Salut i treball. Això es el que demana la gent. Perquè si hi ha salut i treball , la resta ja ho arreglaran, amb esforç i tenacitat.
Salut i treball son part de les principals preocupacions de la gent. Tant si surten, com si no, a les enquestes.
Són preocupacions individuals amb transcendència pública, aquesta es la raó de que els poders públics hagin d’ocupar-se d’elles. No solsament perquè ho proclami la Constitució, si no perquè ho proclama el sentit comú i la voluntat col·lectiva de construir una societat més justa i social, que es ni més ni menys allò que s’hi reflexa en ella.
En els darrers anys, s’ha volgut traslladar, tant dintre de Catalunya com fora, que des de que governen les esquerres no ens hi dediquem als problemes reals de les persones. Que anem enredant amb temes que no tenen a veure amb els temes que els hi afecten. Que només ens preocupava l’Estatut.
Però vet aquí, que en la tercera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que es va realitzar el passat 17 de juliol, es van acordar, entre altres, dos temes directament relacionats amb la salut i el treball. Transferir l’Hospital Clínic i la Inspecció de Treball.
Como constatava el President Montilla: “Dos exemples de la utilitat social del Estatut que demostren que serveix i servirà per millorar les condicions de vida als catalans i catalanes”.
No va ser l’únic acord, la gestió del servei de Rodalies de RENFE, també varen ser objecte de pacte, junt amb altres temes que afecten a aspectes quotidians.
Acords, com aquest, tenen la seva èpica, la més important. La dels catalans i les catalanes, no la de lo català. L’èpica de les persones que vivim aquí, la de la gent que s’esforça constant i quotidianament per superar-se i necessita d’aquests elements per poder treure fruit d’aquest esforç. No és l’èpica que voldrien algun nacionalista, que menystenen aquest avenços i es mostren decebuts de que la societat catalana avanci vers l’assumpció de més autoresponsabilització en la governació dels seu present i dels seu futur.
Amb fites com aquestes comencen a veure’s els fruits de l’Estatut. L’esforç col·lectiu va valgué la pena. Ho digui qui ho digui. Ara, no es l’hora de defallir, de llençar cap tovallola, de ser negatiu, es l’hora de capitalitzar tot el patiment que ens van produir, tota la serenor que varem desplegar i tot la capacitat de convicció que varem exercitar. Es l’hora de seguir treballant, amb rigor, fermesa, convicció i tenacitat. Practicant i exigint lleialtat institucional. Es l’hora de desplegar l’Estatut de la gent a favor de la gent.
Perquè com diu la gent: “Si hi ha salut i treball. No os amoïneu! Ho treurem endavant, per difícil que sembli, ho ens ho posin.
Salut i treball son part de les principals preocupacions de la gent. Tant si surten, com si no, a les enquestes.
Són preocupacions individuals amb transcendència pública, aquesta es la raó de que els poders públics hagin d’ocupar-se d’elles. No solsament perquè ho proclami la Constitució, si no perquè ho proclama el sentit comú i la voluntat col·lectiva de construir una societat més justa i social, que es ni més ni menys allò que s’hi reflexa en ella.
En els darrers anys, s’ha volgut traslladar, tant dintre de Catalunya com fora, que des de que governen les esquerres no ens hi dediquem als problemes reals de les persones. Que anem enredant amb temes que no tenen a veure amb els temes que els hi afecten. Que només ens preocupava l’Estatut.
Però vet aquí, que en la tercera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que es va realitzar el passat 17 de juliol, es van acordar, entre altres, dos temes directament relacionats amb la salut i el treball. Transferir l’Hospital Clínic i la Inspecció de Treball.
Como constatava el President Montilla: “Dos exemples de la utilitat social del Estatut que demostren que serveix i servirà per millorar les condicions de vida als catalans i catalanes”.
No va ser l’únic acord, la gestió del servei de Rodalies de RENFE, també varen ser objecte de pacte, junt amb altres temes que afecten a aspectes quotidians.
Acords, com aquest, tenen la seva èpica, la més important. La dels catalans i les catalanes, no la de lo català. L’èpica de les persones que vivim aquí, la de la gent que s’esforça constant i quotidianament per superar-se i necessita d’aquests elements per poder treure fruit d’aquest esforç. No és l’èpica que voldrien algun nacionalista, que menystenen aquest avenços i es mostren decebuts de que la societat catalana avanci vers l’assumpció de més autoresponsabilització en la governació dels seu present i dels seu futur.
Amb fites com aquestes comencen a veure’s els fruits de l’Estatut. L’esforç col·lectiu va valgué la pena. Ho digui qui ho digui. Ara, no es l’hora de defallir, de llençar cap tovallola, de ser negatiu, es l’hora de capitalitzar tot el patiment que ens van produir, tota la serenor que varem desplegar i tot la capacitat de convicció que varem exercitar. Es l’hora de seguir treballant, amb rigor, fermesa, convicció i tenacitat. Practicant i exigint lleialtat institucional. Es l’hora de desplegar l’Estatut de la gent a favor de la gent.
Perquè com diu la gent: “Si hi ha salut i treball. No os amoïneu! Ho treurem endavant, per difícil que sembli, ho ens ho posin.