Pàgines

dimecres, 28 d’abril del 2010

Educació o mocadors


Najwa s'ha anat a un altre Institut, on sí que li deixen estudiar amb un mocador al cap (hijab).

Després de dies privada d'assistir a classe, confinada a la sala de visites, ha hagut de canviar de centre i companys per poder acabar l'ESO.

Aquesta no és una sortida positiva per la jove, però tampoc per a la resta de l'Institut.

En un tema com aquest, en què coincideix l'exercici de diferents drets, l'imprescindible és identificar-los i ordenar-los, és a dir, posar-los en fila i no saltar-la.

El primer i principal dels drets a respectar era i és el de l'educació de la menor.

Els que vénen darrere i en paral·lel són el respecte a la llibertat religiosa individual i la aconfessionalitat del públic.

Amb aquesta ordenació dels drets, els joves poden estudiar lluint, segons la seva creença, creus, estrelles de David, kipas, hiyabs o túniques budistes, en centres que no exhibeixen cap símbol religiós.

Sembla absurd que si hi ha d'escollir entre l'educació o un mocador, s'opti per aquest últim.

Valorar menys el procés d'adquisició d'aptituds i actituds que les farà persones més lliures i responsables que una indumentària, sempre que no afecti a la seva dignitat com a persona (com passa amb vestimentes tipus "burca), és un fet antipedagògic, autoritari o intolerant i una gestió poc intel ligent de la diversitat existent en el centre, que el Consell Escolar ha dut a terme.

En aquest examen pràctic, professors i AMPA, han suspès l'assignatura

dimarts, 20 d’abril del 2010

Nomenar la unitat en va


"Per a aquesta demostració no necessito anomenar-lo" diuen que va al·legar un físic davant el tribunal de la Inquisició al ser-li requerit el per què no citava a Déu en la justificació de la seva teoria.

Una cosa similar ha passat al Tribunal Constitucional.

La ponent, i tres membres més, no creien necessari esmentar la indissoluble unitat de la nació espanyola en la decisió sobre l'Estatut - tot i que si la tenien present en els fonaments jurídics -, per contra l'altre part del Tribunal, la que podia haver ajudat a construït una majoria suficient, exigia que fos nomenada per donar-li el seu vot.

El resultat és ja conegut. El cinquè projecte de sentència ha cremat a la foguera de les vanitats.

Ningú al Constitucional és independentista i tots subscriuen el concepte de la unitat d'Espanya. Per això, costa entendre la seva incapacitat per posar-se d'acord sobre un Estatut que ni ha trencat Espanya ni va camí de fer-ho, després de quatre anys aplicant-se.

Més enllà de les persones (i els personalismes), la discrepància de fons s'ha produït, una vegada més, entre els que assumeixen que la unitat no es posa en perill per atendre la diversitat i la pluralitat que constitueix Espanya, i els que només la veuen assegurada amb la uniformitat o neguen la conveniència que Catalunya assumeixi més responsabilitat per assumir els nous reptes.

Reptes que no tenen a veure amb aspiracions segregacionistes, sinó amb la autoresponsabilització col·lectiva per gestionar els canvis esdevinguts des de l'entrada en vigor del primer Estatut, ara fa 30 anys.

Canvis de tot tipus:
· polítics, ara estem a Europa i llavors no
· demogràfics, fruit del potentíssim creixement de l'esperança de vida i les baixes taxes de natalitat. Produint una major demanda de serveis per garantir una millor qualitat de vida i atenció a aquestes persones.
· econòmics, la globalització de l'activitat econòmica s'ha accelerat aportant efectes contradictoris com la deslocalització o la possibilitat d'arribar a nous mercats
· migratoris, com ha estat l'arribada d'un milió de persones estrangeres;
· o socials, com ara els canvis en l'estructura de la família o la incorporació de gairebé un milió de dones a la feina fora de casa.

És per assumir aquesta gran responsabilitat per al que es va fer l'Estatut. I és per això que ens atorgava més competències i una distribució dels recursos adequada per atendre-les, alhora que mantenir la solidaritat interregional.

Malgrat això, hi ha qui, com el Tribunal de la Inquisició, ha seguir exigint que en la decisió es "nomenarà la indissoluble unitat de la nació espanyola", encara que no sigui necessari, perquè no estava en joc.

És una actitud pròpia dels que prejutgen intencions en lloc de jutjar textos o fets, dels que exigeixen dels altres l’adhesió unívoca als seus criteris i són incapaços d'acceptar la matisació o, fins i tot, la discrepància, en suma l'enriquiment de la diversitat.

Però haurien de saber que no és nomenat-la en la decisió, com es salvaguardarà la unitat d'Espanya, sinó amb una doctrina que afavoreixi una concepció integradora de la realitat plural que la conforma.

El fracàs del cinquè projecte de dictamen és el resultat d'aquesta intolerància al Tribunal Constitucional i l'expressió de la seva incapacitat amb la actual composició.

Després de tres anys sense posar-se d'acord és hora que es compleixin les seves normes. Això no és canviar les regles del joc a mig partit sinó tot el contrari.

Al Tribunal Constitucional se li respecta i ajuda renovant els membres caducats i fent que treballin sense més intents de instrumentalitzacions d’aquells que prenen el nom de la unitat en va.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Conjuntura i estructura


El grandiloqüentment anunciat com a "Pacte d'Estat" de Duran Lleida ha acabat sense un document signat pels negociadors del Palau de Zurbano, seu del Ministeri d'Economia i sense foto.

La raó d’aquesta absència de rubrica es troba, bàsicament, en el tacticisme electoral del principal partit de la oposició, el PP. Els conservadors espanyols consideren que el desgast que genera la crisis i la seva gestió és el que els hi portarà de nou a la Moncloa i no volen aparèixer al costat del Govern. Confonen ajudar als ciutadans amb ajudar al Govern.

Tot i els escarafalls propagandístics això no suposa la inexistència de fruits pràctics i resultats.

El Reial Decret Llei 6/2010 de mesures per al impuls de la recuperació econòmica i l'ocupació, recolzat amb més o menys entusiasme pels partits negociadors, excepte IU-ICV-EUiA, i els acords del passat Consell de Ministres en els temes que no necessiten llei, són la prova.

Són un seguit de mesures urgents, d’aquí que estigui plenament justificada la utilització d’aquesta forma jurídica. Ara bé com a tals no poden constituir una proposta estructural, però sí que tenen una estructura coherent amb l'objectiu perseguit: impulsar activitat econòmica que generi ocupació.

Per això fomenta l'exportació, la rehabilitació i la eficiència energètica dels habitatges, tant privades com públiques, el impuls del comerç, el turisme o la indústria automobilística.

I aborda la mitigació del fre que prové del sector financer. Agilitzant la seva reforma i reforçant la capacitat de l'ICO per a oferir més liquiditat a les empreses o finançar la construcció d'habitatge protegit.

Totes les mesures són peces per a un mateix puzle, però no són tot el puzle.

Per tenir-ne una visió de conjunt cal completar-les de forma imbricada en el full de ruta anunciat pel President Zapatero el passat 2 desembre al Congrés de Diputats, que s'està desenvolupant i complint en temps i forma i que comporta:

· La negociació de les reformes estructurals adreçades a afavorir el canvi del model productiu. Aquest procés s’ha desenvolupat al voltant de la llei d’economia sostenible, la qual va ja ha iniciat els seu tràmit parlamentari, així com la llei orgànica que afecta als aspectes amb dimensió autonòmica.
· La negociació de la reforma dels aspectes laborals, mitjançant la mesa del diàleg social, que entra en la seva segona fase amb el nou document aportat pel govern.
· El programa d’austeritat i ajust pressupostari, entregat davant de les autoritats econòmiques europees, que està essent una peça clau per mantenir la confiança internacional sobre l’economia espanyola
· La proposta sobre la reforma dels sistema de pensions, tramesa per al seu debat a la Comissió del Pacte de Toledo, i que suposa una proposta equilibrada per continuar donant-li sostenibilitat financera a uns dels pilars fonamentals del nostre Estat del Benestar.

Dins d’aquest context de reformes més estructurals que s’estan desenvolupant, que aquestes mesures depassen amb escreix la seva condició cojuntural i assoleixen la seva dimensió i la seva important contribució al canvi estructural, que hem de protagonitzat per sortir-nos de la crisis i la superació dels problemes específics que teníem, fins i tot abans de que aquesta es declares amb tanta virulència.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Contramanifestacions


Les negociacions entre la CEOE, UGT i CCOO sobre la reforma laboral avancen amb el seu ritme habitual.

Un ritme que no és lineal ni progressiu, més bé espasmòdic. Discret però no secret. La qual cosa permet que els mitjans de comunicació "no iniciats en aquests rituals negociadors" i més acostumats a “la litúrgia política” fallin més que una escopeta de fira i anunciïn desacords poc abans que s'assoleixi acords, com vam veure en el conflicte d'ACESA aquesta Setmana Santa.

Ara bé, aquesta dificultat per conèixer i apreciar el que està succeint és una cosa i el festival de contramanifestacions d'aquests dies, és una altra.

Mentre els agents socials negocien amb discreció, influents personatges, despatxos professionals i grups de pressió, es manifesten públicament amb estridència. No és una cosa nova, ho fan des de fa temps.

Per què no deixen en pau als negociadors? Tanta por tenen a que s'arribi a un acord, que no sigui "el seu acord"? Doncs, sí.

Per a ells només serà un acord positiu si respon a la seu pesat "ritornelo" sobre l'abaratiment de l'acomiadament i el contracte únic, suposadament estable. Per això es contramanifestan per i per al desacord. Una altra cosa no els hi serveix.

Intenten fer-nos creure que l’alt nivell de persones aturades s’explica principalment per el nostre mercat laboral, per a continuació extreure la conclusió que si no es reforma – seguint les seves directives, es clar – no hi ha sortida.

Volen que oblidem que qui ha estat darrera de la actual i duríssima destrucció d’ocupació ha estat la confluència de la crisi financera i la nostra estructura productiva i no el mercat laboral, que en la fase expansiva permetia la creació de molta ocupació, encara que de poca qualitat.

És combatent las causes estructurals de caràcter financer i de competitivitat sectorial com resoldran els problemes de fons, no confonent interessadament els efectes (l’atur) amb les causes (les arrels de la crisi).

Perquè aquestes són les veritables causes, com ho ha posat de manifest el fet que l’últim any a tota Espanya, el 86% del total dels llocs de treball que han desaparegut s’han concentrat en només dos sectors (construcció i industria manufacturera), que en prou feines suposen el 23% de tota la ocupació.

Si el causant fos el mercat de treball, per què es produiria aquesta afectació concreta? Per què els sectors afectats per la crisi financera especulativa (la construcció) i l’excés de consum (producció de bens manufacturats) s’haurien de ressentir més que els altres?

No obstant, tothom podem coincidir que caldrà sumar a la lluita contra les causes de crisi les reformes d’aquells factors que tot i no ser els responsables poden ajudar a superar-la. Ara bé, la direcció d’aquestes reformes han d’ajudar a no repetir part dels defectes observats. En aquest sentit, la manca de qualitat de l’ocupació creada, no es resol deteriorant la seva regulació jurídica.

Crec que els agents socials entenen que cal que facin l’esforç d’acordar una reforma laboral equilibrada, dirigida a col·laborar en la sortida de la crisis. La seva responsabilitat els ha retornat a reprendre el diàleg trencat el juliol del 2009, assumint la seva obligació social.

A la resta ens correspon ajudar-los a que la compleixin, no destorbar-los ni intentar boicotejar-los. Prou feina tenen!!!

Si un cop exhaurit un temps raonable –sembla que fins final d’aquest mes– no han pogut o algú no ha volgut assolir un acord, serà aleshores, i només aleshores, que el Govern haurà de transformar sense més dilacions la proposta que els hi va entregar al febrer en norma legal.

Per a tots aquest que es contramanifesten, aquesta tampoc serà una bona opció. No per unilateral i decretada, sinó perquè no imposarà allò que ells propugnen.