Pàgines

dimecres, 23 de desembre del 2009

Mèrits o bressol?


El impost de successions no s'ha eliminat totalment, com pretenien PP i CiU. No obstant, la reforma aprovada per la majoria del Parlament de Catalunya (PSC, ERC i ICV-EUiA), eximeix de satisfer-lo en el 94% de les vegades.

Tot i això, els qui defensaven la seva desaparició, com sempre passa, s'han afanyat a anunciar que si per un casual arribessin a tenir una majoria suficient el suprimirien. Quan CiU governaven amb el suport del PP i Artur Mas n’era el Conseller d'Economia i líder impectore del Govern, no ho va fer. No només el va mantenir sinó que el va defensar .

Avui diuen el contrari, això només pot ser degut a dues raons: que vulguin beneficiar els hereus d'aquest 6% de casos o que creguin que no s'ha de pagar res per les herències.

En el primer cas ens trobaríem davant d'una defensa interessada i corporativa.

Interessada per part d'aquells que, avui a l'oposició, opten per arribar a governar intentant aconseguir el favor electoral d'aquest percentatge de persones, basant-se en fer-los creure que la defensa dels seus interessos, és el que més els interessa.

I corporativa, perquè en alguns casos la mesura no es defensa pensant en el bé comú, sinó calculadora en mà per saber quan es beneficiaran els seus.

En el segon cas, la posició té més a veure amb el model de societat que pretén defensar: Una, on la posició social es té i s'obté per raó del bressol que t’ha vist neixer o una altra, on la capacitat i l'esforç personal i els mèrits que s'aconsegueixen amb ell són els que la determinen.

Si s'opta per una societat aristocràtica té lògica que alguns dels qui detenten fortuna i poder pretenguin auto excloure’s de l'obligació d'aquest impost, que finança l'estat del Benestar, evidentment no en exclusiva però si al costat de les altres figures impositives. Han de pensar que si la posició social la dóna el bressol, per què han de finançar els mecanismes generadors d'igualtat d'oportunitats que ajuden als qui s'esforcen?

Doncs, entre altres coses, perquè si s'apliqués la seva lògica, els seus hereus ho serien d'una societat anquilosada i condemnada a la decadència, com ha passat històricament en aquest tipus de societats.

I com van haver de recordar-li les grans fortunes americanes (Bill Gates de Microsoft inclòs) al president Bush al fer-li saber que a ells no els suposava cap favor suprimir-ne aquest impost. Doncs ells, de manera intel·ligent i no mesquina, preferien contribuir per viure en una societat una mica més justa, més segura i més equilibrada, on les persones se les mesurés per la seva capacitat i el seu esforç i no per el estatus de la seva família - encara que els seus hereus rebessin menys - que haver de conviure amb la inseguretat que acompanya els desequilibris socials, la injustícia i la insolidaritat.

Port altra banda, aquesta concepció aristocràtica de la societat comporta una gran ineficiència econòmica i social al malbaratar el talent i la capacitat de les persones pel simple fet de no haver nascut en el si d'una família acabalada, la qual cosa empobreix a tota la societat.

Al final, en el tema del impost sobre successions la qüestió és: mèrits o bressol.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Ícar



Com Ícar, Artur Mas, s'ha acostat tant al "sol independentista" que corre el risc de precipitar al buit des de la seva talaia.

L'obsessiva idea de competir en independentisme amb ERC, que li imposa "el pinyol de CDC", l’ha radicalitzat. D'ERC ja se sabia que era, i continua sent, independentista, de CiU no.

Està abandonant la prudència i l'ambigüitat calculada que practicava el President Pujol: es va manifestar favorable no només a la autoconsulta entre independentistes de diumenge passat, sinó a la independència de Catalunya. I es va equivocar, perquè ni tots els seus l’han seguit en aquesta aventura.

Després d'incrementar el cens d'aquestes 166 poblacions amb joves de 16 a 18 anys i persones que han immigrat, van votar gairebé 50.000 persones menys que aquelles que van donar la seva confiança a les forces polítiques nacionalistes catalanes a les eleccions autonòmiques. Això suposa perdre més del 20% del seu electorat.

Una experiència com aquesta que divideix la ciutadania de Catalunya, també ha acabat dividint-los, sinó que l'hi pregunti a Unió, que s'ha desmarcat abans, durant i després del diumenge d'aquesta iniciativa.

Per si fos poc, alguns dels convocants de la autoconsulta l’han posat en un compromís, amb una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per realitzar un referèndum vinculant abans de les eleccions autonòmiques de la tardor propera.

Si en el tràmit parlamentari CiU unís els seus vots a ERC, aquesta ILP sortiria endavant, ja que entre els dos tenen majoria absoluta al Parlament, però amb això certificaria la seva renúncia a ocupar la centralitat política, ja que reconeixeria que un futur govern de CiU a Catalunya seria un govern independentista.

Amb aquest missatge, podria esgarrapar alguns vots a ERC, li barraria el pas a les CUP i al Reagrupament de Carretero, però indefectiblement el portaria a perdre més vots de catalanistes no independentistes. Per això, ara, necessita distanciar-se d'aquest "sol" que amenaça de fondre la cera de les ales. Ho farà al·legant inoportunitat política, o esperant que els lletrats del Parlament li facin la feina declarant no ajustada a la Llei la ILP prevista.

A més a més, amb totes aquestes "alegries" polítiques està aconseguint deixar al President Montilla i el PSC gairebé l'exclusiva de la defensa de l'Estatut, el màxim nivell d'autogovern real i efectiu mai aconseguit i la centralitat política, perquè evidentment ni el PP ni Ciutadans el defensen.

D'altra banda, l'acció de govern avança resolent problemes i dèficits històrics com es va posar en evidència aquest mateix diumenge. Mentre uns construeixen infraestructures (L-9 del metro) que uneixen a ciutadans i resolen les seves necessitats, altres posen en perill els ponts que ens uneixen a altres ciutadans d’Espanya i creen problemes.
Seria millor per a tothom que abandonés aquestes ales d'Ícar i sumés les seves forces a les del Govern de Catalunya per defensar l'Estatut, que també va ajudar a que veges la llum.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Perdre la raó



Els excessos poden fer que es perdi la raó.

A alguns "internautes" els està succeint, tenien raó però l'estan perdent.

Tenien la raó quan, a través de les xarxes socials, es van oposar al fet que una pàgina web es pogués tancar mitjançant una resolució administrativa del Govern, si com interpretaven era el que es desprenia del projecte de llei sobre l'economia sostenible. La mateixa on, per cert, es vol declarar com un dret universal i exigible la possibilitat d’accedir-hi a una xarxa que com a mínim doni una prestació d’1 Mbit per segon.

Tenien raó si per això invoquen el dret a la tutela judicial efectiva, i que en conseqüència, només els jutges poden apreciar si s'està transgredint la legislació, o no. Ja que en el nostre estat de dret només ells poden imposar limitacions als drets constitucionals. Per això el President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero va afirmar que no tancarien cap pàgina web. És a dir, que el Govern no tancarà cap, una altra cosa seran els jutges.

Però aquells "internautes" la perden quan, tot seguit, defensen la impunitat per a tot el que es faci a la xarxa. A Internet, el il·lícit també és il·legal. A l'espai cibernètic tampoc és assumible ni es pot anar contra el dret a la propietat intel·lectual o l'honor i el bon nom d'altres persones, ni comercialitzar o difondre pornografia infantil, ni estafar ni realitzar qualsevol altra actuació il·lícita.

És cert que qui delinqueixen són les persones, no les xarxes, però transgredir la legalitat comporta conseqüències, sigui en el medi o amb el mitjà que sigui. Tant és que es faci mitjançant mitjans cibernètics, audiovisuals, telefònics, escrits o presencials, en qualsevol de les esferes en què es desenvolupi l'acció il legal, ha d'haver una resposta proporcional i s'ajusta a dret de la societat per evitar-la. I en l'àmbit de les tecnologies de la informació i la comunicació una d'elles pot ser el tancament de les pàgines.

La col·lisió entre drets, requereix d'una regulació, d'una inspecció que supervisi (exercida per l'Administració) i d'una tutela judicial que verifiqui si s'até a la legalitat o, si s'escau, imposi les sancions.

També perden la raó aquells "internautes", als que el PP ha decidit recolzar: "sempre que facin oposició al Govern" (tenor literal del seu comunicat), que exigeixen la dimissió de la ministra de Cultura, o fins i tot la amenacen de portar - davant els tribunals, acusant-la de cometre una il·legalitat.

Això és un excés que els fa perdre la raó

Una proposta pot ser correcta o incorrecta, es pot estar d'acord, o no, però una proposta no pot ser il·legal.

Aquest debat ja es va tenir i el va sentenciar el Constitucional amb la "proposta Ibarretxe". Fonamentalment perquè un projecte de llei no és llei fins que no l'aproven les Corts Generals, és a dir fins que no ha estat debatut, esmenat i aprovat per la majoria dels membres del Congrés i el Senat.

I si finalment la llei aprovada resultés que va contra els drets que la Constitució estableix serà el Tribunal Constitucional qui ho decidirà. Aquesta, i no altra, és la manera com ens hem dotat per reconèixer i regular els nostres drets, ja siguin en l'espai real o el cibernètic.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Canviar el model productiu


Canviar el model productiu amb una llei és una utopia?, No i sí.

No, si no s'espera que la llei ens faci tota la feina. D'una llei només es pot esperar que apunti i apuntali les mesures per assolir un objectiu tan possible i necessari com difícil i llunyà. Anar més enllà si és irreal. A més cal implementar-la amb diàleg i actuacions.

I sí, seria utòpic creure que aquesta llei ho resoldrà tot. No hi ha cap llei que sigui un ungüent meravellós i miraculós que ho arregli tot per art d'encanteri.

La producció de coses i de serveis barats no pot ser la manera com Catalunya i Espanya se situïn avui a Europa i el món, econòmicament parlant. Això ho podíem fer - i ho vam fer amb èxit - fa uns anys. Llavors a Europa érem 15 i nosaltres competíem amb salaris i protecció social inferiors. Avui la UE la formen 27 països i alguns dels últims a entrar ofereixen, ara, el que nosaltres oferíem fa 25 anys: mà d'obra formada i barata. A més, la globalització econòmica ha fet els mercats més grans i el món més petit.

Aquest estat de coses, a més de la crisi econòmica, és el que fa ineludible que haguem de canviar. I no podem fer-ho tornant cap enrere.

L'opció possible i positiva és remoure els fonaments de la nostra economia, avançant cap a una economia que incorpori molt més valor al que fem (productes i serveis), a com ho fem (els formes i els processos) i amb qui ho fem (les persones).

Necessitem un nou model productiu que es basi tant en la profunda transformació dels sectors tradicionals perquè no caiguin en l'obsolescència i s'adaptin a una economia basada en la reducció de les emissions de carboni i la incorporació d'altes taxes de coneixement, com en la potenciació dels nous sectors productius relacionats amb les energies renovables, les tecnològiques de la comunicació i la informació, les ciències de la salut (biomedicina), la nanotecnologia, l'aeronàutica i l'espai o els nous serveis a persones i empreses.

Un canvi en el model productiu que ha de ser capaç de recollir i transportar en aquest procés de millora a la majoria a les persones que avui estan desenvolupant tasques en oficis i sectors que han de millorar. La seva seguretat i la seva estabilitat laboral vindrà condicionada pel seu esforç per aprofitar els recursos que s'han de destinar a la millora de la seva formació i qualificació professional, per seguir el ritme dels canvis. I d'una societat que sigui capaç de sostenir un sistema de protecció social suficient i eficaç per fer suportables els processos de transició fins el nou paradigma.

Des d'una posició realista haurem de coincidir que per arribar a això es requereixen dues coses: un període de 10 anys i començar ja. Perquè serà difícil i dur, però no impossible.

Aquells que, com fa el PP, intenten desqualificar aquesta llei al·legant que no resol els problemes de demà, l'únic que intenten és hipotecar el demà. No ho aconseguiran!

En el fons amaguen que la seva solució a la crisi, com diu Montoro, és repetir el que ells van protagonitzar, un model econòmic basat en més dosi de precarietat, temporalitat i desprotecció laboral, social i jurídica per a que la nostra econòmica competeixi a la baixa en costos i condicions de treball amb les economies emergents en el mateix terreny. Fins on volen portar-nos per aquest camí? Fins a les condicions dels països del Nord d'Àfrica? De l'Orient? Fins a les màquiles? ¡Aquest no és el camí, ni la solució!

A tots aquells que darrerament han clamat per uns nous Pactes de la Moncloa, és a dir per uns acords polítics que van orientar lleis, acords socials i conductes per a dur a Espanya fins al model social, laboral i econòmic que significava Europa, cal dir-los que : "La llei de l'economia sostenible són els Pacte de la Moncloa del segle XXI".

Fa bé el Govern oferint negociació i diàleg a les forces polítiques per construir aquest model. Seria de desitjar que l'oposició no rebutgi la mà estesa i que no faci de la seva tramitació una carrera desqualificacions globals de sal grossa, com ha protagonitzat en els primers compassos.

Ara bé, si l’oposició s'equivoca i es llença per aquesta pendent, el Govern ha de continuar cap endavant fent del diàleg social amb els sindicats i empresaris, i la societat en general, el mecanisme per acordar les reformes i els canvis que ens permetin sortir de la crisi construint el futur sense deixar a ningú a la cuneta.

dimecres, 18 de novembre del 2009

Una dins de l'altra

Una dins de l'altra, com en una "matrioixka" (el joc de les nines russes), així hi ha el sistema de finançament de l'Estatut i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

No és d'estranyar!, Les dues lleis orgàniques han estat aprovades per les mateixes Corts Generals.

Tot i això, les dues forces nacionalistes més grans d'Espanya (CiU i PP) que han votat a l'uníson en contra es justifiquen en base a la mateixa idea.

Les dues forces, encara que per motius aparentment contraposats, defensen que una de les lleis no hauria de contenir en l'altra, sinó que hauria de sotmetre-la a la seva supremacia, com això no ha passat, s'escuden en això per rebutjar la nova llei de finançament de les autonomies. CiU fa com que defensa que l'Estatut hauria d'estar per sobre de la LOFCA i el PP fa com que sosté que les lleis estatals han d'estar per sobre de les autonòmiques. Tot dos volen oblidar que les dues són lleis orgàniques. ¿Tant els costaria reconèixer que les coses no són, ni ha de ser, així?

Ambdós haurien d'esforçar-se a no anteposar els seus interessos partidaris als ciutadania i col.laborar més en resoldre problemes que no pas en crear-los, però han decidir que la seva única opció és votar junts per debilitar als governs en què participen els socialistes, amb l'únic objectiu de tornar cada un a "seu govern natural". El PP al de l'Espanya i CiU al de Catalunya. Per això, Artur Mas no rebutja pactar amb el PP, si procedeix o li és necessari.

Tornant al tema de les lleis, la nova LOFCA està dins de l'Estatut, perquè conté tots els criteris que al seu dia va recolzar CiU, quan pensava que seria ella qui els concretaria amb el Govern central. I l'Estatut és dins de la LOFCA perquè el model de finançament de Catalunya ja es va pensar i va dissenyar, perquè fos generalitzable i acceptat per la resta de les Comunitats. Tant és així que ha estat acceptat en les comunitats que governa el PP.

Amb aquesta Llei s'ha donat eficàcia i seguretat jurídica al model i les quanties que van negociar el passat juliol els presidents Montilla i Zapatero, que es va forjar de manera bilateral-això molesta al PP -, es va concretar de manera multilateral - això molesta a CiU -- i ha acabat com a llei orgànica. Tot segons el guió previst!

Alhora ha ajudat, indirectament als magistrats del TC a resoldre una de les seves penes. Si el model de finançament de l'Estatut hi cap en una llei orgànica sobre finançament autonòmic i viceversa, quin motiu hi ha pera negar la constitucionalitat. El mateix passa amb el títol de la justícia català que conté l'Estatut, que fixa model però es trasllada la seva concreció que s'estableixi la corresponent llei orgànica sectorial.

Si segueixen així, les Corts Generals li faran la sentència, perquè els demostraran que és possible, legal, constitucional i positiu posar una llei dins de l'altra, sense que una estigui per sobre de l'altra.

Només des de concepcions reduccionista i excloents es pot sostenir i contraposar aquest Estatut a aquesta LOFCA, per contra, des d'una perspectiva incloent, que atengui i entengui la pluralitat de sensibilitats, és a dir federal, s'observa possible i positiu que l'una estigui dins d' l'altra

dimarts, 17 de novembre del 2009

Josep Maria Rañé: “L'urbanisme té un pes excessiu en el finançament dels ajuntaments”



Entrevista al president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, que augura el final de la crisi a mitjan 2010. Realitzada per Laura Balcells i publicada a la Malla.Cat


Corrupció, crisi i atur. Tres elements que han colpejat la societat catalana en els darrers temps i que, combinats, formen un còctel que pot conduir cap a la desmoralització i la desconfiança. El president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), Josep Maria Rañé, reflexiona sobre aquesta situació en aquesta entrevista a lamalla.cat. Rañé considera que els ajuntaments depenen massa de l'urbanisme i creu que si s'han detectat escletxes en la legislació s'han de segellar de forma "immediata" per evitar que es repeteixin casos com els de Santa Coloma o el Palau de la Música, respectant, això sí, la presumpció d'innocència. Sobre la crisi, demana al sector financer que obri l'aixeta del crèdit “amb responsabilitat” i creu que a mitjan de l'any que ve es començarà a veure la llum al final del túnel. Alerta, però, que cal optar per un model de valor afegit i d'ocupació de qualitat per no caure en els mateixos errors que en el passat.


-Els ajuntaments 'pengen' massa de l'urbanisme?
Crec que sí. L'únic instrument que tenen per fer polítiques després que el PP eliminés l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) és l'urbanisme, i aquest element s'ha de tenir en consideració. No perquè això sigui font de corrupció, sinó perquè col·loquem els ajuntaments en una pressió excessiva amb un únic tema per poder fer la seva acció i això pot permetre que hi hagi persones que decideixin utilitzar-lo malament. L'urbanisme té un excés de pes en el finançament dels ajuntaments que convindria diversificar. A més a més, això faria que els ajuntaments estiguessin més motivats i interessats en diversificar el teixit econòmic.

-Això canviarà un cop s'aprovi el nou finançament local?
Amb el nou finançament local traurem una pressió important al tema de l'urbanisme. Els ajuntaments tindran més capacitat d'imposar condicions a les promocions urbanístiques i, per tant, s'hauria de produir un canvi. Ara bé, tampoc ens hem d'enganyar. No és que tinguem una resolució deficient o que no hi hagi cap mena d'ordre, sinó que darrere de tot això hi ha una cosa difícil d'eliminar que és la cobdícia humana. Hem d'apostar per dos elements que ha de tenir tota normativa: transparència i control. Que els ajuntaments estiguin ben finançats, ajudarà; hem de donar-los més eines per evitar l'especulació als seus municipis.

-Casos com els que han aflorat recentment es podien evitar?
Si s'ha descobert una escletxa, l'hem de tancar i segellar. No vol dir que s'hagi d'arrasar amb tot un sector econòmic, sinó buscar les escletxes per posar-hi remei. Som conscients que possiblement la legislació perfecta no existeix, perquè les situacions canvien i sempre pot aparèixer algun tema nou. Ara cal ajustar-la i que es vegi amb tota claredat que des de la responsabilitat pública no es dóna cap cobertura, com no s'està donant, a aquestes actituds personals. Hem de recuperar la confiança i tenir en compte que si estem parlant d'aquestes actituds delictives és perquè la justícia ha actuat i el sistema ha funcionat.

-Vostè que ha estat conseller de Treball i Indústria de la Generalitat (2003-2006), quins sentiments li desperten aquests casos de corrupció?
La primera sensació és d'indignació, que no ha d'anar acompanyada de desmoralització. Observes amb determinada tristesa que persones que has conegut i amb qui has tingut una determinada relació, de coincidència o d'oposició política, estan immersos en aquests processos. Indignació, però confiança en el fet que tenim instruments per fer-hi front. Et deixa perplex conèixer l'entrellat que ha passat amb alguna institució cultural de Catalunya. És difícil d'explicar com una persona ha tingut la possibilitat de fer tot el que diuen que ha fet.

-Tots aquests casos de corrupció coincideixen en un moment de crisi econòmica que encara crispa més la societat...
És veritat que coincideixen en un moment que fa que encara siguin més cridaners. En el cas del Palau, veiem que hi ha gent que està a una institució que respon a donacions o a fons públics i que ha desviat uns diners que resulta que no són per atendre ningú, ni la cultura ni l'art ni el cant a Catalunya, sinó per anar-se'n a les Malvines, o per fer altres coses. Realment, produeix encara més irritabilitat en un moment de crisi.


"TOT INDICA QUE SORTIREM DE LA CRISI A MITJAN DE L'ANY VINENT"


-I sobre la crisi, quan veurem el final?
Crec que hi ha clarament dues fases. La primera, que recuperem el creixement positiu. En aquests moments, encara estem produint menys que fa un any i, òbviament, menys que en fa dos. La segona fase, la que permetrà dir que realment estem sortint de la crisi, és que aquest creixement econòmic sigui d'una qualitat i quantitat suficient com perquè hi hagi més gent treballant que el mes anterior, o que el dia anterior. És a dir, que hi hagi creació d'ocupació neta. Crec que això, tot sembla indicar, podria arribar a mitjan de l'any que ve.

-543.603 persones a l'atur, segons dades del ministeri de Treball. Són moltes!És una xifra molt important.
Crec que la solució a l'atur vindrà quan tinguem una economia que creï més ocupació i que, quan això passi, no ens tornem a equivocar i creem llocs de treball de baixa qualitat i de poc valor afegit perquè s'ha demostrat que això és com el conte dels tres porquets, quan ve una ventada cau la barraca. El que ha quedat és ocupació amb valor afegit i amb més productivitat. El que hem d'intentar és que la represa econòmica no la fem a partir de tornar a inflar un altre cop l'activitat de poc valor afegit, que no tingui prou qualitat per resistir la competència. No vol dir que hem de fer coses completament diferents a les que hem fet fins ara, sinó que les hem de fer millor. És la millor garantia per mantenir l'ocupació que s'hagi creat.

-Aportar més valor afegit vol dir invertir. Com es pot fer això si les empreses estan tocades?
El problema que tenim ara no és que les empreses no tinguin idees o projectes o que no vegin cap on han d'anar, sinó que no poden obtenir el finançament per fer-ho. El problema bàsic és la falta de liquiditat i cal que el sistema financer obri l'aixeta del crèdit, però no amb l'alegria i despreocupació que ho ha fet fins ara, finançant activitats de molt de risc, sinó que ha de finançar projectes seriosos. Si es vol fer una reestructuració del sistema financer, no és tan sols per salvar les entitats financeres, sinó per salvar la funció de les mateixes, que és gestionar el crèdit d'una manera responsable i afavorir que projectes seriosos tirin endavant. No es tracta de donar una ajuda a uns i que els altres s'espavilin, sinó que l'ajut que es dóna és perquè obri la línia de crèdit d'una manera responsable. Les empreses tenen més projectes seriosos i solvents del que sembla.

-Últimament s'ha repetit molt la paraula ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació). Què en pensa del sistema alemany?
El sistema alemany és una versió equivalent a l'ERO que consisteix en reduir el temps de treball setmanal o diari d'un treballador. Aquest temps que deixa de treballar, l'empresa no li paga, però rep una una subvenció o una ajuda de l'Estat. Bé, això és un ERO, un ERO de suspensió temporal, de reducció de jornada. És el mateix.

-Doncs si és el mateix, per què ha funcionat a Alemanya i aquí no?
Possiblement caldrà abordar alguns dels problemes que aquí hi ha. La tramitació dels ERO és molt farragosa administrativament i convindria alleugerir-la, mantenint la seguretat jurídica. Els ERO suposen un sobrecost per a les empreses que han de pagar la seguretat social, fins i tot del temps que no treballen les persones. S'haurà de veure si l'Estat manté o ajuda a reduir aquest sobrecost. El sistema alemany ha permès que amb una baixada de l'activitat que ha estat el doble d'Espanya, l'atur hagi crescut la meitat. Ells han apostat per mantenir la gent lligada a l'empresa i ajustar-se internament en lloc d'acomiadar. Crec que això és positiu. És bo que tinguem una política dirigida a mantenir la gent ocupada o relacionada amb l'empresa. Els alemanys aprofiten aquests períodes de reducció de la jornada per formar-se i això és molt important. És útil per mantenir el lloc de treball, però també per tenir més expectatives al llarg de la vida laboral.

-Creu que el jovent d'avui en dia ha perdut l'esperit empresarial i prefereix optar pel sector públic, per fer-se funcionari?
No crec que això es pugui generalitzar, les dades tampoc ho demostren. No es pot dir que els joves catalans no siguin persones emprenedores, estan més preparades i, a més, són persones que tenen la voluntat d'assumir riscos i de plantejar-los. Estem en un moment difícil a Catalunya, però no ha minvat la capacitat de generar empreses i no podem pensar que totes les empreses les han fetes persones adultes, també gent jove, joves en termes empresarials. Descartaria la idea generalitzada que els joves catalans han perdut la capacitat d'emprenedoria, la mantenen; el que sí que és cert és que ara hi ha més opcions que fa vint o trenta anys. No hi havia un sector públic que fos una font d'ocupació tan important com ara.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Absentime laboral: Aprendre de l'experiència



Aquest es el meu article que publica el diari AVUI, en relació al absentime laboral.

L'absentisme laboral és un tema recurrent, polièdric i controvertit. Davant el greu perjudici que produeix en l'economia quan se superen determinats nivells, el 1980 la UGT i la CEOE van negociar i acordar fer-hi front conjuntament, acord al qual va unir-se CCOO l'any següent.

En aquell acord, destinat a ser aplicat en els convenis col·lectius després de definir-ho com "la no presència del treballador en el lloc de treball", van determinar quines absències no havien de ser quantificades com a tals.
Van considerar que no eren absentisme els permisos legals, les hores sindicals, maternitat i lactància, hospitalització, accidents laborals i suspensió de l'activitat per risc d'accidents i les suspensions legals dels contractes.

Així doncs, la resta d'absències, legals o fraudulentes, es van transformar en l'objectiu a batre per l'acció d'empresaris i treballadors al si de l'empresa i per l'administració, mitjançant una més estricta aplicació de les mesures legals de control i comprovació. L'aplicació d'aquesta cultura i pràctica comuna va aconseguir reduir de forma molt important l'absentisme.

En quasi 30 anys les coses han canviat molt, però, malgrat tot, l'absentisme continua essent motiu de preocupació.
Tant és així que en l'acord estratègic del 2005 es va encarregar al govern estudiar-ho. La informació obtinguda és que només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any, i el 76% no en tenen cap.

Potser en temes com aquest, que afecten les relacions laborals, la lliçó a extreure és que la solució de fons es trobarà quan tothom entengui el mateix per absentisme, es pacti un criteri d'actuació i s'apliqui conjuntament.
El contrari es llançar-se l'absentisme pel cap i no avançar.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Més d'una cosa.

La corrupció no ho és tot, però ho tapa tot. A vegades fins i tot les solucions a la mateixa

Aquests dies a compte d'ella, els altres temes i preocupacions sembla que no existeixin. És més, si algú decideix actuar, parlar o proposar un altre tema corre dos perills: caure en la més absoluta indiferència o, per contra, aparèixer com a sospitós de pretendre defugir el tema.

Com ja fa mil·lennis d'anys que l'espècie humana té la capacitat de fer més d'una cosa a la vegada, no hi ha cap inconvenient per a que l'atenció i la construcció de solucions als problemes de la crisi econòmica no siguin compatibles, al temps, amb abordar els que origina la corrupció.

Per això està molt bé, que el President Montilla, es reuneixi amb els que afectats de Lear, o que es presentin uns Pressupostos de la Generalitat que utilitzin la capacitat d'endeutament per lluitar contra la crisi i que al mateix temps s'emprengui una acció decidida contra la corrupció.

En aquest sentit resulta edificant que es demani perdó a la ciutadania pels nefastos efectes que la corrupció està projectant sobre la vida pública del país. Aquest acte d'humilitat i contrició cobra més valor si, com és el cas, es fa des de i per la responsabilitat institucional que es té, però al temps s'acompanya d'una sèrie de mesures que s'han pres i que seguiran prenent-se.

I contrasta en gran manera amb l'actitud d'una part de la coalició nacionalista més interessada a assenyalar als altres, perquè siguin els "paguin el plat", que a explicar aquells assumptes en els que resulten afectats o en plantejar-ne mesures.

Seria una equivocació i una temeritat criminalitzar tot allò que es relacioni urbanisme i poders públics, com també ho seria no abordar serena i profundament la solució del riscos que es deriven de la seva (mala) gestió i sobretot en temps d'alta especulació financera.

Per això les actuacions que es prenguin han de formular atacant una de les seves arrels: el finançament dels Ajuntaments "penja" excessivament del urbanisme

Amb l'eliminació de l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) per part del PP, en nom del seu foment, es va aconseguir l'efecte contrari, es desincentivà als Ajuntaments de la seva promoció. Amb això, les tres principals fonts d'ingressos per als Municipis es van reduir a: la participació en els comptes de les administracions superiors (Estat i Generalitat), les taxes per serveis municipals (neteja, enllumenat, etc.) Que com a màxim poden cobrir els despeses que generen i les relacionades amb la propietat i la promoció de l'habitatge (IBI, llicències de construcció).

Així doncs, el urbanisme i la seva gestió és quasi l'única activitat econòmica que els permet a les Corporacions captar inversions i obtenir ingressos per abordar les transformacions que les ciutats i pobles han de fer. És a dir que en aquestes operacions s'ha de produir d'una banda, un benefici econòmic, perquè hi hagi inversors, i de l'altra, una redistribució social d'una part.

Per assolir la part positiva i vorejar els riscos en la gestió urbanística la transparència és imprescindible i el control públic i social, insubstituïble. I això abans, durant i després de l'aprovació i execució del projecte urbanístic per això és més que correcte, que es publiquin tots els convenis (contrapartides) que la ciutat rep en cada requalificació, encara que sigui una modificació parcial.

Ara bé cal anar més enllà i donar-los als Ajuntaments instruments per actuar contra l'especulació - derivada de retards injustificats en l'execució o de transaccions oportunistes -, com per exemple, que poguessin recuperar els béns i terrenys públics venuts en subhasta si es pretén especular amb ells, mitjançant el dret de recompra per un preu equivalent al de venda més l'IPC.

Els especuladors es queixessin, els promotors i constructors seriosos, no.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Indignats, no desmoralitzats


És normal i positiu que estem indignats, en cas contrari voldria dir que l'apatia, la descreença, i la desmoralització s'han imposat i que la falta d'ètica dels que corrompen i dels qui es deixen corrompre ha triomfat.

Per això estic indignat, però ni puc ni vull estar desmoralitzat.

I tinc raons per no estar desmoralitzat:
- El sistema democràtic ha funcionat
- Han estat els mecanismes institucionals (judicatura i policia) els que han posat en evidencia aquest casos de suposada corrupció.
- Crec en la justícia i confio que es farà justícia i pagaran els culpables, amb totes les garanties i respecte a la presumpció d’innocència que siguin necessàries, però sabent que finalment “el que l’hagi fet ho pagarà”

I, a més a més, tampoc vull estar desmoralitzat:
- Perquè no s’ho mereixen les milers i milers de persones que estan desenvolupant càrrecs públics com a servei a la gent i no servint-se de la gent.
- Perquè no els hi vull donar aquest gust als corromputs i als corruptors.
- Perquè no vull obrir la porta als populistes

Soc dels que crec que les notícies d'aquests dies sobre Millet i Montull, primer, i sobre Alavedra, Prenafeta, Garcia, Muñoz i altres són dos "torpedes a la línea de flotació" de la moral pública.

Els dos casos (Palau de la Música i Pretòria) no són iguals. Aquest últim apunta cap a unes pràctiques d'enriquiment individual, però no s’entreveu cap deriva vers un possible finançament irregular de partits, a diferencia del que succeeix amb el saqueig al Palau i la transferència de més de 600.000€ a la Fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.

Malgrat això, en el dos casos el dany infligit a institucions i administracions, al apropiar-se d'elles i d'una part dels seus recursos, depassa de bon tros el menyscapte econòmic produït. Per això l'acció de la justícia és necessària, però insuficient, hi ha danys polítics que requereixen de respostes des de la política.

Respostes que deixin clar que "no tots els polítics són iguals", com reclamava el President Montilla, i també que milers de persones estan desenvolupant tasques públiques de manera honesta. La ciutadania ens ha de veure i percebre que practiquem una “tolerància zero” amb la corrupció, si volem recuperar la seva confiança. I això ho hem de fer sense miraments per més desconcert tristesa i dolor que ens pugui generar el fet que aquestes pràctiques les puguin dur a terme persones que coneixem.

I en aquest sentit, la ràpida i contundent reacció del PSC, anunciant a les dues hores d’iniciat el registre de l’Ajuntament de Santa Coloma que “es suspendria de militància a les persones que resultessin imputades, per que aquestes practiques son incompatibles amb el Partit” i complint-lo, no sols és exemplar i adequada, sinó que encara contrasta més amb les dubitacions, intents de “espolsar-se les puces”, mirar cap un altre costat que han exhibit els portantveus de CiU, Felip Puig i Oriol Pujol.

Del sainet sobre si retornaran, o no, els diners destinats a la cultura que han acabat en les arques de la seva Fundació...d’això, millor que ni hem parlem! És l’exemple del que no s’ha de fer, si es vol generar confiança en la política.

A més a més del que facin els partits politics en el seu funcionament intern, caldrà trobar les mesures adequades que comportin el increment de la transparència, així com la millora del control administratiu, policial o judicial de les institucions d’actuacions i transaccions per evitar, detectar, amb més anticipació, i sancionar fets similars, si es produeixen fets delictius.

Sense paroxismes ni teatralitzacions excessives i interessades, reconeixent que hem avançat molt en la lluita contra la corrupció, mitjançant els canvis en la legislació penal i urbanística, amb la creació de fiscalies i unitats antiorrupció, la dotació de més i millor recursos als cossos i forces de seguretat, que hem impulsat els socialistes des del govern central o el de Catalunya quan hem tingut la responsabilitat.

Però aquestes situacions ens demostren que encara queden escletxes per les que s’han colat les actuacions impulsades per l’ambició i la cobdícia d’unes persones, i que caldrà analitzar i aplicar quines mesures fan falta per segellar-les d’una forma encara més eficaç.

Sent conscient que la condició humana juntament amb grans virtuts, també produeix aquestes excrescències. I que, possiblement, altres intentaran aprofitar-se de lo públic per satisfer els seus interessos privats. I ens continuaran posant a prova.

Indignació, sí, desmoralització, no!

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Signe diferent


Totes les dades que ens ha ofert l’Enquesta de Població Activa (EPA), del tercer trimestre d’enguany, tenen un signe diferent a Catalunya i a Espanya.

L’atur baixa a Espanya i puja a Catalunya, tot i que també puja l’ocupació a casa nostra, mentre baixa a la resta d’Espanya. Aquesta evolució divergent també fa que el nombre de nombre de persones en edat de treballar creix a Espanya, i aquí baixi, i pel contrari decreixin els que treballen o volen treballar, en el conjunt d’Espanya, mentre aquí s’incrementen.

A veure si posant números s’entén millor!

El que ha succeït aquest tres mesos a Catalunya és que tot hi haver menys gent en edat de treballar (- 8.300), n’hi han més persones fent-lo o en ganes de fer-ho (14.900) i com només s’han creat 9.600 llocs de treball més, n’hi han 5.300 persones més aturades. I a la resta d’Espanya tot el contrari.

Des d’una visió simplista, podríem preguntar-nos: així doncs, qui va bé? A qui li baixa l’atur o a qui li puja l’ocupació? Seria una equivocació. Les coses acostumen a ser una mica més complexes.

L’atur és la diferencia que hi entre les persones que treballen o cerquen treball, i les que efectivament aconsegueixen fer-ho. Per solucionar-lo hi ha dos camins: un de positiu i un altre que no ho és tant.

El camí positiu per resoldre l’atur és més ocupació, i preferentment millor ocupació per tal que tingui més perdurabilitat econòmica i social. Per l’altre via l’atur també es redueixi, però no resulta tant positiu, ja que és el fruit de la pèrdua de població en edat de treballar, ja sigui per envelliment o emigració, o pel desànim laboral que fa que algunes persones es retirin de la cerca de feina.

Ara bé, les proporcions són importants, ja que pot succeir - com aquest trimestre a Catalunya - que és creï ocupació neta, però en una quantitat insuficient per absorbir el increment de persones amb ganes de treballar.

Una actitud rigorosa, i alhora positiva, obliga a no quedar-se en la epidermis dels grans números o de la conjuntura. S’ha de baixar una mica més al detall i tenir-ne una perspectiva a mig termini.

És una bona noticia que aquest sigui el primer trimestre, dels últims 5, en que s’hagi creat ocupació i més si tenim present que fa un any havíem perdut 54.400 ocupacions en un sols trimestre. Ara bé, això no ens pot fer oblidar que en aquests 15 mesos hem acumulat una pèrdua de 296.000 ocupacions, de les quals quasi la meitat han estat a l’industria i que aquest trimestre a l’industria i la construcció s’han continuat perdent llocs de treball i que només s’han guanyat al sector serveis, en gran mesura pel component estacional que comporta l’estiu

Així doncs, no és ni alegrant-nos de que anem millor que altres, ni capficant-nos en observar només la part negativa de la situació o, per contra, sobrevalorant el que de positiu té que hagi més persones treballant, com farem front a les arrels del problema.

És aprofitant i confiant en les nostres pròpies capacitats i potencialitats i resolent les nostres mancances, com crearem l’ocupació de més qualitat i valor que necessitem per acabar vencent a l’atur.

Aquest serà, sens dubte, un camí on desprès de petits repunts positius, com aquest, poden venir trimestres amb dades negatives. Es tracta de no defallir en l’esforç. L’objectiu és aconseguir que el creixement de l’economia a més de tenir signe positiu, ho tingui en un grau que permeti crear ocupació en una quantitat suficient per reduir l’atur de forma positiva i que aquest creixement sigui sostingut i sostenible.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Moral en temps de crisi


Les crisis actuen com els raigs X: ens permeten veure el millor, o el pitjor, que hi ha dins de nosaltres.

Les crisis ens permeten apreciar millor el veritable tremp i fust de les persones, observar si és la generositat o l'egoisme el que presideix les seves actuacions, si tenen capacitat de lideratge, o no.

I és precisament en aquests moments quan la sempre exigible ètica i moralitat - que no la “moralina” - de les actuacions resulta encara més ineludible.

Per això, ens couen tant els lamentables espectacles als que aquests dies estem assistint atònits, a compte dels casos Gürtel o Millet i les seves derivades, en els partits de la dreta espanyola i el centre dreta català.

Costa molt entendre el funcionament institucional de la justícia quan se sap que un "mantero" agafat "in fraganti" venent CD's, passa uns dies en un calabós i que el Sr Millet i el Sr Montull que s'han apropiat de diversos milions d'euros -- reconeixen 3,3 però hi ha 20 injustificats - entren i surten del jutjat sense haver de pagar ni fiança, o que el President del TSJV no s'inhibeixi en el moment de decidir sobre si processar, o no, el president Francisco Camps i acaba exonerant-lo, després que es conegui, i reconeguin, que "són més que amics".

Tampoc ajuda a aixecar la malmesa moral del país, que el senyor Agustí Colominas, responsable de la Fundació Trias Fargas, de CDC, que se suposa és el "think tank" on s'elabora el discurs de la formació nacionalista, defensi la idea de tot el "legal és moral" en intentar justificar per què els 630.000 € dels diners públics i privat destinats a la cultura catalana, han acabat finançant la fundació.

¿Aquests són els IVA - ideals, valors i actituds, com diu Jordi Pujol - que a partir d'ara defensarà CDC?

No seria millor, que el Sr Colominas en lloc d'amenaçar amb "tirar de la manta" si sap alguna cosa, ho porti als jutjats? O que s'apliqués a intentar demostrar si ha complert, o no, amb els convenis que es van signar amb el Sr Millet, a qui li reconeixien capacitat per a obrar així. I de passada demostrés que actes van organitzar per donar a conèixer músics catalans amb incidència en el "fet català" (?) o quins actes culturals va organitzar la Fundació Trias Fargas amb l'Orfeo Català o quines jornades sobre la incidència del cant coral van realitzar i diguessin quant li van costar , si les van fer. Al cap i la fi els diners dels convenis tenia aquesta suposada finalitat.

La Fundació Trias Fargas no és un dels hotels de Moldàvia a què va ser de vacances el Sr Millet, ni una de les empreses de càtering que va servir en el casament de les seves filles, aquestes i moltes altres són empreses comercials que van fer un servei al Sr Millet, que aquest pagament amb diners que no era seus, però la Fundació que dirigeix Colominas, quin servei li va fer al Sr Millet perquè els hi pagués amb uns diners que no era seus, ni eren per això?

Per això, no s’hi val que Artur Mas, aplicant el "Santa Rita, Rita ... el que es dóna, no es treu", afirmi que el problema el té el Palau de la Música perquè no controlava al Sr Millet. Doncs no, en aquest cas, és tan problema del qual el va donar, com del que el va rebre.
Aquesta crisi està permetent que vegem el pitjor d'ell.

En temps de crisi, econòmica o moral, cal que les accions i les actituds dels qui han de generar confiança estiguin presidides per l'ètica i la transparència i no per la fanfarroneria, l'egoisme irresponsable, o la relativització de la moralitat.

Haurien de saber-ho i practicar-ho, perquè malauradament, en cas contrari, no només els hi afectarà a ells, sinó que tots ho pagarem. Doncs aquest, i no un altre, és el corc que corretja la confiança dels ciutadania en la política i els polítics i mina greument la confiança en la superació dels problemes col·lectius que ens produeix la crisi.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Sí toca!

Oriol Pujol, va intentar emular el seu pare, el President Pujol, quan els periodistes li van inquirir pels fons rebuts per la Fundació Trias Fargas, de CDC, procedents de l'Orfeó Català en respondre: "Ara no toca" i va intentar fixar un altre tema com a prioritat noticiable.

No, senyor Oriol Pujol! Ara sí toca! En aquests moments no hi ha un altre tema, que es pugui argüir, per intentar escapolir-se de contestar sobre El TEMA. El que està afectant i minant la moral col·lectiva del país.

No nego que hi ha altres temes, que poden ser importants i dignes de ser tinguts en compte, però això no és obstacle perquè es pretengui despistar sobre aquest.

He de reconèixer que per prudència, fins ara, m'havia abstingut d'opinar sobre la vergonya que em produeix el cas Millet-Orfeó Català, i això per tres raons:
- Confiava i confio que la justícia ho aclarirà, primer, i posarà, després, als culpables al seu lloc;
- No volia col·laborar en un "xup-xup" que incrementarà la desconfiança i el desprestigi cap a aquesta important institució cultural i cap a les administracions i mecenes que han col·laborat en el seu rellançament
- Pretenia no caure en el parany que des de la carta d'autoinculpació de Millet i Montull ens han llançat a la resta: reconeixen part del que s'han apropiat - només els darrers 5 anys - però de tal manera que cerquen diluir la seva responsabilitat traslladant-nos a tots els altres (músics, artistes, patrons, administracions) un sentiment de culpa per no haver estar capaços d’evitar que enganyessin.

Doncs no. En aquest tema només hi ha dos bàndols: els damnificats (que som la majoria) i els damnificants (que són els que s'han aprofitat de la institució i dels seus fons per a fins indeguts). I ha de quedar clar qui esta a cada costat.

En aquests moments, crec que és més important la transparència que la prudència.

Després de saber-ne que 650.000 € dels diners destinats al foment la cultura han acabat finançant la fundació Trias Fargas, de CDC, o que 150.000 € es van fer arribar a una fundació inoperant que va acabar liquidant els deutes del Partit per la Independència d'Àngel Colom abans de integrar-se a CDC, urgeix que Artur Mas s’expliqui.

En política, només es pot fer el que es pugui explicar. Encara que sigui legal, si alguna cosa no es pot explicar, si no és possible entendre-ho, llavors més val que no es faci.

Perquè la gent ho entengui, s'han de donar les raons per la qual es va fer. Tot i el risc de que no siguin majoritàriament compartides les raons donades, s'han de donar. I si es va fer una cosa inadequada el millor és reconèixer i rectificar, en aquest cas tornant els diners.

Artur Mas ha de tenir clar que si no explica el perquè i el per a què d'aquests diners, no només es perjudicarà ell i la seva organització, sinó que - i és el més greu - perjudicarà d'una forma excessiva i injusta a tot el nostre entramat cultural , social i polític, perquè estendrà el pitjor dels virus que es poden estendre en democràcia: el dubte i la desconfiança.

Per això, “ara, sí toca!”

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Construint seguretats


"Ni aventures, ni sorpreses, ni invents, ni renúncies". I sí "feina, feina i feinal" aquesta va ser la doble recepta del President de la Generalitat en el passat debat d’orientació política general.

Quan creixen les incerteses econòmiques i polítiques, és positiu sentir dir a la primera autoritat de Catalunya que, a ell, no ho trobaran creant-ne més neguits, sinó construint, conjuntament amb la societat, les seguretats que aquesta necessita.

L'autoconfiança en nosaltres mateixos - ja sigui com a individus o com a col·lectivitat - que superarem els problemes és la més gran, i la millor, de les certeses davant els dubtes que generen els canvis.

Però l'autoconfiança ni s'hereta, ni es decreta, es construeix. I per això, ha d'assentar-se sobre la realitat, del que podem i del que no podem, s’ha de fonamentar sobre el que tenim i el que fem i s’ha de construir al voltant de propostes i objectius viables.

Per contra, allò que destrueix la confiança són coses com:
- Les aventures de referèndums independentistes, que no té cap valor jurídic, ni pràctic
- La sorpresa i el desconcert que li produeix a la ciutadania comprovar com s'abandona o denigra allò que tant ens va costar a tots aconseguir, com va ser l'Estatut i el nou sistema de finançament, per la senzilla raó que no s'està al capdavant del Govern de Catalunya
- La invenció de futuribles que no parteixen de la transformació de l'actual, ja que si la gent no percep que esforços ha de fer per assolir un objectiu o creu que no són assolibles, no s'esforça
- Les renúncies a la màxima aspiració possible de millora individual i col·lectiva, econòmica i política.

Construir aquestes seguretats - ja que la seguretat absoluta només existeix per als messiànics - comporta riscos i esforç, és a dir treball, o com diu el President "feina, feina i feina", però és l'única actitud útil per afrontar les coses concretes, ja siguin de tipus econòmic, social o polític, és perseverar en l'esforç i ajustar el que la majoria de les persones vol amb allò que està disposada a batallar per aconseguir.

Per a això cal combinar elements objectius amb aspiracions subjectives. Reunir elements com poden ser la sortida de crisi, el sosteniment de la cohesió social i nivell de benestar social o la defensa, aprofitament de l'Estatut o l'estadi d'autogovern i d’autoresponsabilització que porta implícit.

Amb aquest plantejament de fons, en el discurs del President Montilla, resulta més lamentable i frustrant, que la resposta de les oposicions de dretes fora: més aventures, més sorpreses, més invents i més renúncies.

dimecres, 30 de setembre del 2009

Comença el final



Amb el debat que es va iniciar ahir, comença el tram final de la legislatura.

No hi haurà un altre debat d'aquestes característiques en aquesta legislatura. D'aquí a un any, el President Montilla haurà convocat les eleccions. És a dir, es esgotarà el mandat i m'aventuro a afirmar que ho farà amb el mateix govern amb el que l'inici.

Només arribar a la Presidència del Govern va prometre acabar amb la sensació de "Dragon Khan", de l'anterior legislatura, i ho ha complert. Va expressar la seva voluntat de governar per a les persones i amb les persones i els fets, les polítiques i les preocupacions que han estat presents en l'acció del Govern que dirigeix no el desmenteix. Va afirmar que el rigor en la gestió no li impediria ser sensible amb aquelles persones que més ho necessiten, doncs bé, tampoc no hi ha dubte que aquest criteri ha conformat una de les senyes d'identitat d'aquest període.

Queden encara problemes a resoldre i un temps per fer-ho. Per això, no escurçarà la legislatura. No ho farà perquè no guanyaria res amb això. Resolt el finançament- que si podia negociar - i gestionada la ressaca de la sentència del Constitucional- que no pot negociar- aquest any que ve intentarà acumular actuacions que solucionin problemes, liderar la recuperació econòmica i reduir els efectes de la crisi sobre els sectors més febles .

Estabilitat, treball, rigor, acció de govern i defensa dels interessos de les persones que viuen a Catalunya seran les seves bases, en definitiva, tractarà d'ocupar, encara més, l'espai central de la societat catalana a base de centrar la seva acció política en la resolució dels seus problemes.

Davant d'ell, Artur Mas, el més veterà dels que competiran per presidir la Generalitat. Serà la seva tercera intent i si fracassés, potser l'última. El seu dilema és decidir si, com va fer al final de l'anterior legislatura, "baixa a la vall" del pactisme en què viu la majoria del seu electorat, o "continua a la muntanya" de la radicalitat independentista, a la qual li ha pujat seu entorn i en la que competeix amb ERC i el nouvingut Laporta.

Si opta per la primera, avui es parlarà més de les persones que conformem Catalunya, que de Catalunya i es anticiparà una fase final tensa per guanyar el centre, però més positiva. Si no, tindrem molt "divertiment", però més desafecció.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Parlant d'impostos


És bo que s'estigui parlant d'impostos! Molt millor això, que alguns d'aquests debats estratosfèrics als que ens sotmeten els nacionalistes espanyols i catalans. Ara bé, com s'està fent el debat, no.

És el que passa quan l'oposició de dretes s’entesta a transformar la crisi econòmica i les estratègies per sortir-ne, en un camp de confrontació política en lloc d'un escenari de proposició econòmica. En ocasions anteriors, el debat ideològic comportava un debat no exempt de duresa i profunditat, però ara s'observa massa desmesura i superficialitat conceptual.

Els debats maniqueus, de bons i dolents, de pujades o baixades, serveixen per barallar-se, però no per extreure solucions i acords. I una situació dura, greu i complexa, que castiga a persones i empreses, no es pot despatxar amb desmesura i traç gros, necessita mesura, rigor, concreció i claredat. I això requeriria més responsabilitat de l'oposició espanyola i catalana. Potser és demanar massa!

El debat no és si pugen o baixen els impostos, sinó quins pugen o baixen, en quina proporció i com s'utilitzen per tal que siguin útils a la sortida de la crisi econòmica. Perquè pujar, globalment considerats, pujaran com ha passat en els últims 30 anys, manés qui manés (UCD, PSOE, PP) entre altres raons perquè encara no hem arribat a la mitjana de pressió fiscal europea.

Necessitem, o no, que l'Administració ajudi a l'economia productiva per evitar la crisi acabi en depressió, que atengui al increment de les necessitats socials de les persones i que inverteixi en futur del país per construir una sortida diferent? Sí, però sent conscients que:
- Aquesta necessitat és contrària a una política de "barra lliure" (com fem dèficit, no importa la mida)
- Com es van a demanar més esforços cal incrementar més, si és possible, l'austeritat, el control i l'eficiència en l'ús dels diners públics,

Per finançar aquestes polítiques cal recórrer als impostos i al dèficit. Als dos.
Tot no ho podem fiar al dèficit públic, perquè si és veritat que tenim capacitat d'endeutar-nos, doncs el deute és relativament baixa ja que abans aconseguim superàvits, hipotecar-se en excés posa en risc el futur.

Per quadrar aquest cercle, es requerirà equilibrar l'esforç immediat de pujar els impostos a qui pugui pagar-los millor, amb l'esforç diferit de endeutar-se. Perquè al final tot acaba pagant.

Com sempre en economia s'ha de trobar l'equilibri entre el que es recapta i el que es gasta i inverteix. Per això els increments han de ser mesurats, racionals i controlats, tant en els ingressos com en les despeses.

Ara bé, la dreta, tant la política com l'econòmica, està llançant missatges impossibles i com deia el torero: "El que no pot ser, no pot ser i a més a més és impossible".

Tot els val per fer oposició encara que sigui contradictori.

Per això fan bandera de la negativa a pujar els impostos (encara que en els 8 anys de govern Aznar aquest els pugés) i, a més, la fan compatible amb peticions de més despesa social i més ajuda als empresaris i l'exigència de contenir el dèficit.
O defensen que, en aquests moments, el Govern ha de contenir la despesa com fan les famílies, quan precisament el Govern ha de desenvolupar una acció contra cíclica invertint per evitar una caiguda del consum, la producció i l'ocupació. No és hora que els governs redueixin la despesa sinó que afavoreixin el creixement econòmic.
O fan crides a la retallada de la despesa pública, sense concretar que prestacions socials afectaria, però deixa clar que convé donar més diners o deixar més a les seves mans dels qui més tenen.

Sembla que les receptes i els receptadors liberals tornen a la càrrega. Encara no han s'han acabat les negatives conseqüències de les seves brillants fórmules i ja estan altra vegada amb la mateixa cançó.

Siguem realistes, sortir d'aquesta crisi ens reportarà sacrificis i un d'ells, no l'únic, serà pagar més impostos.

Per això hauríem de passar a parlar amb rigor i profunditat de què esforç ha d'aportar cada un i cóm s'administra col·lectivament.

divendres, 18 de setembre del 2009

Enquesta esbiaixada


Si fóssim una mica equànimes i objectius, ho reconeixeríem. El de diumenge a Arenys de Munt no pasar d'esser una enquesta esbiaixada.

No va ser un referèndum o una consulta pública - encara que fos amb públic - perquè no complia, ni podia complir, els criteris necessaris per ser-ho en relació a la convocatòria i els continguts. Això ho van deixar meridianament clar els tribunals catalans.

Com també van deixar clar altres coses més:
- Que una entitat privada, com qualsevol de nosaltres, pot realitzar les preguntes que vulgui i recollir l'opinió de totes les persones que lliurement decideixin donar-nos.
- Que les opinions i les respostes, en l'àmbit privat, tenen el dret a ser expressades, per equivocades i desencertades que siguin, o ens semblin.
- Que el públic i el privat no poden ser ni confosos ni banalitzat.

La pregunta va ser realitzada per una entitat privada, en locals privats i malgrat tingués l'aparença i simbologia de consulta popular, només va tenir això: l'aparença i la simbologia.

En conseqüència, no va ser una consulta pública legalment convocada i realitzada i per tant mancada de valor jurídic i eficàcia pràctica. Ara bé, podia haver estat una enquesta, amb el seu valor científic o demoscòpic corresponent. Doncs bé, ni això.

Per aconseguir que una pregunta sigui part d'una enquesta no és suficient el nombre de persones que la contesta, sinó com es fa i sobretot a qui. Perquè una pregunta sigui una enquesta el fonamental és que la mostra sigui representativa de la realitat, és a dir que constitueixi un micro cosmos de la realitat que es pretén representar.

Ni una cosa ni l'altra es van produir diumenge. La mostra va ser insuficient i no representativa. Insuficient perquè la pregunta era sobre Catalunya, no sobre Arenys de Munt, i perquè no sembla que les més de dues mil persones que van contestar siguin una mostra representativa de les més de set milions que vivim a Catalunya.

Per això, el d'Arenys de Munt no passa de ser una enquesta esbiaixada. Sense valor jurídic, científic o demoscòpic.

Malgrat això, es pot entendre l'alegria dels promotors de l'enquesta privada.

D'una banda han aconseguit "fitxar" a més de dos mil dels seus veïns amb el seu nom i adreça, als podran dirigir els seus opuscles i posicionaments independentistes. Espero que ningú incomplís la Llei de protecció de dades facilitant als organitzadors el cens electoral públic per afavorir interessi privats, i que fos per altres mitjans (presentació del DNI) com comprovaran que les persones que van dipositar la seva resposta escrita, que no vot, eren conveïns.

De l'altra, la repercussió mediàtica de les seves accions. Que es va veure amplificada, fins a distorsionar la seva veritable magnitud, per les presència de hosts falangistes i la manca de sensibilitat i habilitat del ministeri públic en escollir al seu representi.

Com deia Rick (Humphrey Bogart) a Lisa (Ingrid Bergman) a Casablanca: «De tots els bars en tots els pobles en tot el món, vas tenir d'entrar al meu». De veritat entre tots els advocats de l'Estat no hi havia un altre?

Aquesta alegria es pot entendre, però el que resulta incomprensible és que organitzacions polítiques, que se suposen serioses - com CiU, ERC i el PP - continuïn amb el raca-raca intentant fer Política (amb majúscules) a partir d'una enquesta esbiaixada, sense valor jurídic ni científic o demoscòpic, i per tant, eficàcia pràctica.

Per més que practiquin la "yenka" (endavant i enrere, esquerra-dreta), no és ni acceptable ni presentable que, amb el que està passant en termes econòmics, els nacionalistes catalans de centre o d'esquerra proposin als regidors i regidors de les seves formacions promoure consultes il·legals, amb consegüent conflicte institucional i els despist sobre els temes rellevants. Com tampoc ho és que el PP, primer partit de l'oposició espanyola, pretengui fer seguidisme de la Falange Española, actuant com si una enquesta esbiaixada fos una qüestió d'estat.

Els excessos i els radicalismes verbals i conceptuals de les minories es suporten - malament, però es suporten -, com el preu que una societat democràtica ha de pagar en benefici del respecte a la llibertat d'expressió i la pluralitat d'opinions.

Ara bé, la gent reprova aquest infantilisme i aquesta inoperància política si qui el practica són formacions que haurien de representar la centralitat del pensament de la ciutadania i ocupar-se de les seves preocupacions i necessitats.

Assumint els excessos i els radicalismes de les minories mai es va representar el sentir de les majories.

Per aquí no van bé!

dimecres, 9 de setembre del 2009

És bo saber-ho


Aquests dies, a compte de la consulta d'Arenys de Munt, l'hem sabut. Artur Mas s'ha declarat favorable a la independència de Catalunya.

Ho ha fet en afirmar que, si pogués, votaria positivament a la pregunta: "Està d'acord que Catalunya es converteixi en un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?"

Fins ara CiU havia votat al Parlament, en dues ocasions, a favor de l'autodeterminació, és a dir a favor del reconeixement per a Catalunya del dret a convocar un referèndum en el qual pogués consultar a la ciutadania si desitjava independitzar-se, o no, de la resta d'Espanya, a l'estil del Quebec

Per defensar aquest plantejament ells i tots els independentistes evoquen de manera genèrica el dret internacional previst a l'efecte de fer efectius els processos de descolonització del segle passat i concretament la seva plasmació en la Carta de les Nacions Unides o els Pactes Internacionals de Drets Humans. Tot i que aquest dret no està inclòs en la Declaració Universal dels Drets Humans, moltes vegades és invocada per justificar.

Evidentment alhora de defensar aquest exercici al dret a l'autodeterminació ho fan obviant que la ciutadania de Catalunya ja ho va exercir en llibertat i democràcia, quan de forma majoritària va donar el seu vot favorable a la Constitució Espanyola de 1978 que estableix i regula les relacions amb la resta de Espanya i el règim d'autogovern en el si de l'Estat, quan varem votar l'Estaut anterior i també la nova versió de les relacions que suposa l'actual i vigent Estatut.

El cert és que cada vegada, quan governanva el President Jordi Pujol, que van donar el seu suport al reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya, aquest s'afanyava a dir que una cosa era el reconeixement del dret, una altra exercir-lo i una altra, molt diferent, el resultat.

Sensible a la realitat i conscient que la majoria de la ciutadania de Catalunya, ni és ni independentista ni vol la independència, el veterà dirigent nacionalista mantenia aquesta indefinició i ambigüitat calculada, amb la qual llançava picades d'ullet als més nacionalistes, però al temps buscava tranquil·litzar als sectors econòmics i socials no independentistes que li permetien continuar governant.

Ara Artur Mas i el nucli dur de CiU han trencat aquesta ambigüitat i es declaren independentistes. És bo saber-ho!

Doncs amb això, i a un any de les eleccions, ens ajuden a entendre en què aventures ens s'embarcarien si arribessin a governar i per què estan advocant per una sentència negativa del Tribunal Constitucional a l'Estatut: la necessiten per alliberar-se del pacte en el qual van participar per adequar-lo a la Constitució.

divendres, 4 de setembre del 2009

Contra la liquiditat



No clamo contra la liquiditat bancària, o "caixaria", que segueix sent una de les mancances importants de la nostra economia, sinó contra la volatilitat i inconsistència en les actituds, dels que només es guien per l'obtenció de beneficis individuals i a curt termini.

Una part important dels problemes econòmics que avui patim esdevenen de l'enaltiment i la pràctica de actituds basades en la liquiditat. La liquiditat en els valors ètics, el menyspreu de la perseverança, el compromís i la constància en l'esforç com a mecanismes per assolir les metes i el desresponsabilització sobre les conseqüències socials que pot produir la nostra acció.

Com sempre passa i també en aquesta ocasió, les dinàmiques econòmiques són alhora causa i efecte dels canvis en les relacions interpersonals i les normes socials que regeixen a la societat, allò que abans en dèiem la superestructura social .

Coincideixo amb aquelles veus que advoquen per que els projectes estiguin presidits per la solidesa dels plantejaments, les propostes i les actuacions, ja siguin aquests de tipus empresarial, social, polític, públic o privat, tant es val.

En cap cas considero que aquesta solidesa estigui renyida amb la capacitat d'evolucionar i adaptar-se a les noves demandes i necessitats socials, les quals, a més a més, emergeixen fruit dels èxits parcials en el camí cap al progrés social. Ara bé, sóc dels que penso que aquesta actitud de canvi i adaptació permanent sí que està renyida amb "llançar per la borda" allò que de consistent existeix en el projecte a llarg termini que s'ha anat construint.

Només si les noves propostes són vistes com l'adequació del vell (que no caduc) projecte, s'aconseguirà mantenir alhora el compromís dels que ho van fer - i ho fan possible - amb el seu esforç i afegir-ne el dels que s’incorporen a partir d’ara. De la mateixa manera és necessari que aquesta continuïtat sigui compatible amb el fet que aquestes noves propostes també siguin el camí a transitar cap al progrés social i econòmic que s'espera assolir. I no només ho han de ser, sinó que així han de ser percebudes, perquè sigui possible construir al seu voltant el nou compromís que justifiqui l'esforç col·lectiu a realitzar.

El "relat" que hem de fer del que volem, proposem i farem hauria de complir aquestes premisses.

A Catalunya s'inicia un curs polític, que acabarà just quan comenci la campanya electoral autonòmica. Per això, seria desitjable que en els discursos de les forces polítiques es conjuguen els dos temps, el futur immediat i el més llunyà.

Que les propostes a curt es correlacionen amb el relat a llarg.

Que es tingui present en el moment d'afrontar les urgències, el dia a dia o l'immediat, la inutilitat del regat en curt, que és imprescindible explicar-nos i que en aquesta explicació també es fes evident cap a quin model de societat i de país ens orienten .

En aquest debat els socialistes tenim molt a guanyar. Tenim un projecte sòlid, amb voluntat de permanència en el temps i de transformació de la realitat, formulat amb rigor i claredat, amb el qual la ciutadania pot adquirir lliurement i conscient un compromís durador.

Si ens enredem en els debats d'aquells que no poden aclarir el seu projecte perquè, o no tenen model de societat que oferir, o el seu model de país és la independència dels referèndums d'Arenys i el pacte amb el PP de Rajoy, llavors ens introduirem en la Catalunya virtual que vol una minoria social.

En política l'expressió de la liquiditat és l'electoralisme, aquesta actitud que imposa dir i fer el que el màrqueting electoral determina en el moment i per a cada moment.

Superar la liquiditat en el discurs polític suposa un repte i un risc. El repte de ser conseqüent i el risc que al perdre l'ambigüitat no abasti tant espai electoral. Per contra, l'abandonament de la liquiditat en política no suposa, com alguns argumenten, el pas a l'autisme sobre el que pensa, necessita o vol la ciutadania i la convicció de ser l'únic posseïdor de la veritat i les essències, sinó l’afirmació d’un projecte pel que la gent poc conèixer, valorar i fer-se seu.

Malgrat els riscos, sempre serà més el que es guanya que el que es perd, amb això, ja que sobre el líquid difícilment es construirà el futur.

divendres, 28 d’agost del 2009

De qué parlem



No sempre es parla del que més interessa a la gent.

El tema central dels debats públics hauria de ser el cóm i el amb què atenem les necessitats socials que la crisi econòmica genera, però no ho està sent i en el moment en que, a més a més, la seva existència les agreuja.

Els propers pressupostos generals de l'Estat han de resoldre el "soduku" que avui tenim plantejat. Que no és altre que el de cóm afavorir la creació d'ocupació, ajudar a qui l'ha perdut i / o perllongar les prestacions després de la seva esgotament, pujar els impostos, reduir el creixement dels salaris dels funcionaris públics, mantenir el ritme inversor i la despesa pública per dinamitzar l'economia, atès el baix to del sector privat, alhora que es controla el dèficit públic per evitar que pugui acabar llastant en el temps la recuperació.

Correspon al Govern prendre les decisions polítiques i econòmiques per quadrat. Exposar-les, primer, debatre-les, després, i assolir el màxim consens social i polític que les avali, si és possible.

Quelcom semblant això és el que han intentant fer, en els darrers dies i amb les seves declaracions, el ministre José Blanco, la vicepresidenta Elena Salgado i el mateix president José Luis Rodríguez Zapatero. Però ningú els ha seguit, com a mínim amb el rigor i la profunditat que cal esperar quan s'aborda un tema central.

Però per contra, al que hem assistit no ha passat de fer dues "volades de coloms”. Una del PP, protagonitzat per Montoro, i una altre de CiU. Ambdós conjuntament i de forma coincident han rebutjat qualsevol compromís polític que tingui com a premissa, reordenar o incrementar els impostos a les rendes altes per finançar les prestacions socials.

Encara que, això sí, amb el mateix èmfasi i sense ruboritzar-se per la contradicció que suposa amb la seva pràctica d'incrementar la pressió fiscal quan governaven, han proclamat que la congelació o reducció fiscal s'ha de fer compatible amb la reducció del dèficit públic, la incentivació de la creació d'empreses i riquesa i el manteniment de la protecció social.

La seva quadratura per aquest cercle és senzilla: tornar a repetir el mateix que hem passat. Proposen la mateixa recepta liberal que ens ha conduït a aquesta crisi: "amb menys impostos sobre els que tenen més recursos, menys intervenció pública i més llibertat per facin el que vulguin, ells crearan la riquesa necessària per finançar el benestar social".

Llàstima que per aquest "paradisíac panorama" sigui imprescindible que la resta dels mortals, vegem retallats els nostres drets i incrementats els impostos indirectes per finançar la reparació dels danys que han causat, la recuperació dels seus excedents i els ajuts per realitzar nous negocis.

El debat de qui i de quina manera es pagarà la crisi és el debat, per això despisten i centren els seus esforços en què debatem altres aspectes que, encara que també poden ser importants, no ho són tant.

La tinta que ha corregut amb la "suposada" persecució del PP i la "non nata" sentència del Constitucional sobre l'Estatut, és l'expressió d'aquestes exitoses maniobres de distracció, que finalment aconsegueixen que el debat públic - o com a mínim, el publicat - no es centri en allò que els ciutadans proclamen com la seva gran preocupació, segons el CIS i el CEO.

A més amb ells també es tracta d'amagar, d'una banda, els efectes de la corrupció que el PP va alimentar amb la impunitat que li conferia la seva majoria absoluta i la forma d'exercir-la i, de l'altra, l'equivocació de CiU rebutjant l'acord de finançament que es deriva de l'Estatut.

Si volem que no s'incrementi la distància de la gent en relació a la política, hem de fer un esforç a centrar el debat sobre "la política de les coses" i intentar fugir dels debats sobre "les coses de la política".

dimecres, 19 d’agost del 2009

"Manis" preventives, no gràcies.


Preveure el futur per anticipar-se al que pot succeir, és positiu. Creure's en el futur és un somieig.

Mai no ha estat una política intel·ligent "posar-se una bena abans que la ferida", l'intel·ligent és preveure i evitar els riscos futurs, si és possible.

Això va ser el que es va fer col•lectiva i majoritàriament amb l'Estatut sortit del Parlament, en negociar-lo amb les Corts Generals, i sancionar el resultat obtingut en referèndum.

Es va negociar perquè fos constitucional, perquè el pas endavant en l'autogovern de Catalunya es fes dins de les possibilitats que ofereix la Constitució Espanyola, però amb una visió més oberta i evolucionada del disseny autonòmic que conté. Era la forma d'avançar, sense aventurismes.

Això no va evitar que el Partit Popular desenvolupés una brutal oposició al projecte estatutari durant la seva tramitació i finalment formulés un recurs davant del Tribunal encarregat d'interpretar el text constitucional.

Ara quan es compleixen els tres anys de la seva entrada en vigor i, per fi, sembla que s'apropa la sentència que validés el seu caràcter constitucional la Convergència que presideix Artur Mas i dirigeix el “pinyol” més independentista (no sembla que Unió segueixi aquesta joc) s'ha sumat i està encoratjat un aire d'excitació nacionalista a partir de donar per feta la suposició que el Tribunal Constitucional sol pot emetre una sentència negativa sobre l'Estatut i, en conseqüència, s'ha d'organitzar la resistència.

Amb aquest sil•logisme tracten d'amagar el seu fracàs amb el sistema de finançament. Es van equivocar llavors i s'equivoquen ara. Van apostar perquè no hi hauria acord o seria insuficient, i no va ser així. I ara tornen a errar apuntant-se a manifestacions preventives, convocades per aquells que van criticar o van rebutjar l'Estatut i ara volen ser màxims defensors.

Fins i tot l'ex-President Jordi Pujol els ha hagut de dir que han de distingir entre una possibilitat i una certesa i que en tot cas el sensat és posposar qualsevol actuació a conèixer la sentència.

D'altra banda, si de veritat busquessin reforçar la unitat catalana en nom de la dignitat catalana i per defensar l'Estatut, el que haurien de fer és oferir el seu suport incondicional al President Montilla, en lloc de continuar jugant a "marcar perfil". Com escrivia el cantant i compositor Rafael Subirachs, a la seva carta al diari Avui sobre la manifestació: " s'han preguntat que deterioro per a la ja malparada unitat catalana significaria una manifestació que no comptés amb l'actual President de la Generalitat? Potser pensen que així dominaran al President o, pitjor, el desprestigiaran si no s’hi doblega?

Però ni per aquestes, la nova cúpula, busca actuacions "MADIaticas". Igual que fa Florentí Pérez al Reial Madrid, es tracta de desplegar una gran campanya que "tapi" el triple èxit en la lliga anterior del seu principal adversari. Però, això no és futbol, sinó d'una mica més transcendental.

Busquen recrear un ambient de fracàs, frustració i agressió No fos cosa que la Diada fos una festa on se celebri l'èxit del finançament, en lloc de la recordatori d'una derrota!

Avui l'Estatut es defensa aplicant-lo. El finançament, la llei d'educació, el traspàs de rodalies, de la Inspecció de Treball o el reconeixement de permís de treball de les persones que emigrin al nostre país són exemples de com s'avança en l'autogovern.

La manifestació preventiva és una cortina de fum. Però, les cortines de fum sol serveixen per fugir o amagar-se, mai no s'ha construït res amb elles.

I si amb això despisten el personal sobre la contradicció de reunir-se amb el PP en privat i repudiar-lo en públic, recordant que el "número del notari" continua vigent; fuetegen l'ERC de Puigcercós, per a què no rendibilitzi el seu suport al finançament i no ocupi l'espai de centralitat que ells han abandonat amb la seva radicalització; millor.

Per això, "manis" preventives, no gràcies.