Bloquejats

Finançament i pressuposts s'han entrellaçat. Ambdós corren el risc de bloquejar-se mútuament.

És possible bloquejar els pressuposts de l'Estat? Sí, però no és convenient per a ningú.

Coincideixo, en això també, amb el meu amic López Bulla que fa un dies en el seu bloc, "Metiendo Bulla", en ple estiu s'atrevia reflexionar tot preguntant-se : "¿HAY QUE BLOQUEAR EL PRESUPUESTO DEL ESTADO?.

No és convenient políticament, però sobretot no ho és socialment. Especialment, aquesta última, pels efectes que produiria sobre les persones que han de rebre els seus resultats.

Les prorrogues pressupostàries produeixen forts impactes econòmics, moltes vegades contradictoris i no sempre positius.

Resulten "molt útils" com a mecanisme d'ajust i contenció de la despesa pública i més quan els ingressos públics cauen per la frenada de l'activitat econòmica, això podria incentivar a aquells "economicistes de mires curtes" que volen deixar actuar a les forces del mercat per reordenar la situació, en que ens trobem, a defensar-la com a mal menor, obviant, a més a més, tenir que debatre les actuacions econòmiques per fer-ne front a la situació, doncs "tenir que atendre les demandes socials, perverteix la ortodòxia econòmica".

No obstant, per a la resta de mortals aquesta situació resulta molt poc recomanable doncs, al mateix temps, impedeixen reorientar el potencial del pressupostos vers el que fa falta per encarar-la, ja que en la contenció de la despesa pública no és troba la solució, sinó en la execució d'una política econòmica anticíclica.

Però allò que em sembla més rellevant, i a voltes més oblidat, és que això agreuja encara més els efectes negatius de caràcter social de la mateixa. Sense la priorització en les mesures econòmiques per afrontar la situació i les mesures socials per pal·liar-ne els efectes, la crisi tindrà unes conseqüències pitjor pels sectors socials més desprotegits, davant ella. Per això resulta tant irresponsable abonar aquesta opció i sorprèn l'alegria amb què alguns manegen aquesta situació que no beneficia ningú.

Vull dir que aquest element no pot ser present en el procés de negociació del finançament? En absolut. En primer terme, perquè ja hi és i en segon, perquè estan relacionats. El finançament ha de tenir reflex en el pressupost i a l'inrevés. El que jo afirmo, és la conveniència de no tenir que arribar a utilitzar-ho, o com a mínim, que es sigui conscient que no és un instrument de pressió unidireccional.

D'altra banda, el Govern Central tampoc pot fer com si això no fos un risc real, per intentar d'aquesta manera guanyar una millor posició relativa en el procés negociador. La no superació de la tramitació parlamentaria del pressupost suposaria un dur revés polític. Es faria patent que ara, i malgrat l'avenç electoral, no s'aconsegueixen travar les aliances suficients per tirar-lo endavant, com es feia abans. Sense un acord sobre finançament autonòmic que pugui ser assumit a Catalunya no hi haurà desbloqueig, ja que l'aportació de tots els diputats catalans, inclosos els 25 del PSC, són imprescindibles. Potser perquè és una de les poques vies políticament possibles que resten per treure endavant els pressupostos, doncs l'altra via per assolir la majoria suficient, la via basca del PNB, apareix tancada, mentre el referèndum d'Ibarretxe es mantingui.

A Catalunya, el bloqueig pressupostari i la pròrroga del vigent, suposen la no aplicació de l'Estatut i el manteniment del deficient sistema de finançament actual, que van pactar CiU i PP, és a dir un mal negoci.

No és dolent que es sigui conscient que aquests (pressupost i finançament) són un parell de ganivets sense mànec. Qui vulgui utilitzar-ne un, contra l'altra part, es farà tant mal com el que vol provocar. Ajudarà molt a tenir una posició temprada, que no tèbia.

Com sempre en les negociacions, i aquesta no és massa diferent, per desbloquejar aquest "sodoku" han de guanyar tots.

Així doncs, el que procedeix és que tots treballin per a l'acord, no per quedar bé o derrotar l'altre. Aquest es un procés que es resol amb intel·ligència, fermesa, discreció i habilitat negociadora, com les que practica el President Montilla i no amb sortides de to, protagonismes, exhibicionismes i vols gallinacis.

Lluitar contra fantasmes

La futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut no avalarà que Catalunya tingui un sistema de concert econòmic i el seu finançament cabrà dins del sistema general, segons recollia “La Vanguardia” en la seva edició del dia 4 d’agost fent-se reso d’una presumpta filtració informativa.

Quin gran descobriment! Si la Constitució hagués previst un sistema de concert econòmic per a Catalunya, ho hauria dit. I si l'Estatut ho hagués buscat, també ho hauria dit. Però, ni un ni l'altre, no el diuen. La raó es senzilla, no forma part de les seves previsions.

D’altra banda, que hi hagi una relació bilateral Catalunya-Estat, no exclou que els acords entre ambdues no siguin generalitzables - l'Estat garanteix que així sigui - i per tant integrable en el model general. És més, així es va explicar alhora de defensar la constitucionalitat de l’Estatut.

El fet que el text estatutari reculli l’existència d’una agència concertada - que no concert econòmic -, una major participació en els impostos no cedits (IVA, IRPF i Impost de societats), un anivellament dels serveis bàsics (salut, educació i servis socials) i una distribució que respecti el nivell de població real, no faran que Catalunya deixi d'aportar recursos de forma absoluta i solidaria. Això serà així mentre el seu nivell de renda sigui superior a la mitjana estatal. En tot cas, l’aplicació del Estatut i amb ells aquest factors corregirà un injust excés de transferències que es necessiten per atendre les necessitats de les persones que viuen aquí.

Si aquests problemes no es deriven dels texts jurídics. On neixen aquests fantasmes? En l'imaginari polític de qui van interposar els recurs, els quals donen com assolides les anunciades però insatisfetes demandes dels nacionalistes, que al seu torn, justifiquen amb elles la insuficiència de l'Estatut. De nou amb aquest joc, es creen uns inexistents greuges a banda i banda, per a després, passar a combatre'ls amb virulència i desafuro.

El Constitucional ha de "barallar-se" amb els texts, no amb fantasmes. Ha de resoldre pensant en l'escrit i no a interpretar restrictivament futuribles no plantejats. Ha de fer com fan les Cambres de Comerç catalanes, centrar i concentrar el debat en el concret, i quantificar en els euros les diferencies.

Així s’ajuda a avançar cap a la solució, lluitant contra els fantasmes, no.

Artur... estigues-te quiet!!!

"Que poc dura l'alegria a casa del pobre!", diu una dita. I és veritat.

Era massa per ell. No n'aprendrà mai. Ni del seu mestre polític, Jordi Pujol, ni de ningú. "Ara no toca"... moure's de la tanca que les forces polítiques de Catalunya han constituït per defensar el contingut de l'Estatut i per que no ens facin un gol. Però ell, com si res, s'ha de moure, ha d'intentar sobreeixir.

L'altre dia el ex-President Pujol amb el seu article a la Vanguardia ("por alusiones"), feia pedagogia d'aquesta idea, alhora que també feia una gran contribució pel bon èxit de les negociacions sobre el finançament, al finalitzar-lo dient: "agrairé que no m'utilitzin".

Doncs bé, el seu deixeble (Artur Mas) no sol no ho diu això, sinó que fa tot el contrari. Demana, a crits, que l'utilitzin.

Deu considerar que formar part de la tanca defensiva no es feina per ell. Que no pateixi quan arribi el moment de trenar una altre tipus de jugada, ja tindrà paper, i podrà exhibir-se i fer-se fotos i tot el que necessiti, sempre que hagi treballat en equip i per l'equip. Però ara no toca obrir escletxes, no és hora de "prima dones".

Aquest afany de protagonisme és el que li porta a dir que "si abans del dia 9 no hem definit el que volem, CiU dirà la seva". No havíem quedat que volíem una proposta més definida per part de la Administració Central?. Perquè ens hem de moure abans que es concreti l'oferta?. De veritat, vol col·laborar en assolir un bon finançament o està més preocupat pel seu protagonisme?

Artur, no t'adones que això no es fer país? Què ens afebleix col·lectivament? Què és el que volen? Que ens moguem, que obrim les defenses.

Artur, sisplau... estigues-te quietet, que estàs més... "guapo"! Gràcies!! (reposta tipus Polonia)

Tensar la corda

La corda s'ha tensat. Tot just iniciar-se formalment la negociació sobre la reforma del finançament autonòmic, s'ha tensat.

El temps de les divagacions i moviments tàctics ha conclòs. S'ha acabat el parèntesi obert pels congressos dels partits, els pressuposts generals esperen. I sorgeixen les tensions.

És aquest moment de la negociació on, sense moure fitxa, cada part espera que l'altra mogui - a la baixa, naturalment - les seves. I per això la corda s'ha tensat tan ràpidament.

Ara bé perquè aquesta negociació evolucioni des de les fases de tensió fins l'acord, fa falta que es sigui conscient que estan negociant els governs, no els partits. El fet que els negociadors tinguin la mateixa orientació política pot ajudar que la corda no es trenqui, però el que farà possible l'acord és el contingut i no l'empatia.

Quant abans ho entengui el Govern Central, més ràpid es produirà l'acord. Ho dic perquè aquestes crides que alguns governants (centrals o autonòmics) fan a la responsabilitat del socialisme català, aquestes imprecacions a la solidaritat, després de la publicació de les balances fiscals, no afavoreixen la negociació. Fa bé el President i el conjunt del Govern, de no caure en la temptació de respondre. Suposo que hores d'ara, i després del discurs del 20 de juliol, ningú ben intencionat confondrà aquesta prudència amb supeditació.

Estan en joc els recursos per atendre les necessitats de les persones que viuen a Catalunya, per això el President Montilla advertia de la seva preferència i la seva obligació cap a elles si l'obligaven a escollir, encara que manifestés la seva esperança a no tenir que triar.

L'acceptació nominal que fa Solbes dels criteris enunciats en l'Estatut no garanteix el rendiment final del finançament. Aquest és el nus de la qüestió.

No és quelcom que sigui nou, en totes les negociacions anteriors ha estat així. Venim d'un sistema de finançament basat en la participació en els pressupostos generals de l'Estat, on l' Administració General ho repartia tot, perquè ho tenia tot. Hem evolucionant vers un sistema on la participació en la cistella d'impostos estatals, no transferits, fa que els ingressos tinguin més relació que abans amb la contribució fiscal de les persones que hi vivim aquí i amb l'activitat econòmica que es desenvolupa aquí.

No obstant, l'aplicació d'aquest procés de menys graciabilitat estatal no es tradueix en un creixement net i automàtic dels ingressos. Es lògic que sigui així, l'Administració General de l'Estat – no confondre amb l'Estat, que som tots – veu reduïda la disponibilitat dels recursos que podia transferir, doncs una part, cada cop més gran, ja esta compromesa de forma automàtica (cistella d'impostos) pel sistema de finançament i aleshores ha de reduir les transferències.

Incrementar la participació en els impostos estatals, del 33% al 50% del IVA i del IRPF i del 50% al 58% del Impost de societats, farà que pugin els ingressos, atendre els serveis bàsics partint de la població real també, però segons com evolucionin altres fons estatals, dels quals Catalunya també és receptora, el saldo final poden reduir-se de manera substancial.

El Govern Central necessita l'acord per tenir aliats suficients en un pressupost que no li serà fàcil, doncs ha de servir per fer front a la difícil situació econòmica, CiU perquè sense participar de forma positiva en la millora del injust sistema de finançament que va pactar amb el PP no serà una alternativa creïble i el Govern de Catalunya per consolidar el seu projecte de transformació de la societat a Catalunya.

En aquest acord a tres bandes, tots poden guanyar i per això es possible l'acord.

Tots ho necessiten i es necessiten, així doncs, millor que no es continuï tensant la corda!

PD (01/08/2008) : Avui apareixen als mitjans de comunicació algunes dades - que sense tenir-les que acceptar com a bones - ajuden a entendre amb números el que deia:

- El increment dels recursos procedents de la cistella d'impostos (del 33% al 50% del IVA i l'IRPF) es situa al voltant dels 5.400 milions d'euros.

- La Cambra evalua que els efectes de l'apliació del finançament previs en l'Estatut s'haurien de situar entre els 3.500 ó 3.800 milions d'euros.

així doncs, els plantejaments de CiU situant-se en el primer escenari només pot entendre's com l'expressió de la seva actitut radicalitzada (intentar treure pit) que no pas d'ajuda en l'avenç per assolir un acord.

Alhora, finançament i desacceleració

No sol és possible, sinó necessari. Cal afrontar la desacceleració econòmica i el nou finançament autonòmic, alhora.

Per reactivar l'economia s’ha de:
- reorientar la construcció d'habitatge cap a la protecció oficial, que per preu i ubicació respon a la demanda no coberta;
- incrementar la rehabilitació, en especial en els barris més degradats; accelerar la licitació d'infraestructures de tot tipus (viàries, ferroviàries, hidràuliques o energètiques), que encara que generen menys ocupació, per euro invertit, creen una millor base per fonamentar el creixement;
- fomentar la inversió en I+D a les universitats i la seva aplicació en les empreses;
- desenvolupar polítiques actives i personalitzades d'ocupació per facilitar el canvi des de la construcció a altres sectors;
- millorar la formació, en especial la professional, per acompanyar el canvi de model productiu;
- incrementar els serveis de valor afegit a les empreses i les persones.

Avui, la Generalitat de Catalunya, què també és Estat, és qui té les competències i l'obligació de desenvolupar aquestes polítiques anticícliques, que són imprescindibles per afrontar la desacceleració econòmica que patim.

Quan el President Montilla ha discrepat de Felipe Gonzalez i altres líders socialistes que contraposaven una a l'altra, no sol defensava a les persones que viuen a Catalunya, sinó sobretot a les que més ho necessiten.

Ho feia sabent que millorar el finançament no està renyit amb exercir la solidaritat, doncs aportar més no implica haver de rebre menys.

Així és el sistema de finançament que preveu l'Estatut. Un sistema que ens ha d'atorgar capacitat financera, normativa i de gestió suficient, per fer front a la inversió i els serveis necessaris per reactivar l'econòmica i atendre les persones, aquí. Però també és un sistema que ens ha de permetre exercir la solidaritat amb els altres espanyols.

Per això, es pot fer , i s’ha de fer, alhora.

No fer-nos mal

" Doctor! Oi que no ens farem mal? ". És la pregunta que, en un conegut acudit, li inquireix el client al dentista, abans que iniciï una extracció dental i mentre amb la seva mà el té agafat per un de les parts més doloroses del cos.

Això és el que hauríem de fer amb el debat i acord sobre el sistema de finançament de les comunitats autònomes, no prendre mal.

Aquesta negociació pot fer-se i ha de fer-se, però ben encarrilada.

Com en tota negociació, apareixeran propostes que respondran a formes, criteris i , sobretot, interessos diferents. No hi ha que escandalitzar-se ni dramatitzar per això, ni per la contraposició d'idees i arguments. Tot forma part de la lògica de la negociació. Al que sí hem de témer és a l'exageració, la demagògia i la confrontació total.

Fa temps, que les estratègies de negociació es basen que guanyin els dos amb l'acord, no en la derrota de l'altre. Però tenim molts dirigents polítics, i no polítics, que utilitzen les velles pràctiques i no creuen que han guanyat sinó el veuen derrotat. Aquest és el risc a evitar.

Es necessita, de tothom, un esforç addicional de transparència i claredat, doncs el tema és complex i ardu. En aquest sentit, la publicació de les balances fiscals serveix a aquesta finalitat, perquè ajuden a determinar, de forma objectiva, la situació inicial. No obstant, no convindria caure en el parany d'enredar-se a discutir sobre elles, sinó concentrar-se en els objectius a assolir.

Si l'acord suposa un avenç en el sentit que la solidaritat interregional s'aproximi al principi de pagar per la renda i rebre per les persones. Si el sistema fiscal de les autonomies amplia la seva base i la seva participació en tots els tipus d'impostos, per evitar que pivoti majoritàriament sobre un factor econòmic, com és la construcció. Si hi ha factors d'índole social com l'educació, la salut i la protecció social que són anivellats. Si parlem d'això i així, la gent ho entén i fins i tot el comparteix.

Si no es fa així, ens farem mal.