Pàgines

dimecres, 29 d’agost del 2007

Estrany agost



Rar. Un agost rar. Ha estat menys calorós que altres anys, els primers dies, i s’està deixant anar en els darrers. Ben bé, ha estat tant rar com informativament i políticament parlant. No s’han produït les habituals “ “serpientes de verano”, si més no, durant els primers dies, però ara que s’acaba el mes el tema s’està escalfant.

Els problemes de les infraestructures elèctriques i ferroviàries han situat el focus de la política sobre les preocupacions de la gent. Si be es cert que al debat li ha sobrat acritud i demagògia, l’hi ha mancat rigor tècnic i així es difícil que hi hagi contraposició de propostes en positiu, no es menys cert que s’ha centrat en allò que afecta a les persones en la seva vida diària.

Ara bé, quant el mes i la gent han vist com la “normalitat post vacances” s’apropava, tot s’ha accelerat una mica massa. Tant en calor com en excitació.

Al mateix temps que el President Montilla plantejava que la solució als problemes hi ha que cercar-la en la solució de les seves causes i que aquestes es troben en una inversió escadussera i una manca d’atenció sostinguda en el temps, per part de les empreses prestadores del servei elèctric i de l’Estat, i no pas per temes identitaris, als nacionalistes catalans se’ls hi dispara una molla i perden l’horitzó.

Els nacionalistes conservadors de CiU intenten traslladar-nos les seves frustracions i desorientació. Ho fan vestint-les amb un catastrofisme i un negativisme, tant exagerat, que fàcilment es percep com l’expressió del ressentiment per estar fora del govern. Incapaços de reconèixer qualsevol contribució seva a les causes dels problemes actuals, malgrat haver ostentat durant 23 anys el govern, tota la seva explicació rau en dir que tots els mals devenen del fet que ells no continuen governant i això fa que els país es desnacionalitzi i que tot malament.

Se’ls veu inconscients del fet que tanta agria i exagerada prèdica apocalíptica, sense cap proposta, l’únic que aconsegueixen es estendre el seu cabreig i fer-los perdre la capacitat per construir solucions.

Els altres nacionalistes catalans, els de ERC, enfangats en la carrera per veure qui es el seu líder, ens proposen, ara, que debati’m el que volen defensar el 2014, es a dir, dintre de dos legislatures. Rar. En lloc de abordar, ara, els problemes del moment es dediquen a obrir un debat a mig termini.

I els nacionalistes espanyols, els del PP de Catalunya, amb el recent estrenat Sirera al cap davant, s’enganxen a aquest fals debat, parlant – com Ciutadans – d’allò que diuen que no interessa a ningú. Si no com s’ha d’entendre que interpel·lin al President Montilla sobre les declaracions d’en Carod?

Esperem que el mes de Setembre faci que aquest pseudodebats desapareguin. Però amb la Diada pel davant, dubto que això no vagi a més.

dimecres, 22 d’agost del 2007

Jaqué estret


Hem passat del jaqué de lloguer al de propietat, però ens va estret. Totes les seves costures son apunt de rebentar, estan al límit.

“Encara que el nostre jaqué sigui de lloguer, i el seu de propietat, hem se ser-hi al seu club”, així ens responia als anys 90 el president Pujol als que li assenyalaven les grans diferencies que hi havia entre les tres regions europees (Rhône-Alpes, Lombardia y Baden Wudemberg), que junt a Catalunya, formaven l’Associació dels 4 Motors.

Avui dia podem afirmar que ens hem situat a la seva alçada, i fins i tot els hem avançat, en alguns dels indicadors més significatius econòmic i socialment.

Allò que ara ens succeeix te més a veure amb aquella circumstància de qui, havent crescut, no ha adaptat les seves vestimentes.

Son els problemes que acompanyen l’èxit; no pas el fracàs. Però, un èxit que no va poder gaudir, en el seu moment, de l’acompanyament de l’acció pública necessària perquè no es reproduïssin les estreteses de les que partiem.

El dogma del “dèficit zero” del PP, amb el suport de CiU, va reduir l’esforç inversor públic, durant els seus 8 anys de maridatge, en general i a Catalunya en particular. Això, aquí, ens ha afectat per partida doble. De una part, per la magnitud del creixement ecònomic que hem protagonitzat i de l’altre, pels endarreriments endèmics dels que partíem.

El que resulta realment curiós es el fet que aquells que van practicar una alimentació anèmica del sector públic, ara bramen, exigint serveis públics, i protestant de forma airada i catastrofista per les conseqüències de les seves actuacions anteriors. I aquells que la varen denunciar des de l’oposició, avui que estan en el governs, son acusats pels retràs.

Necessitem propostes en positiu i no rigoroses desqualificacions fetes sense cap rigor tècnic. Que es el que hem vist en les sessions parlamentaries d'aqui i del Congres. Encara es l’hora que escoltem quina proposta fan. Debats polítics, propostes realistes i no acusasions demagógiques.

Allò que procedeix es saber si se han pres les mesures correctament i s’estan duent a terme, bé i ràpidament, el nou jaqué. El que ens fa falta ara.

Això, sí ens donara la serenor - que no la indiferència - per superar el temps que encara resta per portar aquest jaqué, que en va estret.

dimecres, 15 d’agost del 2007

Traient espurnes



La sessió parlamentaria va ser maratoniana. El tema s’ho valia, els “speakers” també, tot i això, continua traient espurnes.

Malgrat les més de 6 hores de sessió i la presencia de Manuel Pizarro, per ENDESA, i de Lluis Atienza, per Red Eléctrica Española (REE), les empreses responsables no van aportar molta llum sobre les causes de l’apagada del dia 23 de Juliol. Això si, van discrepar molt entre elles.

Saber que va ser primer, si l’ou o la gallina, costarà. Si més no, perquè d’aquest tema en depèn qui n’ha d’assumir les responsabilitat i els costos que l’acompanyen. Si el cable de 110 kV es va trencar i va caure sobre els transformadors, paga ENDESA. Si, pel contrari, el cable es va trencar per un mal funcionament de la xarxa de 220 kV, aleshores paga REE.

La falta de claredat no va ser casual, ni gratuïta. Cada empresa va esgrimir raons diferents per defensar-se i perquè saben que, segons quines raons acabin prevalent, li correspondrà pagar a un, a l’altre.

Per això resulta tant estrany i equivocat que la oposició, CiU y PP, es sumes a la cerimònia de la confusió que van protagonitzar les empreses. L’ànsia per criticar al Govern els hi va fer utilitzar i avalar las tesis de la part que els hi resultava més útil políticament, encara que amb això abandonarà la defensa dels afectats i permetés que les empreses s’escapolissin amb més facilitat de fer-ne front a les seves obligacions i responsabilitats empresarials.

Elles son fortes i es defensen soletes. Però, ¿als ciutadans qui ens ha de defendre?.

Doncs, el Govern i els partits polítics.

Primer, determinant què va succeir, quina empresa va ser responsable, sancionant-la adequadament i obligant-la a compensar als usuaris.

Després establint quines obligacions té, es a dir les inversions que n’ha de fer, els manteniments que ha de practicar i les renovacions i ampliacions que han de permetre tenir la xarxa elèctrica en les condicions de qualitat i seguretat que necessiten. I també vigilant el compliment de aquestes obligacions, per que si tornes a succeir un accident com aquest no es reprodueixin els perjudicis que en patit.

Por últim, canviant el marc legal per establir les noves i més exigents normes i nivells de qualitat del servei elèctric. Ara es possible fer-ho, doncs fa menys d’un més que la llei estatal ho permet.

Aquest es el camí que haurien de seguir tots els partits.

dimarts, 14 d’agost del 2007

Oriol, et vas equivocar!


Oriol (Pujol), et vas equivocar. Crec que ahir et vas equivocar d’estratègia en la sessió informativa amb els màxims responsables de les dues empreses elèctriques implicades en l’apagada del passat dia 23 de Juliol.

No hem refereixo al intent d’esser dur i, fins i tot, agressiu amb el membres del Govern, pel matí. Això forma part de les regles del joc. Va en el càrrec i en la funció de diputat de l’oposició. Suportar-ho, també, els hi va en el sou als membres del Govern. Res a dir sobre això.

En refereixo a la teva intervenció en relació a les empreses. En el tema de l’apagada hi ha, en primer terme, dos possibles responsables: Fecsa-Endesa i Red Elèctrica Espanyola (REE), les empreses privades que operen la distribució i el transport de l’energia elèctrica a casa nostra.

Cada una de les dues empreses esta intentant que sigui l’altre la que aparegui com a responsable. Qui ho sigui haurà d’assumir alhora els costos, que seran un bon grapat d’euros. Las tesis que defensen estan directament relacionats amb seus interessos econòmics i els dels seus accionistes, no amb els dels usuaris.
Als diputats ens correspon defensar als ciutadans; no a les empreses.

Explica, però no justifica, que per desenvolupar la seva tasca d’oposició Oriol Pujol t'hi alineesiss amb l’elèctrica, que presideix en Pizarro, el fet que Albert Mitja - director d’Energia durant els 5 últims anys de CiU (Agost 1998-Gener 2004) i uns del “assessors” de la família ... convergent - treballi avui per a FECSA-Endesa.

No obstant, no em va sorprendre. Ho vaig veure com la continuïtat amb la línea complaença i tolerància vers l’elèctrica, que va caracteritzar a CiU durant tot el seu mandat i de la que tu mateix vas participar en primera persona, en tant que secretari general del Departament amb competències energètiques.
Per cert, una linea de tan poca exigencia que va fer que la primera subestació del Pla Tramuntana de Fecsa-Endesa, programa d’inversions per recuperar l’endarreriment inversor, no fos inaugurada fins l’any 2004 amb el govern tripartit. Es a dir, en els 4 anys que vas tenir aquest carrec, no es va fer ni una sola subestació electrica per part de Fecsa-Endesa, ni un sol metre de línea d'alta tensió de 400 kV per part de REE, de les que ara reclames i el teu partit rebutja en el territori.

Davant les empreses, el més important era defendre a les persones que s’han vist afectades per la manca del servei elèctric que gestionen, no col·laborar en la seva estratègia, per que poguin escapolir-se de les seves responsabilitats. No tot si val per fer-ne oposició al Govern i menys si qui perd son els ciutadans.

Amb l’altre elèctrica, REE, vas ser més exigent i punyent. A mi em sembla bé. Però em resulta una mica irònic que, ara, exigixieis amb vehemència el retorn de la seu que, quan la presidia Martin Villa i governaven a l’Estat el PP , va ser desmantella a Barcelona.

A l’any 2000, quan eres el segon en el Departament competent en matèria d’energia, el Parlament de Catalunya insta el Govern a: negociar amb el Govern de l'Estat perquè procedeixi a la modificació del Pla dissenyat per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) per a Red Eléctrica Española, SA (REE) i no completi la centralització dels centres de control del sistema a Madrid, mantenint els centres perifèrics, entre els quals el de Barcelona.

Ho va fer seguint la iniciativa que uns diputats del Grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi varem impulsar, perquè no preníeu cap des del Govern.

Si ve es cert que, per a que CiU si sumes al consens, vareu fer-ne desaparèixer de la proposició inicial, mitjançant les vostres esmenes, la referència a “Que es faci efectiu l’article 53 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i en conseqüència sigui nomenada la persona que n’ha de representar a la Generalitat de Catalunya en l’empresa pública Red Eléctrica Española S.A. (REE)”. Ja que CiU mai va fer res per que es nomenes una persona que representes a la Generalitat, dins de REE, malgrat l'Estatut anterior li permetia.

L’efectisme que vas desplegar, no va ser efectiu per defensar els interessos dels ciutadans, com tampoc ho va ser la seva paràlisis energètica quan tenia responsabilitats a la Generaliatat, per això crec que et vas equivocar.

dimecres, 8 d’agost del 2007

Al centre hi ha lloc


No pretenc fer-ne d’acomodador, però jo aviso : “Al centre hi ha lloc”. Per esser exacte: "al centredreta hi ha lloc".

Des de que CiU va deixar, molt al seu pesar, el Govern hi ha un forat en el centredreta. Un espai vuit, que no esta ocupat y sembla que ningú pretengui ocupar.

El centreesquerra està més concorregut. Tradicionalment, el PSC ha arribat a ell, des de l’esquerra, y fins i tot CDC va fer-ne incursions en aquest espai polític. Eren els temps de les terceres vies, quan en Jordi Pujol reivindicava, per a si, el model socialdemòcrata suec. Però desprès el discurs, i sobretot les pràctiques i les aliances de la federació impregnades cada cop més d’un liberalisme conservador, els hi va fer abandonar-ho.

Certament, altres forces d’esquerres també han fet incursions en el centre esquerra. Però de seguida, s’han adonat que arribar-hi fins aquest espai era competir amb el socialisme en un terreny massa allunyat del centre de gravetat de la seva oferta electoral. Han optat per intentar esgarrapar-ne alguns vots per l’esquerra. Uns presentant-se com els “de debò” i els altres forçant el seu perfil social. No obstant, tant un com els altres, han fet del verd i el nacionalisme les seves senyes d’identitat, amb la qual cosa s’han retirat de la lluita pel centreesquerra.

Tornant al forat del centredreta. Semblava que l’anomena’t gir catalanista del PPC, que va arribar de la ma d’en Josep Piqué, cercava ampliar l’espectre electoral de la formació conservadora arribant fins a antics votants de CiU, sense abandonar al seu electoral més fidel. El projecte sonava plausible. I més si els nacionalistes moderats continuaven, com encara estan, “pujats a la parra” independentista.

Aconseguir-ho requeria temps. Es feia necessària una inversió en centrisme, permetre-li a en Josep Piqué, si més no, el mateix marge de maniobra que va tenir Arenas a Andalusia, en relació amb el seu Estatut. Però en Piqué mai va tenir, o no va saber guanyar-se, res de tot això. El PPC va ser la punta de llança del posicionament anticatalanista de la troica Rajoy-Zaplana-Acebes, que només pretenia guanyar vots a la resta d’Espanya encara que es tensi la convivència i el dinamitin el projecte de centrar la dreta espanyola i catalana.

El cop de porta d’en Piqué – educat, però cop de porta - obliga al PP a girar-se cap enrere i abandonar, una cop més, el seu intent d’arribar fins el centre dreta. Entre altres raons perquè Ciutadans - criatura engendrada por els medis de comunicació que fustigaven a Piqué per massa catalanista – pot transformar-se en el “monstre” que es mengi una part considerable de l’electorat espanyolista del PPC, reduint encara més les expectatives d’en Rajoy.

¿I CiU? La seva pretesa equidistància entre el PP y el PSOE, no es el fruit d’una opció centrista. Es el resultat de la seva indefinició. D’un debat inconclús, ni resolt ni plantejat, només ajornat. Un debat entre els que volen ser-hi en un govern amb qui sigui i com sigui, com en Duran i aquells que estan obsessionats per “marcar un perfil” més sobiranista que ERC.
Amb aquest panorama no es d’estranyar que al centre hi hagi lloc.

dimecres, 1 d’agost del 2007

Llum a l’electricitat


N’hi ha que donar-li llum a l’electricitat.
Aquest dies s’ha parlat del funcionament dels sistema elèctric perquè ha fallat. Quan funciona bé ningun es preocupa de ell, fins i tot se’l menysprea, es a dir, no se’l aprecia. Però quan falla prenem consciencia de la seva importància. De la quantitat de coses quotidianes que fa que funcionin o que no funcionin.
Aquesta es la raó que fa imprescindible fer la llum sobre l’electricitat. Debatre amb coneixement de causa, sense demagògies ni oportunismes.

L’electricitat es consumeix fresca, acabada de fer. No es pot emmagatzemar. Aquest es un factor que la fa diferent, fins i tot a altres tipus d’energia com la hidràulica o la tèrmica.

Això comporta que a cada moment s’hagi d’ajustar el que decidim consumir amb el que s’ha de produir. Si connectem o parem, un electrodomèstic, un llum, un ordinador, una eina de treball, un ascensor o qualsevol aparell elèctric del molts que cada dia fem servir, en aquest mateix moment estem emeten una senyal que obligarà a accelerar o frenar els alternadors de les centrals de producció elèctrica. El sistema elèctric ha de donar resposta, al moment, a centenars d’actuacions que fem cada dia i a milions de persones que les fem de forma aleatòria. Es fàcil deduir per a que sigui bo, aquest es un sistema complex.

Ajustar demanda i oferta, al segon, requereix de sofisticats sistemes tècnics – aquí cal llegir també potents inversions -, de generació, transport i distribució.

Quan el consum elèctric creix, perquè som més i consumim més, la fragilitat del sistema s’incrementa. Evidentment si no es prenen les mesures adequades en temps i forma. I a Catalunya i Espanya durant els anys de privatització del sector, impulsat pel PP i tolerat per CiU, no es van fer els deures.

Es va privatitzar sense liberalitzar, i les empreses elèctriques, com ara Red Eléctrica Española o Fecsa-Endesa, van prioritzar la obtenció de dividends a la inversió en la xarxa elèctrica.

Amb la arribada de governs de progrés a Catalunya i Espanya, es van exigir les inversions en la xarxa i va començar a remuntar-se el dèficit. Però encara es necessari un esforç inversor més sostingut en el temps per assolir un nivell de seguretat i funcionament adequat. Tot i que, considerant-la globalment, no es falta la veritat quan es diu que el funcionament de la xarxa ha millorat, no obstant encara falta molt por fer . Les modificacions legals impulsades pel aleshores Ministre, i ara President, Montilla van en aquesta direcció.

Només qui no entengui o no vulgui entendre, com Duran Lleida o Felip Puig, aquesta realitat veurà contradiccions entre les afirmacions del Conseller Castells i del Ministre Clos, quan parlen de la situació de xarxa.
Per fariseisme i contradiccions les seves!!!. El mateix dia que CiU s’omplia la boca oferint un pacte per fer-ne les infraestructures elèctriques necessàries a Catalunya, els alcaldes de la federació per on passarà la línia elèctrica de 400 kV de Senmmenat-Bescanó boicotejaven els tràmits administratius per construir-la.

Estalviar i ser eficients es inexcusable, però insuficient. Tindre una generació més dispersa i amb bases energètiques renovables es necessari però afegeix una variabilitat superior a les convencionals, el sol o l’aire no funcionen a la nostra voluntat. El cert es que necessitem més i millors instal·lacions de generació, com el parcs eòlics, de transport i de distribució (estacions i subestacions) les necessitem inclús per això, per estalviar o per incorporar i gestionar més energies renovables.

És el que fa encara més incomprensible que forces politiques de progrés, com ara ICV-EUiA o ERC, i grups que es declaren ecologistes o medioambientalistes, promoguin com a contradictori aquest dos fenòmens (estalvi, eficiència i gestió d’energies renovables contra les infraestructures per a la seva gestió) i s’hi oposin a infraestructures que s’han de fer. S’han de fer bé, però s’han de fer.

I aquí es on la falta de llum sobre el sistema elèctric es transforma en el seu propi taló d’Aquiles.

¿Algú es pensa que aquesta crisi ha servit para abordar els problemes del nostre sistema elèctric? Sincerament crec que no. La “jerga” tècnica, els interessos econòmics de les empreses i la utilització política del tema no han aportat cap llum sobre l’electricitat, més bé, ha aportat obscuritat i malfiança.

L’accés a l’energia es avui un dels nous drets de ciutadania. Com tots els drets aquest també requereix que els ciutadans tinguem informació suficient, veraç i transparent i que assumim les servituds que comporta exercir-ho. Obliga, alhora, que les empreses privades gestores del servei elèctric compleixin totes les seves obligacions, tenint present que es un servei públic i que pel seu funcionament constitueix un monopoli natural. I per últim requereix que els poders públics regulin adequadament i controlin el compliment per salvaguardar els drets dels ciutadans.

Necessitem un debat amb informació, sense apriorismes ni demagogies sobre l'electricitat.
Aquesta llum també ha mancat.