Pàgines

dissabte, 31 de maig del 2008

Conversos i paos reials



El President Montilla ha deixat clar que un cop superada la emergència podrien renunciar a la portada de aigües del Ebre.

I que això serà així si, i només si, amb el que ha plogut, i amb les pluges que s’esperen el cap de setmana, s’arriba a tenir dins dels pantans ("al sac i ben lligat") l’aigua suficient per a que no hagin restriccions, fins que funcioni la dessalanitzadora del Prat al proper any.

Fer arribar l'aigua suficient era allò que justificava portar-la des del Ebre. Com ens ha caigut del cel, la que necessitàvem, ja no ens fa falta la del Ebre, és a dir, com diu la dita: “muerto el perro, muerta la rabia”. Això és clar, no?

Ara bé, portar l’aigua del Ebre no és el mateix que fer-ne la canonada, ni connectar les xarxes, ni l’estalvi i la racionalitat en l’ús de l’aigua, ni les altres actuacions que s'han fet i és continuaran fent, tant de caràcter conjuntural com estructural.

La canonada s’ha de fer i es farà. Ho ha dit el President, amb la mateixa serietat i seguretat amb que va prometre que “portaria el aigua com fos, encara que a algú no li agrades”.

Ara no existeix la urgència, per a que estigui llesta a l’octubre, però continua havent la necessitat. Necessitat per poder:
- portar l’aigua des de Barcelona cap a Tarragona (amb dessaladora a Cunit o sense).
- portar el aigua de la dessaladora de Cunit fins a Tarragona o a Barcelona.
- aportar aigua al sistema Ter-Llobregat si un altre sequera ho tornes a fer imprescindible .

Les solucions tècniques existeixen, les voluntats polítiques s’han expressat. Que ens que queda ara? El debat o l'enrenou polític. Amb el primer, avançarem. Al segon s’apunten aquells que no van voler mullar-se, donant suport a les mesures d'emergència.

Haurem de continuar assistint al seu joc d'oportunisme o d'exhibicionisme?. Quasi segur.

Oportunisme, com el que continua practicant CiU. Ells, que no van fer la canonada en 23 anys, ni van donar suport al Reial Decret Llei que autoritzava la seva construcció urgent quan tothom pensava que hi haurien restriccions. Ara, amb la fe dels conversos, exigeixen que es construeixi ràpidament, com si no hagués plogut!.

O exhibicionisme, com el que practiquen dirigents d’ERC que, pensant més en el seu congrés que en el país, fan altisonants declaracions i, fins i tot, qüestionen la connexió. Un altre cop, practiquen la “política de l’ultima milla”. Aquella que utilitza una petita qüestió, en molts casos assumible i assumida, de forma intolerant per fer-se veure, encara que això posi en perill la resta d'un projecte útil i necessari.
Tot sigui per exhibir-ne les plomes, com un paó reial!, o “marcar perfil” per enlluernar a la seva petita colla. Sense adonar-se que només transmetre'n, a la majoria, confusió i malfiança vers els representants polítics.

dimecres, 28 de maig del 2008

Excessos verbals

Dos excessos verbals de qualificats portaveus del nucli dur de CDC, en una setmana, és massa.

El primer, d'Oriol Pujol, qualificant el Govern com una "casa de barrets". Posteriorment, es va auto-corregir recorrent a prestigiosos diccionaris catalans de sinònims. Va intentar aclarir que l'accepció correcta del seu exabrupte no era la mal sonant que tothom feiem, sinó una el·líptica, i fins i tot culta, referència a cases amb gran desordre i esvalot.

Que lluny queden aquelles elegants i mordaces afirmacions, plenes de segones intencions!, quan algun diputat, en el Congrés, ho comparava a una "casa de cites", perquè en els seus discursos, tots, incloïen "cites" a personatges il·lustres.

El problema no ha estat la llengua utilitzada, sinó com s'ha utilitzat i el per què.

Més greu va ser el segon, el protagonitzada per Francesc "Quico" Homs. La febre verbal i un profund desconeixement de la història, el van portar a relacionar el concert basc amb l'existència d'ETA.

Una barbaritat i un immens error!

Perquè els furs bascos són molt anteriors a la banda assassina i, sobretot, perquè és una terrible equivocació insinuar que, per tenir concert econòmic a Catalunya, es necessitaria una situació similar a la basca. Relacionar-lo és més que un excés verbal inacceptable, és donar-li ales, i justificar, l'injustificable. Res, ni el concert, no pot validar la violència i l'assassinat en un sistema democràtic.

Dos excessos verbals diferents, amb un denominador comú. Són el fruit de la frustració en la qual viu CDC. La radicalització del seu projecte i la virulenta oposició verbal són la seva inútil resposta a la seva profunda preocupació per l'avenç del seu màxim adversari polític, el socialisme català, que viu centrat i concentrat en afrontar i resoldre, sense escarafalls, els problemes reals que té la gent.

dimecres, 21 de maig del 2008

S'estan entortolligant


Artur Mas i l'anomenat "pinyol", o nucli dur, de CDC s’estan entortolligant.

Ells sols s’ho estan posant molt difícil, a si mateixos. Si volen disputar-li al PSC la centralitat en la política catalana, han de fer el contrari del que fan.

Anant al davant de posicions de sobirania extrema, que propugnen el dret a decidir, incorporant explícitament l'exercici l'autodeterminació com una de les fites al camí cap a la independència o renegant de l'Estatut que van recolzar o substituint el compliment del sistema de finançament pactat en ell per un incert i insolidari concert econòmic, difícilment guanyaran aquesta centralitat que busquen.

Si aquesta és la seva proposta, quina és la diferència amb la d'ERC? Ningú no és capaç d'apreciar-la, llevat dels afectats per la síndrome de Brian, definit per Vicenç Villatoro, en honor a la seqüència de la pel·lícula "Vida de Brian" de Monty Pyton, on els seguidors del Partit per la Llibertat Popular de Judea es barallen contra els del Partit per la Llibertat de Judea Popular.

La centralitat no és el centre, encara que per assolir-la cal estar centrat. I això no és un joc de paraules!

La centralitat, en política, en té més a veure amb el centre de gravetat de la societat que amb l'equidistància dels extrems. I, a Catalunya, aquesta es troba en unes coordenades definides, a l'uníson, per un sentiment de progrés i de catalanisme moderats, com ens recorden els resultats electorals o els estudis demoscòpics.

Unir els nacionalistes en un dels extrems del tauler, pot tranquil·litzar-los les seves consciències, però els allunya de la centralitat. I si, com sembla, el PP de Mariano Rajoy comença a disputar-los el centredreta catalanista, mitjançant un discurs més centrat, aquesta via d'aigua no la pararia ni Duran Lleida.

dimecres, 14 de maig del 2008

Alhora, finançament i desacceleració



No sol és possible, sinó necessari. Cal afrontar la desacceleració econòmica i el nou finançament autonòmic, alhora.

Per reactivar l'economia s’ha de:
- reorientar la construcció d'habitatge cap a la protecció oficial, que per preu i ubicació respon a la demanda no coberta;
- incrementar la rehabilitació, en especial en els barris més degradats; accelerar la licitació d'infraestructures de tot tipus (viàries, ferroviàries, hidràuliques o energètiques), que encara que generen menys ocupació, per euro invertit, creen una millor base per fonamentar el creixement;
- fomentar la inversió en I+D a les universitats i la seva aplicació en les empreses;
- desenvolupar polítiques actives i personalitzades d'ocupació per facilitar el canvi des de la construcció a altres sectors;
- millorar la formació, en especial la professional, per acompanyar el canvi de model productiu;
- incrementar els serveis de valor afegit a les empreses i les persones.

Avui, la Generalitat de Catalunya, què també és Estat, és qui té les competències i l'obligació de desenvolupar aquestes polítiques anticícliques, que són imprescindibles per afrontar la desacceleració econòmica que patim.

Quan el President Montilla ha discrepat de Felipe Gonzalez i altres líders socialistes que contraposaven una a l'altra, no sol defensava a les persones que viuen a Catalunya, sinó sobretot a les que més ho necessiten.

Ho feia sabent que millorar el finançament no està renyit amb exercir la solidaritat, doncs aportar més no implica haver de rebre menys.

Així és el sistema de finançament que preveu l'Estatut. Un sistema que ens ha d'atorgar capacitat financera, normativa i de gestió suficient, per fer front a la inversió i els serveis necessaris per reactivar l'econòmica i atendre les persones, aquí. Però també és un sistema que ens ha de permetre exercir la solidaritat amb els altres espanyols.

Per això, es pot fer , i s’ha de fer, alhora.

dimecres, 7 de maig del 2008

No fer-nos mal


" Doctor! Oi que no ens farem mal? ". És la pregunta que, en un conegut acudit, li inquireix el client al dentista, abans que iniciï una extracció dental i mentre amb la seva mà el té agafat per un de les parts més doloroses del cos.

Això és el que hauríem de fer amb el debat i acord sobre el sistema de finançament de les comunitats autònomes, no prendre mal.

Aquesta negociació pot fer-se i ha de fer-se, però ben encarrilada.

Com en tota negociació, apareixeran propostes que respondran a formes, criteris i , sobretot, interessos diferents. No hi ha que escandalitzar-se ni dramatitzar per això, ni per la contraposició d'idees i arguments. Tot forma part de la lògica de la negociació. Al que sí hem de témer és a l'exageració, la demagògia i la confrontació total.

Fa temps, que les estratègies de negociació es basen que guanyin els dos amb l'acord, no en la derrota de l'altre. Però tenim molts dirigents polítics, i no polítics, que utilitzen les velles pràctiques i no creuen que han guanyat sinó el veuen derrotat. Aquest és el risc a evitar.

Es necessita, de tothom, un esforç addicional de transparència i claredat, doncs el tema és complex i ardu. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals serveix a aquesta finalitat, perquè ajuden a determinar, de forma objectiva, la situació inicial. No obstant, no convindria caure en el parany d'enredar-se a discutir sobre elles, sinó concentrar-se en els objectius a assolir.

Si l'acord suposa un avenç en el sentit que la solidaritat interregional s'aproximi al principi de pagar per la renda i rebre per les persones. Si el sistema fiscal de les autonomies amplia la seva base i la seva participació en tots els tipus d'impostos, per evitar que pivoti majoritàriament sobre un factor econòmic, com és la construcció. Si hi ha factors d'índole social com l'educació, la salut i la protecció social que són anivellats. Si parlem d'això i així, la gent ho entén i fins i tot el comparteix.

Si no es fa així, ens farem mal.