Pàgines

dimecres, 25 d’abril del 2007

Noble tasca



Era el seu segon acte polític des de que es va recuperar la democràcia.

Aquell empresari assitia per solidaritat i coneixença amb l’Enric Carbonell, alcalde de Sant Esteve de Sesrovires i cap de llista a les properes eleccions, a la seva presentació, junt amb la resta de las persones que configuren la candidatura socialista.

Desprès dels parlaments, en els que no hi va mancar ni les referències, ni el reconeixement a la tasca d’en Joan Galceran, anterior alcalde socialista que li va traspassar el càrrec en aquesta legislatura i que n’era present en l’acte perquè tanca la llista, es van formar petit grups entre els que hi havíem assistit.

Vaig coincidir en un d’ells amb aquest empresari, i ràpidament en fa fer evident la seva preocupació pel destí del seu empleat, però sobretot amic, amb el que “feia més de 29 anys que col·laboraven i treballaven plegat i fins i tot es suportaven”, com va afegir amb un rampell irònic.

L’hi angoixava que la política li pugues fer mal al seu amic. En té un molt bon concepte de l’Enric, el considera una persona noble, treballadora, amb capacitat, criteri i eficient a més d’un bon professional. Pateix perquè el seu amic s’endinsa en un mon en el que ell considera que es cerca més la destrucció de l’adversari, que la sana i legitima confrontació de plantejaments i idees. Defensava aquest criteri tot posant com exemple el grau de crispació i agressivitat amb els que la dreta espanyola ens obsequia dia si, dia també.

Van resultar estèrils els meus intents per convèncer-li. L’hi era molt difícil d’assumir i entendre que per evitar que passi allò que ell tem, es necessari que en la política hi participi’m més i més persones com el seu amic.

Es lògic perquè li resultava contradictori. L’antídot a les seves pors, per entrar-hi en política, es més implicació i no més distanciament. Si les persones amb aquest tarannà s’allunyen de la política local i general aquesta quedarà, irremediablement, en mans d’aquells que la fan mal bé. Confirmant-se així els pitjors dels seus auguris.

La política guanyarà si es mantenen però també entren i participen en ella, persones que s’hi dediquen a ella perquè consideren que es una tasca molt noble representar i defensar els interessos dels seus veïns, mitjançant el raonament i la convicció y no amb la crispació, la mentida i el insult.

Era difícil esvair els seus temors. L’hi costava molt assumir que el seu amic no esta sol, que no es l’únic, que una majoria de les milers de dones i homes que es presentem a las llistes, de tot tipus, ho fan per treballar pels demés, aportant el millor de si mateix, el seu esforç, la seves capacitats i sacrificant els seu temps personal i familiar per dedicar-ho a la comunitat.

Del seu amic s’ho creia, dels altres, no. De ell no en tenia cap dubte, ho coneixia, als altres, no.

Aquesta es la distancia, vers la política i els politics, que hem de trencar si volem dignificar-la i que recuperem una eina meravellosa i potent per canviar la realitat. Com ho han entès els joves francesos dels barris on es van produir aquells potents aldarulls amb crema de cotxes inclosa, no fa més d’un any, que han acudit a les urnes massivament, trencant la imatge asocial i conflictiva que “Sarko” volia donar de tots ells. Han ajustat els comptes a les urnes, que es com s’ha de fer en democracia.

Les eleccions municipals per la seva proximitat, tant pel que fa als polítics com les polítiques, son un bon camp d’assaig i treball de noves formes i propostes que permetin recuperar la confiança vers ella i derrotar-ne el pessimisme i la crispació que tant allunya a les persones d’aquesta noble tasca.

dimecres, 18 d’abril del 2007

Mans a la feina


L’habitatge, o millor dit, l’accés a l’habitatge n’és una de les tres primeres preocupacions de la ciutadania.

Que el problema n’és complex i difícil de resoldre, és evident. Si hagués estat fàcil, ja hauria estat resolt.

Per això, ens hem de alegrar que el Govern de Catalunya s’hagi posat mans a la feina, per abordar el tema de l’habitatge. Però sobretot que ho faci amb una proposta de Pacte Nacional per l’Habitatge 2006-2017, que només esser presentada ja ha generat un ampli consens social i polític.

El consens social apareix como evident. L’anunci d’una proposta que cerca la resolució d’un problema tant sentit com aquest, d’entrada, rep el suport i l’aquiescència de las persones i els sectors socials, que rebran els seus beneficis.

El consens polític ja no era tan previsible, i molt menys en aquest moments preelectrorals. Govern i oposició comparteixen el mèrit de que el pragmatisme hagi inspirat la seva actuació. Ambos han estat conscients que treballar conjuntament per la resolució els problemes reals, els hi va bé.
Han aplicat aquella màxima que diu: “els problemes no s’han de resoldre per a que et votin, sinó que et votaran perquè els resols”. Potser, que l’oposició, que fan Mas i els seus, l’apliqués més sovint, enlloc de practicar el catastrofisme en el que s’estan refugiant, per amagar la seva manca d’alçada de mires, o desorientació política.

Les quasi 40 mesures, totes elles quantificades, temporalitzades i amb el seu pressupost, son les que li confereixen la credibilitat necessària per assolir els seus objectius.

Objectius que s’estructuren al voltant de les cinc línies d’actuació, como ara:
1) Millorar l’accés a l’habitatge, especialment del joves
2) Millorar la qualitat del parc d’habitatges
3) Millorar l’allotjament a la gent gran i de les persones amb discapacitats
4) Prevenir l’exclusió social residencial
5) Garantir un habitatge digne i adequat per a les llars mal allotjades

Els objectius no tant sols son ambiciosos sinó també lloables, i a més a més, la forma d’aconseguir-ho es congruent amb ells.

En la resolució d’aquest problema es requereix el concurs, la col·laboració i , fins i tot, la complicitat de totes les administracions i sectors privats ( promotors, amb ànim de lucre, cooperatives, fundacions, etc., constructors, agents immobiliaris, entitats financeres, fons d’inversió immobiliària) i dels agents social (entitats sense ànim de lucre, sindicats, col·legis professionals). Tot un encert.

Es molt bó que el President Montilla s’hagi posat mans a la feina i complint la declaració que va fer en el debat d’investidura, ara fa menys de quatre mesos, hagi fet de la política d’habitatge una de les prioritats del seu Govern. I que també ho hagi fet posant en pràctica la seva oferta de “ma estesa”, que recordo abasta també a temes com les infraestructures, la immigració i la recerca i el desenvolupament.

dimecres, 11 d’abril del 2007

Canvi energètic?


Després de l’enèsim episodi, que potser resulta esser l’últim, de l’OPA sobre Gas Natural, continua E.ON i ara condueixen Acciona i Enel, ha tingut tants moments “estel·lars” que tothom ha arribat saturat a aquesta etapa. I això, que la majoria només han estat espectadors, i no protagonistes, llevat, clar esta, de tots aquells que, a més a més, n’eren detentors d’accions de “l’opada”.

Aquest cansament, es la raó que explica que avui no es plantegin qüestions, que no fa tant de temps semblaven substancials? No hauria d’esser així.

On han anat a parar les preocupacions, esgrimides inicialment per oposar-se l’OPA, sobre les repercussions que els canvis en la elèctrica – majoritària, quan no hegemònica, a Catalunya – produirien en els consumidors, en la qualitat del servei, en el increment de la competència, en la diversificació de les fonts i sistemes de producció elèctrica, en el projecte industrial annexa o en la contribució al canvi energètic?. Totes s’han escolat per l’aigüera.

Perquè al final d’aquest convuls trajecte el que acaba canviant es la propietat i no l’empresa, ni el model energètic.

El mapa, la propietat i la tipologia de producció elèctrica no es modifica, llevat que la central tèrmica de Cercs, que actualment es propietat de Elèctrica del Viesgo (grup Enel) passarà a E.ON, fruit de l’acord subscrit per retirar la seva oferta.

La qualitat del servei elèctric dependrà, com sempre ha succeït, de les inversions que es facin. Si es mantenen, o millor si s’incrementen, els plans actuals es podrà continuar millorant la qualitat del servei. Cas que s’alenteixi el ritme inversor, ja sigui perquè les empreses compradores arribin financerament exhaustes o perquè optin per rendabilitzar, a curt termini, l’alt cost que terminaran satisfaent per l’adquisició de les accions, això significaria l’antesala d’un deteriorament com el que Catalunya ha patit en el passat recent i del que, amb prou feines, ens estem surtin.

El canvi accionarial, no comporta necessariament, cap canvi en la gestió de l’empresa. Així doncs, podria succeir, que els usuaris, el projecte industrial o energètic, més enllà de l’aportació d’Acciona al desenvolupament de les energies de base renovable, no ho notessin.

Per comprovar els veritables efectes d’aquesta OPA, haurem d’esperar.


Esperar expectants, però esperar, a la gestió dels nous propietaris i a l’actuació de les autoritats públiques energètiques, perquè no oblidem que l’accés a l’energia en condicions de quantitat, qualitat, preu raonables i de forma sostenible es, avui dia, un dels nous drets de ciutadania.

dimecres, 4 d’abril del 2007

Dues ànimes


“Hem vist com CiU demanava un estat propi per a Catalunya” els hi va dir Josep Piqué en el Parlament. En aquell moment, vaig poder visualitzar-ne les dues animes, la nacionalista i la centre dreta, que viuen i conviuen dins d’aquest grup parlamentari.

D’una banda, Mas i alguns membres situats en les primeres bancades de l’hemicicle, ho negaven amb el cap, conscients que no els hi va bé que es faci públic aquest plantejament. Doncs, els allunya de la centralitat social que necessiten recuperar. Si es que volen tornar a governar Catalunya algun dia.

D’altra banda, en els escons de la “muntanya” - li diem així perquè per arribar s’ha de pujar – s’hi assentia, també amb el cap, la correcció d’aquesta sentencia.

Feia molt poc temps, que s’havien quedat tot sols en una votació. Potser es un dels resultat d’aquesta no resolta dualitat. Es van oposar a una resolució, de la resta de la Cambra Catalana que cercava recollir l’esperit de la proposta dels agents econòmics feta al acte de IESE i assegurar que l’Aeroport del Prat fos una infraestructura potent, amb una gestió àgil, eficient, descentralitzada i d’acord amb les necessitats del nostre teixit econòmic. Si van oposar al·legant que era poc exigent des del punt de vista nacionalista.

En nom de Catalunya cada cop més s’allunyen dels catalans i de la seva realitat.

L’ànsia per erosionar i dividir l’actual Govern de Catalunya, mitjançant l’assetjament a ERC en una absurda competència per veure qui es més nacionalista, es un parany que ells mateixos estan fabricant i del que tenen difícil sortir-ne sense, clarificar abans quina de les dues animes acaba guanyant. Per aquest camí poden perdre “bous i esquelles”, que en política es el mateix que “perdre centralitat i credibilitat”, com els hi va retreure el President Montilla.

Han de resoldre aquesta dicotomia espiritual ràpidament, perquè el país i la seva gent no els esperaran, ni els esperen. Haurien de saber que per travessar el desert de l’oposició necessiten tenir i oferir uns objectius clars, o cap el sobiranisme o cap el centre dreta. Abans, des del govern, es podien permetre practicar l’ambigüitat, perquè administraven el pressupost, ara ja no. Això es el que els impel·leix a haver de prendre un posició menys ambigua.

Alguns dels ideòlegs mediàtics prediquen des de les seves tribunes, que la solució esta en caminar vers el sobiranisme i allunyar-se del centre dreta. A això es resisteix, sense massa èxit, en Duran Lleida. El seu dilema es continuar tancant-se en el seu nirvana nacionalista, petit i confortable, o frustrar a tots aquells que han excitat amb ell.

Que no van ben orientats, s’ha vist amb aquest ple sobre el desplegament de l’Estatut, que es van entestar en realitzar.
Un ple en el que a més de constatar que era prematur i oportunista, ja que desprès de demanar, passat el referèndum del 18 de Juny, que no es desplegues fins que no fossin ells al Govern, ara volen exigir al Govern d’en Montilla que faci en 13 setmanes allò que no van saber, poder o voler fer en 23 anys, desplegar l’Estatut, el Govern va explicar i documentar com de correctament estava avançant el procés.

Però, sobretot, el que ha comportat aquet ple ha estat el fracàs més absolut de les tesis sobiranistes, les de CiU i també les d’ERC.