Abacus: el model de llibreter català

"Les llibreries independents catalanes s'hauran d'integrar o fusionar si volen sobreviure davant la competència creixent dels hipermercats, les grans cadenes de llibreries i la venda per Internet. Aquesta és una de les recomanacions de l'informe sobre el comerç del llibre a Catalunya encarregat per la Conselleria de Cultura al catedràtic d'economia Antoni Serra Ramoneda i que es presentarà al sector el mes de gener que ve.".

Aquest estudi considera que el futur del llibre en llengua catalana depèn que siguin competitius aquells que hi aposten: les llibreries tradicionals i la cooperativa Abacus, que ven el 10% dels llibres en català. Aquesta és l'única que avui ja "s'acosta" a la dimensió necessària per poder oferir preus competitius en l'únic sector amb preus lliures, el del llibre de text.

Aquesta es la noticia que recull, avui, el Periodico de Catalunya.

Desprès de llegir-la, m'han vingut al cap totes les desqualificacions, ofenses, demandes judicials, boicots, negatives a reconèixer-la com a llibreter o a que participes a la Fira del Llibre de Girona i altres actuacions contra la cooperativa Abacus, que ha encapçalat la directiva del Gremi de Llibreters de Catalunya, que no els llibreters. Perquè una cosa és ostentar la representació d'un sector i una altre ser representatiu.

Què diran ara?. Per fi, s'adonaran que, en l'actual context comercial i competitiu, l'estratègia desenvolupada per Abacus, no tenia com objectiu, fer desaparèixer les llibreries, sinó preparar-se per competir en "camp obert", amb les grans superfícies comercials, les cadenes i Internet?. Tinc els meus dubtes. La seva obstinació i, fins i tot, la virulència desplegada, fins ara, els hi pot fer molt difícil rectificar.

Però el més important no serà això. Seran capaços de liderar la vertebració del sector?. Tindran capacitat per elaborar un nou discurs?. Un discurs afavoridor i promotor de les estructures de cooperació necessàries per no perdre la batalla?.

Amb polítiques proteccionistes, com les que han vingut demandant fins ara, no es transformarà el sector dels llibreters independents en un sector competitiu econòmica i comercialment i, alhora, amb capacitat real d'estendre la literatura catalana.

Faran falta polítiques públiques, és cert. Però aquestes polítiques hauran d'estar adreçades a donar suport als processos de cooperació empresarial arribant, si s'escau, a la fusió, i els de modernització logística i comercial. És a dir, seguir la pràctica que desenvolupa Abacus.

Si no els hi sembla un heretgia, podrien plantejar-se, fins i tot, fer-ho amb Abacus. Encara que el més important és que ho facin.

En tot cas, benvingut sigui aquest informe que els hi posa davant del mirall. Potser, al Gremi de Llibreters no els li agradi la imatge que veuen, però desconèixer i amagar la realitat és el camí més segur per arribar al fracàs. Segur que els obligarà a replantejar-se moltes coses.

PD (23/12/2007): Dissortadament els meus dubtes s'han confirmar en només un dia. El Gremi de Llibreters, amb la Sra. Imma Bellafont al capdavant, no pot resistir la temptació d'interpretar com a favoritisme cap a Abacus, el reconeixement del encert en la seva pràctica, que és fa a l'informe encarregat pel Departament de Cultura i que ha dirigit Serra Ramoneda.

Ara bé, a continuació, passen a demanar ajuts públics per copiar-la.

MAT: S’ha de fer bé

“S’ha de fer, però s’ha de fer bé”. Aquesta va ser la meva resposta, quan em van preguntar sobre la línia elèctrica de 400 kV. de Sentmenat a Baixàs, la primera vegada que vaig anar a Girona en la meva condició de Conseller de Treball i Indústria, a principis de 2004.

Ràpidament aquesta resposta va rebre crítiques. Majoritàriament provenien de àmbits propers a ICV-EUiA i ERC, els altres partits que formaven part del Govern que presidia Pasqual Maragall.

Aleshores les critiques o bé qüestionaven la necessitat o bé intentaven instrumentalitzar el Pacte del Tinell, que condicionava la definició de les línies d’alta tensió a la formulació d’un Pla de la Energia, per oposar-s’hi.

El Pla de la Energia 2006-2015 es va aprovar pel Govern a l’octubre del 2005 i en ell, es deia al referir-se “al projecte de la nova línia elèctrica de transport plantejat pels estats espanyol i francès”: ...En tot cas, aquesta opció hauria de contemplar una avaluació acurada que garantís el mínim impacte ambiental, sense descartar cap possible traçat, incloent la possibilitat de soterraments”. És a dir, es deia que s’entenia per fer-la bé.

Les raons per fer la línia elèctrica eren, i encara són, unes de caràcter general i les altres específiques de la zona.

Les raons de caràcter general que justifiquen la necessitat de dur a terme el reforçament de la xarxa elèctrica catalana - de la que aquest projecte n'és una de les actuacions - es sustenten en un seguit d’objectius:
- Garantir l’abastament del subministrament als usuaris;
- Millorar la qualitat del subministrament;
- La gestió d’un model de generació desconcentrat on les energies renovables necessàriament incrementin la seva importància;
- Incrementar-ne la capacitat d’interconnexió amb la resta d’Europa.

Dins del mateix Pla es poden trobar també les raons específics per a justificar aquesta infraestructura elèctrica, com ara:

- La necessitat de reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques gironines, atesa la crítica situació actual.
- Les necessitats futures d’alimentació del TGV.

La Plataforma NO a la MAT i la Associació de Municipis contra la línia de Molt Alta Tensió (AMMAT), impulsada i majoritàriament sostinguda per Ajuntaments presidits per CiU, han estat negant la necessitat de la línia. Amb la seva actitud han impedint avançar conjuntament des de Catalunya en la definició d’un projecte que fos assumible, tècnicament, mediambientalment, territorialment i socialment.

Tantes vegades com vàrem intentar des del Departament de Treball i Industria definir-ne i negociar una proposta, va ser boicotejada des de fora, pels opositors, i menystinguda des de dintre, pel socis d’ICV-EUiA i ERC. Certament, tampoc REE i RTE van estar emetens a participar i facilitar la solució del problema.

Als tècnics d’aquestes grans empreses elèctriques els hi costa molt baixar al territori a negociar. Prefereixen que, per manca d’acord, el govern acabi declarant la utilitat pública de la instal·lació. Així no tenen que negociar. Coneixent aquesta pràctica, destaca encara més "la gran capacitat estratègica" del opositors a la línia!!.

Els dos primers trams – Sentmenat-Bescanó i Bescanó-Santa Llogaia – podien definir-se aquí, però la interconnexió requeria de l’acord entre els Governs espanyol i francès. El nostre criteri és que la connexió s’havia de fer seguint el corredor que incorpora les altres grans infraestructures (Autopista, Nacional, corredor ferroviari i AVE), és a dir per Portbou-Le Perthus. Fins i tot, es van fer gestions per aconseguir que aquells que foradaven els Pirineus, per fer passar l’AVE, fessint també les galeries necessàries per fer-ne passar el cables soterrats, en aquest part del trajecte elèctric.

A França, com aquí, les Plataformes Non a la THT i Ajuntaments opositors van practicar una actitud d'oposició a tot. D'exercici de la cultura del "no", o el nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).

En un context electoral, ningú volia prendre decisions. Això, més el canvi al govern de Catalunya, l’abril de 2006, i la convocatòria d’eleccions al Novembre del mateix any, van fer que aquest tema es transformes en matèria electoral i no de resolució.

Corol·lari: El Govern de Catalunya es retirà del tema i els Govern d’Espanya i França pactaren que hi hagés un mediador. Mario Monti, ha proposat, avui, allò que va defensar el Govern de Catalunya fa més de quatre anys: “Que es faci, però que es faci bé”. Que s’aprofiti el corredor del AVE-TGV per construir la línia, que es soterri la part del traçat més complexa des de la perspectiva mediambiental i urbanística.

Ara, mentre la resta continuen embolicats en la pancarta, els detractors més intel·ligents canvien de trinxera i es sumen a la proposta del mediador i, fins i tot, voldran per a ells la paternitat de la proposta.

Tan es val!, si aquest és preu que s’ha de pagar per “ que es faci, però que es faci bé”, és un bon preu.

Jo ja hi seria d’acord.

Optimisme versus pessimisme

"Tu sempre negatiu, mai positiu". Aquesta frase va fer famós a Louis Van Gaal, que va ser entrenador del Barça, i ara serveix per diferenciar les actituds i els missatges entre les opcions polítiques a la precampanya iniciada electoral.

Davant la Catalunya optimista, que representa la socialista Carme Chacón, apareix la Catalunya emprenyada, que busquen vertebrar els nacionalistes catalans i espanyols.

La diferència entre una persona, o una societat, optimista i una altra pessimista, no és, com es diu de vegades, que una no vegi els problemes i l'altra sí. La diferència està en com els afronta!.

Només feia falta veure i sentir l’empenta i vitalitat que desprenia Carme Chacón el diumenge en l’acte de proclamació com a cap de llista del PSC per Barcelona per copsar la identificació entre missatge i missatgera.

Com a persona optimista que és, confia que amb el seu esforç, el seu treball, la seva dedicació i la seva constància, resoldrà els problemes que, ara, té plantejats i els que tindrà, en el futur. Així doncs, la seva confiança no és el resultat d'una concepció bucòlica, "naïf" o "hippy, happy, flower" de la realitat sinó que esdevé de la seva experiència, de com va encarar i va resoldre els problemes, en el passat.

Per això, els veritables optimistes, són aquells capaços d'il·lusionar-se i il·lusionar-nos, sense il·lusionismes. Són els que no ens venen un món on “tot ho tenim pagat” o en el que els drets no comporten deures.

Les persones optimistes, com ho va fer ella, són aquelles capaces de reconeixen, alhora, el que de bo hem aconseguit i tot allò que encara ens hi manca per assolir, que assenyalen allò que podem aspirar aconseguir, de forma raonablement i com a fruit del nostre treball i tenacitat, així com, de les nostres capacitats i possibilitats. Sense fer volar coloms!

El pessimisme n’és fill de la falta de confiança, amb un mateix i amb els altres. I els hi produeix enuig, malenconia i frustració.

Amb aquestes actituds ni avançaran, però el que es pitjor, no afavoriran que avancem. Com ho han demostrar al unir els seus vots CiU, PP i ERC i cometre l’error de rebutjar acords pressupostaris que beneficiaven a Catalunya.

Aniria molt bé que tots aquests valedors de la Catalunya "emprenyada", paressin compte del que estan fent i rectifiquessin. Dissortadament, no ho faran. El seu esperit negatiu els impedeix fer-ho.

Intoxicant

En les últimes setmanes he vist com s'intentava que guanyés intensitat i credibilitat el rumor creat als cenacles nacionalistes.

Bàsicament, es tracta de fer creure que les forces d'àmbit estatal, PSOE i PP, encara que representen el 80% de l'electorat, estan tan preocupades perquè acabi manant el 15% que, per evitar-lo, pactaran entre elles.

I això, malgrat ambdues forces representen models socials diferents, pràctiques polítiques antagòniques, han viscut una legislatura a "cara de gos" i la campanya que s'acosta s'espera de clara confrontació.

Res no importa al propulsors de la intoxicació política. Es tracta de propagar que l'únic que preocupa a Zapatero i a Rajoy no és el seu adversari, sinó el variat conglomerat de 8 forces de caràcter nacionalista o regionalista, entre les quals CiU amb una mica més del 3%, és la major.

Resulta difícil intuir si a CiU es creuen les seves pròpies intoxicacions o si amb elles busquen exorcitzar la seva por de resultar innecessaris, aquí i allà.

Tant en un cas com en l'altre, el temor a un mal resultat electoral els hi esta arrossegant cap a ell.

Plantejar una altra vegada, com ja van fer a les autonòmiques, una política de no pactar amb ningú juntament amb la radicalització electoralista que exhibeixen ara, en lloc de tancar les tensions divorcistes a CiU, les reobre i els pot conduir a la inutilitat política. No són decisius i reneguen de la possibilitat d'influir en allò que pot ser útil a tothom.

Aquest es un discurs tant electoralista i de vol gallinaci que es contradit pel seus propis actes. Així que CiU i PP sumen, voten el mateix. El veto als pressupostos generals de l’Estat es un exemple d’aquest menysteniment a

Els seus votants observen atònits com al vetar, amb la complicitat del PP, l els pressuposts generals i precisament el Ministeri que encapçala Carme Chacón, posen en risc els 670 milions de € que s'afegeixen a les inversions en infraestructures a Catalunya, les partides per a l'habitatge, l'atenció a la dependència o altres necessitats socials, a més a més d’actuacions que tenen com a destí poblacions governades per ells mateixos.

Van demanar i els hi van donar el vot per vetllar pels interessos de les persones que viuen a Catalunya, no per a fabular rumors i creure-se'ls. I molt menys per perjudicar-los en funció de satisfer les seves necessitats partidistes.

Fora màscares

Ni 24 hores ha durat la ficció! Han caigut les màscares.

No em refereixo al temps que ha trigat la plataforma pel Dret a Decidir, promotora de la manifestació de dissabte passat, en deixar clar que el seu tema no eren les infraestructures sinó la sobirania, es a dir l’independencia.

Em refereixo al poc temps transcorregut entre el nomenament de Duran Lleida com a cap de llista de la Federació nacionalista i la seva desautorització.

Han sortit en tromba. Primer Oriol Pujol, recordant-li que no seria ministre del Govern d'Espanya, i una mica més tard Felip Puig, recriminant-li que hagués plantejat la hipòtesi d'un pacte amb el PP. Aquestes declaracions tenien com a objectiu Duran Lleida, no son el fruit d’un posicionament polític que descarta el pacte amb el PP, doncs, si aquest fos el cas, també haguessin enlletgit a Artur Mas el seu plantejament sobre la possibilitat de pactar amb Rajoy, això sí, condicionada que el PP retiri el recurs contra l'Estatut.

Els corrents crítics amb Duran i de tall més nacionalista de Convergència estan promovent que Felip Puig sigui el número dos del cartell.

Aquesta no és una maniobra menor. Col·locant a un dels màxim valedor de les tesis soberanistas en CDC al costat del democratacristià, d'una banda es blinden contra de les derives pactistes que propugna Duran, per un altre col·loquen una persona que el controlarà, a ell i al grup parlamentari, i finalment, s'asseguren una bona correlació de forces en la separació de béns postelectoral, entre CDC i UDC, que propugnen aquests mateixos crítics.

El pacte Mas-Duran s'està esquerdant. Cap dels dos té força per imposar-ho als sectors més nacionalistes.

Si finalment Felip Puig va de numero dos, significarà que Duran ha perdut la batalla abans de començar. Ja pot presentar-se davant del Cercle Eqüestre com un moderat que no es creïble. Ell estarà controlat i vigilat en tot moment pels sectors més nacionalistes des de dins. Amb aquestes tensions, fins i tot, no és segur que CiU pugui continuar unida després de març.

Però cada cop dissimulen menys, s’han tret les màscares i crec que encara ens resta per veure una part important d’aquest trist espectacle.

La ressaca del 20-N

La xerrada del 20-N d'Artur Mas esta produint la seva ressaca.

Com es diu a la fàbula de Fèlix Maria Samaniego: "Aquestes muntanyes, que al món van estremir, un ratolí va ser el que van parir. "

Allò que va ser presentat com la refundació del catalanisme, es va transformar en l'eufemisme del dret a decidir. Però sense dir-nos sobre què i quan decidirem. Afirmar que decidirem "per nosaltres mateixos sobretot allò que ens és propi", és el mateix per no dir res. Què no ens és propi?. Tampoc no concreta quan decidirem, ja que ho supedita, en el temps, a un indeterminat consens.

El seu és el discurs d'una radicalització nacionalista vergonyant.

No s'atreveix a defensar, clar i net, el dret d'autodeterminació, ni ha dir que votaria. Encara que Felip Puig digui que tots hem de saber que votaria un bon nacionalista..

La proposta de Mes és tan vergonyant i electoralista que pot permetre's retardar-la fins després de les eleccions generals del mes de març pròxim. No sigui cosa que s'espantés l'electorat de centre dreta a què pretén dirigir-se Duran Lleida. Per fi sembla que el pacte intern comença a conèixer-se!

Es una proposta tan ferma que l’hi permet passar del dret a decidir a fer-li una oferta de col·laboració al PP. Un altre vegada, com ja van fer al 96, el dia desprès de “plantar cara” cerquen apuntalar a la dreta espanyola.

Però, tot i així, hi ha un corol·lari doble i greu.

Primer, Catalunya ha de donar l'esquena a la resta d'Espanya. No val la pena esforçar-se a explicar-nos, no ens entenen, no ens volen etc...

Segon, i per a súmmum, en la seva explicació davant dels mitjansmedis - això sí, catalans - llisca per la pendent de separar els catalans entre catalanistes i catalans administratius.

Mas era conscient que la indefinició de CDC era una lenta sagnia de vots, després de sortir del Govern. Havia de definir-se per retenir part del vot pujolista i ha optat per la radicalització nacionalista, abandonant definitivament el seu gir liberal de fa dos anys.

Aquesta és la ressaca de seu 20 N particular.

La mida sí que importa

Parlant d'economia i de Catalunya la mida sí que importa.

Hauríem d'estar parlant de les propostes del document "la responsabilitat de l'empresariat català", elaborat pel Cercle de Economia, i no del context polític si el debat públic no estigués tant condicionat per la mediatització de la política, que el document assenyala com un dels riscos a tractar d'evitar.

Aquest document posa l'empresariat català davant del mirall i el crida a canviar d'"armes" i revisar estratègies, ja que aquelles que els han portat fins aquí no serveixen per continuar avançant. En suma, proposa un canvi de cultura empresarial, des de dins.

Proposa sacsejar-se el pessimisme, aprofitar les oportunitats, arriscar, amb seny, però arriscar, al cap i a la fi, innovar i internacionalitzar-se, professionalitzar-se, fer empresa i adquirir la dimensió necessària per poder competir en un món cada vegada més obert. Busca liderar el canvi, no només resistir-se a ell o malament portar-lo.

Són reflexions que tenen molt d'empresarial i molt poc de política.

Cal competir en mercats cada vegada més grans i oberts. La dimensió dels intercanvis internacionals no per a de créixer i l'emergència de nous mercats sempre ve acompanyada de nous competidors. Per això la mida empresarial, sí importa.

Aconseguir aquest canvi de dimensió serà un dels reptes més difícils d'aconseguir, perquè en ell es conjuguen els altres reptes. Exigeix substituir l'"anar tirant" individual per l'ambició en un projecte col·lectiu, posar l'empresa per davant de l'accionista o acceptar que s'han de delegar decisions. Això és un altre tipus d'empresariat.

Fem-li, tots, un favor. Discutim sobre les seves propostes, la seva correcció i la seva conveniència i no alimentem més la "polseguera" política.

No guanyarem res i es perdrà una altra oportunitat.

La meitat de la solució

"Plantejar bé un problema, és la meitat de solució". Així resava la màxima que repetia insistentment el meu professor de matemàtiques en el batxillerat. Completava aquesta asserció amb una altra sentència: "Per solucionar-lo cal treballar-lo".

Les matemàtiques, com és una ciència exacta, tenen un funcionament molt diferent de la política.

En una setmana el President Montilla, en la seva conferència madrilenya, i Juan Rosell, president de la patronal catalana, han plantejat correctament els riscs existents partint de dades exactes i amb criteris equilibrats. Doncs bé, en lloc de considerar que s'estava aportant la meitat de la solució, aquí i allà, hi ha els qui han preferit negar el problema i atacar els missatgers.

El risc d'allunyament de la ciutadania de la política existent a Catalunya respon a bases reals (crisi de les infraestructures o incerteses polítiques sobre un projecte col·lectiu, com és l'Estatut), però també a percepcions exagerades i judicis injustos o desmesurats.

Solucionar les bases reals del problema requereix que s'inverteixi més i millor. Més que en els últims anys i en la quantitat a què s'ha compromès, el govern del President Zapatero, en aplicació de l'Estatut, per recuperar el retard inversor de l'Estat. I millor per evitar que les molèsties d'aquestes obres superin els nivells acceptables per a una ciutadania que les exigeix.

Solucionar les percepcions negatives requereix una actitud política diferent. Aquí, sacsejant-nos el pessimisme que transmeten les forces polítiques conservadores. I allà, assumint que amb aquestes inversions, en Catalunya, Espanya no atén un privilegi sinó que inverteix en si mateixa i manté actiu un dels seus motors econòmics.

La resolució de l'altra meitat del problema, requereix que aquestes actuacions físiques i polítiques siguin visibles.

Perquè no pugen?

El dubte que turmenta els dirigents de l'oposició és saber per què no creixen, si el Govern que encapçala Montilla, segons ells, ho fa fatal?

Com a mínim un element comú a les dues principals forces d'oposició ho explica: CiU i PPC s'han radicalitzat; S'han centrat més en parlar i actuar per als seus fidels, que en cuidar-se o apropar-se a la gent.

La primacia de l'electoral, que s'ha imposat el PPC, ha fet que les formes i els temes es construeixin amb una sola finalitat: guanyar les eleccions. En aquest camí estan llançant per la borda la modulació del discurs que practicava Josep Piqué i aparten als quadres polítics que treballaven en territoris més sensibles a aquests plantejaments, com a succeït a Lleida o a Girona.

La pretensió d'utilitzar el respecte a les sentències judicials per passar pàgina i orientar-se cap al centre, com proposava la loquaç Montserrat Nebrera, tot i que ho fes en un afalagador article per a Mariano Rajoy, li ha suposat "caure’s de la foto", o quedar-se fora de la taula en la qual menja la direcció estatal. Un altre símptoma més d'aquesta radicalització.

En l'altre camp, en CiU, també s'està imposant la radicalització del discurs nacionalista. La proclama independentista de Felip Puig, un cop va assumir la direcció de CDC, que va fer extensiva als militants i als votants de la Federació, suposa la transgressió dels equilibris que fins ara havien practicat. Com s’ha encarregat de posar de manifestes Duran Lleida, a la primera de canvi, que no ha estat altra que la seva conferencia a la Caixa, on ha “reiterat que CiU no és independentista i que no ha de competir amb Esquerra”.

Amb aquest apogeu independentista dins de Convergència, la seva "casa gran" s'està fent cada dia més petita, encara que Artur Mas intenti suavitzar-lo amb eufemismes com la sobirania, o digui que el proper dia 20 parlarà de la nació i no de l'estat.

Amb la radicalització del missatge, i atenent les demandes dels afins, ambdós cohesionen el seu nucli dur, però es deixen pel camí de molts quadres, militants i votants.

Així, és lògic que no pugin.

Per què no baixen?

Sorprèn, a propis i estranys, que els sondeigs d'opinió més recents no reflecteixin una penalització electoral cap als socialistes pels esdeveniments a la xarxa de rodalies.

Dues idees per intentar explicar-ho.

Una, a la gent li preocupa més la solució que la crisi en si mateixa.

En la gestió d'una crisi sempre ha tingut més influència - fins i tot més que l'origen de la mateixa - el fet de donar la cara, o no, d'atendre a les persones, o no, de resoldre el problema, o no. Si no que se li preguntin a Schroeder amb les inundacions, a Bush amb l'huracà Katrina o Aznar amb el Prestige.

Comparèixer, no amagar-se, reconèixer la responsabilitat en la crisi, demanar disculpes pels errors i les molèsties, com ha fet Zapatero, és imprescindible, però al mateix temps insuficient.

Les persones afectades estan exigint que se les atenguin, que no se les deixin abandonades i que el govern treballi seriosament per aconseguir que el servei ferroviari sigui segur i de qualitat. La crisi no ha acabat, si el govern vol evitar o reduir el seu desgast haurà d'entendre i atendre aquestes exigències.

L'altra, interessen més les solucions que la lluita política.

L'oposició i alguns dels seus opinadors s'equivoquen quan interpreten la falta d'una reacció més contundent com l'expressió de la derrota o passivitat d'una societat, ja sigui davant la situació o davant els governants. Les persones directament afectades amb la seva cívica serenitat exhibeixen una pragmàtica i contundent força tranquil·la.

Aquestes persones esperen de l'oposició propostes en positiu, que siguin en el seu costat, que no les usin políticament, que prioritzin les solucions a l'excitació i l'agressivitat que practiquen. Si ho fan així, rendibilitzaran políticament les conseqüències de la crisi, sinó no.

Pregunta al President Montilla sobre els incidents a Rodalies

Aquesta es la pregunta que hi fet al President Montilla , aquesta tarde i en decurs de la sessió plenaria del Parlament, així com la seva resposta sobre els incidents ocasionats per les obres del AVE a la xarxa de Rodalies i de FGC el propassat dissabte. (El video dura 5,08 minuts)

Pregunta al president de la Generalitat sobre la situació política (tram.317-00092/08)

El president

Té la paraula en nom del Grup Parlamentari Socialistes – Ciutadans pel Canvi, l’honorable senyor Josep Maria Rañé, per formular la següent pregunta.

El Sr. Rañé i Blasco

Sr. President de la Generalitat, l’incident de dissabte passat, al servei de Rodalies i Ferrocarrils de la Generalitat, ha estat greu.

Perquè esta trasbalsant de manera molt important la vida de moltes i moltes persones que viuen, treballen o transiten per la part sud del Baix Llobregat i el Barcelonès.

Persones que estan responent amb civisme i serenor . I això no es nou!!. Altres vegades els ciutadans de Barcelona i Catalunya han fet gala de la mateixa actitud davant de situacions tant o més complicades.

Així doncs, que ningú llegeixi, ara i per espuris interessos polítics, aquest civisme i serenor com l’expressió de la passivitat, la resignació o el derrotisme d’una societat. Es tot el contrari.

Per a nosaltres, aquest civisme i serenor ens fa més evident encara quan de gran i fort es el sentiment de rebuig a una situació, que no dubten a qualificar de totalment inacceptable.

Las persones afectades esperen de les administracions públiques que no tant sols li demanen perdó per les molèsties ocasionades, com ja s’ha fet, sinó que, amb la seva serenor i civisme, ens estan exigint que no les deixem soles. Que s’actuï.

I s’actuï, per recuperar el més ràpidament possible el servei de Rodalies i de Ferrocarrils de la Generalitat.

Ràpidament, sí. Però també amb seguretat.

Coincidim amb el govern i amb els ciutadans – que no sols ho entenen sinó que ho demanen - que els trens de Rodalies i de Ferrocarrils només poden tornar a circular, si primer s’ha garantit plenament la seguretat de viatgers i treballadors de les obres.

Aquest es el objectiu prioritari.

La resta d’objectius estan supeditats a aquest. Fins i tot l’arriba del AVE, tot i esser important.

Ara bé, mentre no es torni a la normalitat, s’ha de continuar treballant per reduir al mínim possible les molèsties que pateixen els ciutadans i ciutadanes, que necessiten aquest servei per desenvolupar la seva vida amb normalitat.

La gestió de la crisi, al nostre entendre, ha estat eficaç i correcta, dintre de l’anormalitat que comporta en si mateixa.

S’ha estat al peu del canó. S’ha donat la cara. S’ha respost amb rapidesa. S’ha evitat el col·lapse. S’ha liderat la mobilització dels recursos i la coordinació i la col·laboració de les administracions.

Tot amb un únic objectiu: Atendre a la gent.

I en aquest treball convé reconèixer l’esforç i les actuacions d’ajuntaments com el de Gavà, Viladecans, Castelldefels, El Prat, L’Hospitalet o Barcelona que de forma urgent i eficaç han condicionat i ordenant espais, carrers i serveis per facilitar les solucions a tantes persones.

Es per això que el nostre grup vol conèixer, Sr. President, quina es la valoració que fa d’aquest incident?

I quines actuacions esta duent i dura a terme el seu govern per reduir al màxim les molèsties que estan patint els ciutadans, fins que no es restitueix el servei?

El president de la Generalitat

Gràcies, senyor president.

Senyor diputat, la situació no és agradable per a ningú, sobretot per a aquells ciutadans, com vostè deia, i ciutadanes que en el seu dia a dia es veuen afectats per aquests incidents. Per cert, ciutadans i ciutadanes als qui vull agrair molt sincerament, en nom del Govern, el seu comportament cívic i la seva comprensió en tot moment.

Sense aquesta actitud, la funcionalitat de les solucions alternatives s’hauria vist afectada.

Tampoc em vull oblidar d’agrair als ajuntaments, a què vostè feia esment, afectats, per la seva col·laboració, per la seva predisposició

Per això el Govern, tot i no ser responsable directe de les obres de l’AVE ni de la gestió de rodalies, s’ha posat des del primer moment a treballar per minimitzar-ne les conseqüències. I han estat moltes les mesures adoptades.

Faré només un resum de les principals actuacions de les diferents administracions coordinades que han permès reduir el impacte sobre la ciutadania, del tall d’algunes vies del servei ferroviari.

Els usuaris de la línia 2 sud, 7 i 10, com vostè sap, viatgen gratuïtament mentre es mantingui aquesta situació d’excepcionalitat.

El Servei Català de Trànsit i els Mossos d’Esquadra han establert algunes mesures per facilitar el desplaçament a les vies del Baix Llobregat que permetin arribar o bé sortir de Barcelona; mesures que inclouen, entre altres, l’habilitació de carrils addicionals a l’autovia C-31, entre el Prat i Bellvitge, per facilitar precisament l’accés a Barcelona.

S’ha posat en funcionament un telèfon d’informació, com vostè sap.

S’han habilitat línies d’autobusos que uniran els trajectes que han quedat suspesos; mesures que, conjuntament amb les del Servei Català de Trànsit han aconseguit minimitzar les conseqüències dels talls ferroviaris.

S’ha reforçat, a través de l’Entitat Metropolitana del Transport, el servei d’autobusos que connecta amb les diferents estacions d’inici del metro. També s’han reforçat les línies 1 i 3 del metro, a part d’augmentar el personal d’informació i l’establiment de senyalitzacions addicionals.

En definitiva, davant dels problemes, respostes.

I davant d’un tema del que no en som responsables directament, mesures urgents per millorar en tot el que sigui possible els problemes que estan patint els ciutadans i ciutadanes usuaris d’aquests serveis.

Grata sorpresa

Sorprès, gratament sorprès.

Així en vaig quedar, durant la visita a l’empresa Ros Roca a Tàrrega. Va ser durant el intercanvi entre empresaris i parlamentaris que impulsen i organitzen la Fundació FemCAT i el Parlament.

Molta gent coneix aquesta empresa perquè en els seus colorits contenidors aboquen cada dia les seves bosses d’escombreries o els altres residus orgànics o selectius (paper, vidre, plàstics, etc...) o perquè ha vist en els seus carres els seus vehicles per recollir la brossa o per netejar els nostres pobles o ciutats..

Menys gent la coneix per haver se transformat, en 54 anys, passant d’ésser un taller de construcció de carros de tracció animal a una multinacional, o per la capacitat tecnològica que està desenvolupant i que els hi ha portat a ésser líder europeu en el sector de la fabricació de bens d’equip i instal·lacions per a la recollida, transport, tractament i aprofitament mediambiental dels residus urbans.

Y només uns pocs la coneixen per la seva radical transformació en l’organització de l’empresa i del treball.

La nova generació de los Roca, Ramon i Salvador, ha dinamitat la habitual estructura piramidal i jeràrquica de les empreses industrials, que segueixen la tradició fordista-taylorista. Ha substituït les ordres i les consignes per la informació, la concentració del poder per la descentralització en la presa de decisions, la desconfiança per la confiança mútua.

Desprès de l'eliminació dels comandaments intermedis i d’una organització per grups de treball autònoms i autoregulats - tan a la fàbrica com als serveis - amb un lideratge rotatiu, s’ha produït una millora del 20% la productivitat dels més de 500 treballadors del centre de Tàrrega. La igualació salarial ha vingut acompanyada pel increment de la responsabilitat de tots i cada un d'ells. I els incentius no son de caràcter personal sinó col·lectius i relacionats amb els beneficis globals.

El fet rellevant és que aquests canvis van en la mateixa direcció que els canvis socials. No solsament perquè l’empresa estigui dedicada a produir solucions per atendre i respectar el mediambient. Sinó perquè aquest canvis responen a un fet social, les persones suporten cada vegada pitjor que només se’ls mani, volen tenir més participació en allò que l’hi afecta, l’organització del treball n’és una d’elles, i justa reciprocitat i coherència estan disposades a comprometre's més.


La visita no em va permetre aprofundir en el coneixement d’aquesta experiència, que té un any i mig de vigència i esta en fase d’implementació tot i això, ha estat una grata sorpresa comprovar que algunes empreses catalanes ja els apliquen i funcionen millor.

Una de les derivades d’aquesta reflexió que em va sorgir era preguntar-me, si la política serà capaç d'aplicar-se ensenyaments com aquestes?.

El simbòlic

El simbòlic és en la política com algunes espècies picants en el menjar. Si et passes, el desgràcies i si no arribes, et queda insuls.

Simbòlic és que els exèrcits reconeguin i acatin l'autoritat del Cap de l'Estat, en una desfilada militar i a la forma castrense, que deixa clar que estan supeditats al poder civil, com recull la Constitució.

Simbòlic és que el President Montilla com a màxim representant de Catalunya i part de l'estructura civil de l'Estat participi en aquest acte des de la mateixa tribuna.

Si amb la crema de fotografies del Rei, una minoria vol simbolitzar el seu rebuig al nostre sistema de monarquia parlamentària i una altra minoria, des de fora, atia aquest foc amplificant les seves dimensions per justificar els seus discursos apocalíptics i les seves actuacions audiovisuals de caràcter simbòlic, com l’esperpèntic vídeo del Rajoy, llavors ens enfrontem a la necessitat de saber com respondre.

No podem fer-ho menyspreant o sobrevalorant els fets i els posicionaments de les dues minories, perquè aleshores seria fer-los el joc, just en el moment que estan cercant la seva pròpia autojustificació mitjançant la radicalització de les situacions.

Així doncs, la resposta no pot ser cap altra que una contundència moderada. Sense ambigüitats però també sense escarafalls innecessaris. Restaurant amb fermesa l'equilibri i la mesura que la majoria espera.

Aquest era el simbolisme de la presència del President a Madrid.

Per això, resulta difícil comprendre perquè Artur Mas la rebutja, sinó és per continuar conreant l'ambigüitat, expressant la seva desorientació o amagant la seva debilitat.

Defensar a Duran Lleida davant el seu cercle més pròxim i més nacionalista, li ha consumit crèdit intern i credibilitat externa, en una forma tant accelerada e important, que resulta difícil d’imaginar i a més l'obliga a cedir-los més poder en el partit i incrementar la simbologia nacionalista.

Llançant tantes espècies està desgraciant el seu plat, doncs resulta tan picant que desplau als seus sectors i a votants més centristes i el situa, a ell i al seu projecte polític – refundat o no –, cada cop més en la radicalitat d’un espai nacionalista on competeix amb altres opcions independentistes.

Aquest cop, el seu hagués estat donar suport a la figura i la funció institucional de la Presidència de la Generalitat, això sinó podia donar suport al President.

N’ha perdut una altra oportunitat.

Prevenir la foscor

Finalment, ha vist la llum l'expedient informatiu sobre l'apagada de juliol a Barcelona.

La lectura de l'informe és un tant enrevessada, per la profusió de detalls tècnics, però resulta molt aclaridora.

Al informe s'afirma que "l'incident, malgrat s'inicia amb la caiguda del cable 110 kV a Collblanc, en realitat està motivat per una situació molt greu de deficient manteniment de la xarxa afectada, tant en la part de 110 kV com en la de 220 kV". És a dir, tant en la part de FECSA-ENDESA com en la de REE.

No és pas una decisió salomònica, és la clara imputació d'una falta molt greu de prevenció a les dues companyies elèctriques. A cadascuna, pel seu. Perquè ambdues van prioritzar la rendibilitat al servei i l'accionista al client. Oblidant dolosament que la prevenció i el manteniment no son imposicions capricioses sinó necessitats per garantir el subministrament elèctric i la seva qualitat.

Amb aquest documentat informe, al qual es pot accedir a través d'Internet, s'inicia el llarg camí de l'exigència de responsabilitats a les empreses. Encara resta per venir l’expedient sancionador i el previsible periple judicial, que les empreses elèctriques impulsaran per demorar-ne l’acceptació de la seva actuació.

Aquesta actitud no es nova. Ja al mes d'agost, ambdues elèctriques es llançaven els plats pel cap i li passaven la culpa a l'altra. Aquesta negativa a assumir les seves responsabilitats trasllada encara més foscor i incertesa a la ciutadania, que veu com a més a més de patir la falta del servei elèctric, observa atònita la desresponsabilització d’aquells a qui els hi paga perquè li prestin el servei.

Això s’ha acabat. Les conclusions són taxatives, cada una, en la seva part de la xarxa, va cometre el mateix pecat de deixadesa i falta de prevenció.

Però, no sol hi ha conclusions a l'informe, hi ha també una relació de mesures a prendre. Això és el veritablement important per prevenir la repetició d'esdeveniment tan lamentable. La majoria d'elles exigeixen més prevenció i manteniment de la xarxa actual i també noves inversions per evitar que es col·lapsi.

El Govern ha de fer que les elèctriques compleixin les seves obligacions. Amb el projecte de llei de qualitat elèctrica, que ha de veure la llum el més ràpid possible, reforçarà la seva autoritat i podrà fer-ho.

D’això en depèn no quedar-nos a les fosques.

Menjant alls

“Quien se pica, ajos come”. Aquesta dita popular va ser la primera que em va venir al cap el dijous passat, mentre escoltava la contesta – al meu entendre, sortida de to – de Artur Mas al discurs que el dia anterior i amb motiu del debat d’orientació política general va fer el President Montilla.

Montilla havia fet una reflexió sobre les dues opcions que té Catalunya.

Una, l’opció conservadora, que es aquella que considera la preservació del benestar assolit com el més important i que la va definir com un bitllet a una confortable decadència.

L’altre, que va adjectivar com un bitllet al progrés, es una opció menys confortable. Exigeix treball, assumpció de riscos, tenacitat i perspectiva, però es l’única que pot garantir-nos la conservació i millora del nostre benestar col·lectiu i la solidesa d’un pacte entre generacions, perquè ens obliga a ser competitius en el mon global.

El líder de CiU li va intentar recriminar que amb aquesta classificació dividia la societat catalana en dos bàndols, conservadors i progressistes i les va identificar amb les dretes i les esquerres.

Crec que el President parlava més de actituds vitals davant de la realitat que d’opcions polítiques. Les actituds conservadores o immobilistes no son privatives de las persones i les organitzacions de dretes, hi ha molt conservadorisme dins de les forces polítiques d’esquerres i pel contrari la capacitat innovadora, d’assumpció del riscs, la voluntat transformadora no es una exclusiva dels homes i de les dones d’esquerra. Un altre cosa es la direcció que es segueixi, aquí si hi ha diferencies entre les opcions polítiques d’esquerres i de dretes.

Progrés, avui i des de l’esquerra, significa conjugar en la mateixa oració llibertat i seguretat, drets i deures, identitat i globalització, competitivitat i benestar o equitat i excel·lència. Aquesta es una tasca col·lectiva que requereix del concurs del màxim de persones i forces i aquesta crida a col·laborar i participar ha estat reiterada.

Si algú es pica, quan es cridat a participar en un projecte on la Catalunya de l’esforç i el mèrit s’imposi a la de la queixa, la resignació o la confortable decadència, es perquè menja alls.

Canvi de ritme

Qui ens ho havia de dir!

Només fa unes setmanes tot presagiava una situació força complicada pel Govern del President Montilla durant el descabdellament del debat d’orientació política que començà avui.

El debat sobre les grans infraestructures, en el cas dels ferrocarrils o el sistema elèctric sobre el seu funcionament, o sobre la seva gestió de l’aeroport del Prat, no auguraven una situació de placidesa.

Avui, el govern arriba al debat amb la tranquil·litat per poder abordar allò que es important, sense estar pressionat per les urgències. Això ha estat possible, mercès a la gestió i la resolució d’aquelles situacions, els acords assolits sobre les transferències o sobre les inversions del Estat, junt al tranquil inici d’un curs escolar on s’han escolaritzat a 31.000 alumnes més. També ha ajudat l’inesperada contribució de l’oposició amb la seves crisis, CiU frenant al límit del penya segat per tal de no trencar la coalició, un PPC que s’ha auto escapçat abandonant el seu gir catalanista per girar-se un altre cap el nacionalisme espanyol més conservador o finalment un Ciutadans que a més de dividir-se en el seu Congres, es veu lluitant contra un altra opció generada des del poders mediàtics que pretén laminar-los

Pot, i deu, fer-ne balanç dels seus nou mesos de govern. Ha de posar en valor les peces que tingui. L’estabilitat institucional, la governació tranquil·la, el desenvolupament de l’Estatut, l’abordatge sistemàtic dels grans temes de forma efectiva, encara que de forma poc efectista, son algunes d’elles.

Ara be, també ha de fixar les fites del horitzó més proper. Horitzó on l’èpica de lo quotidià ha de mantenir-se, per solucionar els problemes del dia a dia, alhora que s’encaren els temes de fons, com ara el debat sobre el finançament que ens espera el proper agost.

Pel contrari, Mas i els seus arriben exhausts. El seu error ha estat creure que sobre una situació conjuntural era possible construir-ne una proposta estructural. Intentar identificar les deficiències en trens o la xarxa elèctrica amb la debilitat moral de un país, confondre les tensions amb el Govern d’Espanya per l’aplicació del Estatut amb la pèrdua de prestigi de Catalunya i les seves institucions, pateix d’un greu problema, quan es resolen s’ensorra la bastida que s’havia preparat per refer el seu projecte polític.

La seva frustració i la seva radicalitat no els ajuda gens, els divideix i els fa menys centrals.

Quin sidral!

En quin sidral s’ha ficat Artur Mas!

Allò que inicialment es va presentar com el descobriment de la pedra filosofal, s’ha tornat en un sidral.

El bàlsam a les tensions internes en CDC, el remei a les diferencies amb UDC, la gran aposta que tenia que donar moral, credibilitat i prestigi al país i les seves institucions i, finalment, el ungüent que havia de servir per rendabilitzar políticament les nefastes conseqüències de la mancan d’inversions, que es varen pactar amb els governs d’Aznar, i que ara estem patint, s’està transformant en un gran sidral.

El debat sobre la refundació del catalanisme, està obrint una profunda escletxa al si de la federació nacionalista. Duran amaga amb no assumir el lideratge a les generales, fins que no sàpiga on va aquest tren. Duran acabarà cedint, però el mal ja estarà fet.

Cedirà perquè no te més remei, perquè no pot quedar-se despenjat. Fora del Congrés o de la federació fa molt de fred, i a més a més, no hi ha ministeris. Aquesta vegada no pot optar per anar el número dos, o el número vuit, com va fer a les eleccions del 99. Si ho fes seria un nyap. Seria tan visible que s’interpretaria com el inici del divorci, tantes vagades anunciat i mai materialitzat, per part del democratacristià (resulta contradictori que ell parli de divorcis) i alimentaria, encara més, els rumors dels mentiders polítics que anuncien la ruptura per desprès de les eleccions de la coalició nacionalista, emportant-se UDC els seus diputats als Congrés.

Duran ens explicarà, per justificar la seva cessió, que n’ha aconseguit el seu objectiu: moderar las ínfules soberanistes de CDC, el radicalisme de Mas i portar-los des de la muntanya, on es barallen amb ERC, al centredreta polític, on tenen la major part del seu electorat. Es lliure d’enganyar-s’hi, però que no pretengui confondre’ns.

Li tocarà aguantar l’allau de desqualificacions que els seus socis, que ja han començat a proferir contra ell i el seu partit, farà filigranes interpretatives sobre les ambigüitats, generalitats i vaguetats que deixarà anar Mas, el proper 20 de Novembre, en el seu discurs de refundació del catalanisme. Perquè d’aquí a allà haurà de reconduir l’arrencada de cavall, per ajustar-se al seu electorat sense perdre a les plataformes soberanistes que l’empaiten i l’amoïnen.

Duran es justificarà, perquè no té un altre sortida, però el seus arguments seran contradictoris amb la línia soberanista. Això que imprescindiblement necessita fer, afebleix el discurs i el lideratge de Mas. Ja tenim la continuació del serial i un altre sidral servit!

I mentre tant, el Govern de Catalunya treballa en la aplicació de l’Estatut. Un Estatut del que, ara, reneguen Mas i el seus, només perquè no el governen, ni governen.

El govern del President Montilla fa feina i no esmerça tanta xerrameca, aquesta és la marca de la casa.

Acorda amb el Govern d’en Zapatero transferències com ara el Clínic i avença en el traspàs de les Rodalies de RENFE, de la Inspecció de Treball o de la concessió de permisos de treball per les persones extracomunitaries que volen treballar a casa nostra.

I aquest dies ha assolit un acord pel que fa al compliment de l’Estatut.

En concret, la aplicació de la disposició transitòria per la que el Govern de l’Estat destini a Catalunya, durant els 7 anys que esta previst, el 18’8% de les seves inversions en infraestructures. Ampliant la base de càlcul a les dels Ministeris de Foment, Medi Ambient, Industria i Comerç, Agricultura i Recerca i Desenvolupament. A aquest efecte l’acord també permet recuperar per l’actual exercici del 2007, 827 M€, diferencia que l’any passat CiU va acordar aparcar, pensant que serien ells qui governarien. Amb aquest acord la inversió total del primer any es situa en els 4.021,6 m€, que servirà de per a futur anys.

Un altre cop el Govern tira endavant els compromisos de l’Estatut. Millorant la situació de les persones que vivim a Catalunya –per això ho varem fer -, i demostrant que va valer la pena. I mentre tant, els nacionalistes conservadors es fiquen, ells solets, en un sidral, que avorreix a la gent i els distreu del realment important.

Construir cases

Construir cases, ja siguin físiques o polítiques, està en boga. El Govern es dedica a les primeres i l’oposició, a les altres.

De les cases reals, les que es construeixen, o no, en les que hi vivuen les persones, aquelles que tenen un preocupant preu de venda o de lloguer, d’aquestes es de les que s’hi ocupa i preocupa el Govern.

Des del principi, fins i tot abans d’esser nomenat, en el seu discurs d’investidura el President Montilla va assenyalar l’accés a l’habitatge com una de les principals preocupacions de la gent i per aquesta raó una de les seves prioritats alhora de governar Catalunya. Va oferir, en aquell mateix acte, a totes les forces parlamentaries i al conjunt de la societat un gran pacte sobre l’habitatge.

Encara no feia un mes que s’havia constituït el Govern que ja aprovava el Projecte de llei del dret a l'habitatge a Catalunya. Això son fets i no paraules. Posteriorment, el conseller de Medi Ambient i Habitatge va fer arribar una proposta que va ser rebuda molt positivament per tothom.

L’avenç en paral·lel de la llei i del pacte ha evidenciat un tarannà molt diferent entre els representants de la societat i els partits de l’oposició. Mentre els primes van per feina, els altres maregen la perdiu amb pseudodebats. Pretenen laminar o reduir un dels objectius de la llei, que no és un altre que les activar el mercat dels habitatges construïts, substituint la retenció especulativa per l’activitat econòmica del mercat de lloguer.

El recent acord amb els promotors i constructors suposa un gran pas endavant per assolir la necessària col·laboració social al voltant de aquest pacte. Convé, no obstant, continuar mantenint l’equilibri entre la perspectiva social i la econòmica que te el projecte inicial per assegurar els suport dels altres agents, com ara els sindicats.

Aleshores qui esta posant la traveta a la resolució d’aquest problema? L’oposició. I perquè? Doncs, per que no volen que es trenqui la única premissa que configura els seu discurs: “tot va malament, perquè no manen nosaltres”.

La seva prioritat son les seves coses i les seves cases polítiques. Un altre cop, volen que tots parlem de les coses de política i no de la política de los coses. Els nacionalistes conservadores, catalanes i espanyols, estan immersos en una febril dèria constructora de cases comunes. Artur Mas, intenta fer de CDC la casa comuna del nacionalisme català i Daniel Sirera fer-ne la del no nacionalisme català.

Ambdues pateixen “construccionitis”, malaltia política que consisteix en proclamar que se inicia la promoció d’una casa comuna, quan en realitat el que es pretén es reparar els danys estructurals que pateix la pròpia. Es tracta d’atreure cap a la seva organització, CDC o PPC, aquelles plataformes o partits que s’han separat dels seu espai partidari o estan a punt de fer-ho.

Dedicant-se a les seves coses i a las seves “cases comunes”, no atenen a les causes comunes, que es l’important. Però nosaltres, els socialistes, no ens hem de despitar de la nostra tasca d'atandre i entrendre les necessitats de les persones que viuen a Catalunya i construir-ne la solucions que precissan.

Fugida endavant

Fugir endavant o aplicar les tècniques de la prestidigitació. Això es el que ha fet Artur Mas, aquest dilluns, amb la seva proposta de refundar el catalanisme.

En menys d’un mes, i a més a més de vacances, li han crescut les plataformes (una contra Unió i una altre a favor de l’autodeterminació), li ha desautoritzat Felip Puig y el seu soci, Duran Lleida, ha afirmat que tot això: “le importa un comino”, perquè ell, com el difunt Umbral, el que vol es parlar “del seu llibre” i el seu tema i el seu temps son les eleccions generals del proper mes de març.

Davant d’aquest mes horribilus només podia fer una d’aquestes dues coses: “o llençar la tovallola i anar-se a casa, o despistar i traure un conill del barret”. Artur Mas, ha optat per aquesta última opció.

Parlar de la casa comú del catalanisme mentre els catalans parlen dels preus de les cases de compra o lloguer, o de reconstruir el catalanisme , i fins i tot de refer CiU o CDC, mentre la gent parla de la construcció de les infraestructures que es necessiten per continuar progressant, o de cridar a l’integració d’altres opcions i persones en aquest projecte quan té que desmentir que UDC no s’anirà, es una fugida envadant.

Una fugida endavant que reflecteix perfectament el neguit, la nostàlgia i la desorientació en la que estan instal·lats. Una fugida endavant per un camí que en torna 30 anys enrere.

La manca de lideratge intern li ha conduit a tenir que encapçalar els moviments d’aquells que s’estan radicalitzant - perquè ni toquen poder, ni veuen possibilitat de fer-ho – i estan desplaçant el seu discurs cap la riba del soberanisme. Convé no oblidar que era el poder i no el model de societat o partit- perqué no en tenen -, el ciment que rejuntava el projecte de nacionalisme moderat que va encarnar en Pujol. Amb aquesta buidor ideològica de CDC, i d’en Mas, i sense l’aturador d’utilitzar el govern com repartidora es fa més difícil frenar el creixement del discurs independentista. No obstant, cercant evitar que la riuada se’l emporti per davant, esta perdent la centralitat política que es on es troba la majoria de la gent.

Avui, el catalanisme polític, ha renovat la seva potencialitat amb el nou Estatut. La tasca fonamental del catalanisme polític avui es el seu desenvolupament. Avui no estem com fa 30 anys, necessitats d’un procés de concentració política per recuperar les institucions de Catalunya. Avui, no es tracta de lliurar la batalla pel reconeixement de Catalunya. Aquesta ja la varem lliurar i la varem guanyar. I no té marxa enrere. Només aquells que han volgut confondre, país, govern i partit, poden pensar que si el seu partit no governa el país esta a la vora del penya-segat.

Avui, la tasca fonamental del catalanisme polític es millorar la vida de les persones que vivim a Catalunya. I per fer-ho, hem de reconeixer els avenços que hem protagonitzat tots plegat, assenyalar quines mancances resten per solucionar, quins nou reptes es deriven del exitòs camí recorregut, amb quin temps i en quina forma ho farem. Ni demagogies, ni catastrofismes, ni fugides endavant ens faranassolir aquet objectiu.

Darrera d’aquesta tasca es possible aconseguir que la pluralilitat política de Catalunya, trobi espais de coincidència. Així ho recollia el Preident Montilla al oferir la ma estesa per assolir els quatre grans pactes sobre immigració, infraestructures, habitatge, recerca i innovació. A més d'anar junt en el desplegament de l'Estatut.

A aquesta tasca estem tots cridat i val la pena ser-hi, la resta son fugides endavant per fugir d’estudi, cap el 2014, o qui sap quant, o a on, però, al cap i la fi, fugides endavant.

Estrany agost

Rar. Un agost rar. Ha estat menys calorós que altres anys, els primers dies, i s’està deixant anar en els darrers. Ben bé, ha estat tant rar com informativament i políticament parlant. No s’han produït les habituals “ “serpientes de verano”, si més no, durant els primers dies, però ara que s’acaba el mes el tema s’està escalfant.

Els problemes de les infraestructures elèctriques i ferroviàries han situat el focus de la política sobre les preocupacions de la gent. Si be es cert que al debat li ha sobrat acritud i demagògia, l’hi ha mancat rigor tècnic i així es difícil que hi hagi contraposició de propostes en positiu, no es menys cert que s’ha centrat en allò que afecta a les persones en la seva vida diària.

Ara bé, quant el mes i la gent han vist com la “normalitat post vacances” s’apropava, tot s’ha accelerat una mica massa. Tant en calor com en excitació.

Al mateix temps que el President Montilla plantejava que la solució als problemes hi ha que cercar-la en la solució de les seves causes i que aquestes es troben en una inversió escadussera i una manca d’atenció sostinguda en el temps, per part de les empreses prestadores del servei elèctric i de l’Estat, i no pas per temes identitaris, als nacionalistes catalans se’ls hi dispara una molla i perden l’horitzó.

Els nacionalistes conservadors de CiU intenten traslladar-nos les seves frustracions i desorientació. Ho fan vestint-les amb un catastrofisme i un negativisme, tant exagerat, que fàcilment es percep com l’expressió del ressentiment per estar fora del govern. Incapaços de reconèixer qualsevol contribució seva a les causes dels problemes actuals, malgrat haver ostentat durant 23 anys el govern, tota la seva explicació rau en dir que tots els mals devenen del fet que ells no continuen governant i això fa que els país es desnacionalitzi i que tot malament.

Se’ls veu inconscients del fet que tanta agria i exagerada prèdica apocalíptica, sense cap proposta, l’únic que aconsegueixen es estendre el seu cabreig i fer-los perdre la capacitat per construir solucions.

Els altres nacionalistes catalans, els de ERC, enfangats en la carrera per veure qui es el seu líder, ens proposen, ara, que debati’m el que volen defensar el 2014, es a dir, dintre de dos legislatures. Rar. En lloc de abordar, ara, els problemes del moment es dediquen a obrir un debat a mig termini.

I els nacionalistes espanyols, els del PP de Catalunya, amb el recent estrenat Sirera al cap davant, s’enganxen a aquest fals debat, parlant – com Ciutadans – d’allò que diuen que no interessa a ningú. Si no com s’ha d’entendre que interpel·lin al President Montilla sobre les declaracions d’en Carod?

Esperem que el mes de Setembre faci que aquest pseudodebats desapareguin. Però amb la Diada pel davant, dubto que això no vagi a més.

Jaqué estret

Hem passat del jaqué de lloguer al de propietat, però ens va estret. Totes les seves costures son apunt de rebentar, estan al límit.

“Encara que el nostre jaqué sigui de lloguer, i el seu de propietat, hem se ser-hi al seu club”, així ens responia als anys 90 el president Pujol als que li assenyalaven les grans diferencies que hi havia entre les tres regions europees (Rhône-Alpes, Lombardia y Baden Wudemberg), que junt a Catalunya, formaven l’Associació dels 4 Motors.

Avui dia podem afirmar que ens hem situat a la seva alçada, i fins i tot els hem avançat, en alguns dels indicadors més significatius econòmic i socialment.

Allò que ara ens succeeix te més a veure amb aquella circumstància de qui, havent crescut, no ha adaptat les seves vestimentes.

Son els problemes que acompanyen l’èxit; no pas el fracàs. Però, un èxit que no va poder gaudir, en el seu moment, de l’acompanyament de l’acció pública necessària perquè no es reproduïssin les estreteses de les que partiem.

El dogma del “dèficit zero” del PP, amb el suport de CiU, va reduir l’esforç inversor públic, durant els seus 8 anys de maridatge, en general i a Catalunya en particular. Això, aquí, ens ha afectat per partida doble. De una part, per la magnitud del creixement ecònomic que hem protagonitzat i de l’altre, pels endarreriments endèmics dels que partíem.

El que resulta realment curiós es el fet que aquells que van practicar una alimentació anèmica del sector públic, ara bramen, exigint serveis públics, i protestant de forma airada i catastrofista per les conseqüències de les seves actuacions anteriors. I aquells que la varen denunciar des de l’oposició, avui que estan en el governs, son acusats pels retràs.

Necessitem propostes en positiu i no rigoroses desqualificacions fetes sense cap rigor tècnic. Que es el que hem vist en les sessions parlamentaries d'aqui i del Congres. Encara es l’hora que escoltem quina proposta fan. Debats polítics, propostes realistes i no acusasions demagógiques.

Allò que procedeix es saber si se han pres les mesures correctament i s’estan duent a terme, bé i ràpidament, el nou jaqué. El que ens fa falta ara.

Això, sí ens donara la serenor - que no la indiferència - per superar el temps que encara resta per portar aquest jaqué, que en va estret.

Traient espurnes

La sessió parlamentaria va ser maratoniana. El tema s’ho valia, els “speakers” també, tot i això, continua traient espurnes.

Malgrat les més de 6 hores de sessió i la presencia de Manuel Pizarro, per ENDESA, i de Lluis Atienza, per Red Eléctrica Española (REE), les empreses responsables no van aportar molta llum sobre les causes de l’apagada del dia 23 de Juliol. Això si, van discrepar molt entre elles.

Saber que va ser primer, si l’ou o la gallina, costarà. Si més no, perquè d’aquest tema en depèn qui n’ha d’assumir les responsabilitat i els costos que l’acompanyen. Si el cable de 110 kV es va trencar i va caure sobre els transformadors, paga ENDESA. Si, pel contrari, el cable es va trencar per un mal funcionament de la xarxa de 220 kV, aleshores paga REE.

La falta de claredat no va ser casual, ni gratuïta. Cada empresa va esgrimir raons diferents per defensar-se i perquè saben que, segons quines raons acabin prevalent, li correspondrà pagar a un, a l’altre.

Per això resulta tant estrany i equivocat que la oposició, CiU y PP, es sumes a la cerimònia de la confusió que van protagonitzar les empreses. L’ànsia per criticar al Govern els hi va fer utilitzar i avalar las tesis de la part que els hi resultava més útil políticament, encara que amb això abandonarà la defensa dels afectats i permetés que les empreses s’escapolissin amb més facilitat de fer-ne front a les seves obligacions i responsabilitats empresarials.

Elles son fortes i es defensen soletes. Però, ¿als ciutadans qui ens ha de defendre?.

Doncs, el Govern i els partits polítics.

Primer, determinant què va succeir, quina empresa va ser responsable, sancionant-la adequadament i obligant-la a compensar als usuaris.

Després establint quines obligacions té, es a dir les inversions que n’ha de fer, els manteniments que ha de practicar i les renovacions i ampliacions que han de permetre tenir la xarxa elèctrica en les condicions de qualitat i seguretat que necessiten. I també vigilant el compliment de aquestes obligacions, per que si tornes a succeir un accident com aquest no es reprodueixin els perjudicis que en patit.

Por últim, canviant el marc legal per establir les noves i més exigents normes i nivells de qualitat del servei elèctric. Ara es possible fer-ho, doncs fa menys d’un més que la llei estatal ho permet.

Aquest es el camí que haurien de seguir tots els partits.

Oriol, et vas equivocar!

Oriol (Pujol), et vas equivocar. Crec que ahir et vas equivocar d’estratègia en la sessió informativa amb els màxims responsables de les dues empreses elèctriques implicades en l’apagada del passat dia 23 de Juliol.

No hem refereixo al intent d’esser dur i, fins i tot, agressiu amb el membres del Govern, pel matí. Això forma part de les regles del joc. Va en el càrrec i en la funció de diputat de l’oposició. Suportar-ho, també, els hi va en el sou als membres del Govern. Res a dir sobre això.

En refereixo a la teva intervenció en relació a les empreses. En el tema de l’apagada hi ha, en primer terme, dos possibles responsables: Fecsa-Endesa i Red Elèctrica Espanyola (REE), les empreses privades que operen la distribució i el transport de l’energia elèctrica a casa nostra.

Cada una de les dues empreses esta intentant que sigui l’altre la que aparegui com a responsable. Qui ho sigui haurà d’assumir alhora els costos, que seran un bon grapat d’euros. Las tesis que defensen estan directament relacionats amb seus interessos econòmics i els dels seus accionistes, no amb els dels usuaris.

Als diputats ens correspon defensar als ciutadans; no a les empreses.

Explica, però no justifica, que per desenvolupar la seva tasca d’oposició Oriol Pujol t'hi alineesiss amb l’elèctrica, que presideix en Pizarro, el fet que Albert Mitja - director d’Energia durant els 5 últims anys de CiU (Agost 1998-Gener 2004) i uns del “assessors” de la família ... convergent - treballi avui per a FECSA-Endesa.

No obstant, no em va sorprendre. Ho vaig veure com la continuïtat amb la línea complaença i tolerància vers l’elèctrica, que va caracteritzar a CiU durant tot el seu mandat i de la que tu mateix vas participar en primera persona, en tant que secretari general del Departament amb competències energètiques.

Per cert, una linea de tan poca exigencia que va fer que la primera subestació del Pla Tramuntana de Fecsa-Endesa, programa d’inversions per recuperar l’endarreriment inversor, no fos inaugurada fins l’any 2004 amb el govern tripartit. Es a dir, en els 4 anys que vas tenir aquest carrec, no es va fer ni una sola subestació electrica per part de Fecsa-Endesa, ni un sol metre de línea d'alta tensió de 400 kV per part de REE, de les que ara reclames i el teu partit rebutja en el territori.

Davant les empreses, el més important era defendre a les persones que s’han vist afectades per la manca del servei elèctric que gestionen, no col·laborar en la seva estratègia, per que poguin escapolir-se de les seves responsabilitats. No tot si val per fer-ne oposició al Govern i menys si qui perd son els ciutadans.

Amb l’altre elèctrica, REE, vas ser més exigent i punyent. A mi em sembla bé. Però em resulta una mica irònic que, ara, exigixieis amb vehemència el retorn de la seu que, quan la presidia Martin Villa i governaven a l’Estat el PP , va ser desmantella a Barcelona.

A l’any 2000, quan eres el segon en el Departament competent en matèria d’energia, el Parlament de Catalunya insta el Govern a: negociar amb el Govern de l'Estat perquè procedeixi a la modificació del Pla dissenyat per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) per a Red Eléctrica Española, SA (REE) i no completi la centralització dels centres de control del sistema a Madrid, mantenint els centres perifèrics, entre els quals el de Barcelona.

Ho va fer seguint la iniciativa que uns diputats del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi varem impulsar, perquè no preníeu cap des del Govern.

Si ve es cert que, per a que CiU si sumes al consens, vareu fer-ne desaparèixer de la proposició inicial, mitjançant les vostres esmenes, la referència a “Que es faci efectiu l’article 53 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i en conseqüència sigui nomenada la persona que n’ha de representar a la Generalitat de Catalunya en l’empresa pública Red Eléctrica Española S.A. (REE)”. Ja que CiU mai va fer res per que es nomenes una persona que representes a la Generalitat, dins de REE, malgrat l'Estatut anterior li permetia.

L’efectisme que vas desplegar, no va ser efectiu per defensar els interessos dels ciutadans, com tampoc ho va ser la seva paràlisis energètica quan tenia responsabilitats a la Generaliatat, per això crec que et vas equivocar.

Al centre hi ha lloc

No pretenc fer-ne d’acomodador, però jo aviso : “Al centre hi ha lloc”. Per esser exacte: "al centredreta hi ha lloc".

Des de que CiU va deixar, molt al seu pesar, el Govern hi ha un forat en el centredreta. Un espai vuit, que no esta ocupat y sembla que ningú pretengui ocupar.

El centreesquerra està més concorregut. Tradicionalment, el PSC ha arribat a ell, des de l’esquerra, y fins i tot CDC va fer-ne incursions en aquest espai polític. Eren els temps de les terceres vies, quan en Jordi Pujol reivindicava, per a si, el model socialdemòcrata suec. Però desprès el discurs, i sobretot les pràctiques i les aliances de la federació impregnades cada cop més d’un liberalisme conservador, els hi va fer abandonar-ho.

Certament, altres forces d’esquerres també han fet incursions en el centre esquerra. Però de seguida, s’han adonat que arribar-hi fins aquest espai era competir amb el socialisme en un terreny massa allunyat del centre de gravetat de la seva oferta electoral. Han optat per intentar esgarrapar-ne alguns vots per l’esquerra. Uns presentant-se com els “de debò” i els altres forçant el seu perfil social. No obstant, tant un com els altres, han fet del verd i el nacionalisme les seves senyes d’identitat, amb la qual cosa s’han retirat de la lluita pel centreesquerra.

Tornant al forat del centredreta. Semblava que l’anomena’t gir catalanista del PPC, que va arribar de la ma d’en Josep Piqué, cercava ampliar l’espectre electoral de la formació conservadora arribant fins a antics votants de CiU, sense abandonar al seu electoral més fidel. El projecte sonava plausible. I més si els nacionalistes moderats continuaven, com encara estan, “pujats a la parra” independentista.

Aconseguir-ho requeria temps. Es feia necessària una inversió en centrisme, permetre-li a en Josep Piqué, si més no, el mateix marge de maniobra que va tenir Arenas a Andalusia, en relació amb el seu Estatut. Però en Piqué mai va tenir, o no va saber guanyar-se, res de tot això. El PPC va ser la punta de llança del posicionament anticatalanista de la troica Rajoy-Zaplana-Acebes, que només pretenia guanyar vots a la resta d’Espanya encara que es tensi la convivència i el dinamitin el projecte de centrar la dreta espanyola i catalana.

El cop de porta d’en Piqué – educat, però cop de porta - obliga al PP a girar-se cap enrere i abandonar, una cop més, el seu intent d’arribar fins el centre dreta. Entre altres raons perquè Ciutadans - criatura engendrada por els medis de comunicació que fustigaven a Piqué per massa catalanista – pot transformar-se en el “monstre” que es mengi una part considerable de l’electorat espanyolista del PPC, reduint encara més les expectatives d’en Rajoy.

¿I CiU? La seva pretesa equidistància entre el PP y el PSOE, no es el fruit d’una opció centrista. Es el resultat de la seva indefinició. D’un debat inconclús, ni resolt ni plantejat, només ajornat. Un debat entre els que volen ser-hi en un govern amb qui sigui i com sigui, com en Duran i aquells que estan obsessionats per “marcar un perfil” més sobiranista que ERC.
Amb aquest panorama no es d’estranyar que al centre hi hagi lloc.

Llum a l’electricitat

N’hi ha que donar-li llum a l’electricitat.

Aquest dies s’ha parlat del funcionament dels sistema elèctric perquè ha fallat. Quan funciona bé ningun es preocupa de ell, fins i tot se’l menysprea, es a dir, no se’l aprecia. Però quan falla prenem consciencia de la seva importància. De la quantitat de coses quotidianes que fa que funcionin o que no funcionin.

Aquesta es la raó que fa imprescindible fer la llum sobre l’electricitat. Debatre amb coneixement de causa, sense demagògies ni oportunismes.

L’electricitat es consumeix fresca, acabada de fer. No es pot emmagatzemar. Aquest es un factor que la fa diferent, fins i tot a altres tipus d’energia com la hidràulica o la tèrmica.

Això comporta que a cada moment s’hagi d’ajustar el que decidim consumir amb el que s’ha de produir. Si connectem o parem, un electrodomèstic, un llum, un ordinador, una eina de treball, un ascensor o qualsevol aparell elèctric del molts que cada dia fem servir, en aquest mateix moment estem emeten una senyal que obligarà a accelerar o frenar els alternadors de les centrals de producció elèctrica. El sistema elèctric ha de donar resposta, al moment, a centenars d’actuacions que fem cada dia i a milions de persones que les fem de forma aleatòria. Es fàcil deduir per a que sigui bo, aquest es un sistema complex.

Ajustar demanda i oferta, al segon, requereix de sofisticats sistemes tècnics – aquí cal llegir també potents inversions -, de generació, transport i distribució.

Quan el consum elèctric creix, perquè som més i consumim més, la fragilitat del sistema s’incrementa. Evidentment si no es prenen les mesures adequades en temps i forma. I a Catalunya i Espanya durant els anys de privatització del sector, impulsat pel PP i tolerat per CiU, no es van fer els deures.

Es va privatitzar sense liberalitzar, i les empreses elèctriques, com ara Red Eléctrica Española o Fecsa-Endesa, van prioritzar la obtenció de dividends a la inversió en la xarxa elèctrica.

Amb la arribada de governs de progrés a Catalunya i Espanya, es van exigir les inversions en la xarxa i va començar a remuntar-se el dèficit. Però encara es necessari un esforç inversor més sostingut en el temps per assolir un nivell de seguretat i funcionament adequat. Tot i que, considerant-la globalment, no es falta la veritat quan es diu que el funcionament de la xarxa ha millorat, no obstant encara falta molt por fer . Les modificacions legals impulsades pel aleshores Ministre, i ara President, Montilla van en aquesta direcció.

Només qui no entengui o no vulgui entendre, com Duran Lleida o Felip Puig, aquesta realitat veurà contradiccions entre les afirmacions del Conseller Castells i del Ministre Clos, quan parlen de la situació de xarxa.

Per fariseisme i contradiccions les seves!!!. El mateix dia que CiU s’omplia la boca oferint un pacte per fer-ne les infraestructures elèctriques necessàries a Catalunya, els alcaldes de la federació per on passarà la línia elèctrica de 400 kV de Senmmenat-Bescanó boicotejaven els tràmits administratius per construir-la.

Estalviar i ser eficients es inexcusable, però insuficient. Tindre una generació més dispersa i amb bases energètiques renovables es necessari però afegeix una variabilitat superior a les convencionals, el sol o l’aire no funcionen a la nostra voluntat. El cert es que necessitem més i millors instal·lacions de generació, com el parcs eòlics, de transport i de distribució (estacions i subestacions) les necessitem inclús per això, per estalviar o per incorporar i gestionar més energies renovables.

És el que fa encara més incomprensible que forces politiques de progrés, com ara ICV-EUiA o ERC, i grups que es declaren ecologistes o medioambientalistes, promoguin com a contradictori aquest dos fenòmens (estalvi, eficiència i gestió d’energies renovables contra les infraestructures per a la seva gestió) i s’hi oposin a infraestructures que s’han de fer. S’han de fer bé, però s’han de fer.

I aquí es on la falta de llum sobre el sistema elèctric es transforma en el seu propi taló d’Aquiles.

¿Algú es pensa que aquesta crisi ha servit para abordar els problemes del nostre sistema elèctric? Sincerament crec que no. La “jerga” tècnica, els interessos econòmics de les empreses i la utilització política del tema no han aportat cap llum sobre l’electricitat, més bé, ha aportat obscuritat i malfiança.

L’accés a l’energia es avui un dels nous drets de ciutadania. Com tots els drets aquest també requereix que els ciutadans tinguem informació suficient, veraç i transparent i que assumim les servituds que comporta exercir-ho. Obliga, alhora, que les empreses privades gestores del servei elèctric compleixin totes les seves obligacions, tenint present que es un servei públic i que pel seu funcionament constitueix un monopoli natural. I per últim requereix que els poders públics regulin adequadament i controlin el compliment per salvaguardar els drets dels ciutadans.

Necessitem un debat amb informació, sense apriorismes ni demagogies sobre l'electricitat.

Aquesta llum també ha mancat.