Canvi de ritme

Qui ens ho havia de dir!

Només fa unes setmanes tot presagiava una situació força complicada pel Govern del President Montilla durant el descabdellament del debat d’orientació política que començà avui.

El debat sobre les grans infraestructures, en el cas dels ferrocarrils o el sistema elèctric sobre el seu funcionament, o sobre la seva gestió de l’aeroport del Prat, no auguraven una situació de placidesa.

Avui, el govern arriba al debat amb la tranquil·litat per poder abordar allò que es important, sense estar pressionat per les urgències. Això ha estat possible, mercès a la gestió i la resolució d’aquelles situacions, els acords assolits sobre les transferències o sobre les inversions del Estat, junt al tranquil inici d’un curs escolar on s’han escolaritzat a 31.000 alumnes més. També ha ajudat l’inesperada contribució de l’oposició amb la seves crisis, CiU frenant al límit del penya segat per tal de no trencar la coalició, un PPC que s’ha auto escapçat abandonant el seu gir catalanista per girar-se un altre cap el nacionalisme espanyol més conservador o finalment un Ciutadans que a més de dividir-se en el seu Congres, es veu lluitant contra un altra opció generada des del poders mediàtics que pretén laminar-los

Pot, i deu, fer-ne balanç dels seus nou mesos de govern. Ha de posar en valor les peces que tingui. L’estabilitat institucional, la governació tranquil·la, el desenvolupament de l’Estatut, l’abordatge sistemàtic dels grans temes de forma efectiva, encara que de forma poc efectista, son algunes d’elles.

Ara be, també ha de fixar les fites del horitzó més proper. Horitzó on l’èpica de lo quotidià ha de mantenir-se, per solucionar els problemes del dia a dia, alhora que s’encaren els temes de fons, com ara el debat sobre el finançament que ens espera el proper agost.

Pel contrari, Mas i els seus arriben exhausts. El seu error ha estat creure que sobre una situació conjuntural era possible construir-ne una proposta estructural. Intentar identificar les deficiències en trens o la xarxa elèctrica amb la debilitat moral de un país, confondre les tensions amb el Govern d’Espanya per l’aplicació del Estatut amb la pèrdua de prestigi de Catalunya i les seves institucions, pateix d’un greu problema, quan es resolen s’ensorra la bastida que s’havia preparat per refer el seu projecte polític.

La seva frustració i la seva radicalitat no els ajuda gens, els divideix i els fa menys centrals.

Quin sidral!

En quin sidral s’ha ficat Artur Mas!

Allò que inicialment es va presentar com el descobriment de la pedra filosofal, s’ha tornat en un sidral.

El bàlsam a les tensions internes en CDC, el remei a les diferencies amb UDC, la gran aposta que tenia que donar moral, credibilitat i prestigi al país i les seves institucions i, finalment, el ungüent que havia de servir per rendabilitzar políticament les nefastes conseqüències de la mancan d’inversions, que es varen pactar amb els governs d’Aznar, i que ara estem patint, s’està transformant en un gran sidral.

El debat sobre la refundació del catalanisme, està obrint una profunda escletxa al si de la federació nacionalista. Duran amaga amb no assumir el lideratge a les generales, fins que no sàpiga on va aquest tren. Duran acabarà cedint, però el mal ja estarà fet.

Cedirà perquè no te més remei, perquè no pot quedar-se despenjat. Fora del Congrés o de la federació fa molt de fred, i a més a més, no hi ha ministeris. Aquesta vegada no pot optar per anar el número dos, o el número vuit, com va fer a les eleccions del 99. Si ho fes seria un nyap. Seria tan visible que s’interpretaria com el inici del divorci, tantes vagades anunciat i mai materialitzat, per part del democratacristià (resulta contradictori que ell parli de divorcis) i alimentaria, encara més, els rumors dels mentiders polítics que anuncien la ruptura per desprès de les eleccions de la coalició nacionalista, emportant-se UDC els seus diputats als Congrés.

Duran ens explicarà, per justificar la seva cessió, que n’ha aconseguit el seu objectiu: moderar las ínfules soberanistes de CDC, el radicalisme de Mas i portar-los des de la muntanya, on es barallen amb ERC, al centredreta polític, on tenen la major part del seu electorat. Es lliure d’enganyar-s’hi, però que no pretengui confondre’ns.

Li tocarà aguantar l’allau de desqualificacions que els seus socis, que ja han començat a proferir contra ell i el seu partit, farà filigranes interpretatives sobre les ambigüitats, generalitats i vaguetats que deixarà anar Mas, el proper 20 de Novembre, en el seu discurs de refundació del catalanisme. Perquè d’aquí a allà haurà de reconduir l’arrencada de cavall, per ajustar-se al seu electorat sense perdre a les plataformes soberanistes que l’empaiten i l’amoïnen.

Duran es justificarà, perquè no té un altre sortida, però el seus arguments seran contradictoris amb la línia soberanista. Això que imprescindiblement necessita fer, afebleix el discurs i el lideratge de Mas. Ja tenim la continuació del serial i un altre sidral servit!

I mentre tant, el Govern de Catalunya treballa en la aplicació de l’Estatut. Un Estatut del que, ara, reneguen Mas i el seus, només perquè no el governen, ni governen.

El govern del President Montilla fa feina i no esmerça tanta xerrameca, aquesta és la marca de la casa.

Acorda amb el Govern d’en Zapatero transferències com ara el Clínic i avença en el traspàs de les Rodalies de RENFE, de la Inspecció de Treball o de la concessió de permisos de treball per les persones extracomunitaries que volen treballar a casa nostra.

I aquest dies ha assolit un acord pel que fa al compliment de l’Estatut.

En concret, la aplicació de la disposició transitòria per la que el Govern de l’Estat destini a Catalunya, durant els 7 anys que esta previst, el 18’8% de les seves inversions en infraestructures. Ampliant la base de càlcul a les dels Ministeris de Foment, Medi Ambient, Industria i Comerç, Agricultura i Recerca i Desenvolupament. A aquest efecte l’acord també permet recuperar per l’actual exercici del 2007, 827 M€, diferencia que l’any passat CiU va acordar aparcar, pensant que serien ells qui governarien. Amb aquest acord la inversió total del primer any es situa en els 4.021,6 m€, que servirà de per a futur anys.

Un altre cop el Govern tira endavant els compromisos de l’Estatut. Millorant la situació de les persones que vivim a Catalunya –per això ho varem fer -, i demostrant que va valer la pena. I mentre tant, els nacionalistes conservadors es fiquen, ells solets, en un sidral, que avorreix a la gent i els distreu del realment important.

Construir cases

Construir cases, ja siguin físiques o polítiques, està en boga. El Govern es dedica a les primeres i l’oposició, a les altres.

De les cases reals, les que es construeixen, o no, en les que hi vivuen les persones, aquelles que tenen un preocupant preu de venda o de lloguer, d’aquestes es de les que s’hi ocupa i preocupa el Govern.

Des del principi, fins i tot abans d’esser nomenat, en el seu discurs d’investidura el President Montilla va assenyalar l’accés a l’habitatge com una de les principals preocupacions de la gent i per aquesta raó una de les seves prioritats alhora de governar Catalunya. Va oferir, en aquell mateix acte, a totes les forces parlamentaries i al conjunt de la societat un gran pacte sobre l’habitatge.

Encara no feia un mes que s’havia constituït el Govern que ja aprovava el Projecte de llei del dret a l'habitatge a Catalunya. Això son fets i no paraules. Posteriorment, el conseller de Medi Ambient i Habitatge va fer arribar una proposta que va ser rebuda molt positivament per tothom.

L’avenç en paral·lel de la llei i del pacte ha evidenciat un tarannà molt diferent entre els representants de la societat i els partits de l’oposició. Mentre els primes van per feina, els altres maregen la perdiu amb pseudodebats. Pretenen laminar o reduir un dels objectius de la llei, que no és un altre que les activar el mercat dels habitatges construïts, substituint la retenció especulativa per l’activitat econòmica del mercat de lloguer.

El recent acord amb els promotors i constructors suposa un gran pas endavant per assolir la necessària col·laboració social al voltant de aquest pacte. Convé, no obstant, continuar mantenint l’equilibri entre la perspectiva social i la econòmica que te el projecte inicial per assegurar els suport dels altres agents, com ara els sindicats.

Aleshores qui esta posant la traveta a la resolució d’aquest problema? L’oposició. I perquè? Doncs, per que no volen que es trenqui la única premissa que configura els seu discurs: “tot va malament, perquè no manen nosaltres”.

La seva prioritat son les seves coses i les seves cases polítiques. Un altre cop, volen que tots parlem de les coses de política i no de la política de los coses. Els nacionalistes conservadores, catalanes i espanyols, estan immersos en una febril dèria constructora de cases comunes. Artur Mas, intenta fer de CDC la casa comuna del nacionalisme català i Daniel Sirera fer-ne la del no nacionalisme català.

Ambdues pateixen “construccionitis”, malaltia política que consisteix en proclamar que se inicia la promoció d’una casa comuna, quan en realitat el que es pretén es reparar els danys estructurals que pateix la pròpia. Es tracta d’atreure cap a la seva organització, CDC o PPC, aquelles plataformes o partits que s’han separat dels seu espai partidari o estan a punt de fer-ho.

Dedicant-se a les seves coses i a las seves “cases comunes”, no atenen a les causes comunes, que es l’important. Però nosaltres, els socialistes, no ens hem de despitar de la nostra tasca d'atandre i entrendre les necessitats de les persones que viuen a Catalunya i construir-ne la solucions que precissan.

Fugida endavant

Fugir endavant o aplicar les tècniques de la prestidigitació. Això es el que ha fet Artur Mas, aquest dilluns, amb la seva proposta de refundar el catalanisme.

En menys d’un mes, i a més a més de vacances, li han crescut les plataformes (una contra Unió i una altre a favor de l’autodeterminació), li ha desautoritzat Felip Puig y el seu soci, Duran Lleida, ha afirmat que tot això: “le importa un comino”, perquè ell, com el difunt Umbral, el que vol es parlar “del seu llibre” i el seu tema i el seu temps son les eleccions generals del proper mes de març.

Davant d’aquest mes horribilus només podia fer una d’aquestes dues coses: “o llençar la tovallola i anar-se a casa, o despistar i traure un conill del barret”. Artur Mas, ha optat per aquesta última opció.

Parlar de la casa comú del catalanisme mentre els catalans parlen dels preus de les cases de compra o lloguer, o de reconstruir el catalanisme , i fins i tot de refer CiU o CDC, mentre la gent parla de la construcció de les infraestructures que es necessiten per continuar progressant, o de cridar a l’integració d’altres opcions i persones en aquest projecte quan té que desmentir que UDC no s’anirà, es una fugida envadant.

Una fugida endavant que reflecteix perfectament el neguit, la nostàlgia i la desorientació en la que estan instal·lats. Una fugida endavant per un camí que en torna 30 anys enrere.

La manca de lideratge intern li ha conduit a tenir que encapçalar els moviments d’aquells que s’estan radicalitzant - perquè ni toquen poder, ni veuen possibilitat de fer-ho – i estan desplaçant el seu discurs cap la riba del soberanisme. Convé no oblidar que era el poder i no el model de societat o partit- perqué no en tenen -, el ciment que rejuntava el projecte de nacionalisme moderat que va encarnar en Pujol. Amb aquesta buidor ideològica de CDC, i d’en Mas, i sense l’aturador d’utilitzar el govern com repartidora es fa més difícil frenar el creixement del discurs independentista. No obstant, cercant evitar que la riuada se’l emporti per davant, esta perdent la centralitat política que es on es troba la majoria de la gent.

Avui, el catalanisme polític, ha renovat la seva potencialitat amb el nou Estatut. La tasca fonamental del catalanisme polític avui es el seu desenvolupament. Avui no estem com fa 30 anys, necessitats d’un procés de concentració política per recuperar les institucions de Catalunya. Avui, no es tracta de lliurar la batalla pel reconeixement de Catalunya. Aquesta ja la varem lliurar i la varem guanyar. I no té marxa enrere. Només aquells que han volgut confondre, país, govern i partit, poden pensar que si el seu partit no governa el país esta a la vora del penya-segat.

Avui, la tasca fonamental del catalanisme polític es millorar la vida de les persones que vivim a Catalunya. I per fer-ho, hem de reconeixer els avenços que hem protagonitzat tots plegat, assenyalar quines mancances resten per solucionar, quins nou reptes es deriven del exitòs camí recorregut, amb quin temps i en quina forma ho farem. Ni demagogies, ni catastrofismes, ni fugides endavant ens faranassolir aquet objectiu.

Darrera d’aquesta tasca es possible aconseguir que la pluralilitat política de Catalunya, trobi espais de coincidència. Així ho recollia el Preident Montilla al oferir la ma estesa per assolir els quatre grans pactes sobre immigració, infraestructures, habitatge, recerca i innovació. A més d'anar junt en el desplegament de l'Estatut.

A aquesta tasca estem tots cridat i val la pena ser-hi, la resta son fugides endavant per fugir d’estudi, cap el 2014, o qui sap quant, o a on, però, al cap i la fi, fugides endavant.