Pàgines

dimecres, 28 de novembre del 2007

La ressaca del 20-N


La xerrada del 20-N d'Artur Mas esta produint la seva ressaca.

Com es diu a la fàbula de Fèlix Maria Samaniego: "Aquestes muntanyes, que al món van estremir, un ratolí va ser el que van parir. "

Allò que va ser presentat com la refundació del catalanisme, es va transformar en l'eufemisme del dret a decidir. Però sense dir-nos sobre què i quan decidirem. Afirmar que decidirem "per nosaltres mateixos sobretot allò que ens és propi", és el mateix per no dir res. Què no ens és propi?. Tampoc no concreta quan decidirem, ja que ho supedita, en el temps, a un indeterminat consens.

El seu és el discurs d'una radicalització nacionalista vergonyant.

No s'atreveix a defensar, clar i net, el dret d'autodeterminació, ni ha dir que votaria. Encara que Felip Puig digui que tots hem de saber que votaria un bon nacionalista..

La proposta de Mes és tan vergonyant i electoralista que pot permetre's retardar-la fins després de les eleccions generals del mes de març pròxim. No sigui cosa que s'espantés l'electorat de centre dreta a què pretén dirigir-se Duran Lleida. Per fi sembla que el pacte intern comença a conèixer-se!

Es una proposta tan ferma que l’hi permet passar del dret a decidir a fer-li una oferta de col·laboració al PP. Un altre vegada, com ja van fer al 96, el dia desprès de “plantar cara” cerquen apuntalar a la dreta espanyola.

Però, tot i així, hi ha un corol·lari doble i greu.

Primer, Catalunya ha de donar l'esquena a la resta d'Espanya. No val la pena esforçar-se a explicar-nos, no ens entenen, no ens volen etc...

Segon, i per a súmmum, en la seva explicació davant dels mitjansmedis - això sí, catalans - llisca per la pendent de separar els catalans entre catalanistes i catalans administratius.

Mas era conscient que la indefinició de CDC era una lenta sagnia de vots, després de sortir del Govern. Havia de definir-se per retenir part del vot pujolista i ha optat per la radicalització nacionalista, abandonant definitivament el seu gir liberal de fa dos anys.

Aquesta és la ressaca de seu 20 N particular.

dimarts, 20 de novembre del 2007

La mida sí que importa


Parlant d'economia i de Catalunya la mida sí que importa.

Hauríem d'estar parlant de les propostes del document "la responsabilitat de l'empresariat català", elaborat pel Cercle de Economia, i no del context polític si el debat públic no estigués tant condicionat per la mediatització de la política, que el document assenyala com un dels riscos a tractar d'evitar.

Aquest document posa l'empresariat català davant del mirall i el crida a canviar d'"armes" i revisar estratègies, ja que aquelles que els han portat fins aquí no serveixen per continuar avançant. En suma, proposa un canvi de cultura empresarial, des de dins.

Proposa sacsejar-se el pessimisme, aprofitar les oportunitats, arriscar, amb seny, però arriscar, al cap i a la fi, innovar i internacionalitzar-se, professionalitzar-se, fer empresa i adquirir la dimensió necessària per poder competir en un món cada vegada més obert. Busca liderar el canvi, no només resistir-se a ell o malament portar-lo.

Són reflexions que tenen molt d'empresarial i molt poc de política.

Cal competir en mercats cada vegada més grans i oberts. La dimensió dels intercanvis internacionals no per a de créixer i l'emergència de nous mercats sempre ve acompanyada de nous competidors. Per això la mida empresarial, sí importa.

Aconseguir aquest canvi de dimensió serà un dels reptes més difícils d'aconseguir, perquè en ell es conjuguen els altres reptes. Exigeix substituir l'"anar tirant" individual per l'ambició en un projecte col·lectiu, posar l'empresa per davant de l'accionista o acceptar que s'han de delegar decisions. Això és un altre tipus d'empresariat.

Fem-li, tots, un favor. Discutim sobre les seves propostes, la seva correcció i la seva conveniència i no alimentem més la "polseguera" política.

No guanyarem res i es perdrà una altra oportunitat.

dimecres, 14 de novembre del 2007

La meitat de la solució


"Plantejar bé un problema, és la meitat de solució". Així resava la màxima que repetia insistentment el meu professor de matemàtiques en el batxillerat. Completava aquesta asserció amb una altra sentència: "Per solucionar-lo cal treballar-lo".

Les matemàtiques, com és una ciència exacta, tenen un funcionament molt diferent de la política.

En una setmana el President Montilla, en la seva conferència madrilenya, i Juan Rosell, president de la patronal catalana, han plantejat correctament els riscs existents partint de dades exactes i amb criteris equilibrats. Doncs bé, en lloc de considerar que s'estava aportant la meitat de la solució, aquí i allà, hi ha els qui han preferit negar el problema i atacar els missatgers.

El risc d'allunyament de la ciutadania de la política existent a Catalunya respon a bases reals (crisi de les infraestructures o incerteses polítiques sobre un projecte col·lectiu, com és l'Estatut), però també a percepcions exagerades i judicis injustos o desmesurats.

Solucionar les bases reals del problema requereix que s'inverteixi més i millor. Més que en els últims anys i en la quantitat a què s'ha compromès, el govern del President Zapatero, en aplicació de l'Estatut, per recuperar el retard inversor de l'Estat. I millor per evitar que les molèsties d'aquestes obres superin els nivells acceptables per a una ciutadania que les exigeix.

Solucionar les percepcions negatives requereix una actitud política diferent. Aquí, sacsejant-nos el pessimisme que transmeten les forces polítiques conservadores. I allà, assumint que amb aquestes inversions, en Catalunya, Espanya no atén un privilegi sinó que inverteix en si mateixa i manté actiu un dels seus motors econòmics.

La resolució de l'altra meitat del problema, requereix que aquestes actuacions físiques i polítiques siguin visibles.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Perquè no pugen?


El dubte que turmenta els dirigents de l'oposició és saber per què no creixen, si el Govern que encapçala Montilla, segons ells, ho fa fatal?

Com a mínim un element comú a les dues principals forces d'oposició ho explica: CiU i PPC s'han radicalitzat; S'han centrat més en parlar i actuar per als seus fidels, que en cuidar-se o apropar-se a la gent.

La primacia de l'electoral, que s'ha imposat el PPC, ha fet que les formes i els temes es construeixin amb una sola finalitat: guanyar les eleccions. En aquest camí estan llançant per la borda la modulació del discurs que practicava Josep Piqué i aparten als quadres polítics que treballaven en territoris més sensibles a aquests plantejaments, com a succeït a Lleida o a Girona.

La pretensió d'utilitzar el respecte a les sentències judicials per passar pàgina i orientar-se cap al centre, com proposava la loquaç Montserrat Nebrera, tot i que ho fes en un afalagador article per a Mariano Rajoy, li ha suposat "caure’s de la foto", o quedar-se fora de la taula en la qual menja la direcció estatal. Un altre símptoma més d'aquesta radicalització.

En l'altre camp, en CiU, també s'està imposant la radicalització del discurs nacionalista. La proclama independentista de Felip Puig, un cop va assumir la direcció de CDC, que va fer extensiva als militants i als votants de la Federació, suposa la transgressió dels equilibris que fins ara havien practicat. Com s’ha encarregat de posar de manifestes Duran Lleida, a la primera de canvi, que no ha estat altra que la seva conferencia a la Caixa, on ha “reiterat que CiU no és independentista i que no ha de competir amb Esquerra”.

Amb aquest apogeu independentista dins de Convergència, la seva "casa gran" s'està fent cada dia més petita, encara que Artur Mas intenti suavitzar-lo amb eufemismes com la sobirania, o digui que el proper dia 20 parlarà de la nació i no de l'estat.

Amb la radicalització del missatge, i atenent les demandes dels afins, ambdós cohesionen el seu nucli dur, però es deixen pel camí de molts quadres, militants i votants.

Així, és lògic que no pugin.