Incerteses i crisi

Aspecte de la manifestació de Barcelona a la via Laietana. JOAN CORTADELLAS

La continuïtat en la destrucció d'ocupació i la seva conseqüència més evident, l'atur, que a Espanya ja afecta més de 5,6 milions de persones, com a resultat de la segona recessió en què entra la nostra economia des del 2008, han estat els factors predominants que han envoltat aquest Primer de Maig. Però no han estat els únics.

La manera d'abordar la sortida de la crisi ha estat l'altre factor. Una divergència que en bona part es resumeix en dos plantejaments: d'una banda, les tesis dels favorables a l'adopció de polítiques de reactivació econòmica, adreçades a la creació d'ocupació, entre els quals hi ha els sindicats; de l'altra banda, les tesis defensades pels que advoquen per la continuïtat, o l'aprofundiment, de les polítiques d'austeritat i equilibri pressupostari iniciades el maig del 2010, ara ja fa dos anys.

Millorar la competitivitat del nostre teixit productiu és una finalitat compartida per les organitzacions empresarials i sindicals majoritàries amb l'objectiu d'afavorir la creació sostinguda i sostenible d'ocupació, com demostra que el mes de gener passat firmessin dos acords: un sobre flexibilitat interna i negociada a les empreses i l'altre sobre moderació salarial per als propers tres anys, que portava implícita la moderació salarial practicada en els anys de la crisi.

Amb tot, l'existència d'aquest consens social no va impedir que el Govern central decretés una reforma que desequilibrava les relacions laborals atorgant més capacitat per poder modificar de manera unilateral les condicions de treball a la part empresarial, reduint els costos de l'acomiadament i afeblint la negociació col•lectiva.

A aquest fet tan important, que no ajuda gens a construir un clima procliu al diàleg i l'entesa, s'hi ha d'afegir un projecte de pressupostos per a enguany molt restrictiu, amb una addenda que retalla prestacions en salut i educació per valor de 10.000 milions d'euros, fruit de les pressions europees, i l'increment de fórmules de copagament tant en les prestacions farmacèutiques com en els serveis sanitaris per a les persones més malaltes o que disposin de menys recursos. A la pràctica, això suposa la pèrdua de drets universals de ciutadania que amb gran esforç s'havien construït els últims 35 anys de sistema democràtic, i que retornem a la situació de prestacions contributives que teníem durant el règim franquista.

El problema bàsic és que malgrat tots aquests sacrificis imposats (retallades de prestacions i rebaixes de drets laborals i socials), les perspectives pel que fa a la creació d'ocupació continuen sense ser gens positives. El Govern que encapçala Mariano Rajoy ja ha avançat que fins d'aquí dos anys no començarà la creació d'ocupació neta suficient per començar a fer baixar les insuportables taxes d'atur actuals. Això és així perquè es continua insistint en una anàlisi errònia.

El problema no ha estat el dèficit fiscal -Espanya tenia superàvit- o l'excés d'endeutament públic -complíem els objectius de Maastricht-, sinó una crisi del sistema bancari que va finançar amb recursos externs i sense cap cura ni prevenció la dimensió especulativa del sector immobiliari, la feblesa d'un teixit econòmic basat en la producció de béns i serveis de poc valor afegit, i condicions laborals precàries.

Aquest Primer de Maig, igual que les mobilitzacions al voltant de la vaga del 29 de març passat contra la reforma laboral, té la virtualitat de reflectir l'important suport que tenen les posicions d'oposició sindical i social a una manera determinada de fer les coses.

Ara bé, per construir l'alternativa això resulta insuficient. Cal reprendre tan ràpidament com sigui possible un camí de creixement econòmic, única garantia per a la creació d'ocupació, l'estabilitat pressupostària i la restitució de drets socials. I per això seria bo que s'atenguessin les demandes de substitució de les actuals polítiques d'austeritat per equilibrades polítiques de reformes estructurals, foment econòmic i protecció de drets socials. En cas contrari, s'allargaran els temps d' incerteses i crisi.

Article publicat al Periodico el 2 de Maig de 2012

L'ocupació és la solució

El dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

L'arrel dels desequilibris dels pressupostos públics cal trobar-la en el descens de l'activitat econòmica i no en l'existència d'un sector públic sobredimensionat. Només cal comparar-ho amb la mitjana europea per adonar-se que l’actual dotació d’infraestructures públiques o el grau de desenvolupament de l’Estat del Benestar encara no ha assolit aquest nivell, tot i els indubtables avenços que s’han produït, tant a Catalunya com a Espanya.

Aquests i no altres (infraestructures i Estat del Benestar) han estat els últims anys els grans factors de la despesa pública que - com ja deia en el meu post anterior - ni produïen dèficit, és més hi havia superàvit, ni generaven un nivell d’endeutament excessiu, perquè l’activitat econòmica i l’ocupació associada a ella feien que la recaptació fiscal fos suficient. I això amb una pressió fiscal més feble, també en termes relatius europeus.

L’escreix d’activitat econòmica que aportava el sector immobiliari permetia l’aparent paradoxa d’una baixa pressió fiscal amb una alta recaptació. Tant que permetia al mateix temps: tenir superàvit, desprès d’incrementar les politiques socials (xec bebè, increment pensions mínimes, llei dependència...), incrementar les inversions en infraestructures, amortitzar deute pública i, fins i tot, realitzar alguna rebaixa d’impostos.

No obstant, el taló de Aquil•les d’aquest “model” de creixement econòmic era: d’una banda el manteniment d’una activitat poc competitiva a nivell exterior, basada en productes i processos de poc valor afegit, la qual cosa desequilibrava la nostra balança comercial ja de per si desequilibrada donada la nostra dependència energètica, i d’altra banda que el finançament de la part especulativa de l’activitat immobiliària no es va realitzar amb recursos interns sinó que estava propiciada i finançada per l’arriba de generosos fluxos de capitals privats europeus i internacionals, canalitzats mitjançant unes no menys generoses entitats financeres espanyoles. Així mentre el govern estalviava i es desendeutava, el sector privat (entitats financeres, empreses i famílies) gastava i es sobreendeutava.

Quan el sector financer internacional entra en crisi, la translació d’aquest endeutament privat es vehicula cap el sector públic. Via avals, primer, el FROB desprès i el rescat de les entitats fallides actualment, a fi efecte d’evitar el col•lapse dels sistema financer, però sense poder evitar el del sistema creditici. Es a dir, estem salvant les institucions, però no la seva funció social i econòmica, vehicular el crèdit i a més sense exigir responsabilitats a les persones o institucions responsables .

Aquestes actuacions més el increment de la necessitats derivades de la crisis econòmica i el descens de la recaptació fiscal fruit de la menor activitat econòmica són el que generen l’aparició d’un potent dèficit. Vistes així les coses no costa tant entendre que el dèficit de les finances públiques és conseqüència de la crisi i no a l’inrevés.

Malgrat això, el dèficit públic es presentant com el fonamental responsable de la crisi i la lluita contra ell com l'únic mecanisme per superar-la. La realitat és molt diferent a aquest discurs.

Després del primer exercici complet en el qual s'han aplicat les polítiques de ajust, sense els necessaris contrapesos destinats a la reactivació econòmica, el resultat és una nova recessió.

Si fins al maig de 2010 amb una política que combinada rigor pressupostari i mesures d'estímul s'apuntava un lleugeríssim repunt en la creació d'ocupació, veritable indicador de la superació de la crisi, desprès amb la política d'austeritat pressupostària, excessivament dràstica i ràpida, propiciada a Europa ha comportat més destrucció d'ocupació i més creació de atur que l'any anterior.

Sense creació d'ocupació no hi ha consolidació fiscal possible. Apujar els impostos pot ser necessari, però no és suficient. Avui, per crear ocupació cal recuperar la circulació del crèdit i les mesures d'estímul. I aquí està el problema, no es veuen i les que es coneixen o s’anuncien no apunten en una aquesta direcció.

Afavorir la competitivitat en base a salaris baixos, congelant el SMI, en lloc d'afavorir la I+D+i, que veu retallada la seva inversió, o afavorir la rebaixa dels cost de l'acomiadament en lloc de promocionar la flexibilitat interna, no és la manera per sortir de la crisi, sinó per reviure el que ens ha portat fins aquí.

Mega rics solidaris

Esperonats pel Tea Party els republicans americans han sostingut - fins i tot al preu de posar al seu país a la vora del precipici - que els EE.UU no havien de endeutar-se, ni recaptar més impostos, per finançar aquelles polítiques d'estímul econòmic que creïn ocupació, protegeixin a qui més ho necessiti i els tregui de la crisi.

La proposta republicana durament criticada per premis Nobel d’economia, como Paul Krugman o Joseph Stiglitz, perquè tendeix a deprimir més l’economia productiva i real i desprotegir als sectors més febles - el contrari dels que és necessita - gravita sobre la reducció de la despesa social i la dels impostos als que més tenen.

Aquesta és la formula practicada anteriorment pels presidents Bush (pare i fill) en el passat i que ja va demostrar que deixar els diners en mans dels rics no necessariament creava ocupació, ni feia la societat més justa i equilibrada. Malgrat això insisteix en el fal•laç argument, com aquí les formacions més conservadores.

Enmig d'aquest debat Warren Buffet, la tercera fortuna mundial, ha demanat que no es mimi tant als rics i mega rics, després d'assenyalar el seu desacord amb el fet que ell estigui pagant un 17% pels seus ingressos i, pel contrari, els seus empleats el 34%.

No és la primera vegada, que als EUA les grans fortunes demanen pagar més impostos per ser ajudar i ser solidaris amb els seus conciutadans i no només a través de les seves fundacions benèfiques, ja ho van fer Bill Gates o Rockefeller. De la mateixa manera el rics francesos i també els alemanys reclamen aportar més a l’erari públic. Ni a Catalunya, ni a Espanya encara no hem sentit a cap membre d’aquesta elit econòmica fer afirmacions semblants!

Aquests megarics no ho fan per una actitud naïf i benintencionada, ni perquè s’hagin tornat bojos.

Ho fan perquè - defensors de la meritocràcia i oposats a l’aristocràcia com som - creuen que retornar part dels beneficis a la societat crea i manté les condicions per ells els tinguin i perquè altres els puguin obtenir. Però també perquè de forma intel•ligent saben que una societat solidària, és una societat més estable i segura i també perquè només si hi ha un repartiment just de els esforços per sortir de la crisi és possible exigir la corresponsabilització amb aquest objectiu.

En el fons es una concepció positiva de la fiscalitat com a instrument privilegiat per a la construcció d’una societat més equilibrada i justa.

Tant de bo aquí també s'entengués i practiqués això! I que en aquests moments, aquestes afirmacions fessin reflexionar sobre si les dificultats pressupostaries per finançar els programes socials són una raó suficient per retallar-les i si no s’hauria d’incrementar la imposició directa fiscal per reduir el dèficit que genera atendre aquestes necessitats.

Si això es fes, moltes coses s’haurien de revertir o corregir, com per exemple, retallar la Renda Mínima d’Inserció (RMI) desprès d’haver renunciat a mantenir viu el import de successions per als 6% de les persones més riques de Catalunya.

Abans de fer-ho s’hauria d’haver explorat totes les possibilitats d’obtenir ingressos addicionals per la via fiscal (mantenint o incrementant la imposició) que a més fomenti la equitat social, la millora de la recaptació i lluita contra el frau.

I això no és contradictori, ni oposat, al fet de gestionar millor els serveis i prestacions socials públiques, i el de vetllar per evitar un ús inadequat o fraudulent de les prestacions.

Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

Josep Maria Rañé: “L'urbanisme té un pes excessiu en el finançament dels ajuntaments”

Entrevista al president del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, que augura el final de la crisi a mitjan 2010. Realitzada per Laura Balcells i publicada a la Malla.Cat

Corrupció, crisi i atur. Tres elements que han colpejat la societat catalana en els darrers temps i que, combinats, formen un còctel que pot conduir cap a la desmoralització i la desconfiança. El president del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), Josep Maria Rañé, reflexiona sobre aquesta situació en aquesta entrevista a lamalla.cat. Rañé considera que els ajuntaments depenen massa de l'urbanisme i creu que si s'han detectat escletxes en la legislació s'han de segellar de forma "immediata" per evitar que es repeteixin casos com els de Santa Coloma o el Palau de la Música, respectant, això sí, la presumpció d'innocència. Sobre la crisi, demana al sector financer que obri l'aixeta del crèdit “amb responsabilitat” i creu que a mitjan de l'any que ve es començarà a veure la llum al final del túnel. Alerta, però, que cal optar per un model de valor afegit i d'ocupació de qualitat per no caure en els mateixos errors que en el passat.

-Els ajuntaments 'pengen' massa de l'urbanisme?

Crec que sí. L'únic instrument que tenen per fer polítiques després que el PP eliminés l'Impost d'Activitats Econòmiques (IAE) és l'urbanisme, i aquest element s'ha de tenir en consideració. No perquè això sigui font de corrupció, sinó perquè col·loquem els ajuntaments en una pressió excessiva amb un únic tema per poder fer la seva acció i això pot permetre que hi hagi persones que decideixin utilitzar-lo malament. L'urbanisme té un excés de pes en el finançament dels ajuntaments que convindria diversificar. A més a més, això faria que els ajuntaments estiguessin més motivats i interessats en diversificar el teixit econòmic.

-Això canviarà un cop s'aprovi el nou finançament local?

Amb el nou finançament local traurem una pressió important al tema de l'urbanisme. Els ajuntaments tindran més capacitat d'imposar condicions a les promocions urbanístiques i, per tant, s'hauria de produir un canvi. Ara bé, tampoc ens hem d'enganyar. No és que tinguem una resolució deficient o que no hi hagi cap mena d'ordre, sinó que darrere de tot això hi ha una cosa difícil d'eliminar que és la cobdícia humana. Hem d'apostar per dos elements que ha de tenir tota normativa: transparència i control. Que els ajuntaments estiguin ben finançats, ajudarà; hem de donar-los més eines per evitar l'especulació als seus municipis.

-Casos com els que han aflorat recentment es podien evitar?

Si s'ha descobert una escletxa, l'hem de tancar i segellar. No vol dir que s'hagi d'arrasar amb tot un sector econòmic, sinó buscar les escletxes per posar-hi remei. Som conscients que possiblement la legislació perfecta no existeix, perquè les situacions canvien i sempre pot aparèixer algun tema nou. Ara cal ajustar-la i que es vegi amb tota claredat que des de la responsabilitat pública no es dóna cap cobertura, com no s'està donant, a aquestes actituds personals. Hem de recuperar la confiança i tenir en compte que si estem parlant d'aquestes actituds delictives és perquè la justícia ha actuat i el sistema ha funcionat.

-Vostè que ha estat conseller de Treball i Indústria de la Generalitat (2003-2006), quins sentiments li desperten aquests casos de corrupció?

La primera sensació és d'indignació, que no ha d'anar acompanyada de desmoralització. Observes amb determinada tristesa que persones que has conegut i amb qui has tingut una determinada relació, de coincidència o d'oposició política, estan immersos en aquests processos. Indignació, però confiança en el fet que tenim instruments per fer-hi front. Et deixa perplex conèixer l'entrellat que ha passat amb alguna institució cultural de Catalunya. És difícil d'explicar com una persona ha tingut la possibilitat de fer tot el que diuen que ha fet.

-Tots aquests casos de corrupció coincideixen en un moment de crisi econòmica que encara crispa més la societat...

És veritat que coincideixen en un moment que fa que encara siguin més cridaners. En el cas del Palau, veiem que hi ha gent que està a una institució que respon a donacions o a fons públics i que ha desviat uns diners que resulta que no són per atendre ningú, ni la cultura ni l'art ni el cant a Catalunya, sinó per anar-se'n a les Malvines, o per fer altres coses. Realment, produeix encara més irritabilitat en un moment de crisi.

"TOT INDICA QUE SORTIREM DE LA CRISI A MITJAN DE L'ANY VINENT"

-I sobre la crisi, quan veurem el final?

Crec que hi ha clarament dues fases. La primera, que recuperem el creixement positiu. En aquests moments, encara estem produint menys que fa un any i, òbviament, menys que en fa dos. La segona fase, la que permetrà dir que realment estem sortint de la crisi, és que aquest creixement econòmic sigui d'una qualitat i quantitat suficient com perquè hi hagi més gent treballant que el mes anterior, o que el dia anterior. És a dir, que hi hagi creació d'ocupació neta. Crec que això, tot sembla indicar, podria arribar a mitjan de l'any que ve.

-543.603 persones a l'atur, segons dades del ministeri de Treball. Són moltes!És una xifra molt important.

Crec que la solució a l'atur vindrà quan tinguem una economia que creï més ocupació i que, quan això passi, no ens tornem a equivocar i creem llocs de treball de baixa qualitat i de poc valor afegit perquè s'ha demostrat que això és com el conte dels tres porquets, quan ve una ventada cau la barraca. El que ha quedat és ocupació amb valor afegit i amb més productivitat. El que hem d'intentar és que la represa econòmica no la fem a partir de tornar a inflar un altre cop l'activitat de poc valor afegit, que no tingui prou qualitat per resistir la competència. No vol dir que hem de fer coses completament diferents a les que hem fet fins ara, sinó que les hem de fer millor. És la millor garantia per mantenir l'ocupació que s'hagi creat.

-Aportar més valor afegit vol dir invertir. Com es pot fer això si les empreses estan tocades?

El problema que tenim ara no és que les empreses no tinguin idees o projectes o que no vegin cap on han d'anar, sinó que no poden obtenir el finançament per fer-ho. El problema bàsic és la falta de liquiditat i cal que el sistema financer obri l'aixeta del crèdit, però no amb l'alegria i despreocupació que ho ha fet fins ara, finançant activitats de molt de risc, sinó que ha de finançar projectes seriosos. Si es vol fer una reestructuració del sistema financer, no és tan sols per salvar les entitats financeres, sinó per salvar la funció de les mateixes, que és gestionar el crèdit d'una manera responsable i afavorir que projectes seriosos tirin endavant. No es tracta de donar una ajuda a uns i que els altres s'espavilin, sinó que l'ajut que es dóna és perquè obri la línia de crèdit d'una manera responsable. Les empreses tenen més projectes seriosos i solvents del que sembla.

-Últimament s'ha repetit molt la paraula ERO (Expedient de Regulació d'Ocupació). Què en pensa del sistema alemany?

El sistema alemany és una versió equivalent a l'ERO que consisteix en reduir el temps de treball setmanal o diari d'un treballador. Aquest temps que deixa de treballar, l'empresa no li paga, però rep una una subvenció o una ajuda de l'Estat. Bé, això és un ERO, un ERO de suspensió temporal, de reducció de jornada. És el mateix.

-Doncs si és el mateix, per què ha funcionat a Alemanya i aquí no?

Possiblement caldrà abordar alguns dels problemes que aquí hi ha. La tramitació dels ERO és molt farragosa administrativament i convindria alleugerir-la, mantenint la seguretat jurídica. Els ERO suposen un sobrecost per a les empreses que han de pagar la seguretat social, fins i tot del temps que no treballen les persones. S'haurà de veure si l'Estat manté o ajuda a reduir aquest sobrecost. El sistema alemany ha permès que amb una baixada de l'activitat que ha estat el doble d'Espanya, l'atur hagi crescut la meitat. Ells han apostat per mantenir la gent lligada a l'empresa i ajustar-se internament en lloc d'acomiadar. Crec que això és positiu. És bo que tinguem una política dirigida a mantenir la gent ocupada o relacionada amb l'empresa. Els alemanys aprofiten aquests períodes de reducció de la jornada per formar-se i això és molt important. És útil per mantenir el lloc de treball, però també per tenir més expectatives al llarg de la vida laboral.

-Creu que el jovent d'avui en dia ha perdut l'esperit empresarial i prefereix optar pel sector públic, per fer-se funcionari?

No crec que això es pugui generalitzar, les dades tampoc ho demostren. No es pot dir que els joves catalans no siguin persones emprenedores, estan més preparades i, a més, són persones que tenen la voluntat d'assumir riscos i de plantejar-los. Estem en un moment difícil a Catalunya, però no ha minvat la capacitat de generar empreses i no podem pensar que totes les empreses les han fetes persones adultes, també gent jove, joves en termes empresarials. Descartaria la idea generalitzada que els joves catalans han perdut la capacitat d'emprenedoria, la mantenen; el que sí que és cert és que ara hi ha més opcions que fa vint o trenta anys. No hi havia un sector públic que fos una font d'ocupació tan important com ara.

Absentime laboral: Aprendre de l'experiència

Aquest es el meu article que publica el diari AVUI, en relació al absentime laboral.

L'absentisme laboral és un tema recurrent, polièdric i controvertit. Davant el greu perjudici que produeix en l'economia quan se superen determinats nivells, el 1980 la UGT i la CEOE van negociar i acordar fer-hi front conjuntament, acord al qual va unir-se CCOO l'any següent.

En aquell acord, destinat a ser aplicat en els convenis col·lectius després de definir-ho com "la no presència del treballador en el lloc de treball", van determinar quines absències no havien de ser quantificades com a tals.

Van considerar que no eren absentisme els permisos legals, les hores sindicals, maternitat i lactància, hospitalització, accidents laborals i suspensió de l'activitat per risc d'accidents i les suspensions legals dels contractes.

Així doncs, la resta d'absències, legals o fraudulentes, es van transformar en l'objectiu a batre per l'acció d'empresaris i treballadors al si de l'empresa i per l'administració, mitjançant una més estricta aplicació de les mesures legals de control i comprovació. L'aplicació d'aquesta cultura i pràctica comuna va aconseguir reduir de forma molt important l'absentisme.

En quasi 30 anys les coses han canviat molt, però, malgrat tot, l'absentisme continua essent motiu de preocupació.

Tant és així que en l'acord estratègic del 2005 es va encarregar al govern estudiar-ho. La informació obtinguda és que només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any, i el 76% no en tenen cap.

Potser en temes com aquest, que afecten les relacions laborals, la lliçó a extreure és que la solució de fons es trobarà quan tothom entengui el mateix per absentisme, es pacti un criteri d'actuació i s'apliqui conjuntament.

El contrari es llançar-se l'absentisme pel cap i no avançar.

Signe diferent

Totes les dades que ens ha ofert l’Enquesta de Població Activa (EPA), del tercer trimestre d’enguany, tenen un signe diferent a Catalunya i a Espanya.

L’atur baixa a Espanya i puja a Catalunya, tot i que també puja l’ocupació a casa nostra, mentre baixa a la resta d’Espanya. Aquesta evolució divergent també fa que el nombre de nombre de persones en edat de treballar creix a Espanya, i aquí baixi, i pel contrari decreixin els que treballen o volen treballar, en el conjunt d’Espanya, mentre aquí s’incrementen.

A veure si posant números s’entén millor!

El que ha succeït aquest tres mesos a Catalunya és que tot hi haver menys gent en edat de treballar (- 8.300), n’hi han més persones fent-lo o en ganes de fer-ho (14.900) i com només s’han creat 9.600 llocs de treball més, n’hi han 5.300 persones més aturades. I a la resta d’Espanya tot el contrari.

Des d’una visió simplista, podríem preguntar-nos: així doncs, qui va bé? A qui li baixa l’atur o a qui li puja l’ocupació? Seria una equivocació. Les coses acostumen a ser una mica més complexes.

L’atur és la diferencia que hi entre les persones que treballen o cerquen treball, i les que efectivament aconsegueixen fer-ho. Per solucionar-lo hi ha dos camins: un de positiu i un altre que no ho és tant.

El camí positiu per resoldre l’atur és més ocupació, i preferentment millor ocupació per tal que tingui més perdurabilitat econòmica i social. Per l’altre via l’atur també es redueixi, però no resulta tant positiu, ja que és el fruit de la pèrdua de població en edat de treballar, ja sigui per envelliment o emigració, o pel desànim laboral que fa que algunes persones es retirin de la cerca de feina.

Ara bé, les proporcions són importants, ja que pot succeir - com aquest trimestre a Catalunya - que és creï ocupació neta, però en una quantitat insuficient per absorbir el increment de persones amb ganes de treballar.

Una actitud rigorosa, i alhora positiva, obliga a no quedar-se en la epidermis dels grans números o de la conjuntura. S’ha de baixar una mica més al detall i tenir-ne una perspectiva a mig termini.

És una bona noticia que aquest sigui el primer trimestre, dels últims 5, en que s’hagi creat ocupació i més si tenim present que fa un any havíem perdut 54.400 ocupacions en un sols trimestre. Ara bé, això no ens pot fer oblidar que en aquests 15 mesos hem acumulat una pèrdua de 296.000 ocupacions, de les quals quasi la meitat han estat a l’industria i que aquest trimestre a l’industria i la construcció s’han continuat perdent llocs de treball i que només s’han guanyat al sector serveis, en gran mesura pel component estacional que comporta l’estiu

Així doncs, no és ni alegrant-nos de que anem millor que altres, ni capficant-nos en observar només la part negativa de la situació o, per contra, sobrevalorant el que de positiu té que hagi més persones treballant, com farem front a les arrels del problema.

És aprofitant i confiant en les nostres pròpies capacitats i potencialitats i resolent les nostres mancances, com crearem l’ocupació de més qualitat i valor que necessitem per acabar vencent a l’atur.

Aquest serà, sens dubte, un camí on desprès de petits repunts positius, com aquest, poden venir trimestres amb dades negatives. Es tracta de no defallir en l’esforç. L’objectiu és aconseguir que el creixement de l’economia a més de tenir signe positiu, ho tingui en un grau que permeti crear ocupació en una quantitat suficient per reduir l’atur de forma positiva i que aquest creixement sigui sostingut i sostenible.

Ocupació, atur i reformes

A Catalunya, 20.800 persones han sortit de l'atur el segon trimestre d'aquest any. És la part d'Espanya on més ha baixat, segons l'enquesta de població activa (EPA).

Aquest descens adquireix més valor, si és possible, si tenim present que el que s'ha produït en el conjunt d'Espanya, en aquest mateix període, ha anat en el sentit contrari. L'atur creixia a 126.700 persones.

Això és així ara, però fa només tres mesos el signe dels esdeveniments era totalment diferent, on més creixia l'atur era a Catalunya.

Per poder entendre aquestes oscil lacions, quan formem part d'una mateixa àrea econòmica, estem sotmesos als mateixos problemes globals i compartim la mateixa regulació econòmica i laboral, convé no oblidar que allò que s'ha vingut a definir com atur no és sinó la diferència entre el nombre de persones que volen treballar i els llocs de treball que la societat ofereix.

Aquesta és la raó de que habitualment s'associï el creixement de l'atur amb la destrucció d'ocupació i a l'inrevés. Però, no sempre és així, ni té perquè ser-ho. L'atur pot créixer perquè es destrueixi ocupació, però també perquè el creixement del nombre de llocs de treball sigui insuficient per donar satisfacció a la incorporació de noves persones al mercat de treball. Això succeïa fa un any, creixia l'ocupació i l'atur.

Però també pot ocórrer el contrari, que és el que s'ha produït a Catalunya aquest trimestre.

Així doncs la paradoxa és que el bon dada del descens de l'atur a Catalunya s'explica com el fruit d'altres dinàmiques no tan positives. La primera, que es "han retirat" del mercat de treball més de 60 mil persones, encara que gairebé la meitat siguin joves que tornen als estudis, i la segona que han desaparegut més de 40 mil llocs de treball, en la seva immensa majoria de la indústria manufacturera.

En aquest sector, i més en concret en les activitats intensives en mà d'obra i de no molt valor afegit, en la construcció - sobredimensionada per l'especulació - i en el comerç, induït per ells i l'excés d'endeutament familiar i empresarial, han desaparegut 8 de cada 10 dels llocs de treball que s'han perdut l'últim any.

Sense un canvi en les bases que han creat el problema (especulació financera, excessiu endeutament d'empreses i famílies, així com una producció i productes de poc valor) no es produirà una recuperació suficient i duradora del creixement econòmic i posteriorment del nivell d'ocupació. Només hi haurà fugides cap endavant i un tornar a alimentar la propera crisi.

Per això, superats la calor de l'estiu, serà bo que es recomposi el diàleg social entre govern, patronal i sindicats, pensant i orientant cap a la consecució d'acords sobre les reformes de fons necessàries perquè la transició que permeti el desenvolupament de nous sectors i la modernització competitiu de molts dels que tenim sigui el més ràpida i el menys traumàtica possible.

Com sempre serà necessari que aquests objectius a mig i llarg termini estiguin acompanyats de plantejaments més curtplacistes que ajudin a omplir amb seguretat la distància temporal que hi ha entre la situació actual i la consecució d'aquest sistema productiu més sostenible, com l'increment del període de prestació l'atur o la prolongació dels dies que la regulació d'ocupació "no consumeix prestacions"

Aconseguir que el procés de diàleg sobre les reformes no es paralitzi de nou, o pugui arrencar, requerirà més enllà de les anomenades "línies vermelles" que les actituds estiguin orientades cap a l'acord, no a la imposició d'una part sobre l'altra, però sobretot que les propostes es corresponguin amb el model productiu de béns i serveis de més qualitat que necessitem assolir.

Bona i dolenta flexibilitat laboral

ES POT DIR MÉS ALT, PERÓ DUBTO QUE MÉS CLAR!!!!

El Pais publicava un article de Jean Pisani-Ferry, economista i director de Bruegel, centre d'investigació i debat sobre las polítiques econòmicas en Europa, amb aquest titol.

En ell, explica que - com el colesterol - hi ha una flexibilitat laboral que té un resultats bons i una altra que és tot el contrari, tant des del punt de vista econòmic com social.

El trobo molt encertat, perque entre altres coses diu, des de fora, allò que molta gent repeteix aquí.

Per això ho reprodueixo:

Buena y mala flexibilidad laboral

Una de las características más llamativas de la crisis actual es la sincronización de las reacciones de las empresas. De un extremo a otro del planeta, éstas reaccionan simultáneamente ante las mismas informaciones, y los indicadores que permiten rastrear sus pronósticos reflejan un perfecto paralelismo.

Salvo en un punto: el empleo. En efecto, durante el último año, la tasa de paro ha aumentado ocho puntos en España y seis en Irlanda, mientras que prácticamente no se ha movido en Alemania y los Países Bajos, y en Francia sólo ha aumentado un punto y medio.

Claro está que, en parte, estas diferencias reflejan la desigual gravedad de la recesión: aunque las evoluciones sean sincrónicas, la amplitud del retroceso del crecimiento varía de un país a otro. Pero esta explicación no vale ni para Alemania ni para España. Alemania es a la vez uno de los países en los que el descenso de la producción es más pronunciado y uno de los países en los que el mercado laboral se ha degradado menos. Y, a pesar de su crisis inmobiliaria, España no forma parte de los países con un mayor decrecimiento del PIB.

La explicación de esta paradoja reside en las modalidades de ajuste del empleo. España es la campeona del mundo de los contratos de duración determinada. Tras el fin del franquismo, que había instaurado una legislación laboral muy protectora de los asalariados, el mercado de trabajo se fue flexibilizando con la introducción de los contratos de duración determinada, que hoy representan un tercio del empleo asalariado (menos del 5% en Estados Unidos y un poco más del 13% en Francia).

Más que en ninguna otra parte, el trabajo de duración determinada se convirtió en un modo de existencia cuasi permanente. Ya que no justa, esta situación era al menos tolerable mientras duró el boom. Pero en cuanto la coyuntura dio un vuelco, las empresas pusieron fin a los contratos temporales y el paro se disparó.

Por el contrario, desde el último otoño, Alemania recurre masivamente al Kurzarbeit (jornada reducida), que permite ajustar la duración del trabajo anual a la baja. La empresa reduce el salario mensual en proporción a las horas trabajadas de menos y el Estado compensa hasta dos tercios de la pérdida de ingresos que sufre el asalariado. Esta forma de paro parcial, a menudo prevista en los convenios colectivos, fue ampliamente fomentada por el plan de reactivación.

Las dos economías son, pues, flexibles en el sentido de que las empresas ajustan sus efectivos y reducen sus costes, pero de manera muy diferente. En España, el ajuste recae sobre el empleo de los jóvenes y los trabajadores menos cualificados, mientras que Alemania juega con la flexibilidad de las horas de trabajo y mutualiza el coste social de su reducción.

No obstante, la oposición de ambos modelos tiene ciertos límites. En España, la construcción inmobiliaria tardará mucho en recuperarse, y conservar puestos de trabajo superfluos no tendría sentido alguno. Y aunque en Alemania la reducción transitoria de la jornada laboral ha permitido amortiguar el golpe durante algunos trimestres, está claro que a partir de ahora el paro aumentará mucho.

Ahora bien, aunque el contraste entre los dos países va a atenuarse, no desaparecerá.

Estas decisiones colectivas adoptadas por dos países como España y Alemania no se diferencian sólo en sus consecuencias sociales presentes, también pueden tener consecuencias económicas diferentes en el futuro.

En los próximos tiempos, la prioridad de las políticas de empleo va a ser evitar que el paro inducido por la crisis desemboque en la exclusión permanente de una parte de la población activa. Se afronta un gran riesgo,pues eso fue lo que sucedió en Europa con los prejubilados de los años ochenta y también en la mayoría de países que han sufrido graves crisis financieras.

Aunque no se vean abocados a la jubilación, los trabajadores apartados del empleo durante mucho tiempo pierden cualificación y motivación, y sólo pueden reinsertarse en el mercado laboral a costa de esfuerzos considerables.

La OCDE acaba de predecir que, incluso después de que sus efectos inmediatos hayan sido absorbidos, la actual crisis podría inducir en la zona euro un aumento del denominado paro estructural de hasta un punto y medio. Y prevé, y esto es significativo, que ese aumento será mucho más alto en España (más de dos puntos y medio) que en Alemania (entre medio punto y un punto).

Así que la crisis vuelve a plantear bajo otra luz la cuestión de la flexibilidad laboral. Ayer se trataba de favorecer la redistribución del empleo entre sectores y empresas, y de promover un retorno gradual hacia el pleno empleo. Hoy, se trata de absorber un impacto violento minimizando sus costes sociales inmediatos y sus costes económicos a largo plazo.

En ambos casos, ciertos modelos sociales son más justos o eficaces que otros.

Traducción de José Luis Sánchez-Silva.

Debatre el futur econòmic

Un debat va obrir un altre debat.

El canvi de model econòmic va ser el nou debat que el President del govern va obrir, la setmana passada, a compte del debat sobre l'estat (econòmic) de la nació.

Fixar un objectiu a llarg termini, pot ser una acció de lideratge o una estratègia de distracció, depèn.

Es lidera si s'és capaç de definir objectius clars i assumibles a mitjà termini i llarg termini, els quals donin sentit als esforços i sacrificis que s'hagin de realitzar en el curt termini. I això no només perquè s'assumeixin resignadament, partint de l'aplicació de la teoria del mal, sinó perquè aquest escenari que es dibuixa tingui capaç d'entusiasmar.

La història és plena exemples on els lideris han cridat a "tornar a lluitar, tornar a sofrir, per tornar a guanyar" o com va fer Winston Churchil amb seu: "per guanyar la guerra sol puc prometre'ls sang, suor i llàgrimes".

Al contrari, es cregui frustració, distracció o somieig col·lectiu si la gent percep que no hi ha un equilibri raonable entre esforç i expectatives o que els objectius són un escenari tan idíl·lic que resulta poc creïble. Fa temps que se sap que "ningú no dóna duros a quatre pessetes" o que aquell futur, no és el futur, si només es pot assolir mitjançant esforços sobrehumans o actituds heroiques que sol uns pocs puguin - i estiguin disposats - a realitzar.

Ja gairebé ningú no discuteix que Espanya i Catalunya, per sortir de la crisi i reobrir una senda de creixement econòmic sa i durador, han de transitar cap a una economia cada vegada més oberta al món que basi la seva potència i competitivitat en la millora de productes i processos, a base d'incorporar-los valor - que no preo -i qualitat.

Llavors, quin és el debat? Doncs, el patró de creixement, és a dir, el de sempre, el com aconseguir-ho. No es qüestiona on anem, però sí el com.

Per assolir, el més ràpidament possible, el model econòmic i productiu a què aspirem, des de ja, hem d'alinear el nostre patró de creixement perquè ens apropi a ell, no perquè ens allunyi. Hem de créixer basant-nos en el que tenim per arribar fins on volem. No podem ni hem de fer salts en el buit.

Encara que, això sí, no es tracta de repetir el que es fet fins ara i molt menys com s'ha fet, el que avui tenim també ha de canviar. Pot ser la base, però no se serà el futur si no es dirigeix cap a aquest model econòmic que esperem assolir i incorpora els seus valors.

Un exemple perquè s'entengui: la construcció.

Hi ha un acord generalitzat en el qual l'excés de construcció d'habitatges fomentat per a l'especulació, és dels detonadors del problema econòmic, perquè ens ha desviat del procés de renovació i modernització que havíem de seguir, s'ha endeutat a empreses i famílies i ha immobilitzat molt capital.

Però això no significa que la construcció residencial sigui intrínsecament dolenta i en conseqüència s'hagi d'abandonar. El que cal evitar és l'excés de producció, aquest que no té com a objectiu satisfer el dret a l'accés a l'habitatge.

A Espanya es calcula que la demanda que correspon a necessitats reals - no les especulatives - se situa al voltant de les 400.000 habitatges/any, els últims anys es van arribar a produir entre 800.000 i 900.000 unitats.

En conseqüència, tornarà la construcció d'habitatges, però no serà el motor de la recuperació, en tot cas un dels motors, però no EL motor. I això serà bo perquè la meitat de les ocupacions perdudes a Espanya l'últim any ho han estat en la construcció.

Això ocorrerà una vegada l'ajust d'uns preus desorbitats i la circulació del crèdit permeti que els habitatges ubicats en entorns urbans siguin ocupats.

Tindrem de nou, construcció però serà diferent. Primer, el sector tindrà menys pes en la nostra economia, la producció estarà orientada a les necessitats reals i la forma de construir canviarà.

La nostra construcció és massa artesanal i com a conseqüència més cara del que deuria. No serà totalment nova però serà diferent. Hi haurà que "industrialitzar" la construcció de l'habitatge fent possible una reducció de costos sense reduir la qualitat, ni les prestacions socials ni la cura medi ambiental. Caldrà formar la gent de la construcció per treballar en aquest "sector madur renovat ".

Serà una mica semblant al que vam fer amb l'automòbil o amb l'electrònica de consum, fa anys, que ha permès obtenir productes millors, amb més prestacions i sense que això hagi de suposar més preu.

Diguem-ho clar, la solució avui no és la política econòmica, fiscal i laboral dels 80, quan es busca que el motor de l'ocupació fossin: la construcció i l'activitat manufacturera de baix valor i costos.

Avui l'objectiu és un nou model econòmic de més valor afegit, que assolirem amb un patró de creixement concordant amb ell, no al del passat que pretenem deixar.

Qui no estigui acord que expliqui cap a pretén emportar-nos, com i que ens costarà.

Absentisme laboral

S'agraeix l'objectivitat!

Les baixes laborals per malaltia comuna, la part més important de l’absentisme, són un tema recurrent quan s'aborden les relacions laborals, i més en temps de crisi.

Molt cops resulta un tema polièdric i controvertit, doncs en ell col·lideixen el dret a estar malalt i el seu efecte sobre l'economia productiva i això fa que inicialment les posicions de les parts no apareguin com gaire reconciliables.

Per això, és tan d'agrair l'esforç que han fet les Conselleres de Treball, Mar Serna, i de Salut, Marina Geli, per objectivar-lo, aportant les dades reals d'aquest fenomen.

Amb aquestes dades objectives sí que es podran establir diagnòstics correctes, propostes adequades, actuacions racionals i consensos assumibles per les parts socials, com ja es va fer en els anys 80, al incorporar-se com un element del “Acuerdo Marco Interconfederal (AMI)” signat per la UGT i la CEOE, i que l’any 81 en el “Acuerdo Nacional de Empleo (ANE)” era assumit també per CC.OO.

Les pròpies dades facilitades delimiten la dimensió del que és problemàtic i el que no. Així doncs, només el 6% dels treballadors tenen més d'una baixa a l'any mentre el 76% no tenen cap. Els dies totals de baixa motivats per malalties greus, com el càncer, són gairebé les mateixes que produeix les grips i refredats. És clar que de les primeres - per fortuna - hi ha menys que de li segones, encara que amb una durada 16 vegades major. Però allò que produeix més dies de baixa laboral son les dolències osteomusculars.

No obstant això, aquesta informació també deixa traslluir altres qüestions que no son estrictament sanitàries.

Per exemple, que els menors de 25 anys són els que registren més parts baixa, però de menor durada i que en el pol oposat ens troben a les persones majors de 55 anys, amb el menor número de baixa però amb una durada 5 vegades superior als més joves.

Clarament aquest fet no es pot imputar a un pitjor estat de salut de la joventut. Una explicació sanitària potser relacionaria aquest fet amb el important numero de baixes laborals (osteomusculars) que es produeixen els dilluns, motivades per l’exercici d’activitats esportives els dies festius anteriors i que evidentment desenvolupen amb major freqüència els joves.

Malgrat això, tampoc es pot descartar que aquestes dades siguin l’expressió d’altres factors laborals i socioculturals.

Si fa un temps algú li preguntava a una persona jove “que volia ser de gran”, la resposta era contestar amb el nom d’una professió. En aquella organització social l’ofici, el estatus social i el projecte vital eren un pack compacte i era segur que esforçant-te el podies assolir complert, avui no.

Hores d’ara i després de quasi una generació que ha crescut laboralment en mig d’un àmbit en el que l'especulatiu, fútil i immediat ha prevalgut sobre el productiu i rendible a mitjà termini, que ha fet que el correcte desenvolupament de les tasques assignades i l’esforç no asseguren ni tan sols la renovació d’un contracte temporal, molts cop econòmicament minso, i el missatge dominant és que: “l’únic que tenen segur és que canviaran”, el fenomen sociològic de la manca de compromís amb un treball, de manca de cultura de l’esforç, no se'ns antulla com un resultat lògic?

Igual que ens plategem tornar a una regulació del sistema financer per evitar que l’excés de desregulació acabi fent mal a tothom, hauríem d’advocar per una millora de l’estabilitat en l’ocupació, per a tothom, que fes visible i rendible l’esforç constant pel desenvolupar d’un projecte personal sostenible.

Per això, benvinguda sigui la informació objectiva perquè serà la base de les aliances i els acords per a la solució real i possible de la majoria de l'absentisme laboral, encara que també serà benvingut l’aprofundiment en el coneixement i resolució dels altres factors que contribueixen al seu manteniment.

Sobretot si esperen que el seu descens s’aprofundeixi.

Toca definir-se

S'apropa l'hora de definir-se sobre com donar suport a empreses i treballadors per a que es puguin sortir de la crisi.

El dia 6 de març el Govern de Zapatero va aprovar un real decret-llei de mesures urgents pel manteniment i foment de l'ocupació i la protecció per a les persones en desocupació.

Amb ell pretenia que les persones afectades per un ERE temporal no consumissin la seva desocupació i les empreses veiessin reduïdes les seves càrregues socials i així haguessin menys acomiadamentscomiats; que fos més fàcil ajornar les quotes a la Seguretat Social per evitar que aquest fos un motiu de tancament empresarial; que es bonifiquessin les quotes a la Seguretat Social a les empreses que contractessin persones aturades amb prestacions i als contractes a temps parcial; i que es reforcés el Servei Públic d'Ocupació per agilitar la tramitació de la desocupació.

El debat en el Congrés sobre la convalidació o rebuig del real decret-llei va ser molt representatiu del moment polític actual, però molt poc de la responsabilitat que la situació econòmica i social exigeix de tothom.

El PSOE, com no té la majoria suficient, necessitava sumar més vots als seus per validar-lo, en cas contrari decauria i les mesures quedarien sense efecte.

El PP li va negar el seu suport, al·legant que les mesures eren insuficients, les esquerres (ERC, ICV, BNG) fent gala del seu habitual eclecticisme estètic també li ho van negar, adduint que no havien estat consensuades amb agents socials. Res del contingut i els efectes que podia tenir la seva aprovació o rebuig era important. L’únic important era apareixer diferenciats del govern.

CiU sí li va prestar el seu suport a la convalidació. Això sí!, a canvi que es tramiti com a projecte de llei.

Aquesta tramitació posarà tots davant el mirall. No n'hi haurà prou amb criticar o en desmarcar-se, tocarà definir-se.

La llei que finalment s'aprovi podria no assemblar-se gens al Reial Decret-Llei validat, o fins i tot oposar-se al mateix. Tot dependrà de les propostes que es facin i les majories que s'assoleixin. No seria la primera vegada, ja va succeir amb la reforma del 93, on CiU va durant la tramitació com a llei d’un real decret llei va imposar que en els contractes d’aprenentatge no fos exigible a l’empresa donar formació.

PP o CiU, fins ara, només havien formulat, però no presentat, propostes com l'abaratiment de l'acomiadament, la presència de les ETT en la intermediació laboral, la supressió de l'autorització administrativa dels ERE o la pèrdua de l'eficàcia dels convenis una vegada acabi la seva durada ( la dita ultraactivitat). Les plantejaran en ferm, ara? Assumiran el risc del desgast electoral que suposa la seva defensa i imposició?

I d'altra banda, mantindran les opcions més a l’esquerra del govern la seva actitud? Permetran que aquestes propostes prosperin, per tal no aparèixer alineats amb el Govern? Continuaran justificant la seva actitud amb plantejaments extrems i inassolibles pel PSOE?

La solució a totes aquestes preguntes requereix que tothom es defineixin i que la resta vigilem per a que no s’acabi imposant una sortida negativa a la crisi, per abstencionisme d’algunes esquerres.

Sense dreceres possibles

L'economia espanyola creix més que les economies europees més desenvolupades, però la seva desocupació també.

La situació ha canviat amb molta rapidesa, de ser una de les que més creixia, i més ocupació creava, s'ha passat a liderar la taxa de desocupació europea.

Per què el mercat de treball espanyol té aquestes oscil·lacions tan dràstiques? Per què és tan sensible als canvis de cicle econòmic?

Bàsicament perquè encara és un teixit econòmic que produeix bens i serveis basant excessivament la seva competitivitat en costos laborals baixos, amb una regulació laboral tan flexible que fa de l'ocupació el mecanisme d'ajust econòmic per antonomàsia, ja que els altres han estat transferides a la Unió Europea i les seves institucions.

Això fa que el procés d'ajust, quan l'economia es contrau, sigui intens, ràpid, senzill, però duríssim socialment.

Tothom manifesta la seva preocupació per la situació, però no tothom coincideix en les solucions.

D'una banda els governs (l'espanyol i el català), les patronals i els sindicats , busquen, amb el dialogo social, fer via cap al canvi de model productiu de bens i serveis. Són conscients de la necessitat de transitar cap a un model que incorpori més qualitat i valor als productes i als processos, on l'aprofitament dels treballadors com a força de treball doni pas al del seu coneixement, on la millora de les infraestructures físiques (viaries, ferroviàries, Aéreas, marítimes, energètiques e hidràuliques) i les del saber aplicat (universitats, parcs científics, centres tecnològiques) serveixin per acompanyar i fer-ne més efectius els esforços inversors dels empresaris i emprenedors.

D'altres - alguns de els han gaudit del festival de resultats positius - ara tornen a reivindicar com a sortida les mateixes receptes de fa 20 o 30 anys, més flexibilitat, i menys protecció social. Això sí, ho fan omplint-se la boca en nom de la urgència i la modernitat.

És cert que se'n va amb retard. L'estímul d'uns guanys ràpids i abundants, sense haver de canviar el que es feia i com es feia, ha estat una adormidora molt eficaç, ha retingut el pas del canvi. Per això no hi ha dreceres, ni tornades enrere, possibles.

L'única solució és canviar el model productiu i les relacions, encara que això sigui més lent i complex que les pseudosolucions dràstiques que propugnen.

Els pròxims comptes públics (els generals i els catalans) s'han d'enfocar a abordar les solucions de fons per a l'economia, però també a atendre a les persones sense ocupació, mitjançant politiques actives personalitzades, i també a establir els serveis i les prestacions públiques necessaris (pensions, salut, educació, serveis socials) per a aquelles altres que patirán els efectes més negatius de la crisi. Aquesta és la prioritat. El dèficit zero, no, perquè l'economia està al servei de les persones i no al l'inrevés.

Com ja hi reiterat anteriorment en aquest mateix blog, atendre aquesta prioritat no es contradictori, sinó complementari, amb el fet de donar relleu i importància a la negociació dels finançament autonòmic, doncs moltes d'aquestes polítiques són competència dels governs autonòmics.

Pel seu torn, el diàleg social s'ha d'orientar a l'ajust entre el nou model econòmic que necessitem i les relacions laborals adients al mateix.

Així com unes relacions laborals basades en la inseguretat, la inestabilitat i la precarietat laboral són possibles – i, fins i tot, coherents - en un model productiu, on es vol que les persones obeeixin i reprodueixin instruccions simples i repetitives dins d'unes estructures empresarials molt jerarquitzades, de caràcter manufacturer o de serveis poc qualificats, resulten totalment inadequades i desaconsellables per la gestió del nou sistema productiu. Aquest requereix d'un altre model de relacions laborals. Un model afavoridor de la iniciativa, la responsabilitat, la aportació dels coneixements de les persones que hi treballen i que , per tant, substitueixi la jerarquia autoritària pel lideratge motivador. Un model on la formació permanent sigui la garantia de que la capacitat d'adaptar-se al canvis no es resolgui amb la pèrdua del capital humà.

Aquesta és la raó de fons que fa tant caduc, inútil i fora de lloc aquestes receptes retrogrades que es volen utilitzar políticament econòmicament o socialment, per guanyar avantatges privades o partidistes, no per guanyar rèdits col·lectius.

Sortides duradores

El Ministro Corbacho té raó quan adverteix que no s'ha d'utilitzar la situació econòmica per congelar els salaris.

En aquests els últims anys de bonança econòmica han crescut amb tanta moderació i s'han ajustat tant a l'alça dels preus que, fins i tot, el salari mig ha descendit, doncs la gran quantitat d'ocupacions que s'han creat tenien retribucions inferiors a ella.

Malgrat això, la nostra economia no ha millorat la seva productivitat.

Constitueix un error social i econòmic buscar en la congelació dels salaris la sortida a la situació, ja que no són un dels factors desencadenants.

Un error social perquè l'empobriment relatiu de les persones que viuen del seu treball i que no s'han beneficiat del creixement econòmic pot produir una reactivació de la conflictivitat social, ja de per si previsible davant del increment de crisis empresarials.

I un error econòmic perquè, de nou, s'orienta la sortida cap a un model de competitivitat que és caduc, el que es basa exclusivament en els baixos costos laborals. Si els preus industrials creixen un 10% a causa del impacte de la factura energètica o el preu dels diners son un obstacle per a la posta en marxa de processos i reformes productives o si el valor de l'euro dificulta les nostres exportacions, la solució cal buscar-la en l'eficiència energètica o en la millora de la productivitat i no en la congelació salarial.

Aquestes opcions que semblen fàcilment adoptables a curt, suposen una trampa a mitjà i a llarg termini perquè agreugen els problemes i ajornen les solucions duradores.

El plantejament del Ministre de Treball és una reflexió equilibrada i intel·ligent sobre com reconstruir el nostre teixit econòmic amb bases més sòlides i molt més si es fa amb dialeg i pactes assumibles per les parts.

Per això seria bo que agents econòmics i socials l'escoltessin i fessin seu.

Salut i treball

Salut i treball. Això es el que demana la gent. Perquè si hi ha salut i treball , la resta ja ho arreglaran, amb esforç i tenacitat.

Salut i treball son part de les principals preocupacions de la gent. Tant si surten, com si no, a les enquestes.

Són preocupacions individuals amb transcendència pública, aquesta es la raó de que els poders públics hagin d’ocupar-se d’elles. No solsament perquè ho proclami la Constitució, si no perquè ho proclama el sentit comú i la voluntat col·lectiva de construir una societat més justa i social, que es ni més ni menys allò que s’hi reflexa en ella.

En els darrers anys, s’ha volgut traslladar, tant dintre de Catalunya com fora, que des de que governen les esquerres no ens hi dediquem als problemes reals de les persones. Que anem enredant amb temes que no tenen a veure amb els temes que els hi afecten. Que només ens preocupava l’Estatut.

Però vet aquí, que en la tercera reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat que es va realitzar el passat 17 de juliol, es van acordar, entre altres, dos temes directament relacionats amb la salut i el treball. Transferir l’Hospital Clínic i la Inspecció de Treball.

Como constatava el President Montilla: “Dos exemples de la utilitat social del Estatut que demostren que serveix i servirà per millorar les condicions de vida als catalans i catalanes”.

No va ser l’únic acord, la gestió del servei de Rodalies de RENFE, també varen ser objecte de pacte, junt amb altres temes que afecten a aspectes quotidians.

Acords, com aquest, tenen la seva èpica, la més important. La dels catalans i les catalanes, no la de lo català. L’èpica de les persones que vivim aquí, la de la gent que s’esforça constant i quotidianament per superar-se i necessita d’aquests elements per poder treure fruit d’aquest esforç. No és l’èpica que voldrien algun nacionalista, que menystenen aquest avenços i es mostren decebuts de que la societat catalana avanci vers l’assumpció de més autoresponsabilització en la governació dels seu present i dels seu futur.

Amb fites com aquestes comencen a veure’s els fruits de l’Estatut. L’esforç col·lectiu va valgué la pena. Ho digui qui ho digui. Ara, no es l’hora de defallir, de llençar cap tovallola, de ser negatiu, es l’hora de capitalitzar tot el patiment que ens van produir, tota la serenor que varem desplegar i tot la capacitat de convicció que varem exercitar. Es l’hora de seguir treballant, amb rigor, fermesa, convicció i tenacitat. Practicant i exigint lleialtat institucional. Es l’hora de desplegar l’Estatut de la gent a favor de la gent.

Perquè com diu la gent: “Si hi ha salut i treball. No os amoïneu! Ho treurem endavant, per difícil que sembli, ho ens ho posin.

Políticas territoriales en la globalización económica

En un articulo que como este, que trata de reflexionar sobre lo global y lo local, se puede caer en el error de realizarlo, exclusivamente, desde uno de los dos ámbitos, es decir o desde el localismo o desde la globalidad.

La consciencia que se puede tener sobre un supuesto riesgo no nos salva de él. No obstante, su conocimiento nos sitúa en una situación más favorable para evitarlo. Al final de este escrito se podrá valorar si se han evitado esas tradicionales derivas.

A partir de realizar reflexiones y valoraciones sobre experiencias concretas desarrolladas en el Baix Llobregat teniendo presente y analizando que factores del entorno global las originaron, las condicionaron e incluso las favorecieron en el pasado y cuales lo hacen en el presente.

De l’atur a la Zur

“De l’atur a la Zur”. Así rezaba la portada del primer numero de la revista “el Far” que vio la luz en el mes de mayo de 1985.

Esa frase era más que un titular periodístico. Tras ella se condensaban no solo la información y los artículos de opinión que recogía el informe. Se recogía la culminación de un proceso de articulación de diferentes fuerzas sociales, económicas y políticas para superar el proceso de degradación económica y social en el que corría el peligro de hundirse la comarca.

A través del quicio de aquella “puerta informativa”, abierta ayer, se pueden divisar una serie de elementos sobre los que reflexionar, hoy. Intentando hacerlo de la forma más objetiva, es decir rehuyendo la típica tentación de reinterpretar la historia, pero al mismo tiempo de la forma más útil para ver y extraer aquellos aprendizajes que necesitamos en la actualidad. Aquello que nos resulta imprescindible para intentar no cometer los mismos errores en el momento de abordar los cambios y adaptaciones que cada nueva circunstancia siempre impone.

El primero de aquellos elementos era, sin duda, la quiebra del “desarrollismo”. Ese modelo de crecimiento económico y social que vivimos en los años 60 en España dio como uno de sus resultados más evidentes unas grandes aglomeraciones en suburbios, entorno a las grandes ciudades, que Crecieron bajo el único dictado de la especulación urbanística, sin ninguna planificación ni control público y donde las miles y miles de personas que en ellos vivían padecían una gran carencia de los servicios y equipamientos necesarios.

Este fenómeno socioeconómico, se producía como respuesta para dar satisfacción a las crecientes demandas de más y más mano de obra, sin demasiada calificación, que efectuaba un tejido económico que se había creado sobre la base de una baja capitalización de les empresas, una organización del trabajo altamente jerarquizada y centralizada para una producción de bienes masiva y repetitiva (modelo taylorista), con niveles salariales bajos, en el contexto internacional, y sin libertades sindicales. Además este hecho produjo un gran proceso migratorio desde las zonas de economía agrícola a las más industrializadas,

Pero ese mismo tejido económico entró en quiebra cuando tuvo que afrontar la superación de los últimos vestigios del aislacionismo en el que el régimen dictatorial no sumió.

La propaganda oficial decía: “España es diferente”. ¡Algo de verdad había en esa afirmación!, Nuestra sociedad era substancialmente diferente a los países del entorno: no teníamos libertades públicas, ni estabamos construyendo una sociedad con niveles de protección social aceptables (Estado del Bienestar).

El paro, que en aquellos momentos era una lacra que soportaba más del 30% de la población activa de la comarca, era la expresión más evidente de la incapacidad de ese entramado económico no solo para dar respuesta a las exigencias que se derivaban de los cambios tecnológicos, energéticos, organizativos, productivos y de apertura a la competencia internacional sino también a las necesidades sociales.

Conviene rememorar esta situación, que demuestra la falta de competitividad de aquel modelo socioeconómico, en el momento en que con la nueva perspectiva que se abre de globalización de los mercados se defiende, desde las posiciones neoliberales, como la estrategia necesaria para ser competitivos un modelo similar al descrito.

La importancia sobre el modelo de crecimiento económico que adopte nuestra sociedad hace que, mas adelante, profundice sobre este condicionante global.

El segundo, la voluntad colectiva de construir una salida a ese callejón en el que nos colocó ese modelo de crecimiento.

La Zur en el Baix Llobregat, como las Olimpiadas de Barcelona, constituyeron, en su momento el aspecto más visible, y de alguna manera la faceta más crematística, de unos proyectos que iban más allá de su enunciado directo. Formaban parte de amplios y complejos proyectos de transformación social y económica de una zona concreta, con los que se afrontaban y trataban de resolver los problemas más importantes que tenían planteada esa sociedad.

En todo caso, se percibieron como objetivos amplios y difíciles, pero asumibles, y sirvieron a la vez como coartada, catalizador y estandarte, es decir, como aglutinante colectivo de fuerzas e intereses diversos. ¡Había algo concreto por lo que trabajar!

Y lo que también era muy importe, se produjo un liderazgo de ese proyecto por parte de las fuerzas políticas y sociales (mayoritariamente de izquierdas) que dirigían nuestras recién estrenadas administraciones democráticas. Este hecho tiene una trascendía significativa en la comarca, con él se suplió el vacío histórico que producía no tener una clase económica dirigente, a diferencia de zonas del entorno de Barcelona (Valles Occidental, Penedes, etc.)

El tercero que conviene retener sobre ese mensaje periodístico es, precisamente, el mensajero.

Se afirma en la Biblia que “no solo de pan viven las personas” (versión corregida para que resulte políticamente correcta, ya que en el texto oficial solo se hace referencia a uno de los géneros).

Pues bien, el planteamiento de declaración de la comarca como Zur no pretendía exclusivamente conseguir que se implantaran industrias. Se era consciente que “no solo de industrias vive el Baix Llobregat”. La Zur era una parte de un proyecto que contemplaba infraestructuras viarias y comunicacionales, ordenación del uso del territorio, dotaciones de servicios comunitarios (educativos, sanitarios, culturales) y elementos de protección y atención social.

En ese contexto, la creación de un medio de comunicación comarcal, desde su configuración inicial como revista mensual hasta la actual de suplemento semanal, respondía a la pretensión de hacer efectiva esa dimensión cultural, en su sentido más amplio, que resulta esencial para obtener un modelo de crecimiento substancialmente diferente al que nos había conducido a esta situación.

Las radios municipales, la prensa local o comarcal, así como las iniciativas para poner en marcha televisiones locales e incluso esta misma revista, “La Factoría”, pueden y deben entenderse como expresiones de esa iniciativa.

Primeras experiencias

No obstante, “la masa critica” necesaria para alcanzar esta fase de proposición positiva es inseparable del proceso de evolución desde las actuaciones de carácter fundamentalmente resistencial.

Que nadie crea que tras este calificativo se esconde un planteamiento o una valoración peyorativa, es simple y llanamente una aproximación descriptiva de las primeras experiencias.

La resistencia al cambio no es una actitud exclusiva de las personas, se produce incluso en los objetos inanimados. Todos hemos experimentado como resulta más difícil iniciar la andadura de un vehículo que mantenerla.

La primera reacción ante la incertidumbre que produce un cambio es tratar de alcanzar la seguridad de lo conocido. Si además las consecuencias inmediatas de los cambios es la pérdida de seguridad económica, el paro etc., la resistencia al cambio se acentúa. Por ello, que las primeras experiencias tengan un carácter resistencial no es más que el reconocimiento de que en proceso de prueba-error, el primer paso es intentar volver a lo conocido.

En ese contexto se desarrollaron las marchas contra el paro, los programas de urgencia y otras iniciativas de finales de los 70 y principios de los 80.

Esas experiencias, que ahora se denominan de formas más técnica como iniciativas locales de empleo, se entendían como actuaciones estrictamente públicas, con un carácter eminentemente de reacción o paliativo. El objetivo principal de estas iniciativas era la lucha contra el paro y contra los efectos sociales que este provoca. Los planes de empleo serian el elemento más característico de este proceso.

Aunque aquellas iniciativas locales de empleo no puedan ser consideradas estrictamente políticas de promoción económica, dado que su componente prioritario es básicamente el social, no el económico, sin su existencia, y la constatación empírica de sus limitaciones, no seria posible explicar los cambios que se produjeron. La progresiva desaparición de las concejalías de trabajo de los Ayuntamientos democráticos y su sustitución por las concejalías y/o instrumentos de promoción económica es el reflejo de ese cambio de orientación.

La economía española en aquellos momentos se encontraba inmersa en un proceso de apertura a una economía más global - a veces, es necesario recordar que solo formamos parte de la actual UE desde 1986 - que acentuaba la dura dimensión de la reconversión de sus estructuras productivas para alcanzar unos niveles de equivalencia aceptables.

Después de las primeras experiencias - aquí es donde debe insertarse la propuesta de la declaración del Baix Llobregat como ZUR - la puesta en marcha de las iniciativas de promoción económica representa la introducción de un enfoque que intenta anticipar los problemas, más que asimilarlos y que comienza a prescindir de la exclusividad pública en las intervenciones, de manera que se valora positivamente la cooperación pública-privada.

La principal prioridad de las iniciativas de promoción económica era la creación o la localización de empresas. Desde la lógica anticipativa que antes comentábamos, se considera que las empresas pueden generar riqueza y, de esta manera, actuar como motor generador de bienestar para el conjunto de la comunidad.

La urgencia de “hacer para ayer” lo que el resto de Europa llevaba 20 años haciendo, reducía el tiempo disponible para generar las iniciativas empresariales que se necesitaban casi a cero. En esta situación, en muchos casos, se opto por favorecer la localización, potenciando los factores y las características que ya tenía la comarca.

Las actuaciones sobre el suelo industrial, la creciente importancia que se le confiere a la formación profesional de la mano de obra, la generación de infraestructuras de servicios para las empresas por el desarrollo de los viveros de empresas son rasgos comunes a la acción de esa época. No es de extrañar que la reivindicación de la implantación de la “Quarta Universitat” en la comarca para impartir enseñanzas técnicas, tomara el testigo al proyecto de la ZUR una vez alcanzada esta.

A los poderes públicos se les exigía que no actuaran solo sobre las situaciones de necesidad provocadas per el paro, sino también fomentando un crecimiento económico que indirectamente las evitará.

Otro salto cualitativo en la actuación desde lo local.

En la actualidad pocos piensan en una inversión milagrosa que supondrá miles de empleos y la prosperidad para un territorio. Todo el mundo ya sabe que de “la globalidad” no caerá ningún gesto que compense la falta de esfuerzo de los sujetos del territorio, de las personas y de las empresas que permanezcan. Al contrario, “la globalidad” exige un posicionamiento activo en el entorno competitivo: el no actuar supone la decadencia o la exclusión.

Se es consciente al mismo tiempo que alguna de las “ventajas comparativas” que tenia nuestra economía han desaparecido o se han reducido de forma drástica - el nivel salarial ya no es tan atractivo para los inversores extranjeros como en los años 60 - y que por consiguiente la estrategia a aplicar debe adaptarse.

Las iniciativas de desarrollo local representan otro salto cualitativo en la actuación desde lo local. A la voluntad de recoger y combinar las iniciativas locales de empleo y las iniciativas de promoción económica se le añade la introducción de una nueva perspectiva para mejorar las condiciones y el entorno socioeconómico local desde una perspectiva estratégica.

En el diseño de las acciones aparecen cambios cualitativos pero también en las formas de gestión existen esfuerzos por innovar. La integralidad de la gestión de los recursos en el territorio requiere la coordinación, participación y corresponsabilización de todos los agentes sociales, económicos e institucionales. La concertación entre los distintos agentes interesados se asciende desde su papel de elemento instrumental a la consideración de objetivo para gestionar el cambio.

Organizaciones sindicales y empresariales saben que es en el territorio, y en las posibles relaciones horizontales, donde se pueden encontrar vías para acelerar su desarrollo económico y social. Saben que el ajuste industrial y la reorganización de los servicios generan, obviamente, destrucción de empleos y que tan solo con una actuación decidida y consensuada por el desarrollo y la cohesión social puede haber una garantía de estabilidad social que al mismo tiempo implique una mejora de la competitividad económica, elemento imprescindible para la supervivencia económica del territorio.

Promover el desarrollo económico local

La terminología europea sobre los nuevos yacimientos de empleo refleja una concepción que pone el acento en las posibilidades de búsqueda y aprovechamiento de todos los recursos ociosos existentes en un espacio geográficamente reducido, pero económicamente homogéneo, para crear empleo. Actividad complementaria a las políticas generales de crecimiento económico con una clara orientación hacia la creación de empleo.

Para la Comisión Europea, las actividades en las que se encuentran los nuevos yacimientos de empleo se pueden ordenar en cuatro grandes apartados: “vida diaria”, “mejora de la calidad de vida”, “cultura y ocio” y “protección del medio ambiente”. En 1995 se enumeraron y analizaron 17 posibles ámbitos en los que se podrían desarrollarse esos “nuevos yacimientos de empleo”.[1]

Este modelo de desarrollo económico se tiene que basar en una planificación estratégica local que permita la implicación de los actores locales, tanto económicos como sociales e institucionales, dirigida hacia el desarrollo de políticas de creación de empleo y fomento empresarial.

Un desarrollo económico que se oriente en la perspectiva de la competitividad y del empleo a medio plazo, que haga de equilibrio social y de la protección del medio un factor de progreso en la consecución de un desarrollo económico equilibrado y sostenible y cohesionador desde una perspectiva social.

Este es el marco de una necesaria complementariedad entre las acciones para el desarrollo y la creación de empleo. Colaboración que tiene que ser transparente y respetuosa con la libre concurrencia.

La finalidad de la colaboración entre actores públicos y privados esta orientada hacia el desarrollo y la generación de empleo. Por esta razón los resultados de las mismas han de tener una finalidad social en sí mismo.

Los 10 mandamientos para el desarrollo local que el profesor de la Universidad Complutense de Madrid Lorenzo Chacón presento en unas Jornadas realizadas en el País Vasco sobre los nuevos yacimientos de empleo en octubre de 1996 (ANEXO I), son realmente un trabajo de sistematización altamente útil para comprender como es posible trabajar desde lo local teniendo presente lo global.

La relación entre lo local y lo global.

Se dice que: “el buen jugador de fútbol controla el balón con los pies, pero juega con la cabeza”. Este símil tiene mucho que ver con la forma y manera de actuar con relación a la dicotomía entre lo global y lo local.

El trabajo desde lo local requiere - como el control de la pelota con los pies - una actuación aparentemente simple pero exhaustiva, que aporte capacidad técnica y conocimiento de las potencialidades y capacidades, como factor imprescindible que, a su vez, permita tener la cabeza levantada, para no estar mirando exclusivamente el suelo que pisa. Solo con la “visión aérea del campo de juego” es posible conocer la evolución de los otros factores, territorios, espacios libres que nos rodean y así poder detectar las oportunidades que tenemos con realismo.

Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, en una entrevista ante una pregunta sobre la relación que nos ocupa: “La globalización hace que las distancias sean más cortas, el mundo más pequeño. Pero, a la vez, tu casa más grande: tu entorno, lo que té afecta, se ha ensanchado.” Y a continuación advertía a los profetas acríticos de la globalización que “el hecho de ver el mundo como nuestra propia casa no nos ahorra la tarea de arreglarla”.

Lejos de considerar que los procesos de globalización comportan una pérdida de capacidad de maniobra por parte de los actores socioeconómicos y las instituciones locales, la práctica ha dado a entender que en el nivel local se facilita una mejor compresión de la dinámica económica y política de los nuevos entornos, cada vez más globales.

Sin duda, los procesos de internacionalización de la economía contribuyen a acentuar la dualidad local-global. Es por eso que las variaciones que, en un sentido competitivo, se producen en los entornos productivos locales son tan importantes. Se hace preciso identificar la dimensión local de las dinámicas económicas y el posicionamiento competitivo y estratégico del territorio.

Esta es una tarea que los gobiernos locales no pueden asumir en solitario, y mucho menos a partir de formas de gobierno tradicionales. Las mismas iniciativas de promoción económica local generan una dinámica en la que emergen intereses diferentes y diversos, tanto de los actores económicos y sociales como de instituciones y actores públicos.

El potencial de actuación local, ante la economía de mercado global, depende de la renegociación de los roles y de las responsabilidades públicas y privadas, de la forma y el alcance de la intervención estatal (políticas macroeconómicas), y de las relaciones centro-periferia.

El territorio se transforma en el marco genuino para actuar y dar un sentido de progreso al cambio. De esa misma idea son la OCDE, la Comisión de la Unió Europea y la mayoría de expertos en políticas de desarrollo cuando afirman que la escala de actuación más idóneas per facilitar el crecimiento económico son los niveles locales y regionales.

Hoy, fracasará quien pretenda que las políticas de desarrollo, que actúen sobre el territorio, se gestionen siguiendo los cánones tradicionales de centralización (estatal o autonómica), verticalidad y dirigismo, dada la complejidad de nuestras economías.

Cuando se habla de territorio, este no se puede solo identificar con los límites políticos y administrativos que la historia haya podido determinar. El territorio sujeto de las políticas de desarrollo, es un territorio geográfico que contiene las relaciones económicas (entre las personas o entre las empresas) en una dimensión aceptable, la cual permite que las políticas pueda ser gestionadas con eficacia y eficiencia.

Modelo de crecimiento. Crecimiento sostenible.

A lo largo de este artículo se ha puesto de manifiesto una consecuencia de la experiencia vivida sobre la que vale la pena reflexionar. La crisis económica y la consiguiente destrucción de empleo que padeció nuestra economía, en el momento de su mayor apertura comercial, se produjo por la incapacidad de soportar la competencia con las economías mas desarrolladas.

Y ello, a pesar de poseer unas variables “envidiables” para cualquiera de los actuales profetas neoliberales: Salarios bajos, costes sociales inexistentes o muy bajos, sindicatos de clase perseguidos o represión del conflicto social. No nos fue posible competir con las economías más competitivas que tenían no solo más tecnología, sino niveles salariales más altos, más protección social y más protagonismo colectivo en la determinación de los cambios.

Este hecho nos da argumentos para rechazar el determinismo económico que plantea como la única manera de favorecer el crecimiento necesario para combatir el desempleo, en esta economía de comercio global, es el desmantelamiento de los sistemas públicos de protección social, la reducción de los niveles salariales y condiciones laborales y el incremento de la inestabilidad en el empleo. Ese modelo de crecimiento económico es el que ha permitido afirmar a un alto dirigente de la Administración Clinton: “la diferencia entre los pobres en EE.UU. y los de Europa es que los nuestros (los estadounidenses) lo siguen siendo a pesar que trabajan”.

De la forma en como se produzca el crecimiento económico se derivaban consecuencias importantísimas. No solo de creación del empleo sino de modelo social.

Por eso del debate político que sé esta plasmando en Europa con el avance las posiciones socialistas en Inglaterra y Francia refleja una posición que no es contraria a la globalización sino que plantea otro modelo de realizar ese proceso de crecimiento económico.

Un modelo que cumpla con las condiciones de ser: equilibrado, es decir que debe permitir crecer sin desequilibrar las grandes magnitudes (inflación, tipos de interés, ahorro interno, paro etc.), equilibrador, haciendo de la reducción de las desigualdades sociales y territoriales, un factor de desarrollo (empleos de proximidad, de cultura, de servicios a la persona, infraestructuras, telecomunicaciones) y sostenible, con una decidida orientación que haga de la preservación del medio ambiente, un factor de desarrollo económico.

En suma, un modelo que ponga la economía al servicio de les personas y no las personas al servicio de la economía.

Cerrando él circulo inicial, convendrá reiterar la necesidad de que para avanzar en la resolución de los problemas que se derivan de los cambios que produce la globalización de las relaciones comerciales y financieras mundiales. Las posiciones adoptadas teniendo presente desde uno solo de los ámbitos (el local o el global) conducen a la frustración.

La línea de avance desde una perspectiva progresista en este tema no se encuentra en el rechazo a lo global, a lo nuevo, a lo desconocido. La línea de avance se sitúa entorno a la articulación de una concepción global que trabaje teniendo presente lo local, porque en ese ámbito es donde se puede desarrollar ese crecimiento relacionado con las necesidades de las personas, y en una concepción local que tenga presente el entorno global en el que se debe mover.

Josep Maria Rañé
Setiembre de 1997

Artículo publicado en la revista: La factoria

Anexo 1

10 MANDAMIENTOS PARA EL DESARROLLO LOCAL
(D. Lorenzo Cachón Rodríguez Profesor Titular de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid).

1. Situarse adecuadamente en el contexto económico, sea dinámico, moroso o depresivo. El entorno económico -estructural y coyuntural- marca el límite de lo posible.
2. Crear un clima social “cooperativo” en la zona, donde todos los posibles actores del desarrollo estén implicados. Las redes que se establecen en esta cooperación son claves en la consolidación de un tejido social (y económico) sólido y en la vertebración de una colectividad en auténtica “comunidad”.
3. Elaborar una estrategia global. Esto conlleva:

3.1. diagnosticar los problemas que hay que afrontar;
3.2. auditar las intervenciones existentes;
3.3. evaluar los recursos disponibles;
3.4. formular con precisión los objetivos perseguidos;
3.5. establecer un plan de acción;
3.6. fijar un sistema de seguimiento y evaluación.

4. Desarrollar instrumentos institucionales adecuados para la intervención que se persigue. Estos instrumentos deben ser flexibles y profesionalizados.
5. Enraizar localmente el proyecto de desarrollo. La especificidad de la perspectiva “desarrollo local” es que persigue una solución “endógena” que va más allá de la dimensión económica.
6. Contar con el liderazgo adecuado, tanto en el nivel político como técnico.
7. Favorecer un clima “emprendedor”. Lo que diferencia una economía en expansión de una en declive no es la tasa de paro sino el espíritu de empresa.
8. Abrir canales de comunicación. De esta manera se pueden dar a conocer los objetivos, estimular la participación, reforzar la identidad local y hacer evolucionar las mentalidades.
9. Estimular la construcción de una “sociedad activa”: “Que el mayor número de ciudadanos desempeñe un papel activo en la sociedad (OCDE). Todas las personas e instituciones pueden hacer algo por el desarrollo local.
10. Partir de las realidades locales: de las limitaciones para superarlas; de las posibilidades, para hacer de ellas palancas del desarrollo, de las necesidades para generar actividades (y empleos) que las satisfagan.


[1]A) Los servicios de la vida diaria:
1. Los servicios a domicilio.

2. El cuidado de los niños. 3. Las nuevas tecnologías de la información y de la comunicación.
4. La ayuda a los jóvenes en dificultad y la inserción.

B) Los servicios de mejora del marco de vida:
5. La mejora de la vivienda.

6. La seguridad.

7. Los transportes colectivos locales.

8. La revalorización de los espacios públicos urbanos.

9. Los comercios de proximidad.

C) Los servicios culturales y de ocio:
10. El turismo.

11. El sector audiovisual.

12. La valorización del patrimonio cultural.

13. El desarrollo cultural local.

D) Los servicios de medio ambiente
14. La gestión de los residuos.

15. La gestión del agua.

16. La protección y el mantenimiento de las zonas naturales; y

17. La normativa, el control de la contaminación y las instalaciones correspondientes