Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de maig del 2012

Incerteses i crisi


JOAN CORTADELLAS
Aspecte de la manifestació de Barcelona a la via Laietana. JOAN CORTADELLAS
La continuïtat en la destrucció d'ocupació i la seva conseqüència més evident, l'atur, que a Espanya ja afecta més de 5,6 milions de persones, com a resultat de la segona recessió en què entra la nostra economia des del 2008, han estat els factors predominants que han envoltat aquest Primer de Maig. Però no han estat els únics.

La manera d'abordar la sortida de la crisi ha estat l'altre factor. Una divergència que en bona part es resumeix en dos plantejaments: d'una banda, les tesis dels favorables a l'adopció de polítiques de reactivació econòmica, adreçades a la creació d'ocupació, entre els quals hi ha els sindicats; de l'altra banda, les tesis defensades pels que advoquen per la continuïtat, o l'aprofundiment, de les polítiques d'austeritat i equilibri pressupostari iniciades el maig del 2010, ara ja fa dos anys.

Millorar la competitivitat del nostre teixit productiu és una finalitat compartida per les organitzacions empresarials i sindicals majoritàries amb l'objectiu d'afavorir la creació sostinguda i sostenible d'ocupació, com demostra que el mes de gener passat firmessin dos acords: un sobre flexibilitat interna i negociada a les empreses i l'altre sobre moderació salarial per als propers tres anys, que portava implícita la moderació salarial practicada en els anys de la crisi.

Amb tot, l'existència d'aquest consens social no va impedir que el Govern central decretés una reforma que desequilibrava les relacions laborals atorgant més capacitat per poder modificar de manera unilateral les condicions de treball a la part empresarial, reduint els costos de l'acomiadament i afeblint la negociació col•lectiva.

A aquest fet tan important, que no ajuda gens a construir un clima procliu al diàleg i l'entesa, s'hi ha d'afegir un projecte de pressupostos per a enguany molt restrictiu, amb una addenda que retalla prestacions en salut i educació per valor de 10.000 milions d'euros, fruit de les pressions europees, i l'increment de fórmules de copagament tant en les prestacions farmacèutiques com en els serveis sanitaris per a les persones més malaltes o que disposin de menys recursos. A la pràctica, això suposa la pèrdua de drets universals de ciutadania que amb gran esforç s'havien construït els últims 35 anys de sistema democràtic, i que retornem a la situació de prestacions contributives que teníem durant el règim franquista.

El problema bàsic és que malgrat tots aquests sacrificis imposats (retallades de prestacions i rebaixes de drets laborals i socials), les perspectives pel que fa a la creació d'ocupació continuen sense ser gens positives. El Govern que encapçala Mariano Rajoy ja ha avançat que fins d'aquí dos anys no començarà la creació d'ocupació neta suficient per començar a fer baixar les insuportables taxes d'atur actuals. Això és així perquè es continua insistint en una anàlisi errònia.

El problema no ha estat el dèficit fiscal -Espanya tenia superàvit- o l'excés d'endeutament públic -complíem els objectius de Maastricht-, sinó una crisi del sistema bancari que va finançar amb recursos externs i sense cap cura ni prevenció la dimensió especulativa del sector immobiliari, la feblesa d'un teixit econòmic basat en la producció de béns i serveis de poc valor afegit, i condicions laborals precàries.

Aquest Primer de Maig, igual que les mobilitzacions al voltant de la vaga del 29 de març passat contra la reforma laboral, té la virtualitat de reflectir l'important suport que tenen les posicions d'oposició sindical i social a una manera determinada de fer les coses.
Ara bé, per construir l'alternativa això resulta insuficient. Cal reprendre tan ràpidament com sigui possible un camí de creixement econòmic, única garantia per a la creació d'ocupació, l'estabilitat pressupostària i la restitució de drets socials. I per això seria bo que s'atenguessin les demandes de substitució de les actuals polítiques d'austeritat per equilibrades polítiques de reformes estructurals, foment econòmic i protecció de drets socials. En cas contrari, s'allargaran els temps d' incerteses i crisi.


dijous, 23 de febrer del 2012

Sobre la reforma laboral: Cap a quin model anem?

La primera cosa que caldrà dir és que aquesta reforma laboral, com qualsevol de les altres que s’han fet, no crearà ocupació. I és bo que es digui, per no generar falses il•lusions ni, amb el seu esvaïment, grans desil•lusions.

La realitat és molt tossuda, i per molt que alguns s’esforcin a repetir-ho, ni les relacions laborals van ser les responsables de la creació dels milers de llocs de treball que ens van permetre arribar a la plena ocupació (5% d’atur) fa només 5 anys, ni ho són de la desfeta laboral actual que ens fa acostar-nos al 20% d’atur.

Allò que sempre (abans i ara) ha creat, o destruït, ocupació és l’existència, o no, d’una activitat econòmica basada en un negoci rendible o en la satisfacció d’una necessitat social, tot i que en aquest cas és prescindible la generació de beneficis privats. Per això, el President del Govern Mariano Rajoy pot anunciar d’antuvi que aquest any, tot i la reforma laboral, l’atur creixerà sense massa risc a equivocar-se. Ell sap que amb les previsions pel 2012 que situen un altre cop a l’economia espanyola en recessió no pot haver creació d’ocupació.

El desenvolupament de forma concertada a tota Europa, de polítiques d’estímul a l’activitat productiva que superin aquesta equivocada i obssesiva recepta d’excés d’austeritat, l’èxit d’una reforma financera i el retorn a la circulació del crèdit necessari per a finançar inversions productives i compres no especulatives, tenen molt més a veure amb la creació d’ocupació que la reforma laboral.

No obstant, el fet que el model de relacions laborals no creï ocupació, no és sinònim de neutralitat en relació a la mateixa. Tot el contrari, cal un sistema de relacions laborals que s’ajusti a les necessitats del model producció i competitivitat pel qual s’opti.

Aquesta reforma és molt adient si és vol potenciar un model que fonamenti la seva flexibilitat en els canvis de treball, sistema emprat per les economies productores de bens i serveis d’alta rotació i baixa qualitat i preu, on els treballadors son fàcilment intercanviables .

Per contra  aquesta reforma perd la seva idoneïtat si s’aposta per un sistema de estabilitat flexible, és a dir de canvis en el treball, perquè allò que es produeix necessita, per competir internacionalment, la incorporació d’una inversió en capital fix, de coneixement i innovació en productes i processos i una gestió d’un recursos més formats i de més difícil substitució i en conseqüência d'una capacitat d'adapta-se compatible amb la estabilitat que garanteixi les inversions que es facin en les persones i en els mitjans.

El tronc central de la reforma cal trobar-lo en el reforçament de l’autoritat unilateral de l’empresari com a mecanisme d’obtenir la flexibilitat que les empreses necessiten. Això es pretèn aconseguir atorgant-li l’ultima decisió en cas de discrepància sobre aspectes com: l’organització de jornada de treball; la mobilitat funcional; la mobilitat geogràfica; la modificació de la quantia dels salaris; o fins i tot l’acomiadament col•lectiu. Tots aquest canvis, si no son acceptats, condueixen a la pèrdua del treball amb 20 dies d’indemnització per any de servei. Aquesta opció pot semblar que resulta molt executiva, ràpida i practica, és la del "ordeno y mando", però té com a contrapunt que ens allunya i distancia de la flexibilitat estable i negociada. Perquè avantposa la unilateralitat al dialeg.

La flexibilitat atorgada per la reforma trenca amb el paradigma sobre el qual es sustentaven les relacions laborals des dels 80, on empresaris i treballadors negociaven, dintre d’uns paràmetres establerts, per resoldre els conflictes d’interessos que sorgien entre ells al si de les empreses i si no arribaven a un acord, un tercer decidia (ja fos un jutge o l’administració).

Donada la nostra tradició i composició empresarial, previsiblement, això anirà en detriment de la negociació entre les parts provocant d'una banda la judicialització dels conflictes, sobre tot en situacions de feblesa laboral o de crisi econòmica, i de l'atra, l’ increment de la conflictivitat laboral per compensar el creixement del poder de decisió empresarial.

Aquesta dinàmica i la devaluació de la negociació centralitzada pot comportar el desitjat -per alguns - objectiu  de provocar l’afebliment dels interlocutors socials (patronals i sindicats) que fins ara han racionalitzat la gestió dels conflictes laborals intercanviant previsibilitat econòmica per tranquil•litat social.

Es corre el risc que amb la  pèrdua d’autoritat sindical, o potser per evitar-la, s’obri el camí cap a unes relacions laborals més duals. D’una banda creixeran les pràctiques corporatives (tipus pilots d’avió o controladors) per part de qui tingui força per obtenir més o generar més conflictes, sense tenir en compte la situació global d’ altres treballadors o del perjudici col•lectiu i de l’altra banda, on les dificultats o la manca de força siguin superiors, es produirà un empitjorament excessiu de les condicions laborals.

Durant el tràmit parlamentari encara hi ha possibilitats que aquesta reforma laboral s’acabi reequilibrant. Per fer-ho hauria d’assumir l’orientació que es desprenia dels últims acords que autònomament havien assolit els agents socials, tant a Catalunya com a Espanya, i que constituïa una forma negociada de fomentar la flexibilitat interna, en el si de la empresa.

Amb això s’evitaria que aquesta reforma es transformi en una ruptura laboral.

dijous, 5 de gener del 2012

L'ocupació és la solució

El dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

L'arrel dels desequilibris dels pressupostos públics cal trobar-la en el descens de l'activitat econòmica i no en l'existència d'un sector públic sobredimensionat. Només cal comparar-ho amb la mitjana europea per adonar-se que l’actual dotació d’infraestructures públiques o el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar encara no ha assolit aquest nivell, tot i els indubtables avenços que s’han produït, tant a Catalunya com a Espanya.

Aquests i no altres (infraestructures i Estat del Benestar) han estat els últims anys els grans factors de la despesa pública que - com ja deia en el meu post anterior - ni produïen dèficit, és més hi havia superàvit, ni generaven un nivell d’endeutament excessiu, perquè l’activitat econòmica i l’ocupació associada a ella feien que la recaptació fiscal fos suficient. I això amb una pressió fiscal més feble, també en termes relatius europeus.

L’escreix d’activitat econòmica que aportava el sector immobiliari permetia l’aparent paradoxa d’una baixa pressió fiscal amb una alta recaptació. Tant que permetia al mateix temps: tenir superàvit, desprès d’incrementar les politiques socials (xec bebè, increment pensions mínimes, llei dependència...), incrementar les inversions en infraestructures, amortitzar deute pública i, fins i tot, realitzar alguna rebaixa d’impostos.

No obstant, el taló de Aquil•les d’aquest “model” de creixement econòmic era: d’una banda el manteniment d’una activitat poc competitiva a nivell exterior, basada en productes i processos de poc valor afegit, la qual cosa desequilibrava la nostra balança comercial ja de per si desequilibrada donada la nostra dependència energètica, i d’altra banda que el finançament de la part especulativa de l’activitat immobiliària no es va realitzar amb recursos interns sinó que estava propiciada i finançada per l’arriba de generosos fluxos de capitals privats europeus i internacionals, canalitzats mitjançant unes no menys generoses entitats financeres espanyoles. Així mentre el govern estalviava i es desendeutava, el sector privat (entitats financeres, empreses i famílies) gastava i es sobreendeutava.

Quan el sector financer internacional entra en crisi, la translació d’aquest endeutament privat es vehicula cap el sector públic. Via avals, primer, el FROB desprès i el rescat de les entitats fallides actualment, a fi efecte d’evitar el col•lapse dels sistema financer, però sense poder evitar el del sistema creditici. Es a dir, estem salvant les institucions, però no la seva funció social i econòmica, vehicular el crèdit i a més sense exigir responsabilitats a les persones o institucions responsables .

Aquestes actuacions més el increment de la necessitats derivades de la crisis econòmica i el descens de la recaptació fiscal fruit de la menor activitat econòmica són el que generen l’aparició d’un potent dèficit. Vistes així les coses no costa tant entendre que el dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

Malgrat això, el dèficit públic es presentant com el fonamental responsable de la crisi i la lluita contra ell com l'únic mecanisme per superar-la. La realitat és molt diferent a aquest discurs.

Després del primer exercici complet en el qual s'han aplicat les polítiques de ajust, sense els necessaris contrapesos destinats a la reactivació econòmica, el resultat és una nova recessió.

Si fins al maig de 2010 amb una política que combinada rigor pressupostari i mesures d'estímul s'apuntava un lleugeríssim repunt en la creació d'ocupació, veritable indicador de la superació de la crisi, desprès amb la política d'austeritat pressupostària, excessivament dràstica i ràpida, propiciada a Europa ha comportat més destrucció d'ocupació i més creació de atur que l'any anterior.

Sense creació d'ocupació no hi ha consolidació fiscal possible. Apujar els impostos pot ser necessari, però no és suficient. Avui, per crear ocupació cal recuperar la circulació del crèdit i les mesures d'estímul. I aquí està el problema, no es veuen i les que es coneixen o s’anuncien no apunten en una aquesta direcció.

Afavorir la competitivitat en base a salaris baixos, congelant el SMI, en lloc d'afavorir la I+D+i, que veu retallada la seva inversió, o afavorir la rebaixa dels cost de l'acomiadament en lloc de promocionar la flexibilitat interna, no és la manera per sortir de la crisi, sinó per reviure el que ens ha portat fins aquí.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Mega rics solidaris


Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Distribuir els sacrificis


Mai com ara uns pressupostos catalans havien generar tanta intriga, expectació, debat, i mobilitzacions. I això que encara no s'han publicat i per tant encara no s’han concretat.

L'anunci dels seus efectes, els han popularitzat, que no és sinònim que siguin populars. Més aviat tot el contrari.

L’allau de mesures avançades fins els moment i altres que s’estan executant es concentren i afecten als serveis essencials per a les persones (sanitat, educació o serveis socials) generant una especial sensibilitat no només en les persones actualment usuàries, sinó també en les potencials.

Aquesta és una diferència substancial en relació a unes altres actuacions, que no crec s'hagi tingut en compte. Algú va creure que només donant a conèixer publicar les dificultats pressupostàries, i imputant-les a la gestió del govern anterior ja quedava justificat qualsevol tipus de quadre numèric, doncs es va equivocar.

La gent entén que els dèficits pressupostaris excessius ni són bons per si mateixos, ni sostenibles en el temps. La gent també sap i entén que la reducció dels ingressos que pateixen les administracions, fruit de la crisi econòmica, és la causant d’aquests dèficits, i no pas un excés de prestacions socials, doncs és conscient que el nostre nivell de despesa per sufragar l’Estat de Benestar encara és inferior a altres economies semblant a la nostre.

Per això la entén que havent crisi s’hagin de prendre mesures per mantenir l’Estat del Benestar, però discuteix el tipus de sortida que se l’hi proposa.

Alguns han oblidat el fet que la gent pot comprendre la necessitat d'un ajust, però no per això renuncia a conèixer i voler acordar i compartir cap on el porten els sacrificis que se li exigeixen.

Si, a més a més, perceben les retallades en les prestacions i serveis públics empreses i proposades com inequitatives, afectant més a qui més ho necessita i menys a qui més té, i intueix que en cap cas estem davant de mesures temporals, sinó que pel contrari donaran pas a un model diferent que les consolidarà, llavors el rebuig està cantat.

Un rebuig que fins i tot verbalitzen les persones afins.

Una sortida a aquest atzucac és el pacte.

Un pacte entre partits pensant en la ciutadania, el que vol, el que necessita i allò que es pot fer i assumir raonablement. Un pacte sobre una distribució justa i equilibrada dels esforços i sacrificis i que no redueixi impostos als que més tenen i serveis als que més ho necessiten. Un pacte sense regats i dilacions en funció de les eleccions locals de final de maig. Un pacte sense maniobres (comptables) de distracció, com la turmenta en un got d’aigua muntada sobre en quina data s’apunten els ingressos provinents del fons de competitivitat derivat de l’Estatut. Un pacte sense barreges entranyes, com ara identificar els efectes de la crisi amb la situació de no independència de Catalunya.

L’altre opció és la confrontació i el desgast pel Govern.

dimarts, 18 de gener del 2011

Recercant enemics exteriors



"Si elles (les comunitats autònomes) no ho fan (controlar la despesa pública), el govern actuarà". Aquesta podria ser la traducció de les declaracions al Financial Times de Zapatero: "If they don’t, the government will act".

Aplicant la màxima de "Traductor, traditore", a la Vanguardia Enric Juliana - presentant com una informació en la versió paper i com un article d’opinió en la digital - ha traduït "will act” (actuarà) per intervindrà. Que no és el mateix, ni molt menys!

I sobre aquesta paraula intervindrà “ha construït la seva església”, el seu dogma. Sofisma darrere sofisma ha anat saltant argumentalment fins equiparar aquesta declaració amb un suposat intent dels socialistes per repetir la LOAPA del 82 i de recentralitzar l'Estat autonòmic, subsumint-los alhora en el mateix sac que als populars.

No és res nou, de fet des del divendres passat desprès de les declaracions d’Aznar apostant per la regressió autonòmica, s’ha produït un intent de presentar com a coincidents a les dues formacions politiques d’àmbit estatal, malgrat totes les declaracions dels dirigents socialistes, incloses les del seu secretari d’organització, Marcel·lí Iglesias, son contraries a aquesta proposta.
Res no els importa. Al cap i a fi es tracta de que “no deixis mai que la realitat t’espatlli una bona noticia” com diuen els mals periodistes.

De forma acrítica, però interessada, algunes forces catalanes "van comprar la idea” per a continuació fer-ne una crida “a sometent” per combatre l'atac del "centralista enemic exterior". CiU, ERC i ICV van entrar ràpidament en competició sobre qui defensaria més a Catalunya, davant d’aquell nou i imaginari perill.

Allò que afirmava Zapatero en aquesta entrevista és que actuarà, si i només si, alguna comunitat sobrepassés el nivell de dèficit acordat (que no imposat), entre totes, a la Comissió de Política Fiscal i Financera. Un acord que té com objectiu assolir el compliment global dels criteris compromesos amb la zona euro repartint els esforços pressupostaris de forma proporcional i equitativa entre el conjunt de les administracions publiques.

El cóm ho faci cada comunitat autònoma per ajustar-se a aquest paràmetres ho decidirà ella mateixa, de fet, això és l'exercici de l'autogovern, no?.

Però, i si algú no assumeix la seva part alíquota de sacrifici per sortir de la crisi i amb això perjudiqués als que si s'esforcen? ¿No és lògic que actuï per evitar el govern que constitucionalment té les competències? Evidentment, sí.

Tot i que semblava que el PSC amb l’orientació que es desprenia de les declaracions de Zaragoza, aconseguiria desmarcar-se d’aquesta falsa polèmica, no ha estat així. I en això estan tots embrancats aquests dies.

Un altra cop el debat s’ha descentrat, i s’està polemitzant sobre una hipotètica voluntat del govern central de laminar les competències autonòmiques, enlloc de situar-lo sobre els tres objectius als que s’ha de donar resposta des de Catalunya.

El més assenyat seria que ens centressin en com: donar cobertura social a les conseqüències de la crisi econòmica; l’afavoriment de l’activitat econòmica creadora d’ocupació; i la política fiscal i pressupostaria per reduir el dèficit públic, mitjançant el increment dels ingressos, la disminució de les despeses i el control de la despesa.

I que no caiguessin en el parany de debatre de coses i formes que la gent ni entén, ni els hi preocupa.

dijous, 13 de gener del 2011

Invertir els papers

Les agències de qualificació de riscos han estat part del problema, i ara, sense corregir cap dels seus plantejaments i errors, es volen convertir en els guardians de les solucions.

En tot aquest temps no han assumit cap responsabilitat en relació al desastre econòmic que van avalar. Al aplicar de forma acrítica i complaent els dogmes i les modes econòmiques en voga van tolerar, sense aixecar aleshores la seva veu, amplíssims i perillosos endeutaments, irracionals concentracions de risc, així com, l'escandalós enriquiment especulatiu d'uns pocs.

D’aquells errors s’ha derivat la crisi financera internacional que paguem tots amb la seva expressió més dura: la destrucció de llocs de treball i el increment de l’atur.

Però sense cap penediment ni rectificació, ans al contrari, ara amb formes airades i alarmants s’entesten en castigar encara més a països i economies que no apliquin els seus vells, ineficients i antisocials criteris.

Van permetre en el passat l’excés d’endeutament de bancs, empreses i famílies i avui, amb la fe dels conversos, anatemitzen el fet de que les administracions públiques hagin incrementat el seu endeutament. Un creixement del deute generat en gran manera per quatre factors concatenats: les ajudes adreçades al rescat del sector financer, donat el seu caràcter bàsic i sistèmic; les polítiques estimuladores de l’activitat econòmica i per extensió de la creació d'ocupació; l’atenció al increment de les necessitats socials esperonada per les massives pèrdua d’ocupació i renda; i la paral·lela baixada dels ingressos fiscals per la situació de crisi.

Aquells que no van evitar, ni preveure, l’arribada de la crisi ara pontifiquen la seva ortodòxia monetarista receptant una brutal reducció de la despesa, sense atendre si aquest elements agreugen la recessió, retarden la recuperació de l’activitat econòmica i incrementen les necessitats socials.

Les diferencies en el cóm abordar la sortida de la crisi en el si de les organismes econòmics internacionals, entre neokeynesians i neoliberals, o la lentitud en aplicar els acords assolits en les cimeres del G-20, estan frenant la reforma de les regles de funcionament dels mercats la repetició d’una crisi com aquesta, entre elles les agencies de qualificació.

Com succeeix en la natura tot espai que es deixa buit, algú tendeix a ocupar-lo, i les agències ho estan aprofitant per invertir els papers. Així estan passant de haver de ser regulades pels poders públics a condicionar i controlar-los elles.

Les rebaixes en la qualificació dels deutes públics que atorguen les agències, encareixen a les administracions l’accés al crèdit amb el que finançar el dèficit. En molts casos, tot sigui dit de pas, aquests crèdits a un interès superior son efectuats per sectors financers privats, els quals a la seva vegada han vist salvat els seus diners perquè deutes de dubtós cobrament fetes a bancs, empreses i famílies han estat assumides o avalades pels poders públics que ara els hi demanen recursos.

Aquestes penalitzacions es transformen en una gran força de pressió sobre les administracions ja que de produir-se suposen un greu drenatge dels recursos públics, obligant-les a aplicar mesures de contenció de la despesa més dures i impopulars, per evitar noves penalitzacions.

La solucions a fi i efecte de trencar aquest cercle viciós només cal esperar-la des de la banda de la política i no pas de l’economia, ni de qui s’està beneficiant del mateix.

Perquè, a més a més, si fins ara les modificacions a la baixa de la qualificació d’un país, s’havien explicat, que no justificat, en funció a paràmetres econòmics, ara estant donant una altra volta més i amb indignació i sorpresa aqueta setmana hem assistit a l’amenaça sobre Bèlgica d’incrementar el seu risc país si no resolia els problemes polítics, generats pels resultats d'unes eleccions democràtiques.

Això suposa una ingerència no assumible. Si ens volen governar, que es presentin a les eleccions..

dimarts, 4 de gener del 2011

Sospitosos habituals


Aquests dies el sistema sanitari ha estat decretat "sospitós habitual" del "crim" del dèficit autonòmic.

No és més que l'aplicació a la vida real del famós: "detinguin els sospitosos habituals!" que clamava l'inspector francès, a la pel·lícula Casablanca, després de la mort del capità nazi.

En superar la superficialitat, es comprova que no és en la despesa sanitària sinó la greu caiguda dels ingressos (especialment, els de l'activitat constructora) on rau l'origen del greu creixement del dèficit.

Responsabilitzar-ne a la despesa sanitària és una equivocació, però actuar com si realment ho fos, un error encara més gran, ja que comportarà diverses conseqüències, a quin més preocupant: retallar unes prestacions públiques bàsiques pitosos per a la salut i, per tant, la cohesió social; deixar d'abordar el veritable problema, i alhora amputar un sector amb un gran potencial econòmic, el de les ciències de la salut, i ocupacional, que ha creat ocupació, fins i tot durant la crisi.

Millorar l’eficiència i eficàcia de la despesa sanitària, és imprescindible però amb això no és retallaria el dèficit, perquè no comportaria un retall de la despesa sinó la continuïtat en una actuació rigorosa en l’assignació dels recursos públics.

Les necessitats socials encara no cobertes i l’evolució més provable de la demanada assistencial, fruit de factors positius com ara les majors expectatives de vida o la major tecnificació de l’atenció mèdica, requeriran que s’optimitzin tots els actuals recursos, però en cap cas que es puguin o s’hagin de retallar les despeses, tot el contrari. Contenir-la és necessàri, reduir-la no.

El veritable culpable del desequilibri dels comptes públics cal trobar-lo en la baixa de l’activitat econòmica. Per fer-li front al greu problema de fons, cal reprendre el camí del creixement econòmic juntament amb el de la profundització del canvi del model productiu, que és la base imprescindible per evitar la repetició del problema.

Ara bé, resoldre aquestes qüestions és més lent, laboriós i complicat, requereix del compromís de tothom, potser per això s'opta pel més fàcil, detenir els sospitosos habituals.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Pedagogia i claredat política.


Ja tenim data: el 28 de novembre eleccions!

Si en tot procés electoral és desitjable pedagogia i claredat en les propostes polítiques que es fan, en aquest encara més.
Aquesta claredat no només és una exigència democràtica i social, com ha reclamat el President Montilla al anunciar, sinó també és una necessitat econòmica.

Si és manté durant la campanya el nivell d’indefinició, d’ambigüitat calculada i de sorprenent frivolitat amb què alguns nacionalistes catalans, especialment des de CiU, afirmant que: "no passaria res" si el Parlament declarés la independència unilateral o convoqués un referèndum per aconseguir aquesta finalitat, si aquest aventurisme irresponsable es consolida, es podria crear un advers escenari d’imprevisibilitat i dubtes a mig termini que amb tota seguretat frenaria les expectatives i els projectes econòmics que necessitem per abordar amb èxit la sortida de crisi econòmica.

La gent d’aquí i els inversors de fora, tothom, necessita - i vol - saber si engeguen els seus negocis en una part d’Europa o s’estan situant en un futur Estat independent, que podria no forma part d’Europa, com Andorra.

Convé no oblidar que per a que aquesta hipotètica Catalunya independent formi part del club europeu hauria de comptar amb el suport o, com amb mínim, la tolerància de la resta d’Espanya i ningú ha plantejat cóm i amb qui s’aconseguiria aquest divorci pactat i tranquil, amb el PP que porta al Constitucional fins i tot l’Estatut? O amb el PSOE que defensa una Espanya plural?

Sense deixar de banda que allò què resulta més greu i preocupant es la manca de definició del transit i els terminis. Perquè mentre no es defineixi aquests conceptes, la indefinició i les ambigüitats per si soles ja suposen una importantíssima contribució a aquesta imprevisibilitat que tant ens pot perjudicar.

No fa falta especular, ni generar pors, només cal tenir present casos equivalents. I recordar el que va succeir al Quebec desprès dels dos referèndums d’autodeterminació, previstos en la Constitució canadenca – que no és el cas aquí -, per assolir la independència d'aquesta província. Tot i que no van prosperar, el que sí s’ha consolidat és el fet que el Banc de Montreal, el Banc de capital econòmica del Quebec, va desplaçar la seva activitat central a la ciutat de Toronto, a la província d’Ontàrio, capital del Canadá.

Perquè s’entengui seria l’equivalent a que “La Caixa” traslladés la seva activitat central a Madrid.

La solució als problemes que genera l’opció soberanista no es resol determinant si el referèndum s'ha de fer demà, d’aquí a un any o en una altra legislatura, com es desprèn de les endogàmiques discussions nacionalistes.
La qüestió no està en el ritme sinó en el rumb que es pren.

El dret a decidir que exercirà la ciutadania catalana en aquestes eleccions – malgrat li sàpiga tan greu al Sr. Felip Puig - requereix que s’hagi definit prèviament on se la vol portar, quines conseqüències tindrà i quins sacrificis s’hauran de fer.

Si l’avenç cap un projecte independentista, malgrat el menyspreu sobre els seus riscos que es fa a programes com “Adéu Espanya?”, dificulta la recuperació econòmica per les incerteses que genera, el que resulta més preocupant és que tampoc els defensors d’aquesta opció concreten quina és l'orientació social i econòmica que es vol adoptar per superar la crisi i molt menys sobre el futur model de societat que es voldria.

La abstenció de CiU a la reforma laboral, es fa perquè es considera insuficient. Qué defensarien si Catalunya pogués fer un estatut del treballador català? Unes relacions més liberals i desequilibrades a favor de la part del capital? Quina política industrial tindríem? Quina política educativa imposarien? Mantindrien la concepció de servei públic de la sanitat? Farien una política fiscal com la que pregonen consistent en fer baixar els impostos, als sectors amb més renda, en detriment de la capacitat del sector públic?

Aquests dubtes irresolts de la proposta soberanista no són més que l’exemple del que passa quan per es fan grandiloqüents proclames de canvi, però no és concreten, quan és vol anar per camins que no és sap a on condueixen.

Per motivar a la gent cal que parlem clar i català, debatem que s’ha fet, que és proposa fer i com és vol assolir i el PSC té aquest missatge.

La prioritat és sortir de la crisis amb el menor cost social per aquelles persones que menys tenen, mantenir, ara, i torna a fer créixer, quan és recuperi la economia, la justícia social a la nostre societat i fer-ho al mateix s’aprofundeix en l’autogovern i la autoresponsabilització de la nostra societat que s’ha reflectit al Estatut.

Fen pedagogia i parlant amb claredat del que s’ha fet i el del que és vol assolir, és cóm podem aconseguir que la gent acabi triant amb coneixement de causa.

Fora bo que tothom seguis aquest model i abandonés les seves ambigüitats i passes a definir-se. El problema es que alguns temen perdre vots si expliquen el que són o el que volen.

dijous, 2 de setembre del 2010

El joc de les diferències


Tothom coneix el joc de les diferències. Consisteix en trobar-ne els canvis existents entre dos escenaris que, a primer cop d’ull, semblant iguals.

Proposo que ho juguem i comparem, ara que s’acaba, la segona legislatura del Govern d’esquerres de Catalunya amb l’última de les sis legislatures del govern bipartit de centre dreta català. I que ho fem, per exemple, en relació a la política industrial.

Ja avanço que hi ha diferències molt importants.

Una primera és que ara parlem de localitzacions i aleshores es parlava de deslocalitzacions.

Això no és fruit ni de la casualitat, ni d’un inexistent vent de popa que infla les veles de l’economia catalana, sinó que és el colofó d’una tasca conscient, constant i discreta, que ens permet trobar-nos en la recta final per a que Chery (multinacional xinesa de l’automòbil) ubiqui a Catalunya una fabrica que generaria ocupació per a quasi 10.000 persones entre directes i indirectes.

Es porten més de dos anys treballant aquesta oportunitat. Però treballant-la be i de valent, sense vendre la pell de l’ós abans de caçar-ho. No com abans, o ¿ ja no recordem com la incontinència verbal d’un conseller del Govern Pujol va esgarrar la instal·lació a les comarques gironines d’un dels fabricants de moda espanyols més importants del mon? I tot per no saber aguantar la pressió que es produeix quan l’economia no genera prous llocs de treball i intentar quedar be davant dels seus.

La diferència és que ara quan, fins i tot, sembla que ja està al sac i ben lligat, el President es resisteix a dir “blat”, per prudència i responsabilitat i per a que no se’ns quedi la cara de tontos que ens va deixar aquella trista experiència. Ara es primen més la eficiència i els resultats que la seva venda i publicitat. Un altre diferència més!

Que ara no es parli tant de deslocalitzacions no vol dir que no hi hagi. El fet que les empreses sense pèrdues optin marxin a un altre banda per guanyar més no és nou. Aquest és un fenomen econòmic que a la Mediterrània està document com a mínim des dels fenicis. La diferència rau en com es tracta.

Des del primer moment, el Govern d’esquerres va exigir que qualsevol procés de deslocalització estigués acompanyat d’un pla social que atengués a la transformació de la seva activitat vers altres més sostenibles, al manteniment del màxim grau d’ocupació possible, a la millora de la capacitat d’ocupar-se d’aquelles persones que finalment perdessin el treball i al seu acompanyament en el transit. És tractava d’aconseguir que l’empresa retornes als seus treballadors, a la societat i al territori una part de que l’hi havia donat amb anterioritat.

Avui que també hem conegut que Sony pot deixar la planta de Viladecavalls, també sabem que l’administració catalana ha estat treballant per a que juntament amb la multinacional japonesa, un consorci de dos importants empreses catalanes facin aquesta transició a una altre activitat productiva que mantindrà l’ocupació de gran part de la plantilla actual.

Res a veure, amb aquella actitud on no solsamènt s’ofería de forma incondicionada una catifa vermella (terrenys, subvencions, ajusts) perquè que les empreses vinguessin sinó que es considerava negatiu intentar condicionar-ne la seva sortida, sota el pretès axioma de que si és feia això s’espantarien a les que en el futur volguessin venir.

És més, no tant sols no s’intentava sinó que, des de l’administració catalana, s’avalava, s’ajudava i s’assessorava per a fer-ho , i fins i tot de vegades, es suggeria amb qui fer-ho. ¿Qui no recorda el tancament del centre de Lear a Cervera?

Un altre canvi ha estat la política de suport a l’industria. De unes ajudes discrecionals i opaques, distribuïdes gracialment a projectes que en res modificaven els paràmetres bàsics de la industria manufacturera catalana, s’ha passat a uns ajusts més substancials, amb convocatòries públiques obertes, processos competitius i resultats publicats en el DOGC, per ajudar a les empreses a afegir valor als seus productes i els seus processos.

La millora aconseguida -esperonada amb aquestes polítiques industrials - ha ajudat a que moltes empreses hagin fet els deures abans de la crisi, i que ara l’estiguin sobrepassant, no sense durs esforços. Això explica el perquè el saldo final del, més que dur, 2009 en demostri que l’industria catalana és avui més exportadora i ha guanyat en productivitat.

Si practiquem el joc de les diferències, comprovarem que els canvis que s’han produït son prou reals, amplis i efectius, que s’estan produït en l’actualitat i que paga la pena evitar que és perdin tornant al passat. Aquest seria un canvi per perdre, no per guanyar.

dimecres, 1 de setembre del 2010

De què volen parlar?

He sentit que Artur Mas es queixa perquè el debat públic no es centra en la realitat econòmica i social.

Si vol aconseguir-ho té difícil! Tant dins com fora de la seva coalició.

Dins, perquè després de més de set anys disputant l'espai independentista a ERC, ara, ni pot deixar aquesta presa ni l'entorn que ha creat vol.

Tampoc és massa just que es queixi de que els temes econòmics i social no hi són en l’agenda política, doncs ell tampoc ajuda massa amb les seves declaracions. Si allò sobre el que parla és: que l'Estatut ja no serveix; que cal anar un concert econòmic; que el 2012 farà un referèndum, llavors que no s'estranyi que no és parli d’allò que ara demana!!

Seria diferent si fes un discurs farcit de propostes per abordar la crisi i les seves conseqüències, però no se li coneixen.

I des de fora tampoc l’ajudaran a canviar de terç, perquè ni els tam-tam centralistes paren ressonar, ni la diàspora independentista (ERC, Carretero, Laporta) calla. Tots ells mantenen obert el debat entre separatistes i separadors.

A CiU els hi agradaria que tots callessin.

Ara no els hi va bé aquest debat identitari, doncs si es manté no poden defugir-lo. Si ho fessin creuen que correrien el risc de no recuperar als que intenten adular amb el seu radical discurs nacionalista, però d’altra banda al entrar en aquest debat continuen situant-se en un dels extrems i deixant en aquest tema el seu principal adversari, el PSC, en el centre. Això els fa témer la pèrdua d'electors catalanistes moderats.

Per això és hi agradaria que el debat es centrés en els aspectes econòmics i socials. Necessiten tranquil·litzar als sectors econòmics del país i convenç-se’ls que són tan centrats i útils com abans i que no generaran problemes amb la resta d’Espanya.

No obstant això, quan surt el tema dels canvis haguts - i per haver - en infraestructures, salut, educació, serveis o seguretat pública, quan el PSC posa damunt de taula la discussió sobre què i quant s’ha fet en aquest set anys i si aquest és el camí a continuar o convé canviar, aleshores la resposta dels “estreteges madíatics” de CDC consisteix a intentar desqualificar missatge i missatger.

Aleshores, de què volen que parlem?
O, per contra, és tracta d’això? De que no parli ningú i només hi hagi un monòleg?.

dijous, 19 d’agost del 2010

Les dues ànimes ... de CiU


Es parla poc de les dues ànimes que hi ha a CiU, però existeixen. Una és cada vegada més independentista i l'altra, ni ho és, ni vol ser-ho.

Per això la democristiana Joana Ortega ha desmentit que CiU busqui realitzar un referèndum per segregar Catalunya d'Espanya. No obstant això, Artur Mas havia declarat el que pretén: primer, enterrar l'Estatut, després el concert i més tard la independència.

Els dos fets més rellevants d'aquesta discussió pública entre socis són: que la protagonitzen el cap de la llista de CiU, aspirant a presidir el Govern de Catalunya, i la segona de la seva llista i que Joana Ortega no ha estat ni rectificada ni apartada.

La manca de coincidència entre les dues ànimes de CiU augura que, en el hipotetic cas que arribessin a governar, tindríem un altre tripartit, ja que el bipartit de CiU necessitarà suports externs per arribar a la majoria (ERC, Carretero o Laporta).

Amb aquests vímets difícilment és constitueix ni un govern estable ni fort com anuncien, sinó que ens trobarem davant d’una situació que es semblaria molt a l'actual. Un govern de coalició amb interessos i projectes dispars dels seus components, però aquesta vegada decantat cap al sobiranisme. És a dir, orientat a la confrontació amb la resta d’Espanya i sense cap element de moderació.

Hi haurà qui vulgui al·legar que aquesta situació no és nova, que ja s’havia produït aritmètiques parlamentàries similars en les primeres legislatures d’en Jordi Pujol, però jo crec que el resultat ara serà diferent.

Ni Artur Mas és Jordi Pujol, ni actuarà com ell, ni el pinyol de Convergència (declarats independentistes) l'hi permetrà. Però tampoc té l’autoritat moral que havia assolit el seu predecessor per a posar ordre.

Aquesta vegada, ni governant juntes aquestes ànimes estarien unides. I molt menys amb la crossa externa que necessitarà.

dimarts, 22 de juny del 2010

Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

dimecres, 2 de juny del 2010

Pobres, no tan pobres i rics


La discussió de cóm conceptuar o mesurar la pobresa, fa temps que esta present en el debats polítics econòmics i socials, sense que s’hagi assolit un únic estàndard per fer-ho.

Ara bé, dins de l’àrea de la que formem part, la Unió Europea i la OCDE, s’ha adoptat la convenció de considerar que la línea que defineix la consideració de pobre o no es situa en aquelles persones o famílies que tenen un nivell d’ingressos inferiors al 60% de la renda familiar mitjana de la societat en la que viu.

Segons el nostre institut d’estadística (IDESCAT), l’any 2008 la renda personal mitjana aquell any era de 10.755 euros. Si allò que es considerava era la renda mitjana per cada llar catalana aquesta pujava fins el 28.450 euros. Donada l’evolució econòmica que hem patit l’any 2009, no sembla que sigui previsible que aquestes magnituds hagin evolucionat excessivament a l’alça des d’aquell moment.

Quan hom coneix i observa aquestes xifres, li costa molt assistir amb una actitud immutable a l’allau de frivolitat i demagògia que s’ha vessat des d’àmbits polítics i mediàtics de la dreta a compte de la modificació del IRPF que el Govern de Catalunya inclourà en una propera llei.

Si a Catalunya es considera com a pobre la persona que té una renda anual de 6.453 euros a l’any, cóm definiríem una persona quina renda personal és 17 vegades superiors? I si és 27 vegades més gran?.

Només un allunyament profund de la realitat catalana permetria definir a aquestes 20.000 persones cóm components de la classe mitjana del país.

Però com que tots els que intenten “retorçar la realitat” per avalar aquesta idea tenen prous recursos i coneixements, cal deduir que no ho fan per error sinó sabent que no és veritat allò que diuen.

Ho fan per llançar un missatge, un discurs ideològic, adreçat a rebutjar que el 0’5% dels contribuents amb el nivell de renda més alt, tinguin que fer una aportació fiscal addicional a la reducció del dèficit, que s’afegeixi al esforços i sacrificis que ja estan fent les veritables classes mitjanes, treballadores i populars.

En el fons, les critiques segur que no poden venir del fet que en lloc de demanar a l’Estat més recursos s’assumeixi la major responsabilitat de Catalunya, consolidada i ampliada amb l’Estatut i el seu nou model de finançament, per a ser la primera comunitat que aprofita la capacitat legislativa sobre el tram autonòmic per incrementar la recaptació.

En resum, ens trobem davant d’un posicionament de defensa dels interessos d’una minoria, la que té més recursos, i d’un model d’ajust econòmic que encara desequilibri més els efectes negatius de la crisis en contra de la majoria, aquells que menys tenen.

Electoralisme irresponsable


El PSOE va aprovar en solitari la convalidació del Reial Decret Llei de reducció del dèficit públic, evitant amb això un agreujament de la crisi financera de característiques impredictibles. Duran Lleida va abanderar l'abstenció de CiU, que juntament amb la de Coalició Canaria i UPN, ho van fer possible.

Mentre el PP de Rajoy, que portava molt temps demanant actuacions, canviava el seu discurs i passava a votar en contra, intentant justificar-lo mitjançant un discurs electoralista i irresponsable, amb el que pretenia erosionar al Govern d’Espanya i presentar-se com el “Partit del Proletariat”, encara que això sigui al preu amagar el seus propòsits, no col·laborar en res i per res en la sortida de la crisi i mlagrat que la crisi i les seves conseqüències agreugin, encara més, la situació de la gent que més la esta patint.

Dissabte passat (29 de maig), el Govern del President Montilla aprova el seu Decret Llei. Amb ell aplicava mesures similars: rebaixa global dels salaris de les persones que treballen per l'administració catalana en un 5%, distribuït de forma progressiva, i un retall fins al 15% de les retribucions dels alts als alts càrrecs.

No obstant això, Artur Mas ja ha anunciat que ell votarà en contra al Parlament, quan s’hagi de convalidar.

I això malgrat que decret llei català ni tan afecta els pensionistes ni estableix cap pujada de l'IRPF. Això últim anirà en una llei diferent.

En conseqüència, si l’actitud de Duran Lleida va ser un exercici de responsabilitat d'Estat, aleshores l’anunci d’Artur Mas és una irresponsabilitat de País.

La veritat, és que aquesta aparent contradicció, incoherència i incongruència entre els dos socis nacionalistes, té una única explicació, que no justificació: tot esta supeditat a l'electoralisme en el qual estan instal·lats

Duran havia de superar, a qualsevol preu, el risc que el seu electorat més centrat i menys nacionalista els percebis com la força cada cop més radicalitzada en lo nacional i en l’econòmic, que són. No és van abstenir per responsabilitat sinó per un doble interès electoral: millorar la seva imatge i esvair la temença de que amb la seva actitud es provoquessin unes eleccions espanyoles i catalanes a l'uníson.

No obstant, a la part del seu electorat que Mas i “el pinyol” han estat cultivant durant aquesta legislatura amb els càntics independentistes, tanta finesa i equilibri els hi resulta excessiva. Per aquesta raó, va ser el propi Duran Lleida qui, per fer-se perdonar per aquests sectors, va tenir que equiparar “la seva responsable actuació” a la categoria “d'un embalsamador de cadàvers polítics”.

Ni ell ni Mas tenen un veritable interès en col·laborar en la sortida de la crisi, fan moviments tàctics portats exclusivament pel seu interessos electorals, com ho posa en evidencia el fet que afavoreixen l’aprovació d’unes mesures per tota Espanya, que desprès les neguen a Catalunya.

De fet, es la mateixa estratègia d’electoralisme irresponsable que practica el PP al conjunt d’Espanya.

dimecres, 26 de maig del 2010

La gimnàstica i la magnèsia


Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute.

Duran Lleida amb la seva proposta de vendre AENA, plantejada com a alternativa a les mesures per reduir el dèficit públic, ha comès aquest error. O, per contra, ha pretès “pescar” en aigües tèrboles.

Vendre una empresa pública produiria uns ingressos extraordinaris, no per la quantitat que s'obtingués sinó perquè serien irrepetibles, ja que un cop venuda ja no es podria repetir l'operació.

Si aquests ingressos excepcionals es destinaran a pagar el deute públic espanyol, es faria un mal negoci, ja que avui continuem tenint una de les deutes públiques més baixes dels països desenvolupats i aquesta operació només alleugeriria el nostre nivell de despeses en una petita quantitat, el 2 o el 3% del que s'ha aconseguit en la venda i per extensió en només dècimes del total de la carrega anual del deute públic.

Si, per contra, aquests recursos extraordinaris es destinaran a reduir el dèficit, seria una equivocació, un miratge. Aquest any sí però l'any que ve el seu efecte s'hauria dilapidat, doncs amb això ni redueix la despesa ni es consolida en els ingressos. Perquè això es el dèficit: la diferencia entre ingressos i despeses.

Així doncs continuaríem amb el mateix dèficit, o més perquè no es produirien els ingressos, i sense l'empresa pública.

Llevat que CiU esperi manar més a l'aeroport del Prat a partir de l'empresa comparador, no s'observa cap benefici econòmic, polític o social de la venda dels serveis aeroportuaris que no d'AENA, ja que la navegació aèria (el servei de controladors) no es pot vendre, degut a les regulacions i obligacions internacionals que té assumit l’Estat, en la seva condició de policia aérea.

Un altre cop, abans que definir-se i mullar-se, CiU opta per fer-ne una fugida endavant, perquè ni fa propostes possibles i útils, ni dona suport a aquelles, que tot i ser dures tenen com objectiu recomposar l’economia i mantenir al màxim la cobertura social.

dimecres, 19 de maig del 2010

Endurir l'ajust.

El Govern va anunciar la setmana passada les dures mesures amb les que pretén accelerar el procés d'ajustament de l'economia espanyola, que havia presentat el gener davant la UE per mitjà del Pla d'estabilitat 2009-2013, sent acceptat llavors

Aquell era un pla esglaonat i per això menys dur.

Un pla que complia amb el compromís europeu que el dèficit conjunt de totes les administracions públiques baixés des del 11'2% actual fins al 3%, el 2013. Per a això, compassar la recuperació del creixement econòmic, l'inici de la creació neta d'ocupació, amb la retirada de les ajudes públiques de suport al creixement i el manteniment de la protecció social. Finalment, no ha pogut ser.

La cruel paradoxa és que aquest enduriment de l'ajust arribi en el mateix moment que Espanya surt tècnicament de la recessió.

L'explicació a aquest gir cap trobar-la en la resposta conjunta d'Europa als atacs especulatius contra l'euro: s'ha exigit a ella mateixa més rigor pressupostari i reformes estructurals.

Europa necessita anar al envit per embridar als mercats, és a dir regular, amb menor dependència d'ells, per això crea un fons d'ajuda mútua de 750.000 M € i força la marxa dels ajustos. Ara bé, si l'objectiu no ho posa gairebé ningú en dubte, el camí emprès si. L'oposició dels sindicats a les retallades salarials estava cantada, però el desacord amb forces polítiques que han vingut reclamant mesures similars resulta difícil d'explicar.

dimecres, 5 de maig del 2010

La crueltat dels mercats


Se sabia: els mercats no tenen cor! Però el de Grècia, ratlla la crueltat i el sadisme.

Els mercats de capitals i algunes de les seves entitats més significatives com Goldman Sacks - maliciosament traduït com el "home dels sacs d'or" - a canvi de suculents beneficis, van col·laborar amb l'anterior govern conservador en la generació i ocultació d'una difícil situació financera del país. No és d'estranyar, les seves pràctiques li han suposat una demanda per estafa, ja que enganyava als seus clients "col·locant-los" bons escombraries, que els produirien pèrdues, mentre es "folrava" invertint aquests diners en operacions bones.

Just quan el nou govern socialista, va posar sobre la taula la gravetat de la situació heretada i planteja un ajust dur, però assumible, per recompondre-la, els mercats es van acarnissar amb el país hel·lènic "negant-li el pa i la sal".

Aquells, que Ramon Jauregui ha qualificat encertadament de "sangoneres", han especulat contra el seu deute sobirà. I ho han aconseguit. Els bons grecs, han necessitat, compensar la pèrdua de confiança que ells mateixos transmetien i encoratjaven amb un gran encariment de l'interès que haurà de pagar pels diners que li prestessin.

Això significarà destinar més recursos econòmics per fer front al deute públic i dissortadament menys per atendre les polítiques dirigides al foment de l'activitat econòmica i la protecció social.

La Unió Europea ha estat excessivament lenta en respondre. Alguns països i dirigents han tractat el tema com si aquest fos un problema exclusivament nacional. La tornada als mateixos i equivocats principis liberals i no intervencionistes pels que l'anterior president nord-americà, George Bush, va deixar caure Lehman Brothers, desfermant la crisi financera que encara patim, han agreujat el cas grec i debilitat tota la zona euro.

Les egoistes visions nacionals o els interessos electorals d'Angela Merkel, expliquen, però no justifiquen, tanta miopia política, econòmica i social, perquè finalment les conseqüències s'han traslladat a tota la UE.

Aquests mercats i mercaders que no van tenir cap inconvenient a exigir milionaris rescats públics per als seus negocis privats, ara clamen per la reducció de l'excessiu creixement del dèficit i el consegüent endeutament públic produït, en gran manera, per: les ajudes directes que han hagut de fer al sector financer, el descens dels ingressos, fruit de la crisi econòmica que han generat, i l'increment de la despesa pública per a desenvolupar actuacions anticícliques que la compensin. I utilitzen aquest "mantra" per reclamar que els governs imposin més i més sacrificis als ciutadans (retallades sobre salaris, pensions, protecció social).

La seva dràstica i cruel recepta fa dubtar a prestigiosos economistes sobre la seva utilitat, ja que podria produir una recessió tan greu que impedirà retornar el prestat, obrint una espiral molt perillosa.

Tot i això, continuen exigint-la.

Per què? Perquè en el fons el que s'està discutint no és quina és la solució tècnicament correcta des del punt de vista econòmic. El que està en joc és saber qui controlarà , a partir d'ara, els mercats. Si seran els interessos dels mercaders o els de la ciutadania mitjançant la direcció i control de les normes que imposen els poders públics democràtics.

Europa i el G-20 han de reaccionar i embridar la crueltat dels mercats! Abans que l'aplicació de les seves receptes ens matin a tots.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Conjuntura i estructura


El grandiloqüentment anunciat com a "Pacte d'Estat" de Duran Lleida ha acabat sense un document signat pels negociadors del Palau de Zurbano, seu del Ministeri d'Economia i sense foto.

La raó d’aquesta absència de rubrica es troba, bàsicament, en el tacticisme electoral del principal partit de la oposició, el PP. Els conservadors espanyols consideren que el desgast que genera la crisis i la seva gestió és el que els hi portarà de nou a la Moncloa i no volen aparèixer al costat del Govern. Confonen ajudar als ciutadans amb ajudar al Govern.

Tot i els escarafalls propagandístics això no suposa la inexistència de fruits pràctics i resultats.

El Reial Decret Llei 6/2010 de mesures per al impuls de la recuperació econòmica i l'ocupació, recolzat amb més o menys entusiasme pels partits negociadors, excepte IU-ICV-EUiA, i els acords del passat Consell de Ministres en els temes que no necessiten llei, són la prova.

Són un seguit de mesures urgents, d’aquí que estigui plenament justificada la utilització d’aquesta forma jurídica. Ara bé com a tals no poden constituir una proposta estructural, però sí que tenen una estructura coherent amb l'objectiu perseguit: impulsar activitat econòmica que generi ocupació.

Per això fomenta l'exportació, la rehabilitació i la eficiència energètica dels habitatges, tant privades com públiques, el impuls del comerç, el turisme o la indústria automobilística.

I aborda la mitigació del fre que prové del sector financer. Agilitzant la seva reforma i reforçant la capacitat de l'ICO per a oferir més liquiditat a les empreses o finançar la construcció d'habitatge protegit.

Totes les mesures són peces per a un mateix puzle, però no són tot el puzle.

Per tenir-ne una visió de conjunt cal completar-les de forma imbricada en el full de ruta anunciat pel President Zapatero el passat 2 desembre al Congrés de Diputats, que s'està desenvolupant i complint en temps i forma i que comporta:

· La negociació de les reformes estructurals adreçades a afavorir el canvi del model productiu. Aquest procés s’ha desenvolupat al voltant de la llei d’economia sostenible, la qual va ja ha iniciat els seu tràmit parlamentari, així com la llei orgànica que afecta als aspectes amb dimensió autonòmica.
· La negociació de la reforma dels aspectes laborals, mitjançant la mesa del diàleg social, que entra en la seva segona fase amb el nou document aportat pel govern.
· El programa d’austeritat i ajust pressupostari, entregat davant de les autoritats econòmiques europees, que està essent una peça clau per mantenir la confiança internacional sobre l’economia espanyola
· La proposta sobre la reforma dels sistema de pensions, tramesa per al seu debat a la Comissió del Pacte de Toledo, i que suposa una proposta equilibrada per continuar donant-li sostenibilitat financera a uns dels pilars fonamentals del nostre Estat del Benestar.

Dins d’aquest context de reformes més estructurals que s’estan desenvolupant, que aquestes mesures depassen amb escreix la seva condició cojuntural i assoleixen la seva dimensió i la seva important contribució al canvi estructural, que hem de protagonitzat per sortir-nos de la crisis i la superació dels problemes específics que teníem, fins i tot abans de que aquesta es declares amb tanta virulència.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Contramanifestacions


Les negociacions entre la CEOE, UGT i CCOO sobre la reforma laboral avancen amb el seu ritme habitual.

Un ritme que no és lineal ni progressiu, més bé espasmòdic. Discret però no secret. La qual cosa permet que els mitjans de comunicació "no iniciats en aquests rituals negociadors" i més acostumats a “la litúrgia política” fallin més que una escopeta de fira i anunciïn desacords poc abans que s'assoleixi acords, com vam veure en el conflicte d'ACESA aquesta Setmana Santa.

Ara bé, aquesta dificultat per conèixer i apreciar el que està succeint és una cosa i el festival de contramanifestacions d'aquests dies, és una altra.

Mentre els agents socials negocien amb discreció, influents personatges, despatxos professionals i grups de pressió, es manifesten públicament amb estridència. No és una cosa nova, ho fan des de fa temps.

Per què no deixen en pau als negociadors? Tanta por tenen a que s'arribi a un acord, que no sigui "el seu acord"? Doncs, sí.

Per a ells només serà un acord positiu si respon a la seu pesat "ritornelo" sobre l'abaratiment de l'acomiadament i el contracte únic, suposadament estable. Per això es contramanifestan per i per al desacord. Una altra cosa no els hi serveix.

Intenten fer-nos creure que l’alt nivell de persones aturades s’explica principalment per el nostre mercat laboral, per a continuació extreure la conclusió que si no es reforma – seguint les seves directives, es clar – no hi ha sortida.

Volen que oblidem que qui ha estat darrera de la actual i duríssima destrucció d’ocupació ha estat la confluència de la crisi financera i la nostra estructura productiva i no el mercat laboral, que en la fase expansiva permetia la creació de molta ocupació, encara que de poca qualitat.

És combatent las causes estructurals de caràcter financer i de competitivitat sectorial com resoldran els problemes de fons, no confonent interessadament els efectes (l’atur) amb les causes (les arrels de la crisi).

Perquè aquestes són les veritables causes, com ho ha posat de manifest el fet que l’últim any a tota Espanya, el 86% del total dels llocs de treball que han desaparegut s’han concentrat en només dos sectors (construcció i industria manufacturera), que en prou feines suposen el 23% de tota la ocupació.

Si el causant fos el mercat de treball, per què es produiria aquesta afectació concreta? Per què els sectors afectats per la crisi financera especulativa (la construcció) i l’excés de consum (producció de bens manufacturats) s’haurien de ressentir més que els altres?

No obstant, tothom podem coincidir que caldrà sumar a la lluita contra les causes de crisi les reformes d’aquells factors que tot i no ser els responsables poden ajudar a superar-la. Ara bé, la direcció d’aquestes reformes han d’ajudar a no repetir part dels defectes observats. En aquest sentit, la manca de qualitat de l’ocupació creada, no es resol deteriorant la seva regulació jurídica.

Crec que els agents socials entenen que cal que facin l’esforç d’acordar una reforma laboral equilibrada, dirigida a col·laborar en la sortida de la crisis. La seva responsabilitat els ha retornat a reprendre el diàleg trencat el juliol del 2009, assumint la seva obligació social.

A la resta ens correspon ajudar-los a que la compleixin, no destorbar-los ni intentar boicotejar-los. Prou feina tenen!!!

Si un cop exhaurit un temps raonable –sembla que fins final d’aquest mes– no han pogut o algú no ha volgut assolir un acord, serà aleshores, i només aleshores, que el Govern haurà de transformar sense més dilacions la proposta que els hi va entregar al febrer en norma legal.

Per a tots aquest que es contramanifesten, aquesta tampoc serà una bona opció. No per unilateral i decretada, sinó perquè no imposarà allò que ells propugnen.