Pàgines

dijous, 27 de gener del 2011

Pedres en la motxilla?


La "teoria de la motxilla" que sostenen alguns nacionalistes a casa nostra consisteix a fer creure que l'avenç cap a l'horitzó de la plena sobirania de Catalunya es veu alentit pel fet d'haver de carregar una motxilla "amb les pedres de les altres autonomies", ja que quan Catalunya cerca aconseguir majors quotes d’autogovern, això ha de ser generalitzable a la resta de les comunitats que ho demanin i integrable en l’estructura del Estat, en aplicació de la pràctica política del cafè per a tothom.

D’aquí dedueixen i defensen que si ens alliberem d'aquest pes, s’avançarà més ràpid.

Però com succeeix tantes i tantes vegades hi ha coincidències entre aquells que no volen el model d’organització territorial que s’ha donat Espanya, encara que sigui per motius completament oposats. Uns perquè es disgrega l’Estat i els altres perquè no ho fa.

Així la resposta a les declaracions del antic president popular del govern espanyol afirmant que mantenir 17 autonomies es insostenible econòmicament i políticament per l’Estat, i que s’hauria de centralitzar competències han estat del tenor de les que ha fet Duran Lleida: "Sí a la recentralització, però la de les altres comunitats, i no la nostra

Aquesta és una resposta equivocada, a un plantejament equivocat.

Pretendre el reconeixement d'un diferencial d'autogovern superior per Catalunya, sobre la base de que les altres comunitats autònomes vegin rebaixades el seu, és un error. Un greu error i una gran equivocació.

Creure que a Catalunya li anirà millor si el Govern d’Espanya frena l’autogovern de la resta de comunitats o, fins i tot, els hi treu competències transferides, és una estratègia perdedora.

Desentendre’s del procés de desenvolupament autonòmic espanyol - "alliberar-se d'aquest pes", com diuen ells - comportaria reduir dràsticament o perdre totalment la possibilitat de construir aliances amb la resta pobles d'Espanya, i a llarg termini – o no tan llarg – ho confrontar també amb la resta de comunitats.

Per aquest camí hi haurà més confrontació i menys resultats. Perquè perdran ells i perdrem nosaltres i guanyaran els centralitzadors

No costa gaire d’entendre el que passarà si, com en certa manera ha fet el President Pujol al declarar que ha fracassat el mètode que fins ara havia defensat, abandonen el camí (per feixuc que sigui) del d’avenç conjunt, progressiu i pactat cap un projecte federalista com el dels països més desenvolupats d'Europa (Alemanya o Suïssa) i intenten que ens sortim sols de la pressió centralitzadora, oferint com a penyora a la resta de Comunitats autònomes.

Algú pensa que amb aquesta ofrena es frenaran les pretensions centralitzadores de la dreta espanyola i que seran més comprensius amb Catalunya? Jo no ho crec.

I per contra, desprès de deixar tirats als possibles socis, és comprèn amb més facilitat que tampoc ens ajudin, ja que no tindran res a guanyar en la millora de l'autogovern català. Més bé la possible situació serà la contraria, el que crec és que aleshores haurem de fer-ne aquest combat sols i que, a més a més, qualsevol de les justes pretensions fetes des de Catalunya els hi resultarà més fàcil als centralitzadors presentar-la com un perjudici per a la resta.

No és nou, ja ha succeït en el passat recent, instigats pels separadors. Què no pot succeir en aquest nou escenari?

Encara que resulti molt dur i costerut l’únic camí per continuar avançant en el nostre autogovern és teixir aliances amb els progressistes de la resta de l’Estat que creu en una Espanya plural.

Aquesta és l’única via de defensa davant de les andanades antiautonòmiques que han practicat, practiquen i practicaran aquells que des de bon començament no estaven d’acord amb el titol VII de la Constitució, és per això que no l’haurien d’abandonar aquells nacionalistes catalans intel·ligents, per molt fatigats o fracassats que es sentin.

dimarts, 18 de gener del 2011

Recercant enemics exteriors



"Si elles (les comunitats autònomes) no ho fan (controlar la despesa pública), el govern actuarà". Aquesta podria ser la traducció de les declaracions al Financial Times de Zapatero: "If they don’t, the government will act".

Aplicant la màxima de "Traductor, traditore", a la Vanguardia Enric Juliana - presentant com una informació en la versió paper i com un article d’opinió en la digital - ha traduït "will act” (actuarà) per intervindrà. Que no és el mateix, ni molt menys!

I sobre aquesta paraula intervindrà “ha construït la seva església”, el seu dogma. Sofisma darrere sofisma ha anat saltant argumentalment fins equiparar aquesta declaració amb un suposat intent dels socialistes per repetir la LOAPA del 82 i de recentralitzar l'Estat autonòmic, subsumint-los alhora en el mateix sac que als populars.

No és res nou, de fet des del divendres passat desprès de les declaracions d’Aznar apostant per la regressió autonòmica, s’ha produït un intent de presentar com a coincidents a les dues formacions politiques d’àmbit estatal, malgrat totes les declaracions dels dirigents socialistes, incloses les del seu secretari d’organització, Marcel·lí Iglesias, son contraries a aquesta proposta.
Res no els importa. Al cap i a fi es tracta de que “no deixis mai que la realitat t’espatlli una bona noticia” com diuen els mals periodistes.

De forma acrítica, però interessada, algunes forces catalanes "van comprar la idea” per a continuació fer-ne una crida “a sometent” per combatre l'atac del "centralista enemic exterior". CiU, ERC i ICV van entrar ràpidament en competició sobre qui defensaria més a Catalunya, davant d’aquell nou i imaginari perill.

Allò que afirmava Zapatero en aquesta entrevista és que actuarà, si i només si, alguna comunitat sobrepassés el nivell de dèficit acordat (que no imposat), entre totes, a la Comissió de Política Fiscal i Financera. Un acord que té com objectiu assolir el compliment global dels criteris compromesos amb la zona euro repartint els esforços pressupostaris de forma proporcional i equitativa entre el conjunt de les administracions publiques.

El cóm ho faci cada comunitat autònoma per ajustar-se a aquest paràmetres ho decidirà ella mateixa, de fet, això és l'exercici de l'autogovern, no?.

Però, i si algú no assumeix la seva part alíquota de sacrifici per sortir de la crisi i amb això perjudiqués als que si s'esforcen? ¿No és lògic que actuï per evitar el govern que constitucionalment té les competències? Evidentment, sí.

Tot i que semblava que el PSC amb l’orientació que es desprenia de les declaracions de Zaragoza, aconseguiria desmarcar-se d’aquesta falsa polèmica, no ha estat així. I en això estan tots embrancats aquests dies.

Un altra cop el debat s’ha descentrat, i s’està polemitzant sobre una hipotètica voluntat del govern central de laminar les competències autonòmiques, enlloc de situar-lo sobre els tres objectius als que s’ha de donar resposta des de Catalunya.

El més assenyat seria que ens centressin en com: donar cobertura social a les conseqüències de la crisi econòmica; l’afavoriment de l’activitat econòmica creadora d’ocupació; i la política fiscal i pressupostaria per reduir el dèficit públic, mitjançant el increment dels ingressos, la disminució de les despeses i el control de la despesa.

I que no caiguessin en el parany de debatre de coses i formes que la gent ni entén, ni els hi preocupa.

dijous, 13 de gener del 2011

Invertir els papers

Les agències de qualificació de riscos han estat part del problema, i ara, sense corregir cap dels seus plantejaments i errors, es volen convertir en els guardians de les solucions.

En tot aquest temps no han assumit cap responsabilitat en relació al desastre econòmic que van avalar. Al aplicar de forma acrítica i complaent els dogmes i les modes econòmiques en voga van tolerar, sense aixecar aleshores la seva veu, amplíssims i perillosos endeutaments, irracionals concentracions de risc, així com, l'escandalós enriquiment especulatiu d'uns pocs.

D’aquells errors s’ha derivat la crisi financera internacional que paguem tots amb la seva expressió més dura: la destrucció de llocs de treball i el increment de l’atur.

Però sense cap penediment ni rectificació, ans al contrari, ara amb formes airades i alarmants s’entesten en castigar encara més a països i economies que no apliquin els seus vells, ineficients i antisocials criteris.

Van permetre en el passat l’excés d’endeutament de bancs, empreses i famílies i avui, amb la fe dels conversos, anatemitzen el fet de que les administracions públiques hagin incrementat el seu endeutament. Un creixement del deute generat en gran manera per quatre factors concatenats: les ajudes adreçades al rescat del sector financer, donat el seu caràcter bàsic i sistèmic; les polítiques estimuladores de l’activitat econòmica i per extensió de la creació d'ocupació; l’atenció al increment de les necessitats socials esperonada per les massives pèrdua d’ocupació i renda; i la paral·lela baixada dels ingressos fiscals per la situació de crisi.

Aquells que no van evitar, ni preveure, l’arribada de la crisi ara pontifiquen la seva ortodòxia monetarista receptant una brutal reducció de la despesa, sense atendre si aquest elements agreugen la recessió, retarden la recuperació de l’activitat econòmica i incrementen les necessitats socials.

Les diferencies en el cóm abordar la sortida de la crisi en el si de les organismes econòmics internacionals, entre neokeynesians i neoliberals, o la lentitud en aplicar els acords assolits en les cimeres del G-20, estan frenant la reforma de les regles de funcionament dels mercats la repetició d’una crisi com aquesta, entre elles les agencies de qualificació.

Com succeeix en la natura tot espai que es deixa buit, algú tendeix a ocupar-lo, i les agències ho estan aprofitant per invertir els papers. Així estan passant de haver de ser regulades pels poders públics a condicionar i controlar-los elles.

Les rebaixes en la qualificació dels deutes públics que atorguen les agències, encareixen a les administracions l’accés al crèdit amb el que finançar el dèficit. En molts casos, tot sigui dit de pas, aquests crèdits a un interès superior son efectuats per sectors financers privats, els quals a la seva vegada han vist salvat els seus diners perquè deutes de dubtós cobrament fetes a bancs, empreses i famílies han estat assumides o avalades pels poders públics que ara els hi demanen recursos.

Aquestes penalitzacions es transformen en una gran força de pressió sobre les administracions ja que de produir-se suposen un greu drenatge dels recursos públics, obligant-les a aplicar mesures de contenció de la despesa més dures i impopulars, per evitar noves penalitzacions.

La solucions a fi i efecte de trencar aquest cercle viciós només cal esperar-la des de la banda de la política i no pas de l’economia, ni de qui s’està beneficiant del mateix.

Perquè, a més a més, si fins ara les modificacions a la baixa de la qualificació d’un país, s’havien explicat, que no justificat, en funció a paràmetres econòmics, ara estant donant una altra volta més i amb indignació i sorpresa aqueta setmana hem assistit a l’amenaça sobre Bèlgica d’incrementar el seu risc país si no resolia els problemes polítics, generats pels resultats d'unes eleccions democràtiques.

Això suposa una ingerència no assumible. Si ens volen governar, que es presentin a les eleccions..

dimarts, 4 de gener del 2011

Sospitosos habituals


Aquests dies el sistema sanitari ha estat decretat "sospitós habitual" del "crim" del dèficit autonòmic.

No és més que l'aplicació a la vida real del famós: "detinguin els sospitosos habituals!" que clamava l'inspector francès, a la pel·lícula Casablanca, després de la mort del capità nazi.

En superar la superficialitat, es comprova que no és en la despesa sanitària sinó la greu caiguda dels ingressos (especialment, els de l'activitat constructora) on rau l'origen del greu creixement del dèficit.

Responsabilitzar-ne a la despesa sanitària és una equivocació, però actuar com si realment ho fos, un error encara més gran, ja que comportarà diverses conseqüències, a quin més preocupant: retallar unes prestacions públiques bàsiques pitosos per a la salut i, per tant, la cohesió social; deixar d'abordar el veritable problema, i alhora amputar un sector amb un gran potencial econòmic, el de les ciències de la salut, i ocupacional, que ha creat ocupació, fins i tot durant la crisi.

Millorar l’eficiència i eficàcia de la despesa sanitària, és imprescindible però amb això no és retallaria el dèficit, perquè no comportaria un retall de la despesa sinó la continuïtat en una actuació rigorosa en l’assignació dels recursos públics.

Les necessitats socials encara no cobertes i l’evolució més provable de la demanada assistencial, fruit de factors positius com ara les majors expectatives de vida o la major tecnificació de l’atenció mèdica, requeriran que s’optimitzin tots els actuals recursos, però en cap cas que es puguin o s’hagin de retallar les despeses, tot el contrari. Contenir-la és necessàri, reduir-la no.

El veritable culpable del desequilibri dels comptes públics cal trobar-lo en la baixa de l’activitat econòmica. Per fer-li front al greu problema de fons, cal reprendre el camí del creixement econòmic juntament amb el de la profundització del canvi del model productiu, que és la base imprescindible per evitar la repetició del problema.

Ara bé, resoldre aquestes qüestions és més lent, laboriós i complicat, requereix del compromís de tothom, potser per això s'opta pel més fàcil, detenir els sospitosos habituals.