Els amics i els bons assessors no estan per fer la pilota"

ENTREVISTA: JOSEP M. RAÑÉ

President del Consell de Treball Econòmic i Social
(publicada a El País Catalunya del dia 14 de setmbre de 2008)

"Avui no hem de reproduir les receptes d'acomiadaments massius dels 80"
La pobresa creix: "És evident que amb les accions públiques no n'hi ha hagut prou"

Els preus dels pisos concertats, l'edat mínima per exercir la prostitució, la durada de la qualificació de l'habitatge protegit, la regulació de la política industrial, l'Impost de Successions o la persistent burocràcia amb què topen les empreses són algunes qüestions en les quals el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTSC), òrgan assessor del Govern català, ha posat alguna xinesa a la sabata de les lleis promogudes per la Generalitat. L'exconseller d'Indústria Josep Maria Rañé (Sant Just Desvern, 1954) va rellevar el juny la morta Mercè Sala en la presidència de l'organisme, que reuneix empresaris, sindicats i cooperatives i del qual la Generalitat va sortir fa gairebé quatre anys per deixar de ser jutge i part.
Pregunta. Se'ls sent més perquè la Generalitat va deixar el CTESC?
Resposta. L'assessorat no ha de ser a l'òrgan assessor. La sortida del Govern català fa més independent i autònom aquest òrgan assessor. El CTESC ha de donar una opinió lleial, però també tècnica, rigorosa i fonamentada. I els seus dictàmens són de consens, donen un missatge amb valor polític, no són una suma d'opinions individuals i contradictòries.
P. Però, els fan cas?
R. Els dictàmens no són de compliment obligat. Pot ser que el Govern català no assumeixi el seu contingut en la seva totalitat, però sí li fa cas al CTESC. Les últimes dades que tenim són d'una acceptació del 62%. A un sempre li agradaria que s'ho acceptessin tot, però és un percentatge satisfactori. La clau que acceptin els dictàmens és que es construeixen sense biaix sindical o empresarial, sinó buscant el consens. Els amics i els bons assessors no li han de fer la pilota al Govern.
P. El CETSC ha criticat que no s'hagin aprofitat els anys de bonança per canviar el model econòmic català.
R. Sí. No s'ha aprofitat i hi ha raons que ho expliquen: l'accés als diners barats, el volum i marge de benefici d'activitats de poc valor afegit o la bonança econòmica que produïa la construcció van fer més tebis els esforços per reorientar l'activitat a mig i a llarg termini.
P. Fa anys que la Generalitat parla de la necessitat de canviar de model. En quin termini es pot aconseguir un tomb cap a una economia més competitiva?
R. Porta el seu temps reorientar recursos. Ara, amb la crisi, hem vist que molts diuen "quan les coses van bé, no vinguis, Govern, però vine a ajudar-nos quan tenim problemes". Els governs, més que intervenir, han de fixar unes normes que regulin el funcionament del mercat, que li donin transparència i equilibri. Volem analitzar no només el que fa el Govern català, sinó analitzar si això va en línia de canviar de model, si ens ajuda a accelerar aquest canvi o no.
P. La crisi s'aguditza i abunden els auguris de reestructuracions i retalls de plantilla. Com afrontar aquesta situació?
R. Se senten veus dient que el que va funcionar els vuitanta pot servir ara. Les receptes dels anys vuitanta, en els quals varem viure acomiadaments massius i una dura reconversió del sector industrial, de neteja a les portes de l'entrada a l'Europa comunitària, avui no podem reproduir-les. Importen les polítiques a termini més llarg. Catalunya s'ha de reorientar per competir a nous sectors, encara que és normal que el ciutadà avui demani solucions per a avui, i no per a demà passat.
P. En temps de vaques grasses, la pobresa va augmentar a Catalunya. Què ocorrerà ara?
R. La pobresa ha augmentat en relació amb el valor mig. En part, com el valor mig va pujar molt, un sector de la població en un extrem es va quedar despenjat. Però la distribució de la riquesa no ha estat socialment positiva, no s'ha produït al mateix ritme que el creixement econòmic.
P. La pobresa ha augmentat en anys d'un govern d'esquerres. Quina reflexió el mereix?
R. És evident que les accions públiques no han estat suficients per compensar les mancances que existeixen. Nosaltres no ens quedem a la foto fixa d'un increment d'un any a l'altre. Ens importa la tendència i caldrà mantenir-se vigilant.

Afrontar la crisi

Josep Maria Rañé. President del Consell Econòmic i Social de Catalunya (CTESC)
Article publicat a El debat.cat el 10 de setembre de 2008

Si el Govern central pretenia, amb la seva negativa a pronunciar la paraula crisi, explicar que l’actual situació de l’economia espanyola era diferent a les crisis dels anys 1980, 1993 o 2002, o fer entendre que, ara, estem en millors condiciones que aleshores i que les mesures que es van prendre llavors no són les que ara fan falta, no se’n va sortir!

Com li vaig llegir un cop a Josep Ramoneda: “La política és la distància que hi ha entre la realitat i la percepció que en tenen els ciutadans”. Si només ens guiem per la realitat objectiva caurem en la tecnocràcia i, si només atenem a les percepcions, en la demagògia. Entre ambdós extrems està la política. La política de les coses, no les coses de la política.

Aquest ha estat, i és, un debat polític sobre la situació econòmica que demanda respostes polítiques. Però una política no és solament una suma de mesures, necessita d’un relat que la vertebri, que li doni cos.

És a dir, no es tracta de fer un debat acadèmic sobre quan i com és tècnicament correcte parlar de crisi, sinó que la gent conegui i percebi què s’està fent per afrontar la situació que viu i l’angoixa. No es tracta d’actuar sense rigor econòmic i amb dramatisme, sinó amb mesures tècnicament correctes i socialment equilibrades, que estiguin emmarcades en un discurs que els hi doni una dimensió compacta, completa i solvent, i generin confiança.

Avui convé actuar pel curt i pel mig i llarg termini alhora, perquè la nostra preocupant situació econòmica és el resultat de dos tipus de factors, uns externs amb repercussions immediates i intenses i d'altres interns amb efectes més estructurals i importants. La majoria de les actuacions que anuncien i prenen els governs català i espanyol s’orienten a pal·liar el curt termini i crec que ha de ser així. Amb elles es busca: que els problemes del sistema creditici i financer no ofeguin projectes empresarials viables, ni als ciutadans, mitjançant els crèdits ICF o ICO; que no s'enfonsi el sector de la construcció amb plans de xoc d’habitatge; que és mantingui la capacitat de consum de les famílies i que les persones afectades per la desocupació siguin ateses amb la reforma de les polítiques actives. És a dir, fer que la roda continuï girant.

Aquestes mesures a curt termini són imprescindibles, doncs sinó suposaria que s’ha abandonat als ciutadans, i als més febles, a la seva sort. Ara bé, el pal·liatiu, encara que urgent, no pot impedir fer l'important.

La situació econòmica general ha posat més de manifest l’enunciat esgotament d'un model de creixement. Aquell que s’ha basat en el “totxo”, la producció de baix valor afegit i el consum intern. Retornar a una senda de creixement, aquest cop més sa, requereix actuacions a mig i llarg termini que aprofundeixin els canvis iniciats en l’anterior legislatura.

Ajudar persones i empreses a millorar la forma i el contingut de la producció de béns i serveis amb més qualitat i valor, a formar-se al llarg de tota la seva vida o dotar-nos de les infraestructures físiques (viàries, ferroviàries, portuàries i aeroportuàries) de subministraments bàsics (aigua o electricitat) o del coneixement (parcs o centres tecnològics), encara que els seus efectes es demorin en el temps, no es podem obviar, són camins que s’han de fer i que no tenen dreceres. Si intentem evitar-los, tornarem a ensopegar.

Unes accions no es poden, ni es deuen, contraposar a les altres, perquè són complementaries i no contradictòries. Però en tot cas, s’han d’aplicar i explicar perquè puguin ser assumides com l’esforç que, tot plegats, hem de fer per sortir de la crisi sense desatendre a la part més feble de la societat.

Canvio de feina, em vaig a presidir el CTESC

El Govern de Catalunya en la seva sessió del dia 3 de juny de 2008, va acordar nomenar-me President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya.
La llei del CTESC del 2005, que vaig impulsar mentre era Conseller de Treball, regula la seva reforma, cercava potenciar-ho fins que assolis la condició de “l'òrgan consultiu i d'assessorament del Govern en matèries socioeconòmiques, laborals i ocupacionals”, amb això s’iniciava el procés d’organització de l’espai de relacions laborals de Catalunya que té en la Llei del Consell de Relacions Laborals el seu segon pilar, a l’espera de que el necessari consens entre els agents socials i econòmics permeti que neixi la Llei de Participació Institucional de Catalunya.
Aquella pretensió es va consolidar, posteriorment, a l’Estatut de Autonomia de Catalunya, que en el seu art 72.2 així ho recull, al definir-ho com un dels dos òrgans consultius del Govern, l’altre és la Comissió Jurídica Assessora .
L’evolució des d’un òrgan tripartit (govern, agents econòmics i agents socials) de participació institucional, on el Govern tenia el control del mateix fins un òrgan consultiu i assessor, on no té cap sentit que l’assessorat formi part dels assessors, va suposar fer desaparèixer de la seva composició als representants de les administracions (autonòmica i local) i, en conseqüència, declarar la incompatibilitat amb la condició de càrrec electe o membre dels òrgans de govern (art 5).
Per aquesta raó, avui hi presentant la meva renuncia a la condició de Diputat del Parlament de Catalunya i de regidor a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, que actualment ostentava.
No ós amagaré que, malgrat la il·lusió que em produeix aquesta nova responsabilitat, deixar el Parlament de Catalunya, desprès de quasi 20 anys, i l’Ajuntament de Sant Feliu, desprès de més de 5 anys (alterns), m’ha suposat un punt de tristesa. Allunyar-se, encara que només sigui físicament, de molts companys i companyes, amics i amigues, amb els que hi compartit moltes hores, esforços, penes i, fins i tot, alegries sempre és fa dur.
Per això des d’aquí els hi vull reconèixer l’esforç que han fet tot aquest temps, suportant-me, però molt especialment al permetre’m que compartís, amb ells, el seu treball - no sempre ben reconegut - a favor de la gent, per construir un país millor, més just i més curós amb la seva gent i també el seu entusiasme per enfortir i eixamplar el projecte polític del socialisme català.
Canvio de feina, però no de plantejaments. Ells i vosaltres em trobareu en la meva destinació i aquí en aquest bloc.
Fins ara, mateix.