Pàgines

dimecres, 25 de juliol del 2007

Salut i treball


Salut i treball. Això es el que demana la gent. Perquè si hi ha salut i treball , la resta ja ho arreglaran, amb esforç i tenacitat.

Salut i treball son part de les principals preocupacions de la gent. Tant si surten, com si no, a les enquestes.

Són preocupacions individuals amb transcendència pública, aquesta es la raó de que els poders públics hagin d’ocupar-se d’elles. No solsament perquè ho proclami la Constitució, si no perquè ho proclama el sentit comú i la voluntat col·lectiva de construir una societat més justa i social, que es ni més ni menys allò que s’hi reflexa en ella.

En els darrers anys, s’ha volgut traslladar, tant dintre de Catalunya com fora, que des de que governen les esquerres no ens hi dediquem als problemes reals de les persones. Que anem enredant amb temes que no tenen a veure amb els temes que els hi afecten. Que només ens preocupava l’Estatut.

Però vet aquí, que en la tercera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que es va realitzar el passat 17 de juliol, es van acordar, entre altres, dos temes directament relacionats amb la salut i el treball. Transferir l’Hospital Clínic i la Inspecció de Treball.

Como constatava el President Montilla: “Dos exemples de la utilitat social del Estatut que demostren que serveix i servirà per millorar les condicions de vida als catalans i catalanes”.

No va ser l’únic acord, la gestió del servei de Rodalies de RENFE, també varen ser objecte de pacte, junt amb altres temes que afecten a aspectes quotidians.

Acords, com aquest, tenen la seva èpica, la més important. La dels catalans i les catalanes, no la de lo català. L’èpica de les persones que vivim aquí, la de la gent que s’esforça constant i quotidianament per superar-se i necessita d’aquests elements per poder treure fruit d’aquest esforç. No és l’èpica que voldrien algun nacionalista, que menystenen aquest avenços i es mostren decebuts de que la societat catalana avanci vers l’assumpció de més autoresponsabilització en la governació dels seu present i dels seu futur.

Amb fites com aquestes comencen a veure’s els fruits de l’Estatut. L’esforç col·lectiu va valgué la pena. Ho digui qui ho digui. Ara, no es l’hora de defallir, de llençar cap tovallola, de ser negatiu, es l’hora de capitalitzar tot el patiment que ens van produir, tota la serenor que varem desplegar i tot la capacitat de convicció que varem exercitar. Es l’hora de seguir treballant, amb rigor, fermesa, convicció i tenacitat. Practicant i exigint lleialtat institucional. Es l’hora de desplegar l’Estatut de la gent a favor de la gent.

Perquè com diu la gent: “Si hi ha salut i treball. No os amoïneu! Ho treurem endavant, per difícil que sembli, ho ens ho posin.

dimecres, 18 de juliol del 2007

Cooperatives i liberals


No soc cooperativista de Abacus, la meva família sí.

Si jo compro llibres a la cooperativa, haig de pagar el mateix preu que si els compres en qualsevol altre llibreria, la meva dona i la meva filla, no. Elles obtenen el mateix producte amb un cost inferior, jo no.

El Gremi de Llibreters es molt bel·ligerant contra el funcionament de la cooperativa. La paradoxa es que consideren que els hi fa competència deslleial a l’excepció cultural a la competència. Excepció cultural a les regles del mercat que s’expressa en el preu fix dels llibres no de text.

Els tribunals de justícia, quan han recorregut a ells el Gremi, sempre han avalat la actuació de la Cooperativa catalana. El tribunals han establert que Abacus realitza una compra agrupada entre cooperativistes per obtenir un millor preu – una figura regulada per la llei de cooperatives de Catalunya - i no una venda al públic, en aquest supòsit si que hauria de complir, i compleix, les normes fixades a la llei estatal del llibre. Els socis fan servir la seva llibertat d’associació per pagar menys per els llibres.

Amb tot això resulta fàcil d’entendre que es vegi com un dur competidor. Competidor per que en un sistema de lliure mercat, la competència es consubstancial. I dur per que amb la seva organització logística, la seva potencia i la seva voluntat d’expansió estan avançant posicions. Tot això es comprensible.

Però costa molt més d’entendre que el Gremi de llibreters no mantingui una bel·ligerància similar amb altres durs competidors que hi ha al sector, com son les potents cadenes de distribució o, fins hi tot, les grans superfícies que comercialitzen el mateixos productes.

Potser es per que aquí tenim un liberals molt estranys. No son com deia Indalecio Prieto : “socialista a fuer de ser liberales

Son liberals que ploren, al·legant la pèrdua de teixit empresarial català, si una cadena de distribució, propietat de socis d’aquí, es comprada per una cooperativa basca, però no res si una cooperativa catalana amb tecnologia pròpia es absorbida per una multinacional, degut a que necessita una dimensió que no por assolir en solitari.

Això no es ni catalanisme, ni liberalisme, es classisme.

Avui dia, el cooperativisme de consum, treballa dins del mercat, on el compradors decideixen lliurement. Tenen i mantenen un anima social, en el seu fins, en el seu funcionament alhora que competeixen a camp obert. Sense cap por a la llibertat, ni a la competència, per que se senten competents. Si creix i triomfa, es per que resulta útil, eficaç i beneficia a la gent que s’associen en ell. Ho saben i son conscients que les cooperatives son, ni mes ni menys, que la gent que les formen.

divendres, 13 de juliol del 2007

No crec en els miracles


Aquesta afirmació no es una professió d’ateisme o agnosticisme. Es la primera resposta que en ve al cap desprès de les declaracions de Mariano Rajoy afirmant que: “es un miracle que les forces de seguretat de l’Estat conservin la seva capacitat operativa”.

No es un miracle, es el fruit d’una realitat treballada i guanyada a pols. Els èxits de les forces i cossos de seguretat de l’Estat aquests darrers dies, han permés la detenció de 14 persones pertanyents a ETA – per ser exactes, presumptament pertanyents a ETA– que anaven a atemptar o formaven part de la direcció de la banda.

El govern de Zapatero, a aprés de la teva amb Aznar. Aleshores el terroristes van aprofitar la treva per rearmar-se i van “sortir en tromba”, desprès d’acabar-la, assassinat responsables polítics del PSOE, del PP i del PSC, com l’Ernest Lluch.

Així doncs, mentre el govern de Zapatero intentava acabar amb la violència d’ETA, que es el que tot govern ha de fer si té possibilitats, no renunciava a mantenir la tensió, la informació i la capacitat operativa dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. D’això n’és representativa la xifra de detinguts de ETA durant el procés “d’alto el foc permanent”, superior inclús a etapes on no estava declarat cap treva.

El govern Zapatero ha treballant tot el temps per assolir la pau, però sense desarmar l’Estat de dret davant dels violents.

La negociació amb més ganes d’assolir un acord del fi de la violència, no pot oblidar la possibilitat de no reeixir, com dissortadament ha succeït per culpa dels terroristes.

No obstant, i malgrat no haver assolit l’objectiu de que ETA abandoni les ames, avui estem millor que abans.

La trencar l’esperança d’assolir la pau, ha debilitat ha ETA. Amb l’atemptat a la T-4 de Barajas la esquerra abertzale violenta, ha perdut suport social, ha vist com se l’hi distanciava encara més al nacionalisme basc. Per això els considera com objectiu militars.

Rajoy, qualifica com a miracle tot allò que es incapaç d’entendre. És el problema de creure’s les seves pròpies mentides, l’hi incapacita per entendre la realitat i per extensió per a fer-ne una proposta creïble a la societat.

dimecres, 11 de juliol del 2007

La cistelleta d’en Duran


Resulten patètics. En CiU, van tan necessitats d’algun triomf que si no poden presentar-los, en exclusiva, pesen a menystenir-los. Tal com feia la guineu amb els raïms, al dir que estaven verds.

El dretà Duran Lleida – segon el qualificatiu d’en Felip Puig, que encara que no ho sembli es correligionari seu – després del debat del estat de la nació, s’adjudicava, sense cap rubor, com un èxit seu la transferència dels serveis de rodalies i de regionals de RENFE a la Generalitat. Gesticulava de forma exagerada per que en Zapatero li va fer mercè de fer-lo el receptor de l’explicació del treball seriós, discret i sostingut (marca de la casa) desenvolupada conjuntament amb el Govern del President Montilla.

Però vet aquí que s’han ofès molt quan el President els hi ha tingut que fer memoria, d'allò que ja va dir fa dies al Parlament, i que no es un altra cosa que encara resta treballar molt, amb rigor i ambició per aconseguir que la transferència sigui efectiva el proper gener, però sobretot que sigui eficaç per a la gent.

Al mateix debat, Duran s’esforçava infructuosament en desqualificar el compromís d’abonar 2.500€ por cada fill nascut o adoptat a partir del 3 de juliol, tot comparant-lo amb “una cistelleta”. No sé como va ser la cistelleta d’en Duran, però amb 400.000 de las antigues pessetes estic segur que es pot comprar quelcom més que els jocs de llit i els vestidets d’un nadó.

Ben bé, potser aquesta ajuda no es “el pa sota el braç” que es deia que portava cada nen al arribar a la família. Encara que cal reconèixer que n’és una bona ajuda per fer-ne front a las despeses que s’originen amb la seva arribada.

A més no es la única política de suport a la natalitat. Cal sumar-la a lleis como la d’igualtat, que ampliava el permís de maternitat i creava el permís de paternitat, o afegir-la a la creació de les places d’escola bressol, promogudes des de la Generalitat i realitzades pels Ajuntaments, o les ajudes de 100€ mensuals per a les dones que treballen fora de casa amb l’objectiu de col·laborar en el finançament de aquesta despesa.

Un ajut lineal, igual per a totes les famílies, sense cap discriminació per raó de nivell econòmic. Les critiques realitzades per persones benpensants d’esquerres obliden que no es LA mesura, sinó UNA mesura i que conseqüentment la capacitat redistributiva i equilibradora de les polítiques públiques no es contradiu pel fet que sigui una mesura de caracter universal. Convé que ajudes com aquestes arribin també a les classes mitjanes, doncs a més de contribuir es bo que en rebin els guanys de la societat del benestar, que tot sigui dit de pas estan ajudant a construir.

Per últim, quan s’acaben les desqualificacions, encara queda una, titllar-la d’electoralista. Aquesta es la critica més absurda que pot formular quelcom que estigui amoïnat per la desafecció de la gent a la política. Perquè critiquen unes propostes aplicables i comprensibles en temes que afecten a les necessitats de les persones? Senzillament per que no s’ha tingut la capacitat de plantejar-les o no s'els hi ha deixat que se apuntin el triomf en exclusiva. Una formació que diu voler donar suport a la família, no pot rebutjar mesures com aquestes o la Llei de dependència només per que no son el protagonistes.

Serien menys patètics si no se obsessionessin tant por les medalles i treballessin més pensant en la gent, amb la gent i per a la gent.

dimecres, 4 de juliol del 2007

Refredar el soufflé


A CiU li ha pujat tant el soufflé que ha hagut de retirar-ho del foc a corre-cuita, a veure si es refreda i baixa.

S’han espantat tant per la dimensió autodestructiva que estava assolint el debat obert sobre quina direcció volen prendre en les properes eleccions generals, que ho han tallat en sec. Com si no parlar de les coses fos la solució!

Desprès de tancar-se totes les portes, a base de notaris i DVDs, Duran Lleida pretén ara obrir-les totes. És molt conscient que “no farà ni un duro de calaix” si torna a exhibir la prepotència en la política d’aliances que van desplegar en Mas i els seus a les eleccions a la Generalitat.

Las eleccions generals, majoritàriament, és cosa de dos. Si no és capaç de fer creure que té un veritable interès en comprometre’s en la governabilitat de Espanya, por si mateixa, el seu paper serà tan irrellevant que fins i tot els seus poden acabar passant d’ells.

Si a més no es governa a Catalunya, l’argument de “tant si val que pactem amb un o amb un altre” no s’aguanta. Pactar con el PSOE o el PP no es el mateix, per que ni son el mateix, si la gent els veus iguals. No es el mateix qui aprova l’Estatut, que qui l’envia al constitucional, no es el mateix el que retira el Pla Hidrològic que qui ho volia fer, no el mateix qui retira la tropes de l’Iraq que qui les va portar per participar en una guerra il·legal.

A CiU estan començant la casa per la teulada. Es barallen per decidir que faran després de les eleccions generals, s’estan repartint la pell de l'ós abans de caçar-ho. Si s’equivoquen en les conclusions tota aquesta discussió serà sobrera, perquè no seran ni decisius.

Certament no ho tenen gens fàcil.

Si opten per arribar a acords amb el PP, aquest tindria que haver retirat primer el recurs a l’Estatut, no?. Cosa molt improbable, por no dir impossible. Si no ho fa, a les hores ningú entendria aquest pacte, perquè seria inexplicable. Que faria CiU governant a Madrid amb el PP, contra els interessos de Catalunya i el seu Govern? Perquè no fixen cap condició per pactar amb el PP? Senzillament per que no volen descartar aquesta possibilitat.

Per contra, Convergència si sembla que vol imposar condicions a la possible col·laboració amb el PSOE. Vol que des de Madrid, que el PSOE, posi a Mas a la Plaça Sant Jaume, en detriment del govern que presideix en Montilla. Curiosa manera d'exercir el soberanisme, anant a Madrid a intentar aconseguir el que han perdut aquí. Hores d'ara, els mes assenyats ja deuen saber que aquesta es una condició irreal. Però es la manera, que tenen de no permetre que Duran tingui alguna possibilitat de establir un acord amb els socialistes.

La solució a aquest dilema fora explicar que es bo per a Catalunya - i per ells - comprometre’s a Espanya i amb Espanya, evidentment fent-lo des del centre dreta que aspiren a representar i conjuntament amb les opcions que representen el progrés social i la modernització econòmica. Seria bó per a Catalunya, que renunciessin a sucursalitzar la política catalana, com fan, dia sí i dia també, quan la supediten a l’espanyola i passessin a defensar un projecte propi per a Catalunya que coincideixi amb un projecte per a tota Espanya. Però d’això els nacionalistes de la federació no en volen ni sentir parlar.


Sense cap sortida viable a la vista i para evitar que els hi esclati el debat a les mans, han decidit refredar el soufflé.