Pàgines

dilluns, 24 de març del 2008

Incendiant les passions amb l’aigua


L'aigua és incolora, inodora i insípida, però la seva propietat més destacable és la d'incendiar passions. Faríem bé si ningú les alimentes. Al llarg de la història, l’aigua ha estat, i encara és, l'origen de moltes confrontacions i guerres, a tot el món, i també aquí.

Malgrat que cobrir les necessitats bàsiques, l'aigua de boca, no sol és una obligació bíblica - donar de beure a l'assedegat - sinó un dret social i per extensió, polític, en nomenar la possibilitat que falti, o sigui racionada, tot es tensa, la irracionalitat creix i l'egoisme i la insolidaritat s’incrementen, tant entre els que la tenen, com els que no.

Avui, les reserves hídriques estan gairebé al mínim.

L'avenç de la dita “nova cultura de l'aigua”, basada en altres factors en l'estalvi i la reutilització, és útil, alhora que insuficient. No pot compensar la falta de pluges, però serveix per allunyar el moment de les restriccions.

Per això, totes les obres són necessàries. Les conjunturals i les estructurals. Les grans i les petites. Les noves infraestructures de transport en alta, la interconnexió de les xarxes de subministrament i la recuperació de pous i canals. La contraposició, entre unes i altres, que fa CiU es equivocada, per falsa. No hi ha una solució, hi ha solucions. El transvasament del Roine, per ser-ne una solució ja tindria que estar fet, o fent-se. Però com els que, ara, l’exigeixen no el van fer, ni el van programar, no arribaria a temps. Però el que és més important, en cap cas seria LA solució.

Si, com sembla previsible, continua la sequera totes les obres efectuades i programades pel Govern seran imprescindibles, fins que el funcionament de les tres dessaladores (Tordera ampliada, El Prat i Cunit) garanteixin el subministrament el proper any. Aquestes són les obres estructurals que ja s’estan fent. Malgrat que no arribaran a temps.

Per això, també fan falta les actuacions urgents i temporals. Com la portada d'aigua en vaixell des de la dessaladora d'Almeria, amb poc rebuig social, o com la captació puntual d'aigua del Segre, aquesta sí amb polèmica inclosa.

Mes enllà de la terminologia concreta de si és un transvasament, o no, el fonamental és que aquesta actuació es planteja com urgent i temporal. En aquest context, defensa CiU que, en cas de necessitat, se li negui l’aigua de boca a l’àrea metropolitana perquè s’ha captat del Segre? Si el transport de l’aigua captada del Segre es fes amb camions cisternes seria un transvasament?

La sequera no necessita un diluvi de desqualificacions, sinó d’una distribució racional i equilibrada d’un recurs escàs. El Govern ha d’aportar solucions i informació, i les aporta. Si convé donar més informació que la doni, si convé donar més seguretats que les doni.

Potser CiU, torni a pensar que contribuint al increment de tensions socials i territorials al voltant de l’aigua liderarà als “catalans emprenyats”. Aquells que el dia 9 de Març li van girar l’ esquena.

Crec que el més provable és que si no exerceix la responsabilitat, substituint la demagògia i el revengisme, per la pedagogia política també entre els seus, tornarà a fer visible la seva impotència i incapacitat per ser una alternativa política.

A tothom ens convé evitar la confrontació territorial (agro-ciutat) i ajudar a refredar les passions.

dimecres, 19 de març del 2008

Generositat intel•ligent

El que està succeint després de les eleccions, explica el resultat de les mateixes i no a l’inrevés.

Es tendeix a considerar que les eleccions constitueixen una ruptura en la línia de continuïtat de les organitzacions polítiques que s'hi presenten, que les forces polítiques escolten el veredicte de les urnes i modifiquen la seva actuació, tenint-lo en consideració. Això no és així, gairebé mai.

El més habitual és respondre, al progrés o retrocés electoral, de la mateixa manera i amb la mateixa percepció global, que es tenia i mantenia uns dies abans de la confrontació electoral.

Per això, observant les respostes, les valoracions i les actuacions que comencen a donar, cadascuna d'elles, es poden entreveure les raons que les han conduït al seu resultat.

Mentre tothom només es preocupen del seu, el PSC es preocupa per tothom. No és generositat, és intel·ligència!. Després d'obtenir el suport de més de 1.600.000 persones, els socialistes hem començat a assumir la nostra responsabilitat com força majoritària de Catalunya i ràpidament ens hem aplicat a gestionar els interessos de la ciutadania, més que els del partit.

"Prioritzem transferències a ministeris", “volem encarar el tema del finançament” ha dit, en els mitjans de comunicació i en el Comitè Federal, el President José Montilla. Conscient que és per això pel que ens ha votat la gent i pel que ens jutjaran i també perquè si ho aconseguim el premi serà que continuar essent, per als ciutadans de Catalunya, la seva millor opció política per representar-los i defensar-los.

Al contrari, CiU, després de perdre 60.000 vots, proposa tancar-se a la seva casa gran del catalanisme i llança opas als votants d'una ERC que, buscant la independència, ha perdut més de 300.000 suports. La desorientació del nacionalisme català, és avui més gran que mai.

Uns i altres, a més de la seva inestabilitat interna, només estan oferint preocupar-se d'un imaginari que no és el de la majoria. Uns, els de dretes, volien vertebrar la mala maror, la decepció i la suposada emprenyada de la gent, sense adonar-se que amb actituds negatives no s’avança i que aquest estat d’ànim era més el seu que el de la gent. Els altres, els nacionalistes d’esquerres, s’han continuat creient que, com en el conte de la lletera, només podien que continuar pujant, sense adonar-se que el independentisme, rebatejat com a sobiranisme, només creix entre els més propers amb ells i la gent no està per aventures.

Al PPC li ha succeït el mateix, ha intentat posar damunt de la taula el que eren les seves preocupacions i percepcions negatives, esperant desanimar a la gent amb un discurs negatiu i negatori. Tot va malament i a tot deien que NO. Però no han aconseguit que les seves propostes siguin apreciades com a solucions i, amés a més, continuant essent vistos com un problema.

ICV-EUiA, ha descobert, ara, que el seu missatge no connecta amb els treballadors i les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, que el seu discurs forçadament escorat vers l’ecologisme i la crítica dels socialistes, presentant-nos com quelcom contrari al que som i representem, no connecta amb la gent.

L'intel·ligent fora ser generosos i preocupar-se pels problemes de tothom. Però, molt em temo, que continuaran pensant en els seus, que precisament això és el que els ha conduït fins on són.

dimecres, 12 de març del 2008

Un primer balanç


Aquestes eleccions ens ensenyen que:

La sobirania retrocedeix. Aquí i a Euskadi. El PNB, EA i ERC les tres forces que han defensat amb més rotunditat una opció independentista, amb referèndum inclòs, han retrocedit. EA no ha obtingut ni representació. Si ERC analitza el seu resultat com una falta de dosi de la seva medecina que tot ho cura, la independència, i la incrementa, acabarà intoxicada.

El nacionalisme moderat s'han mantingut o ha pujat, és el cas de CiU, BNG o Nafarroa Bai. No obstant això, allò de CiU és especial. El seu missatge electoral, el verbalitzat i personificat per Duran Lleida, ha estat moderat, des de la perspectiva nacionalista, però la coalició la condueixen els soberanistes com Felip Puig o Oriol Pujol. Ha d'aclarir que seran de majors.

Al PP les seves grans batalles no li han funcionat. Amb les seves dures posicions sobre el transvasament, la lluita antiterrorista i la reforma dels estatuts territorial, han aconseguit que el socialisme pugi a Aragó, Euskadi i Catalunya, d'una manera tan potent que ultrapassa els rèdits obtinguts a València i Múrcia.

Al PSOE el discurs de Bono tampoc no li ha servit. A l'altiplà, l'únic que ha canviat és Madrid, que ha vist com creixia el PP. La distància entre socialistes i populars s'ha mantingut intacta en les dues Castelles, Extremadura, Galícia, Cantàbria i La Rioja, ja que el diputat que s'elegeix de menys a Castella-Lleó i que perd el PP, és el que s'elegeix de més a Castella-la Manxa i que el guanya el PP.

En conclusió, no és l'hora de més dosi de crispació o nacionalisme, sinó de propostes en positiu, d’ajustar-se al terreny i oferir propostes a la societat per acompanyar-la en els seus canvis i aspiracions. Es continuaran equivocant, i continuaran perdent, aquells que no entenguin el missatge d'aquestes eleccions.

dimecres, 5 de març del 2008

Estratègia equivocada

Cal reconèixer-ho, Mariano Rajoy tenia molt difícil guanyar el debat. Potser per això el va perdre.

Havia d'elegir entre remuntar els debats, les enquestes, les "ficades de pota" d'alguns companys de campanya, com Ana Mato amb els nens andalusos, Arias Cañete amb els cambrers, Manuel Pizarro amb l'Andalusia dels subsidis o els empresaris gironins gorrers o assestar-li un definitiu cop dialèctic a José Luis Rodriguez Zapatero.

Per al primer supòsit, el de remuntar la seva mala situació, havia de passar de la confrontació a la proposició i de la crítica a la rèplica de les propostes que l’hi feia José Luis Rodriguez Zapatero. I al mateix temps, oferir una actitud i una imatge de governant centrat, junt a un model de societat i un estil constructiu. Podia ser ferm sí, però no agre.

Per al segon supòsit, el d’intentar deixar KO al contrari, s'havia de mantenir en la línia desenvolupada durant tota la legislatura, que tant èxit li ha donat a l'hora de mantenir tens i cohesionat al seu electorat, però que no li ha permès guanyar l'espai central que li fa falta per guanyar. I va optar per aquest.

Va considerar que no havia de canviar d'estratègia i es va equivocar.

D'aquest segon debat, s'esperava una contraposició de propostes i ell solet es va embardissar en els mateixos temes: control de la immigració, guerra de l'Iraq, ETA, la persecució del castellà a Catalunya. Amb aquest discurs no pot avançar un país, i la gent ho sap. A més a més, no va aconseguir fixar propostes en positiu, perquè el seu propi soroll, la seva agressivitat, les va ofegar.

La seva diferència amb el President del Govern és que, aquest, empatant, guanyava. Fent propostes i esperant el debat sobre elles, tènia suficient. I, a més a més, es va trobar amb el regal dels estrategs del PP, que van repetir, una altra vegada, els temes de la legislatura sense adonar-se que el desgast estava ja descomptat.

Diuen que els debats no decideixen les eleccions, però Mariano Rajoy amb el debat d’ahir ha perdut una altra oportunitat més per guanyar-les.