Flexibilitat ha de ser un concepte maleït. Cada vegada que el President Montilla l'introdueix en algun dels seus discursos s'arma.
Fa uns mesos va ser a compte del finançament autonòmic i ara en relació amb les conseqüències laborals de la crisi econòmica.
En els dos casos, advocava pel mateix mètode per solucionar els problemes: exigència i flexibilitat, per assolir bons acords i solucions als problemes.
Una vegada enunciat el concepte, es van disparar les interpretacions i les respostes irades. En elles els "replicadors", per fer-se valer davant dels seus, li exigien que ho arregli tot i que no cedeixi en res.
No és nou, acostuma a ser la posició d’aquelles persones que s'interessen més pels conflictes que per les seves solucions, doncs busquen aprofitar-se de la seva existència per la seva promoció personal, que anteposen els seus interessos als dels qui diuen, o volen, representar.
Realisme en el reconeixement dels problemes, fermesa en els plantejaments, atenció a qui ho necessita, optimisme i confiança en les nostres forces i en el nostre esforç, lideratge dels canvis i flexibilitat en la concertació; amb aquests vímets es van afrontar i van superar en el passat problemes. Que tot sigui dit de pas, eren tan, o més, greus que els actuals.
Alguns dels dirigents polítics, empresarials o sindicals, no han viscut aquesta experiència, no la fan seva, ni la volen fer. Han "crescut" en els anys de bonança i els costa presentar-se davant de la gent i dir-los que "hem de tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a vèncer" els problemes.
Estan massa acostumats a no tenir que entomar problemes, sinó a repartir dividends. Montilla, no. Ell ja ha viscut i ha coprotagonitzat processos equivalents -que no iguals- a l’actual, per això quan parla, parla clar i se l'entén. Per això, no fa ni demagògia, ni fa volar coloms.
Sense acords no hi haurà solucions, ni en el finançament, ni als expedients de regulació (inclosa Nissan), però assolir-los requerirà, de totes les parts, buscar-los i una actitud d'exigència flexible.
2 comentaris:
Josep Maria, només una pregunta perquè de vegades em perdo, i sembla ser que avui estic molt perdut, Nissan ha d'ésser flexible o no? La setmana passada, parlant del futur d'Obama, vaig atrevir-me a dir que era necessari tornar a les lluites socials ("tornar a lluitar, tornar a sofrir ... tornar a véncer") i algú va dir que m'estic tornant radical. La veritat, no sé, estic perdut.
Salut
Emili
Nissan també ha de ser flexible, i ajustar la seva actuació a la situació.
Davant una caiguda de les vendes, que n’és fruit de la conjuntura, s'han de prendre accions conjunturals.
Per contra per adoptar-ne accions estructurals s'han d'explicar i desenvolupar quins canvis estructurals es pretenen dur a terme.
Si es vol transitar del motor d'explosió al cotxe elèctric, o incorporar-ne un altre combustible, com l’hidrogeni, o fins i tot si s'està pensant en produir cotxes híbrids (benzina-elèctrics) tot això requerirà canvis estructurals, això es cert.
Per negociar-los amb flexibilitat serà necessari definir-los prèviament i no aprofitar la situació actual per configurar el futur sense donar, ni acceptar, explicacions.
Davant de les incerteses profundes només apareix la resistència extrema. Es tracta, doncs, d'evitar la radicalitat, que només sigui filla de la desinformació, ja que la por al desconegut sempre ens fa més intransigents i rígids.
La confrontació d'interessos per si sola ja produirà prous tensions.
No oblidem que encara que hi hagi raons que expliquin les mesures laborals que es volen aplicar, això no vol dir que s'hagi d'estar d'acord amb elles. Els seus efectes no son ni desitjats, ni desitjables, per qui els rep i en conseqüència generen descontent.
Per això es necessari que es produeixi un procés de negociació bassat en una exigència flexible per totes les parts.
Josep Maria Rañé
Publica un comentari a l'entrada