Distribuir els sacrificis

Mai com ara uns pressupostos catalans havien generar tanta intriga, expectació, debat, i mobilitzacions. I això que encara no s'han publicat i per tant encara no s’han concretat.

L'anunci dels seus efectes, els han popularitzat, que no és sinònim que siguin populars. Més aviat tot el contrari.

L’allau de mesures avançades fins els moment i altres que s’estan executant es concentren i afecten als serveis essencials per a les persones (sanitat, educació o serveis socials) generant una especial sensibilitat no només en les persones actualment usuàries, sinó també en les potencials.

Aquesta és una diferència substancial en relació a unes altres actuacions, que no crec s'hagi tingut en compte. Algú va creure que només donant a conèixer publicar les dificultats pressupostàries, i imputant-les a la gestió del govern anterior ja quedava justificat qualsevol tipus de quadre numèric, doncs es va equivocar.

La gent entén que els dèficits pressupostaris excessius ni són bons per si mateixos, ni sostenibles en el temps. La gent també sap i entén que la reducció dels ingressos que pateixen les administracions, fruit de la crisi econòmica, és la causant d’aquests dèficits, i no pas un excés de prestacions socials, doncs és conscient que el nostre nivell de despesa per sufragar l’Estat de Benestar encara és inferior a altres economies semblant a la nostre.

Per això la entén que havent crisi s’hagin de prendre mesures per mantenir l’Estat del Benestar, però discuteix el tipus de sortida que se l’hi proposa.

Alguns han oblidat el fet que la gent pot comprendre la necessitat d'un ajust, però no per això renuncia a conèixer i voler acordar i compartir cap on el porten els sacrificis que se li exigeixen.

Si, a més a més, perceben les retallades en les prestacions i serveis públics empreses i proposades com inequitatives, afectant més a qui més ho necessita i menys a qui més té, i intueix que en cap cas estem davant de mesures temporals, sinó que pel contrari donaran pas a un model diferent que les consolidarà, llavors el rebuig està cantat.

Un rebuig que fins i tot verbalitzen les persones afins.

Una sortida a aquest atzucac és el pacte.

Un pacte entre partits pensant en la ciutadania, el que vol, el que necessita i allò que es pot fer i assumir raonablement. Un pacte sobre una distribució justa i equilibrada dels esforços i sacrificis i que no redueixi impostos als que més tenen i serveis als que més ho necessiten. Un pacte sense regats i dilacions en funció de les eleccions locals de final de maig. Un pacte sense maniobres (comptables) de distracció, com la turmenta en un got d’aigua muntada sobre en quina data s’apunten els ingressos provinents del fons de competitivitat derivat de l’Estatut. Un pacte sense barreges entranyes, com ara identificar els efectes de la crisi amb la situació de no independència de Catalunya.

L’altre opció és la confrontació i el desgast pel Govern.

Una dins de l'altra

Una dins de l'altra, com en una "matrioixka" (el joc de les nines russes), així hi ha el sistema de finançament de l'Estatut i la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

No és d'estranyar!, Les dues lleis orgàniques han estat aprovades per les mateixes Corts Generals.

Tot i això, les dues forces nacionalistes més grans d'Espanya (CiU i PP) que han votat a l'uníson en contra es justifiquen en base a la mateixa idea.

Les dues forces, encara que per motius aparentment contraposats, defensen que una de les lleis no hauria de contenir en l'altra, sinó que hauria de sotmetre-la a la seva supremacia, com això no ha passat, s'escuden en això per rebutjar la nova llei de finançament de les autonomies. CiU fa com que defensa que l'Estatut hauria d'estar per sobre de la LOFCA i el PP fa com que sosté que les lleis estatals han d'estar per sobre de les autonòmiques. Tot dos volen oblidar que les dues són lleis orgàniques. ¿Tant els costaria reconèixer que les coses no són, ni ha de ser, així?

Ambdós haurien d'esforçar-se a no anteposar els seus interessos partidaris als ciutadania i col.laborar més en resoldre problemes que no pas en crear-los, però han decidir que la seva única opció és votar junts per debilitar als governs en què participen els socialistes, amb l'únic objectiu de tornar cada un a "seu govern natural". El PP al de l'Espanya i CiU al de Catalunya. Per això, Artur Mas no rebutja pactar amb el PP, si procedeix o li és necessari.

Tornant al tema de les lleis, la nova LOFCA està dins de l'Estatut, perquè conté tots els criteris que al seu dia va recolzar CiU, quan pensava que seria ella qui els concretaria amb el Govern central. I l'Estatut és dins de la LOFCA perquè el model de finançament de Catalunya ja es va pensar i va dissenyar, perquè fos generalitzable i acceptat per la resta de les Comunitats. Tant és així que ha estat acceptat en les comunitats que governa el PP.

Amb aquesta Llei s'ha donat eficàcia i seguretat jurídica al model i les quanties que van negociar el passat juliol els presidents Montilla i Zapatero, que es va forjar de manera bilateral-això molesta al PP -, es va concretar de manera multilateral - això molesta a CiU -- i ha acabat com a llei orgànica. Tot segons el guió previst!

Alhora ha ajudat, indirectament als magistrats del TC a resoldre una de les seves penes. Si el model de finançament de l'Estatut hi cap en una llei orgànica sobre finançament autonòmic i viceversa, quin motiu hi ha pera negar la constitucionalitat. El mateix passa amb el títol de la justícia català que conté l'Estatut, que fixa model però es trasllada la seva concreció que s'estableixi la corresponent llei orgànica sectorial.

Si segueixen així, les Corts Generals li faran la sentència, perquè els demostraran que és possible, legal, constitucional i positiu posar una llei dins de l'altra, sense que una estigui per sobre de l'altra.

Només des de concepcions reduccionista i excloents es pot sostenir i contraposar aquest Estatut a aquesta LOFCA, per contra, des d'una perspectiva incloent, que atengui i entengui la pluralitat de sensibilitats, és a dir federal, s'observa possible i positiu que l'una estigui dins d' l'altra

Caps de setmana de juliol = congrés

Tres caps de setmana consecutius aquest mes. Tres importants forces polítiques catalanes celebrant el seu congrés. Tres litúrgies similars, amb tres oficis diferents. Tres opcions a la recerca de la centralitat política.

Va obrir el ball un PPC regirat i acalorat. No era per a menys. Els militants han vist com només en un any s'alternaven tres presidents al capdavant del partit a Catalunya. Tres presidents per tornar a una proposta centrista, similar a la que representava el primer d’ells, el dimitit (o cessat?) Josep Piqué, i després que la seva imatge radicalitzada els signifiqués perdre a tot Espanya, pel resultat collit a Catalunya. Està per veure, si han aconseguit resoldre el seu trànsit cap al centre.

El segon conclave de cap de setmana ha estat el de Convergència. Buscant la centralitat s'han centrat i concentrat en la sobirania. Han plantat el “pal de paller” allunyat de la centralitat de la societat catalana.

La seva aposta pel dret a decidir com a procés de construcció d'una Catalunya lliure i sobirana, al costat de la renúncia a la pedagogia en la resta d'Espanya, són l'expressió de la radicalització soberanista dels sectors més nacionalistes, davant dels quals ha cedit Artur Mas, i que han assolit el cim del poder en el partit. Més que el "pinyol" semblen un cinturó sanitari.

El que es va coneixent, més enllà dels resums de premsa del partit, abunda en el sentit que aquestes cessions escoren - encara més - cap al nacionalisme el missatge que els permetia ostentar la representació de la majoria de les persones que vivim aquí.

Aquest cap de setmana li toca el torn al PSC. Els seus dos màxims oponents polítics (un a nivell estatal i l’altre a nivell català) se l’han deixat bé. Però amb això no hi ha prou. No es guanya un espai polític només perquè els altres el deixin buit, es necessita també definir-ne una proposta amb la que els ciutadans i ciutadanes es puguin sentir identificats i partícips.

Per això i amb l’objectiu d’ocupar el centre de l'escena política catalana, aquest congrés ha d’actualitzar els principis tradicionals del socialisme a la societat del segle XXI, i, alhora, oferir respostes concretes als problemes que la societat té avui junt amb l’oferta d’equips solvents, renovats o no, per materialitzar-les.

La opció i la direcció que prendrà són previsibles. Aquesta característica, la previsibilitat, és un dels majors actius que té, avui per avui i ha de posar-lo en valor. Sobretot en uns moments on la indefinició, la volatilitat i de vegades la insolvència de les ofertes que s’estan fent tenen més a veure amb el intent de resoldre problemes interns (mitjançant “componendes”) i no per donar resposta als nous neguits i necessitats de la gent.

Decidir a l'estiu

Aquest estiu serà decisori, està per veure si també serà decisiu.

D’entrada tot apunta a que ho pugui ser, doncs algunes de les forces polítiques catalanes més importants, com ara PSC, CDC i ERC, tenen convocat el seu congrés. A última hora el PPC també s’hi ha apuntat, avançant el seu des de l’octubre al juliol.

Amb les primeres calors de l'estiu es reuniran per reflexionar i si és possible decidir. Tenen situacions diferents, però hi ha alguna cosa en comú.

Tots debatran entre continuïtat i renovació, o en quina proporció s’han de combinar aquests dos conceptes per redefinir la seva proposta política, després de comprovar el veredicte que les urnes li han atorgat a cadascun. Veredicte que, aquest sí, ha estat diferent per uns i altres.

Tots ho hauran de fer. Dels nacionalistes catalans, ERC i CDC, diria que tothom ho espera, ja que els resultats electorals no els hi han acompanyat. També s’espera dels nacionalistes espanyols, PPC, doncs la feblesa d’una direcció i una estratègia potenciada, des de fora de Catalunya, per Acebes i Zaplana, els quals personifiquen la pèrdua de les eleccions, ho fan imprescindible.

Però del PSC, no s’espera que fem aquest exercici. Hi ha qui des de dintre i des de fora, fins i tot, pensarà que no ho necessiten, perquè ho estem guanyant tot. Que si una cosa funciona no convé tocar-la. S'equivocaran. Si als socialistes catalans les coses no ens han anat malament és perquè sempre ens ha caracteritzat el fet de no esperar a que les coses s'espatllin, a perdre, per començar a canviar projectes i persones. Aquesta és l'actitud que no hem de canviar.

Els canvis en les alcaldies, per exemple, en son un testimoni. Sembla fàcil, però no ho és. Canviar quan s'està al govern, encara que els adversaris ens ho critiquin, no resulta gens senzill. Té el seu mèrit.

Perquè no es tracta només d'actualitzar les cares, sinó els plantejaments i les propostes. Això és el substancial. Si només es fes el primer, seria una lifting i no el necessari procés d’incorporació i renovació generacional.

La nostra obsessió ha de continuar essent l’auscultació de la societat, per interpretar els seus canvis i els seus anhels, per detectar les seves noves possibilitats, que provenen d’una transformació que, en molts casos, hem ajudat a protagonitzat i liderar. Aquesta obsessió ha de ser paral·lela a la nostra vocació d’actualització i renovació de les nostres propostes i dels nostres lideratges. Aquesta obsessió no és gratuïta, és la que ens ha permès obtenir la confiança majoritària de la ciutadania.

Si això és cert, per al PSC, no ho serà per a CDC, ERC i PPC!

Dels diferents processos congressuals sortiran reforçats aquells que siguin capaços d'entendre i d'atendre el missatge que els ciutadans ens han enviat amb els seus vots i ho anteposin a les seves "cuites" internes. Els que no ho facin així, perdran el que potser sigui el seu últim tren.

Generositat intel•ligent

El que està succeint després de les eleccions, explica el resultat de les mateixes i no a l’inrevés.

Es tendeix a considerar que les eleccions constitueixen una ruptura en la línia de continuïtat de les organitzacions polítiques que s'hi presenten, que les forces polítiques escolten el veredicte de les urnes i modifiquen la seva actuació, tenint-lo en consideració. Això no és així, gairebé mai.

El més habitual és respondre, al progrés o retrocés electoral, de la mateixa manera i amb la mateixa percepció global, que es tenia i mantenia uns dies abans de la confrontació electoral.

Per això, observant les respostes, les valoracions i les actuacions que comencen a donar, cadascuna d'elles, es poden entreveure les raons que les han conduït al seu resultat.

Mentre tothom només es preocupen del seu, el PSC es preocupa per tothom. No és generositat, és intel·ligència!. Després d'obtenir el suport de més de 1.600.000 persones, els socialistes hem començat a assumir la nostra responsabilitat com força majoritària de Catalunya i ràpidament ens hem aplicat a gestionar els interessos de la ciutadania, més que els del partit.

"Prioritzem transferències a ministeris", “volem encarar el tema del finançament” ha dit, en els mitjans de comunicació i en el Comitè Federal, el President José Montilla. Conscient que és per això pel que ens ha votat la gent i pel que ens jutjaran i també perquè si ho aconseguim el premi serà que continuar essent, per als ciutadans de Catalunya, la seva millor opció política per representar-los i defensar-los.

Al contrari, CiU, després de perdre 60.000 vots, proposa tancar-se a la seva casa gran del catalanisme i llança opas als votants d'una ERC que, buscant la independència, ha perdut més de 300.000 suports. La desorientació del nacionalisme català, és avui més gran que mai.

Uns i altres, a més de la seva inestabilitat interna, només estan oferint preocupar-se d'un imaginari que no és el de la majoria. Uns, els de dretes, volien vertebrar la mala maror, la decepció i la suposada emprenyada de la gent, sense adonar-se que amb actituds negatives no s’avança i que aquest estat d’ànim era més el seu que el de la gent. Els altres, els nacionalistes d’esquerres, s’han continuat creient que, com en el conte de la lletera, només podien que continuar pujant, sense adonar-se que el independentisme, rebatejat com a sobiranisme, només creix entre els més propers amb ells i la gent no està per aventures.

Al PPC li ha succeït el mateix, ha intentat posar damunt de la taula el que eren les seves preocupacions i percepcions negatives, esperant desanimar a la gent amb un discurs negatiu i negatori. Tot va malament i a tot deien que NO. Però no han aconseguit que les seves propostes siguin apreciades com a solucions i, amés a més, continuant essent vistos com un problema.

ICV-EUiA, ha descobert, ara, que el seu missatge no connecta amb els treballadors i les classes populars de l’àrea metropolitana de Barcelona, que el seu discurs forçadament escorat vers l’ecologisme i la crítica dels socialistes, presentant-nos com quelcom contrari al que som i representem, no connecta amb la gent.

L'intel·ligent fora ser generosos i preocupar-se pels problemes de tothom. Però, molt em temo, que continuaran pensant en els seus, que precisament això és el que els ha conduït fins on són.

Estratègia equivocada

Cal reconèixer-ho, Mariano Rajoy tenia molt difícil guanyar el debat. Potser per això el va perdre.

Havia d'elegir entre remuntar els debats, les enquestes, les "ficades de pota" d'alguns companys de campanya, com Ana Mato amb els nens andalusos, Arias Cañete amb els cambrers, Manuel Pizarro amb l'Andalusia dels subsidis o els empresaris gironins gorrers o assestar-li un definitiu cop dialèctic a José Luis Rodriguez Zapatero.

Per al primer supòsit, el de remuntar la seva mala situació, havia de passar de la confrontació a la proposició i de la crítica a la rèplica de les propostes que l’hi feia José Luis Rodriguez Zapatero. I al mateix temps, oferir una actitud i una imatge de governant centrat, junt a un model de societat i un estil constructiu. Podia ser ferm sí, però no agre.

Per al segon supòsit, el d’intentar deixar KO al contrari, s'havia de mantenir en la línia desenvolupada durant tota la legislatura, que tant èxit li ha donat a l'hora de mantenir tens i cohesionat al seu electorat, però que no li ha permès guanyar l'espai central que li fa falta per guanyar. I va optar per aquest.

Va considerar que no havia de canviar d'estratègia i es va equivocar.

D'aquest segon debat, s'esperava una contraposició de propostes i ell solet es va embardissar en els mateixos temes: control de la immigració, guerra de l'Iraq, ETA, la persecució del castellà a Catalunya. Amb aquest discurs no pot avançar un país, i la gent ho sap. A més a més, no va aconseguir fixar propostes en positiu, perquè el seu propi soroll, la seva agressivitat, les va ofegar.

La seva diferència amb el President del Govern és que, aquest, empatant, guanyava. Fent propostes i esperant el debat sobre elles, tènia suficient. I, a més a més, es va trobar amb el regal dels estrategs del PP, que van repetir, una altra vegada, els temes de la legislatura sense adonar-se que el desgast estava ja descomptat.

Diuen que els debats no decideixen les eleccions, però Mariano Rajoy amb el debat d’ahir ha perdut una altra oportunitat més per guanyar-les.

Contracte?... el de treball!!!

El contracte que han que firmar els immigrants és el de treball.

Cada vegada que hi ha eleccions, un altre volta a grapejar el tema de la immigració.

En lloc de fer un debat, seriós i positiu, algun assessor de campanya creu que ha d'”inventar la pólvora” i hala!, surt allò d'imposar condicions especials als immigrants.

Comença a ser un "clàssic". En les autonòmiques va ser el carnet per punts de CiU i ara, el contracte d'integració del PP.

La immigració és un fet econòmic i social, no cultural i ètnic. Potser que també tingui aquestes dimensions, però les substantives són l'econòmica i la social.

Les persones emigren per guanyar-se la vida i progressar elles i les seves famílies. Elegeixen el nostre país perquè saben que aquí hi ha treball. D'altra banda, els necessitem perquè ens ajudin a continuar creixent econòmicament.

Per això les actuacions per ordenar la immigració s'han de relacionar amb el treball i no amb factors culturals. El treball suposa tenir drets, perquè es compleix amb les obligacions de treballar i contribuir. El treball integra perquè dóna autonomia, allibera de la dependència assistencial i permet progressar.

Regularitzar els que estan treballant aquí, en lloc de mantenir-los en la il·legalitat és un encert, els fa visibles i contribuents i, a més a més, resol el problema als empresaris que no podien contractar-los legalment. Fomentar els acords amb els països emissors per regular les quotes, contractar en origen i retornar als que pretenguin arribar il·legalment és un altre encert, perquè ordena els fluxos i transmet el missatge que hi ha camins legals per venir.

Fer firmar els immigrants un contracte per a compleixin les lleis és inútil. Les han de respectar, tant si el firmen com sinó, com tots.

El contracte d'integració que han de firmar és el de treball.

Generosa i intel·ligent

Generosa i intel·ligent, així és la proposta del president andalús Manuel Chaves d'incrementar el coneixement de les altres llengües espanyoles, català, gallec i basc, per potenciar la capacitat dels seus conciutadans d'ocupar-se, moure's, comunicar-se, entendre's i residir, en qualsevol part d'Espanya.

Costa entendre que hi hagi qui no ho entengui!

La proposta és generosa perquè no tenia cap exigència ciutadana per fer-la i perquè tampoc es fa esperant cap reciprocitat. El president andalús sap que els catalans, els bascos i els gallecs ja coneixem i usem el castellà.

La intel·ligència rau en el fet que cerca conjugar, en positiu, el reconeixement i el respecte a la diversitat lingüística d'Espanya amb el increment de les possibilitats dels andalusos.

Incloure l’ensenyament i l’aprenentatge d'aquestes llengües espanyoles, a les escoles oficials d'idiomes andaluses, reflecteix una concepció cosmopolita i oberta, totalment oposada a l'entossudiment regionalista o nacionalista.

Nacionalistes que per gestionar la complexitat derivada de la pluralitat lingüística, opten per la simplificació idiomàtica. Exigeixen, de l'altre, que renunciï a la seva llengua, en lloc d'intentar adquirir també la de l'altre. Aquesta és la pràctica tant dels nacionalistes del castellà, com els del català.

Reconforta observar com, des de fora de Catalunya, s'entén i es comparteix l’idea de que aquelles persones que coneixen, entenen, i usen el català milloren les seves possibilitats.

Ens reconforta, per elles, doncs, conèixer les dues llengües que tenim i usem, els permet no perdre la riquesa i els matisos d’una part de la realitat. I per nosaltres, perquè en ella podem observar respecte, comprensió i estimació.

Llàstima que una proposta generosa i intel·ligent, estigui rebent respostes tan egoistes i poc il·lustrades.

Carta oberta a Manolo (Pizarro)

Manolo (he llegit que el Sr. Manuel Pizarro vol que el diguin així):

Sento contradir-te, però vas treballar per fer-ne una Endesa que fos alemanya abans que catalana!.
El fet que no diguessis el que volies, no vol dir que no treballessis , o fessis treballar als teus, per aconseguir-ho.
Des del principi de l’OPA plantejada per Gas Natural, et vas llençar a la recerca d’un “caballero blanco”, que com en un llibre de caballeria alliberés a la "princesa Endesa del drac Gas Natural", que l’assetjava.

Negar-ho no és pas un mèrit, és un demèrit. I més per una persona com tu, que n'én fas ostentació de dir la veritat, donar la cara, ser clar i directe.
Però en tot cas, amagar-ho, em demostra que ets prou hàbil per mantenir oculta la teva agenda. Per això al sentir-te jugar amb les paraules per negar lo evident, em fas pensar en quina és l’agenda que ens ocultes ara?

Tots sabem que el Sr. Rafael Miranda, el teu fidel escuder, va ser qui va gestionar i oferir a E.ON el paper de “caballero blanco”. Dubto que ho fes a esquenes teves i sense el teu coneixement. Perquè, si fos així, la gent començaria a pensar que: "si no controlaves als teus subordinats en l’empresa que presidies, que no et passaria si arribessis al Govern d’Espanya?".

Manolo, veus com no te interessa continuar embolicant-te en aquesta “inexactitud”?. Recorda que es “pilla” abans a una persona que no diu la veritat que a una coixa .

Per últim, t’haig de reconèixer que durant el temps que vas presidir Fecsa-Endesa vas començar a invertir en Catalunya per aconseguir millorar la qualitat del subministrament elèctric que estava molt per sota d’estàndard assumibles.

Ara bé, observo que amb la teva habilitat dialèctica, estàs fent de la necessitat virtut. T'has oblidat, o no et vols recordar? que fins l’any 2004, amb la arribada als governs català i espanyol de les esquerres, i la seva actitud exigent, no es va produir el canvi de tendència. Oi que t'en enrecordes?. Ni una subestació del Pla Tramuntana, es va posar en marxa fins l'arribada dels socialistes a la direcció de les polítiques energètiques de Catalunya i Espanya.

Diguem-ho clar, el increment de les inversions, per millorar la qualitat del subministrament elèctric a Catalunya, no es va produir fins que el teu amic Jose Maria Aznar no va sortir del Govern.

Un amic amb qui, per cert, us vàreu quedar a les fosques, durant l’apagada del 27 de desembre del 2003 a la Vall d’Aran, on els dos estàveu de vacances nadalenques. No se si a casa teva. Aquesta, que em sembla que ja no tens, però que fas servir com a exemple del teu amor per aquesta terra.

Manolo: d'un mig teroles (ja et vaig dir que dos dels meus avis eren de Teròl i els primers anys en vaig criar al Baix Aragó) a un teroles sencer, deixa de fingir que et preocupa molt Catalunya. Els teus fets no t’acompanyen. Crec que seria millor que et concentressis en intentar defensar als teus amics, al seu partit i les teves idees.

Això ho podem acceptar, encara que no ho compartim. Però que ens prenguis per babaus, no.

Així que, salutacions cordials i fins una altre

Trencar la vaixella

"Esteu trencant la vaixella i després costarà molt reposar-la", li vaig dir al, llavors, dirigent local del Partit Popular de Catalunya i, ara, membre de la direcció catalana, en els moments més durs del debat sobre l'Estatut.

Amb la contundència que el caracteritza, va respondre: "Quan tornem a governar ja comprarem una altra vaixella".

En termes de parament de la llar, substituir una vaixella per una altra no suposa un gran problema, si tens recursos per pagar-la, es clar. Però en termes polítics i socials, aquest ja és farina d’un altre molí.

Durant molt temps la política ha servit per racionalitzar o resoldre els conflictes socials i de convivència. Avui, s'han girat les tornes. Dissortadament les dretes es dediquen, des de la política, a crear-ne problemes on no n'hi havia.

Ja ho varem patit. Varem sofrir aquesta negativa experiència, quan, a compte de l'Estatut, es va difondre l’idea que totes les persones que vivim en Catalunya som insolidàries amb la resta d'Espanya. Quan la realitat es la contraria. El PP va atiar la catalanofòbia entre els altres pobles d'Espanya, només per interessos polítics.

Espanya no es va trencar, aleshores, perquè el projecte polític de l’Estatut no cercava trencar Espanya sinó actualitzar-ne les relacions, assumint més responsabilitat en la resolució dels nous problemes.

Ara, de nou, es pretén crear problemes on no n'hi ha. A Catalunya, no hi ha problema lingüístic, per més que s'entesti Aznar, la FAES o el PPC en dir-ne el contrari. Malgrat això, han decidit fer-ne de la llengua un dels elements de la seva campanya electoral.

No n'hi ha a l'escola, on els nens acaben la seva educació dominant les dues llengües, el castellà i el català, donant-li així els recursos lingüístics necessaris per desenvolupar-se lliure i plenament. No n'hi ha en l'administració pública que ha d'atendre cada ciutadà a la llengua que elegeixi. No n'hi ha en el conjunt de la societat catalana i això és el més important.

La raó per la qual els apocalíptics missatges lingüístics de la dreta espanyola no han generat confrontació social, és perquè se saben incerts. Però insistiran. I el risc es que si "tant va el canti a la font, al final es trenqui”. I més si des de l’altra banda, els nacionalistes catalana de dretes (CiU) o d'esquerres (ERC), es fiquen, també per interessos electorals, en un dinàmica de retroalimentació.

Intentar guanyar unes eleccions, no justifica trencar la vaixella.

Faríem bé en no permetre-ho i “esperar-los a les urnes” per castigar-los.

Caure en la temptació

Duran Lleida ha pecat de nou. Ha caigut en la temptació, altra vegada.

Una vegada més, quan s'acosten unes eleccions, peca i treu el tema de la immigració a Catalunya. L'última vegada ho va fer durant la precampanya de les autonòmiques. Com ara, ho va intentar però va haver de rectificar i guardar el tema.

Ara amb el seu vídeo, com aleshores amb les seves declaracions, s'ha tornat a equivocar. Ha aconseguit haver de dir allò que escoltem moltes vegades: “Jo (el meu vídeo) no sóc xenòfob o racista, però…”, que és la bena que es posen, abans de la ferida, els quals saben que estan fent una afirmació, o un vídeo, xenòfoba o racista.

No es tracta d’al·legar que no es vol ser políticament correcte perquè això només serveis per amagar els problemes i així justificar totes les incorreccions polítiques que es vulguin. Que un tema, sigui d'interés per a la gent, no justifica la demagògia a l'hora de tractar-ho. En aquest tema, les afirmacions que no són clares o es poden malament interpretar, sobren. Per això, organitzacions com SOS Racisme li han demanat que retiri aquest vídeo.

Vídeo amb el que, tot sigui dit, cerca espantar-nos, quan anem al cinema, oferint una imatge de Catalunya des de la desesperança i el cabreig d’aquells que consideren que la ciutadania es va equivocar quan els va fer fora de les institucions.

Amb ell, CiU i Duran, no pretenen aparèixer centrats, sinó llevar-li vots al Partit Popular Catalunya, per això els imiten. Els populars ja van fer el seu, durant les municipals, per això són els únics que els han donat suport.

No hi guanyen res i, a més a més, hi perden credibilitat. Tenen mala peça al telar !

Si, de debò, busqués abordar la immigració hauria d'imitar a la seva coreligionari Joan Rigol. Mentre va ser President del Parlament, va promoure una ponència per a debatre i establir conclusions, fora del debat electoral. Però ni aquesta es la seva voluntat, ni pretén imitar a qui va foragitar dels llocs de responsabilitat de UDC, perquè representava la millor tradició demòcrata cristiana del partit, que ell volia controlar.

Duran sap perfectament que, al seu catastrofista vídeo, eleva a categoria una anècdota. Que un pare magrebí pretengués que la seva filla de set anys no fes gimnàstica, perquè havia de lluir pantalons curts, no és ni la norma, ni el problema. A més a més, amaga deliberadament la solució donada a aquesta situació. Com no podia ser d’una altra manera, va ser la d’anteposar el dret de la nena, a gaudir d’un desenvolupament corporal correcte, a les creences del pare. I la nena va fer gimnàstica com les altres.

Anteposar els drets dels infants als dels pares es un mètode que ajuda a resoldre sempre els contenciosos en l’àmbit de l’educació, ja siguin per creences religioses, lingüístiques o pedagògiques.

Duran Lleida ha caigut en la temptació de grapejar demagògicament el tema de la immigració amb fins electorals. El millor que podria fer és rectificar.

La ressaca del 20-N

La xerrada del 20-N d'Artur Mas esta produint la seva ressaca.

Com es diu a la fàbula de Fèlix Maria Samaniego: "Aquestes muntanyes, que al món van estremir, un ratolí va ser el que van parir. "

Allò que va ser presentat com la refundació del catalanisme, es va transformar en l'eufemisme del dret a decidir. Però sense dir-nos sobre què i quan decidirem. Afirmar que decidirem "per nosaltres mateixos sobretot allò que ens és propi", és el mateix per no dir res. Què no ens és propi?. Tampoc no concreta quan decidirem, ja que ho supedita, en el temps, a un indeterminat consens.

El seu és el discurs d'una radicalització nacionalista vergonyant.

No s'atreveix a defensar, clar i net, el dret d'autodeterminació, ni ha dir que votaria. Encara que Felip Puig digui que tots hem de saber que votaria un bon nacionalista..

La proposta de Mes és tan vergonyant i electoralista que pot permetre's retardar-la fins després de les eleccions generals del mes de març pròxim. No sigui cosa que s'espantés l'electorat de centre dreta a què pretén dirigir-se Duran Lleida. Per fi sembla que el pacte intern comença a conèixer-se!

Es una proposta tan ferma que l’hi permet passar del dret a decidir a fer-li una oferta de col·laboració al PP. Un altre vegada, com ja van fer al 96, el dia desprès de “plantar cara” cerquen apuntalar a la dreta espanyola.

Però, tot i així, hi ha un corol·lari doble i greu.

Primer, Catalunya ha de donar l'esquena a la resta d'Espanya. No val la pena esforçar-se a explicar-nos, no ens entenen, no ens volen etc...

Segon, i per a súmmum, en la seva explicació davant dels mitjansmedis - això sí, catalans - llisca per la pendent de separar els catalans entre catalanistes i catalans administratius.

Mas era conscient que la indefinició de CDC era una lenta sagnia de vots, després de sortir del Govern. Havia de definir-se per retenir part del vot pujolista i ha optat per la radicalització nacionalista, abandonant definitivament el seu gir liberal de fa dos anys.

Aquesta és la ressaca de seu 20 N particular.

Perquè no pugen?

El dubte que turmenta els dirigents de l'oposició és saber per què no creixen, si el Govern que encapçala Montilla, segons ells, ho fa fatal?

Com a mínim un element comú a les dues principals forces d'oposició ho explica: CiU i PPC s'han radicalitzat; S'han centrat més en parlar i actuar per als seus fidels, que en cuidar-se o apropar-se a la gent.

La primacia de l'electoral, que s'ha imposat el PPC, ha fet que les formes i els temes es construeixin amb una sola finalitat: guanyar les eleccions. En aquest camí estan llançant per la borda la modulació del discurs que practicava Josep Piqué i aparten als quadres polítics que treballaven en territoris més sensibles a aquests plantejaments, com a succeït a Lleida o a Girona.

La pretensió d'utilitzar el respecte a les sentències judicials per passar pàgina i orientar-se cap al centre, com proposava la loquaç Montserrat Nebrera, tot i que ho fes en un afalagador article per a Mariano Rajoy, li ha suposat "caure’s de la foto", o quedar-se fora de la taula en la qual menja la direcció estatal. Un altre símptoma més d'aquesta radicalització.

En l'altre camp, en CiU, també s'està imposant la radicalització del discurs nacionalista. La proclama independentista de Felip Puig, un cop va assumir la direcció de CDC, que va fer extensiva als militants i als votants de la Federació, suposa la transgressió dels equilibris que fins ara havien practicat. Com s’ha encarregat de posar de manifestes Duran Lleida, a la primera de canvi, que no ha estat altra que la seva conferencia a la Caixa, on ha “reiterat que CiU no és independentista i que no ha de competir amb Esquerra”.

Amb aquest apogeu independentista dins de Convergència, la seva "casa gran" s'està fent cada dia més petita, encara que Artur Mas intenti suavitzar-lo amb eufemismes com la sobirania, o digui que el proper dia 20 parlarà de la nació i no de l'estat.

Amb la radicalització del missatge, i atenent les demandes dels afins, ambdós cohesionen el seu nucli dur, però es deixen pel camí de molts quadres, militants i votants.

Així, és lògic que no pugin.