Sorprèn, a propis i estranys, que els sondeigs d'opinió més recents no reflecteixin una penalització electoral cap als socialistes pels esdeveniments a la xarxa de rodalies.
Dues idees per intentar explicar-ho.
Una, a la gent li preocupa més la solució que la crisi en si mateixa.
En la gestió d'una crisi sempre ha tingut més influència - fins i tot més que l'origen de la mateixa - el fet de donar la cara, o no, d'atendre a les persones, o no, de resoldre el problema, o no. Si no que se li preguntin a Schroeder amb les inundacions, a Bush amb l'huracà Katrina o Aznar amb el Prestige.
Comparèixer, no amagar-se, reconèixer la responsabilitat en la crisi, demanar disculpes pels errors i les molèsties, com ha fet Zapatero, és imprescindible, però al mateix temps insuficient.
Les persones afectades estan exigint que se les atenguin, que no se les deixin abandonades i que el govern treballi seriosament per aconseguir que el servei ferroviari sigui segur i de qualitat. La crisi no ha acabat, si el govern vol evitar o reduir el seu desgast haurà d'entendre i atendre aquestes exigències.
L'altra, interessen més les solucions que la lluita política.
L'oposició i alguns dels seus opinadors s'equivoquen quan interpreten la falta d'una reacció més contundent com l'expressió de la derrota o passivitat d'una societat, ja sigui davant la situació o davant els governants. Les persones directament afectades amb la seva cívica serenitat exhibeixen una pragmàtica i contundent força tranquil·la.
Aquestes persones esperen de l'oposició propostes en positiu, que siguin en el seu costat, que no les usin políticament, que prioritzin les solucions a l'excitació i l'agressivitat que practiquen. Si ho fan així, rendibilitzaran políticament les conseqüències de la crisi, sinó no.
Dues idees per intentar explicar-ho.
Una, a la gent li preocupa més la solució que la crisi en si mateixa.
En la gestió d'una crisi sempre ha tingut més influència - fins i tot més que l'origen de la mateixa - el fet de donar la cara, o no, d'atendre a les persones, o no, de resoldre el problema, o no. Si no que se li preguntin a Schroeder amb les inundacions, a Bush amb l'huracà Katrina o Aznar amb el Prestige.
Comparèixer, no amagar-se, reconèixer la responsabilitat en la crisi, demanar disculpes pels errors i les molèsties, com ha fet Zapatero, és imprescindible, però al mateix temps insuficient.
Les persones afectades estan exigint que se les atenguin, que no se les deixin abandonades i que el govern treballi seriosament per aconseguir que el servei ferroviari sigui segur i de qualitat. La crisi no ha acabat, si el govern vol evitar o reduir el seu desgast haurà d'entendre i atendre aquestes exigències.
L'altra, interessen més les solucions que la lluita política.
L'oposició i alguns dels seus opinadors s'equivoquen quan interpreten la falta d'una reacció més contundent com l'expressió de la derrota o passivitat d'una societat, ja sigui davant la situació o davant els governants. Les persones directament afectades amb la seva cívica serenitat exhibeixen una pragmàtica i contundent força tranquil·la.
Aquestes persones esperen de l'oposició propostes en positiu, que siguin en el seu costat, que no les usin políticament, que prioritzin les solucions a l'excitació i l'agressivitat que practiquen. Si ho fan així, rendibilitzaran políticament les conseqüències de la crisi, sinó no.