Pàgines

dimecres, 17 de febrer del 2010

Una ocurrència improvisada

Per abordar la negociació de la reforma laboral amb èxit, primer era imprescindible que es recuperés la confiança entre CEOE, CCOO i UGT.

El important acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva de 2010, 2011 i 2012 assolit, ajuda, i molt, a superar el "mal rotllo" que tenien entre elles, des de que es van trencar les negociacions el juliol de 2009.

Un acord que ha suposat una important aportació i aposta per l'estabilitat i la serenitat econòmica, just en el moment que la histèrica reacció dels mercats de valors s’estava traslladant de manera histriònica a la vida política i social, per part de l’oposició del PP.

Recuperat el clima negociador entre els agents socials i en base al document lliurat pel Govern, s'ha iniciat oficialment la negociació de les reformes laborals, que han d'acompanyar les altres transformacions estructurals (les financeres o les productives) que són aquelles que ens permetran construir la recuperació econòmica.

Les línees d’actuació en el mercat de treball, per a la seva discussió amb els interlocutors socials en el mar del diàleg social” cerca assolir el següents objectius
1. Afavorir la creació d'ocupació i reduir la desocupació
2. Reduir la dualitat, la segmentació i la temporalitat del nostre mercat de treball.
3. Augmentar les capacitats i les oportunitats d'ocupar-se de les persones aturades.
4. Augmentar la flexibilitat interna de les empreses.
5. Ampliar les oportunitats d'ocupació i la capacitat d'integració laboral dels joves, en especial als de menys formació.

Semblaria que després d'haver-lo reclamat amb tanta insistència, tots els partits remarien al seu favor. Doncs, no.

Excepte els socialistes, la resta de partits han procedit a intentar desqualificar-lo, això sí sense oferir cap alternativa.

Bé això no és del tot exacte, Artur Mas va tenir una errònia ocurrència, mancada de sensibilitat social, d’eficiència economia i de rigor conceptual, i filla de la improvisació, el conjunturalisme electoral i l’oportunisme polític.

La seva ocurrent proposta de rebaixar, a 20 dies per any de servei, el cost de l’acomiadament per l’empresa, i que l’Estat subvencioni la resta de la indemnització. Amb ella ha posat en evidencia la inconsistència d’uns plantejaments construïts des del desinterès i del desconeixement del que suposen i, allò que em sembla més preocupant, des de l’adhesió cega a uns principis i criteris que intenten culpabilitzar als drets socials de la crisi econòmica.

De forma simplificada, i a risc de perdre una part de l’exigible exactitud, es pot afirmar que el nostre ordenament laboral estableix que si un empresari pren l’iniciativa de rescindir unilateralment un contracte treball, s’estableix una indemnització que com a màxim arriba als 20 dies per any treballat. Sempre que hi hagi darrera una causa raonable y objectiva per fer-ho.

I es reserva la indemnització de 45 dies per anys de servei exclusivament si no hi existeixen aquestes causes o s’observa dol o frau en l’actitud empresarial.

Per últim, la llei - com així ha de ser - no regula res pels casos de mutu acord. En aquest supòsits les parts estableixen lliuren el pacte que volen. Aquest és el supòsit més habitual, tant individualment com col·lectivament, en el que les empreses o els empresaris opten per abonar indemnitzacions superiors a les legalment estipulades a fi obtenir-ne l’acord i amb ell la certesa de l’objectiu perseguit.

Vist això, es comprendrà que en el fons - i la forma - aquesta insolidària proposta (ocurrència) suposa que no s’ajuda a les empreses que es veuen en la necessitat d’acomiadar a persones que treballen per ella, sinó que tots – no oblidem que Hisenda som tots – hauríem de rascar-nos las butxaca per subvencionar a qui efectues acomiadaments improcedents, és a dir, sense tenir-ne cap raó que pugui justificar el perjudici que causen amb la seva unilateral actuació.

Com és pot observar, la proposta de subvencionar els acomiadaments no s’aguanta.

Esmerçar diners públics per finançar excessos privats és una equivocació total. Només es pot explicar, que no justificar, si es vol pretén acontenta a tothom, al preu de no resoldre res.

Per això si és vol afavorir un bon acord en matèria laboral, que sigui útil per sortir de la crisi, ens cal més col·laboració de tothom i menys ocurrències i intromissions en la negociació.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Tirar-se del cavall


Artur Mas està tractant de llançar-se en marxa del cavall independentista.

Cal reconèixer-li "taules" en piruetes d'aquest tipus, ja que no és la primera vegada que les fa. Ja les va practicar en el pacte amb Zapatero sobre l'Estatut. Després d'afavorir el text que va sortir del Parlament el 30 de setembre de 2005, quan va comprovar que la negociació política i parlamentària ja no donava més de si i que hauria Estatut, el gener de 2006 es va oferir com a valedor del text que sortís de les Corts Espanyoles, pensant que aquesta imatge de serietat l'ajudaria a arribar al Govern i que seria ell qui el desenvoluparia.

Ara intenta repetir la jugada.

Després d'haver excitat i encoratjat totes les maniobres i declaracions independentistes possibles, s'ha adonat que l'únic que ha aconseguit és la diàspora del vot independentista, (Carretero, Laporta, CUP, Plataformes per la Independència, Dret a decidir, ERC) en lloc del que pretenia, la concentració del vot nacionalista entorn a CiU (Casa Gran del Catalanisme). Per si això fos poc, aquesta operació ha tingut un preu: l'abandó de la centralitat política i social, que se situa en un espai catalanista-que no independència i socialment progressista i d'esquerres, que ara ocupen el President Montilla i el PSC .

Ha tingut prou amb dues tanques publicitàries i un parell de declaracions del President Montilla, aquest cap de setmana, per a què CiU passi de la desqualificació per light de les propostes del Govern de Zapatero a una inconcreta oferta de mà estesa per a formular un Pacte d'Estat sobre la economia.

Unes tanques publicitàries que simplement diuen: "En temps difícils, gent seriosa" i les declaracions del President reiterant el que ve dient des de fa més de dos anys sobre la necessitat de reformes estructurals i manifestant el seu suport, i el del PSC, a les propostes del Govern espanyol sobre la reforma de les pensions, perquè sigui discutida i acordada en la comissió del Pacte de Toledo, o sobre la reforma laboral, lliurada i rebuda favorablement pels agents socials, l'han portat a intentar rectificar a marxes forçades.

Fins ara l'actuació d'Artur Mas CiU, ha consistit a actuar com a oposició, sense comprometre's a res, ni proposar res, només criticant totes les propostes que provenien dels governs presidits per socialistes (aquí o allà).

I això ha estat així amb les propostes de reformes estructurals (pensions i relacions laborals), la llei d'economia sostenible i amb uns pressupostos que busquen alhora reduir el dèficit públic per a no hipotecar el futur, mitjançant la contenció de la despesa i la pujada d'impostos, però que alhora permetin seguir actuant, evitant així que l'endeutament privat (entitats financeres, empreses i particulars) no colapse l'economia. A tot li ha dit que no.

Per això, els opinadors nacionalistes i pro CiU fins aquest dilluns, s'entretenien en digressions i especulacions de cafè sobre les dificultats addicionals a les derivades de la crisi, els especuladors financers i als dèficits comunicatius, que tindria el Govern d'Espanya per tirar endavant les reformes, que va anunciar al desembre i que ha materialitzat ara, atès que ni el PP ni CiU li donarien suport.

Uns (el PP) perquè repeteixen el mantra aznarià de «Váyase Sr Zapatero.", On l'únic que han canviat és "González" per "Zapatero", esperant que es produeixi el mateix efecte que el 1996. I els altres (CiU) perquè esperaven que la crisi també debilitès al Govern de Catalunya, ja que donaven per fet que el seu alt grau de responsabilitat en cap cas li portaria a adoptar posicions oportunistes, sinó que encara que sigui dur, continuarà donant la cara i atenent a les persones que més ho nececiten.

El contingut de les propostes de les reformes laborals, profundes i equilibrades, i el bon clima després de la reunió del divendres amb els agents socials, així com el clar i contundent suport del President i el PSC, i finalment l'acord sobre negociació col.lectiva, que obre un expectativa de més estabilitat econòmica, li ha fet donar un gir copernicà.

Tem quedar-se fora del procés de construcció de la sortida de la crisi, conscient que la gent no premiar a qui s'aprofiti políticament d'ella, sinó a qui treballi per superar-la amb el menys cost social possible.

Finalment, semblaria que Duran Lleida ha aconseguit guanyar en això la partida al "pinyol nacionalista" de CDC més abocat a la bronca que a la proposta intel ligent. Encara que per això hagi hagut de sacrificar que el seu alfil lleidatà, Josep Maria Pelegri, no encapçali cap llista.

Amb això intenta aconseguir que CiU no continuï apareixent com una força política independència, que tot el desqualifica i que no arramba l'espatlla per ajudar, no al Govern, sinó a la gent a sortir de la crisi. La manera de fer-ho és aquesta indefinida crida al Pacte d'Estat

Com màrqueting no està malament, però quines mesures defensen? Seria bo saber-ho.

Avui mateix, ja han ensenyat una mica la “poteta”. La seva reforma laborals es fonamenta en rebaixar la indemnització dels acomiadaments improcedents a la mateixa quantitat que quan estan justificas per raons objectives (20 dies) i que en el suposit de que un empresari acomiadi improcedent l’Estat subvencioni la diferencia (25 dies).

Per aquí no crec que vagin bé. Llevat de que vulguin erosionar el dialeg social emprés pel Govern amb els agents socials.


divendres, 5 de febrer del 2010

La reforma de les pensions i la seva gestió

La reforma de les pensions està demostrant que tant important és el que es proposa, com de quina manera es gestiona.

El Pacte de Toledo és el instrument més intel·ligent i útil del que s'ha dotat la societat espanyola per fer fracassar les negres profecies que es feien sobre el futur de es pensions, segons les quals fa 5 anys (el 2005) que havia d'haver fet fallida el sistema públic.

Les profecies no s’han complert i , fins i toto, és pot afirmar que ha succeït tot el contrari.

El secret ha estat en prendre les mesures adequades amb temps suficient. Reformar el sistema de forma gradual i consensuada. I sense electoralisme

Fruit d’aquest encert, avui, no hi cap risc per les pensions actuals. La solvència del sistema públic pensions està garantida com a mínim fins al 2030, la Seguretat Social té un fons de reserva amb més de 60.000 milions d'euros i manté el superàvit en els seus comptes, malgrat la crisi.

Si no hi ha perill a curt i mig termini, per què el govern proposa la seva reforma? Doncs perquè no hi ha perill, però si hi ha riscos.

Uns riscos derivats de factors estrictament demogràfics: la allargament de l'esperança de vida – la segona més llarga del mon , l’arribada a la edat de jubilació de la nombrosa generació del “baby-boom” dels anys 60 i la baixa de la natalitat actual.

Es tracta de preveure quines efectes produiran aquest factors sobre els ingressos i les despeses i establir ara les reformes per que dintre de 20 anys, continuï sent viable el manteniment de la solidaritat intergeneracional (dels que treballen amb els que han treballat) en la que es basa el sistema.

El govern tenia l’obligació moral i legal d’aportar la seva proposta. Moral per què no fer-ho li podia resulta més còmode, però era absolutament irresponsable. Fent ulls clucs als problemes no s’arreglen, s’espatllen més. I obligació legal per què la resta de partits al Congrés, a diferència del que es venia fent, van acordar que el govern aportes un document.

Aquestes són les raons - i no pas la fallida dels sistema, un caprici o una improvisació d’última hora com alguns s’entesten a dir - que han portat al Govern ha aprovar el “document sobre la revisió del Pacte de Toledo”, al efecte de sotmetre-ho a la consideració i acord de tota la cambra.

Un document en el que analitza i fa propostes - en concret, 40 - al llarg de 46 pagines al voltant de temes com:
- Modificacions en las cotitzacions socials
- Reserves
- Previsió Social Complementaria
- Impacte de gènere en el Sistema de Protecció Social
- Sistemas alternatius de cotització:Mutualitats públiques i privades
- Culminació de la separació de les fonts de finançament:
o aspectes pressupostaris
o aspectes legals
o aspectes organitzatius
- Prestacions:
o pensió d’orfandat i viduïtat
o incapacitat
o edat de jubilació
o jubilació

En un tema d’alta sensibilitat social i política com el de les pensions, per molt bé que ho facis tot, si en una de las seves parts es produeixi un conflicte o una greu discrepància, el tot perd importància. Ja pots escarritxar-te a explicar totes les raons i mesures, aquest tema s’ho emporta tot per endavant i el debat es polaritza i es polititza. Això és el que ha succeït amb l’allargament de l’edat de jubilació dels 65 al 67 anys. S’ho està portant tot per endavant!

Per això, cal reconduir-ho. No ens podem permetre el luxe de fer descarrilar allò que és el més important: continuar reformant el sistema públic de seguretat social, de forma gradual i consensuada, per garantir-ne la seva justícia i equitat social així com la seva solvència econòmica a llarg termini.

Vagi pel davant de que jo crec que necessiterem allargar el temps de contribució i millorar la recaptació per que no és desequilibrin els comptes, doncs hi haurà més pensionistes, afortunadament viuran més i també haurem de continuar millorant les pensions, això farà que el cost global de les pensions continuï pujant.

Però també defenso que s’ha de començar a observa el tema amb una perspectiva diferent.

Ha de prosperar un cert canvi de lògica, que faci que passem a considerar que la sostenibilitat del sistema no es fonamenta exclusivament en la relació entre ocupats i pensionistes, sinó entre el grau de riquesa del país i el cost de les pensions. Doncs allò que resulta substancial no és solsamènt el nombre de persones que treballen, si no la productivitat del teixit econòmic en el que ho fan.

Una econòmica de més valor afegit és més garantia de sosteniment de les pensions que no pas una economia basada en el treball manual, que necessita per cobrir els objectius d'una carrera demogràfica permanent cap endavant, que no sembla el més sostenible des del punt de vista planetari.

Avui, si no recordo malament, el cost de la factura de les pensions no arriba al 10% del PIB, es a dir que independentment de la forma com es recapta, la primera constatació es que els seu cost es assumible per l’economia. És a dir, hi ha recursos per finançar-les.
Més gent i més esperança de vida faran pujar la factura de les pensions, ara bé, pujarà tan ràpid com creix l’economia real? o ho farà molt més ràpid?
- Si puja al mateix ritme, o fins i tot més a poc a poc, el cost de la factura de les pensions sobre el PIB serà igual o menor.
- Per contra si puja més ràpid, aleshores s'haurà de determinar fins quin percentatge del PIB es considera adient i possible destinar al finançament de les persones inactives, que han contribuït al llarg de la seva vida a finançar els sistema públic de pensions. El 11%, el12%, el 13% o quin percentantge?

Tan en un cas com en l’altre, res no impedeix que s’analitzi si és possible un altre forma d’obtenir-ne els recursos per “quadrar aquest cercle”. No ens podem tancar en una única solució: allargar en dos anys l’edat màxima. S’ha d’actuar sobre tots el factors que fan - o en el futur poden fer - possible complir aquestes necessitats de forma gradual i consensuada

Fins ara las cotitzacions socials s’apliquen sobre un dels factors creadors de riquesa: la ma d’obra. Però hi ha altres elements (capital, coneixement,...) que cada vegada tenen més importància en la generació de riquesa que no “cotitzen a la Seguretat Social”. Des d’aquesta perspectiva les cotitzacions socials empresarials son regressives, obligant a fer més esforç a qui menys riquesa genera (les empreses intensives en ma d’obra).

En tot cas, la complexitat i la importància del tema obliga a tothom ( partits polítics, agents socials i govern) a d'actuar amb lleialtat, serenitat i flexibilitat. Han d’estar disposats a assumir canvis en el seus plantejaments inicials en bé d’un consens global al voltant de reformes efectives.

Si actuen així, hi haurà una nova versió del Pacte de Toledo que ajudarà a ser mes just i sostenible el sistema de pensions. I possiblement veurem cóm no es modifica l’edat jubilació als 65. Això sí, es continuarà en la línea de penalitzar la seva anticipació, que ja està produint un augment de la edat mitja a la que la gent deixa de treballar que es avui és situa en el 63,2 anys, (6 mesos més que fa 4 anys) i per arrodonir-ho s’incrementin els estímuls per a què qui vulgui, i pugui, retardi la seva jubilació.