Pàgines

dimecres, 15 de setembre del 2010

Somni o malson?


No entendre el per què d’un plantejament – fins tot d’aquells que no comparteixo - sempre m’ha trasbalsat, més encara que el contingut del mateix.

Ho confesso! Jo em sentia amoïnat. Quin era el raonament lògic i racional que havia portat al eurodiputat de CiU, Ramón Tremosa, primer, a parir i, després, a abocar en el seu blog el seu exabrupte sobre el President Montilla?

La tesis d’un “escalfament” mental momentani era inversemblant. No podia ser. L’espai de temps que existeix entre que es pensa i s’escriure una idea, el que passa en l’acció de repassar-la i publicar-la, impedeix que sigui plausible aquesta explicació.
I d’una persona suposadament intel·ligent s’espera que no actuï de forma tosca, grollera i elemental, com la de mantenir un error, si s’adona del mateix. Però les successives i reiterades ratificacions posteriors en els mitjans de comunicació donen a entendre que no n’era conscient de bestiessa que estava cometent.

Aleshores, el problema era més greu. Tremosa és creia el que deia! La qual cosa, lluny de tranquil·litzar-me, encara em generava una preocupació afegida, donat que aquesta és la persona que va posar Artur Mas al Parlament Europeo, per representar a una part significativa de la ciutadania de Catalunya.

Però vet aquí que vaig trobar la solució a l'enigma veient la pel·lícula “Origen”, on un somni entra dins d'un altre somni – com si fossin oníriques nines russes - fent que el somiador es confongui i arribi a la conclusió que la realitat és el seu somieig.

Mentre dorm, ell somia per a Espanya una Constitució democràtica que conferís drets i llibertats a tots els seus ciutadans, en la qual la nació espanyola sigui compatible amb el reconeixement i desenvolupament de les nació(nalitats) i regions que la componen, on totes les llengües que es parlen a Espanya, siguin espanyoles i per tant totes han de ser cuidades, respectades i promocionades, on una justa distribució de la riquesa i uns serveis públics, universals i de qualitat siguin la garantia de la justícia social, l’eradicació de la pobresa i l’analfabetisme, el dret efectiu a la salut i la protecció davant la vellesa, l’atur, les malalties i les contingències negatives de la vida.

En els braços de Morfeo també desitja que Catalunya tingui reconegut el seu Estatut, amb una àmplia capacitat per autogovernar-se i que en unes eleccions democràtiques la ciutadania doni el seu suport a una majoria d'esquerres i nacionalistes al Parlament català– de “rojos i separatistas” com li agrada dir-los -, i que aquesta a la seva vegada triï com President a un socialista que ha optat per ser català, ja que va néixer fora.

Aquest va ser el somni de Franco, o per ser més exactes el somni que Ramon Tremosa va veure en el seu propi somni.

I al despertar, creient-lo real, no és va poder estar-se d’anar a predicar el seu descobriment. I quan tots van pretendre que rectifiqués, ell es va ratificar. Com un virus, el seu somni s’havia inoculat en el seu subconscient i li ennuvolava el conscient i el coneixement, fen-li adoptar-lo com un plantejament seu i correcte.

Amb aquesta explicació potser podré descansar, doncs ja començo a entendre - que no a compartit - perquè algú pot defensar l’aberració de que el President de Catalunya és la persona preferida per Franco i mantenir-la. Una aberració que després de sentir-la i comprovar que un altre virus (somieig) semblant, el de l'indepèndencia, també está afectant a Felip Puig o Oriol Pujol, faci que en Duran Lleida exigeixi: que callin tots d’una vegada! i que només parli l’Artur Mas, doncs si no corren el risc d’arribar els últims a la meta del 28-N.

En tot cas si Tremosa no s’hagués despertat tant aviat, res de tot això li hagués passat. Si hagués continuat somiant, li hauria donat temps per veure com Franco, al despertar del seu somni un matí de juliol de 1936, ho qualificava de malson i decidia actuar per impedir-ho.... el que va fer, ja ho coneixem.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Pedagogia i claredat política.


Ja tenim data: el 28 de novembre eleccions!

Si en tot procés electoral és desitjable pedagogia i claredat en les propostes polítiques que es fan, en aquest encara més.
Aquesta claredat no només és una exigència democràtica i social, com ha reclamat el President Montilla al anunciar, sinó també és una necessitat econòmica.

Si és manté durant la campanya el nivell d’indefinició, d’ambigüitat calculada i de sorprenent frivolitat amb què alguns nacionalistes catalans, especialment des de CiU, afirmant que: "no passaria res" si el Parlament declarés la independència unilateral o convoqués un referèndum per aconseguir aquesta finalitat, si aquest aventurisme irresponsable es consolida, es podria crear un advers escenari d’imprevisibilitat i dubtes a mig termini que amb tota seguretat frenaria les expectatives i els projectes econòmics que necessitem per abordar amb èxit la sortida de crisi econòmica.

La gent d’aquí i els inversors de fora, tothom, necessita - i vol - saber si engeguen els seus negocis en una part d’Europa o s’estan situant en un futur Estat independent, que podria no forma part d’Europa, com Andorra.

Convé no oblidar que per a que aquesta hipotètica Catalunya independent formi part del club europeu hauria de comptar amb el suport o, com amb mínim, la tolerància de la resta d’Espanya i ningú ha plantejat cóm i amb qui s’aconseguiria aquest divorci pactat i tranquil, amb el PP que porta al Constitucional fins i tot l’Estatut? O amb el PSOE que defensa una Espanya plural?

Sense deixar de banda que allò què resulta més greu i preocupant es la manca de definició del transit i els terminis. Perquè mentre no es defineixi aquests conceptes, la indefinició i les ambigüitats per si soles ja suposen una importantíssima contribució a aquesta imprevisibilitat que tant ens pot perjudicar.

No fa falta especular, ni generar pors, només cal tenir present casos equivalents. I recordar el que va succeir al Quebec desprès dels dos referèndums d’autodeterminació, previstos en la Constitució canadenca – que no és el cas aquí -, per assolir la independència d'aquesta província. Tot i que no van prosperar, el que sí s’ha consolidat és el fet que el Banc de Montreal, el Banc de capital econòmica del Quebec, va desplaçar la seva activitat central a la ciutat de Toronto, a la província d’Ontàrio, capital del Canadá.

Perquè s’entengui seria l’equivalent a que “La Caixa” traslladés la seva activitat central a Madrid.

La solució als problemes que genera l’opció soberanista no es resol determinant si el referèndum s'ha de fer demà, d’aquí a un any o en una altra legislatura, com es desprèn de les endogàmiques discussions nacionalistes.
La qüestió no està en el ritme sinó en el rumb que es pren.

El dret a decidir que exercirà la ciutadania catalana en aquestes eleccions – malgrat li sàpiga tan greu al Sr. Felip Puig - requereix que s’hagi definit prèviament on se la vol portar, quines conseqüències tindrà i quins sacrificis s’hauran de fer.

Si l’avenç cap un projecte independentista, malgrat el menyspreu sobre els seus riscos que es fa a programes com “Adéu Espanya?”, dificulta la recuperació econòmica per les incerteses que genera, el que resulta més preocupant és que tampoc els defensors d’aquesta opció concreten quina és l'orientació social i econòmica que es vol adoptar per superar la crisi i molt menys sobre el futur model de societat que es voldria.

La abstenció de CiU a la reforma laboral, es fa perquè es considera insuficient. Qué defensarien si Catalunya pogués fer un estatut del treballador català? Unes relacions més liberals i desequilibrades a favor de la part del capital? Quina política industrial tindríem? Quina política educativa imposarien? Mantindrien la concepció de servei públic de la sanitat? Farien una política fiscal com la que pregonen consistent en fer baixar els impostos, als sectors amb més renda, en detriment de la capacitat del sector públic?

Aquests dubtes irresolts de la proposta soberanista no són més que l’exemple del que passa quan per es fan grandiloqüents proclames de canvi, però no és concreten, quan és vol anar per camins que no és sap a on condueixen.

Per motivar a la gent cal que parlem clar i català, debatem que s’ha fet, que és proposa fer i com és vol assolir i el PSC té aquest missatge.

La prioritat és sortir de la crisis amb el menor cost social per aquelles persones que menys tenen, mantenir, ara, i torna a fer créixer, quan és recuperi la economia, la justícia social a la nostre societat i fer-ho al mateix s’aprofundeix en l’autogovern i la autoresponsabilització de la nostra societat que s’ha reflectit al Estatut.

Fen pedagogia i parlant amb claredat del que s’ha fet i el del que és vol assolir, és cóm podem aconseguir que la gent acabi triant amb coneixement de causa.

Fora bo que tothom seguis aquest model i abandonés les seves ambigüitats i passes a definir-se. El problema es que alguns temen perdre vots si expliquen el que són o el que volen.

dijous, 2 de setembre del 2010

El joc de les diferències


Tothom coneix el joc de les diferències. Consisteix en trobar-ne els canvis existents entre dos escenaris que, a primer cop d’ull, semblant iguals.

Proposo que ho juguem i comparem, ara que s’acaba, la segona legislatura del Govern d’esquerres de Catalunya amb l’última de les sis legislatures del govern bipartit de centre dreta català. I que ho fem, per exemple, en relació a la política industrial.

Ja avanço que hi ha diferències molt importants.

Una primera és que ara parlem de localitzacions i aleshores es parlava de deslocalitzacions.

Això no és fruit ni de la casualitat, ni d’un inexistent vent de popa que infla les veles de l’economia catalana, sinó que és el colofó d’una tasca conscient, constant i discreta, que ens permet trobar-nos en la recta final per a que Chery (multinacional xinesa de l’automòbil) ubiqui a Catalunya una fabrica que generaria ocupació per a quasi 10.000 persones entre directes i indirectes.

Es porten més de dos anys treballant aquesta oportunitat. Però treballant-la be i de valent, sense vendre la pell de l’ós abans de caçar-ho. No com abans, o ¿ ja no recordem com la incontinència verbal d’un conseller del Govern Pujol va esgarrar la instal·lació a les comarques gironines d’un dels fabricants de moda espanyols més importants del mon? I tot per no saber aguantar la pressió que es produeix quan l’economia no genera prous llocs de treball i intentar quedar be davant dels seus.

La diferència és que ara quan, fins i tot, sembla que ja està al sac i ben lligat, el President es resisteix a dir “blat”, per prudència i responsabilitat i per a que no se’ns quedi la cara de tontos que ens va deixar aquella trista experiència. Ara es primen més la eficiència i els resultats que la seva venda i publicitat. Un altre diferència més!

Que ara no es parli tant de deslocalitzacions no vol dir que no hi hagi. El fet que les empreses sense pèrdues optin marxin a un altre banda per guanyar més no és nou. Aquest és un fenomen econòmic que a la Mediterrània està document com a mínim des dels fenicis. La diferència rau en com es tracta.

Des del primer moment, el Govern d’esquerres va exigir que qualsevol procés de deslocalització estigués acompanyat d’un pla social que atengués a la transformació de la seva activitat vers altres més sostenibles, al manteniment del màxim grau d’ocupació possible, a la millora de la capacitat d’ocupar-se d’aquelles persones que finalment perdessin el treball i al seu acompanyament en el transit. És tractava d’aconseguir que l’empresa retornes als seus treballadors, a la societat i al territori una part de que l’hi havia donat amb anterioritat.

Avui que també hem conegut que Sony pot deixar la planta de Viladecavalls, també sabem que l’administració catalana ha estat treballant per a que juntament amb la multinacional japonesa, un consorci de dos importants empreses catalanes facin aquesta transició a una altre activitat productiva que mantindrà l’ocupació de gran part de la plantilla actual.

Res a veure, amb aquella actitud on no solsamènt s’ofería de forma incondicionada una catifa vermella (terrenys, subvencions, ajusts) perquè que les empreses vinguessin sinó que es considerava negatiu intentar condicionar-ne la seva sortida, sota el pretès axioma de que si és feia això s’espantarien a les que en el futur volguessin venir.

És més, no tant sols no s’intentava sinó que, des de l’administració catalana, s’avalava, s’ajudava i s’assessorava per a fer-ho , i fins i tot de vegades, es suggeria amb qui fer-ho. ¿Qui no recorda el tancament del centre de Lear a Cervera?

Un altre canvi ha estat la política de suport a l’industria. De unes ajudes discrecionals i opaques, distribuïdes gracialment a projectes que en res modificaven els paràmetres bàsics de la industria manufacturera catalana, s’ha passat a uns ajusts més substancials, amb convocatòries públiques obertes, processos competitius i resultats publicats en el DOGC, per ajudar a les empreses a afegir valor als seus productes i els seus processos.

La millora aconseguida -esperonada amb aquestes polítiques industrials - ha ajudat a que moltes empreses hagin fet els deures abans de la crisi, i que ara l’estiguin sobrepassant, no sense durs esforços. Això explica el perquè el saldo final del, més que dur, 2009 en demostri que l’industria catalana és avui més exportadora i ha guanyat en productivitat.

Si practiquem el joc de les diferències, comprovarem que els canvis que s’han produït son prou reals, amplis i efectius, que s’estan produït en l’actualitat i que paga la pena evitar que és perdin tornant al passat. Aquest seria un canvi per perdre, no per guanyar.

dimecres, 1 de setembre del 2010

De què volen parlar?

He sentit que Artur Mas es queixa perquè el debat públic no es centra en la realitat econòmica i social.

Si vol aconseguir-ho té difícil! Tant dins com fora de la seva coalició.

Dins, perquè després de més de set anys disputant l'espai independentista a ERC, ara, ni pot deixar aquesta presa ni l'entorn que ha creat vol.

Tampoc és massa just que es queixi de que els temes econòmics i social no hi són en l’agenda política, doncs ell tampoc ajuda massa amb les seves declaracions. Si allò sobre el que parla és: que l'Estatut ja no serveix; que cal anar un concert econòmic; que el 2012 farà un referèndum, llavors que no s'estranyi que no és parli d’allò que ara demana!!

Seria diferent si fes un discurs farcit de propostes per abordar la crisi i les seves conseqüències, però no se li coneixen.

I des de fora tampoc l’ajudaran a canviar de terç, perquè ni els tam-tam centralistes paren ressonar, ni la diàspora independentista (ERC, Carretero, Laporta) calla. Tots ells mantenen obert el debat entre separatistes i separadors.

A CiU els hi agradaria que tots callessin.

Ara no els hi va bé aquest debat identitari, doncs si es manté no poden defugir-lo. Si ho fessin creuen que correrien el risc de no recuperar als que intenten adular amb el seu radical discurs nacionalista, però d’altra banda al entrar en aquest debat continuen situant-se en un dels extrems i deixant en aquest tema el seu principal adversari, el PSC, en el centre. Això els fa témer la pèrdua d'electors catalanistes moderats.

Per això és hi agradaria que el debat es centrés en els aspectes econòmics i socials. Necessiten tranquil·litzar als sectors econòmics del país i convenç-se’ls que són tan centrats i útils com abans i que no generaran problemes amb la resta d’Espanya.

No obstant això, quan surt el tema dels canvis haguts - i per haver - en infraestructures, salut, educació, serveis o seguretat pública, quan el PSC posa damunt de taula la discussió sobre què i quant s’ha fet en aquest set anys i si aquest és el camí a continuar o convé canviar, aleshores la resposta dels “estreteges madíatics” de CDC consisteix a intentar desqualificar missatge i missatger.

Aleshores, de què volen que parlem?
O, per contra, és tracta d’això? De que no parli ningú i només hi hagi un monòleg?.