Pàgines

dimecres, 25 de febrer del 2009

Penélope


Com Penélope. Artur Mas actua com a Penélope.

No com la nostra Penélope, l'espanyola d’Alcobendas, que guanya un merescut Oscar per la seva capacitat i treball artístic i a més passeja internacionalment la imatge i el nom de Barcelona, ni com la Penélope de Joan Manuel Serrat que seia a l’estació a esperar un amor de joventut, sinó que actua com la mitològica Penélope, grega d’Ítaca i dona d'Ulisses, que cada nit desteixia el que havia teixit durant el dia, per no comprometre's.

En menys d'una setmana hem vist com Artur Mas teixia i desteixia la seva col·laboració amb el Govern de Catalunya per afrontar la crisi econòmica i els seus efectes sobre els quals conformem aquest país.

Què si no és declarar, sabent que no és acceptable per a la societat catalana i per a desconcert de propis i estranys, que la seva solució a la crisi passa per abaratir l'acomiadament, congelar els salaris, junt a un sorprenent plantejament de "pontejar el sistema financer", . Això sí, amb una concepció molt particular del que és fer-li el pont a la sistema financer, doncs ni suposa tornar a un sistema de permutes, ni a fer-ne una banca pública paral·lela, sinó és el “pontejament” que resultar de baixar les quotes de la Seguretat Social, posposar el pagament dels impostos i compartir els riscs de la banca, és a dir, compartir les pèrdues si n’hi ha.

Igual que el Quixot va confondre molins amb gegants, Artur Mas, com Penélope, confon qui li ofereixen un compromís sincer i anar plegats a favor de la gent amb aquells que busquen quedar-se amb “seu regne”, potser les seves obsessions i preocupacions no li permeten entendre que sortiria guanyant si es compromet.

Per això, poques hores després acceptar l'oferiment del President Montilla per cooperar i coordinar-se en la recerca de solucions als problemes de les persones, tal com aquest ja fa amb els agents socials, en ordenar i prioritzar les 25 accions de l'Acord Estratègic que més es necessiten, es va sentir en l’obligació de desteixir-lo tot i durant un acte electoral del PNB, es va dedicar a malparlar i desqualificar radicalment a qui li ha estès la mà així com tot el que es fa a Catalunya.

El problema d'Artur Mas és que, a diferència de Penélope, al poble de la seva Ítaca (Catalunya) li convé que teixeixi aliances, que es comprometi i col·labori en les solucions a la crisi, no que les desteixeixi i que vulgui significar-se fent propostes gastades i socialment regressives.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Hi ha algú més?


"Hi ha algú més?!", imprecava un escalador, penjat d'una paret vertical sense poder avançar ni retrocedir, després d'escoltar la veu d'un àngel que li aconsellava deixar-se anar i caure, doncs ell el recolliria abans que xoqués contra el terra.

El mateix em preguntava jo: "Hi ha algú més?!" després de llegir la intervenció Miguel Ángel Fernández Ordoñez, Governador de Banc d'Espanya, sobre les reformes estructurals, que havia de fer l'economia espanyola després de la crisi. L'única que va concretar va ser la reforma laboral i dins d'ella l'abaratiment dels costos de l'acomiadament.

Resulta preocupant, estrany i fins i tot sospitós que la màxima autoritat monetària, recepti reformes laborals com a sortida a una crisi financera i ni esmenti les solucions al perquè les entitats que estan sota la seva tutela no traslladen cap a empreses i particulars la liquiditat que la societat, a través del Govern, l'ha fet arribar.

De veritat creu que abaratir l'acomiadament és la poció màgica per guanyar competitivitat en la societat del coneixement?

La flexibilització de les relacions laborals, encara que no s’arribés a l’abaratiment de l’acomiadament, va ser una de les receptes aplicades amb èxit durant els 80 i els 90 per competir mitjançant costos barats i preus baixos. Allò que ens va servir per arribar fins aquí, no els que ens servirà per continuar avançant, perquè els reptes i les reformes per fer-los front han canviat.

Avui la nostra falta de competitivitat internacional té molt a veure amb l'aposta que s’ha vingut fent per la inversió especulativa en els sector immobiliari i financer en detriment de la inversió productiva per millorar el fem i el com ho fem, amb el baix increment de la investigació, el desenvolupament aplicat i la innovació a la producció de béns i serveis per afegir-ne més valor o amb l'escàs esforç per dotar a la mà d'obra de la formació necessària per adaptar-se als canvis.

Això no s'arregla amb un acomiadament més barat.
És més, possiblement aquesta reforma no comportaria més flexibilitat laboral (capacitat d’adaptar-se als canvis), sinó més ductilitat (capacitat de cedir davant de les decisions unilaterals). La gestió del coneixement no es pot fer amb les regles de la compra de la força de treball. Amb la precarietat o amb la inseguretat laboral podem aconseguir treballadors obedients, però no participatius, creatius i compromesos amb projectes empresarials complexos, que és el que ara en fa falta.

És per això que resulta tan extemporània i contraproduent la medicina d’en Mafo. Necessitem reflexió i propostes sobre les reformes que haurem de fer per sortir de la crisi, no manuals caducs.

No hi ha ningú més, per fer-ho?

dimecres, 11 de febrer del 2009

Més Europa social


La forma d'abordar un problema no ha de contradir la seva solució.

Dissortadament és el que està succeint en aquests moments.

Aquells que ens han ficat en aquesta crisi global i globalitzada ara volen evitar que es construeixi una solució diferent a tot els que ens han estat venen i que està en l’origen del problema que patim.

Els valedors de la desregulació total i del mercat com a únic rector, els que han negat la validesa de normes i autoritats globals i democràtiques per governar el procés de globalització, els que han negat boicotejat la construcció de la ciutadania europea i de l'Europa social, els que han deixat als ciutadans desemparats, ara desqualifiquen l'actuació dels poders públics fent-los responsables del risc que creixi el proteccionisme nacional i amb ell perills econòmics i socials superiors.

És al revés, el risc seria no actuar o continuar per la mateixa senda que fins ara.

El proteccionisme econòmic nacional, no és una deriva inherent e inevitable de l'actuació dels poders públics sinó de la seva descoordinació. Una vegada més es demostraria que quan un problema global no té vies globals per abordar-lo, cada una de les parts tendeix a buscar-se la seva "solució local" i a les hores si poden créixer practiques proteccionistes.

La intervenció econòmica coordinada dels poders públics nacionals, amb els seus plans de rescat del sistema financer, de dinamització econòmica, de manteniment de la cobertura social no és l'actualització de l'autarquia econòmica i el proteccionisme autoritari en el social i polític, que va seguir la crisi del 29.

Així doncs avui no hi ha perill de repetir la historia, que reneixi el feixisme, però sí que creixi el populisme si no es generen solucions globals.

Els problemes socials d'aquesta globalització econòmica, es resoldran amb la globalització de les solucions i amb autoritats més globals i més democràtiques.

Per això necessitem més Europa i més social.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Deprimits.


Des de, en altre temps, rutilant i influent Cimera Mundial Econòmica (Fòrum Davos) ens arriben missatges impregnats de:

Desconcert, perquè el seu món financer-especulatiu s'ha enfonsat. La globalització que defensaven, basada en l'absència de regles i moltes vegades d'ètica empresarial, ha demostrat que serveis per què el mercat faci créixer l'economia de forma tan ràpida i potent com les contradiccions i els problemes socials i econòmics que acumula portant-nos cap el colapse.

Impotència, perquè no poden oferir ni idees, ni solucions i a més són incapaços de reconèixer els seus errors. El seu "liberalisme econòmic" els impedeix donar suport i veure com a positiva la intervenció dels poders públics quan actua al rescat dels problemes que han genrat, i fins i tot l'abominen, desqualificant-la com a proteccionisme.

Pessimisme ratllant el catastrofisme, perquè saben que sense polítiques públiques i concertades a nivell mundial la crisi serà més dura - com va succeir en el crack del 29 - però la seva "religió" li ho prohibeix. Per a ells, si no n'hi ha intervenció pública, malament! i si n'hi ha, pitjor!, i per això les previsions que fan són el pitjor del pitjor.

Preocupació, per les convulsions socials que la crisi pot originar. Potser per això han estat tan amatents als dirigents polítics de Rússia i la Xina, on el capitalisme continua creixent sota formes de fort autoritarisme i control social.

Depressió, perquè - com diu Miquel Roca - aquesta crisi possiblement acabarà amb el "seu" món, però no amb "el" món.

No hauríem de perdre el temps ocupant-nos-en, ni deixar que ens contagiïn els seus estats d'ànim. Suficients problemes ens han creat!

El que necessitem és el que allà no han fet durant anys: analitzar, proposar, promocionar i estructurar un model econòmic mundial productiu de béns i serveis, respectuós amb el planeta, les persones i els seus drets, no al revés. I això no ho faran aquest gurus.