Pàgines

dimecres, 27 de febrer del 2008

Perdre als punts


Va ser un debat agre i dur, com la legislatura. I com en ella, cap dels contendents ha quedat noquejat. Es va resoldre als punts. El va guanyar Zapatero i el va perdre, Rajoy.

Desenvolupament i resultat del debat han estat congruents. El debat va versar més sobre el que ha succeït en aquests quatre anys que sobre el que es proposa per als pròxims. I el resultat va ser el mateix que assenyalen les enquestes. Els socialistes avancem als populars, però sense que la situació estigui encara resolta, no ens podem adormir, o confiar.

Tan Zapatero com Rajoy van buscar, i van aconseguir, connectar amb els seus electorats respectius, ambdós cercaven mobilitzar-los. Però les formes de fer-ho van ser molt diferents.

Evidentment, aquesta és una estratègia molt útil i necessària per nosaltres els socialistes, ja que busquem mobilitzar als votants progressistes que, fins ara, semblen una mica menys motivats, però sobretot amb risc de dispersar-se entre diferents expressions polítiques.

Ara bé tinc seriosos dubtes que insistir en allò que han estant fent i dient durant aquest quatre anys, fos el més útil per als interessos del Partit Popular, perquè els seus seguidors estan ja molt mobilitzats.

L'estratègia desenvolupada per Rajoy tenia un objectiu, “guanyar-se a los Federicos”, com a dit Eduardo Sotillos, als sectors més radicals dels seu electorat. Aquells que contínuament li demanen “canya als socialistes”.

Però també tenia un risc, que s’ha materialitzat. Aquesta práctica tensa a l'electorat de Zapatero. Cosa que és el que aquest anava buscant i que sembla estar aconseguint. I això, sense tenir que oferir una imatge radicalitzada, sinó tot el contrari en contraposició amb Rajoy.

La contundència esgrimida només li hauria servit si hagués aconseguit un KO. Com no ha estat així, el que ha produït és l'activació dels adversaris. És el risc de les apostes molt altes, sinó ganes, perds.

Al temps, amb aquesta actitud tampoc no es veu recompensat amb l'aproximació de les persones més moderades, més aviat al contrari. I les necessita per pujar electoralment i compensar el dèficit de capacitat de pactes postelectorals.

La pròxima setmana hi haurà un altre debat. Podria ser diferent, més de contraposició de projectes i propostes que de confrontació de balanços.

Perquè sigui així, serà necessari que rectifiquin i es donin compte que continuar amb l’estratègia de la crispació no els ha estat, ni els hi serà útil. No sembla, que pugui o que li deixin fer-ho. Per la qual cosa resulta més probable que assistim a la repetició del intent de Rajoy per guanyar per KO, i torni a perdre als punts.

dimecres, 20 de febrer del 2008

Projecte de llei de seguretat industrial (debat de totalitat)


Intervenció al Ple del 20/02/2008.
Sr. Josep Maria Rañé i Blasco


Gràcies, senyor president. Senyor conseller, senyor secretari d´Indústria, senyor subdirector general de Seguretat Industrial –senyor Roig–, senyores i senyors diputats.

Dues petites precisions només abans de començar, perquè no vull entrar en aquesta polèmica. Si ho fem en termes de vots, no sempre han estat la primera força –si ho fem en termes de vots, no sempre–, i la segona, sàpiguen que aquesta llei, de l´anterior Govern i aquest, l´hem explicat, justificat i avalat sense establir cap relació amb la gestió anterior. Per tant, "excusatio no petita, accusatio manifesta". (Veus de fons.) D´acord. Entrem en aquest tema.
Finalment, un altre cop arriba la tramitació de la Llei de seguretat industrial. Aquesta és una llei amb una aparença aspra i feixuga; molta gent diu que és molt tècnica, i és cert. Però, malgrat aquestes característiques, això no impedeix, sinó més aviat tot el contrari, que sigui una llei altament important per a les persones, de les quals moltes vegades, en aquests debats, ens oblidem; posem més per davant els concessionaris, els operadors, que no pas l´objecte d´aquesta llei, que és la seguretat de les persones i les instal.lacions.
Del correcte funcionament del model de gestió de la seguretat industrial que establim en depèn que siguin segures activitats que ara no hi parem compte, perquè s´han transformat en habituals. I és bo que sigui així; és bo que no hàgim de viure obsessionats per la seguretat, sinó que ens sentim i ens sapiguem segurs, raonablement segurs, evidentment, ja que tots coincidirem que la seguretat total és un objectiu a assolir però que no existeix. Necessitem poder viure sense tenir el dubte que qualsevol de les coses que succeeixen al nostre voltant, que succeeixen o que es mouen al nostre voltant, són un perill greu per a la nostra vida, per a la nostra seguretat.Necessitem que hi hagi un seguit de normes que previnguin i mitiguin els riscos que ens envolten; normes i codis de seguretat que molts d´ells tenen, com ha dit el conseller, una dimensió internacional, que acumulen i sintetitzen el coneixement sobre la prevenció, que dissortadament ha estat en molts casos el resultat de l´observació dels problemes que s´havien succeït quan no s´havien pres anteriorment.
Per exemple, i ho ha dit el conseller, les normes Seveso I i II, sobre seguretat de les instal.lacions químiques, estan batejades amb el nom de la ciutat italiana que l´any 76 va patir una fuita a la planta de Roche que va afectar 35.000 persones residents a Seveso, Meda, Cesano Maderno i Desio, va produir 447 casos de cremades químiques agudes, 193 casos de cloracné, i va contaminar amb dioxines 1.810 hectàrees de terreny.
No és d´estranyar, i ho entendran perfectament, que aquesta llei també vetlli per la coexistència dels diversos usos del territori, no sigui que aquesta coexistència, si no la regulem, si no l´establim, si no posem normes i condicions, es constitueixi en un problema potencialment perillós per a la salut. Són aquests aspectes de la seguretat industrial que convé tenir presents i que té presents aquesta llei.
Però no solament convé tenir presents les activitats que es desenvolupen a l´interior de les empreses o els seus productes, sinó també algunes altres activitats que es produeixen en el sector serveis –valgui per exemple l´ús de materials radioactius amb finalitats curatives, relacionades amb la salut–, o, evidentment, activitats que també fem els particulars.
Així, doncs, aquesta no és una llei industrial ni industrialista; és una llei amb una forta incidència sobre la vida normal de les persones: activitats habituals i normals,com ara pujar un ascensor, fer funcionar estufes o cuines de gas, calderes o calefactors, gaudir d´una calefacció i refrigeració, d´instal.lacions, circular amb automòbil, connectar i fer servir aparells elèctrics, perquè siguin segures, necessiten l´existència de normes específiques i del seu compliment.
No hi ha perill de sobrelegislació; hem de vetllar per la seguretat, i això requereix normes i el compliment de les normes, i aquesta llei el que pretén és buscar quadrar aquest cercle. Necessitem normes, sí, encara que, com no pot ser d´una altra manera, la gran majoria no seran dictades des de Catalunya, encara que n´hi haurà algunes que també tindran un pes important; valgui per exemple el reglament tècnic de gestió de la baixa tensió. I això és bo, que no totes estiguin aquí, fetes des d´aquí. Si ho poguéssim rebaixar, si tinguéssim aquesta capacitat, si totes ho fossin, es podrien produir dos fenòmens negatius: un, rebaixar en excés les exigències de seguretat, practicant un dúmping que afavoriria l´increment de beneficis empresarials i que ho pagaríem amb accidents, o, per contra, afegiríem condicions addicionals que minvarien la competitivitat de les nostres empreses. Per tant, l´equilibri d´aquestes normatives és evident.
Aquesta llei, doncs, el que planteja també és tenir que la seguretat a Catalunya es farà i hi haurà un sistema públic que farà que les empreses i particulars compleixin les normes. Això és el que defineix aquesta llei, la forma com organitzem la seguretat industrial per fer del nostre un país més segur. Amb aquesta llei es fa un pas endavant en la superació de la provisionalitat i del duopoli existent al nostre sistema de control de la seguretat; duopoli a què s´ha arribat a Catalunya quan després d´externalitzar la inspecció –no ens n´oblidem, les concessions no era un règim de funcionament, era un procés d´externalització de la inspecció del poder públic, de privatitzar aquesta situació–, després d´externalitzar la funció inspectora en matèria de seguretat industrial i de la inspecció tècnica de vehicles però que no es va modificar quan es va liberalitzar el mercat de la seguretat; provisionalitat perquè es van prorrogar les concessions sense modificar el sistema de seguretat industrial més enllà de la durada d´aquestes.
Aquesta és una llei que transita d´un model intervencionista de la concessió administrativa al de la regulació condicionada, que ofereix l´increment de la competència entre operadors i d´un reforç del paper de l´autoritat de la seguretat industrial del Govern; una llei que aprofita i respecta allò que el sector privat ha generat i que ha demostrat una qualitat, però que al mateix temps vetlla perquè l´increment de la competència no faci malbé la qualitat. És cert que eren possibles altres models, sí. Amb les competències que tenim, amb la sentència del Tribunal Constitucional, podíem fer altres models, però hem triat aquest perquè considerem que és el més adient. Podíem tornar una altra vegada a un règim de concessió, podíem fer-ho, però evidentment aquest tenia els problemes que hem plantejat. Podíem també anar a un model lliberal, d´autorització i un lax control.
Hem optat, amb aquesta llei, per un sistema diferent, una autorització condicionada i un control per part dels poders públics sobre la qualitat dels operadors en el mercat de la seguretat; un mercat en el qual han d´intervenir els poders públics per dues raons fonamentals: primer, perquè es tracta de preservar un valor, la seguretat, la seguretat de les persones que li ho exigeixen als poders públics, i també per la mateixa imperfecció del mercat de la seguretat. L´activitat econòmica al voltant de la seguretat surt d´una imposició, d´unes normes per garantir-la; no és fruit de la satisfacció d´una demanda, d´una necessitat per part de l´usuari i el consumidor. Aquests dos elements justifiquen que hi hagi un control addicional d´aquests elements.
De la primera raó, de la mateixa seguretat, es deriva la necessitat de reforçar i modernitzar el paper de la Generalitat de Catalunya. Aquí rau la raó d´ésser de l´Agència Catalana de Seguretat Industrial, que reprèn, recupera, per a l´Administració les funcions que es van externalitzar quan es van fer les concessions, però que ni es van recuperar, ni es van reorganitzar en aquell moment, i que l´evolució legislativa va liberalitzar. No es privatitza, doncs, la gestió, sinó que el que fem és recuperar aspectes que es van privatitzar, i, en aquest tema, treballar-hi amb més eficiència.
La defensa d´un paper actiu, que no exclusiu, del Govern es basa en l´experiència viscuda en altres àmbits de la seguretat, on la liberalització sense control del mercat de seguretat ha conduït a un descens important de la mateixa seguretat, i, si no, vegin l´experiència en el tema de la salut i la sinistralitat laboral.
De la segona raó, la imperfecció del mercat de la seguretat, es deriva una fórmula d´autorització condicionada: en no ser un producte o un servei desitjat, sinó imposat, les regles del mercat no garanteixen aquesta competència. Molts clients cerquen proveïdor que els ofereixin, en un sistema normal, la satisfacció de les seves necessitats, aquí no; aquí es busca el preu més barat, i això va en contra de la qualitat. Per tant, la participació del Govern és altament necessària.
Amb aquestes circumstàncies entendran que nosaltres defensem amb claredat i amb fermesa aquest nou model de seguretat industrial, que té com a objectiu ordenar la seguretat a favor dels ciutadans d´aquest país i fer de Catalunya un país molt més segur.
Moltes gràcies.

Decisius. Sense definir-se, no




Per ser decisiu, cal definir-se.


No mullar-se, no definir-se, comporta situar-se al marge de les solucions, és a dir en el terreny de la inutilitat. Aquest és el risc que corre CiU en aquestes eleccions. Els agradi, o no, en les pròximes eleccions només hi ha dues opcions amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, i no són el mateix, ni molt menys.

Totes les enquestes coincideixen que encara "hi ha partit". Res no està decidit.

De fet mai no hi ha gens decidit en unes eleccions, fins que la gent no ha votat, però en aquestes encara menys que en d'altres.

I si bé les enquestes ens col·loquen als socialistes per davant dels populars, l'avantatge que reflecteixen és mínima i això, a més a més, amb un alt grau de persones que no han decideixo el sentit del seu vot.

Per això fa falta treballar per mobilitzar a totes les persones que poden donar suport al nostre projecte polític de transformació social, cívica i territorial d’Espanya.

En el nostre sistema electoral, no elegim directament la persona que presidirà el Govern d'Espanya, el de Catalunya, o el de la nostra ciutat. Escollim a les persones que després la designaran.

Si Artur Mas i els seus, i fins a fins i tot Josep Antoni Duran Lleida, no es decideixen, i mantenen la seva ambigüitat tàctica, corren el risc que els electors passin d'ells i optin per decidir directament. Perquè, per més que ho repeteixin, no és cert que els dos candidats amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, siguin i representin el mateix.

Exclusivament en l'improbable cas d'una majoria absoluta, la que fora, CiU i les altres opcions polítiques minoritàries (ERC i ICV), es veurien lliures de la seva obligació a decidir. No serà així, ells i la gent ho saben.

No ho tenen fàcil. Del PP els separa el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut i si afirmessin que pacten amb ells, s’enfonsarien a Catalunya. I del PSOE els separa la seva obsessió perquè sigui el president Zapatero qui els hi permetrà retornar al Govern de Catalunya. Però ja els hi ha dit que no, que no col·laborarà a portar-los fins ell, perquè això no es decideix allà, sinó aquí.

No s’adonen que només els hi queda l’opció de donar suport al PSOE?. Que la seva suposada possibilitat de no donar suport a Zapatero, de jugar a afeblir el Govern d’Espanya, de beneficar al PP, no és una opció per sobreviure?.

Oferir la imatge que estan esperant a veure qui arriba primer, si el PSOE o el PP, per a després pactar amb ell, els fa més prescindibles encara.

Si volen ser decisius i que el vot útil no se’ls endugui pel davant, han d'optar, han de decidir donar suport al PSOE.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Contracte?... el de treball!!!


El contracte que han que firmar els immigrants és el de treball.

Cada vegada que hi ha eleccions, un altre volta a grapejar el tema de la immigració.

En lloc de fer un debat, seriós i positiu, algun assessor de campanya creu que ha d'”inventar la pólvora” i hala!, surt allò d'imposar condicions especials als immigrants.

Comença a ser un "clàssic". En les autonòmiques va ser el carnet per punts de CiU i ara, el contracte d'integració del PP.

La immigració és un fet econòmic i social, no cultural i ètnic. Potser que també tingui aquestes dimensions, però les substantives són l'econòmica i la social.

Les persones emigren per guanyar-se la vida i progressar elles i les seves famílies. Elegeixen el nostre país perquè saben que aquí hi ha treball. D'altra banda, els necessitem perquè ens ajudin a continuar creixent econòmicament.

Per això les actuacions per ordenar la immigració s'han de relacionar amb el treball i no amb factors culturals. El treball suposa tenir drets, perquè es compleix amb les obligacions de treballar i contribuir. El treball integra perquè dóna autonomia, allibera de la dependència assistencial i permet progressar.

Regularitzar els que estan treballant aquí, en lloc de mantenir-los en la il·legalitat és un encert, els fa visibles i contribuents i, a més a més, resol el problema als empresaris que no podien contractar-los legalment. Fomentar els acords amb els països emissors per regular les quotes, contractar en origen i retornar als que pretenguin arribar il·legalment és un altre encert, perquè ordena els fluxos i transmet el missatge que hi ha camins legals per venir.

Fer firmar els immigrants un contracte per a compleixin les lleis és inútil. Les han de respectar, tant si el firmen com sinó, com tots.

El contracte d'integració que han de firmar és el de treball.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Generosa i intel·ligent


Generosa i intel·ligent, així és la proposta del president andalús Manuel Chaves d'incrementar el coneixement de les altres llengües espanyoles, català, gallec i basc, per potenciar la capacitat dels seus conciutadans d'ocupar-se, moure's, comunicar-se, entendre's i residir, en qualsevol part d'Espanya.

Costa entendre que hi hagi qui no ho entengui!

La proposta és generosa perquè no tenia cap exigència ciutadana per fer-la i perquè tampoc es fa esperant cap reciprocitat. El president andalús sap que els catalans, els bascos i els gallecs ja coneixem i usem el castellà.

La intel·ligència rau en el fet que cerca conjugar, en positiu, el reconeixement i el respecte a la diversitat lingüística d'Espanya amb el increment de les possibilitats dels andalusos.

Incloure l’ensenyament i l’aprenentatge d'aquestes llengües espanyoles, a les escoles oficials d'idiomes andaluses, reflecteix una concepció cosmopolita i oberta, totalment oposada a l'entossudiment regionalista o nacionalista.

Nacionalistes que per gestionar la complexitat derivada de la pluralitat lingüística, opten per la simplificació idiomàtica. Exigeixen, de l'altre, que renunciï a la seva llengua, en lloc d'intentar adquirir també la de l'altre. Aquesta és la pràctica tant dels nacionalistes del castellà, com els del català.

Reconforta observar com, des de fora de Catalunya, s'entén i es comparteix l’idea de que aquelles persones que coneixen, entenen, i usen el català milloren les seves possibilitats.

Ens reconforta, per elles, doncs, conèixer les dues llengües que tenim i usem, els permet no perdre la riquesa i els matisos d’una part de la realitat. I per nosaltres, perquè en ella podem observar respecte, comprensió i estimació.

Llàstima que una proposta generosa i intel·ligent, estigui rebent respostes tan egoistes i poc il·lustrades.