Conjuntura i estructura

El grandiloqüentment anunciat com a "Pacte d'Estat" de Duran Lleida ha acabat sense un document signat pels negociadors del Palau de Zurbano, seu del Ministeri d'Economia i sense foto.

La raó d’aquesta absència de rubrica es troba, bàsicament, en el tacticisme electoral del principal partit de la oposició, el PP. Els conservadors espanyols consideren que el desgast que genera la crisis i la seva gestió és el que els hi portarà de nou a la Moncloa i no volen aparèixer al costat del Govern. Confonen ajudar als ciutadans amb ajudar al Govern.

Tot i els escarafalls propagandístics això no suposa la inexistència de fruits pràctics i resultats.

El Reial Decret Llei 6/2010 de mesures per al impuls de la recuperació econòmica i l'ocupació, recolzat amb més o menys entusiasme pels partits negociadors, excepte IU-ICV-EUiA, i els acords del passat Consell de Ministres en els temes que no necessiten llei, són la prova.

Són un seguit de mesures urgents, d’aquí que estigui plenament justificada la utilització d’aquesta forma jurídica. Ara bé com a tals no poden constituir una proposta estructural, però sí que tenen una estructura coherent amb l'objectiu perseguit: impulsar activitat econòmica que generi ocupació.

Per això fomenta l'exportació, la rehabilitació i la eficiència energètica dels habitatges, tant privades com públiques, el impuls del comerç, el turisme o la indústria automobilística.

I aborda la mitigació del fre que prové del sector financer. Agilitzant la seva reforma i reforçant la capacitat de l'ICO per a oferir més liquiditat a les empreses o finançar la construcció d'habitatge protegit.

Totes les mesures són peces per a un mateix puzle, però no són tot el puzle.

Per tenir-ne una visió de conjunt cal completar-les de forma imbricada en el full de ruta anunciat pel President Zapatero el passat 2 desembre al Congrés de Diputats, que s'està desenvolupant i complint en temps i forma i que comporta:

· La negociació de les reformes estructurals adreçades a afavorir el canvi del model productiu. Aquest procés s’ha desenvolupat al voltant de la llei d’economia sostenible, la qual va ja ha iniciat els seu tràmit parlamentari, així com la llei orgànica que afecta als aspectes amb dimensió autonòmica.
· La negociació de la reforma dels aspectes laborals, mitjançant la mesa del diàleg social, que entra en la seva segona fase amb el nou document aportat pel govern.
· El programa d’austeritat i ajust pressupostari, entregat davant de les autoritats econòmiques europees, que està essent una peça clau per mantenir la confiança internacional sobre l’economia espanyola
· La proposta sobre la reforma dels sistema de pensions, tramesa per al seu debat a la Comissió del Pacte de Toledo, i que suposa una proposta equilibrada per continuar donant-li sostenibilitat financera a uns dels pilars fonamentals del nostre Estat del Benestar.

Dins d’aquest context de reformes més estructurals que s’estan desenvolupant, que aquestes mesures depassen amb escreix la seva condició cojuntural i assoleixen la seva dimensió i la seva important contribució al canvi estructural, que hem de protagonitzat per sortir-nos de la crisis i la superació dels problemes específics que teníem, fins i tot abans de que aquesta es declares amb tanta virulència.

Una ocurrència improvisada

Per abordar la negociació de la reforma laboral amb èxit, primer era imprescindible que es recuperés la confiança entre CEOE, CCOO i UGT.

El important acord per l’ocupació i la negociació col·lectiva de 2010, 2011 i 2012 assolit, ajuda, i molt, a superar el "mal rotllo" que tenien entre elles, des de que es van trencar les negociacions el juliol de 2009.

Un acord que ha suposat una important aportació i aposta per l'estabilitat i la serenitat econòmica, just en el moment que la histèrica reacció dels mercats de valors s’estava traslladant de manera histriònica a la vida política i social, per part de l’oposició del PP.

Recuperat el clima negociador entre els agents socials i en base al document lliurat pel Govern, s'ha iniciat oficialment la negociació de les reformes laborals, que han d'acompanyar les altres transformacions estructurals (les financeres o les productives) que són aquelles que ens permetran construir la recuperació econòmica.

“Les línees d’actuació en el mercat de treball, per a la seva discussió amb els interlocutors socials en el mar del diàleg social” cerca assolir el següents objectius
1. Afavorir la creació d'ocupació i reduir la desocupació
2. Reduir la dualitat, la segmentació i la temporalitat del nostre mercat de treball.
3. Augmentar les capacitats i les oportunitats d'ocupar-se de les persones aturades.
4. Augmentar la flexibilitat interna de les empreses.
5. Ampliar les oportunitats d'ocupació i la capacitat d'integració laboral dels joves, en especial als de menys formació.

Semblaria que després d'haver-lo reclamat amb tanta insistència, tots els partits remarien al seu favor. Doncs, no.

Excepte els socialistes, la resta de partits han procedit a intentar desqualificar-lo, això sí sense oferir cap alternativa.

Bé això no és del tot exacte, Artur Mas va tenir una errònia ocurrència, mancada de sensibilitat social, d’eficiència economia i de rigor conceptual, i filla de la improvisació, el conjunturalisme electoral i l’oportunisme polític.

La seva ocurrent proposta de rebaixar, a 20 dies per any de servei, el cost de l’acomiadament per l’empresa, i que l’Estat subvencioni la resta de la indemnització. Amb ella ha posat en evidencia la inconsistència d’uns plantejaments construïts des del desinterès i del desconeixement del que suposen i, allò que em sembla més preocupant, des de l’adhesió cega a uns principis i criteris que intenten culpabilitzar als drets socials de la crisi econòmica.

De forma simplificada, i a risc de perdre una part de l’exigible exactitud, es pot afirmar que el nostre ordenament laboral estableix que si un empresari pren l’iniciativa de rescindir unilateralment un contracte treball, s’estableix una indemnització que com a màxim arriba als 20 dies per any treballat. Sempre que hi hagi darrera una causa raonable y objectiva per fer-ho.

I es reserva la indemnització de 45 dies per anys de servei exclusivament si no hi existeixen aquestes causes o s’observa dol o frau en l’actitud empresarial.

Per últim, la llei - com així ha de ser - no regula res pels casos de mutu acord. En aquest supòsits les parts estableixen lliuren el pacte que volen. Aquest és el supòsit més habitual, tant individualment com col·lectivament, en el que les empreses o els empresaris opten per abonar indemnitzacions superiors a les legalment estipulades a fi obtenir-ne l’acord i amb ell la certesa de l’objectiu perseguit.

Vist això, es comprendrà que en el fons - i la forma - aquesta insolidària proposta (ocurrència) suposa que no s’ajuda a les empreses que es veuen en la necessitat d’acomiadar a persones que treballen per ella, sinó que tots – no oblidem que Hisenda som tots – hauríem de rascar-nos las butxaca per subvencionar a qui efectues acomiadaments improcedents, és a dir, sense tenir-ne cap raó que pugui justificar el perjudici que causen amb la seva unilateral actuació.

Com és pot observar, la proposta de subvencionar els acomiadaments no s’aguanta.

Esmerçar diners públics per finançar excessos privats és una equivocació total. Només es pot explicar, que no justificar, si es vol pretén acontenta a tothom, al preu de no resoldre res.

Per això si és vol afavorir un bon acord en matèria laboral, que sigui útil per sortir de la crisi, ens cal més col·laboració de tothom i menys ocurrències i intromissions en la negociació.

Tirar-se del cavall

Artur Mas està tractant de llançar-se en marxa del cavall independentista.

Cal reconèixer-li "taules" en piruetes d'aquest tipus, ja que no és la primera vegada que les fa. Ja les va practicar en el pacte amb Zapatero sobre l'Estatut. Després d'afavorir el text que va sortir del Parlament el 30 de setembre de 2005, quan va comprovar que la negociació política i parlamentària ja no donava més de si i que hauria Estatut, el gener de 2006 es va oferir com a valedor del text que sortís de les Corts Espanyoles, pensant que aquesta imatge de serietat l'ajudaria a arribar al Govern i que seria ell qui el desenvoluparia.

Ara intenta repetir la jugada.

Després d'haver excitat i encoratjat totes les maniobres i declaracions independentistes possibles, s'ha adonat que l'únic que ha aconseguit és la diàspora del vot independentista, (Carretero, Laporta, CUP, Plataformes per la Independència, Dret a decidir, ERC) en lloc del que pretenia, la concentració del vot nacionalista entorn a CiU (Casa Gran del Catalanisme). Per si això fos poc, aquesta operació ha tingut un preu: l'abandó de la centralitat política i social, que se situa en un espai catalanista-que no independència i socialment progressista i d'esquerres, que ara ocupen el President Montilla i el PSC .

Ha tingut prou amb dues tanques publicitàries i un parell de declaracions del President Montilla, aquest cap de setmana, per a què CiU passi de la desqualificació per light de les propostes del Govern de Zapatero a una inconcreta oferta de mà estesa per a formular un Pacte d'Estat sobre la economia.

Unes tanques publicitàries que simplement diuen: "En temps difícils, gent seriosa" i les declaracions del President reiterant el que ve dient des de fa més de dos anys sobre la necessitat de reformes estructurals i manifestant el seu suport, i el del PSC, a les propostes del Govern espanyol sobre la reforma de les pensions, perquè sigui discutida i acordada en la comissió del Pacte de Toledo, o sobre la reforma laboral, lliurada i rebuda favorablement pels agents socials, l'han portat a intentar rectificar a marxes forçades.

Fins ara l'actuació d'Artur Mas CiU, ha consistit a actuar com a oposició, sense comprometre's a res, ni proposar res, només criticant totes les propostes que provenien dels governs presidits per socialistes (aquí o allà).

I això ha estat així amb les propostes de reformes estructurals (pensions i relacions laborals), la llei d'economia sostenible i amb uns pressupostos que busquen alhora reduir el dèficit públic per a no hipotecar el futur, mitjançant la contenció de la despesa i la pujada d'impostos, però que alhora permetin seguir actuant, evitant així que l'endeutament privat (entitats financeres, empreses i particulars) no colapse l'economia. A tot li ha dit que no.

Per això, els opinadors nacionalistes i pro CiU fins aquest dilluns, s'entretenien en digressions i especulacions de cafè sobre les dificultats addicionals a les derivades de la crisi, els especuladors financers i als dèficits comunicatius, que tindria el Govern d'Espanya per tirar endavant les reformes, que va anunciar al desembre i que ha materialitzat ara, atès que ni el PP ni CiU li donarien suport.

Uns (el PP) perquè repeteixen el mantra aznarià de «Váyase Sr Zapatero.", On l'únic que han canviat és "González" per "Zapatero", esperant que es produeixi el mateix efecte que el 1996. I els altres (CiU) perquè esperaven que la crisi també debilitès al Govern de Catalunya, ja que donaven per fet que el seu alt grau de responsabilitat en cap cas li portaria a adoptar posicions oportunistes, sinó que encara que sigui dur, continuarà donant la cara i atenent a les persones que més ho nececiten.

El contingut de les propostes de les reformes laborals, profundes i equilibrades, i el bon clima després de la reunió del divendres amb els agents socials, així com el clar i contundent suport del President i el PSC, i finalment l'acord sobre negociació col.lectiva, que obre un expectativa de més estabilitat econòmica, li ha fet donar un gir copernicà.

Tem quedar-se fora del procés de construcció de la sortida de la crisi, conscient que la gent no premiar a qui s'aprofiti políticament d'ella, sinó a qui treballi per superar-la amb el menys cost social possible.

Finalment, semblaria que Duran Lleida ha aconseguit guanyar en això la partida al "pinyol nacionalista" de CDC més abocat a la bronca que a la proposta intel ligent. Encara que per això hagi hagut de sacrificar que el seu alfil lleidatà, Josep Maria Pelegri, no encapçali cap llista.

Amb això intenta aconseguir que CiU no continuï apareixent com una força política independència, que tot el desqualifica i que no arramba l'espatlla per ajudar, no al Govern, sinó a la gent a sortir de la crisi. La manera de fer-ho és aquesta indefinida crida al Pacte d'Estat

Com màrqueting no està malament, però quines mesures defensen? Seria bo saber-ho.

Avui mateix, ja han ensenyat una mica la “poteta”. La seva reforma laborals es fonamenta en rebaixar la indemnització dels acomiadaments improcedents a la mateixa quantitat que quan estan justificas per raons objectives (20 dies) i que en el suposit de que un empresari acomiadi improcedent l’Estat subvencioni la diferencia (25 dies).

Per aquí no crec que vagin bé. Llevat de que vulguin erosionar el dialeg social emprés pel Govern amb els agents socials.

Una dins de l'altra

Una dins de l'altra, com en una "matrioixka" (el joc de les nines russes), així hi ha el sistema de finançament de l'Estatut i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

No és d'estranyar!, Les dues lleis orgàniques han estat aprovades per les mateixes Corts Generals.

Tot i això, les dues forces nacionalistes més grans d'Espanya (CiU i PP) que han votat a l'uníson en contra es justifiquen en base a la mateixa idea.

Les dues forces, encara que per motius aparentment contraposats, defensen que una de les lleis no hauria de contenir en l'altra, sinó que hauria de sotmetre-la a la seva supremacia, com això no ha passat, s'escuden en això per rebutjar la nova llei de finançament de les autonomies. CiU fa com que defensa que l'Estatut hauria d'estar per sobre de la LOFCA i el PP fa com que sosté que les lleis estatals han d'estar per sobre de les autonòmiques. Tot dos volen oblidar que les dues són lleis orgàniques. ¿Tant els costaria reconèixer que les coses no són, ni ha de ser, així?

Ambdós haurien d'esforçar-se a no anteposar els seus interessos partidaris als ciutadania i col.laborar més en resoldre problemes que no pas en crear-los, però han decidir que la seva única opció és votar junts per debilitar als governs en què participen els socialistes, amb l'únic objectiu de tornar cada un a "seu govern natural". El PP al de l'Espanya i CiU al de Catalunya. Per això, Artur Mas no rebutja pactar amb el PP, si procedeix o li és necessari.

Tornant al tema de les lleis, la nova LOFCA està dins de l'Estatut, perquè conté tots els criteris que al seu dia va recolzar CiU, quan pensava que seria ella qui els concretaria amb el Govern central. I l'Estatut és dins de la LOFCA perquè el model de finançament de Catalunya ja es va pensar i va dissenyar, perquè fos generalitzable i acceptat per la resta de les Comunitats. Tant és així que ha estat acceptat en les comunitats que governa el PP.

Amb aquesta Llei s'ha donat eficàcia i seguretat jurídica al model i les quanties que van negociar el passat juliol els presidents Montilla i Zapatero, que es va forjar de manera bilateral-això molesta al PP -, es va concretar de manera multilateral - això molesta a CiU -- i ha acabat com a llei orgànica. Tot segons el guió previst!

Alhora ha ajudat, indirectament als magistrats del TC a resoldre una de les seves penes. Si el model de finançament de l'Estatut hi cap en una llei orgànica sobre finançament autonòmic i viceversa, quin motiu hi ha pera negar la constitucionalitat. El mateix passa amb el títol de la justícia català que conté l'Estatut, que fixa model però es trasllada la seva concreció que s'estableixi la corresponent llei orgànica sectorial.

Si segueixen així, les Corts Generals li faran la sentència, perquè els demostraran que és possible, legal, constitucional i positiu posar una llei dins de l'altra, sense que una estigui per sobre de l'altra.

Només des de concepcions reduccionista i excloents es pot sostenir i contraposar aquest Estatut a aquesta LOFCA, per contra, des d'una perspectiva incloent, que atengui i entengui la pluralitat de sensibilitats, és a dir federal, s'observa possible i positiu que l'una estigui dins d' l'altra

Toca definir-se

S'apropa l'hora de definir-se sobre com donar suport a empreses i treballadors per a que es puguin sortir de la crisi.

El dia 6 de març el Govern de Zapatero va aprovar un real decret-llei de mesures urgents pel manteniment i foment de l'ocupació i la protecció per a les persones en desocupació.

Amb ell pretenia que les persones afectades per un ERE temporal no consumissin la seva desocupació i les empreses veiessin reduïdes les seves càrregues socials i així haguessin menys acomiadamentscomiats; que fos més fàcil ajornar les quotes a la Seguretat Social per evitar que aquest fos un motiu de tancament empresarial; que es bonifiquessin les quotes a la Seguretat Social a les empreses que contractessin persones aturades amb prestacions i als contractes a temps parcial; i que es reforcés el Servei Públic d'Ocupació per agilitar la tramitació de la desocupació.

El debat en el Congrés sobre la convalidació o rebuig del real decret-llei va ser molt representatiu del moment polític actual, però molt poc de la responsabilitat que la situació econòmica i social exigeix de tothom.

El PSOE, com no té la majoria suficient, necessitava sumar més vots als seus per validar-lo, en cas contrari decauria i les mesures quedarien sense efecte.

El PP li va negar el seu suport, al·legant que les mesures eren insuficients, les esquerres (ERC, ICV, BNG) fent gala del seu habitual eclecticisme estètic també li ho van negar, adduint que no havien estat consensuades amb agents socials. Res del contingut i els efectes que podia tenir la seva aprovació o rebuig era important. L’únic important era apareixer diferenciats del govern.

CiU sí li va prestar el seu suport a la convalidació. Això sí!, a canvi que es tramiti com a projecte de llei.

Aquesta tramitació posarà tots davant el mirall. No n'hi haurà prou amb criticar o en desmarcar-se, tocarà definir-se.

La llei que finalment s'aprovi podria no assemblar-se gens al Reial Decret-Llei validat, o fins i tot oposar-se al mateix. Tot dependrà de les propostes que es facin i les majories que s'assoleixin. No seria la primera vegada, ja va succeir amb la reforma del 93, on CiU va durant la tramitació com a llei d’un real decret llei va imposar que en els contractes d’aprenentatge no fos exigible a l’empresa donar formació.

PP o CiU, fins ara, només havien formulat, però no presentat, propostes com l'abaratiment de l'acomiadament, la presència de les ETT en la intermediació laboral, la supressió de l'autorització administrativa dels ERE o la pèrdua de l'eficàcia dels convenis una vegada acabi la seva durada ( la dita ultraactivitat). Les plantejaran en ferm, ara? Assumiran el risc del desgast electoral que suposa la seva defensa i imposició?

I d'altra banda, mantindran les opcions més a l’esquerra del govern la seva actitud? Permetran que aquestes propostes prosperin, per tal no aparèixer alineats amb el Govern? Continuaran justificant la seva actitud amb plantejaments extrems i inassolibles pel PSOE?

La solució a totes aquestes preguntes requereix que tothom es defineixin i que la resta vigilem per a que no s’acabi imposant una sortida negativa a la crisi, per abstencionisme d’algunes esquerres.

Gener: Un mes estressant i interessant

Gener serà un mes estressant, però també molt interessant .

No sol per la "pujada" que pren el seu nom del mes, i en la que tots tractarem de recuperar-nos de tanta festa, menjar i despesa nadalenca, sinó perquè és l'espai de temps que hi ha per assolir un acord sobre el finançament autonòmic.

No és per res!, sinó perquè l'1 de març hi ha eleccions a Galícia i el País Basc i aquest tema ha d'estar resolt abans que s'iniciïn les campanyes electorals al mes de febrer. Tenir-ne una data de termini és bo, però sens dubte desfermarà els nervis i crearà un estrés negociador i informador extrem.

No s'han d'estressar, hi ha temps!, si es negocia amb intensitat. Assolir un bon acord, en temps i forma, requerirà mantenir la claredat de plantejaments i la fermesa en la seva defensa, com s’està fent fins ara i també uns nervis d'acer per no estressar-s’hi.

El punt actual és bo. Les bases de l'acord es corresponen amb els criteris de l'Estatut i la resta de les comunitats autònomes, incloses les governades pel PP, les estan assumint perquè també els hi són interessants. Aquest és el mèrit de la proposta catalana que, tot sigui dit de passada, tant molesta als nacionalistes de CiU, doncs ells estant fiant el seu futur al fracàs de les negociacions.

Però l’actitud d’aquells (CiU i PP) que són els responsables del sistema de finançament que ara estem patint, i volem canviar, no ens hauria de despitar del treball. Encara queda molta feina a fer!.

Ara toca continuar negociant amb intel·ligència i prudència. Intel·ligència per a concretar els conceptes i les xifres que configurin un acord bo. I prudència per no crear tensions a la resta de les comunitats autònomes. Res seria pitjor per a tothom que donar munició a aquells que volen reobrir nous episodis de catalanofobia, i fer servir aquest tema dins de les properes campanyes electorals.

No es tracta de presumir sinó de ser eficaç, i això costa, tots ho sabem. Perquè en això, com en la vida, el risc són els que si no pot presumir dels seus èxits, creuen que no ho són i n’hi ha alguns que obsessionats per marcar “perfil, l’únic que aconsegueixen és que els hi marquin gols.

Per això, ha estat tant positiu que el Govern català en el seu conjunt hagi optat per la negociació abans que la desqualificació global, i que s’endinsi en el camí d’exigir que es concreti i quantifiqui la proposta que el Govern de Zapatero va presentar en una forma genèrica, més que per la senda de la resposta altisonant, per després tenir que continuar negociant “sota la taula” com feia la majoria nacionalista que ens ha governat durant 23 anys.

Es tracta d'assolir un bon acord, no de "treure pit". Que el PP i CiU ho facin i ho facin amb qualificacions i quantificacions exagerades, forma part del soroll ambiental al que ens haurem d’acostumar i que no ens hauria ni de despistar ni d’estressar. Al cap i a la fi, si no hi hagués acord s'aplanaria el camí per al seu retorn al Govern que cadascú desitja.

I per això, allò que resulta més difícil entendre és per què l'ERC de Puigercós cau en aquesta estratègia i afebleix al conseller Huget, que n’és el seu representant en el Govern per els temes de la negociació del finançament.

Qui tem l'acord?

En la recta final de la negociació del sistema de finançament autonòmic, sorgeixen les pors d’aquells que van fer del desacord la seva estratègia. I amb elles, les gesticulacions exagerades i les argumentacions irracionals dels nacionalistes catalans i espanyols, CiU i PP.

No és que tot estigui resolt, encara queda un temps i un procés fins que l’acord es pugui assolir. No obstant, sembla evident que el president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hagi reconegut que la proposta de nou model del sistema de finançament autonòmic respon al impuls de les propostes catalanes, permet dibuixar un escenari més positiu que fins ara, malgrat això CiU el valora com a negatiu, perquè no és singular.

Cap de les dues coses no és nova, ni el impuls català, ni la generalització del model. El model autonòmic espanyol - no sol el sistema de finançament - sempre ha pres com a referència i objectiu les necessitats, reivindicacions i solucions generades a Catalunya.

La intel·ligència política sempre va aconsellar que les propostes catalanes fossin generalitzables a la resta d'autonomies de règim comú perquè fossin possibles. Per assolir el que es buscava no era un problema que la resta també ho pogué assolir, si ho volia, més aviat al contrari.

Així ho va entendre i ho va practicar CiU quan governava. Així ho va intentar practicar Artur Mas, quan creia que governaria, al sumar-s’hi a un Estatut que conté un model de finançament generalitzable. Si ara no ho fa, és perquè no governa.

Va apostar pel fracàs de les negociacions, creient-lo una drecera per tornar al Govern, en lloc de rendabilitzar la seva aportació a l'Estatut. Va optar per vertebrar la frustració, l’enuig i el fracàs col·lectiu, en lloc d'anar al davant de les solucions. I ara tem que hi hagi acord.

Si finalment els esforços del President Montilla per assolir un finançament just fructifiquen, CiU perdrà un dels dos pilars sobre els que ha fet descansar la seva oposició, i aleshores ja només li quedarà confiar-s’hi a una sentència profundament negativa del Constitucional sobre l'Estatut.

En això també, coincideix amb el PP.

Ni la crisi econòmica li serveix, perquè fruit de la seva obsessió identitària, ni tants sol s’ha preocupat en formular propostes per atendre les necessitats econòmiques i socials de les persones, empreses i territoris que conformen Catalunya. Algú recorda una proposta mínimament seria i potent de CiU per fer front a la crisi?.

Per contra i des de bon principi, el President Montilla va assumir que ens trobàvem davant una greu situació de crisi econòmica, que necessitava de tota l’atenció del Govern que presideix per a no deixar soles a les persones que viuen a Catalunya. Així ho ha fet.

Sense fer-ne falses promeses, assenyalant la seva gravetat, cridant a l’esforç intel·ligent i la solidaritat per a sortir-nos, donant la cara, anant fins on sigui necessari per trobar sortides possibles, predicant amb l’exemple de l’austeritat i destinant el màxim de recursos públics a dos objectius: activar l’economia productiva i atendre a les persones, ha articulat una resposta a la difícil situació que vivim.

Amb aquestes mateixes eines està liderant la negociació del finançament, per això és fàcil pensar que també ens sortirem en aquest tema.

Jo cafè, tu xicoira

"Jo cafè, tu xicoira," aquesta sembla ser el posicionament de tots aquells que parlen des de fora del procés de finançament autonòmic.

Ni a CiU, ni al PP, que es van dedicar a criminalitzar l'Estatut a tot Espanya, no els hi cap al cap que sigui possible assolir un acord partint del que es buscava amb ell, recuperar l'equitat perduda i no privilegis.

Com sempre els inefables "profetes" de CiU, ja van pronosticar abans de la reunió dels presidents governs d'Espanya i Catalunya, Zapatero i Montilla, que "Montilla es plegarà als criteris del PSOE i acordarà el cafè per a tots".

Ni una!!, com diu l’acudit: “no han encertat ni una!” de les seves profecies.

· Encara no s'ha assolit un acord, tot i que s'és més a prop.
· El President ha deixat clar que la condició per assolir-lo és que es compleixi el model de finançament que preveu l'Estatut.

O el que es el mateix, que treballa, i treballarà, fins al final per assolir l’acord, no per aixecar-se. I que aquest acord de finançament ha de suposar: el càlcul dels recursos partint de la població real, més participació en els impostos que paguen els ciutadans (IVA, IRPF, etc..) i que els serveis bàsics (salut, educació i serveis socials) siguin iguals per a tots els espanyols.

El President Montilla, com no pot ser d’una altre manera pel lloc que ocupa i la responsabilitat que l’hi han conferit els ciutadans, defensa un acord just envers les persones que representa i amb les seves necessitats.

Això és compatible amb un acord que, com sempre, pot ser generalitzable a la resta de comunitats autònomes de règim comú, si aquestes ho volen. I sembla que la majoria sí ho accepten. Aquesta és la manera de fer-ne compatible la bilateralitat i la multilateralitat que tan neguitosos posa als nacionalistes espanyols i catalans, per raons contraposades.

I així veiem com el PP posar el crit en cel, encara que el mètode sigui el que van practicar quan governaven i CiU es trenca les vestidures perquè es reprodueix el que van protagonitzar durant 23 anys.

El vella cantarella del "cafè per a tots", per intentar desprestigiar el resultats de la reforma del procés de negociació del sistema de finançament autonòmic amaga la inconfessable idea del "jo cafè i la resta xicoira" (conegut succedani del cafè).

Artur Mas no pot acceptar que la resta assumeixi el que Catalunya va acordar amb l'Estat en l'Estatut, perquè llavors ja no és bo. Ell no cerca el que és bo per a Catalunya, sinó la diferència o la imposició a la resta.

I el PP tampoc perquè reconeixeria que la seva contribució a la generació d’un clima hostil a Catalunya va ser una actitud irresponsable i equivocada, i que sí existeix una altra forma d’atendre las diferents posicions.

Per aquest camí, ni es trenca Espanya, ni ens anem , se continua construint un país cada cop més federal. I aquí on els hi fa mal als seus interessos.

Per això porten tan malament que els altres presidents autonòmics es reuneixin amb Zapatero.

Al rescat

Tothom està d’acord: Cal acudir al rescat del sistema financer i generar confiança! Un intangible que resulta imprescindible per evitar que el temor es transformi en pànic i aquest en desesperació.
Aquesta setmana passada hem pogut comprovar que necessitem més Europa i no menys com plantegen alguns. Aquesta és una de les lliçons que podem extreure d’aquest procés per elaborar mesures de rescat globals i conjuntes. Només amb la col·laboració i la cooperació supranacional es poden generar actuacions públiques amb la potencia necessària per fer-ne front a una crisi financera de dimensions internacionals.
Que les mesures vagin en el mateix sentit no comporta que s'hagin d’aplicar idènticament. Els acords establient que cada país les havia d'adaptar a la seva situació i a la de les seves entitats financeres, doncs no totes estan en iguals condicions, unes tenen greus forats patrimonials i altres, com les espanyoles, són sòlides però els hi manca liquiditat.
Amb cada tipus de mesura es cerca un objectiu específic. Amb les nacionalitzacions o la compra d'accions de bancs i la compra dels seus actius tòxics, es tracta d'evitar la fallida dels que acumulen pèrdues. Amb el increment de les garanties en els dipòsits personals es busca evitar desbandades que, en primer lloc, els perjudicarien a ells. I amb els avals o línies de crèdit oficials superar la desconfiança entre els bancs, que fa que no es deixin diners entre ells.
No obstant, alhora d’aplicar-ne les mesures, s’observa la següent paradoxa: contra menys control exercien els governs abans, més han d'intervenir ara. És a dir, el més liberals s’han de tornar més intervencionistes.
La crisi financera internacional està afectant l'economia real i l'ocupació, al frenar en sec la concessió de crèdits a empreses i persones perquè puguin dur a terme els seus projectes viables i solvents. La situació és greu, per això requereix de l'actuació concertada dels poders públics.
El govern de Zapatero va ser-hi en l’acord del països de la zona euro i va assumir la part de la responsabilitat que li corresponia en la recerca de la sortida, llàstima que aquesta actitud de responsabilitat no hagi gaudit del suport de l'oposició de dretes espanyola.
A Espanya s'ha optat per concedir-los crèdit a les entitats financeres, en el doble sentit, financer i de confiança. No se'ls dóna res, se'ls hi presta. Hauran de tornar-los amb interessos. Aquí, ni es socialitzen les pèrdues dels bancs, ni es compren actius tòxics. I tot això perquè, d’aquesta manera es faci possible que tornin a obrin els crèdits i l'economia real no es ressenti encara més.
Allò que costa més d’entendre és que tot això sigui criticat i desqualificat fent demagògia barata, com quan es diu que “és un pla per salvar als banquers i que oblida a les empreses i les persones”. Sembla increïble que la dreta d’aquest país, el PP, es dediqui a propagar neguit, alarmes i dubtes sobre la nostra economia per interessos electorals sabent que amb això contribueixen a la propagació de la desconfiança. I finalment, resulta inacceptable que, a més a més, tot això ho facin sense donar ni una sola alternativa.

Estratègia equivocada

Cal reconèixer-ho, Mariano Rajoy tenia molt difícil guanyar el debat. Potser per això el va perdre.

Havia d'elegir entre remuntar els debats, les enquestes, les "ficades de pota" d'alguns companys de campanya, com Ana Mato amb els nens andalusos, Arias Cañete amb els cambrers, Manuel Pizarro amb l'Andalusia dels subsidis o els empresaris gironins gorrers o assestar-li un definitiu cop dialèctic a José Luis Rodriguez Zapatero.

Per al primer supòsit, el de remuntar la seva mala situació, havia de passar de la confrontació a la proposició i de la crítica a la rèplica de les propostes que l’hi feia José Luis Rodriguez Zapatero. I al mateix temps, oferir una actitud i una imatge de governant centrat, junt a un model de societat i un estil constructiu. Podia ser ferm sí, però no agre.

Per al segon supòsit, el d’intentar deixar KO al contrari, s'havia de mantenir en la línia desenvolupada durant tota la legislatura, que tant èxit li ha donat a l'hora de mantenir tens i cohesionat al seu electorat, però que no li ha permès guanyar l'espai central que li fa falta per guanyar. I va optar per aquest.

Va considerar que no havia de canviar d'estratègia i es va equivocar.

D'aquest segon debat, s'esperava una contraposició de propostes i ell solet es va embardissar en els mateixos temes: control de la immigració, guerra de l'Iraq, ETA, la persecució del castellà a Catalunya. Amb aquest discurs no pot avançar un país, i la gent ho sap. A més a més, no va aconseguir fixar propostes en positiu, perquè el seu propi soroll, la seva agressivitat, les va ofegar.

La seva diferència amb el President del Govern és que, aquest, empatant, guanyava. Fent propostes i esperant el debat sobre elles, tènia suficient. I, a més a més, es va trobar amb el regal dels estrategs del PP, que van repetir, una altra vegada, els temes de la legislatura sense adonar-se que el desgast estava ja descomptat.

Diuen que els debats no decideixen les eleccions, però Mariano Rajoy amb el debat d’ahir ha perdut una altra oportunitat més per guanyar-les.

Perdre als punts

Va ser un debat agre i dur, com la legislatura. I com en ella, cap dels contendents ha quedat noquejat. Es va resoldre als punts. El va guanyar Zapatero i el va perdre, Rajoy.

Desenvolupament i resultat del debat han estat congruents. El debat va versar més sobre el que ha succeït en aquests quatre anys que sobre el que es proposa per als pròxims. I el resultat va ser el mateix que assenyalen les enquestes. Els socialistes avancem als populars, però sense que la situació estigui encara resolta, no ens podem adormir, o confiar.

Tan Zapatero com Rajoy van buscar, i van aconseguir, connectar amb els seus electorats respectius, ambdós cercaven mobilitzar-los. Però les formes de fer-ho van ser molt diferents.

Evidentment, aquesta és una estratègia molt útil i necessària per nosaltres els socialistes, ja que busquem mobilitzar als votants progressistes que, fins ara, semblen una mica menys motivats, però sobretot amb risc de dispersar-se entre diferents expressions polítiques.

Ara bé tinc seriosos dubtes que insistir en allò que han estant fent i dient durant aquest quatre anys, fos el més útil per als interessos del Partit Popular, perquè els seus seguidors estan ja molt mobilitzats.

L'estratègia desenvolupada per Rajoy tenia un objectiu, “guanyar-se a los Federicos”, com a dit Eduardo Sotillos, als sectors més radicals dels seu electorat. Aquells que contínuament li demanen “canya als socialistes”.

Però també tenia un risc, que s’ha materialitzat. Aquesta práctica tensa a l'electorat de Zapatero. Cosa que és el que aquest anava buscant i que sembla estar aconseguint. I això, sense tenir que oferir una imatge radicalitzada, sinó tot el contrari en contraposició amb Rajoy.

La contundència esgrimida només li hauria servit si hagués aconseguit un KO. Com no ha estat així, el que ha produït és l'activació dels adversaris. És el risc de les apostes molt altes, sinó ganes, perds.

Al temps, amb aquesta actitud tampoc no es veu recompensat amb l'aproximació de les persones més moderades, més aviat al contrari. I les necessita per pujar electoralment i compensar el dèficit de capacitat de pactes postelectorals.

La pròxima setmana hi haurà un altre debat. Podria ser diferent, més de contraposició de projectes i propostes que de confrontació de balanços.

Perquè sigui així, serà necessari que rectifiquin i es donin compte que continuar amb l’estratègia de la crispació no els ha estat, ni els hi serà útil. No sembla, que pugui o que li deixin fer-ho. Per la qual cosa resulta més probable que assistim a la repetició del intent de Rajoy per guanyar per KO, i torni a perdre als punts.

Decisius. Sense definir-se, no

Per ser decisiu, cal definir-se.

No mullar-se, no definir-se, comporta situar-se al marge de les solucions, és a dir en el terreny de la inutilitat. Aquest és el risc que corre CiU en aquestes eleccions. Els agradi, o no, en les pròximes eleccions només hi ha dues opcions amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, i no són el mateix, ni molt menys.

Totes les enquestes coincideixen que encara "hi ha partit". Res no està decidit.

De fet mai no hi ha gens decidit en unes eleccions, fins que la gent no ha votat, però en aquestes encara menys que en d'altres.

I si bé les enquestes ens col·loquen als socialistes per davant dels populars, l'avantatge que reflecteixen és mínima i això, a més a més, amb un alt grau de persones que no han decideixo el sentit del seu vot.

Per això fa falta treballar per mobilitzar a totes les persones que poden donar suport al nostre projecte polític de transformació social, cívica i territorial d’Espanya.

En el nostre sistema electoral, no elegim directament la persona que presidirà el Govern d'Espanya, el de Catalunya, o el de la nostra ciutat. Escollim a les persones que després la designaran.

Si Artur Mas i els seus, i fins a fins i tot Josep Antoni Duran Lleida, no es decideixen, i mantenen la seva ambigüitat tàctica, corren el risc que els electors passin d'ells i optin per decidir directament. Perquè, per més que ho repeteixin, no és cert que els dos candidats amb possibilitats, José Luis Rodriguez Zapatero i Mariano Rajoy, siguin i representin el mateix.

Exclusivament en l'improbable cas d'una majoria absoluta, la que fora, CiU i les altres opcions polítiques minoritàries (ERC i ICV), es veurien lliures de la seva obligació a decidir. No serà així, ells i la gent ho saben.

No ho tenen fàcil. Del PP els separa el recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut i si afirmessin que pacten amb ells, s’enfonsarien a Catalunya. I del PSOE els separa la seva obsessió perquè sigui el president Zapatero qui els hi permetrà retornar al Govern de Catalunya. Però ja els hi ha dit que no, que no col·laborarà a portar-los fins ell, perquè això no es decideix allà, sinó aquí.

No s’adonen que només els hi queda l’opció de donar suport al PSOE?. Que la seva suposada possibilitat de no donar suport a Zapatero, de jugar a afeblir el Govern d’Espanya, de beneficar al PP, no és una opció per sobreviure?.

Oferir la imatge que estan esperant a veure qui arriba primer, si el PSOE o el PP, per a després pactar amb ell, els fa més prescindibles encara.

Si volen ser decisius i que el vot útil no se’ls endugui pel davant, han d'optar, han de decidir donar suport al PSOE.