Pàgines

dissabte, 22 de desembre del 2007

Abacus: el model de llibreter català


"Les llibreries independents catalanes s'hauran d'integrar o fusionar si volen sobreviure davant la competència creixent dels hipermercats, les grans cadenes de llibreries i la venda per Internet. Aquesta és una de les recomanacions de l'informe sobre el comerç del llibre a Catalunya encarregat per la Conselleria de Cultura al catedràtic d'economia Antoni Serra Ramoneda i que es presentarà al sector el mes de gener que ve.".

Aquest estudi considera que el futur del llibre en llengua catalana depèn que siguin competitius aquells que hi aposten: les llibreries tradicionals i la cooperativa Abacus, que ven el 10% dels llibres en català. Aquesta és l'única que avui ja "s'acosta" a la dimensió necessària per poder oferir preus competitius en l'únic sector amb preus lliures, el del llibre de text.

Desprès de llegir-la, m'han vingut al cap totes les desqualificacions, ofenses, demandes judicials, boicots, negatives a reconèixer-la com a llibreter o a que participes a la Fira del Llibre de Girona i altres actuacions contra la cooperativa Abacus, que ha encapçalat la directiva del Gremi de Llibreters de Catalunya, que no els llibreters. Perquè una cosa és ostentar la representació d'un sector i una altre ser representatiu.

Què diran ara?. Per fi, s'adonaran que, en l'actual context comercial i competitiu, l'estratègia desenvolupada per Abacus, no tenia com objectiu, fer desaparèixer les llibreries, sinó preparar-se per competir en "camp obert", amb les grans superfícies comercials, les cadenes i Internet?. Tinc els meus dubtes. La seva obstinació i, fins i tot, la virulència desplegada, fins ara, els hi pot fer molt difícil rectificar.
Però el més important no serà això. Seran capaços de liderar la vertebració del sector?. Tindran capacitat per elaborar un nou discurs?. Un discurs afavoridor i promotor de les estructures de cooperació necessàries per no perdre la batalla?.
Amb polítiques proteccionistes, com les que han vingut demandant fins ara, no es transformarà el sector dels llibreters independents en un sector competitiu econòmica i comercialment i, alhora, amb capacitat real d'estendre la literatura catalana.
Faran falta polítiques públiques, és cert. Però aquestes polítiques hauran d'estar adreçades a donar suport als processos de cooperació empresarial arribant, si s'escau, a la fusió, i els de modernització logística i comercial. És a dir, seguir la pràctica que desenvolupa Abacus.
Si no els hi sembla un heretgia, podrien plantejar-se, fins i tot, fer-ho amb Abacus. Encara que el més important és que ho facin.

En tot cas, benvingut sigui aquest informe que els hi posa davant del mirall. Potser, al Gremi de Llibreters no els li agradi la imatge que veuen, però desconèixer i amagar la realitat és el camí més segur per arribar al fracàs. Segur que els obligarà a replantejar-se moltes coses.

PD (23/12/2007): Dissortadament els meus dubtes s'han confirmar en només un dia. El Gremi de Llibreters, amb la Sra. Imma Bellafont al capdavant, no pot resistir la temptació d'interpretar com a favoritisme cap a Abacus, el reconeixement del encert en la seva pràctica, que és fa a l'informe encarregat pel Departament de Cultura i que ha dirigit Serra Ramoneda.
Ara bé, a continuació, passen a demanar ajuts públics per copiar-la.

divendres, 21 de desembre del 2007

MAT: S’ha de fer bé


“S’ha de fer, però s’ha de fer bé”. Aquesta va ser la meva resposta, quan em van preguntar sobre la línia elèctrica de 400 kV. de Sentmenat a Baixàs, la primera vegada que vaig anar a Girona en la meva condició de Conseller de Treball i Indústria, a principis de 2004.

Ràpidament aquesta resposta va rebre crítiques. Majoritàriament provenien de àmbits propers a ICV-EUiA i ERC, els altres partits que formaven part del Govern que presidia Pasqual Maragall.

Aleshores les critiques o bé qüestionaven la necessitat o bé intentaven instrumentalitzar el Pacte del Tinell, que condicionava la definició de les línies d’alta tensió a la formulació d’un Pla de la Energia, per oposar-s’hi.

El Pla de la Energia 2006-2015 es va aprovar pel Govern a l’octubre del 2005 i en ell, es deia al referir-se “al projecte de la nova línia elèctrica de transport plantejat pels estats espanyol i francès”: ...En tot cas, aquesta opció hauria de contemplar una avaluació acurada que garantís el mínim impacte ambiental, sense descartar cap possible traçat, incloent la possibilitat de soterraments”. És a dir, es deia que s’entenia per fer-la bé.

Les raons per fer la línia elèctrica eren, i encara són, unes de caràcter general i les altres específiques de la zona.

Les raons de caràcter general que justifiquen la necessitat de dur a terme el reforçament de la xarxa elèctrica catalana - de la que aquest projecte n'és una de les actuacions - es sustenten en un seguit d’objectius:
- Garantir l’abastament del subministrament als usuaris;
- Millorar la qualitat del subministrament;
- La gestió d’un model de generació desconcentrat on les energies renovables necessàriament incrementin la seva importància;
- Incrementar-ne la capacitat d’interconnexió amb la resta d’Europa.

Dins del mateix Pla es poden trobar també les raons específics per a justificar aquesta infraestructura elèctrica, com ara:

- La necessitat de reforçar l’alimentació elèctrica de les comarques gironines, atesa la crítica situació actual.
- Les necessitats futures d’alimentació del TGV.

La Plataforma NO a la MAT i la Associació de Municipis contra la línia de Molt Alta Tensió (AMMAT), impulsada i majoritàriament sostinguda per Ajuntaments presidits per CiU, han estat negant la necessitat de la línia. Amb la seva actitud han impedint avançar conjuntament des de Catalunya en la definició d’un projecte que fos assumible, tècnicament, mediambientalment, territorialment i socialment.

Tantes vegades com vàrem intentar des del Departament de Treball i Industria definir-ne i negociar una proposta, va ser boicotejada des de fora, pels opositors, i menystinguda des de dintre, pel socis d’ICV-EUiA i ERC. Certament, tampoc REE i RTE van estar emetens a participar i facilitar la solució del problema.

Als tècnics d’aquestes grans empreses elèctriques els hi costa molt baixar al territori a negociar. Prefereixen que, per manca d’acord, el govern acabi declarant la utilitat pública de la instal·lació. Així no tenen que negociar. Coneixent aquesta pràctica, destaca encara més "la gran capacitat estratègica" del opositors a la línia!!.

Els dos primers trams – Sentmenat-Bescanó i Bescanó-Santa Llogaia – podien definir-se aquí, però la interconnexió requeria de l’acord entre els Governs espanyol i francès. El nostre criteri és que la connexió s’havia de fer seguint el corredor que incorpora les altres grans infraestructures (Autopista, Nacional, corredor ferroviari i AVE), és a dir per Portbou-Le Perthus. Fins i tot, es van fer gestions per aconseguir que aquells que foradaven els Pirineus, per fer passar l’AVE, fessint també les galeries necessàries per fer-ne passar el cables soterrats, en aquest part del trajecte elèctric.

A França, com aquí, les Plataformes Non a la THT i Ajuntaments opositors van practicar una actitud d'oposició a tot. D'exercici de la cultura del "no", o el nimby, acrònim de: Not In My BackYard (no al meu pati de darrera).
En un context electoral, ningú volia prendre decisions. Això, més el canvi al govern de Catalunya, l’abril de 2006, i la convocatòria d’eleccions al Novembre del mateix any, van fer que aquest tema es transformes en matèria electoral i no de resolució.

Corol·lari: El Govern de Catalunya es retirà del tema i els Govern d’Espanya i França pactaren que hi hagés un mediador. Mario Monti, ha proposat, avui, allò que va defensar el Govern de Catalunya fa més de quatre anys: “Que es faci, però que es faci bé”. Que s’aprofiti el corredor del AVE-TGV per construir la línia, que es soterri la part del traçat més complexa des de la perspectiva mediambiental i urbanística.

Ara, mentre la resta continuen embolicats en la pancarta, els detractors més intel·ligents canvien de trinxera i es sumen a la proposta del mediador i, fins i tot, voldran per a ells la paternitat de la proposta.

Tan es val!, si aquest és preu que s’ha de pagar per “ que es faci, però que es faci bé”, és un bon preu.
Jo ja hi seria d’acord.

dimecres, 19 de desembre del 2007

Optimisme versus pessimisme


"Tu sempre negatiu, mai positiu". Aquesta frase va fer famós a Louis Van Gaal, que va ser entrenador del Barça, i ara serveix per diferenciar les actituds i els missatges entre les opcions polítiques a la precampanya iniciada electoral.

Davant la Catalunya optimista, que representa la socialista Carme Chacón, apareix la Catalunya emprenyada, que busquen vertebrar els nacionalistes catalans i espanyols.

La diferència entre una persona, o una societat, optimista i una altra pessimista, no és, com es diu de vegades, que una no vegi els problemes i l'altra sí. La diferència està en com els afronta!.

Només feia falta veure i sentir l’empenta i vitalitat que desprenia Carme Chacón el diumenge en l’acte de proclamació com a cap de llista del PSC per Barcelona per copsar la identificació entre missatge i missatgera.

Com a persona optimista que és, confia que amb el seu esforç, el seu treball, la seva dedicació i la seva constància, resoldrà els problemes que, ara, té plantejats i els que tindrà, en el futur. Així doncs, la seva confiança no és el resultat d'una concepció bucòlica, "naïf" o "hippy, happy, flower" de la realitat sinó que esdevé de la seva experiència, de com va encarar i va resoldre els problemes, en el passat.

Per això, els veritables optimistes, són aquells capaços d'il·lusionar-se i il·lusionar-nos, sense il·lusionismes. Són els que no ens venen un món on “tot ho tenim pagat” o en el que els drets no comporten deures.

Les persones optimistes, com ho va fer ella, són aquelles capaces de reconeixen, alhora, el que de bo hem aconseguit i tot allò que encara ens hi manca per assolir, que assenyalen allò que podem aspirar aconseguir, de forma raonablement i com a fruit del nostre treball i tenacitat, així com, de les nostres capacitats i possibilitats. Sense fer volar coloms!

El pessimisme n’és fill de la falta de confiança, amb un mateix i amb els altres. I els hi produeix enuig, malenconia i frustració.

Amb aquestes actituds ni avançaran, però el que es pitjor, no afavoriran que avancem. Com ho han demostrar al unir els seus vots CiU, PP i ERC i cometre l’error de rebutjar acords pressupostaris que beneficiaven a Catalunya.

Aniria molt bé que tots aquests valedors de la Catalunya "emprenyada", paressin compte del que estan fent i rectifiquessin. Dissortadament, no ho faran. El seu esperit negatiu els impedeix fer-ho.

dimecres, 12 de desembre del 2007

Intoxicant


En les últimes setmanes he vist com s'intentava que guanyés intensitat i credibilitat el rumor creat als cenacles nacionalistes.

Bàsicament, es tracta de fer creure que les forces d'àmbit estatal, PSOE i PP, encara que representen el 80% de l'electorat, estan tan preocupades perquè acabi manant el 15% que, per evitar-lo, pactaran entre elles.

I això, malgrat ambdues forces representen models socials diferents, pràctiques polítiques antagòniques, han viscut una legislatura a "cara de gos" i la campanya que s'acosta s'espera de clara confrontació.

Res no importa al propulsors de la intoxicació política. Es tracta de propagar que l'únic que preocupa a Zapatero i a Rajoy no és el seu adversari, sinó el variat conglomerat de 8 forces de caràcter nacionalista o regionalista, entre les quals CiU amb una mica més del 3%, és la major.

Resulta difícil intuir si a CiU es creuen les seves pròpies intoxicacions o si amb elles busquen exorcitzar la seva por de resultar innecessaris, aquí i allà.

Tant en un cas com en l'altre, el temor a un mal resultat electoral els hi esta arrossegant cap a ell.

Plantejar una altra vegada, com ja van fer a les autonòmiques, una política de no pactar amb ningú juntament amb la radicalització electoralista que exhibeixen ara, en lloc de tancar les tensions divorcistes a CiU, les reobre i els pot conduir a la inutilitat política. No són decisius i reneguen de la possibilitat d'influir en allò que pot ser útil a tothom.

Aquest es un discurs tant electoralista i de vol gallinaci que es contradit pel seus propis actes. Així que CiU i PP sumen, voten el mateix. El veto als pressupostos generals de l’Estat es un exemple d’aquest menysteniment a

Els seus votants observen atònits com al vetar, amb la complicitat del PP, l els pressuposts generals i precisament el Ministeri que encapçala Carme Chacón, posen en risc els 670 milions de € que s'afegeixen a les inversions en infraestructures a Catalunya, les partides per a l'habitatge, l'atenció a la dependència o altres necessitats socials, a més a més d’actuacions que tenen com a destí poblacions governades per ells mateixos.

Van demanar i els hi van donar el vot per vetllar pels interessos de les persones que viuen a Catalunya, no per a fabular rumors i creure-se'ls. I molt menys per perjudicar-los en funció de satisfer les seves necessitats partidistes.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Fora màscares


Ni 24 hores ha durat la ficció! Han caigut les màscares.

No em refereixo al temps que ha trigat la plataforma pel Dret a Decidir, promotora de la manifestació de dissabte passat, en deixar clar que el seu tema no eren les infraestructures sinó la sobirania, es a dir l’independencia.

Em refereixo al poc temps transcorregut entre el nomenament de Duran Lleida com a cap de llista de la Federació nacionalista i la seva desautorització.

Han sortit en tromba. Primer Oriol Pujol, recordant-li que no seria ministre del Govern d'Espanya, i una mica més tard Felip Puig, recriminant-li que hagués plantejat la hipòtesi d'un pacte amb el PP. Aquestes declaracions tenien com a objectiu Duran Lleida, no son el fruit d’un posicionament polític que descarta el pacte amb el PP, doncs, si aquest fos el cas, també haguessin enlletgit a Artur Mas el seu plantejament sobre la possibilitat de pactar amb Rajoy, això sí, condicionada que el PP retiri el recurs contra l'Estatut.

Els corrents crítics amb Duran i de tall més nacionalista de Convergència estan promovent que Felip Puig sigui el número dos del cartell.

Aquesta no és una maniobra menor. Col·locant a un dels màxim valedor de les tesis soberanistas en CDC al costat del democratacristià, d'una banda es blinden contra de les derives pactistes que propugna Duran, per un altre col·loquen una persona que el controlarà, a ell i al grup parlamentari, i finalment, s'asseguren una bona correlació de forces en la separació de béns postelectoral, entre CDC i UDC, que propugnen aquests mateixos crítics.

El pacte Mas-Duran s'està esquerdant. Cap dels dos té força per imposar-ho als sectors més nacionalistes.

Si finalment Felip Puig va de numero dos, significarà que Duran ha perdut la batalla abans de començar. Ja pot presentar-se davant del Cercle Eqüestre com un moderat que no es creïble. Ell estarà controlat i vigilat en tot moment pels sectors més nacionalistes des de dins. Amb aquestes tensions, fins i tot, no és segur que CiU pugui continuar unida després de març.

Però cada cop dissimulen menys, s’han tret les màscares i crec que encara ens resta per veure una part important d’aquest trist espectacle.