Pàgines

dimecres, 24 de setembre del 2008

Jugar amb regles


Tot joc té les seves regles. No es pot jugar sense elles o saltant-se-les. La crisi financera, que ens arriba des de l'altre costat de l'Atlàntic, amb la seva cruesa i duresa ens commina a no oblidar-ho mai.
Als Estats Units, la tradicional banca comercial (similar a l'europea) no està tan afectada per la situació perquè ha respectat les regles i s'ha sotmès al control i les normes de les autoritats públiques. Ha estat més transparent. Al contrari, les "modernes i innovadores" formules financeres (banca inversora o entitats hipotecàries) es cauen estrepitosament perquè han acumulat riscs excessius en la recerca de beneficis espectaculars.
No hi ha cap problema!- deien - el mercat ajustarà els excessos, els operadors s’autoregulen ells sols i els controladors privats (auditors, qualificadors de rating) ens previndran de les practiques errònies. Mentida! Els operadors han fet créixer artificial els beneficis de les entitats sota la permissivitat de la autoritats reguladores governades per persones, com Alan Greespean, que no creien en el paper que tenien que fer .
No han gestionat els riscos, els han creat. Per això ara tampoc volen assumir les conseqüències.
La coherència dels defensors de "laisser faire, laisser passer" ha saltat feta miques. Abans adjuraven del públic, ara exigeixen els seus diners per salvar els seus negocis. Abans van privatitzar els beneficis, ara socialitzen les pèrdues. I salten de joia quan l’Administració intervé i amb els impostos tapen les vies de desconfiança que han creat.
De les crisis s'aprèn, d'aquesta també. Desregular més no és la sortida. Sense regles i sense una autoritat pública no hi ha joc possible, només s'està construint la següent i més greu crisi. Regles, transparència i l'autoritat que les emeti, controli i imposi són imprescindibles per evitar que l'avarícia individual perjudiqui la majoria.
Les que hi ha s'han mostrat insuficients, perquè no han estaven fetes per governar la globalització actual o perquè les autoritats no han assumit la seva responsabilitat. Es necessiten regulacions i autoritats globals, perquè la partida és global.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Política i pedagogía


"Política vol dir pedagogia" aquest aforisme de Rafael Campalans hauria de ser seguit amb més assiduïtat. A tots ens aniria millor!
Però no és així. Sense anar més lluny, aquesta última setmana hem tingut un debat "profund" i estèril a compte de la paraula flexibilitat.
L'oposició i fins i tot algun soci en el Govern han suscitat interpretacions i judicis d'intencions sobre la utilització que va fer el President Montilla de la susdita paraula en el seu discurs institucional de la Diada, sense més mínim el rigor. El debat polític és una cosa sana i necessària, la tergiversació, no.
S'ha intentat assimilar flexibilitat amb ductilitat
. Això no és només un error conceptual. Suposa equiparar la capacitat d'adaptar-se a l'entorn sense partir-se amb la de deformar-se o plegar-se per una pressió exterior. No és una diferència fútil!
El que va dir el President Montilla de buscar l'acord des de la lleialtat, amb flexibilitat i fermesa, és d'una claredat meridiana. Ningú no sostindria en públic que amb deslleialtat, inflexibilitat i rigidesa s'assolirà l'acord, oi? Es faci pedagogia de la negociació eficaç, es faci bona política.
Això no és una competició per veure qui és més dur, sinó de com ser més eficaç per assolir un bon acord de finançament autonòmic. Entre altres coses perquè, com succeeix amb els diamants, ser dur (no deixar-se ratllar) és compatible amb ser fràgil (trencar-se amb facilitat).
En aquesta negociació, com en totes, per arribar a l'acord el que es necessiten és: fer pedagogia de les nostres raons; tractar d'entendre les raons de l'altre per fer possible que tots guanyin, nosaltres també; no plantejar la negociació com un empassa-te-la, ni d'una banda ni per l'altre i recolzar i no crear dubtes sobre els negociadors, el Govern i el seu President, i les seves intencions.

dimarts, 16 de setembre del 2008

Naps i cols


No és bo confondre els naps amb les cols. I en política molt menys.
És per això que resulta incomprensible que algú pugui barrejar i confrontar, com fa Mariano Rajoy, als perceptors per desocupació i als que van a França a veremar.
Uns, els primers, són 180.000 persones no nascudes a Espanya que han cotitzat a la Seguretat Social, perquè tenen (encara ho tenen) un permís de residencia i un contacte de treball, ambdós perfectament en legals i com ara han perdut la feina, per causes alienes a la seva voluntat, tenen dret a rebre la prestació per desocupació.
Els altres són 20.000 persones andaluces que en la seva majoria i com anys anteriors, inclús aquests de bonança econòmica global, surten a recollir el raïm a França. Entre altres raons perquè els hi surt més a compte la relació entre el treball i el salari que reben allà en aquest període, que no pas si ho fessin aquí.
La situació d’uns i d’uns altres no té res a veure. Tampoc té res a veure amb temps anteriors quan els espanyols tenien que emigrar a l’estranger perquè no tenien possibilitats de tenir feina aquí. Això si què es barrejar nap i cols!.
De veritat no se’n adona del que està fent i dient? Al confrontar ambdues situacions, que no estan relacionades, afavoreix el discurs xenòfob dels que sostenen que els immigrants li treuen la feina als autòctons. Per això ara intenta retirar-se de la part més “aparatosa”, però mantenint allò que és fonamental
Està proposant el Sr. Rajoy que siguin els estrangers aturats perceptors de les prestacions de l’atur els que se’n vagin a fer la verema a França?. Reduir la mobilitat laboral dintre de la Unió Europea? Desprestigiar als agricultors espanyols perquè ofereixen condicions salarials menys atractives que la dels viticultors francesos?.
No, res de tot això, el que fa és un "embolica que fa fort", per donar algun suport a la seva tesis fonamental.
El PP necessita fer creure que la situació actual és com les crisi anteriors que hem viscut, per crear pors, per poder legitimar tot allò que proposa i no que és més que un ajust dur que recaigui en els sector socials més febles.
Tant se val! si aquelles crisi van ser fruit de l’aïllacionisme en el que ens va situar el franquisme, o d’un model industrial caduc, o de les turmentes monetàries. Res de tot això interessa.
Només una idea sobresurt d’aquest missatge, fer creure a tothom que la situació actual és similar a aquelles que, fins i tot, van obligar a emigrar a tant gent.
Si per aconseguir això, s’han de confondre naps i cols, tant se val. Doncs, no, Sr. Rajoy!

diumenge, 14 de setembre del 2008

Els amics i els bons assessors no estan per fer la pilota"

ENTREVISTA: JOSEP M. RAÑÉ
President del Consell de Treball Econòmic i Social
(publicada a
El País Catalunya del dia 14 de setmbre de 2008)

"Avui no hem de reproduir les receptes d'acomiadaments massius dels 80"
La pobresa creix: "És evident que amb les accions públiques no n'hi ha hagut prou"

Els preus dels pisos concertats, l'edat mínima per exercir la prostitució, la durada de la qualificació de l'habitatge protegit, la regulació de la política industrial, l'Impost de Successions o la persistent burocràcia amb què topen les empreses són algunes qüestions en les quals el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTSC), òrgan assessor del Govern català, ha posat alguna xinesa a la sabata de les lleis promogudes per la Generalitat. L'exconseller d'Indústria Josep Maria Rañé (Sant Just Desvern, 1954) va rellevar el juny la morta Mercè Sala en la presidència de l'organisme, que reuneix empresaris, sindicats i cooperatives i del qual la Generalitat va sortir fa gairebé quatre anys per deixar de ser jutge i part.
Pregunta. Se'ls sent més perquè la Generalitat va deixar el CTESC?
Resposta. L'assessorat no ha de ser a l'òrgan assessor. La sortida del Govern català fa més independent i autònom aquest òrgan assessor. El CTESC ha de donar una opinió lleial, però també tècnica, rigorosa i fonamentada. I els seus dictàmens són de consens, donen un missatge amb valor polític, no són una suma d'opinions individuals i contradictòries.
P. Però, els fan cas?
R. Els dictàmens no són de compliment obligat. Pot ser que el Govern català no assumeixi el seu contingut en la seva totalitat, però sí li fa cas al CTESC. Les últimes dades que tenim són d'una acceptació del 62%. A un sempre li agradaria que s'ho acceptessin tot, però és un percentatge satisfactori. La clau que acceptin els dictàmens és que es construeixen sense biaix sindical o empresarial, sinó buscant el consens. Els amics i els bons assessors no li han de fer la pilota al Govern.
P. El CETSC ha criticat que no s'hagin aprofitat els anys de bonança per canviar el model econòmic català.
R. Sí. No s'ha aprofitat i hi ha raons que ho expliquen: l'accés als diners barats, el volum i marge de benefici d'activitats de poc valor afegit o la bonança econòmica que produïa la construcció van fer més tebis els esforços per reorientar l'activitat a mig i a llarg termini.
P. Fa anys que la Generalitat parla de la necessitat de canviar de model. En quin termini es pot aconseguir un tomb cap a una economia més competitiva?
R. Porta el seu temps reorientar recursos. Ara, amb la crisi, hem vist que molts diuen "quan les coses van bé, no vinguis, Govern, però vine a ajudar-nos quan tenim problemes". Els governs, més que intervenir, han de fixar unes normes que regulin el funcionament del mercat, que li donin transparència i equilibri. Volem analitzar no només el que fa el Govern català, sinó analitzar si això va en línia de canviar de model, si ens ajuda a accelerar aquest canvi o no.
P. La crisi s'aguditza i abunden els auguris de reestructuracions i retalls de plantilla. Com afrontar aquesta situació?
R. Se senten veus dient que el que va funcionar els vuitanta pot servir ara. Les receptes dels anys vuitanta, en els quals varem viure acomiadaments massius i una dura reconversió del sector industrial, de neteja a les portes de l'entrada a l'Europa comunitària, avui no podem reproduir-les. Importen les polítiques a termini més llarg. Catalunya s'ha de reorientar per competir a nous sectors, encara que és normal que el ciutadà avui demani solucions per a avui, i no per a demà passat.
P. En temps de vaques grasses, la pobresa va augmentar a Catalunya. Què ocorrerà ara?
R. La pobresa ha augmentat en relació amb el valor mig. En part, com el valor mig va pujar molt, un sector de la població en un extrem es va quedar despenjat. Però la distribució de la riquesa no ha estat socialment positiva, no s'ha produït al mateix ritme que el creixement econòmic.
P. La pobresa ha augmentat en anys d'un govern d'esquerres. Quina reflexió el mereix?
R. És evident que les accions públiques no han estat suficients per compensar les mancances que existeixen. Nosaltres no ens quedem a la foto fixa d'un increment d'un any a l'altre. Ens importa la tendència i caldrà mantenir-se vigilant.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Afrontar la crisi

Josep Maria Rañé. President del Consell Econòmic i Social de Catalunya (CTESC)
Article publicat a El debat.cat el 10 de setembre de 2008


Si el Govern central pretenia, amb la seva negativa a pronunciar la paraula crisi, explicar que l’actual situació de l’economia espanyola era diferent a les crisis dels anys 1980, 1993 o 2002, o fer entendre que, ara, estem en millors condiciones que aleshores i que les mesures que es van prendre llavors no són les que ara fan falta, no se’n va sortir!
Com li vaig llegir un cop a Josep Ramoneda: “La política és la distància que hi ha entre la realitat i la percepció que en tenen els ciutadans”. Si només ens guiem per la realitat objectiva caurem en la tecnocràcia i, si només atenem a les percepcions, en la demagògia. Entre ambdós extrems està la política. La política de les coses, no les coses de la política.
Aquest ha estat, i és, un debat polític sobre la situació econòmica que demanda respostes polítiques. Però una política no és solament una suma de mesures, necessita d’un relat que la vertebri, que li doni cos.
És a dir, no es tracta de fer un debat acadèmic sobre quan i com és tècnicament correcte parlar de crisi, sinó que la gent conegui i percebi què s’està fent per afrontar la situació que viu i l’angoixa. No es tracta d’actuar sense rigor econòmic i amb dramatisme, sinó amb mesures tècnicament correctes i socialment equilibrades, que estiguin emmarcades en un discurs que els hi doni una dimensió compacta, completa i solvent, i generin confiança.
Avui convé actuar pel curt i pel mig i llarg termini alhora, perquè la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs amb repercussions immediates i intenses i d'altres interns amb efectes més estructurals i importants. La majoria de les actuacions que anuncien i prenen els governs català i espanyol s’orienten a pal·liar el curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca: que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables, ni als ciutadans, mitjançant els crèdits ICF o ICO; que no s'enfonsi el sector de la construcció amb plans de xoc d’habitatge; que és mantingui la capacitat de consum de les famílies i que les persones afectades per la desocupació siguin ateses amb la reforma de les polítiques actives. És a dir, fer que la roda continuï girant.
Aquestes mesures a curt termini són imprescindibles, doncs sinó suposaria que s’ha abandonat als ciutadans, i als més febles, a la seva sort. Ara bé, el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir fer l'important.
La situació econòmica general ha posat més de manifest l’enunciat esgotament d'un model de creixement. Aquell que s’ha basat en el “totxo”, la producció de baix valor afegit i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquest cop més sa, requereix actuacions a mig i llarg termini que aprofundeixin els canvis iniciats en l’anterior legislatura.
Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar, són camins que s’han de fer i que no tenen dreceres. Si intentem evitar-los, tornarem a ensopegar.
Unes accions no es poden, ni es deuen, contraposar a les altres, perquè són complementaries i no contradictòries. Però en tot cas, s’han d’aplicar i explicar perquè puguin ser assumides com l’esforç que, tot plegats, hem de fer per sortir de la crisi sense desatendre a la part més feble de la societat.

Ni ho pensis


No s'entén què pretén Artur Mas amb la seva proposta de pactar una posició de mínims entre les forces catalanes, ajudar o entorpir la negociació del finançament?
Encara que es juramentessin perquè l'altra part no ho sàpigues, s’acabaria sabent, i sinó mireu la filtració del document de treball fet amb la Conselleria d'en Castells.
Només hi ha solució perquè això no succeeixi, cal fer el que aconsella Manuela de Madre per evitar les filtracions: " Si una cosa no vols que se sàpiga, ni la pensis! " I molt menys, la posis per escrit.
On van ensenyar a negociar a Artur Mas? Fins i tot el pitjor negociador sap que si, abans de començar, anuncies la teva postura mínima, automàticament, aquesta es transforma en la màxima de l'altre. I a partir d'aquest moment , a l’altre només li queda esperar que baixis.
No poden ser tan mals negociadors! Encara que veient els resultats dallò que va negociar amb el PP, quan governava, tampoc no s'ha de descartar aquesta hipòtesi.
Amb l'estratègia de CiU, disenyada per guanyar protagonisme ells, la negociació del finançament es bloqueja, doncs deixa sense capacitat de maniobra als dos governs que negocien.
El Govern de Catalunya no pot moure's, i menys a la baixa, perquè en el supòsit que ho tingues que fer per assolir un acord seria acusat de trencar l'acord, trair Catalunya, malvendre’ns l’Estatut i, si s’escau, de la mort de "Manolete".
Per la seva banda el Govern d'Espanya no pot acceptar-ho perquè a la resta d'Espanya l’oposició, el PP, els hi diria que han cedit a l’ultimàtum de Catalunya, en detriment de la resta. Son conscient que estan fent una pinça amb el PP que bloqueja en un dels punts de l’Estatut va atacar de forma mes brutal?


Llavors, quin és el seu benefici i objectiu amb aquest plantejament? Presentar-se com l'únic defensor de Catalunya. Si hi ha acord, és perquè o ha cedit Zapatero o el tripartit s’ha baixat el pantalons i si no hi ha acord és perquè Zapatero i el socialistes no respecten ni a Catalunya ni a l’Estatut.
Però on queden els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya? Els interessos de aquelles personen que necessiten un millor finançament per a la Generalitat per que així els pugui prestar els serveis que necessiten.
Deixeu-nos de romanços, el que ara toca és fer-li cas al President Montilla. Deixar-se de declaracions i passar a la negociació. Una negociació eficaç, prudent, discreta i tranquil·la, asserena però ferma (com és ell), que busqui un únic objectiu: aplicar el finançament previst en l'Estatut i on totes les forces catalanes han de renunciar als seus interessos partidaris, en benefici del conjunt.
CiU ha d'entendre que no té el monopoli de la defensa dels interessos de les persones que viuen a Catalunya (perquè no se'l van donar les urnes) però pot tenir un paper important però dintre del conjunt, com li reconeix i ofereix el President, enutjant així a Alfonso Guerra.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Perplex

Estic perplex! Però no pel que dieun alguns sociolegs catalans.

Perplex, perquè he vist com les borses de tot el mon, representació genuïna del capital, pujaven d'una forma espectacular, quan el Govern dels Estat Units d'Amèrica anunciava una acció econòmica clarament intervencionista. La intervenció de les dues institucions financeres, Freddie Mac y Fannie Mae, que controlen el 40% del mercat hipotecari nord-americà.

Perplex, perquè creia que fins ara venien dient què s'havia d'excloure la intervenció de las autoritats públiques dels negocis privats! Què els mercats ja s'ha autoregularien ells sols!

I ara, es posen tan i tan contents amb el intervencionisme públic. Val la pena dir, que és per salvar-los de la hecatombe del sistema financer, a la que es podien veure arrossegats per la "caiguda lliure" que aquestes institucions estaven protagonitzant.

Seran necessaris molts recursos públics per sanejar la situació, però aprendran la lliçó tots aquells profetes del liberalisme econòmic i la suposada autoregulació els mercats? O aplicaran la tècnica del rodamón, ho ficaran al sac i aniran a per la següent crisi, que sens dubte encara serà mes gran. Que fàcil és això d'assumir grans riscos, si s'espera que Papa-Estat vindrà a pagar els plats trencats quan com ara tornin a trencar una vaixella molt cara.

A aquesta situació no s'hagués arribat si el poders públics haguessin pogut fixar les regles del joc i controlar el seu compliment, pel que fa als mercats financers i els seus antics i nous productes, si els riscos haguessin estat regulats en atenció als interessos globals i els del propi sistema financer i no haguessin estat establerts per la voluntat d'un privat. Cap privat mai tindrà ni la capacitat ni la voluntat de fer-ho. Seria bo que aprenguéssim la lliçó i que els poders públics, quan més democràtics millor, poguessin assolir aquesta responsabilitat.

Així evitaríem tenir-nos que quedar perplexos, davant les alegries dels que privatitzen els beneficis, però exigeixen el rescat públic de les pèrdues i dels danys que han provocat amb la seva manca de responsabilitat col·lectiva.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Sense dreceres possibles



L'economia espanyola creix més que les economies europees més desenvolupades, però la seva desocupació també.

La situació ha canviat amb molta rapidesa, de ser una de les que més creixia, i més ocupació creava, s'ha passat a liderar la taxa de desocupació europea.

Per què el mercat de treball espanyol té aquestes oscil·lacions tan dràstiques? Per què és tan sensible als canvis de cicle econòmic?

Bàsicament perquè encara és un teixit econòmic que produeix bens i serveis basant excessivament la seva competitivitat en costos laborals baixos, amb una regulació laboral tan flexible que fa de l'ocupació el mecanisme d'ajust econòmic per antonomàsia, ja que els altres han estat transferides a la Unió Europea i les seves institucions.

Això fa que el procés d'ajust, quan l'economia es contrau, sigui intens, ràpid, senzill, però duríssim socialment.

Tothom manifesta la seva preocupació per la situació, però no tothom coincideix en les solucions.

D'una banda els governs (l'espanyol i el català), les patronals i els sindicats , busquen, amb el dialogo social, fer via cap al canvi de model productiu de bens i serveis. Són conscients de la necessitat de transitar cap a un model que incorpori més qualitat i valor als productes i als processos, on l'aprofitament dels treballadors com a força de treball doni pas al del seu coneixement, on la millora de les infraestructures físiques (viaries, ferroviàries, Aéreas, marítimes, energètiques e hidràuliques) i les del saber aplicat (universitats, parcs científics, centres tecnològiques) serveixin per acompanyar i fer-ne més efectius els esforços inversors dels empresaris i emprenedors.

D'altres - alguns de els han gaudit del festival de resultats positius - ara tornen a reivindicar com a sortida les mateixes receptes de fa 20 o 30 anys, més flexibilitat, i menys protecció social. Això sí, ho fan omplint-se la boca en nom de la urgència i la modernitat.

És cert que se'n va amb retard. L'estímul d'uns guanys ràpids i abundants, sense haver de canviar el que es feia i com es feia, ha estat una adormidora molt eficaç, ha retingut el pas del canvi. Per això no hi ha dreceres, ni tornades enrere, possibles.

L'única solució és canviar el model productiu i les relacions, encara que això sigui més lent i complex que les pseudosolucions dràstiques que propugnen.

Els pròxims comptes públics (els generals i els catalans) s'han d'enfocar a abordar les solucions de fons per a l'economia, però també a atendre a les persones sense ocupació, mitjançant politiques actives personalitzades, i també a establir els serveis i les prestacions públiques necessaris (pensions, salut, educació, serveis socials) per a aquelles altres que patirán els efectes més negatius de la crisi. Aquesta és la prioritat. El dèficit zero, no, perquè l'economia està al servei de les persones i no al l'inrevés.

Com ja hi reiterat anteriorment en aquest mateix blog, atendre aquesta prioritat no es contradictori, sinó complementari, amb el fet de donar relleu i importància a la negociació dels finançament autonòmic, doncs moltes d'aquestes polítiques són competència dels governs autonòmics.

Pel seu torn, el diàleg social s'ha d'orientar a l'ajust entre el nou model econòmic que necessitem i les relacions laborals adients al mateix.

Així com unes relacions laborals basades en la inseguretat, la inestabilitat i la precarietat laboral són possibles – i, fins i tot, coherents - en un model productiu, on es vol que les persones obeeixin i reprodueixin instruccions simples i repetitives dins d'unes estructures empresarials molt jerarquitzades, de caràcter manufacturer o de serveis poc qualificats, resulten totalment inadequades i desaconsellables per la gestió del nou sistema productiu. Aquest requereix d'un altre model de relacions laborals. Un model afavoridor de la iniciativa, la responsabilitat, la aportació dels coneixements de les persones que hi treballen i que , per tant, substitueixi la jerarquia autoritària pel lideratge motivador. Un model on la formació permanent sigui la garantia de que la capacitat d'adaptar-se al canvis no es resolgui amb la pèrdua del capital humà.


Aquesta és la raó de fons que fa tant caduc, inútil i fora de lloc aquestes receptes retrogrades que es volen utilitzar políticament econòmicament o socialment, per guanyar avantatges privades o partidistes, no per guanyar rèdits col·lectius.