínim, el publicat - no es centri en allò que els ciutadans proclamen com la seva gran preocupació, segons el CIS i el CEO.

A més amb ells també es tracta d'amagar, d'una banda, els efectes de la corrupció que el PP va alimentar amb la impunitat que li conferia la seva majoria absoluta i la forma d'exercir-la i, de l'altra, l'equivocació de CiU rebutjant l'acord de finançament que es deriva de l'Estatut.

Si volem que no s'incrementi la distància de la gent en relació a la política, hem de fer un esforç a centrar el debat sobre "la política de les coses" i intentar fugir dels debats sobre "les coses de la política".

dimecres, 19 d’agost del 2009

"Manis" preventives, no gràcies.


Preveure el futur per anticipar-se al que pot succeir, és positiu. Creure's en el futur és un somieig.

Mai no ha estat una política intel·ligent "posar-se una bena abans que la ferida", l'intel·ligent és preveure i evitar els riscos futurs, si és possible.

Això va ser el que es va fer col•lectiva i majoritàriament amb l'Estatut sortit del Parlament, en negociar-lo amb les Corts Generals, i sancionar el resultat obtingut en referèndum.

Es va negociar perquè fos constitucional, perquè el pas endavant en l'autogovern de Catalunya es fes dins de les possibilitats que ofereix la Constitució Espanyola, però amb una visió més oberta i evolucionada del disseny autonòmic que conté. Era la forma d'avançar, sense aventurismes.

Això no va evitar que el Partit Popular desenvolupés una brutal oposició al projecte estatutari durant la seva tramitació i finalment formulés un recurs davant del Tribunal encarregat d'interpretar el text constitucional.

Ara quan es compleixen els tres anys de la seva entrada en vigor i, per fi, sembla que s'apropa la sentència que validés el seu caràcter constitucional la Convergència que presideix Artur Mas i dirigeix el “pinyol” més independentista (no sembla que Unió segueixi aquesta joc) s'ha sumat i està encoratjat un aire d'excitació nacionalista a partir de donar per feta la suposició que el Tribunal Constitucional sol pot emetre una sentència negativa sobre l'Estatut i, en conseqüència, s'ha d'organitzar la resistència.

Amb aquest sil•logisme tracten d'amagar el seu fracàs amb el sistema de finançament. Es van equivocar llavors i s'equivoquen ara. Van apostar perquè no hi hauria acord o seria insuficient, i no va ser així. I ara tornen a errar apuntant-se a manifestacions preventives, convocades per aquells que van criticar o van rebutjar l'Estatut i ara volen ser màxims defensors.

Fins i tot l'ex-President Jordi Pujol els ha hagut de dir que han de distingir entre una possibilitat i una certesa i que en tot cas el sensat és posposar qualsevol actuació a conèixer la sentència.

D'altra banda, si de veritat busquessin reforçar la unitat catalana en nom de la dignitat catalana i per defensar l'Estatut, el que haurien de fer és oferir el seu suport incondicional al President Montilla, en lloc de continuar jugant a "marcar perfil". Com escrivia el cantant i compositor Rafael Subirachs, a la seva carta al diari Avui sobre la manifestació: " s'han preguntat que deterioro per a la ja malparada unitat catalana significaria una manifestació que no comptés amb l'actual President de la Generalitat? Potser pensen que així dominaran al President o, pitjor, el desprestigiaran si no s’hi doblega?

Però ni per aquestes, la nova cúpula, busca actuacions "MADIaticas". Igual que fa Florentí Pérez al Reial Madrid, es tracta de desplegar una gran campanya que "tapi" el triple èxit en la lliga anterior del seu principal adversari. Però, això no és futbol, sinó d'una mica més transcendental.

Busquen recrear un ambient de fracàs, frustració i agressió No fos cosa que la Diada fos una festa on se celebri l'èxit del finançament, en lloc de la recordatori d'una derrota!

Avui l'Estatut es defensa aplicant-lo. El finançament, la llei d'educació, el traspàs de rodalies, de la Inspecció de Treball o el reconeixement de permís de treball de les persones que emigrin al nostre país són exemples de com s'avança en l'autogovern.

La manifestació preventiva és una cortina de fum. Però, les cortines de fum sol serveixen per fugir o amagar-se, mai no s'ha construït res amb elles.

I si amb això despisten el personal sobre la contradicció de reunir-se amb el PP en privat i repudiar-lo en públic, recordant que el "número del notari" continua vigent; fuetegen l'ERC de Puigcercós, per a què no rendibilitzi el seu suport al finançament i no ocupi l'espai de centralitat que ells han abandonat amb la seva radicalització; millor.

Per això, "manis" preventives, no gràcies.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Polítics de guàrdia


De la meva època del servei militar, recordo l'avorrit que eren les guàrdies.

El temps s'allargava com un xiclet. Mai no passava res. No tenies amb què entretenir-te. Fins i tot desitjaves que hi hagués un incident que trenqués la monotonia! Però com no succeïa res, tènies que fer volar coloms amb el que fos.

Alguns dels polítics que aquest mes d'agost estan de guàrdia, mentre la resta dels mortals estem de vacances, es dediquen a fantasiar i intentar fer créixer gegants on no hi ha ni molins de vent. Tot sigui per assolir un titular o matar el seu avorriment, o potser per la seva pròpia idiosincràsia o be per projectar se per sobre de l'ensopiment que produeix la canícula estival.

Un dels clàssics de l'estiu a Catalunya en aquest tema és el secretari general de CiU, Felip Puig. Fa dos anys ja va demanar la intervenció de l'exèrcit com a resposta a un conflicte laboral a l'aeroport del Prat.

Ara, i a compte dels possibles conflictes que poden produir-se entre la regulació sobre els ajuts al sector financer i les competències catalanes sobre les caixes, un altre cop ha reproduit els seu "modus operandi": Comença la casa per la teulada i exigeix que el primer que ha de fer el Govern "és treure la cavalleria".

Evidentment, que un independentista confés, plantegi que el primer que s'ha de fer és recórrer al Tribunal Constitucional, resulta estrany i més quan es formulen dia sí, dia, també dubtes sobre la neutralitat i capacitat de l'Alt Tribunal per dirimir els conflictes entre Catalunya i l'Administració General de l'Estat.

Com a exconseller segur que coneix que existeix la possibilitat del recurs previ de competències, que permet al Govern de Catalunya fer-li veure al Govern d'Espanya els problemes que existeixen i negociar, si és possible, una sortida abans de recórrer al Constitucional, via que contínua oberta.

Per què no ho proposa? Per què prefereix deixar-lo a les mans d'un Tribunal que qüestiona, abans que en les del Govern de la seva nació? Senzillament, perquè no pretén solucionar els problemes sinó donar l'aparença que CiU és més contundent que ningú (en especial que ERC) i perquè prefereix una sentència del TC que un acord del Govern, com s'ha vist amb el finançament autonòmic.

Si a més entrem en el fons del tema que s'ha utilitzat com a pretext, l'actitud és més preocupant. Si alguna cosa ens ha demostrat aquesta crisi és que no es pot jugar amb la solvència i la confiança del sector financer. El seu caràcter sistèmic fa que els seus problemes es transformin en els nostres problemes.

La gestió desenvolupada per algunes entitats financeres ha fet que acumulin un excessiu volum de riscs, quan no els han generat elles mateixes. Una falta de resposta des dels poders públics i les autoritats financeres repercutiria en una pèrdua de credibilitat i solvència del nostre sistema financer que indefectiblement es traslladaria a l'economia real, desestabilitzant-la amb major intensitat que la ja patim i contribuint a la destrucció de més ocupació.

Evitar aquesta possible situació requeria d'una acció del govern central i el FROB (Fons de reestructuració ordenada bancària) és un bon instrument per a tal finalitat.

Ara bé! que sigui útil, urgent i necessari no justifica que en la seva formulació concreta no faci amb un absolut respecte a les competències de la resta d'autoritats econòmiques de l'Estat - la Generalitat és també Estat -, ni que algun polític de guàrdia continuï intentant jugar al independentisme amb temes tan seriosos, per matar el seu avorriment o aconseguir un titular de premsa.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Confiança en el futur.


L'índex de confiança dels consumidors espanyols es recupera. I això és bo!

La dada ofert per l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) no és per tirar coets, perquè la nota és equivalent a un 3,6, però és la més alta que hem tingut des de fa un any i mig quan l'economia encara creixia a un ritme superior al 3%. Aquest indicador es construeix tenint en compte dos factors: la percepció del present i la previsió del futur econòmic. I la gent diferència bé entre un i l'altre, mentre al primer li fa poc més d'un 2'5, el segon ho aproven amb gairebé un 6.

Ni viuen com Alícia al País de les Meravelles, ni adduïts pels cants de les sirenes dirigeixen contents les seves naus contra els penya-segats, sense consciència del risc. Coneixen perfectament la gravetat de la seva situació present i la dels seus conveïns- que no la veuen igual -, sense que això els impedeixi tenir una major confiança en el futur que fa uns mesos. Just el contrari del que succeïa al inici de 2008.

Que millori el nivell de confiança dels consumidors és necessari, però no suficient per sortir de la crisi.

En economia, la confiança és un intangible. No són béns o serveis, ni inversions, que es puguin comptabilitzar en el PIB, ni cotitza en borsa, ni resol els problemes de liquiditat. La seva falta ha amplificat els problemes del sistema financer primer i del productiu després, per això la seva recuperació és imprescindible perquè es produeixi tot l'anterior, que sí que és tangible.

La confiança és una delicada flor que no requereix ni optimisme excessius, ni derrotisme patològics, sinó intel·ligència, esforç i perseverança Que l'acompanyin i dirigeixin cap metes pràctiques i canvis concrets.

Així és com s’evitarà malmetre.