Pàgines

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris atur. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris atur. Mostrar tots els missatges

dimecres, 2 de maig del 2012

Incerteses i crisi


JOAN CORTADELLAS
Aspecte de la manifestació de Barcelona a la via Laietana. JOAN CORTADELLAS
La continuïtat en la destrucció d'ocupació i la seva conseqüència més evident, l'atur, que a Espanya ja afecta més de 5,6 milions de persones, com a resultat de la segona recessió en què entra la nostra economia des del 2008, han estat els factors predominants que han envoltat aquest Primer de Maig. Però no han estat els únics.

La manera d'abordar la sortida de la crisi ha estat l'altre factor. Una divergència que en bona part es resumeix en dos plantejaments: d'una banda, les tesis dels favorables a l'adopció de polítiques de reactivació econòmica, adreçades a la creació d'ocupació, entre els quals hi ha els sindicats; de l'altra banda, les tesis defensades pels que advoquen per la continuïtat, o l'aprofundiment, de les polítiques d'austeritat i equilibri pressupostari iniciades el maig del 2010, ara ja fa dos anys.

Millorar la competitivitat del nostre teixit productiu és una finalitat compartida per les organitzacions empresarials i sindicals majoritàries amb l'objectiu d'afavorir la creació sostinguda i sostenible d'ocupació, com demostra que el mes de gener passat firmessin dos acords: un sobre flexibilitat interna i negociada a les empreses i l'altre sobre moderació salarial per als propers tres anys, que portava implícita la moderació salarial practicada en els anys de la crisi.

Amb tot, l'existència d'aquest consens social no va impedir que el Govern central decretés una reforma que desequilibrava les relacions laborals atorgant més capacitat per poder modificar de manera unilateral les condicions de treball a la part empresarial, reduint els costos de l'acomiadament i afeblint la negociació col•lectiva.

A aquest fet tan important, que no ajuda gens a construir un clima procliu al diàleg i l'entesa, s'hi ha d'afegir un projecte de pressupostos per a enguany molt restrictiu, amb una addenda que retalla prestacions en salut i educació per valor de 10.000 milions d'euros, fruit de les pressions europees, i l'increment de fórmules de copagament tant en les prestacions farmacèutiques com en els serveis sanitaris per a les persones més malaltes o que disposin de menys recursos. A la pràctica, això suposa la pèrdua de drets universals de ciutadania que amb gran esforç s'havien construït els últims 35 anys de sistema democràtic, i que retornem a la situació de prestacions contributives que teníem durant el règim franquista.

El problema bàsic és que malgrat tots aquests sacrificis imposats (retallades de prestacions i rebaixes de drets laborals i socials), les perspectives pel que fa a la creació d'ocupació continuen sense ser gens positives. El Govern que encapçala Mariano Rajoy ja ha avançat que fins d'aquí dos anys no començarà la creació d'ocupació neta suficient per començar a fer baixar les insuportables taxes d'atur actuals. Això és així perquè es continua insistint en una anàlisi errònia.

El problema no ha estat el dèficit fiscal -Espanya tenia superàvit- o l'excés d'endeutament públic -complíem els objectius de Maastricht-, sinó una crisi del sistema bancari que va finançar amb recursos externs i sense cap cura ni prevenció la dimensió especulativa del sector immobiliari, la feblesa d'un teixit econòmic basat en la producció de béns i serveis de poc valor afegit, i condicions laborals precàries.

Aquest Primer de Maig, igual que les mobilitzacions al voltant de la vaga del 29 de març passat contra la reforma laboral, té la virtualitat de reflectir l'important suport que tenen les posicions d'oposició sindical i social a una manera determinada de fer les coses.
Ara bé, per construir l'alternativa això resulta insuficient. Cal reprendre tan ràpidament com sigui possible un camí de creixement econòmic, única garantia per a la creació d'ocupació, l'estabilitat pressupostària i la restitució de drets socials. I per això seria bo que s'atenguessin les demandes de substitució de les actuals polítiques d'austeritat per equilibrades polítiques de reformes estructurals, foment econòmic i protecció de drets socials. En cas contrari, s'allargaran els temps d' incerteses i crisi.


dimecres, 24 d’agost del 2011

Mega rics solidaris


Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.

dimarts, 17 de novembre del 2009

Josep Maria Rañé: “L'urbanisme té un pes excessiu en el finançament dels ajuntaments”



Entrevista al president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, que augura el final de la crisi a mitjan 2010. Realitzada per Laura Balcells i publicada a la Malla.Cat


Corrupció, crisi i atur. Tres elements que han colpejat la societat catalana en els darrers temps i que, combinats, formen un còctel que pot conduir cap a la desmoralització i la desconfiança. El president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), Josep Maria Rañé, reflexiona sobre aquesta situació en aquesta entrevista a lamalla.cat. Rañé considera que els ajuntaments depenen massa de l'urbanisme i creu que si s'han detectat escletxes en la legislació s'han de segellar de forma "immediata" per evitar que es repeteixin casos com els de Santa Coloma o el Palau de la Música, respectant, això sí, la presumpció d'innocència. Sobre la crisi, demana al sector financer que obri l'aixeta del crèdit “amb responsabilitat” i creu que a mitjan de l'any que ve es començarà a veure la llum al final del túnel. Alerta, però, que cal optar per un model de valor afegit i d'ocupació de qualitat per no caure en els mateixos errors que en el passat.


-Els ajuntaments 'pengen' massa de l'urbanisme?
Crec que sí. L'únic instrument que tenen per fer polítiques després que el PP eliminés l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) és l'urbanisme, i aquest element s'ha de tenir en consideració. No perquè això sigui font de corrupció, sinó perquè col·loquem els ajuntaments en una pressió excessiva amb un únic tema per poder fer la seva acció i això pot permetre que hi hagi persones que decideixin utilitzar-lo malament. L'urbanisme té un excés de pes en el finançament dels ajuntaments que convindria diversificar. A més a més, això faria que els ajuntaments estiguessin més motivats i interessats en diversificar el teixit econòmic.

-Això canviarà un cop s'aprovi el nou finançament local?
Amb el nou finançament local traurem una pressió important al tema de l'urbanisme. Els ajuntaments tindran més capacitat d'imposar condicions a les promocions urbanístiques i, per tant, s'hauria de produir un canvi. Ara bé, tampoc ens hem d'enganyar. No és que tinguem una resolució deficient o que no hi hagi cap mena d'ordre, sinó que darrere de tot això hi ha una cosa difícil d'eliminar que és la cobdícia humana. Hem d'apostar per dos elements que ha de tenir tota normativa: transparència i control. Que els ajuntaments estiguin ben finançats, ajudarà; hem de donar-los més eines per evitar l'especulació als seus municipis.

-Casos com els que han aflorat recentment es podien evitar?
Si s'ha descobert una escletxa, l'hem de tancar i segellar. No vol dir que s'hagi d'arrasar amb tot un sector econòmic, sinó buscar les escletxes per posar-hi remei. Som conscients que possiblement la legislació perfecta no existeix, perquè les situacions canvien i sempre pot aparèixer algun tema nou. Ara cal ajustar-la i que es vegi amb tota claredat que des de la responsabilitat pública no es dóna cap cobertura, com no s'està donant, a aquestes actituds personals. Hem de recuperar la confiança i tenir en compte que si estem parlant d'aquestes actituds delictives és perquè la justícia ha actuat i el sistema ha funcionat.

-Vostè que ha estat conseller de Treball i Indústria de la Generalitat (2003-2006), quins sentiments li desperten aquests casos de corrupció?
La primera sensació és d'indignació, que no ha d'anar acompanyada de desmoralització. Observes amb determinada tristesa que persones que has conegut i amb qui has tingut una determinada relació, de coincidència o d'oposició política, estan immersos en aquests processos. Indignació, però confiança en el fet que tenim instruments per fer-hi front. Et deixa perplex conèixer l'entrellat que ha passat amb alguna institució cultural de Catalunya. És difícil d'explicar com una persona ha tingut la possibilitat de fer tot el que diuen que ha fet.

-Tots aquests casos de corrupció coincideixen en un moment de crisi econòmica que encara crispa més la societat...
És veritat que coincideixen en un moment que fa que encara siguin més cridaners. En el cas del Palau, veiem que hi ha gent que està a una institució que respon a donacions o a fons públics i que ha desviat uns diners que resulta que no són per atendre ningú, ni la cultura ni l'art ni el cant a Catalunya, sinó per anar-se'n a les Malvines, o per fer altres coses. Realment, produeix encara més irritabilitat en un moment de crisi.


"TOT INDICA QUE SORTIREM DE LA CRISI A MITJAN DE L'ANY VINENT"


-I sobre la crisi, quan veurem el final?
Crec que hi ha clarament dues fases. La primera, que recuperem el creixement positiu. En aquests moments, encara estem produint menys que fa un any i, òbviament, menys que en fa dos. La segona fase, la que permetrà dir que realment estem sortint de la crisi, és que aquest creixement econòmic sigui d'una qualitat i quantitat suficient com perquè hi hagi més gent treballant que el mes anterior, o que el dia anterior. És a dir, que hi hagi creació d'ocupació neta. Crec que això, tot sembla indicar, podria arribar a mitjan de l'any que ve.

-543.603 persones a l'atur, segons dades del ministeri de Treball. Són moltes!És una xifra molt important.
Crec que la solució a l'atur vindrà quan tinguem una economia que creï més ocupació i que, quan això passi, no ens tornem a equivocar i creem llocs de treball de baixa qualitat i de poc valor afegit perquè s'ha demostrat que això és com el conte dels tres porquets, quan ve una ventada cau la barraca. El que ha quedat és ocupació amb valor afegit i amb més productivitat. El que hem d'intentar és que la represa econòmica no la fem a partir de tornar a inflar un altre cop l'activitat de poc valor afegit, que no tingui prou qualitat per resistir la competència. No vol dir que hem de fer coses completament diferents a les que hem fet fins ara, sinó que les hem de fer millor. És la millor garantia per mantenir l'ocupació que s'hagi creat.

-Aportar més valor afegit vol dir invertir. Com es pot fer això si les empreses estan tocades?
El problema que tenim ara no és que les empreses no tinguin idees o projectes o que no vegin cap on han d'anar, sinó que no poden obtenir el finançament per fer-ho. El problema bàsic és la falta de liquiditat i cal que el sistema financer obri l'aixeta del crèdit, però no amb l'alegria i despreocupació que ho ha fet fins ara, finançant activitats de molt de risc, sinó que ha de finançar projectes seriosos. Si es vol fer una reestructuració del sistema financer, no és tan sols per salvar les entitats financeres, sinó per salvar la funció de les mateixes, que és gestionar el crèdit d'una manera responsable i afavorir que projectes seriosos tirin endavant. No es tracta de donar una ajuda a uns i que els altres s'espavilin, sinó que l'ajut que es dóna és perquè obri la línia de crèdit d'una manera responsable. Les empreses tenen més projectes seriosos i solvents del que sembla.

-Últimament s'ha repetit molt la paraula ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació). Què en pensa del sistema alemany?
El sistema alemany és una versió equivalent a l'ERO que consisteix en reduir el temps de treball setmanal o diari d'un treballador. Aquest temps que deixa de treballar, l'empresa no li paga, però rep una una subvenció o una ajuda de l'Estat. Bé, això és un ERO, un ERO de suspensió temporal, de reducció de jornada. És el mateix.

-Doncs si és el mateix, per què ha funcionat a Alemanya i aquí no?
Possiblement caldrà abordar alguns dels problemes que aquí hi ha. La tramitació dels ERO és molt farragosa administrativament i convindria alleugerir-la, mantenint la seguretat jurídica. Els ERO suposen un sobrecost per a les empreses que han de pagar la seguretat social, fins i tot del temps que no treballen les persones. S'haurà de veure si l'Estat manté o ajuda a reduir aquest sobrecost. El sistema alemany ha permès que amb una baixada de l'activitat que ha estat el doble d'Espanya, l'atur hagi crescut la meitat. Ells han apostat per mantenir la gent lligada a l'empresa i ajustar-se internament en lloc d'acomiadar. Crec que això és positiu. És bo que tinguem una política dirigida a mantenir la gent ocupada o relacionada amb l'empresa. Els alemanys aprofiten aquests períodes de reducció de la jornada per formar-se i això és molt important. És útil per mantenir el lloc de treball, però també per tenir més expectatives al llarg de la vida laboral.

-Creu que el jovent d'avui en dia ha perdut l'esperit empresarial i prefereix optar pel sector públic, per fer-se funcionari?
No crec que això es pugui generalitzar, les dades tampoc ho demostren. No es pot dir que els joves catalans no siguin persones emprenedores, estan més preparades i, a més, són persones que tenen la voluntat d'assumir riscos i de plantejar-los. Estem en un moment difícil a Catalunya, però no ha minvat la capacitat de generar empreses i no podem pensar que totes les empreses les han fetes persones adultes, també gent jove, joves en termes empresarials. Descartaria la idea generalitzada que els joves catalans han perdut la capacitat d'emprenedoria, la mantenen; el que sí que és cert és que ara hi ha més opcions que fa vint o trenta anys. No hi havia un sector públic que fos una font d'ocupació tan important com ara.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Signe diferent


Totes les dades que ens ha ofert l’Enquesta de Població Activa (EPA), del tercer trimestre d’enguany, tenen un signe diferent a Catalunya i a Espanya.

L’atur baixa a Espanya i puja a Catalunya, tot i que també puja l’ocupació a casa nostra, mentre baixa a la resta d’Espanya. Aquesta evolució divergent també fa que el nombre de nombre de persones en edat de treballar creix a Espanya, i aquí baixi, i pel contrari decreixin els que treballen o volen treballar, en el conjunt d’Espanya, mentre aquí s’incrementen.

A veure si posant números s’entén millor!

El que ha succeït aquest tres mesos a Catalunya és que tot hi haver menys gent en edat de treballar (- 8.300), n’hi han més persones fent-lo o en ganes de fer-ho (14.900) i com només s’han creat 9.600 llocs de treball més, n’hi han 5.300 persones més aturades. I a la resta d’Espanya tot el contrari.

Des d’una visió simplista, podríem preguntar-nos: així doncs, qui va bé? A qui li baixa l’atur o a qui li puja l’ocupació? Seria una equivocació. Les coses acostumen a ser una mica més complexes.

L’atur és la diferencia que hi entre les persones que treballen o cerquen treball, i les que efectivament aconsegueixen fer-ho. Per solucionar-lo hi ha dos camins: un de positiu i un altre que no ho és tant.

El camí positiu per resoldre l’atur és més ocupació, i preferentment millor ocupació per tal que tingui més perdurabilitat econòmica i social. Per l’altre via l’atur també es redueixi, però no resulta tant positiu, ja que és el fruit de la pèrdua de població en edat de treballar, ja sigui per envelliment o emigració, o pel desànim laboral que fa que algunes persones es retirin de la cerca de feina.

Ara bé, les proporcions són importants, ja que pot succeir - com aquest trimestre a Catalunya - que és creï ocupació neta, però en una quantitat insuficient per absorbir el increment de persones amb ganes de treballar.

Una actitud rigorosa, i alhora positiva, obliga a no quedar-se en la epidermis dels grans números o de la conjuntura. S’ha de baixar una mica més al detall i tenir-ne una perspectiva a mig termini.

És una bona noticia que aquest sigui el primer trimestre, dels últims 5, en que s’hagi creat ocupació i més si tenim present que fa un any havíem perdut 54.400 ocupacions en un sols trimestre. Ara bé, això no ens pot fer oblidar que en aquests 15 mesos hem acumulat una pèrdua de 296.000 ocupacions, de les quals quasi la meitat han estat a l’industria i que aquest trimestre a l’industria i la construcció s’han continuat perdent llocs de treball i que només s’han guanyat al sector serveis, en gran mesura pel component estacional que comporta l’estiu

Així doncs, no és ni alegrant-nos de que anem millor que altres, ni capficant-nos en observar només la part negativa de la situació o, per contra, sobrevalorant el que de positiu té que hagi més persones treballant, com farem front a les arrels del problema.

És aprofitant i confiant en les nostres pròpies capacitats i potencialitats i resolent les nostres mancances, com crearem l’ocupació de més qualitat i valor que necessitem per acabar vencent a l’atur.

Aquest serà, sens dubte, un camí on desprès de petits repunts positius, com aquest, poden venir trimestres amb dades negatives. Es tracta de no defallir en l’esforç. L’objectiu és aconseguir que el creixement de l’economia a més de tenir signe positiu, ho tingui en un grau que permeti crear ocupació en una quantitat suficient per reduir l’atur de forma positiva i que aquest creixement sigui sostingut i sostenible.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Ocupació, atur i reformes


A Catalunya, 20.800 persones han sortit de l'atur el segon trimestre d'aquest any. És la part d'Espanya on més ha baixat, segons l'enquesta de població activa (EPA).

Aquest descens adquireix més valor, si és possible, si tenim present que el que s'ha produït en el conjunt d'Espanya, en aquest mateix període, ha anat en el sentit contrari. L'atur creixia a 126.700 persones.

Això és així ara, però fa només tres mesos el signe dels esdeveniments era totalment diferent, on més creixia l'atur era a Catalunya.

Per poder entendre aquestes oscil lacions, quan formem part d'una mateixa àrea econòmica, estem sotmesos als mateixos problemes globals i compartim la mateixa regulació econòmica i laboral, convé no oblidar que allò que s'ha vingut a definir com atur no és sinó la diferència entre el nombre de persones que volen treballar i els llocs de treball que la societat ofereix.

Aquesta és la raó de que habitualment s'associï el creixement de l'atur amb la destrucció d'ocupació i a l'inrevés. Però, no sempre és així, ni té perquè ser-ho. L'atur pot créixer perquè es destrueixi ocupació, però també perquè el creixement del nombre de llocs de treball sigui insuficient per donar satisfacció a la incorporació de noves persones al mercat de treball. Això succeïa fa un any, creixia l'ocupació i l'atur.

Però també pot ocórrer el contrari, que és el que s'ha produït a Catalunya aquest trimestre.

Així doncs la paradoxa és que el bon dada del descens de l'atur a Catalunya s'explica com el fruit d'altres dinàmiques no tan positives. La primera, que es "han retirat" del mercat de treball més de 60 mil persones, encara que gairebé la meitat siguin joves que tornen als estudis, i la segona que han desaparegut més de 40 mil llocs de treball, en la seva immensa majoria de la indústria manufacturera.

En aquest sector, i més en concret en les activitats intensives en mà d'obra i de no molt valor afegit, en la construcció - sobredimensionada per l'especulació - i en el comerç, induït per ells i l'excés d'endeutament familiar i empresarial, han desaparegut 8 de cada 10 dels llocs de treball que s'han perdut l'últim any.

Sense un canvi en les bases que han creat el problema (especulació financera, excessiu endeutament d'empreses i famílies, així com una producció i productes de poc valor) no es produirà una recuperació suficient i duradora del creixement econòmic i posteriorment del nivell d'ocupació. Només hi haurà fugides cap endavant i un tornar a alimentar la propera crisi.

Per això, superats la calor de l'estiu, serà bo que es recomposi el diàleg social entre govern, patronal i sindicats, pensant i orientant cap a la consecució d'acords sobre les reformes de fons necessàries perquè la transició que permeti el desenvolupament de nous sectors i la modernització competitiu de molts dels que tenim sigui el més ràpida i el menys traumàtica possible.

Com sempre serà necessari que aquests objectius a mig i llarg termini estiguin acompanyats de plantejaments més curtplacistes que ajudin a omplir amb seguretat la distància temporal que hi ha entre la situació actual i la consecució d'aquest sistema productiu més sostenible, com l'increment del període de prestació l'atur o la prolongació dels dies que la regulació d'ocupació "no consumeix prestacions"

Aconseguir que el procés de diàleg sobre les reformes no es paralitzi de nou, o pugui arrencar, requerirà més enllà de les anomenades "línies vermelles" que les actituds estiguin orientades cap a l'acord, no a la imposició d'una part sobre l'altra, però sobretot que les propostes es corresponguin amb el model productiu de béns i serveis de més qualitat que necessitem assolir.

dimecres, 6 de maig del 2009

S’ATURA L'ATUR?


No, no s’atura l'atur, però frena el seu creixement.

Les dades sobre la desocupació - i l'ocupació - del mes d'abril no representen un alleujament total sobre l'ensurt que van comportar els pèssims resultats de l'enquesta de població activa (EPA) referida al primer trimestre de 2009, però apunten que es frena la seva desbocada cursa.

En termes globals en ambdues estadístiques hi ha una informació coincident: s'han perdut més de 1.300.000 lloc de treball en un any.

Ara bé, sempre és molt convenient discernir on s'han perdut i perquè, si és possible, aquest ingent nombre de feines. Aquesta informació és rellevant per a entendre que està succeint, però sobretot, per actuar de forma correcta i eficaç.

A través de les dades de la Seguretat Social del mes d'abril de 2009 es pot comprovar que l'últim any més de la meitat de l'ocupació perduda ho va ser al sector de la construcció i una quarta part més en la indústria manufacturera. Si a aquesta pèrdua se li suma l'esdevinguda al comerç i les activitats administratives, s'assoleix gairebé la totalitat de la sagnia ocupacional que estem patint. Allà hi ha el problema.

Un problema que com assenyala A. Recio, té més a veure amb l'estructura econòmica que amb la regulació del mercat laboral. Doncs, i per confirmar aquesta tesi, fins i tot en aquests moments de descens de l'activitat econòmica i amb la mateixa regulació laboral existeixen sectors en els quals s'ha creat ocupació.

Són els sectors d'activitat relacionats amb els serveis a les persones, (salut, educació, lleure i restauració), la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, (aigua, energia i sanejament) i els serveis a les empreses. Allà hi ha algunes solucions.

Primer caldrà aturar l'atur i després recuperar l'ocupació. Les dimensions són excessivament grans com per esperar solucions miraculoses i ràpides. Sense una recomposició del sistema financer internacional, no serà possible una recuperació de l'economia productiva, però el primer, no produirà automàticament el segon. I això requereix temps! Les persones que pateixen l'atur necessiten ajuda per passar-lo.

Per això necessitem mesures econòmiques i socials urgents i també de reformes profundes a termini més llarg. Una equilibrada combinació de Plans "E" i transformacions intenses en el tipus de creixement econòmic i les institucions que el gestionen.

Recuperar l'ocupació, sí, però on? Tot ha de ser nou i novador?

No, clar que no, tot no serà nou però haurà de ser diferent. Evidentment hi haurà construcció de nou (possiblement la meitat de la que hi havia), però LA solució no està només en ella. Només absorbirem la desocupació si li sumim una indústria capaç d'exportar millors productes i més competitius, i uns serveis més robustos i de qualitat. I per aconseguir-lo ens farà falta invertir decididament en internacionalització de la producció, en coneixement aplicat i en formació de les persones.

El derrotisme de: " no ho aconseguirem, hem de tornar! ", o la nostàlgia del benefici fàcil i ràpid en el qual s'havia instal·lat la nostra economia, no són tampoc la sortida. Al contrari, són un nou accelerador per arribar ràpidament a la pròxima crisi econòmica.

Tots els esforços i els sacrificis de la societat per aturar l'atur s'han d'orientar a acordar com recórrer aquest camí i remoure els obstacles, no a plantejar-nos falsos, o vells, dilemes.

Allà és on es comprovarà què es proposa i cap a on s'orienta cadascun en la sortida a la crisi.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Les banyades de la crisi


Ja sentim com les seves astes amenacen amb penetrar a les nostres carns, són els cops de banya de la crisi.
La crisi financera s'està traslladant a l'economia real i se'ns fa patent. En una setmana coneixerem dos resultats estadístics negatius sobre l'evolució de l'ocupació i l'atur, l'EPA i el resultat mensual del registre de persones a l'atur.
La seva gravetat no ha de bloquejar-nos, ni en ha d’impedir llegir-los amb més deteniment. Torejar les crisis i evitar les seves banyades exigirà als dirigents temprança, rigor i serenitat i no pànic o aventurisme irresponsable. Només així podrem detectar que dins d’aquestes dades també hi ha altres missatges.
Valgui com a exemple, pel que fa a l’evolució de l’ocupació i l’atur, ressaltar que en els últims trimestres s'ha destruït ocupació jove i masculina, però creix l'ocupació femenina i que això fa que per primera vegada l'atur femení sigui inferior al dels homes. És una situació nova, sense precedents, que val la pena incorporar a la reflexió.
El mateix succeeix amb altres factors (tecnològics, financers, comercials, etc..) que estan darrera de la crisi. Només detectant que és el que convé canviar del que s’està fent ara i que convé recuperar de pràctiques anteriors podrem retallar el temps de resposta i incrementar l’eficàcia de la mateixa.
L'actitud davant la crisi és tan important com les mesures per afrontar-la. Per això “l’adanaisme” que practiquen alguns, fent com si tot fos nou i fos la primera vegada que succeeix, no és la millor actitud que es pot tenir. Serà difícil que les mateixes actituds que l'han provocat serveixin per resoldre-la.
Aquesta crisi ha estat possible per l'apogeu d'uns valors on la demora entre l'esforç i la recompensa, la responsabilització de les accions o la prudència davant el risc eren desdenyats i valorats com una pèrdua d'oportunitats
, amb el seu abandó s’ha renunciat o dificultat la construcció d’una economia generadora de riquesa i una societat amb un repartiment just de la mateixa, on l’egoisme individual estigui sotmès a l’afany del progrés col·lectiu.
No és d'estranyar que sigui certa aquesta història per la qual una gran entitat financera catalana ha retardat la prejubilació d'un de seus alts directius, perquè volen retenir la seva experiència i capacitat de relativitzar-la sense menysprear-la, doncs ja va viure crisis anteriors, i els directius reclutats i formats durant els 14 anys de bonança econòmica, no.
Al cap i a la fi d'aquesta crisi, i de les que vindran, com sempre es sortirà treballant, però també si es recuperen els valors que s'han menyspreat, perquè això suposarà tallar l'arrel del problema.

dimecres, 9 de juliol del 2008

Mirar a curt i a llarg.


Resulta xocant, que gairebé no existeixi un contrast d'opinions sobre les mesures que s'estan fent públiques per abordar la preocupant situació econòmica. Al cap i a la fi, saber si s'estan gastant els diners correctament, és important.

Potser això es deu a que les formacions polítiques de l’oposició (PP i CiU), més que pels neguits de la gent i les solucions als seus problemes, estiguin interessades per la fressa política i la semàntica.
Ho dic perquè, encara, és l'hora que escoltem alguna proposta per la seva part.

La majoria d'aquestes mesures són a curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables ni als ciutadans, que no s'enfonsi el sector de la construcció, mantenir la capacitat de consum de les famílies i atendre les persones afectades. És a dir, que la roda continuï girant.

A més a més, les mesures a curt són imprescindibles, doncs sinó la gent pensarà , amb raó, que l'hem abandonada a la seva sort.

"Sense elles, la gent no ens entendrà" proclamava José Maria Álvarez, màxim dirigent de l'UGT catalana, en el moment d'explicar que patronals, sindicats i Govern de Catalunya acaben de renovar fins el 2011 l'Acord Estratègic assolit fa tres anys, per millorar la competitivitat de l'economia catalana, amb 102 mesures a mitjà i llarg termini.

Era la verbalització simple i directa del que s'ha de fer, mirar a curt i a llarg, alhora.

El que es faci per demà, no pot impedir allò que s’ha de fer per demà passat. No és antagònic sinó complementari. Es pot, i es deu, debatre públicament si el que ara es fa va en la bona direcció, però mai contraposar-lo. La veritable resposta i sortida a la situació actual es troba en un canvi profund del model productiu actual.

Treballar, des de ja, per canviar vers un model econòmic més resistent a les adversitats i fer-ho mitjançant inversions en infraestructures, reformes de la formació professional o del sistema d'investigació i desenvolupament, no és errar el tret, ni el "tempus", és senzillament construir un futur més estable i més segur.

És més, amb aquesta renovació de l'Acord Estratègic estan reconstruint la confiança, un factor econòmic i social tan intangible, com a imprescindible per afrontar amb èxit la superació de qualsevol entrebanc.

Confiança en nosaltres mateixos. Confiança en que els problemes es superaran, com sempre, treballant a curt però amb la perspectiva del llarg termini. Tocant de peus de a terra, sense renunciar a somiar, i construir, un futur millor.

dilluns, 1 de setembre del 1997

Políticas territoriales en la globalización económica



En un articulo que como este, que trata de reflexionar sobre lo global y lo local, se puede caer en el error de realizarlo, exclusivamente, desde uno de los dos ámbitos, es decir o desde el localismo o desde la globalidad.

La consciencia que se puede tener sobre un supuesto riesgo no nos salva de él. No obstante, su conocimiento nos sitúa en una situación más favorable para evitarlo. Al final de este escrito se podrá valorar si se han evitado esas tradicionales derivas.

A partir de realizar reflexiones y valoraciones sobre experiencias concretas desarrolladas en el Baix Llobregat teniendo presente y analizando que factores del entorno global las originaron, las condicionaron e incluso las favorecieron en el pasado y cuales lo hacen en el presente.



De l’atur a la Zur

“De l’atur a la Zur”. Así rezaba la portada del primer numero de la revista “el Far” que vio la luz en el mes de mayo de 1985.

Esa frase era más que un titular periodístico. Tras ella se condensaban no solo la información y los artículos de opinión que recogía el informe. Se recogía la culminación de un proceso de articulación de diferentes fuerzas sociales, económicas y políticas para superar el proceso de degradación económica y social en el que corría el peligro de hundirse la comarca.

A través del quicio de aquella “puerta informativa”, abierta ayer, se pueden divisar una serie de elementos sobre los que reflexionar, hoy. Intentando hacerlo de la forma más objetiva, es decir rehuyendo la típica tentación de reinterpretar la historia, pero al mismo tiempo de la forma más útil para ver y extraer aquellos aprendizajes que necesitamos en la actualidad. Aquello que nos resulta imprescindible para intentar no cometer los mismos errores en el momento de abordar los cambios y adaptaciones que cada nueva circunstancia siempre impone.

El primero de aquellos elementos era, sin duda, la quiebra del “desarrollismo”. Ese modelo de crecimiento económico y social que vivimos en los años 60 en España dio como uno de sus resultados más evidentes unas grandes aglomeraciones en suburbios, entorno a las grandes ciudades, que Crecieron bajo el único dictado de la especulación urbanística, sin ninguna planificación ni control público y donde las miles y miles de personas que en ellos vivían padecían una gran carencia de los servicios y equipamientos necesarios.

Este fenómeno socioeconómico, se producía como respuesta para dar satisfacción a las crecientes demandas de más y más mano de obra, sin demasiada calificación, que efectuaba un tejido económico que se había creado sobre la base de una baja capitalización de les empresas, una organización del trabajo altamente jerarquizada y centralizada para una producción de bienes masiva y repetitiva (modelo taylorista), con niveles salariales bajos, en el contexto internacional, y sin libertades sindicales. Además este hecho produjo un gran proceso migratorio desde las zonas de economía agrícola a las más industrializadas,

Pero ese mismo tejido económico entró en quiebra cuando tuvo que afrontar la superación de los últimos vestigios del aislacionismo en el que el régimen dictatorial no sumió.

La propaganda oficial decía: “España es diferente”. ¡Algo de verdad había en esa afirmación!, Nuestra sociedad era substancialmente diferente a los países del entorno: no teníamos libertades públicas, ni estabamos construyendo una sociedad con niveles de protección social aceptables (Estado del Bienestar).

El paro, que en aquellos momentos era una lacra que soportaba más del 30% de la población activa de la comarca, era la expresión más evidente de la incapacidad de ese entramado económico no solo para dar respuesta a las exigencias que se derivaban de los cambios tecnológicos, energéticos, organizativos, productivos y de apertura a la competencia internacional sino también a las necesidades sociales.

Conviene rememorar esta situación, que demuestra la falta de competitividad de aquel modelo socioeconómico, en el momento en que con la nueva perspectiva que se abre de globalización de los mercados se defiende, desde las posiciones neoliberales, como la estrategia necesaria para ser competitivos un modelo similar al descrito.

La importancia sobre el modelo de crecimiento económico que adopte nuestra sociedad hace que, mas adelante, profundice sobre este condicionante global.

El segundo, la voluntad colectiva de construir una salida a ese callejón en el que nos colocó ese modelo de crecimiento.

La Zur en el Baix Llobregat, como las Olimpiadas de Barcelona, constituyeron, en su momento el aspecto más visible, y de alguna manera la faceta más crematística, de unos proyectos que iban más allá de su enunciado directo. Formaban parte de amplios y complejos proyectos de transformación social y económica de una zona concreta, con los que se afrontaban y trataban de resolver los problemas más importantes que tenían planteada esa sociedad.

En todo caso, se percibieron como objetivos amplios y difíciles, pero asumibles, y sirvieron a la vez como coartada, catalizador y estandarte, es decir, como aglutinante colectivo de fuerzas e intereses diversos. ¡Había algo concreto por lo que trabajar!

Y lo que también era muy importe, se produjo un liderazgo de ese proyecto por parte de las fuerzas políticas y sociales (mayoritariamente de izquierdas) que dirigían nuestras recién estrenadas administraciones democráticas. Este hecho tiene una trascendía significativa en la comarca, con él se suplió el vacío histórico que producía no tener una clase económica dirigente, a diferencia de zonas del entorno de Barcelona (Valles Occidental, Penedes, etc.)

El tercero que conviene retener sobre ese mensaje periodístico es, precisamente, el mensajero.

Se afirma en la Biblia que “no solo de pan viven las personas” (versión corregida para que resulte políticamente correcta, ya que en el texto oficial solo se hace referencia a uno de los géneros).

Pues bien, el planteamiento de declaración de la comarca como Zur no pretendía exclusivamente conseguir que se implantaran industrias. Se era consciente que “no solo de industrias vive el Baix Llobregat”. La Zur era una parte de un proyecto que contemplaba infraestructuras viarias y comunicacionales, ordenación del uso del territorio, dotaciones de servicios comunitarios (educativos, sanitarios, culturales) y elementos de protección y atención social.

En ese contexto, la creación de un medio de comunicación comarcal, desde su configuración inicial como revista mensual hasta la actual de suplemento semanal, respondía a la pretensión de hacer efectiva esa dimensión cultural, en su sentido más amplio, que resulta esencial para obtener un modelo de crecimiento substancialmente diferente al que nos había conducido a esta situación.

Las radios municipales, la prensa local o comarcal, así como las iniciativas para poner en marcha televisiones locales e incluso esta misma revista, “La Factoría”, pueden y deben entenderse como expresiones de esa iniciativa.

Primeras experiencias

No obstante, “la masa critica” necesaria para alcanzar esta fase de proposición positiva es inseparable del proceso de evolución desde las actuaciones de carácter fundamentalmente resistencial.

Que nadie crea que tras este calificativo se esconde un planteamiento o una valoración peyorativa, es simple y llanamente una aproximación descriptiva de las primeras experiencias.

La resistencia al cambio no es una actitud exclusiva de las personas, se produce incluso en los objetos inanimados. Todos hemos experimentado como resulta más difícil iniciar la andadura de un vehículo que mantenerla.

La primera reacción ante la incertidumbre que produce un cambio es tratar de alcanzar la seguridad de lo conocido. Si además las consecuencias inmediatas de los cambios es la pérdida de seguridad económica, el paro etc., la resistencia al cambio se acentúa. Por ello, que las primeras experiencias tengan un carácter resistencial no es más que el reconocimiento de que en proceso de prueba-error, el primer paso es intentar volver a lo conocido.

En ese contexto se desarrollaron las marchas contra el paro, los programas de urgencia y otras iniciativas de finales de los 70 y principios de los 80.

Esas experiencias, que ahora se denominan de formas más técnica como iniciativas locales de empleo, se entendían como actuaciones estrictamente públicas, con un carácter eminentemente de reacción o paliativo. El objetivo principal de estas iniciativas era la lucha contra el paro y contra los efectos sociales que este provoca. Los planes de empleo serian el elemento más característico de este proceso.

Aunque aquellas iniciativas locales de empleo no puedan ser consideradas estrictamente políticas de promoción económica, dado que su componente prioritario es básicamente el social, no el económico, sin su existencia, y la constatación empírica de sus limitaciones, no seria posible explicar los cambios que se produjeron. La progresiva desaparición de las concejalías de trabajo de los Ayuntamientos democráticos y su sustitución por las concejalías y/o instrumentos de promoción económica es el reflejo de ese cambio de orientación.

La economía española en aquellos momentos se encontraba inmersa en un proceso de apertura a una economía más global - a veces, es necesario recordar que solo formamos parte de la actual UE desde 1986 - que acentuaba la dura dimensión de la reconversión de sus estructuras productivas para alcanzar unos niveles de equivalencia aceptables.

Después de las primeras experiencias - aquí es donde debe insertarse la propuesta de la declaración del Baix Llobregat como ZUR - la puesta en marcha de las iniciativas de promoción económica representa la introducción de un enfoque que intenta anticipar los problemas, más que asimilarlos y que comienza a prescindir de la exclusividad pública en las intervenciones, de manera que se valora positivamente la cooperación pública-privada.

La principal prioridad de las iniciativas de promoción económica era la creación o la localización de empresas. Desde la lógica anticipativa que antes comentábamos, se considera que las empresas pueden generar riqueza y, de esta manera, actuar como motor generador de bienestar para el conjunto de la comunidad.

La urgencia de “hacer para ayer” lo que el resto de Europa llevaba 20 años haciendo, reducía el tiempo disponible para generar las iniciativas empresariales que se necesitaban casi a cero. En esta situación, en muchos casos, se opto por favorecer la localización, potenciando los factores y las características que ya tenía la comarca.

Las actuaciones sobre el suelo industrial, la creciente importancia que se le confiere a la formación profesional de la mano de obra, la generación de infraestructuras de servicios para las empresas por el desarrollo de los viveros de empresas son rasgos comunes a la acción de esa época. No es de extrañar que la reivindicación de la implantación de la “Quarta Universitat” en la comarca para impartir enseñanzas técnicas, tomara el testigo al proyecto de la ZUR una vez alcanzada esta.

A los poderes públicos se les exigía que no actuaran solo sobre las situaciones de necesidad provocadas per el paro, sino también fomentando un crecimiento económico que indirectamente las evitará.

Otro salto cualitativo en la actuación desde lo local.

En la actualidad pocos piensan en una inversión milagrosa que supondrá miles de empleos y la prosperidad para un territorio. Todo el mundo ya sabe que de “la globalidad” no caerá ningún gesto que compense la falta de esfuerzo de los sujetos del territorio, de las personas y de las empresas que permanezcan. Al contrario, “la globalidad” exige un posicionamiento activo en el entorno competitivo: el no actuar supone la decadencia o la exclusión.

Se es consciente al mismo tiempo que alguna de las “ventajas comparativas” que tenia nuestra economía han desaparecido o se han reducido de forma drástica - el nivel salarial ya no es tan atractivo para los inversores extranjeros como en los años 60 - y que por consiguiente la estrategia a aplicar debe adaptarse.

Las iniciativas de desarrollo local representan otro salto cualitativo en la actuación desde lo local. A la voluntad de recoger y combinar las iniciativas locales de empleo y las iniciativas de promoción económica se le añade la introducción de una nueva perspectiva para mejorar las condiciones y el entorno socioeconómico local desde una perspectiva estratégica.

En el diseño de las acciones aparecen cambios cualitativos pero también en las formas de gestión existen esfuerzos por innovar. La integralidad de la gestión de los recursos en el territorio requiere la coordinación, participación y corresponsabilización de todos los agentes sociales, económicos e institucionales. La concertación entre los distintos agentes interesados se asciende desde su papel de elemento instrumental a la consideración de objetivo para gestionar el cambio.

Organizaciones sindicales y empresariales saben que es en el territorio, y en las posibles relaciones horizontales, donde se pueden encontrar vías para acelerar su desarrollo económico y social. Saben que el ajuste industrial y la reorganización de los servicios generan, obviamente, destrucción de empleos y que tan solo con una actuación decidida y consensuada por el desarrollo y la cohesión social puede haber una garantía de estabilidad social que al mismo tiempo implique una mejora de la competitividad económica, elemento imprescindible para la supervivencia económica del territorio.

Promover el desarrollo económico local

La terminología europea sobre los nuevos yacimientos de empleo refleja una concepción que pone el acento en las posibilidades de búsqueda y aprovechamiento de todos los recursos ociosos existentes en un espacio geográficamente reducido, pero económicamente homogéneo, para crear empleo. Actividad complementaria a las políticas generales de crecimiento económico con una clara orientación hacia la creación de empleo.

Para la Comisión Europea, las actividades en las que se encuentran los nuevos yacimientos de empleo se pueden ordenar en cuatro grandes apartados: “vida diaria”, “mejora de la calidad de vida”, “cultura y ocio” y “protección del medio ambiente”. En 1995 se enumeraron y analizaron 17 posibles ámbitos en los que se podrían desarrollarse esos “nuevos yacimientos de empleo”.[1]

Este modelo de desarrollo económico se tiene que basar en una planificación estratégica local que permita la implicación de los actores locales, tanto económicos como sociales e institucionales, dirigida hacia el desarrollo de políticas de creación de empleo y fomento empresarial.

Un desarrollo económico que se oriente en la perspectiva de la competitividad y del empleo a medio plazo, que haga de equilibrio social y de la protección del medio un factor de progreso en la consecución de un desarrollo económico equilibrado y sostenible y cohesionador desde una perspectiva social.

Este es el marco de una necesaria complementariedad entre las acciones para el desarrollo y la creación de empleo. Colaboración que tiene que ser transparente y respetuosa con la libre concurrencia.

La finalidad de la colaboración entre actores públicos y privados esta orientada hacia el desarrollo y la generación de empleo. Por esta razón los resultados de las mismas han de tener una finalidad social en sí mismo.

Los 10 mandamientos para el desarrollo local que el profesor de la Universidad Complutense de Madrid Lorenzo Chacón presento en unas Jornadas realizadas en el País Vasco sobre los nuevos yacimientos de empleo en octubre de 1996 (ANEXO I), son realmente un trabajo de sistematización altamente útil para comprender como es posible trabajar desde lo local teniendo presente lo global.

La relación entre lo local y lo global.

Se dice que: “el buen jugador de fútbol controla el balón con los pies, pero juega con la cabeza”. Este símil tiene mucho que ver con la forma y manera de actuar con relación a la dicotomía entre lo global y lo local.

El trabajo desde lo local requiere - como el control de la pelota con los pies - una actuación aparentemente simple pero exhaustiva, que aporte capacidad técnica y conocimiento de las potencialidades y capacidades, como factor imprescindible que, a su vez, permita tener la cabeza levantada, para no estar mirando exclusivamente el suelo que pisa. Solo con la “visión aérea del campo de juego” es posible conocer la evolución de los otros factores, territorios, espacios libres que nos rodean y así poder detectar las oportunidades que tenemos con realismo.
Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, en una entrevista ante una pregunta sobre la relación que nos ocupa: “La globalización hace que las distancias sean más cortas, el mundo más pequeño. Pero, a la vez, tu casa más grande: tu entorno, lo que té afecta, se ha ensanchado.” Y a continuación advertía a los profetas acríticos de la globalización que “el hecho de ver el mundo como nuestra propia casa no nos ahorra la tarea de arreglarla”.

Lejos de considerar que los procesos de globalización comportan una pérdida de capacidad de maniobra por parte de los actores socioeconómicos y las instituciones locales, la práctica ha dado a entender que en el nivel local se facilita una mejor compresión de la dinámica económica y política de los nuevos entornos, cada vez más globales.

Sin duda, los procesos de internacionalización de la economía contribuyen a acentuar la dualidad local-global. Es por eso que las variaciones que, en un sentido competitivo, se producen en los entornos productivos locales son tan importantes. Se hace preciso identificar la dimensión local de las dinámicas económicas y el posicionamiento competitivo y estratégico del territorio.

Esta es una tarea que los gobiernos locales no pueden asumir en solitario, y mucho menos a partir de formas de gobierno tradicionales. Las mismas iniciativas de promoción económica local generan una dinámica en la que emergen intereses diferentes y diversos, tanto de los actores económicos y sociales como de instituciones y actores públicos.

El potencial de actuación local, ante la economía de mercado global, depende de la renegociación de los roles y de las responsabilidades públicas y privadas, de la forma y el alcance de la intervención estatal (políticas macroeconómicas), y de las relaciones centro-periferia.

El territorio se transforma en el marco genuino para actuar y dar un sentido de progreso al cambio. De esa misma idea son la OCDE, la Comisión de la Unió Europea y la mayoría de expertos en políticas de desarrollo cuando afirman que la escala de actuación más idóneas per facilitar el crecimiento económico son los niveles locales y regionales.

Hoy, fracasará quien pretenda que las políticas de desarrollo, que actúen sobre el territorio, se gestionen siguiendo los cánones tradicionales de centralización (estatal o autonómica), verticalidad y dirigismo, dada la complejidad de nuestras economías.

Cuando se habla de territorio, este no se puede solo identificar con los límites políticos y administrativos que la historia haya podido determinar. El territorio sujeto de las políticas de desarrollo, es un territorio geográfico que contiene las relaciones económicas (entre las personas o entre las empresas) en una dimensión aceptable, la cual permite que las políticas pueda ser gestionadas con eficacia y eficiencia.



Modelo de crecimiento. Crecimiento sostenible.

A lo largo de este artículo se ha puesto de manifiesto una consecuencia de la experiencia vivida sobre la que vale la pena reflexionar. La crisis económica y la consiguiente destrucción de empleo que padeció nuestra economía, en el momento de su mayor apertura comercial, se produjo por la incapacidad de soportar la competencia con las economías mas desarrolladas.

Y ello, a pesar de poseer unas variables “envidiables” para cualquiera de los actuales profetas neoliberales: Salarios bajos, costes sociales inexistentes o muy bajos, sindicatos de clase perseguidos o represión del conflicto social. No nos fue posible competir con las economías más competitivas que tenían no solo más tecnología, sino niveles salariales más altos, más protección social y más protagonismo colectivo en la determinación de los cambios.

Este hecho nos da argumentos para rechazar el determinismo económico que plantea como la única manera de favorecer el crecimiento necesario para combatir el desempleo, en esta economía de comercio global, es el desmantelamiento de los sistemas públicos de protección social, la reducción de los niveles salariales y condiciones laborales y el incremento de la inestabilidad en el empleo. Ese modelo de crecimiento económico es el que ha permitido afirmar a un alto dirigente de la Administración Clinton: “la diferencia entre los pobres en EE.UU. y los de Europa es que los nuestros (los estadounidenses) lo siguen siendo a pesar que trabajan”.

De la forma en como se produzca el crecimiento económico se derivaban consecuencias importantísimas. No solo de creación del empleo sino de modelo social.

Por eso del debate político que sé esta plasmando en Europa con el avance las posiciones socialistas en Inglaterra y Francia refleja una posición que no es contraria a la globalización sino que plantea otro modelo de realizar ese proceso de crecimiento económico.

Un modelo que cumpla con las condiciones de ser: equilibrado, es decir que debe permitir crecer sin desequilibrar las grandes magnitudes (inflación, tipos de interés, ahorro interno, paro etc.), equilibrador, haciendo de la reducción de las desigualdades sociales y territoriales, un factor de desarrollo (empleos de proximidad, de cultura, de servicios a la persona, infraestructuras, telecomunicaciones) y sostenible, con una decidida orientación que haga de la preservación del medio ambiente, un factor de desarrollo económico.

En suma, un modelo que ponga la economía al servicio de les personas y no las personas al servicio de la economía.

Cerrando él circulo inicial, convendrá reiterar la necesidad de que para avanzar en la resolución de los problemas que se derivan de los cambios que produce la globalización de las relaciones comerciales y financieras mundiales. Las posiciones adoptadas teniendo presente desde uno solo de los ámbitos (el local o el global) conducen a la frustración.

La línea de avance desde una perspectiva progresista en este tema no se encuentra en el rechazo a lo global, a lo nuevo, a lo desconocido. La línea de avance se sitúa entorno a la articulación de una concepción global que trabaje teniendo presente lo local, porque en ese ámbito es donde se puede desarrollar ese crecimiento relacionado con las necesidades de las personas, y en una concepción local que tenga presente el entorno global en el que se debe mover.

Josep Maria Rañé
Setiembre de 1997
Artículo publicado en la revista: La factoria
Anexo 1

10 MANDAMIENTOS PARA EL DESARROLLO LOCAL
(D. Lorenzo Cachón Rodríguez Profesor Titular de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid).

1. Situarse adecuadamente en el contexto económico, sea dinámico, moroso o depresivo. El entorno económico -estructural y coyuntural- marca el límite de lo posible.
2. Crear un clima social “cooperativo” en la zona, donde todos los posibles actores del desarrollo estén implicados. Las redes que se establecen en esta cooperación son claves en la consolidación de un tejido social (y económico) sólido y en la vertebración de una colectividad en auténtica “comunidad”.
3. Elaborar una estrategia global. Esto conlleva:

3.1. diagnosticar los problemas que hay que afrontar;
3.2. auditar las intervenciones existentes;
3.3. evaluar los recursos disponibles;
3.4. formular con precisión los objetivos perseguidos;
3.5. establecer un plan de acción;
3.6. fijar un sistema de seguimiento y evaluación.

4. Desarrollar instrumentos institucionales adecuados para la intervención que se persigue. Estos instrumentos deben ser flexibles y profesionalizados.
5. Enraizar localmente el proyecto de desarrollo. La especificidad de la perspectiva “desarrollo local” es que persigue una solución “endógena” que va más allá de la dimensión económica.
6. Contar con el liderazgo adecuado, tanto en el nivel político como técnico.
7. Favorecer un clima “emprendedor”. Lo que diferencia una economía en expansión de una en declive no es la tasa de paro sino el espíritu de empresa.
8. Abrir canales de comunicación. De esta manera se pueden dar a conocer los objetivos, estimular la participación, reforzar la identidad local y hacer evolucionar las mentalidades.
9. Estimular la construcción de una “sociedad activa”: “Que el mayor número de ciudadanos desempeñe un papel activo en la sociedad (OCDE). Todas las personas e instituciones pueden hacer algo por el desarrollo local.
10. Partir de las realidades locales: de las limitaciones para superarlas; de las posibilidades, para hacer de ellas palancas del desarrollo, de las necesidades para generar actividades (y empleos) que las satisfagan.


[1]A) Los servicios de la vida diaria:
1. Los servicios a domicilio.
2. El cuidado de los niños. 3. Las nuevas tecnologías de la información y de la comunicación.
4. La ayuda a los jóvenes en dificultad y la inserción.


B) Los servicios de mejora del marco de vida:
5. La mejora de la vivienda.
6. La seguridad.
7. Los transportes colectivos locales.
8. La revalorización de los espacios públicos urbanos.
9. Los comercios de proximidad.

C) Los servicios culturales y de ocio:
10. El turismo.
11. El sector audiovisual.
12. La valorización del patrimonio cultural.
13. El desarrollo cultural local.

D) Los servicios de medio ambiente
14. La gestión de los residuos.
15. La gestión del agua.
16. La protección y el mantenimiento de las zonas naturales; y
17. La normativa, el control de la contaminación y las instalaciones correspondientes