La xerrada del 20-N d'Artur Mas esta produint la seva ressaca.
Com es diu a la fàbula de Fèlix Maria Samaniego: "Aquestes muntanyes, que al món van estremir, un ratolí va ser el que van parir. "
Allò que va ser presentat com la refundació del catalanisme, es va transformar en l'eufemisme del dret a decidir. Però sense dir-nos sobre què i quan decidirem. Afirmar que decidirem "per nosaltres mateixos sobretot allò que ens és propi", és el mateix per no dir res. Què no ens és propi?. Tampoc no concreta quan decidirem, ja que ho supedita, en el temps, a un indeterminat consens.
El seu és el discurs d'una radicalització nacionalista vergonyant.
No s'atreveix a defensar, clar i net, el dret d'autodeterminació, ni ha dir que votaria. Encara que Felip Puig digui que tots hem de saber que votaria un bon nacionalista..
La proposta de Mes és tan vergonyant i electoralista que pot permetre's retardar-la fins després de les eleccions generals del mes de març pròxim. No sigui cosa que s'espantés l'electorat de centre dreta a què pretén dirigir-se Duran Lleida. Per fi sembla que el pacte intern comença a conèixer-se!
Es una proposta tan ferma que l’hi permet passar del dret a decidir a fer-li una oferta de col·laboració al PP. Un altre vegada, com ja van fer al 96, el dia desprès de “plantar cara” cerquen apuntalar a la dreta espanyola.
Però, tot i així, hi ha un corol·lari doble i greu.
Primer, Catalunya ha de donar l'esquena a la resta d'Espanya. No val la pena esforçar-se a explicar-nos, no ens entenen, no ens volen etc...
Segon, i per a súmmum, en la seva explicació davant dels mitjansmedis - això sí, catalans - llisca per la pendent de separar els catalans entre catalanistes i catalans administratius.
Mas era conscient que la indefinició de CDC era una lenta sagnia de vots, després de sortir del Govern. Havia de definir-se per retenir part del vot pujolista i ha optat per la radicalització nacionalista, abandonant definitivament el seu gir liberal de fa dos anys.
Aquesta és la ressaca de seu 20 N particular.
Com es diu a la fàbula de Fèlix Maria Samaniego: "Aquestes muntanyes, que al món van estremir, un ratolí va ser el que van parir. "
Allò que va ser presentat com la refundació del catalanisme, es va transformar en l'eufemisme del dret a decidir. Però sense dir-nos sobre què i quan decidirem. Afirmar que decidirem "per nosaltres mateixos sobretot allò que ens és propi", és el mateix per no dir res. Què no ens és propi?. Tampoc no concreta quan decidirem, ja que ho supedita, en el temps, a un indeterminat consens.
El seu és el discurs d'una radicalització nacionalista vergonyant.
No s'atreveix a defensar, clar i net, el dret d'autodeterminació, ni ha dir que votaria. Encara que Felip Puig digui que tots hem de saber que votaria un bon nacionalista..
La proposta de Mes és tan vergonyant i electoralista que pot permetre's retardar-la fins després de les eleccions generals del mes de març pròxim. No sigui cosa que s'espantés l'electorat de centre dreta a què pretén dirigir-se Duran Lleida. Per fi sembla que el pacte intern comença a conèixer-se!
Es una proposta tan ferma que l’hi permet passar del dret a decidir a fer-li una oferta de col·laboració al PP. Un altre vegada, com ja van fer al 96, el dia desprès de “plantar cara” cerquen apuntalar a la dreta espanyola.
Però, tot i així, hi ha un corol·lari doble i greu.
Primer, Catalunya ha de donar l'esquena a la resta d'Espanya. No val la pena esforçar-se a explicar-nos, no ens entenen, no ens volen etc...
Segon, i per a súmmum, en la seva explicació davant dels mitjansmedis - això sí, catalans - llisca per la pendent de separar els catalans entre catalanistes i catalans administratius.
Mas era conscient que la indefinició de CDC era una lenta sagnia de vots, després de sortir del Govern. Havia de definir-se per retenir part del vot pujolista i ha optat per la radicalització nacionalista, abandonant definitivament el seu gir liberal de fa dos anys.
Aquesta és la ressaca de seu 20 N particular.