Pàgines

dimecres, 26 de maig del 2010

La gimnàstica i la magnèsia


Sempre s'ha advertit del risc de confondre la gimnàstica amb la magnèsia o el dèficit amb el deute.

Duran Lleida amb la seva proposta de vendre AENA, plantejada com a alternativa a les mesures per reduir el dèficit públic, ha comès aquest error. O, per contra, ha pretès “pescar” en aigües tèrboles.

Vendre una empresa pública produiria uns ingressos extraordinaris, no per la quantitat que s'obtingués sinó perquè serien irrepetibles, ja que un cop venuda ja no es podria repetir l'operació.

Si aquests ingressos excepcionals es destinaran a pagar el deute públic espanyol, es faria un mal negoci, ja que avui continuem tenint una de les deutes públiques més baixes dels països desenvolupats i aquesta operació només alleugeriria el nostre nivell de despeses en una petita quantitat, el 2 o el 3% del que s'ha aconseguit en la venda i per extensió en només dècimes del total de la carrega anual del deute públic.

Si, per contra, aquests recursos extraordinaris es destinaran a reduir el dèficit, seria una equivocació, un miratge. Aquest any sí però l'any que ve el seu efecte s'hauria dilapidat, doncs amb això ni redueix la despesa ni es consolida en els ingressos. Perquè això es el dèficit: la diferencia entre ingressos i despeses.

Així doncs continuaríem amb el mateix dèficit, o més perquè no es produirien els ingressos, i sense l'empresa pública.

Llevat que CiU esperi manar més a l'aeroport del Prat a partir de l'empresa comparador, no s'observa cap benefici econòmic, polític o social de la venda dels serveis aeroportuaris que no d'AENA, ja que la navegació aèria (el servei de controladors) no es pot vendre, degut a les regulacions i obligacions internacionals que té assumit l’Estat, en la seva condició de policia aérea.

Un altre cop, abans que definir-se i mullar-se, CiU opta per fer-ne una fugida endavant, perquè ni fa propostes possibles i útils, ni dona suport a aquelles, que tot i ser dures tenen com objectiu recomposar l’economia i mantenir al màxim la cobertura social.

dimecres, 19 de maig del 2010

Endurir l'ajust.

El Govern va anunciar la setmana passada les dures mesures amb les que pretén accelerar el procés d'ajustament de l'economia espanyola, que havia presentat el gener davant la UE per mitjà del Pla d'estabilitat 2009-2013, sent acceptat llavors

Aquell era un pla esglaonat i per això menys dur.

Un pla que complia amb el compromís europeu que el dèficit conjunt de totes les administracions públiques baixés des del 11'2% actual fins al 3%, el 2013. Per a això, compassar la recuperació del creixement econòmic, l'inici de la creació neta d'ocupació, amb la retirada de les ajudes públiques de suport al creixement i el manteniment de la protecció social. Finalment, no ha pogut ser.

La cruel paradoxa és que aquest enduriment de l'ajust arribi en el mateix moment que Espanya surt tècnicament de la recessió.

L'explicació a aquest gir cap trobar-la en la resposta conjunta d'Europa als atacs especulatius contra l'euro: s'ha exigit a ella mateixa més rigor pressupostari i reformes estructurals.

Europa necessita anar al envit per embridar als mercats, és a dir regular, amb menor dependència d'ells, per això crea un fons d'ajuda mútua de 750.000 M € i força la marxa dels ajustos. Ara bé, si l'objectiu no ho posa gairebé ningú en dubte, el camí emprès si. L'oposició dels sindicats a les retallades salarials estava cantada, però el desacord amb forces polítiques que han vingut reclamant mesures similars resulta difícil d'explicar.

dimecres, 5 de maig del 2010

La crueltat dels mercats


Se sabia: els mercats no tenen cor! Però el de Grècia, ratlla la crueltat i el sadisme.

Els mercats de capitals i algunes de les seves entitats més significatives com Goldman Sacks - maliciosament traduït com el "home dels sacs d'or" - a canvi de suculents beneficis, van col·laborar amb l'anterior govern conservador en la generació i ocultació d'una difícil situació financera del país. No és d'estranyar, les seves pràctiques li han suposat una demanda per estafa, ja que enganyava als seus clients "col·locant-los" bons escombraries, que els produirien pèrdues, mentre es "folrava" invertint aquests diners en operacions bones.

Just quan el nou govern socialista, va posar sobre la taula la gravetat de la situació heretada i planteja un ajust dur, però assumible, per recompondre-la, els mercats es van acarnissar amb el país hel·lènic "negant-li el pa i la sal".

Aquells, que Ramon Jauregui ha qualificat encertadament de "sangoneres", han especulat contra el seu deute sobirà. I ho han aconseguit. Els bons grecs, han necessitat, compensar la pèrdua de confiança que ells mateixos transmetien i encoratjaven amb un gran encariment de l'interès que haurà de pagar pels diners que li prestessin.

Això significarà destinar més recursos econòmics per fer front al deute públic i dissortadament menys per atendre les polítiques dirigides al foment de l'activitat econòmica i la protecció social.

La Unió Europea ha estat excessivament lenta en respondre. Alguns països i dirigents han tractat el tema com si aquest fos un problema exclusivament nacional. La tornada als mateixos i equivocats principis liberals i no intervencionistes pels que l'anterior president nord-americà, George Bush, va deixar caure Lehman Brothers, desfermant la crisi financera que encara patim, han agreujat el cas grec i debilitat tota la zona euro.

Les egoistes visions nacionals o els interessos electorals d'Angela Merkel, expliquen, però no justifiquen, tanta miopia política, econòmica i social, perquè finalment les conseqüències s'han traslladat a tota la UE.

Aquests mercats i mercaders que no van tenir cap inconvenient a exigir milionaris rescats públics per als seus negocis privats, ara clamen per la reducció de l'excessiu creixement del dèficit i el consegüent endeutament públic produït, en gran manera, per: les ajudes directes que han hagut de fer al sector financer, el descens dels ingressos, fruit de la crisi econòmica que han generat, i l'increment de la despesa pública per a desenvolupar actuacions anticícliques que la compensin. I utilitzen aquest "mantra" per reclamar que els governs imposin més i més sacrificis als ciutadans (retallades sobre salaris, pensions, protecció social).

La seva dràstica i cruel recepta fa dubtar a prestigiosos economistes sobre la seva utilitat, ja que podria produir una recessió tan greu que impedirà retornar el prestat, obrint una espiral molt perillosa.

Tot i això, continuen exigint-la.

Per què? Perquè en el fons el que s'està discutint no és quina és la solució tècnicament correcta des del punt de vista econòmic. El que està en joc és saber qui controlarà , a partir d'ara, els mercats. Si seran els interessos dels mercaders o els de la ciutadania mitjançant la direcció i control de les normes que imposen els poders públics democràtics.

Europa i el G-20 han de reaccionar i embridar la crueltat dels mercats! Abans que l'aplicació de les seves receptes ens matin a tots.