Pàgines

dimecres, 30 de maig del 2007

Participació o crispació



Resulta cruel tenir que escollir entre participació o crispació.

La crispació política té mala premsa, ningú la desitja o reconeix desitjar-la. Però tanmateix, allà on s’instal·la creix la participació electoral. Possiblement la seva absència es un - encara que no l’únic - dels factors que explica l’alta abstenció del diumenge passat.

A Catalunya no hi ha hagut tensió electoral, no s’ha polarització el debat, ni s’han vist les municipals com primàries o segona volta de res, malgrat els intents del PP i CiU.

No hi ha hagut tensió perquè el PP no ha estat vist, en general, ni com una alternativa ni com una amenaça en l’àmbit local, ja que la seva presencia es molt reduïda.

Perquè el que fa a CiU aquesta ha orientat la campanya amb un únic objectiu: salvar el màxim del seu limitat poder local. Centrant se en les batalles locals ha assolit amb un resultat, tot sigui dit, desigual que suposa un descens global, que s’expressa en la pèrdua una plaça tant representativa com Tarragona o més de 300 regidors a tota Catalunya. Malgrat això estan satisfets perquè encara no s’han enfonsat.

La coincidència en el Govern de Catalunya de las tres forces d’esquerres (PSC, ICV i ERC) ha fet que la seva confrontació es veies circumscrita exclusivament a les seves diferencies als temes locals.

Per si això fos poc, tampoc s’albiraven canvis radicals o substancials, o l’existència d’un adversari global a batre, ni tampoc ha emergit una preocupació global de caràcter col·lectiu que centrés el debat.

Allò que si hi ha hagut, i en molta quantitat, han estat projectes de ciutat i pobles i problemes a resoldre dels mateixos, que han mobilitzat de manera, no homogènia, als electorats locals o ideològics

Els missatges transmesos pels mitjans de comunicació d’abast general, impulsat per aquells que volien fer-ne de les eleccions locals un assaig de les generals han versat sobre aspectes que no s’hi han acostat, ni de bon tros, a les preocupacions de la gent. El terrorisme d’ETA, la participació electoral de l’esquerra abertzale o la falsa acusació sobre la venda de Navarra, tot i esser, temes importants no es decideixen en aquesta confrontació electoral i la gent n’era conscient.

La crispació política no pot esser la forma per incrementar la participació.

La major participació ha de venir de la confrontació política no de la crispació.
Ha de venir de la ma de la contraposició de valors, de models socials i, por extensió, de les diferents solucions que es formulin per solucionar les preocupacions més sentides i reals de les persones, como ara l’accés a l’habitatge, el treball o els efectes que genera el fenomen de la immigració.
En cap cas, hauria venir de la ma de la demagògia o el populisme, com el que han exhibit CiU i el PP, amb al seu alarmisme sobre la seguretat o el confusionisme interessat entre immigració i terrorisme o immigració i inseguretat. Aquestes vel·leïtats estan darrera del rebrot de opcions xenòfobes i racistes i la responsabilitat de forces democràtiques, com aquestes, no hauria de permetre-li cedir a la temptació de cercar un grapat de vot al preu de comprometre la convivència. Perquè aquesta actuació si es la veritable antesala del foment de l’abstenció.

La confrontació, como expressió de la pluralitat, es la essència de la política, la crispació no.

Perquè hi hagi més participació sense crispació, el que hem de fer es treballar i complir allò en el que ens hem compromès amb els nostre veïns i veïnes. Amb això podrem guanyar la confiança vers la política d’aquelles persones que no han anat a votar, però el que es més important, omplirem de raó a la gent que no ha anat a votar.

dimecres, 23 de maig del 2007

Excessos verbals



Existeix una regla que recomana tranquil·litat alhora de solucionar els problemes.

Aquest assenyat consell, quasi mai, es té en compte. Es més, quant més grans son els problemes menys s’aplica. Els nervis s’imposen i fan que la serenor i la reflexió necessàries per fer-li front s’obliden. Això acaba agreujant-los i engrandint-los encara molt més.

D’aquest cercle viciós poca gent se’n deslliure, encara que es força conegut.

Tot aquest circumloqui ve a conte dels excessos verbals, que els últims dies han protagonitzat el dos màxims dirigents de CiU, Artur Mas i Duran Lleida

Sortides de to, que resulten a totes llums excessives. Tenir problemes o estar en campanya electoral no es un parallamps que tot ho excusa o explica.

Esmorzar cada dia amb el degoteig d’enquestes que reflecteixen com es va dilapidant la herència rebuda, segur que no es gaire reconfortant. Tampoc deu ser gaire estimulant haver de polemitzar pública i obertament entre els socis de la federació, com ho fan dia si, dia també. I no per petites coses sinó per temes com ara, la magnitud de la desfeta electoral, la presencia, o no, en el govern central, l’orientació dels pactes electorals o l’estrambòtic suport a un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Tot una expressió del desconcert i “guirigall” en que viuen i l’expressió de que ningú té l’autoritat per aturar l’espiral de degradació en la que s’estan ficant.

Com sempre fan el nacionalistes, l’única sortida que troben es cercar un enemic exterior, per transferir-li totes les culpes. Aquest “terrible dimoni” no pot ser un altre que els socialistes, en general, i el President Montilla, en particular.

No obstant, de vegades aquest remei pot ser pitjor que la malaltia i precisament això es el que els hi esta succeint.

Intentar “escalfar la campanya” mitjançant la importació – convenientment traduïda al català - del clima de confrontació política que intenta generar el PP a la resta d’Espanya i amb el mateix tema, el terrorisme, com va fer Artur Mas es una greu irresponsabilitat.

Duran Lleida no li ha anat darrera, equiparar al President de Catalunya amb un membre d’una família del crim organitzat del sud d’Itàlia es un altre excés intolerable, per el que no existeix cap atenuant, ni el fet de veure com regidors i alcaldes de poblacions petites, que en altres moments es presentaven per CiU, els abandonen per incorporar-se a altres llistes polítiques.

Si de veritat creuen que amb aquest excessos mobilitzaran al seu electorat, aleshores es que estan molt pitjor del que sembla.

Amb aquestes actituds ni polaritzaran la campanya entre ells i el PSC, ni atrauran a més persones cap les urnes, tot el contrari. Fomenten l’abstenció, en especial la dels seus antics votants desconcertats davant d’aquests girs.

Si no recuperen ràpidament el seny, s’arrisquen a que els seus electores els hi retirin el crèdit que encara els hi mantenen.

Allà ells!. Nosaltres a lo nostre. A guanyar la confiança i el suport de més i més gent per continuar fent avançar Catalunya pel camí del creixement econòmic i el progrés social.

dimecres, 16 de maig del 2007

El nus gordia


La fórmula utilitzada por Alexandre el Magne per a desfer el nus gordia, va ser assestar-li un cop d’espasa. Certament, va desfer el nus però va trencar la corda.

De la mateixa manera actuen alguns dels nostres politics, mancats d’idees o plantejaments en temes tan sensibles com la immigració o la seguretat.

D’aquest temes se’n ha de parlar. Però tanmateix s’ha de fer amb serenor i rigor, fugint en tot moment de la demagògia, de l’oportunisme i sobretot de l’electoralisme. Perquè tothom hem de saber i reconèixer que els problemes complexos no tenen solucions simplistes.

“La distancia entre la realitat i la seva percepció, es la política”, aquesta es una sentencia d’en Josep Ramoneda amb la que combrego al cent per cent. Si es treballa només amb les percepcions es cau indefectiblement amb l’exageració i la demagògia. I si es fa exclusivament des de la vessant de la informació objectiva ens aboquem a la tecnocràcia freda i distant del la ciutadania. Aquesta es la rò per la que els politics, i amb més rao, les politiques han de fugir d’aquet dos extrems.

“Resoldre problemes i no pas generar-los” como exigia el President Montilla es l’obligació de tots els polítics. Aquesta regla s’ha d’aplicar a tots els nivells, local, català, espanyol, europeu o mundial. I es més exigible quanta més responsabilitat política es tingui. Es per això que en Josep Piqué no pot justificar, disculpar, o mirar per un altre banda, quan s’emet un vídeo on la immigració i la delinqüència es correlacionen obertament. No es quelcom que sigui nou, el candidat badaloní del PP – secretari d’organització de Catalunya d’aquesta organització i promotor del vídeo – repeteix cada setmana als debat de Tele-Taxi TV on hi participa.

Tampoc es disculpable - ni como “escalfada verbal” – l’excés d’en Mas on a més d’identificar el terrorisme islàmic amb la immigració, responsabilitza al Govern de la Generalitat d’aquest fet

La creixent complexitat dels temes i la seva incapacitat per a formular propostes positives es porta a teoritzar “el cop d’espasa” com a solució.

Si en els temps d’Alexandre el Magne, tallar o desfer el nus gordia es considerava el mateix. Avui dia, no. Avui dia, trencar la corda de la convivència o escampar pors no es una solució, sino tot el contrari, es crear-ne un nou i més greu problema.

¡Y això després passa factura!.

dimecres, 9 de maig del 2007

Sense nord


A molts dels actes de les eleccions municipals ningú, o quasi ningú, parla de les mateixes coses que omple el temps de les emissions audiovisual o l’espai en la premsa escrita.

L’excepció a aquesta norma la troben només en “les primers espases”, en aquells que desprès copen els mitjans de comunicació, en una realimentació permanent, a partir d’intervencions relacionades amb temes de “l’alta política”. El exemple més paradigmàtic d’aquesta practica es l’obsessiva mania del PP i Mariano Rajoy de parlar d’ETA, per amagar els escàndols urbanístics que protagonitzen els seus alcaldes i regidors.

Llevat d’ells tots els que hi participen - oradors i públic - es centren en explicar i conèixer problemes i solucions. Dic bé, el públic també vol explicar-se i fer propostes. Ambdós aprofiten, un cop acabat els discursos més formals, per dialogar sobre els temes de caràcter públic i traslladar-se mútuament preocupacions i alternatives concretes. Això es que vaig viure als de Sant Esteve de Sesrorives o els de Sant Feliu de Llobregat en els que hi participat, fins ara.

Aquesta experiència no es exclusiva de les poblacions de milers d’habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona. També vaig poder viure una cosa semblant en la presentació de la candidatura d’Independents pel Poble-Progés Municipal de Corça a Girona.

La realitat local, sobretot la de cents de petits municipis, es tan rica i complexa que necessita de vegades de formules menys rígides i partidistes per afavorir l’apropament a la política de persones decidides a treballar pels altres. Aquest es el cas d’aquesta candidatura que encapçala Maria Carme Guell.

La aparició de candidatures com aquesta, que tenen la seva raó de esser en l’objectiu de les persones que la composen d’aconseguir la millora del seu poble, es un signe de vitalitat política. Un signe que té molt a veure amb l’agrupament de les persones políticament més inquietes dels seus municipis, que coincideixen en la diagnosi dels problemes que viu el seu entorn i també en les solucions que es poden desenvolupar, que tenen en comú unes sensibilitats socials properes, no estrictament coincidents però properes, i en el que la pertinença a un partit es una situació habitualment estranya.

Perseguir-les i impugnar-les judicialment com fa CiU, quan es coaliguen amb el seus adversaris, es a més d’un error la expressió de la seva desorientació i desesperació.

La més que previsible pèrdua d’influència en el reductes que li resten de poder local es hi fa perdre el nord. Intentant guanyar als tribunals, allò que tem perdre a les urnes, no fa més que agreujar el problema ja que s’allunya encara molt més de la gent.
La seva pretensió de restringir i controlar la pluralitat que emergeix al marge d’ells esta condemnada al fracàs, per més que ho intentin.

divendres, 4 de maig del 2007

El mon del treball al Parlament


Avui faig quelcom que fins ara no havia fet, recollir una intervenció parlamentaria meva.

El meu blog, fins aquest inserció, només recollia opinions i articles sobre temes que em generen reflexions. A partir d’ara, també inseriré els debats parlamentaris, ens el que hi participi, o intervencions que em semblin que poden tenir algun interès.

Per inaugurar aquesta secció vull incorporo la meva pregunta, ahir dia 4 de maig, al President de la Generalitat sobre la valoració que fa el govern de la situació del mercat de treball, que va consistir en:

"Molt Honorable President Montilla:

Venim d’una setmana amb fets rellevants en relació al mon del treball.

La publicació de l’enquesta població Activa.
El primer de Maig, i
El dia Internacional de la Seguretat i la Salut laboral

Les dades estadístiques ens permeten afirmar que a Catalunya:

“Avui treballen més persones que mai”.

Quasi 3 milions i mig de persones, 2 milions d’homes i 1 milió i mig de dones.

Amb aquest resultats ens hem avançat, en temps i quantitat, als objectius que tota Europa vol assolir dintre de 3 anys.

Això ha estat possible perquè:

· la nostra economia es capaç de generar prous llocs de treball

· les dones s’han incorporat al mon del treball. Al nom el treball retribuït, per esser exactes, ja que les dones sempre han treballat.

· i l’arribada i la incorporació finalment ordenada, amb drets i deures, de moltes persones vingudes de fora.

Sr. President, vostè coneix la importància que la nostra força politica, els socialistes, li donem al treball.

Del treball depèn que cada persona pugui, amb el seu esforç, realitzar el seu projecte vital. No es, doncs, d’estranyar que considerem indestriable que aquest treball tingui las necessàries condicions de dignitat.

Estem guanyant la batalla de la quantitat de l’ocupació.

I també guanyarem la batalla de la qualitat de l’ocupació, si es redueix l’excés de temporalitat i la sinistralitat laboral. Estem segurs que ho aconseguirem

Li haig de dir que pel que fa a l’excés de temporalitat anem per bon camí. Però hem de perseverar.

En un any, s’han fet a casa nostra mig milió (500.000) de contractes indefinits, que ens han permès reduir en 2 punts la temporalitat. Però encara som al 23%.

De sinistralitat laboral, no patim un excés. Ens sobra tota.

En els 3 últims anys, s’ha aconseguit reduir 17% la incidència total dels accidents, tot i el repunt de l’any passat que ara comença a minvar.

En aquest tema convé ser rigorós i ambiciós.

Perquè ni podem, ni volem, resignar-nos a veure com una persona que surt a guanyar-se la vida l’acaba perdent o perd la seva salut.

Sabem que el Govern no es qui crea el llocs de treball, ni el responsable del tipus de contracte que es fan, ni dels accidents de treball o les malalties professionals, però també sabem que el Govern pot ajudar - hi ha d’ajudar - a que hi hagi més i millor ocupació i, sobretot, menys accidents i malalties laborals.

Es per això que el nostre grup li vol demanar

quina es la seva valoració sobre la situació del mon del treball?


i quines actuacions està desenvolupant o te previst desenvolupar el
seu govern en relació al mateix?"

dimecres, 2 de maig del 2007

L’escala social


“La clau està en mantenir oberta l’escala social”. Aquesta era la senzilla, però alhora complexa, resposta d’un sociòleg sobre com afrontar el fenomen de la immigració.

Una societat que no sigui capaç d’oferir al seus membres la possibilitat de progressar socialment, mitjançant el seu treball i el seu esforç, esta condemnada a viure esclats i disfuncions socials, que seran més o menys intenses segons el nivell de frustració que comporti el contrari.

La recompensa social a l’esforç junt amb la distancia temporal entre les dues, recompensa i esforç, son els valors que la societat industrial va consolidar com a formula de progrés i equilibri.

Substituir el model aristocràtic por el meritocràtic, es a dir, passar d’una societat on el bressol ho determinava tot (posició social, ocupació, educació, salut, esperança de vida), per una societat on el destí ho determinen l’esforç i els mèrits que cadascú desenvolupa, va suposar passar de la societat pre-industrial a l’industrial.

En aquesta societat industrial, el valor del treball, es un valor social. Junt al treball, com la professió, anava indefectiblement units el projecte personal i el estatus social. Tot anava en el mateix “pack”. El progrés laboral comportava l’ascens en l’escala social.

Tot això, ho entenen com a lògic i normal per els autòctons. Però, ho entenen igual per els nouvinguts?

Així va ser en el passat recent. I va servir per a gestionar, amb un gran èxit social, que dels 2 milions de persones, que vivíem aquí, als inicis del segle XX, arribéssim a 6 milions en les seves darreries.

Ara, en pocs anys s’han incorporat 1 milió de persones més, que en la seva majoria ocupen laboralment els escalafons més baixos de l’escala social.

Mantenir oberta l’escala social, no es un signe de “bonisme”, es un signe d’intel·ligència, per, un altre cop, que el saldo final sigui positiu.