Pàgines

divendres, 31 d’octubre del 2008

Les banyades de la crisi


Ja sentim com les seves astes amenacen amb penetrar a les nostres carns, són els cops de banya de la crisi.
La crisi financera s'està traslladant a l'economia real i se'ns fa patent. En una setmana coneixerem dos resultats estadístics negatius sobre l'evolució de l'ocupació i l'atur, l'EPA i el resultat mensual del registre de persones a l'atur.
La seva gravetat no ha de bloquejar-nos, ni en ha d’impedir llegir-los amb més deteniment. Torejar les crisis i evitar les seves banyades exigirà als dirigents temprança, rigor i serenitat i no pànic o aventurisme irresponsable. Només així podrem detectar que dins d’aquestes dades també hi ha altres missatges.
Valgui com a exemple, pel que fa a l’evolució de l’ocupació i l’atur, ressaltar que en els últims trimestres s'ha destruït ocupació jove i masculina, però creix l'ocupació femenina i que això fa que per primera vegada l'atur femení sigui inferior al dels homes. És una situació nova, sense precedents, que val la pena incorporar a la reflexió.
El mateix succeeix amb altres factors (tecnològics, financers, comercials, etc..) que estan darrera de la crisi. Només detectant que és el que convé canviar del que s’està fent ara i que convé recuperar de pràctiques anteriors podrem retallar el temps de resposta i incrementar l’eficàcia de la mateixa.
L'actitud davant la crisi és tan important com les mesures per afrontar-la. Per això “l’adanaisme” que practiquen alguns, fent com si tot fos nou i fos la primera vegada que succeeix, no és la millor actitud que es pot tenir. Serà difícil que les mateixes actituds que l'han provocat serveixin per resoldre-la.
Aquesta crisi ha estat possible per l'apogeu d'uns valors on la demora entre l'esforç i la recompensa, la responsabilització de les accions o la prudència davant el risc eren desdenyats i valorats com una pèrdua d'oportunitats
, amb el seu abandó s’ha renunciat o dificultat la construcció d’una economia generadora de riquesa i una societat amb un repartiment just de la mateixa, on l’egoisme individual estigui sotmès a l’afany del progrés col·lectiu.
No és d'estranyar que sigui certa aquesta història per la qual una gran entitat financera catalana ha retardat la prejubilació d'un de seus alts directius, perquè volen retenir la seva experiència i capacitat de relativitzar-la sense menysprear-la, doncs ja va viure crisis anteriors, i els directius reclutats i formats durant els 14 anys de bonança econòmica, no.
Al cap i a la fi d'aquesta crisi, i de les que vindran, com sempre es sortirà treballant, però també si es recuperen els valors que s'han menyspreat, perquè això suposarà tallar l'arrel del problema.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

Legítima i equivocada


Oposar-se als pressuposts, com fa CiU, pot ser una opció legítima, però, de ben segur, és equivocada.
Ni ells, ni a qui volen representar, no es poden permetre el luxe de dilapidar així la seva capacitat d'influir, perquè amb aquesta postura es transformen en una opció marginal, és a dir, situada en els marges.
El PP ocupa i copa tot l'espai reservat a l'oposició al Govern d'Espanya, perquè és el paper que li han donat els ciutadans mitjançant les urnes. En aquest escenari, CiU queda bescantada i no pot destacar. El seu paper creix si assoleix acords, no si oposa. El President Pujol els hi hauria d’explicar!
Amb la seva negativa a rendibilitzar els seus diputats només ha aconseguit sumar els seus vots al PP i que siguin els seus socis nacionalistes en Galeuscat, PNB i BNG, que obtinguin contrapartides. És a dir, a fet un negoci ruïnós.
Els pressuposts del pròxim any no són fàcils. Han de servir per afrontar una dura situació econòmica en la qual, una vegada s’hagi superat la actual crisi financera, continuarà essent necessari perseverar en l’esforç per canviar la nostra economia real, transformant en una generadora de productes i serveis amb més valor afegit que serveixin per crear més i millor ocupació.
Els grans números del pressupost van en aquesta direcció. Quan retallen la despesa corrent no imprescindible, incrementen la inversió en I+D+i, fomenten la creació d’infraestructures i mantenen els compromisos socials, estant anant pel bon camí. A més ja inclouen el compromís d'inversions amb Catalunya, fent que les previsions de inversions de l’Estat a Catalunya siguin les més grans de la historia. Això sí, resta pendent, que els resultats de la negociació sobre finançament estiguin incorporats.
Ara bé, el rebuig als pressuposts, que ha proposat CiU, ens ajuda o ens perjudica? És evident que ens perjudica, ho endarrereix tot. Retardaria les actuacions que es desprenen del pressupost per fer front als efectes de la crisis econòmica però, a més a mes, també ajornaria en el temps les inversions i el finançament que Catalunya necessita.
Duran Lleida - que en el seu Congrés ha volgut oferir una imatge més centrada de la coalició, ho sabia i per això va oferir negociar, però un altre cop ha perdut la batalla interna, la radicalització de Mas i del pinyol li ho ha impedit.
Darrerament, estem assistint de forma reiterada a una estratègia on les seves ànsies per debilitar el President Montilla depassen amb escreix la serenor i responsabilitat que els hi és exigible i també la intel·ligència (finezza) política. No s’ha adonen que abanderant una postura d’oposició, el que aconseguiran és el contrari que cerquen? La gent veu que el President Montilla i els socialistes catalans als seu darrera, són els únics que està batallant, fins al final, pel finançament just que necessita Catalunya. Ho fan sense cedir en allò que es fonamental i també sense aixecar-se de la cadira o fent saltirons exhibicionistes.
Aquí i ara, no es tracta de guanyar titulars, o fotos, es tracta d’assolir un bon acord.
Davant això cal dir que la postura de CiU es legítima, però equivocada.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Al rescat


Tothom està d’acord: Cal acudir al rescat del sistema financer i generar confiança! Un intangible que resulta imprescindible per evitar que el temor es transformi en pànic i aquest en desesperació.
Aquesta setmana passada hem pogut comprovar que necessitem més Europa i no menys com plantegen alguns. Aquesta és una de les lliçons que podem extreure d’aquest procés per elaborar mesures de rescat globals i conjuntes. Només amb la col·laboració i la cooperació supranacional es poden generar actuacions públiques amb la potencia necessària per fer-ne front a una crisi financera de dimensions internacionals.
Que les mesures vagin en el mateix sentit no comporta que s'hagin d’aplicar idènticament. Els acords establient que cada país les havia d'adaptar a la seva situació i a la de les seves entitats financeres, doncs no totes estan en iguals condicions, unes tenen greus forats patrimonials i altres, com les espanyoles, són sòlides però els hi manca liquiditat.
Amb cada tipus de mesura es cerca un objectiu específic. Amb les nacionalitzacions o la compra d'accions de bancs i la compra dels seus actius tòxics, es tracta d'evitar la fallida dels que acumulen pèrdues. Amb el increment de les garanties en els dipòsits personals es busca evitar desbandades que, en primer lloc, els perjudicarien a ells. I amb els avals o línies de crèdit oficials superar la desconfiança entre els bancs, que fa que no es deixin diners entre ells.
No obstant, alhora d’aplicar-ne les mesures, s’observa la següent paradoxa: contra menys control exercien els governs abans, més han d'intervenir ara. És a dir, el més liberals s’han de tornar més intervencionistes.
La crisi financera internacional està afectant l'economia real i l'ocupació, al frenar en sec la concessió de crèdits a empreses i persones perquè puguin dur a terme els seus projectes viables i solvents. La situació és greu, per això requereix de l'actuació concertada dels poders públics.
El govern de Zapatero va ser-hi en l’acord del països de la zona euro i va assumir la part de la responsabilitat que li corresponia en la recerca de la sortida, llàstima que aquesta actitud de responsabilitat no hagi gaudit del suport de l'oposició de dretes espanyola.
A Espanya s'ha optat per concedir-los crèdit a les entitats financeres, en el doble sentit, financer i de confiança. No se'ls dóna res, se'ls hi presta. Hauran de tornar-los amb interessos. Aquí, ni es socialitzen les pèrdues dels bancs, ni es compren actius tòxics. I tot això perquè, d’aquesta manera es faci possible que tornin a obrin els crèdits i l'economia real no es ressenti encara més.
Allò que costa més d’entendre és que tot això sigui criticat i desqualificat fent demagògia barata, com quan es diu que “és un pla per salvar als banquers i que oblida a les empreses i les persones”. Sembla increïble que la dreta d’aquest país, el PP, es dediqui a propagar neguit, alarmes i dubtes sobre la nostra economia per interessos electorals sabent que amb això contribueixen a la propagació de la desconfiança. I finalment, resulta inacceptable que, a més a més, tot això ho facin sense donar ni una sola alternativa.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Desintoxicar-se


Desintoxicar el sistema financer! En essència, això és el que busca el Pla de l'Administració Bush creant-ne una agència pública que es faci càrrec dels anomenats actius tòxics, que irresponsablement alguns han posat en circulació.
La terminologia emprada no deixa de ser suggerent i representativa del que esta passant.
Com succeeix amb les substàncies que generen dependència i les conductes addictives, mentre s'està sota la seva influència es viu en l’eufòria i la despreocupació, però la festa acaba i apareixen els efectes negatius: s'han fet malbé parts del cos i destruït l'autoestima. La fallida d'entitats i la desconfiança generalitzada cap al sistema financer són la ressaca d'aquest excés tòxic que està patint.
Ara toca desintoxicar-se.
Tot procés de desintoxicació ve acompanyat de la seva "síndrome d'abstinència". Acostuma a ser un procés molt dur on la persona addicta mitjançant el seu esforç i sacrifici intenta recuperar la seva voluntat. Per a això ha d'abandonar les pràctiques hedonistes i despreocupades anteriors, assumir noves normes i hàbits de conducta i recuperar valors com el treball o la resistència a la frustració, com pautes per reconstruir la seva autoestima. Si no ho supera, recau.
Les alegries financeres i immobiliàries de caràcter especulatiu d'aquests últims anys han corroït el sistema i impregnats a la societat dels seus valors. Els valors de l'especulació s'han imposat als de la producció.
Ens hem de desintoxicar d'aquest model basat en el benefici ràpid, l'exaltació del individualisme, la no acceptació de les normes, autoritats o del interès comú i retornar a un altre on la producció de béns i serveis, la planificació i la inversió per obtenir beneficis racionals a mitjà termini, junt a l'equilibri entre risc i prudència, recuperin el protagonisme.
Aquest situació no tant sols és aplicable al sistema econòmic i productiu sinó als valors dominats en la societat. Això significa que hem de fer que l’esforç, la coherència, la constància, és a dir els valors que es deriven del mon del treball, han de tornar a ser valors acceptats i no actituds menystingudes en comparació a la dels aprofitats que vampiritzen la de la resta.
Resulta difícil d’entendre el neguit d’en Mas, quan el President Montilla els reivindica com a camí i objectiu per a sortir de la crisi. El fet que el expresident Pujol, ferm defensor del model social conformat en l’escola del capitalisme renà, també coincideixi al el caràcter positiu i útil dels mateixos, no vol dir que fossin de la seva collita o usufructe exclusiu, però el més contradictori és que ho faci el màxim representant d’una força, com CiU, que ha aplaudit i donat suport a les pràctiques financeres especulatives, com expressió de la modernitat.

La societat en el seu conjunt pagarà i sofrirà la desintoxicació i hem de fer que aquesta carga tingui una distribució equitativa i la major part de la carga no hagin de suportar-la els més febles. No obstant, és innegable que arreglar els efectes d’aquesta orgia tindrà un cost. Ara bé, si finalment tothom s’ha d’arremangar per arreglar-lo sembla evident que es pot i s’ha d'exigir que es creïn les normes i les autoritats públiques que serveixin per prevenir una recaiguda i també responsabilitats perquè aquells que s’hagin aprofitat, a més a mes, no surtin amb “la ronyonada ben coberta”.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Fan bé


Fa bé CiU quan retira el seu ultimàtum del 30 de setembre com a data final per determinar els mínims que el Govern pot acordar en la negociació del finançament.
Fa bé el Govern, oferint-li un pont de plata a CiU en la seva marxa enrere. Quan es busca un acord amb un altre, no una victòria sobre l'altre, és convenient no arraconar-lo, ni humiliar-lo. En suma, cal oferir-li la possibilitat que pugui presentar-se davant dels seus dignament.
Van fer bé, Govern i CiU, la setmana passada al donar-se un temps i un entorn, com el de les conclusions del debat en el Parlament sobre política general (inici formal del curs polític), per mirar d’assolir una posició conjunta que reforci els negociadors catalans en la negociació.
Està clar que el Govern no va acceptar l'estratègia de negociar a cop d'ultimàtum, aquí i allà. No perquè fos la proposta de CiU, sinó perquè era incorrecta. Amb aquests plantejaments tan rígids i altisonants, "encara que donin bé a la Tele", només s'aconsegueixen desacords o cessions.
El President Montilla fa bé buscant un bon acord de finançament i no una foto. Per això, en lloc d'amenaçar amb trencar la unitat, treballa per refer-la. Llima tensions en lloc de provocar-les. Això sí, tot això ho fa des de la fermesa dels seus plantejaments. La "marca de la casa" s'aplica: eficàcia i prudència abans que efectisme i radicalisme.
La situació no és fàcil, si Artur Mas segueix fent prevaldre els seus interessos partidaris als del país, com sembla que així ho vol el pinyol que l’envolta, i bloqueja un possible acord, produirà frustració i desassossec, aquí, entre aquells que esperen que el finançament serveixi per millora els serveis públics que reben i més en temps de crisi.
Alhora que potenciarà la incomprensió i la malfiança, allà, que no entendran el missatge que això suposa, amb tot això només aconseguirà afavorir la incomprensió i encoratjar, un altre cop, l'aparició de la catalanofòbia, a la que no seran aliens aquells mateixos que la van propagar quan es debatia l’Estatut, ara fa 3 anys.
Esperem que continuïn fent-ho bé i que en el debat parlamentari no prevalgui l'ànsia fotogràfica sobre el interès col·lectiu i s'aconsegueixin les bases d'un bon acord, que sigui possible allà.