Pàgines

dimecres, 30 de juny del 2010

Sentència preventiva


No ho puc evitar!!!

La decisió del Tribunal Constitucional em recorda moltíssim l'actitud d'un dels meus oncle avi. Aquest parent els hi propinava uns duríssims calbots als seus fills, fins i tot quan no tenia coneixement que haguessin comès cap entremaliadura.

"Per quan les facin" al·legava en imposar-los aquest injust càstig preventiu.

El Tribunal Constitucional ha fet el mateix amb aquesta sentència preventiva.

Sí, al meu entendre aquest és un fallo preventiu.

Preventiu davant les seves pors. Unes pors que -com sempre succeeix en els actes irracionals- no es basen en la realitat, sinó en la seva deformada percepció.

Unes pors creades i encoratjades per judicis previs, prejudicis i conflictes inexistents, com el de la persecució del castellà a Catalunya o l’actitud insolidària amb la resta de pobles que conforme Espanya.
Unes pors irracionals alimentades en la falsa creença de que l'Estatut era el cavall de Troia del segregacionisme català, en comptes d’allò que la majoria de la ciutadania de Catalunya ha expressat, formulat jurídicament i referendat i que no és altre cosa que la reformulació de les relacions de qui ni se'n va, ni vol marxar d’Espanya, però que si vol més autogovern per assolir més responsabilitat en la conformació del seu futur .

En aquest sentit, la resolució del Tribunal Constitucional és un exorcisme contra alguna cosa que no existeix més enllà de seves pors irracionals.

Això és el que s’observa al llegir, per exemple, les argumentacions referides als temes de la nació o la justícia.

Les seves obsessions, o els seus empatxos mal digerits sobre la historia d’Espanya i la d’Azaña, els hi fan parlar reiteradament de la indissolubilitat de la nació espanyola, quan no era necessari perquè no està en dubte.

O quan resolen negativament la possibilitat per organitzar la justícia d'una forma quasi federal. El mateix Estatut condicionada aquest fet a que primer es modifiqués la llei orgànica del poder judicial fent-lo possible. Doncs bé, el Constitucional no només nega la capacitat de que l’Estatut per recollir una forma d’organitzar la Justícia, si existeix una norma estatal que ho permet, sinó que excedint-se en les seves funcions interpreta la possible norma futura i en conseqüència actualment inexistent, amb la voluntat de constrènyer la capacitat i sobirania del legislador.

En tot cas, sembla que hagin actuat com el meu oncle avi: "Per quan la facin".

dimarts, 22 de juny del 2010

Sobre la reforma laboral

Aquesta no es una reforma per crear ocupació, sinó per regular la que es creï.

I això es així, perquè malgrat allò que es diu habitualment cap reforma crea ocupació, la crea l'activitat econòmica. Cap empresa, o empresari, contracte a una persona sinó té necessitat d’ella per desenvolupar un treball real i productiu, econòmicament rendible o socialment útil.

En el passat es va considerar que era "millor un contracte temporal que res". Sota aquesta idea es va fer la reforma laboral del 84, que va establir entre altres la figura del contracte temporal sense causa com a contracte de foment de l’ocupació. El resultat final ha estat que els processos de recuperació posteriors es van saldar amb l’ús abusiu de la contractació temporal, que va arribar a aplicar-se al 30% de les persones ocupades.

El cicle econòmic va crear molta ocupació, però precisament es aquesta - la més temporal i precària - la que s’ha emportat per davant aquesta crisi. No sembla que s’obtinguin resultats diferents reiterant o intensificant la mateixa estratègia d’apostar por la temporalitat, com demana entre altres el governador del Banc d’Espanya.

Pel contrari, amb aquesta reforma laboral es busca que el creixement econòmic es faci amb contractació estable, però permeten que les empreses es puguin adaptar al canvis sense tenir que fer-ho mitjançant acomiadaments.

Per això el Real Decret Llei es basa en:
· Penalitzar la contractació temporal (restringint la seva durada, reforçant la causalitat, dificultant la subcontractació i incrementat la progressivament la indemnització).
· Fomentar la contractació estable, amb 33 dies d’indemnització.
· Utilitzar la flexibilitat interna negociada com mecanisme d'ajustament als canvis en detriment de la formula d'acomiadament (model alemany de reducció de jornada, modificació pactada de les condicions laborals, sindicalitzan la negociació en les PIMES i potenciant l’arbitratge per solucionar els desacords)
· Concentrar els ajusts a la contractació fixa en les persones joves, les majors de 45 anys, les que tenen discapacitats i aquelles que es troben en risc d’exclusió social.
· Regular millor les condicions objectives en les que una empresa pot prescindir d’una persona que treballi per ella.

Finalment, la reforma també enceta el camí per a que els empresaris s’assegurin entre ells una part del cost de l’acomiadament. Mitjançant el increment de les quotes, que només paguen les empreses, al Fons de Garantia Salarial (FOGASA) aquest es farà càrrec del import 8 dies per any quan es produeixi un acomiadament. Crec que si aquest pagament s’acaba fent extensiu a qualsevol tipus d’acomiadament, els empresaris responsables finançaran a aquells que acomiaden de forma improcedent, es a dir sense motius, per això crec que aquest mecanisme s’hauria d’aplicar a finançar parcialment aquells acomiadaments que estiguin motivats i no pas a tots.

Aquesta mesura, es formula a l’espera de que es concreti la llei que reguli el anomenat model austríac. Un sistema en el que l’empresa capitalitza un fons individual per a cada treballador, amb un aportació equivalent a 6 ó 8 dies per any, i que aquest pot recuperar si és acomiadat, que s’emporta si canvia voluntàriament d’empresa i que pot rescatar al final de la seva vida laboral, com si fos un fons de pensions.

Aquesta es una reforma més equilibrada del que alguns volen i diuen, que en cap cas genera més inseguretat jurídica, com intenta argüir Mariano Rajoy. No ens enganyem!!, per alguns només hi ha seguretat jurídica si el que decideix és ell. Ja sigui mitjançant el anomenat contracte únic (sense tutela judicial), o mitjançant la reducció dels jutges a un paper de simples aplicadors - que no interpretadors - de la llei o restringint la funció de l’autoritat laboral i evitant la intervenció sindical.

Como un “déjà vu”, similar al que va succeir en la reforma del 94, mentre les esquerres socials i politiques han rebutjat globalment el RDL, les dretes, en aquest cas l’econòmica, comencen a condicionar des de fora el debat de la llei que sortirà de la convalidació de la norma per decantar-la cap els seus criteris i interessos.

Aquesta reforma no ens traurà de la crisi, perquè no l'ha creat el funcionament del mercat de treball. Així doncs, perquè reformar-lo? Doncs perque no funcionava be, entre altres coses per que produïa molta temporalitat

Aquesta reforma no es l’única cosa que s’ha de fer. Cal que, entre altres, també es facin aquelles que serveixin per a que:
· El suport al sistema financer es transformi en crèdit a famílies i empreses.
· S’embridi als mercats. Evitant que la seva desregulació torni a alimentar bombolles especulatives.
· La no retirada, massa ràpid, de les mesures d’estímul econòmic per evitar-ne una recaiguda posterior.
· Es reformi la fiscalitat, en el sentit que faci que el reequilibri pressupostari es faci també amb un repartiment mes just i mes equitatiu dels esforços fent que aportin mes qui mes te.
· La recuperació econòmica es basi en l'aprofitament del esforç que han fet empreses i treballadors per modernitzar i enfortir el nostre model productiu de bens i serveis.
· El aprofundiment en la incorporació del coneixement al que fem (productes i serveis), a com ho fem (processos) i amb qui ho fem (persones).
· Progressi la diversificació de la nostra economia orientant-la cap els nous sectors amb mes valor afegit.

divendres, 11 de juny del 2010

Jo més que tu



"Jo més que tu". Aquesta sembla ser el missatge que llança CiU en el seu particular intent per aparèixer com el més independentista de tots.

Votant a favor que el Parlament de Catalunya accepti la tramitació d'una iniciativa legislativa popular (ILP) que pretén sotmetre a referèndum la independència de Catalunya ha confirmat que la seva radicalització nacionalista no era una tàctica conjuntural, orientada a recuperar l'electorat que va perdre a favor d'ERC, sinó la conseqüència lògica del discurs que han mantingut tot aquest temps.

No ha estat el resultat del calent mental derivat del visionat del programa "Adéu Espanya?" De TV3. Per cert, repetit ahir dia 8 de juny, aprofitant que tota la programació era "enllaunada" a causa de la vaga.

Molt a desgrat seu, amb aquesta posició CiU s'ha vist obligada a trencar la campanya de declaracions i aparent dedicació als temes econòmics que d'un temps ençà estava portant i amb la qual pretenia no espantar a la part més centrada i moderada del seu electorat, que ni és ni se sent independentista.

Un cop més la fornada de dirigents de CDC forjats en els 23 anys de detenció del poder institucional i que ha abandonat el nacionalisme progressiu i pragmàtic dels seus mentors pel independentisme, han estat incapaços de resistir a la temptació de competir en aquest camp amb ERC , l'única força parlamentària que mai ha amagat la seva condició.

Per això els malabarismes verbals i contradiccions d'Oriol Pujol en intentar justificar el seu suport a un referèndum que Artur Mas havia dit que "no tocava" perquè es perdria, que a més es convoca d'acord amb una llei de consultes que van rebutjar, perquè no permetia convocar-lo.

Era el pitjor que els podia passar, com diu López de Lerma en el seu article a Expansión és un "autogol". Per això Duran Lleida s'ha afanyat a explicitar que en el programa electoral no figurés l'autodeterminació. Encara que amb això ha explicitat, una vegada més, les contradiccions de la coalició.

Si els resultats negatius fossin exclusivament per a aquests "aprenents de bruixot", cap problema. Ja aprendran. Però el problema és que Mas i Duran juguen irresponsablement amb foc. Amb el seu posicionament estan substituint la via Estatutària per la independentista i en conseqüència debilitant el ferm posicionament que encapçala manté el President Montilla per evitar que un TC moralment deslegitimat dictamini posi en qüestió la renovació del pacte entre Catalunya i l'Estat per a encaixar les dues realitats socials en una única estructura política.

Han rectificar aquest greu error sense esperar que la sentència del “Consell de Garanties Estatuàries"els salvi la cara.

dimecres, 2 de juny del 2010

Pobres, no tan pobres i rics


La discussió de cóm conceptuar o mesurar la pobresa, fa temps que esta present en el debats polítics econòmics i socials, sense que s’hagi assolit un únic estàndard per fer-ho.

Ara bé, dins de l’àrea de la que formem part, la Unió Europea i la OCDE, s’ha adoptat la convenció de considerar que la línea que defineix la consideració de pobre o no es situa en aquelles persones o famílies que tenen un nivell d’ingressos inferiors al 60% de la renda familiar mitjana de la societat en la que viu.

Segons el nostre institut d’estadística (IDESCAT), l’any 2008 la renda personal mitjana aquell any era de 10.755 euros. Si allò que es considerava era la renda mitjana per cada llar catalana aquesta pujava fins el 28.450 euros. Donada l’evolució econòmica que hem patit l’any 2009, no sembla que sigui previsible que aquestes magnituds hagin evolucionat excessivament a l’alça des d’aquell moment.

Quan hom coneix i observa aquestes xifres, li costa molt assistir amb una actitud immutable a l’allau de frivolitat i demagògia que s’ha vessat des d’àmbits polítics i mediàtics de la dreta a compte de la modificació del IRPF que el Govern de Catalunya inclourà en una propera llei.

Si a Catalunya es considera com a pobre la persona que té una renda anual de 6.453 euros a l’any, cóm definiríem una persona quina renda personal és 17 vegades superiors? I si és 27 vegades més gran?.

Només un allunyament profund de la realitat catalana permetria definir a aquestes 20.000 persones cóm components de la classe mitjana del país.

Però com que tots els que intenten “retorçar la realitat” per avalar aquesta idea tenen prous recursos i coneixements, cal deduir que no ho fan per error sinó sabent que no és veritat allò que diuen.

Ho fan per llançar un missatge, un discurs ideològic, adreçat a rebutjar que el 0’5% dels contribuents amb el nivell de renda més alt, tinguin que fer una aportació fiscal addicional a la reducció del dèficit, que s’afegeixi al esforços i sacrificis que ja estan fent les veritables classes mitjanes, treballadores i populars.

En el fons, les critiques segur que no poden venir del fet que en lloc de demanar a l’Estat més recursos s’assumeixi la major responsabilitat de Catalunya, consolidada i ampliada amb l’Estatut i el seu nou model de finançament, per a ser la primera comunitat que aprofita la capacitat legislativa sobre el tram autonòmic per incrementar la recaptació.

En resum, ens trobem davant d’un posicionament de defensa dels interessos d’una minoria, la que té més recursos, i d’un model d’ajust econòmic que encara desequilibri més els efectes negatius de la crisis en contra de la majoria, aquells que menys tenen.

Electoralisme irresponsable


El PSOE va aprovar en solitari la convalidació del Reial Decret Llei de reducció del dèficit públic, evitant amb això un agreujament de la crisi financera de característiques impredictibles. Duran Lleida va abanderar l'abstenció de CiU, que juntament amb la de Coalició Canaria i UPN, ho van fer possible.

Mentre el PP de Rajoy, que portava molt temps demanant actuacions, canviava el seu discurs i passava a votar en contra, intentant justificar-lo mitjançant un discurs electoralista i irresponsable, amb el que pretenia erosionar al Govern d’Espanya i presentar-se com el “Partit del Proletariat”, encara que això sigui al preu amagar el seus propòsits, no col·laborar en res i per res en la sortida de la crisi i mlagrat que la crisi i les seves conseqüències agreugin, encara més, la situació de la gent que més la esta patint.

Dissabte passat (29 de maig), el Govern del President Montilla aprova el seu Decret Llei. Amb ell aplicava mesures similars: rebaixa global dels salaris de les persones que treballen per l'administració catalana en un 5%, distribuït de forma progressiva, i un retall fins al 15% de les retribucions dels alts als alts càrrecs.

No obstant això, Artur Mas ja ha anunciat que ell votarà en contra al Parlament, quan s’hagi de convalidar.

I això malgrat que decret llei català ni tan afecta els pensionistes ni estableix cap pujada de l'IRPF. Això últim anirà en una llei diferent.

En conseqüència, si l’actitud de Duran Lleida va ser un exercici de responsabilitat d'Estat, aleshores l’anunci d’Artur Mas és una irresponsabilitat de País.

La veritat, és que aquesta aparent contradicció, incoherència i incongruència entre els dos socis nacionalistes, té una única explicació, que no justificació: tot esta supeditat a l'electoralisme en el qual estan instal·lats

Duran havia de superar, a qualsevol preu, el risc que el seu electorat més centrat i menys nacionalista els percebis com la força cada cop més radicalitzada en lo nacional i en l’econòmic, que són. No és van abstenir per responsabilitat sinó per un doble interès electoral: millorar la seva imatge i esvair la temença de que amb la seva actitud es provoquessin unes eleccions espanyoles i catalanes a l'uníson.

No obstant, a la part del seu electorat que Mas i “el pinyol” han estat cultivant durant aquesta legislatura amb els càntics independentistes, tanta finesa i equilibri els hi resulta excessiva. Per aquesta raó, va ser el propi Duran Lleida qui, per fer-se perdonar per aquests sectors, va tenir que equiparar “la seva responsable actuació” a la categoria “d'un embalsamador de cadàvers polítics”.

Ni ell ni Mas tenen un veritable interès en col·laborar en la sortida de la crisi, fan moviments tàctics portats exclusivament pel seu interessos electorals, com ho posa en evidencia el fet que afavoreixen l’aprovació d’unes mesures per tota Espanya, que desprès les neguen a Catalunya.

De fet, es la mateixa estratègia d’electoralisme irresponsable que practica el PP al conjunt d’Espanya.