Incerteses i crisi

Aspecte de la manifestació de Barcelona a la via Laietana. JOAN CORTADELLAS

La continuïtat en la destrucció d'ocupació i la seva conseqüència més evident, l'atur, que a Espanya ja afecta més de 5,6 milions de persones, com a resultat de la segona recessió en què entra la nostra economia des del 2008, han estat els factors predominants que han envoltat aquest Primer de Maig. Però no han estat els únics.

La manera d'abordar la sortida de la crisi ha estat l'altre factor. Una divergència que en bona part es resumeix en dos plantejaments: d'una banda, les tesis dels favorables a l'adopció de polítiques de reactivació econòmica, adreçades a la creació d'ocupació, entre els quals hi ha els sindicats; de l'altra banda, les tesis defensades pels que advoquen per la continuïtat, o l'aprofundiment, de les polítiques d'austeritat i equilibri pressupostari iniciades el maig del 2010, ara ja fa dos anys.

Millorar la competitivitat del nostre teixit productiu és una finalitat compartida per les organitzacions empresarials i sindicals majoritàries amb l'objectiu d'afavorir la creació sostinguda i sostenible d'ocupació, com demostra que el mes de gener passat firmessin dos acords: un sobre flexibilitat interna i negociada a les empreses i l'altre sobre moderació salarial per als propers tres anys, que portava implícita la moderació salarial practicada en els anys de la crisi.

Amb tot, l'existència d'aquest consens social no va impedir que el Govern central decretés una reforma que desequilibrava les relacions laborals atorgant més capacitat per poder modificar de manera unilateral les condicions de treball a la part empresarial, reduint els costos de l'acomiadament i afeblint la negociació col•lectiva.

A aquest fet tan important, que no ajuda gens a construir un clima procliu al diàleg i l'entesa, s'hi ha d'afegir un projecte de pressupostos per a enguany molt restrictiu, amb una addenda que retalla prestacions en salut i educació per valor de 10.000 milions d'euros, fruit de les pressions europees, i l'increment de fórmules de copagament tant en les prestacions farmacèutiques com en els serveis sanitaris per a les persones més malaltes o que disposin de menys recursos. A la pràctica, això suposa la pèrdua de drets universals de ciutadania que amb gran esforç s'havien construït els últims 35 anys de sistema democràtic, i que retornem a la situació de prestacions contributives que teníem durant el règim franquista.

El problema bàsic és que malgrat tots aquests sacrificis imposats (retallades de prestacions i rebaixes de drets laborals i socials), les perspectives pel que fa a la creació d'ocupació continuen sense ser gens positives. El Govern que encapçala Mariano Rajoy ja ha avançat que fins d'aquí dos anys no començarà la creació d'ocupació neta suficient per començar a fer baixar les insuportables taxes d'atur actuals. Això és així perquè es continua insistint en una anàlisi errònia.

El problema no ha estat el dèficit fiscal -Espanya tenia superàvit- o l'excés d'endeutament públic -complíem els objectius de Maastricht-, sinó una crisi del sistema bancari que va finançar amb recursos externs i sense cap cura ni prevenció la dimensió especulativa del sector immobiliari, la feblesa d'un teixit econòmic basat en la producció de béns i serveis de poc valor afegit, i condicions laborals precàries.

Aquest Primer de Maig, igual que les mobilitzacions al voltant de la vaga del 29 de març passat contra la reforma laboral, té la virtualitat de reflectir l'important suport que tenen les posicions d'oposició sindical i social a una manera determinada de fer les coses.

Ara bé, per construir l'alternativa això resulta insuficient. Cal reprendre tan ràpidament com sigui possible un camí de creixement econòmic, única garantia per a la creació d'ocupació, l'estabilitat pressupostària i la restitució de drets socials. I per això seria bo que s'atenguessin les demandes de substitució de les actuals polítiques d'austeritat per equilibrades polítiques de reformes estructurals, foment econòmic i protecció de drets socials. En cas contrari, s'allargaran els temps d' incerteses i crisi.

Article publicat al Periodico el 2 de Maig de 2012

Sobre la reforma laboral: Cap a quin model anem?

La primera cosa que caldrà dir és que aquesta reforma laboral, com qualsevol de les altres que s’han fet, no crearà ocupació. I és bo que es digui, per no generar falses il•lusions ni, amb el seu esvaïment, grans desil•lusions.

La realitat és molt tossuda, i per molt que alguns s’esforcin a repetir-ho, ni les relacions laborals van ser les responsables de la creació dels milers de llocs de treball que ens van permetre arribar a la plena ocupació (5% d’atur) fa només 5 anys, ni ho són de la desfeta laboral actual que ens fa acostar-nos al 20% d’atur.

Allò que sempre (abans i ara) ha creat, o destruït, ocupació és l’existència, o no, d’una activitat econòmica basada en un negoci rendible o en la satisfacció d’una necessitat social, tot i que en aquest cas és prescindible la generació de beneficis privats. Per això, el President del Govern Mariano Rajoy pot anunciar d’antuvi que aquest any, tot i la reforma laboral, l’atur creixerà sense massa risc a equivocar-se. Ell sap que amb les previsions pel 2012 que situen un altre cop a l’economia espanyola en recessió no pot haver creació d’ocupació.

El desenvolupament de forma concertada a tota Europa, de polítiques d’estímul a l’activitat productiva que superin aquesta equivocada i obssesiva recepta d’excés d’austeritat, l’èxit d’una reforma financera i el retorn a la circulació del crèdit necessari per a finançar inversions productives i compres no especulatives, tenen molt més a veure amb la creació d’ocupació que la reforma laboral.

No obstant, el fet que el model de relacions laborals no creï ocupació, no és sinònim de neutralitat en relació a la mateixa. Tot el contrari, cal un sistema de relacions laborals que s’ajusti a les necessitats del model producció i competitivitat pel qual s’opti.

Aquesta reforma és molt adient si és vol potenciar un model que fonamenti la seva flexibilitat en els canvis de treball, sistema emprat per les economies productores de bens i serveis d’alta rotació i baixa qualitat i preu, on els treballadors son fàcilment intercanviables .

Per contra  aquesta reforma perd la seva idoneïtat si s’aposta per un sistema de estabilitat flexible, és a dir de canvis en el treball, perquè allò que es produeix necessita, per competir internacionalment, la incorporació d’una inversió en capital fix, de coneixement i innovació en productes i processos i una gestió d’un recursos més formats i de més difícil substitució i en conseqüência d'una capacitat d'adapta-se compatible amb la estabilitat que garanteixi les inversions que es facin en les persones i en els mitjans.

El tronc central de la reforma cal trobar-lo en el reforçament de l’autoritat unilateral de l’empresari com a mecanisme d’obtenir la flexibilitat que les empreses necessiten. Això es pretèn aconseguir atorgant-li l’ultima decisió en cas de discrepància sobre aspectes com: l’organització de jornada de treball; la mobilitat funcional; la mobilitat geogràfica; la modificació de la quantia dels salaris; o fins i tot l’acomiadament col•lectiu. Tots aquest canvis, si no son acceptats, condueixen a la pèrdua del treball amb 20 dies d’indemnització per any de servei. Aquesta opció pot semblar que resulta molt executiva, ràpida i practica, és la del "ordeno y mando", però té com a contrapunt que ens allunya i distancia de la flexibilitat estable i negociada. Perquè avantposa la unilateralitat al dialeg.

La flexibilitat atorgada per la reforma trenca amb el paradigma sobre el qual es sustentaven les relacions laborals des dels 80, on empresaris i treballadors negociaven, dintre d’uns paràmetres establerts, per resoldre els conflictes d’interessos que sorgien entre ells al si de les empreses i si no arribaven a un acord, un tercer decidia (ja fos un jutge o l’administració).

Donada la nostra tradició i composició empresarial, previsiblement, això anirà en detriment de la negociació entre les parts provocant d'una banda la judicialització dels conflictes, sobre tot en situacions de feblesa laboral o de crisi econòmica, i de l'atra, l’ increment de la conflictivitat laboral per compensar el creixement del poder de decisió empresarial.

Aquesta dinàmica i la devaluació de la negociació centralitzada pot comportar el desitjat -per alguns - objectiu  de provocar l’afebliment dels interlocutors socials (patronals i sindicats) que fins ara han racionalitzat la gestió dels conflictes laborals intercanviant previsibilitat econòmica per tranquil•litat social.

Es corre el risc que amb la  pèrdua d’autoritat sindical, o potser per evitar-la, s’obri el camí cap a unes relacions laborals més duals. D’una banda creixeran les pràctiques corporatives (tipus pilots d’avió o controladors) per part de qui tingui força per obtenir més o generar més conflictes, sense tenir en compte la situació global d’ altres treballadors o del perjudici col•lectiu i de l’altra banda, on les dificultats o la manca de força siguin superiors, es produirà un empitjorament excessiu de les condicions laborals.

Durant el tràmit parlamentari encara hi ha possibilitats que aquesta reforma laboral s’acabi reequilibrant. Per fer-ho hauria d’assumir l’orientació que es desprenia dels últims acords que autònomament havien assolit els agents socials, tant a Catalunya com a Espanya, i que constituïa una forma negociada de fomentar la flexibilitat interna, en el si de la empresa.

Amb això s’evitaria que aquesta reforma es transformi en una ruptura laboral.

Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

Contramanifestacions

Les negociacions entre la CEOE, UGT i CCOO sobre la reforma laboral avancen amb el seu ritme habitual.

Un ritme que no és lineal ni progressiu, més bé espasmòdic. Discret però no secret. La qual cosa permet que els mitjans de comunicació "no iniciats en aquests rituals negociadors" i més acostumats a “la litúrgia política” fallin més que una escopeta de fira i anunciïn desacords poc abans que s'assoleixi acords, com vam veure en el conflicte d'ACESA aquesta Setmana Santa.

Ara bé, aquesta dificultat per conèixer i apreciar el que està succeint és una cosa i el festival de contramanifestacions d'aquests dies, és una altra.

Mentre els agents socials negocien amb discreció, influents personatges, despatxos professionals i grups de pressió, es manifesten públicament amb estridència. No és una cosa nova, ho fan des de fa temps.

Per què no deixen en pau als negociadors? Tanta por tenen a que s'arribi a un acord, que no sigui "el seu acord"? Doncs, sí.

Per a ells només serà un acord positiu si respon a la seu pesat "ritornelo" sobre l'abaratiment de l'acomiadament i el contracte únic, suposadament estable. Per això es contramanifestan per i per al desacord. Una altra cosa no els hi serveix.

Intenten fer-nos creure que l’alt nivell de persones aturades s’explica principalment per el nostre mercat laboral, per a continuació extreure la conclusió que si no es reforma – seguint les seves directives, es clar – no hi ha sortida.

Volen que oblidem que qui ha estat darrera de la actual i duríssima destrucció d’ocupació ha estat la confluència de la crisi financera i la nostra estructura productiva i no el mercat laboral, que en la fase expansiva permetia la creació de molta ocupació, encara que de poca qualitat.

És combatent las causes estructurals de caràcter financer i de competitivitat sectorial com resoldran els problemes de fons, no confonent interessadament els efectes (l’atur) amb les causes (les arrels de la crisi).

Perquè aquestes són les veritables causes, com ho ha posat de manifest el fet que l’últim any a tota Espanya, el 86% del total dels llocs de treball que han desaparegut s’han concentrat en només dos sectors (construcció i industria manufacturera), que en prou feines suposen el 23% de tota la ocupació.

Si el causant fos el mercat de treball, per què es produiria aquesta afectació concreta? Per què els sectors afectats per la crisi financera especulativa (la construcció) i l’excés de consum (producció de bens manufacturats) s’haurien de ressentir més que els altres?

No obstant, tothom podem coincidir que caldrà sumar a la lluita contra les causes de crisi les reformes d’aquells factors que tot i no ser els responsables poden ajudar a superar-la. Ara bé, la direcció d’aquestes reformes han d’ajudar a no repetir part dels defectes observats. En aquest sentit, la manca de qualitat de l’ocupació creada, no es resol deteriorant la seva regulació jurídica.

Crec que els agents socials entenen que cal que facin l’esforç d’acordar una reforma laboral equilibrada, dirigida a col·laborar en la sortida de la crisis. La seva responsabilitat els ha retornat a reprendre el diàleg trencat el juliol del 2009, assumint la seva obligació social.

A la resta ens correspon ajudar-los a que la compleixin, no destorbar-los ni intentar boicotejar-los. Prou feina tenen!!!

Si un cop exhaurit un temps raonable –sembla que fins final d’aquest mes– no han pogut o algú no ha volgut assolir un acord, serà aleshores, i només aleshores, que el Govern haurà de transformar sense més dilacions la proposta que els hi va entregar al febrer en norma legal.

Per a tots aquest que es contramanifesten, aquesta tampoc serà una bona opció. No per unilateral i decretada, sinó perquè no imposarà allò que ells propugnen.

Una ocurrència improvisada

Per abordar la negociació de la reforma laboral amb èxit, primer era imprescindible que es recuperés la confiança entre CEOE, CCOO i UGT.

El important acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva de 2010, 2011 i 2012 assolit, ajuda, i molt, a superar el "mal rotllo" que tenien entre elles, des de que es van trencar les negociacions el juliol de 2009.

Un acord que ha suposat una important aportació i aposta per l'estabilitat i la serenitat econòmica, just en el moment que la histèrica reacció dels mercats de valors s’estava traslladant de manera histriònica a la vida política i social, per part de l’oposició del PP.

Recuperat el clima negociador entre els agents socials i en base al document lliurat pel Govern, s'ha iniciat oficialment la negociació de les reformes laborals, que han d'acompanyar les altres transformacions estructurals (les financeres o les productives) que són aquelles que ens permetran construir la recuperació econòmica.

“Les línees d’actuació en el mercat de treball, per a la seva discussió amb els interlocutors socials en el mar del diàleg social” cerca assolir el següents objectius
1. Afavorir la creació d'ocupació i reduir la desocupació
2. Reduir la dualitat, la segmentació i la temporalitat del nostre mercat de treball.
3. Augmentar les capacitats i les oportunitats d'ocupar-se de les persones aturades.
4. Augmentar la flexibilitat interna de les empreses.
5. Ampliar les oportunitats d'ocupació i la capacitat d'integració laboral dels joves, en especial als de menys formació.

Semblaria que després d'haver-lo reclamat amb tanta insistència, tots els partits remarien al seu favor. Doncs, no.

Excepte els socialistes, la resta de partits han procedit a intentar desqualificar-lo, això sí sense oferir cap alternativa.

Bé això no és del tot exacte, Artur Mas va tenir una errònia ocurrència, mancada de sensibilitat social, d’eficiència economia i de rigor conceptual, i filla de la improvisació, el conjunturalisme electoral i l’oportunisme polític.

La seva ocurrent proposta de rebaixar, a 20 dies per any de servei, el cost de l’acomiadament per l’empresa, i que l’Estat subvencioni la resta de la indemnització. Amb ella ha posat en evidencia la inconsistència d’uns plantejaments construïts des del desinterès i del desconeixement del que suposen i, allò que em sembla més preocupant, des de l’adhesió cega a uns principis i criteris que intenten culpabilitzar als drets socials de la crisi econòmica.

De forma simplificada, i a risc de perdre una part de l’exigible exactitud, es pot afirmar que el nostre ordenament laboral estableix que si un empresari pren l’iniciativa de rescindir unilateralment un contracte treball, s’estableix una indemnització que com a màxim arriba als 20 dies per any treballat. Sempre que hi hagi darrera una causa raonable y objectiva per fer-ho.

I es reserva la indemnització de 45 dies per anys de servei exclusivament si no hi existeixen aquestes causes o s’observa dol o frau en l’actitud empresarial.

Per últim, la llei - com així ha de ser - no regula res pels casos de mutu acord. En aquest supòsits les parts estableixen lliuren el pacte que volen. Aquest és el supòsit més habitual, tant individualment com col·lectivament, en el que les empreses o els empresaris opten per abonar indemnitzacions superiors a les legalment estipulades a fi obtenir-ne l’acord i amb ell la certesa de l’objectiu perseguit.

Vist això, es comprendrà que en el fons - i la forma - aquesta insolidària proposta (ocurrència) suposa que no s’ajuda a les empreses que es veuen en la necessitat d’acomiadar a persones que treballen per ella, sinó que tots – no oblidem que Hisenda som tots – hauríem de rascar-nos las butxaca per subvencionar a qui efectues acomiadaments improcedents, és a dir, sense tenir-ne cap raó que pugui justificar el perjudici que causen amb la seva unilateral actuació.

Com és pot observar, la proposta de subvencionar els acomiadaments no s’aguanta.

Esmerçar diners públics per finançar excessos privats és una equivocació total. Només es pot explicar, que no justificar, si es vol pretén acontenta a tothom, al preu de no resoldre res.

Per això si és vol afavorir un bon acord en matèria laboral, que sigui útil per sortir de la crisi, ens cal més col·laboració de tothom i menys ocurrències i intromissions en la negociació.

Josep Maria Rañé: “L'urbanisme té un pes excessiu en el finançament dels ajuntaments”

Entrevista al president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, que augura el final de la crisi a mitjan 2010. Realitzada per Laura Balcells i publicada a la Malla.Cat

Corrupció, crisi i atur. Tres elements que han colpejat la societat catalana en els darrers temps i que, combinats, formen un còctel que pot conduir cap a la desmoralització i la desconfiança. El president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), Josep Maria Rañé, reflexiona sobre aquesta situació en aquesta entrevista a lamalla.cat. Rañé considera que els ajuntaments depenen massa de l'urbanisme i creu que si s'han detectat escletxes en la legislació s'han de segellar de forma "immediata" per evitar que es repeteixin casos com els de Santa Coloma o el Palau de la Música, respectant, això sí, la presumpció d'innocència. Sobre la crisi, demana al sector financer que obri l'aixeta del crèdit “amb responsabilitat” i creu que a mitjan de l'any que ve es començarà a veure la llum al final del túnel. Alerta, però, que cal optar per un model de valor afegit i d'ocupació de qualitat per no caure en els mateixos errors que en el passat.

-Els ajuntaments 'pengen' massa de l'urbanisme?

Crec que sí. L'únic instrument que tenen per fer polítiques després que el PP eliminés l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) és l'urbanisme, i aquest element s'ha de tenir en consideració. No perquè això sigui font de corrupció, sinó perquè col·loquem els ajuntaments en una pressió excessiva amb un únic tema per poder fer la seva acció i això pot permetre que hi hagi persones que decideixin utilitzar-lo malament. L'urbanisme té un excés de pes en el finançament dels ajuntaments que convindria diversificar. A més a més, això faria que els ajuntaments estiguessin més motivats i interessats en diversificar el teixit econòmic.

-Això canviarà un cop s'aprovi el nou finançament local?

Amb el nou finançament local traurem una pressió important al tema de l'urbanisme. Els ajuntaments tindran més capacitat d'imposar condicions a les promocions urbanístiques i, per tant, s'hauria de produir un canvi. Ara bé, tampoc ens hem d'enganyar. No és que tinguem una resolució deficient o que no hi hagi cap mena d'ordre, sinó que darrere de tot això hi ha una cosa difícil d'eliminar que és la cobdícia humana. Hem d'apostar per dos elements que ha de tenir tota normativa: transparència i control. Que els ajuntaments estiguin ben finançats, ajudarà; hem de donar-los més eines per evitar l'especulació als seus municipis.

-Casos com els que han aflorat recentment es podien evitar?

Si s'ha descobert una escletxa, l'hem de tancar i segellar. No vol dir que s'hagi d'arrasar amb tot un sector econòmic, sinó buscar les escletxes per posar-hi remei. Som conscients que possiblement la legislació perfecta no existeix, perquè les situacions canvien i sempre pot aparèixer algun tema nou. Ara cal ajustar-la i que es vegi amb tota claredat que des de la responsabilitat pública no es dóna cap cobertura, com no s'està donant, a aquestes actituds personals. Hem de recuperar la confiança i tenir en compte que si estem parlant d'aquestes actituds delictives és perquè la justícia ha actuat i el sistema ha funcionat.

-Vostè que ha estat conseller de Treball i Indústria de la Generalitat (2003-2006), quins sentiments li desperten aquests casos de corrupció?

La primera sensació és d'indignació, que no ha d'anar acompanyada de desmoralització. Observes amb determinada tristesa que persones que has conegut i amb qui has tingut una determinada relació, de coincidència o d'oposició política, estan immersos en aquests processos. Indignació, però confiança en el fet que tenim instruments per fer-hi front. Et deixa perplex conèixer l'entrellat que ha passat amb alguna institució cultural de Catalunya. És difícil d'explicar com una persona ha tingut la possibilitat de fer tot el que diuen que ha fet.

-Tots aquests casos de corrupció coincideixen en un moment de crisi econòmica que encara crispa més la societat...

És veritat que coincideixen en un moment que fa que encara siguin més cridaners. En el cas del Palau, veiem que hi ha gent que està a una institució que respon a donacions o a fons públics i que ha desviat uns diners que resulta que no són per atendre ningú, ni la cultura ni l'art ni el cant a Catalunya, sinó per anar-se'n a les Malvines, o per fer altres coses. Realment, produeix encara més irritabilitat en un moment de crisi.

"TOT INDICA QUE SORTIREM DE LA CRISI A MITJAN DE L'ANY VINENT"

-I sobre la crisi, quan veurem el final?

Crec que hi ha clarament dues fases. La primera, que recuperem el creixement positiu. En aquests moments, encara estem produint menys que fa un any i, òbviament, menys que en fa dos. La segona fase, la que permetrà dir que realment estem sortint de la crisi, és que aquest creixement econòmic sigui d'una qualitat i quantitat suficient com perquè hi hagi més gent treballant que el mes anterior, o que el dia anterior. És a dir, que hi hagi creació d'ocupació neta. Crec que això, tot sembla indicar, podria arribar a mitjan de l'any que ve.

-543.603 persones a l'atur, segons dades del ministeri de Treball. Són moltes!És una xifra molt important.

Crec que la solució a l'atur vindrà quan tinguem una economia que creï més ocupació i que, quan això passi, no ens tornem a equivocar i creem llocs de treball de baixa qualitat i de poc valor afegit perquè s'ha demostrat que això és com el conte dels tres porquets, quan ve una ventada cau la barraca. El que ha quedat és ocupació amb valor afegit i amb més productivitat. El que hem d'intentar és que la represa econòmica no la fem a partir de tornar a inflar un altre cop l'activitat de poc valor afegit, que no tingui prou qualitat per resistir la competència. No vol dir que hem de fer coses completament diferents a les que hem fet fins ara, sinó que les hem de fer millor. És la millor garantia per mantenir l'ocupació que s'hagi creat.

-Aportar més valor afegit vol dir invertir. Com es pot fer això si les empreses estan tocades?

El problema que tenim ara no és que les empreses no tinguin idees o projectes o que no vegin cap on han d'anar, sinó que no poden obtenir el finançament per fer-ho. El problema bàsic és la falta de liquiditat i cal que el sistema financer obri l'aixeta del crèdit, però no amb l'alegria i despreocupació que ho ha fet fins ara, finançant activitats de molt de risc, sinó que ha de finançar projectes seriosos. Si es vol fer una reestructuració del sistema financer, no és tan sols per salvar les entitats financeres, sinó per salvar la funció de les mateixes, que és gestionar el crèdit d'una manera responsable i afavorir que projectes seriosos tirin endavant. No es tracta de donar una ajuda a uns i que els altres s'espavilin, sinó que l'ajut que es dóna és perquè obri la línia de crèdit d'una manera responsable. Les empreses tenen més projectes seriosos i solvents del que sembla.

-Últimament s'ha repetit molt la paraula ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació). Què en pensa del sistema alemany?

El sistema alemany és una versió equivalent a l'ERO que consisteix en reduir el temps de treball setmanal o diari d'un treballador. Aquest temps que deixa de treballar, l'empresa no li paga, però rep una una subvenció o una ajuda de l'Estat. Bé, això és un ERO, un ERO de suspensió temporal, de reducció de jornada. És el mateix.

-Doncs si és el mateix, per què ha funcionat a Alemanya i aquí no?

Possiblement caldrà abordar alguns dels problemes que aquí hi ha. La tramitació dels ERO és molt farragosa administrativament i convindria alleugerir-la, mantenint la seguretat jurídica. Els ERO suposen un sobrecost per a les empreses que han de pagar la seguretat social, fins i tot del temps que no treballen les persones. S'haurà de veure si l'Estat manté o ajuda a reduir aquest sobrecost. El sistema alemany ha permès que amb una baixada de l'activitat que ha estat el doble d'Espanya, l'atur hagi crescut la meitat. Ells han apostat per mantenir la gent lligada a l'empresa i ajustar-se internament en lloc d'acomiadar. Crec que això és positiu. És bo que tinguem una política dirigida a mantenir la gent ocupada o relacionada amb l'empresa. Els alemanys aprofiten aquests períodes de reducció de la jornada per formar-se i això és molt important. És útil per mantenir el lloc de treball, però també per tenir més expectatives al llarg de la vida laboral.

-Creu que el jovent d'avui en dia ha perdut l'esperit empresarial i prefereix optar pel sector públic, per fer-se funcionari?

No crec que això es pugui generalitzar, les dades tampoc ho demostren. No es pot dir que els joves catalans no siguin persones emprenedores, estan més preparades i, a més, són persones que tenen la voluntat d'assumir riscos i de plantejar-los. Estem en un moment difícil a Catalunya, però no ha minvat la capacitat de generar empreses i no podem pensar que totes les empreses les han fetes persones adultes, també gent jove, joves en termes empresarials. Descartaria la idea generalitzada que els joves catalans han perdut la capacitat d'emprenedoria, la mantenen; el que sí que és cert és que ara hi ha més opcions que fa vint o trenta anys. No hi havia un sector públic que fos una font d'ocupació tan important com ara.

Absentime laboral: Aprendre de l'experiència

Aquest es el meu article que publica el diari AVUI, en relació al absentime laboral.

L'absentisme laboral és un tema recurrent, polièdric i controvertit. Davant el greu perjudici que produeix en l'economia quan se superen determinats nivells, el 1980 la UGT i la CEOE van negociar i acordar fer-hi front conjuntament, acord al qual va unir-se CCOO l'any següent.

En aquell acord, destinat a ser aplicat en els convenis col·lectius després de definir-ho com "la no presència del treballador en el lloc de treball", van determinar quines absències no havien de ser quantificades com a tals.

Van considerar que no eren absentisme els permisos legals, les hores sindicals, maternitat i lactància, hospitalització, accidents laborals i suspensió de l'activitat per risc d'accidents i les suspensions legals dels contractes.

Així doncs, la resta d'absències, legals o fraudulentes, es van transformar en l'objectiu a batre per l'acció d'empresaris i treballadors al si de l'empresa i per l'administració, mitjançant una més estricta aplicació de les mesures legals de control i comprovació. L'aplicació d'aquesta cultura i pràctica comuna va aconseguir reduir de forma molt important l'absentisme.

En quasi 30 anys les coses han canviat molt, però, malgrat tot, l'absentisme continua essent motiu de preocupació.

Tant és així que en l'acord estratègic del 2005 es va encarregar al govern estudiar-ho. La informació obtinguda és que només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any, i el 76% no en tenen cap.

Potser en temes com aquest, que afecten les relacions laborals, la lliçó a extreure és que la solució de fons es trobarà quan tothom entengui el mateix per absentisme, es pacti un criteri d'actuació i s'apliqui conjuntament.

El contrari es llançar-se l'absentisme pel cap i no avançar.

La generació del Baix

Permeteu-me que, per una vegada i sense que serveixi de precedent, faci una lloa i reivindicació de la meva "pàtria petita" (política i sindical) és a dir, de la gent del Baix Llobregat.

Ahir, 16 de juny de 2009, mentre s'inaugurava la terminal T-1 de l'Aeroport del Prat, jo no podia deixar de recordar aquella joventut - i altres amb no tanta joventut - que fa 25 ó 30 anys intentava "subir el Bajo" (llavors se li deia el Bajo Llobregat), i pensava com l'horitzó que llavors van dibuixar, avui continuava materialitzant-se.

Eren persones il·lusionades, però no il·luses, que amb la seva actuació conjunta i coordinada des de les administracions, o les organitzacions sindicals, empresarials, culturals o associatives (locals i comarcals), van liderar la transformació social i econòmica del seu entorn més pròxim. Això sí, pensant-ho amb una perspectiva catalana, espanyola, europea i global.

Mentre es "menjaven el marró" imaginaven un futur possible, creïble i construïble. Per gestionar la duríssima reconversió industrial que va portar a l'atur fins al 30% de la població activa, van encarrilar els esforços i sacrificis cap a la digna reconstrucció de la ciutadania, el seu entono social i urbà i l'entramat empresarial.

Malgrat les dificultats - o precisament per això - a més d'abordar les necessitats urgents: l'atur, el clavegueram, l'asfaltatge o l'arbratge dels carrers, les escoles o els ambulatoris, l'atenció social i l'atracció d'empreses, sabien que calia construir el futur. Imaginar-ho i construir-lo.

Sense aquesta generació del Baix Llobregat: la dels Montilla, els Teixidor, els Navales, els García i la de tants.... i tants d’altres, que al seu torn recollia el testimoni de la generació anterior: la dels Luque o els Ramos, no hauria estat possible.

Aquella generació estava legitimada per queixar-se i exigir, però no solament volia queixar-se i exigir. Buscava reconstruir una comarca espletada per l'especulació i treballava perquè el progrés social i mediambiental, no fos, un altre cop, la víctima propiciatòria del desenvolupament econòmic, com ocorre sempre que es deixa que d'altres el condueixin sense que s'hi participi.

Sense la tenacitat i entrega, i també la intel·ligència i el sentit comú d'aquesta generació ni el riu s'hauria desviat, ni el port ampliat, ni hi hauria ZAL, ni "pota sud", ni UPC a Castelldefels, ni la SEAT a Martorell, ni la T-1 funcionaria

Amb ella ha estat possible, contra ella era impossible.

Ara alguns diuen que tot això ho van aconseguir ells, en un hotel - el Majestic - i amb una firma!

Potser, fins i tot, pot ser veritat que van ajudar en algun moment, però com deia Brecht: "quan admirin les Piràmides d'Egipte, pensin en els obrers que les van fer i no només en els faraons, que les van encarregar."

Ves per on! 40 economistes (nord-americans) advoquen per resindicalitzar la vida econòmica

L’amic Jose Luis Lopez Bulla, em va posar sobre la pista i després de llegir-ho em va semblar que: "no deixava de ser molt curiós, i fins i tot simptomàtic! "

Allà als EE.UU, tres premis Nobel (Kenneth Arrow ·Dean Baker · Joseph Stiglitz · ) i 37 economistes de prestigi advoquen per la resindicalització de la vida econòmica i aquí a Espanya alguns economistes de “conegut prestigi” advoquen per una reforma laboral on l’acomiadament no tindria tutela judicial, la qual cosa sí dualitza el mercat de treball, doncs, crearia un nou marc laboral per a la gent que es contractés partir d'ara, i tot això per resoldre una crisi econòmica que ells mateixos reconeixen que no té origen laboral.

Aquesta es potser una “petita diferencia”, no?

Absentisme laboral

S'agraeix l'objectivitat!

Les baixes laborals per malaltia comuna, la part més important de l’absentisme, són un tema recurrent quan s'aborden les relacions laborals, i més en temps de crisi.

Molt cops resulta un tema polièdric i controvertit, doncs en ell col·lideixen el dret a estar malalt i el seu efecte sobre l'economia productiva i això fa que inicialment les posicions de les parts no apareguin com gaire reconciliables.

Per això, és tan d'agrair l'esforç que han fet les Conselleres de Treball, Mar Serna, i de Salut, Marina Geli, per objectivar-lo, aportant les dades reals d'aquest fenomen.

Amb aquestes dades objectives sí que es podran establir diagnòstics correctes, propostes adequades, actuacions racionals i consensos assumibles per les parts socials, com ja es va fer en els anys 80, al incorporar-se com un element del “Acuerdo Marco Interconfederal (AMI)” signat per la UGT i la CEOE, i que l’any 81 en el “Acuerdo Nacional de Empleo (ANE)” era assumit també per CC.OO.

Les pròpies dades facilitades delimiten la dimensió del que és problemàtic i el que no. Així doncs, només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any mentre el 76% no tenen cap. Els dies totals de baixa motivats per malalties greus, com el càncer, són gairebé les mateixes que produeix les grips i refredats. És clar que de les primeres - per fortuna - hi ha menys que de li segones, encara que amb una durada 16 vegades major. Però allò que produeix més dies de baixa laboral son les dolències osteomusculars.

No obstant això, aquesta informació també deixa traslluir altres qüestions que no son estrictament sanitàries.

Per exemple, que els menors de 25 anys són els que registren més parts baixa, però de menor durada i que en el pol oposat ens troben a les persones majors de 55 anys, amb el menor número de baixa però amb una durada 5 vegades superior als més joves.

Clarament aquest fet no es pot imputar a un pitjor estat de salut de la joventut. Una explicació sanitària potser relacionaria aquest fet amb el important numero de baixes laborals (osteomusculars) que es produeixen els dilluns, motivades per l’exercici d’activitats esportives els dies festius anteriors i que evidentment desenvolupen amb major freqüència els joves.

Malgrat això, tampoc es pot descartar que aquestes dades siguin l’expressió d’altres factors laborals i socioculturals.

Si fa un temps algú li preguntava a una persona jove “que volia ser de gran”, la resposta era contestar amb el nom d’una professió. En aquella organització social l’ofici, el estatus social i el projecte vital eren un pack compacte i era segur que esforçant-te el podies assolir complert, avui no.

Hores d’ara i després de quasi una generació que ha crescut laboralment en mig d’un àmbit en el que l'especulatiu, fútil i immediat ha prevalgut sobre el productiu i rendible a mitjà termini, que ha fet que el correcte desenvolupament de les tasques assignades i l’esforç no asseguren ni tan sols la renovació d’un contracte temporal, molts cop econòmicament minso, i el missatge dominant és que: “l’únic que tenen segur és que canviaran”, el fenomen sociològic de la manca de compromís amb un treball, de manca de cultura de l’esforç, no se'ns antulla com un resultat lògic?

Igual que ens plategem tornar a una regulació del sistema financer per evitar que l’excés de desregulació acabi fent mal a tothom, hauríem d’advocar per una millora de l’estabilitat en l’ocupació, per a tothom, que fes visible i rendible l’esforç constant pel desenvolupar d’un projecte personal sostenible.

Per això, benvinguda sigui la informació objectiva perquè serà la base de les aliances i els acords per a la solució real i possible de la majoria de l'absentisme laboral, encara que també serà benvingut l’aprofundiment en el coneixement i resolució dels altres factors que contribueixen al seu manteniment.

Sobretot si esperen que el seu descens s’aprofundeixi.

Flexibilitat exigent

Flexibilitat ha de ser un concepte maleït. Cada vegada que el President Montilla l'introdueix en algun dels seus discursos s'arma.

Fa uns mesos va ser a compte del finançament autonòmic i ara en relació amb les conseqüències laborals de la crisi econòmica.

En els dos casos, advocava pel mateix mètode per solucionar els problemes: exigència i flexibilitat, per assolir bons acords i solucions als problemes.
Una vegada enunciat el concepte, es van disparar les interpretacions i les respostes irades. En elles els "replicadors", per fer-se valer davant dels seus, li exigien que ho arregli tot i que no cedeixi en res.

No és nou, acostuma a ser la posició d’aquelles persones que s'interessen més pels conflictes que per les seves solucions, doncs busquen aprofitar-se de la seva existència per la seva promoció personal, que anteposen els seus interessos als dels qui diuen, o volen, representar.

Realisme en el reconeixement dels problemes, fermesa en els plantejaments, atenció a qui ho necessita, optimisme i confiança en les nostres forces i en el nostre esforç, lideratge dels canvis i flexibilitat en la concertació; amb aquests vímets es van afrontar i van superar en el passat problemes. Que tot sigui dit de pas, eren tan, o més, greus que els actuals.

Alguns dels dirigents polítics, empresarials o sindicals, no han viscut aquesta experiència, no la fan seva, ni la volen fer. Han "crescut" en els anys de bonança i els costa presentar-se davant de la gent i dir-los que "hem de tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a vèncer" els problemes.
Estan massa acostumats a no tenir que entomar problemes, sinó a repartir dividends. Montilla, no. Ell ja ha viscut i ha coprotagonitzat processos equivalents -que no iguals- a l’actual, per això quan parla, parla clar i se l'entén. Per això, no fa ni demagògia, ni fa volar coloms.

Sense acords no hi haurà solucions, ni en el finançament, ni als expedients de regulació (inclosa Nissan), però assolir-los requerirà, de totes les parts, buscar-los i una actitud d'exigència flexible.

Els amics i els bons assessors no estan per fer la pilota"

ENTREVISTA: JOSEP M. RAÑÉ

President del Consell de Treball Econòmic i Social
(publicada a El País Catalunya del dia 14 de setmbre de 2008)

"Avui no hem de reproduir les receptes d'acomiadaments massius dels 80"
La pobresa creix: "És evident que amb les accions públiques no n'hi ha hagut prou"

Els preus dels pisos concertats, l'edat mínima per exercir la prostitució, la durada de la qualificació de l'habitatge protegit, la regulació de la política industrial, l'Impost de Successions o la persistent burocràcia amb què topen les empreses són algunes qüestions en les quals el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTSC), òrgan assessor del Govern català, ha posat alguna xinesa a la sabata de les lleis promogudes per la Generalitat. L'exconseller d'Indústria Josep Maria Rañé (Sant Just Desvern, 1954) va rellevar el juny la morta Mercè Sala en la presidència de l'organisme, que reuneix empresaris, sindicats i cooperatives i del qual la Generalitat va sortir fa gairebé quatre anys per deixar de ser jutge i part.
Pregunta. Se'ls sent més perquè la Generalitat va deixar el CTESC?
Resposta. L'assessorat no ha de ser a l'òrgan assessor. La sortida del Govern català fa més independent i autònom aquest òrgan assessor. El CTESC ha de donar una opinió lleial, però també tècnica, rigorosa i fonamentada. I els seus dictàmens són de consens, donen un missatge amb valor polític, no són una suma d'opinions individuals i contradictòries.
P. Però, els fan cas?
R. Els dictàmens no són de compliment obligat. Pot ser que el Govern català no assumeixi el seu contingut en la seva totalitat, però sí li fa cas al CTESC. Les últimes dades que tenim són d'una acceptació del 62%. A un sempre li agradaria que s'ho acceptessin tot, però és un percentatge satisfactori. La clau que acceptin els dictàmens és que es construeixen sense biaix sindical o empresarial, sinó buscant el consens. Els amics i els bons assessors no li han de fer la pilota al Govern.
P. El CETSC ha criticat que no s'hagin aprofitat els anys de bonança per canviar el model econòmic català.
R. Sí. No s'ha aprofitat i hi ha raons que ho expliquen: l'accés als diners barats, el volum i marge de benefici d'activitats de poc valor afegit o la bonança econòmica que produïa la construcció van fer més tebis els esforços per reorientar l'activitat a mig i a llarg termini.
P. Fa anys que la Generalitat parla de la necessitat de canviar de model. En quin termini es pot aconseguir un tomb cap a una economia més competitiva?
R. Porta el seu temps reorientar recursos. Ara, amb la crisi, hem vist que molts diuen "quan les coses van bé, no vinguis, Govern, però vine a ajudar-nos quan tenim problemes". Els governs, més que intervenir, han de fixar unes normes que regulin el funcionament del mercat, que li donin transparència i equilibri. Volem analitzar no només el que fa el Govern català, sinó analitzar si això va en línia de canviar de model, si ens ajuda a accelerar aquest canvi o no.
P. La crisi s'aguditza i abunden els auguris de reestructuracions i retalls de plantilla. Com afrontar aquesta situació?
R. Se senten veus dient que el que va funcionar els vuitanta pot servir ara. Les receptes dels anys vuitanta, en els quals varem viure acomiadaments massius i una dura reconversió del sector industrial, de neteja a les portes de l'entrada a l'Europa comunitària, avui no podem reproduir-les. Importen les polítiques a termini més llarg. Catalunya s'ha de reorientar per competir a nous sectors, encara que és normal que el ciutadà avui demani solucions per a avui, i no per a demà passat.
P. En temps de vaques grasses, la pobresa va augmentar a Catalunya. Què ocorrerà ara?
R. La pobresa ha augmentat en relació amb el valor mig. En part, com el valor mig va pujar molt, un sector de la població en un extrem es va quedar despenjat. Però la distribució de la riquesa no ha estat socialment positiva, no s'ha produït al mateix ritme que el creixement econòmic.
P. La pobresa ha augmentat en anys d'un govern d'esquerres. Quina reflexió el mereix?
R. És evident que les accions públiques no han estat suficients per compensar les mancances que existeixen. Nosaltres no ens quedem a la foto fixa d'un increment d'un any a l'altre. Ens importa la tendència i caldrà mantenir-se vigilant.

Un mal senyal

La proposta de directiva sobre les 60 hores és un mal senyal.

Es miri com es miri, tant des del punt de vista econòmic, polític com a social, és un mal senyal.

Un mal senyal econòmic, perquè fa creure que Europa pot competir, en aquest món globalitzat, adoptant les condicions laborals dels països emergents. Aquest és el camí directe de la derrota!

Mai podrem rebaixar-les tant com ells, i si ho féssim, en sorgirien d'altres amb pitjors condicions. L'estratègia europea intel·ligent, per competir en la societat del coneixement, és i serà la de produir de béns i serveis de major valor afegit.

Un mal senyal polític, perquè pressuposa construir Europa rebaixant els drets, fins el nivell del que té menys, en lloc de propiciar la cohesió entre tots, com fins ara, mitjançant la promoció dels que estaven en pitjor situació fins que arribin a la situació dels més elevats.

I un mal senyal social, perquè retrotreu drets assolits col·lectivament, permet la superació de la jornada màxima de 48 hores, establertes el 1917 per l'OIT i adoptada per Europa, és contradictori amb la recerca de la conciliació entre la vida laboral i personal i amb la jurisprudència dels tribunals europeus i incorpora la individualització de les relacions laborals.

Encara que la directiva s'aprovi en el Parlament Europeu no s'aplicarà a Espanya. Les 40 hores setmanals, o la seva equivalència anual, continuaran vigents, també la no disponibilitat d'aquest dret de forma individual, així com, la seva reducció i regulació per i en els convenis.

Però, malgrat això, és un mal senyal.

I els senyals són importants. Els missatges i els senyals llançats per una autoritat condicionen tantes decisions individuals que es transformen en fets col·lectius, i per això no hauria de prosperar.

Canvio de feina, em vaig a presidir el CTESC

El Govern de Catalunya en la seva sessió del dia 3 de juny de 2008, va acordar nomenar-me President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.
La llei del CTESC del 2005, que vaig impulsar mentre era Conseller de Treball, regula la seva reforma, cercava potenciar-ho fins que assolis la condició de “l'òrgan consultiu i d'assessorament del Govern en matèries socioeconòmiques, laborals i ocupacionals”, amb això s’iniciava el procés d’organització de l’espai de relacions laborals de Catalunya que té en la Llei del Consell de Relacions Laborals el seu segon pilar, a l’espera de que el necessari consens entre els agents socials i econòmics permeti que neixi la Llei de Participació Institucional de Catalunya.
Aquella pretensió es va consolidar, posteriorment, a l’Estatut de Autonomia de Catalunya, que en el seu art 72.2 així ho recull, al definir-ho com un dels dos òrgans consultius del Govern, l’altre és la Comissió Jurídica Assessora .
L’evolució des d’un òrgan tripartit (govern, agents econòmics i agents socials) de participació institucional, on el Govern tenia el control del mateix fins un òrgan consultiu i assessor, on no té cap sentit que l’assessorat formi part dels assessors, va suposar fer desaparèixer de la seva composició als representants de les administracions (autonòmica i local) i, en conseqüència, declarar la incompatibilitat amb la condició de càrrec electe o membre dels òrgans de govern (art 5).
Per aquesta raó, avui hi presentant la meva renuncia a la condició de Diputat del Parlament de Catalunya i de regidor a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, que actualment ostentava.
No ós amagaré que, malgrat la il·lusió que em produeix aquesta nova responsabilitat, deixar el Parlament de Catalunya, desprès de quasi 20 anys, i l’Ajuntament de Sant Feliu, desprès de més de 5 anys (alterns), m’ha suposat un punt de tristesa. Allunyar-se, encara que només sigui físicament, de molts companys i companyes, amics i amigues, amb els que hi compartit moltes hores, esforços, penes i, fins i tot, alegries sempre és fa dur.
Per això des d’aquí els hi vull reconèixer l’esforç que han fet tot aquest temps, suportant-me, però molt especialment al permetre’m que compartís, amb ells, el seu treball - no sempre ben reconegut - a favor de la gent, per construir un país millor, més just i més curós amb la seva gent i també el seu entusiasme per enfortir i eixamplar el projecte polític del socialisme català.
Canvio de feina, però no de plantejaments. Ells i vosaltres em trobareu en la meva destinació i aquí en aquest bloc.
Fins ara, mateix.