El joc de les diferències

Tothom coneix el joc de les diferències. Consisteix en trobar-ne els canvis existents entre dos escenaris que, a primer cop d’ull, semblant iguals.

Proposo que ho juguem i comparem, ara que s’acaba, la segona legislatura del Govern d’esquerres de Catalunya amb l’última de les sis legislatures del govern bipartit de centre dreta català. I que ho fem, per exemple, en relació a la política industrial.

Ja avanço que hi ha diferències molt importants.

Una primera és que ara parlem de localitzacions i aleshores es parlava de deslocalitzacions.

Això no és fruit ni de la casualitat, ni d’un inexistent vent de popa que infla les veles de l’economia catalana, sinó que és el colofó d’una tasca conscient, constant i discreta, que ens permet trobar-nos en la recta final per a que Chery (multinacional xinesa de l’automòbil) ubiqui a Catalunya una fabrica que generaria ocupació per a quasi 10.000 persones entre directes i indirectes.

Es porten més de dos anys treballant aquesta oportunitat. Però treballant-la be i de valent, sense vendre la pell de l’ós abans de caçar-ho. No com abans, o ¿ ja no recordem com la incontinència verbal d’un conseller del Govern Pujol va esgarrar la instal·lació a les comarques gironines d’un dels fabricants de moda espanyols més importants del mon? I tot per no saber aguantar la pressió que es produeix quan l’economia no genera prous llocs de treball i intentar quedar be davant dels seus.

La diferència és que ara quan, fins i tot, sembla que ja està al sac i ben lligat, el President es resisteix a dir “blat”, per prudència i responsabilitat i per a que no se’ns quedi la cara de tontos que ens va deixar aquella trista experiència. Ara es primen més la eficiència i els resultats que la seva venda i publicitat. Un altre diferència més!

Que ara no es parli tant de deslocalitzacions no vol dir que no hi hagi. El fet que les empreses sense pèrdues optin marxin a un altre banda per guanyar més no és nou. Aquest és un fenomen econòmic que a la Mediterrània està document com a mínim des dels fenicis. La diferència rau en com es tracta.

Des del primer moment, el Govern d’esquerres va exigir que qualsevol procés de deslocalització estigués acompanyat d’un pla social que atengués a la transformació de la seva activitat vers altres més sostenibles, al manteniment del màxim grau d’ocupació possible, a la millora de la capacitat d’ocupar-se d’aquelles persones que finalment perdessin el treball i al seu acompanyament en el transit. És tractava d’aconseguir que l’empresa retornes als seus treballadors, a la societat i al territori una part de que l’hi havia donat amb anterioritat.

Avui que també hem conegut que Sony pot deixar la planta de Viladecavalls, també sabem que l’administració catalana ha estat treballant per a que juntament amb la multinacional japonesa, un consorci de dos importants empreses catalanes facin aquesta transició a una altre activitat productiva que mantindrà l’ocupació de gran part de la plantilla actual.

Res a veure, amb aquella actitud on no solsamènt s’ofería de forma incondicionada una catifa vermella (terrenys, subvencions, ajusts) perquè que les empreses vinguessin sinó que es considerava negatiu intentar condicionar-ne la seva sortida, sota el pretès axioma de que si és feia això s’espantarien a les que en el futur volguessin venir.

És més, no tant sols no s’intentava sinó que, des de l’administració catalana, s’avalava, s’ajudava i s’assessorava per a fer-ho , i fins i tot de vegades, es suggeria amb qui fer-ho. ¿Qui no recorda el tancament del centre de Lear a Cervera?

Un altre canvi ha estat la política de suport a l’industria. De unes ajudes discrecionals i opaques, distribuïdes gracialment a projectes que en res modificaven els paràmetres bàsics de la industria manufacturera catalana, s’ha passat a uns ajusts més substancials, amb convocatòries públiques obertes, processos competitius i resultats publicats en el DOGC, per ajudar a les empreses a afegir valor als seus productes i els seus processos.

La millora aconseguida -esperonada amb aquestes polítiques industrials - ha ajudat a que moltes empreses hagin fet els deures abans de la crisi, i que ara l’estiguin sobrepassant, no sense durs esforços. Això explica el perquè el saldo final del, més que dur, 2009 en demostri que l’industria catalana és avui més exportadora i ha guanyat en productivitat.

Si practiquem el joc de les diferències, comprovarem que els canvis que s’han produït son prou reals, amplis i efectius, que s’estan produït en l’actualitat i que paga la pena evitar que és perdin tornant al passat. Aquest seria un canvi per perdre, no per guanyar.

Debatre el futur econòmic

Un debat va obrir un altre debat.

El canvi de model econòmic va ser el nou debat que el President del govern va obrir, la setmana passada, a compte del debat sobre l'estat (econòmic) de la nació.

Fixar un objectiu a llarg termini, pot ser una acció de lideratge o una estratègia de distracció, depèn.

Es lidera si s'és capaç de definir objectius clars i assumibles a mitjà termini i llarg termini, els quals donin sentit als esforços i sacrificis que s'hagin de realitzar en el curt termini. I això no només perquè s'assumeixin resignadament, partint de l'aplicació de la teoria del mal, sinó perquè aquest escenari que es dibuixa tingui capaç d'entusiasmar.

La història és plena exemples on els lideris han cridat a "tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a guanyar" o com va fer Winston Churchil amb seu: "per guanyar la guerra sol puc prometre'ls sang, suor i llàgrimes".

Al contrari, es cregui frustració, distracció o somieig col·lectiu si la gent percep que no hi ha un equilibri raonable entre esforç i expectatives o que els objectius són un escenari tan idíl·lic que resulta poc creïble. Fa temps que se sap que "ningú no dóna duros a quatre pessetes" o que aquell futur, no és el futur, si només es pot assolir mitjançant esforços sobrehumans o actituds heroiques que sol uns pocs puguin - i estiguin disposats - a realitzar.

Ja gairebé ningú no discuteix que Espanya i Catalunya, per sortir de la crisi i reobrir una senda de creixement econòmic sa i durador, han de transitar cap a una economia cada vegada més oberta al món que basi la seva potència i competitivitat en la millora de productes i processos, a base d'incorporar-los valor - que no preo -i qualitat.

Llavors, quin és el debat? Doncs, el patró de creixement, és a dir, el de sempre, el com aconseguir-ho. No es qüestiona on anem, però sí el com.

Per assolir, el més ràpidament possible, el model econòmic i productiu a què aspirem, des de ja, hem d'alinear el nostre patró de creixement perquè ens apropi a ell, no perquè ens allunyi. Hem de créixer basant-nos en el que tenim per arribar fins on volem. No podem ni hem de fer salts en el buit.

Encara que, això sí, no es tracta de repetir el que es fet fins ara i molt menys com s'ha fet, el que avui tenim també ha de canviar. Pot ser la base, però no se serà el futur si no es dirigeix cap a aquest model econòmic que esperem assolir i incorpora els seus valors.

Un exemple perquè s'entengui: la construcció.

Hi ha un acord generalitzat en el qual l'excés de construcció d'habitatges fomentat per a l'especulació, és dels detonadors del problema econòmic, perquè ens ha desviat del procés de renovació i modernització que havíem de seguir, s'ha endeutat a empreses i famílies i ha immobilitzat molt capital.

Però això no significa que la construcció residencial sigui intrínsecament dolenta i en conseqüència s'hagi d'abandonar. El que cal evitar és l'excés de producció, aquest que no té com a objectiu satisfer el dret a l'accés a l'habitatge.

A Espanya es calcula que la demanda que correspon a necessitats reals - no les especulatives - se situa al voltant de les 400.000 habitatges/any, els últims anys es van arribar a produir entre 800.000 i 900.000 unitats.

En conseqüència, tornarà la construcció d'habitatges, però no serà el motor de la recuperació, en tot cas un dels motors, però no EL motor. I això serà bo perquè la meitat de les ocupacions perdudes a Espanya l'últim any ho han estat en la construcció.

Això ocorrerà una vegada l'ajust d'uns preus desorbitats i la circulació del crèdit permeti que els habitatges ubicats en entorns urbans siguin ocupats.

Tindrem de nou, construcció però serà diferent. Primer, el sector tindrà menys pes en la nostra economia, la producció estarà orientada a les necessitats reals i la forma de construir canviarà.

La nostra construcció és massa artesanal i com a conseqüència més cara del que deuria. No serà totalment nova però serà diferent. Hi haurà que "industrialitzar" la construcció de l'habitatge fent possible una reducció de costos sense reduir la qualitat, ni les prestacions socials ni la cura medi ambiental. Caldrà formar la gent de la construcció per treballar en aquest "sector madur renovat ".

Serà una mica semblant al que vam fer amb l'automòbil o amb l'electrònica de consum, fa anys, que ha permès obtenir productes millors, amb més prestacions i sense que això hagi de suposar més preu.

Diguem-ho clar, la solució avui no és la política econòmica, fiscal i laboral dels 80, quan es busca que el motor de l'ocupació fossin: la construcció i l'activitat manufacturera de baix valor i costos.

Avui l'objectiu és un nou model econòmic de més valor afegit, que assolirem amb un patró de creixement concordant amb ell, no al del passat que pretenem deixar.

Qui no estigui acord que expliqui cap a pretén emportar-nos, com i que ens costarà.

Basar-se en el conegut

Els consells més útils acostumen a ser els més simples.

Un dels experts que assessoren el Govern Montilla sobre el camí que ha de seguir l'economia catalana per reeixir va recomanar: "basar-se en el conegut i avançar decididament en nous sectors econòmics".

No en tots alhora i molt menys al mateix temps. S'ha de prioritzar – cal llegir, invertir de forma potent - en aquells en els quals raonablement podem despuntar-ne, tot assolint la massa crítica i l'excel·lència necessària. També en aquest segment tornarà a ser imprescindible basar-se en el conegut, aprofitant el que tenim i coneixem i no donant “salts en el buit”.

Aquest és un bon consell. Racional i simple, a més a més, clar i aplicable.

Existeix una unanimitat, gairebé embafadora, en què hem de canviar el nostre model productiu. "S'ha invertit molt en el maó i poc en cervells" o "Menys maons i més ordinadors" són bons resums dels problemes del model seguit en els últims anys i de l'orientació del que hem de seguir en el futur.

Dit això, el problema apareix quan cal concretar.

En aquest sentit, cal evitar que l'apel·lació a la R+D+i es faci de forma inconcreta i generalista, perquè correm el risc de fer-ne malbé un dels instruments més potents que tenim. Cal defugir de presentar-la com el bàlsam, gairebé miraculós, que com a l’anunci d'una companyia d'assegurances ho arregla "tot, tot i tot". Aquesta imatge fa que les persones a l'atur, les ocupades i les empreses, desconfiïn de la seva capacitat, doncs no la percebin com aplicable sobre el coneixen.

Un objectiu que no s'entén, es transforma en inabastable. Ningú no es compromet i s'esforça per assolir allò que no entén, o no veu útil. Això obliga a dos exercicis, un de concreció i un altre d'explicació. Per, i per a, això, és molt útil basar-se en el conegut.

Sortir de la crisi i recuperar la senda de creixement no suposa que tot el que es faci hagi de ser nou, encara que, això sí, haurà de ser diferent.

És cert que la nostra economia s'ha de basar en la producció de béns i serveis, en lloc de l'especulació financera, que amb salaris baixos i condicions precàries no avançarem, que ha de millorar el què fem, i com ho fem i també la formació i capacitació de les persones que ho fan i faran.

Per això, és un bon consell que es recomani no menysprear la potència econòmica i ocupacional de sectors madurs, com per exemple el turisme o l'automòbil, i que es lluiti perquè no esdevinguin obsolets. A això hi haurà que afegir-ne el nou, en la indústria i en els serveis, per compensar el que, dissortadament, no tindrà futur perquè la seva modernització és insuficient per que recuperi la competitivitat internacional que necessiten.

Aquest és un missatge positiu. Fa més comprensible l'horitzó i assumibles els esforços que empresaris i treballadors faran per canviar, per millorar, per formar-se, perquè ho faran sobre el que coneixen.

Basar-se en el conegut, no és un palanquement en el passat, és la palanca per assolir el futur.

Per segona vegada

Les persones som els únics animals que ensopeguem dues vegades a la mateixa pedra, assevera una molt coneguda dita popular. Potser la cita no sigui científicament encertada, ja que la humanitat ha progressat aprenent dels errors, més que dels encerts. No obstant, això ha estat així, sempre i quan, hagi extret les conseqüències dels errors i no s’hagi entossudit en repetir-los.
Així doncs, la dita popular cap imputar-la al fet de reiterar en l'error, per incapacitat d’haver après de la primera ensopegada. Això és el que ha succeït a Cervera, amb l'empresa italiana ACC Spain, abans Cubigel.

L'any 2002, Lear Corporation SA va decidir tancar la planta que tenia allà amb prop de 1300 persones emprades, al·legant falta de rendibilitat, que no pèrdues. Llavors, es va suscitar un intens debat sobre la deslocalització d'activitats de baix valor afegit i la reindustrialització de les zones que afectaven.

Per urgència, necessitat i conveniència política (relacions entre assessors de l'empresa i alts dirigents de la Generalitat de CiU i la proximitat de les eleccions del 2003), es va cloure el tema amb ingents ajuts públics, reindustrialitzant amb el mateix model que estava fracassant.

En el 2003, després de fer comprar, l'INCASOL, les naus de Cervera perquè Lear pagués les indemnitzacions laborals, des del Govern es va fer que, de nou, aquest organisme públic les adeqüés (altre vegada amb càrrec a l'erari públic) perquè s'instal·lés Cubigel i així poder presentar un suposat èxit polític. Al cap de cinc anys, aquest projecte ha fet aigües. S'han perdut “bous i esquelles”, és a dir, diners públics i llocs de treball. I això malgrat els intents que des dels governs d’esquerres s’han desenvolupat, tots aquest anys, per intentar redreçar un projecte mal concebut.

Apostar per un model productiu de béns i serveis amb més valor afegit, és menys ràpid i s’ha de reconèixer que té els seus riscs, però sobretot el que té són possibilitats d’èxit. Al contrari, replicant el model industrial caduc, que busca competir exclusivament amb els costos laborals directes, es perd segur.

Si hem ensopegat dues vegades, que no n'hi hagi una tercera, donem-li a la gent de Cervera oportunitats reals.

I aprenem dels errors, per a no repetir-los.

Un mal senyal

La proposta de directiva sobre les 60 hores és un mal senyal.

Es miri com es miri, tant des del punt de vista econòmic, polític com a social, és un mal senyal.

Un mal senyal econòmic, perquè fa creure que Europa pot competir, en aquest món globalitzat, adoptant les condicions laborals dels països emergents. Aquest és el camí directe de la derrota!

Mai podrem rebaixar-les tant com ells, i si ho féssim, en sorgirien d'altres amb pitjors condicions. L'estratègia europea intel·ligent, per competir en la societat del coneixement, és i serà la de produir de béns i serveis de major valor afegit.

Un mal senyal polític, perquè pressuposa construir Europa rebaixant els drets, fins el nivell del que té menys, en lloc de propiciar la cohesió entre tots, com fins ara, mitjançant la promoció dels que estaven en pitjor situació fins que arribin a la situació dels més elevats.

I un mal senyal social, perquè retrotreu drets assolits col·lectivament, permet la superació de la jornada màxima de 48 hores, establertes el 1917 per l'OIT i adoptada per Europa, és contradictori amb la recerca de la conciliació entre la vida laboral i personal i amb la jurisprudència dels tribunals europeus i incorpora la individualització de les relacions laborals.

Encara que la directiva s'aprovi en el Parlament Europeu no s'aplicarà a Espanya. Les 40 hores setmanals, o la seva equivalència anual, continuaran vigents, també la no disponibilitat d'aquest dret de forma individual, així com, la seva reducció i regulació per i en els convenis.

Però, malgrat això, és un mal senyal.

I els senyals són importants. Els missatges i els senyals llançats per una autoritat condicionen tantes decisions individuals que es transformen en fets col·lectius, i per això no hauria de prosperar.

Projecte de llei de seguretat industrial (debat de totalitat)

Intervenció al Ple del 20/02/2008.

Sr. Josep Maria Rañé i Blasco

Gràcies, senyor president. Senyor conseller, senyor secretari d´Indústria, senyor subdirector general de Seguretat Industrial –senyor Roig–, senyores i senyors diputats.

Dues petites precisions només abans de començar, perquè no vull entrar en aquesta polèmica. Si ho fem en termes de vots, no sempre han estat la primera força –si ho fem en termes de vots, no sempre–, i la segona, sàpiguen que aquesta llei, de l´anterior Govern i aquest, l´hem explicat, justificat i avalat sense establir cap relació amb la gestió anterior. Per tant, "excusatio no petita, accusatio manifesta". (Veus de fons.) D´acord. Entrem en aquest tema.
Finalment, un altre cop arriba la tramitació de la Llei de seguretat industrial. Aquesta és una llei amb una aparença aspra i feixuga; molta gent diu que és molt tècnica, i és cert. Però, malgrat aquestes característiques, això no impedeix, sinó més aviat tot el contrari, que sigui una llei altament important per a les persones, de les quals moltes vegades, en aquests debats, ens oblidem; posem més per davant els concessionaris, els operadors, que no pas l´objecte d´aquesta llei, que és la seguretat de les persones i les instal.lacions.
Del correcte funcionament del model de gestió de la seguretat industrial que establim en depèn que siguin segures activitats que ara no hi parem compte, perquè s´han transformat en habituals. I és bo que sigui així; és bo que no hàgim de viure obsessionats per la seguretat, sinó que ens sentim i ens sapiguem segurs, raonablement segurs, evidentment, ja que tots coincidirem que la seguretat total és un objectiu a assolir però que no existeix. Necessitem poder viure sense tenir el dubte que qualsevol de les coses que succeeixen al nostre voltant, que succeeixen o que es mouen al nostre voltant, són un perill greu per a la nostra vida, per a la nostra seguretat.Necessitem que hi hagi un seguit de normes que previnguin i mitiguin els riscos que ens envolten; normes i codis de seguretat que molts d´ells tenen, com ha dit el conseller, una dimensió internacional, que acumulen i sintetitzen el coneixement sobre la prevenció, que dissortadament ha estat en molts casos el resultat de l´observació dels problemes que s´havien succeït quan no s´havien pres anteriorment.
Per exemple, i ho ha dit el conseller, les normes Seveso I i II, sobre seguretat de les instal.lacions químiques, estan batejades amb el nom de la ciutat italiana que l´any 76 va patir una fuita a la planta de Roche que va afectar 35.000 persones residents a Seveso, Meda, Cesano Maderno i Desio, va produir 447 casos de cremades químiques agudes, 193 casos de cloracné, i va contaminar amb dioxines 1.810 hectàrees de terreny.
No és d´estranyar, i ho entendran perfectament, que aquesta llei també vetlli per la coexistència dels diversos usos del territori, no sigui que aquesta coexistència, si no la regulem, si no l´establim, si no posem normes i condicions, es constitueixi en un problema potencialment perillós per a la salut. Són aquests aspectes de la seguretat industrial que convé tenir presents i que té presents aquesta llei.
Però no solament convé tenir presents les activitats que es desenvolupen a l´interior de les empreses o els seus productes, sinó també algunes altres activitats que es produeixen en el sector serveis –valgui per exemple l´ús de materials radioactius amb finalitats curatives, relacionades amb la salut–, o, evidentment, activitats que també fem els particulars.
Així, doncs, aquesta no és una llei industrial ni industrialista; és una llei amb una forta incidència sobre la vida normal de les persones: activitats habituals i normals,com ara pujar un ascensor, fer funcionar estufes o cuines de gas, calderes o calefactors, gaudir d´una calefacció i refrigeració, d´instal.lacions, circular amb automòbil, connectar i fer servir aparells elèctrics, perquè siguin segures, necessiten l´existència de normes específiques i del seu compliment.
No hi ha perill de sobrelegislació; hem de vetllar per la seguretat, i això requereix normes i el compliment de les normes, i aquesta llei el que pretén és buscar quadrar aquest cercle. Necessitem normes, sí, encara que, com no pot ser d´una altra manera, la gran majoria no seran dictades des de Catalunya, encara que n´hi haurà algunes que també tindran un pes important; valgui per exemple el reglament tècnic de gestió de la baixa tensió. I això és bo, que no totes estiguin aquí, fetes des d´aquí. Si ho poguéssim rebaixar, si tinguéssim aquesta capacitat, si totes ho fossin, es podrien produir dos fenòmens negatius: un, rebaixar en excés les exigències de seguretat, practicant un dúmping que afavoriria l´increment de beneficis empresarials i que ho pagaríem amb accidents, o, per contra, afegiríem condicions addicionals que minvarien la competitivitat de les nostres empreses. Per tant, l´equilibri d´aquestes normatives és evident.
Aquesta llei, doncs, el que planteja també és tenir que la seguretat a Catalunya es farà i hi haurà un sistema públic que farà que les empreses i particulars compleixin les normes. Això és el que defineix aquesta llei, la forma com organitzem la seguretat industrial per fer del nostre un país més segur. Amb aquesta llei es fa un pas endavant en la superació de la provisionalitat i del duopoli existent al nostre sistema de control de la seguretat; duopoli a què s´ha arribat a Catalunya quan després d´externalitzar la inspecció –no ens n´oblidem, les concessions no era un règim de funcionament, era un procés d´externalització de la inspecció del poder públic, de privatitzar aquesta situació–, després d´externalitzar la funció inspectora en matèria de seguretat industrial i de la inspecció tècnica de vehicles però que no es va modificar quan es va liberalitzar el mercat de la seguretat; provisionalitat perquè es van prorrogar les concessions sense modificar el sistema de seguretat industrial més enllà de la durada d´aquestes.
Aquesta és una llei que transita d´un model intervencionista de la concessió administrativa al de la regulació condicionada, que ofereix l´increment de la competència entre operadors i d´un reforç del paper de l´autoritat de la seguretat industrial del Govern; una llei que aprofita i respecta allò que el sector privat ha generat i que ha demostrat una qualitat, però que al mateix temps vetlla perquè l´increment de la competència no faci malbé la qualitat. És cert que eren possibles altres models, sí. Amb les competències que tenim, amb la sentència del Tribunal Constitucional, podíem fer altres models, però hem triat aquest perquè considerem que és el més adient. Podíem tornar una altra vegada a un règim de concessió, podíem fer-ho, però evidentment aquest tenia els problemes que hem plantejat. Podíem també anar a un model lliberal, d´autorització i un lax control.

Hem optat, amb aquesta llei, per un sistema diferent, una autorització condicionada i un control per part dels poders públics sobre la qualitat dels operadors en el mercat de la seguretat; un mercat en el qual han d´intervenir els poders públics per dues raons fonamentals: primer, perquè es tracta de preservar un valor, la seguretat, la seguretat de les persones que li ho exigeixen als poders públics, i també per la mateixa imperfecció del mercat de la seguretat. L´activitat econòmica al voltant de la seguretat surt d´una imposició, d´unes normes per garantir-la; no és fruit de la satisfacció d´una demanda, d´una necessitat per part de l´usuari i el consumidor. Aquests dos elements justifiquen que hi hagi un control addicional d´aquests elements.
De la primera raó, de la mateixa seguretat, es deriva la necessitat de reforçar i modernitzar el paper de la Generalitat de Catalunya. Aquí rau la raó d´ésser de l´Agència Catalana de Seguretat Industrial, que reprèn, recupera, per a l´Administració les funcions que es van externalitzar quan es van fer les concessions, però que ni es van recuperar, ni es van reorganitzar en aquell moment, i que l´evolució legislativa va liberalitzar. No es privatitza, doncs, la gestió, sinó que el que fem és recuperar aspectes que es van privatitzar, i, en aquest tema, treballar-hi amb més eficiència.
La defensa d´un paper actiu, que no exclusiu, del Govern es basa en l´experiència viscuda en altres àmbits de la seguretat, on la liberalització sense control del mercat de seguretat ha conduït a un descens important de la mateixa seguretat, i, si no, vegin l´experiència en el tema de la salut i la sinistralitat laboral.
De la segona raó, la imperfecció del mercat de la seguretat, es deriva una fórmula d´autorització condicionada: en no ser un producte o un servei desitjat, sinó imposat, les regles del mercat no garanteixen aquesta competència. Molts clients cerquen proveïdor que els ofereixin, en un sistema normal, la satisfacció de les seves necessitats, aquí no; aquí es busca el preu més barat, i això va en contra de la qualitat. Per tant, la participació del Govern és altament necessària.
Amb aquestes circumstàncies entendran que nosaltres defensem amb claredat i amb fermesa aquest nou model de seguretat industrial, que té com a objectiu ordenar la seguretat a favor dels ciutadans d´aquest país i fer de Catalunya un país molt més segur.
Moltes gràcies.