Pàgines

dimecres, 26 de novembre del 2008

Sortir del túnel


L'única certitud quan un es troba dins d'un túnel és que hi ha una sortida. Com a mínim n'hi ha una, aquella per la qual s'ha entrat.

Però que hi hagi UNA sortida, no significa que aquesta sigui LA sortida.

Si el símil del túnel l'apliquem a la difícil situació econòmica en la qual ens hi trobem, fàcilment conclourem que ni retrocedir al passat - cap a la sortida coneguda -, ni resignar-nos a viure en ell són opcions acceptables socialment o econòmicament. La solució és marxar cap a endavant.

Sortir del túnel implica determinació, direcció i confiança.
- Determinació per afrontar les adversitats, avançant i no abstraient-nos en la perplexitat, la queixa estèril o la quimera impossible,
- Direcció per fixar els objectius que podem i que necessitem assolir
- Confiança en les nostres pròpies forces i capacitats.

Això va ser el que va plantejar el President Montilla, en la seva conferència amb motiu del balanç dels dos anys del seu govern.

En cap moment no va negar la gravetat de la situació. Reconèixer un problema és la primera condició per superar-lo, la segona és el treball esforçat i intel·ligent. Per això, i parafrasejant Picasso, va afirmar: "Per grans que siguin els problema, més val que sempre ens agafin treballant".

Seguint el seu peculiar estil de normalitzar l'èpic, va assumir la responsabilitat de liderar les intervencions a curt, en la seva gran majoria pal·liatives, i les opcions estratègiques que ens permetran sortir del túnel cohesionats socialment i més preparats econòmicament.

Com no és el que "s'emporta últimament", és d'agrair la seva sinceritat. Sobretot quan diu que només amb treball, tenacitat, rigor, creativitat, ambició, i unitat, sortirem del túnel. A aquesta tasca va ser a la que va cridar a la societat i a les forces socials, econòmiques, culturals i polítiques.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Aprofitar o aprofitar-se?


Davant dels problemes i les crisis econòmiques, hi ha dos tipus de persones: aquelles que les aprofiten i aquelles que se n'aprofiten. Posant un exemple potser s'entenen millor les diferències.

"La crisi econòmica és una és una gran oportunitat per baixar-nos d'una economia falsa, feta a base d'especulació i recuperar valors com la solidaritat, l'austeritat de vida, la senzillesa," això declarava el Superior dels jesuïtes, l'espanyol Adolfo Nicolás, fa uns dies a Barcelona.

Gairebé al mateix temps però en un seminari de l'opusdeista IESE, el president de Renault España, Juan Antonio Fernández de Sevilla, deia: "El món es divideix entre els països low cost i la resta. A Espanya ens col·loquen fora del grup de baix cost, i som tan ximples que ens n'alegrem d'això". I això que els salaris espanyols són encara la meitat dels alemanys, encara que superiors als que regeixen en els nous socis de l'Europa de l'Est. La seva solució és situar-nos en aquests nivells salarials i alhora exigir ajuts públics perquè els seus costos baixin.

Al contrari, altre alt directiu espanyol d'una multinacional americana del sector auxiliar de l'automòbil, José María Alapont, afirma: "Que Espanya hagi deixat de ser un país de baix cost és positiu, perquè significa que ha millorat econòmicament, però també que ja no podem seguir com quan era un país barat. Ara només pot competir amb més tecnologia i més innovació".

Un mateix fet, dues solucions diferents.

Una, aprofita la crisi per millorar, mitjançant l'esforç i els canvis necessaris per reconstruir un futur renovat i possible. L'altra, s'aprofita de les circumstàncies, exigint - als altres, és clar - sacrificis i renúncies socials però sense modificar les causes que són darrere dels problemes, amb això rearma una bomba que acabés esclatant de nou, perquè reprodueix les condicions que ens han conduït fins a aquesta situació.

Quina opció erigiran les nostres empreses, empresaris, dirigents socials o polítics? Segons quin sigui, així ens anirà.

I en gran manera dependrà del que fem. Per això hem d'aprofitar aquesta situació perquè es recuperin la sortida de la crisi no es faci a costa de les avenços socials que siguin han protagonitzat, perquè no la pateixin més els més febles i per a que els valors que tornin ha implantar-se siguin aquells que posen l'economia productiva al servei de les persones i no les persones al servei de l'economia especulativa. En suma perquè els que ens han ficat en aquest problema , a sobre, no s'aprofitin de la resta.

dimecres, 12 de novembre del 2008

Flexibilitat exigent



Flexibilitat ha de ser un concepte maleït. Cada vegada que el President Montilla l'introdueix en algun dels seus discursos s'arma.

Fa uns mesos va ser a compte del finançament autonòmic i ara en relació amb les conseqüències laborals de la crisi econòmica.

En els dos casos, advocava pel mateix mètode per solucionar els problemes: exigència i flexibilitat, per assolir bons acords i solucions als problemes.
Una vegada enunciat el concepte, es van disparar les interpretacions i les respostes irades. En elles els "replicadors", per fer-se valer davant dels seus, li exigien que ho arregli tot i que no cedeixi en res.

No és nou, acostuma a ser la posició d’aquelles persones que s'interessen més pels conflictes que per les seves solucions, doncs busquen aprofitar-se de la seva existència per la seva promoció personal, que anteposen els seus interessos als dels qui diuen, o volen, representar.

Realisme en el reconeixement dels problemes, fermesa en els plantejaments, atenció a qui ho necessita, optimisme i confiança en les nostres forces i en el nostre esforç, lideratge dels canvis i flexibilitat en la concertació; amb aquests vímets es van afrontar i van superar en el passat problemes. Que tot sigui dit de pas, eren tan, o més, greus que els actuals.

Alguns dels dirigents polítics, empresarials o sindicals, no han viscut aquesta experiència, no la fan seva, ni la volen fer. Han "crescut" en els anys de bonança i els costa presentar-se davant de la gent i dir-los que "hem de tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a vèncer" els problemes.
Estan massa acostumats a no tenir que entomar problemes, sinó a repartir dividends. Montilla, no. Ell ja ha viscut i ha coprotagonitzat processos equivalents -que no iguals- a l’actual, per això quan parla, parla clar i se l'entén. Per això, no fa ni demagògia, ni fa volar coloms.

Sense acords no hi haurà solucions, ni en el finançament, ni als expedients de regulació (inclosa Nissan), però assolir-los requerirà, de totes les parts, buscar-los i una actitud d'exigència flexible.

dimecres, 5 de novembre del 2008

Responsabilitat, no actes de fe


Fe és creure en el que no es veu. A CiU ningú no li demana que faci actes de fe, el que la gent espera d'ells és que siguin responsables.

Immediatament després que el Govern de Catalunya fes públic l'avantprojecte de pressuposts per al 2009, els portaveus de la coalició nacionalista anunciaven que els rebutjarien. Encara que no els coneixien, perquè no havien tingut ni temps d'estudiar-los, van dir que els rebutjaven perquè no se'ls creien. Ningú no els demana que recolzin el que coneixen, però si els és exigible que no rebutgin el que desconeixen.

2009 serà previsiblement un any difícil, l'evolució de l'econòmica així l'augura. Les línies mestres que conté el projecte de pressupost elaborat per l'equip que lidera el Conseller Castells s'ajusten al possible i necessari. Que no és un altra cosa que contenir la despesa corrent - congelació dels salaris dels alts càrrecs inclosa - i incrementar els recursos per atendre les necessitats del país: millorar les infraestructures, incrementar la investigació aplicada a la producció i l'atenció d'aquelles persones que més ho necessiten.

Els pressuposts es podran millorar treballant, de costat, amb el Govern. Rebutjant-los, sense conèixer-los i sense proposar alternatives, no. En lloc d'oposició hauria de practicar la proposició i més quan es tracta de donar sortides als problemes de les persones que viuen a Catalunya.
De nou els seus estrategs s'equivoquen, anteposen els seus interessos partidaris per tornar al Govern als de les persones que volen representar.

S’obliden que la major preocupació de la gent, avui, és que des de la política es treballi conjuntament contra la crisi, no que s'utilitzin els seus problemes per a fer política.
Els governs (el català i l’espanyol) estan prenent mesures per afrontar els problemes de les entitats financeres, però també es preocupen i s’ocupen dels problemes de les persones de a peu. Intenten que el màxim nombre d’elles continuïn treballant, que si perden la seva feina es recol·loquin, es formin, o puguin continuar fent front als pagaments de les seves hipoteques.

A l'oposició, com no està al govern, no se li demana res de tot això, ni que faci actes de fe en relació al govern, només responsabilitat. I ni això són capaços de fer.